George

Starters

The Real Champions

Today has been a very special day in Greenville, this pic with most of the US Champions, is for me as important as the rest I will include on the coming days.

Here you have the winners of some categories...it was late on the afternoon, after the main event, and I was there with the most fanatic riders just waiting till the end, where the "surprise" boy was going to receive his stripes and starts jersey, when I have the opportunity to shot the real champions, the ones who fight only for themselves, the ones who know their effort is not going to be on the press, or on the news....this pic os for them, for the Real Champions !!!!

From SC, Xavi Paricio

Al setembre, el mal temps és de témer

Cap de setmana biker, sí, però diferent també. Divendres ens havíem proposat dia de repòs, s'anunciaven pluges, així doncs ja no vàrem fer cap pla de sortida a la tarda. Els presagis de l'home del temps es van complir, a partir de les tres de la tarda de divendres, la pluja va ser constant i ben entrada la nit, el diluvi universal. Al vespre teníem visita a cal fisioterapeuta i no volíem arribar-hi molt sobrecarregats. Bones notícies, les molèsties muscular només són això, molèsties, sobrecàrregues i tensions musculars, no hi ha cap cas lesió, quina més bona notícia. Tot i no tenir cap lesió, vàrem sortir força tocats de la visita, no amb dolor, però sí amb aquella extranya sensació que t'han remenat. Dissabte, ens alçàvem ben aviat, però entre les molèsties i el temps insegur, vam passar la jornada biker a casa, treballant en un nou projecte per a lagranevasio, només puc dir; sorprenent!

Hores i hores de conversa, de llistats, de sumes de pesos de components, de triar i remenar, de muntar i desmuntar, i finalment, ben entrada la matinada projecte enllestit.

Diumenge, després de la pluja, hem sortit a rodar, hem rodat en companyia tot i que no estava previst, però les coincidències han fet que avui tinguéssim companyia, o que els tres bikers del Baix Montseny pedalessin acompanyats, sigui com sigui, jornada entretinguda, amb uns companys de ruta amables i grans conversadors.

He gaudit també d'un rodar feliç, de lagranevasio, un rodar diferent però "viciat" deixant segell de "gran escalador", contudent i segur pujant, ràpid però prudent baixant. Moltes portes estan obertes, moltes possibilitats de pedalar ben a l'avast i sense fer-ne cas.

Avui el terreny moll i enfangat ens ha fet passar algun moment d'incertesa, però les bones sensacions és el resum d'un curt però intens cap de setmana.

Ara, a punt d'iniciar una nova setmana, l'emoció del dia passat, i la il.lusió dels dies que vindran ens manté ben desperts. Els preparatius pel Roc estan ben embastats, a Fréjus ja ens esperen, i si poguéssim ja hi seríem, cada dia un dia menys per ser-hi, falten divuit dies!!!

Xavi Paricio, estem ben impacients per veure les imatges de l'esdeveniment ianqui del dia!!!

Menstrestant, nosaltres, seguirem pedalant.

Anem de viatge?.

http://forums.mtbr.com/showthread.php?t=445185

No tinc paraules, bé sí, MTB, MTB, MTB.


El terme "fragata voladora" és el que em ve al cap en mirar detalladament aquest post que us he esmentat.

MTB, MTB, MTB.

Sawyer 29er.

http://www.trekbikes.com/us/en/bikes/mountain_hardtail/fisher_29er/sawyer/

Cruiser 29er.?

Un dia en tindré unes.

http://classifieds.mtbr.com/showproduct.php/product/54824/cat/12

Bieles Shimano XTR M960 transformades per en Jeff Jones o per Bonne, no ho sé, si és el segon poc hi podré fer.

Un dia en trindré unes si un dia em decideixo per un Spaceframe d'aquest constructor¿?.

Històries del Roc I.

