Unes 24 hores com les del 2009, la manera com va venir la proposta, és a dir, com al Roc d'Azur després de llegir durant anys experiències d'altres bikers, de veure centenars i centenars d'imatges de curses de 24 hores vàrem decidir participar a les nostres primeres 24 hores SOLO.
Mai m'he plantejat cap més participació a unes 24 hores que no siguin en la modalitat de SOLO, i així va ser, i la veritat que compartir l'aventura amb el Team de Girona-Bordils va ser una gran experiència, ens van ajudar molt i el què vàrem comartir marca un abans i un després, però finalitzades aquestes nosaltres seguim sent SOLOS, i de fet a on som avui així ho certifica, oi que sí?
Al 2009 mentre rodàvem vàrem respirar sempre un esperit molt combatiu, ens agrada la modalitat SOLO, ens agrada afrontar les 24 hores com les afrontem, convençuts que és la nostra disciplina preferida, pel fet que és el tipus de cursa pel que estem més capacitats, i aquest convenciment és el què dóna forma a tot el que s'esdevé després.
Nosaltres d'entrada teníem un calendari SSEC2012, i una Tramunbike després, sí, és veritat també que a sobre de la taula hi havia la possibilitat de participar a la World 24 Hours SOLO Mountain Bike Championships, i amb la Betty silenciosament el teníem al punt de mira, normal, som SOLOS de 24 hores, és més aspirem a participar a la proposta de 36 hores, i un mundial a Finale, únicament venia frenat per dos punts, un que ja us vaig esmentar, el propòsit de no tornar a Finale, i dos i principal fre un tema familiar que passava evidentment per sobre de tot.
Un cop fet l'europeu de single speed que és lluny del tipus de repte que nosaltres podem afrontar, per ser una cursa explosiva, i encarrilat molt positivament, dono gràcies a Déu el tema familiar, primer mentre no va ser així, fins i tot la Tramun 2012 va perillar, després però tot va anar rodat.
Un cop les inscripcions fetes, i redefinit l'hotel, prioritzant un lloc per dormir que garantís 100% el nostre descans, la resta va rodar sol, perquè el què hem de fer per afrontar aquest tipus de cursa ho tenim molt clar, perquè és la nostra passió des de fa una pila d'anys.
I podrem dir, i si és així per què en feu tan poques, dues en tres anys? i la resposta és senzilla, perquè fetes així estarem tots d'acord que els resultats no podien ser millors.
No hem tingut un tram fàcil els darrers dos anys en l'àmbit familiar, en cap cas, i això ha fet que siguen bikers, seguíssim practicant MTB, la intensitat d'aquesta pràctica aquests darrers dos anys ha disminuït notablement ver al 2009, i això és el què ha fet que siguem prudents, molt a aquests dos darrers anys pel què fa a fites de curses de 24 hores a assolir.
Després d'un temps en ve un altre, i la manera d'afrontar Guilleries 2011 per part meva, el Roc Marathon 2011 de la Betty han estat decisius per a participar a aquest mundial a Finale amb les dues bikes rígides i single speed.
Una cosa la teniem clara a casa, si hem de fer-ho ha de ser dignament, no importa la posició, sí la manera d'afrontar la cursa mentre passen les hores. Per a nosaltres a una cursa de 24 hores són més importants les formes que el resultat, el com ens defensem durant la cursa, el resultat pot venir o no, però hem de ser combatius, en la manera que nosaltres entenem aquesta paraula.
Un model que és el què ens representa per manera de fer, i la posada en marxa d'aquest, que tinc fotograma a fotograma al cap, marca cada pas fet a aquest mundial a Finale.
No canvis d'equipament durant la cursa, gran varietat d'alimentació seleccionant el tipus d'aliments per l'experiència al 2009, descans de molta qualitat abans, espai molt ordenat al pit stop sempre, mateixos llums del 2009, bikes sense cap mena de modificació ni millora des dels dos darrers mesos, i una pressió zero pel què fa al ritme de cursa, són aspectes que no ens hem saltat mai a aquest mundial.
Un punt però, l'estratègic sí que l'hem literalment deixat de banda, com ho és que canviem el curs de la cursa a la nit, ataquem quan els altres dormen, aquest aspecte vaig decidir un cop entrada la nit a les tres tocades de la matinada que quedava aparcat, tenint clar que havia de maniobrar molt bé si decidia fer aquest canvi, així ho vaig decidir, i així de bé va sortir. Amb en Perto motivat a zero aturades importants, amb en Caixàs mentalitzat a ni olorar el pit stop, jo vaig decidir en menys de cinc segons canviar l'estrategia de les dues single speed, amb els geareds ben posats en cursa, rodant com dos panzers alemanys, i nosaltres dos virant bruscament sense dir res.
Aquesta decisió podia haver sortit malament, però a les quatre poc tocades del matí el què jo creia que passaria va passar, i del semàfor vermell més intens vàrem passar al verd de pas més sonor, a partir d'aquest moment fins les 24 hores tocades de cursa vàrem ser uns perseguidors de conquerir voltes i més voltes.
MTB, MTB, MTB.
OMG, OMG, OMG.
ResponElimina