Fa deu anys ben tocats que mirant revistes franceses i de la península, del país no perquè no n'hi ha cap, cada any veia unes imatges del Roc D'Azur amb uns bikers arrossegant les seves bikes per sobre d'una platja plena a banda i banda de persones assegudes a unes terrasses. Era el meu únic contacte amb el Roc.


Per a mi aquella aventura, no era més que això, però no per a mi, en aquells temps el meu dia a dia no em deixava massa temps per a poder somiar despert, i per tant la possibilitat de que a les imatges del Roc hi sortis jo mai se'm va passar pel cap, o sí.

Cada any però el Roc era per a mi, com les 24 Hours of Moab, o com la Transalp o com la TransRockies, (el vídeo dels abets de la dreta no té "desperdici"), esdeveniments per a bikers semi-professionals o del tot professionals.

Sempre he pensat des de la base de que "cada maestrillo tiene su librillo", i pensar així fa que el meu àmbit d'actuació quedi acotat de forma significativa, pel fet de que quan he d'afrontar quelcom desconegut sempre penso que les persones que ho fan tenen una experiència que jo no tinc i que per tant millor em quedo on sóc i gaudeixo de llegir i de parlar amb aquestes que ja ho fan.

A vegades però, poques, però que també hi són, en temes d'oci, em decideixo a creuar aquesta tanca fictícia i surto a camp obert. He de dir que jo a camp obert en un tu a tu directe sóc com el meu Drac, vull dir que tinc un bon tren posterior, per restar ben apuntalat, i un bon tren davanter, per rodar amb decisió, però també és cert que darrerament no em cal d'utilitzar aquest dos atributs, perquè m'aturo únicament amb genets de Drac que ho són o que fan veure que ho són, i per tant el manteniment de les formes és estricte i això evita d'haver de quedar-me al meu petit pati imaginari.

Ara fa uns deu anys que la tanca del meu pati és oberta de bat a bat, i això, aquesta tanca oberta és la que un dia va fer que el Roc passés de ser un somni llunyà a ser un present real.

Nosaltres al primer Roc que vàrem anar, hi vàrem anar a veure com era com a espectadors, en tornar a casa, havíem participat al Roc d'Azur, tal com sona. En sortir de casa portàvem les bikes i els equipaments, per poder sortir a rodar pels voltants del Roc, i una hora abans d'iniciar la marxa cap a França vàrem fer els certificats mèdics, no fos cas que ens calgués, per a què, no ho sabíem, però per si de cas. No podíem pensar en participar perquè no hi havia inscripcions disponibles des de feia setmanes.


En una propera intervenció us exposaré el com i el quan de la coincidència amb aquest intrèpid mariner de Frejús, i també dels motius del perquè any darrera any anant al Roc d'Azur des de la nostra primera participació.

MTB, MTB, MTB.

ROC D'AZUR: SOMRIURES

Roc d'Azur és; il.lusió, diversió, entusiasme, emoció, esbarjo, entreteniment, riure, amistat, festa, converses, visites, "apéritif", més converses, visites als stans, remenar material, veure material, impressionar-nos, fer fotos fotos i més fotos, també fer fotos a, i amb els "pros" del ciclisme, i pedalar, pedalar i més pedalar, per gaudir, per aprofitar l'ocasió de sentir-te "champion du monde" per un dia.

Un somni, el de ser-hi, fet realitat.

Sensacions, les més bones, que fan que l'estada a Fréjus sigui una gran festa del ciclisme i l'amistat.

La cara dels tres companys bikers en una de les proves més multitudinàries on mai he estat, moments abans de creuar l'arc d'arribada ho diu tot ; FELICITAT.

Avui, la pluja ens donarà un dia de descans, caldrà no oblidar els estiraments.

Important serà també la visita al fisioterapeuta, esperem que totes les molèsties tan meves com les dels forçuts i ara més que mai treballats bessons de lagranevasio siguin només sobrecàrregues musculars.

Falten vint-i-un dies!!!

Terra de genets de Drac, i de ciclistes també.

Tot queda condicionat a com vols veure, a com vols viure, el teu dia a dia, i dir dia a dia és massa general, millor dir minut a minut.

El què va passar ahir, la coincidència dels darrers trenta-cinc anys, no és tal coincidència, és el que es viu a terra de constructors, que res té a veure tot i que parcialment soni similar amb la terra de destructors, que és més emocionant però res més.

I minut a minut fem, més pausats des de fa deu anys, i molt més encara des de fa sis.

És així, no hi ha més, poder no és voler, ser-hi és ser-hi, això de ben segur, però voler ser-hi i ser-hi és el que cal per viure un vol de Drac any darrera any.

Què és un vol de Drac, per poder comprendre la resposta caldrà llegir les intervencions des del Foro primer de fa ja uns anys, fins avui a aquest espai.

Creadors, emperadors, conqueridors, genets de Drac, fades, dames d'aigua, falgueres màgiques, tots són espurnes de com a aquest espai un genet de Drac gaudeix del seu passar dels dies, del seu mirar d'aprendre a gaudir segon a segon del que em ve, del que segurament em vindrà.

Coincidències moltes, fortuïtes poques, construïdes moltes, accidentals les que menys, és el que té ser picapedrer.

MTB, MTB, MTB.

Vol dins del riu.

Aprofitant que les ànsies d'escalar no hi són, rodar entre senders, entre pistes i corriols amb molt poc desnivell té el més autèntic sabor al que m'ha de transmetre una sortida de MTB.

Com és el de veure que la Betty cada cop que pot ataca a plat, de sentir els instants previs a fer-ho com baixa pinyó i puja plat, notes el primer canvi i el segon, el del plat, ja és letal.

Xavi, com a la sortida de Manresa a aquell tobogans amplíssims on la Betty va decidir fer una carnisseria de bikers madurets.

Hem rodat bé, hem rodat ràpid, la Betty va bé, jo no tan bé, no tinc les millors sensacions, sí molts pensaments d'alternatives de possibles bikes per córrer el Roc, fet que em fa pensar-dubtar de les darreres jornades de bike i més encara de les properes.

No escalo com a Olot a les fortes pendents direcció a Rupit, no sé el perquè, però és així. Seré prudent i esperaré a treure conclusions, si vaig participar fa dos Roc's amb una bike muntada tres dies abans, i fa tres amb una bike muntada a la mateixa nit, crec que podrem esperar a decidir.


MTB, MTB, MTB.

Moltes converses de bikes, però moltes, de 1x10, 1x9, dobles 29", 26", SS, i moltes de bikes UK.

Three days.

És el temps que porto descansant des de l'aventura dels tubs de Gualba.

Una anècdota no us vaig explicar, com és que fa anys que parlem amb l'home del Montseny, que en aquesta pujada tan costeruda dels tubs de Gualba s'hi amaga una gran cova.

Una gran cova que he d'aclarir si era amagatall-refugi dels republicans o dels nacionals, no ho sé encara, però era una gran cova.

Sempre que passem per on la nostra imaginació s'ha fet la composició del lloc on hauria de ser, comento el mateix, "hem de parlar amb el teu pare, (és fill de Santa Fe del Montseny), perquè ens indiqui exactament on és".

Aquesta cova de grans dimensions ens ha de transportar a temps d'opressió, de penúries, on els nostres avantpassats han estat motiu de severes injustícies, les més extremes, malalties, fam, la por a ser ajusticiats, a perdre sers estimats, a perdre vides, a perdre la visió de la llum, de l'esperança més petita a poder viure en pau.

Que curiosa aquesta família d'humans que quan no tenim dificultats en les busquem , i de quines dimensions, i de quines conseqüències.

Portem seixanta anys pagant-ne les conseqüències de la que va ser una generació atrevida, massa atrevida pel que fa a la decisió d'agafar les armes per defensar uns principis que en cap cas s'ho valen, en cap cas, res val un patiment com aquest, en cap cas.

Una frase contundent la de la meva àvia, una filla d'indià, "mai una guerra, mai".


A la propera anada al Castell de Montsoriu, us explicaré la llegenda d'aquesta fortalesa, millor dit una de les llegendes, perquè Montsoriu és niu de les millors històries, de romàntiques llegendes.

MTB, MTB, MTB.

No n'hi ha prou.

És el que em passa, que d'una sortida com la darrera, perquè ahir no vàrem sortir, al cap molts pensaments fan acte de presència.

Un d'ells, jo diria que el número 1, és el de reflexionar sobre el fet de que els llocs per on passem amb els nostres Dracs és espai de velles històries. Totes elles però totes mescla de realitats i de somnis, on en ocasions per escrit, on en ocasions de boca en boca, generació darrera generació, han arribat als nostres dies.

I nosaltres ara volem per aquestes terres, per aquests espais, també ho fem entre somnis i realitats, en un punt sensacional perquè tenim els nostres propis pensaments sobre què va passar per aquestes contrades.


Fa anys que hi anem, hem tingut temps per pensar-hi, i el punt sensacional fa referència a que la suma d'històries, de llegendes, més els nostres pensaments sobre elles, fa que el vol sigui memorable, que pensar-hi passades les hores, els dies, prengui una dimensió important per a mi, molt més que no pas rodar per d'altres indrets sobre els que segur que hi ha grans gestes escrites, però que en no saber-les, no em genera la mateixa sensació en ser-hi.


Sobre el Gorg Negre, i la seva dama d'aigua, en sé del seu rostre, de com va ser la conversa per convence-la de que deixes l'aigua per anar a la terra, de com va ser el despit, de com va ser la tristor de l'home de Can Prat, de com les llàgrimes de la dama d'aigua es feien perles amb la sortida del sol, com també, com, quan, i a on anava l'home de Can Prat, a cercar en primer terme a la que havia de ser la seva companya de viatge, i de com després de perdre-la, anava al Gorg Negre a perdre cada dia un alè de vida per la seva estimada.

Tot això, tots aquests pensaments, més el del vol del meu Drac, la sensació de ser el seu genet, fa que cada dia pensi, ara sí ara també, a on em portarà aquest sender?.

I aquest pensament ha estat, és, i serà motor d'espais de creadors, de genets de Drac, no però de dames d'aigua.

MTB, MTB, MTB.

Xavi Paricio.

http://seansalach.blogspot.com/

No és exactament així però sí que seria un instant on estaríem gaudint del teu fred hivernal.

Nosaltres hauríem de cercar l'equipament, en Colorado no, perquè ell o no vindria o aniria amb pantaló curt, i tu amb el teu calçat de la S rasgada S-Works, a la fi del món.

Jo no sé quin jersei portaria, tu a sobre del d'hivern el Trek més clàssic, jo podria portar el de Ibis, la Betty encara no ho sé, no m'ho ha dit, i en Colorado el de Colorado-Trail.

Són pensaments presents on el ritme no s'imposa, senzillament és.

MTB, MTB, MTB.

Entrada a terra de Dracs.

És el que ha estat aquest cap de setmana, aquest diumenge.

Entre terres feréstegues, entre pedres agrestes, entre creus silensioses, portadores de les milllors històries, de les més atrevides llegendes, que fan que en ser-hi, tant abans de, com mentre, i inclús molt més després, les sensacions siguin de veritable goig.

Una entrada, ahir, no com la del darrer dissabte, on cal baixar de la bike per accedir a terra de creadors.

"La dama del gorg negre no va tornar mai amb l'home de Can Prat, ell li va recordar el seu origen, en resposta ella li va fer pagar el preu de la seva promesa de no fer-ho i com a conseqüència el que n'hauria de pagar, la seva eterna absència.

Però la dama d'aigua sortia del Gorg Negre cada nit i anava en silenci a estimar els seus fills, i de la seva tristor en sortien dolls de llàgrimes que en caure al coixí dels seus fills cada matí a trenc d'alba, es transformaven en perles.

I cada matí l'home de Can Prat les recollia i sospirava, com sospirava cada dia en anar al Gorg Negre esperant la tornada, el perdó de la seva estimada dama d'aigua, això amics meus no va ser mai, no va tornar mai amb el seu estimat.

Però l'esplendor de la casa de Can Prat va seguir sent, mentre la Dama del Gorg Negre visitava cada nit als seus fills".

MTB, MTB, MTB.

Segueix les passes del genet i entrareu a terra de dames d'aigua.

Aventura.

I aquestes dues és el que és la nostra realitat del dia a dia entre Dracs.

El què ha de ser.

La imatge reflexa l'objectiu, el que per a mi ha de ser cada instant.

La foto està feta a la sortida d'ahir.

MTB, MTB, MTB.

Dues creus, dos Dracs, i un home del Montseny.

Fita feta, assolida i a partir d'ara, pendent de repetir.

Una jornada de MTB, de MTB complert.

Pendents infinites, senders exigents, parets verticals on el meu Drac hauria anat millor fent el vol sense mi, i jo sense ell.

Llocs de llegenda, com Can Prat, llocs de llegenda, de la mateixa, com el gorg on reposa la dama d'aigua, esposa del senyor de Can Prat.

Per a fer-ho, com al darrer hivern, cal passar per una entrada curiosa, on hi brilla un nou estel i aquest és motiu de joia, però per això cal esperar a la nit, i el nostres Dracs han de volar ara.


Tubs de Gualba per sobre del Gorg Negre, direcció vertical fins a Santa Fe.


Avui l'hem assolit com una escalada més, però en aquesta ocasió res més lluny de la realitat, ha estat una pujada exigent, on hem posat peu molta estona i moltes vegades.


No sempre, és cert, també hem pedalat molt i molta estona a trams on no semblava una pista si no una brassa on quedar rostits.


Les bikes pefectes, el fre del darrera de la SS ja no vibra, ara ho fa i de quina manera el davanter.

Una jornada de calor, de frescor, de veure com beure és el que cal i més, on ser-hi és una manera d'entendre el MTB a casa.


Un lloc de llegenda entre dos genets de Drac i un home del Montseny.


Quines pendents, quins pedregals de pujada, quins corriols més feréstecs, tots increibles, tots per repetir, però ja de ben segur després del Roc.


No hem coincidit amb cap biker pujant, vull dir en la mateixa direcció, ni a dalt de la bike ni a peu, en sentit contrari sí, segurament direcció a les mines de Gualba, on ens hem creuat amb dos ciclistes, rar, però cert.


Equipats puntualment amb armilla, la resta de l'equipament estrictament d'estiu, la Betty baixant fins i tot amb manegots.

Eines les de sempre, aigua, dos bidons de 750 ml., menjar un entrepà de llonganissa, una barreta de cereals insípida, més aigua i un cafè amb llet, per finalitzar la pujada, a Santa Fe una clara de 500 ml., i també gominoles, que bones, que oportunes.

Hores de ser entre mites, entre llegendes de fades, de dames d'aigua, del lloc de repòs on compartir sembla el que sempre hauria de ser.


Enfrontades entre elles, o posades una per ser vista per l'altra?, de ben segur que que per ser vistes entre elles, en el seu repòs, en la seva joia.


MTB, MTB, MTB.

More rides in SC

Hi Genets

I told you some days ago, summer temperatures were killing any option for rides, and now, with the summer just calling his end, and fall temperatures arriving...some days...I'm going more and more time with my two jewels.

The Ibis, after some time just waiting on the garage, is again ready for the rides in Paris Mountain, Clemson, Dupont Forest and South Park...and next Wednesday, almost sure, ready for a night ride...will see. I tried to do some small movies....by the formats are not OK, and the output is just bad quality, I want to review settings and formats, and try to use the cam again.

The Tarmac, just giving me more miles of joy, the bike is simple, and I realize that I will like to have some changes, but for the moment is more than enough, and I can do what I really want.

Tarmac going to Church...

After last Sunday long ride, all week has been a combination of stretch sessions, and afternoon rides. Monday it was holiday in USA, Labor Day, and I did some more miles just on an aerobic rhythm. Tuesday I went with my kids to the soccer training, and while they were playing I was just lying stretching my legs. Wednesday I went for a ride of almost 25 miles, one of my typical circuits, with increased speed. I was feeling my legs really flowing, and the miles going down quickly. Thursday again 25 miles, almost same circuit, but with a smaller speed, I wanted to be always on my aerobic area, and in some hills I was going at a lower speed than the previous day.

Friday was a relax day again, with some family activities, and during the weekend I've been riding the Tarmac just looking for my best shape during next winter. It's estrange, as I usually was feeling better in summer than in fall, but here, the fall and soft winter offer a perfect scenario to keep going and have a perfect fit by the end of the season.

Tarmac on Catalan Flag...

Today I was going to leave home, and I realize that something is usual on your small towns, on this side of the ocean is so exceptional, that I decide to take one of the pictures it's on this entry...my Tarmac with the "quatre barres" at the house, I felt like in Manresa, even the house does not look like a Manresa one.

The ride was nice, fresh air, but sun hot enough to remind me that we are still in Summer, late one, but not Fall. Finally I did a nice 32 miles, in around two hours, riding on the south side of my house, always on small country roads, with some leaves on the road, just a reminder of the season coming.

Fall is coming...

Genets, I will start to take pictures of special places, those ones you will like to see as they are not usual in our Country.

From South Carolina, Xavi Paricio

Matiners.

Esmorzats des de fa ja una bona estona.

Portem una muda de paisà a dins d'una segona bossa, la bossa del pilar. Bossa que en Colorado també voldria.

Les bikes són des d'ahir al punt de partida, brutes, brutes, brutes, de les darreres sortides entre terra i aigua, però transmissions, barres-retens, i pressió pneumàtics, perfectament posats a punt.

La bike de la Betty té una frenada i un conjunt de suspensions amb un tacte sensacional. La Vicious, millorant amb el tema del frens, i mirant també de concretar la pressió dels pneumàtics per mirar d'evitar la seva destrucció als pedregals constants del proper Roc.

Aigua la portem avui, un MIX de freda i natural, els equips també, els portem avui, vull dir que no utilitzarem els que tenim ja amb les bikes.

Dia de MTB, dia de compartir ruta amb d'altres bikers del Baix Montseny, amb un Home del Montseny.

Retorn a l'armilla, serà avui el primer dia d'ús?.

MTB, MTB, MTB.

Warming Up

Hi Gentes

Just the feeling I got right now, after some days with continuous rides, my brain is just on "warming up" status, waiting on tomorrow's ride, and just debating if I will ride road or MTB....weather will decide.

See you tomorrow !!!!

"Repetimos", però no de "natillas".

Avui hem fet una part de la sortida de Santa Margarida-Olzinelles, la primera, la de Santa Margarida.

Quina diversió a cada tram de corriol, quina emoció passar a tan bon ritme per dins del riu.

El dolor muscular de la Betty ha desaparegut rodant avui, i ara per ara no ha tornat.

Les bikes perfectes, he substituït les pastilles de fre del darrera, ja no vibra, fa un xic de soroll, però perquè estava descentrat ara un cop amb les pastilles noves i no portava gruixos. Un cop a casa l'he centrat.

Eines, les de sempre, aigua molt per sota del mig litre, menjar, cap.

Quilòmetres per sota dels vint-i-cinc, desnivell +, per sota dels 500 m.

Sempre en zona aeròbica, sempre, per recuperar el bessó de la Betty, com sembla que així serà.

El dia avui, a partir de quarts de sis de la tarda, que és quan hem sortit, perfecte per pedalar, el terreny després de les darreres pluges, literalment perfecte.


Cent manxades, cinquanta i cinquanta a cada pneumàtic, són les que he hagut de fer a mitja sortida.

MTB, MTB, MTB,

Demà tenim proposta de l'Home del Montseny i companyia, una companyia ràpida, molt ràpida, bona ocasió per veure a on som de cara al Proper Roc.

ROC D'AZUR 2010: Motivació

Finalment la molèstia del bessó dret ha anat a més. Ens curarem en salut, i seguint els bons consells de lagranevasio, avui descansaré, val més fer-li cas, doncs fins al moment no m'ha anat gens malament.

Com que no puc pedalar m'he dedicat a revisar informació, anotacions i imatges d'edicions passades, tota una història, la nostra història.

Tot sovint, m'entretinc rememorant bons moments mirant aquest vídeo, la parella que apareix al segon 00:22 sembla que vagi de festa i no a pedalar més de vuitanta quilòmetres, el millor de les imatges, el so, ja m'ho sabreu dir.

Espero que la bondat que faci avui, m'ajudi a demà estar millor i poder pedalar sense problemes, perquè per experiència sé que si he d'anar a veure el nostre estimat Fisioterapeuta, m'esperen dies de repòs, i això ara no seria el més indicat, o sí.

Segueixo doncs, buscant records motivadors i segueixen faltant vint-i-vuit dies, ahhhhhhhhhhhh!

ROC D'AZUR 2010: Preparant-nos

Dijous, mentre lagranevasio pedalava pel Montseny, jo ho feia per la Serralada Litoral, no ho feia sola, un genet novell m'acompanyava, i tampoc ho feia per corriols, excepte un tram, el tram per excel.lència, mal anomenat pels bikers de la zona com a ..., bé no ho desvetllaré, per saber-ho s'hi ha de rodar.

Necessitava sobretot rodar, rodar a baixa pulsació i amb molta cadència, malauradament al matí m'ha despertat una forta rampa al bessó dret, i durant tot el dia he tingut aquella desagradable sensació de tenir una pilota al ventre de la cama. Cal beure més aigua i no oblidar els estiraments.

Finalment l'hora i mitja no ha donat per més de 20km i 500metres d'ascensió, i unes fotos, de per a mi, una de les zones més entranyables de la Serralada, els voltants de Sant Mateu, que ja de ben petits hi anàvem d'acampada com si anéssim a la fi del món, on sorprenentment, els camps que ja feia anys estaven aturats s'estan convertint, com anys i anys enrere, en vinyes. Tornem als orígens.

Vistes, diferents, de Barcelona des del camí a Sant Mateu.

Crec que no anava a la Font de Sant Mateu des del mes de juny quan varen venir en Michael i la Marga, per sorpresa meva encara hi rajava un fil d'aigua.

Avui la Yeti ARC, m'ha anat de fàbula, a l'arribar al punt d'origen he detectat que el pneumàtic del darrera m'havia perdut una mica d'aire, segurament perquè l'últim corriol abans d'arribar al poble, ple d'arrels, l'he fet sense miraments, és tanta la seguretat que em dóna el conjunt de la bike, que no he esquivat cap pedra ni cap arrel, i anava més aviat rapideta, cap problema però, inflar, i el líquid ja farà la seva funció.

No em deixa de sorprendre la comoditat de l'ARC, realment en poques ocasions quan hi pedalo trobo a faltar la ASR-SL, són diferents, però el muntatge entre l' una i l'altra és una calca.

Com m'agrada la meva bike!

A veure, com evoluciona el dolor del bessó. Mentre pedalava molt bé, però després en fred em va tornar a fer la guitza.

Una tarda vespre, amb un clima perfecte, i un joc de colors al cel com de pintura. Amb dies així, qui pot resistir-se a pedalar?


Falten vint-i-vuit dies.