La resta de components que poden fer més divertida encara a aquesta SS, són el manillar pla Moots de 710 mm. i ja no sé de quants graus i la tija endarrerida de la mateixa marca. Però aquests dos components ja no seran fins a la propera cita del 2013.
Dit això, el dimarts passat jo ja tenia clar que teníem aventura pel cap de setmana, quan ho tinc clar ve determinat per una sensació de molta alegria quan penso en la imatge del conjunt genet/Drac a Les Guilleries, fins que no tinc aquesta sensació la Betty no mou fitxa a fer la inscripció. A les darreres dues edicions aquesta sensació l'he tinguda al darrer dia, aquest any molt abans.
Un cop feta la inscripció, el color de tot per a mi és diferent, senzillament cada detall passa a ser Guilleries, els ciclistes que veig a la carretera tots estan preparant Les Guilleries, els bikers que roden propers a casa el mateix, no hi puc fer res, i les hores, aquest cop dies, previs a la cursa són senzillament de somni, sempre però respectant i tenint molt present i convivint amb la possibilitat més que probable de l'abandonament.
Aquest any jo tenia un objectiu clar, Guilleries amb la Vicious, equipat 100% XC-Marató, amb la gorra a sota del casc, aquest darrer sense visera, amb eines, les imprescindibles i rodat, menys que al 2009, però de més qualitat, complementat amb sessions també de més qualitat d'estiraments el darrer detall, però no per això menys important, aconseguir participar-hi amb un pes just per sota dels 70 Kg. Al final 67,5 Kg. ha estat la xifra, no és la ideal, però sí si miro d'on vinc.
Amb aquest escenari, difícil per a mi estar nerviós, excepte quan amb en David ens vàrem confessar dissabte, la conversa queda per a les meves memòries, una conversa SS.
El què deia, tranquil, tant que el despertador va sonar i la reacció va venir tres quarts d'hora després, això no va trencar res, senzillament ja és una dinàmica de les dues darreres edicions, on descansar bé la nit anterior a la cursa és un punt fort per a mi.
Surto de casa equipat tal com he de córrer, a excepció del calçat, amb el meu Drac ensomniat encara, ara ja ben lligat al darrera de la VW. Vaig agafar un joc de pedals CB Egg Beater SL de recanvi, un pneumàtic, la manxa de peu i quatre jocs de llums, per si de cas passava el tall del quilòmetre 70, però que en cas de que tingués una caiguda del ritme en picat, poder seguir amb els llums, difícil ho sé, però és el que portava a la VW, també una maleta amb totes les eines, però totes. Per últim portava una nevera de 50 litres a 2ºC plena de Rosites, coles i fruita.
Un cop a Sant Hilari, arribem al punt de trobada, al pavelló d'esports, pocs cotxes, poquíssims a l'aparcament, fet sospitós, a la recollida dels dorsals també, que què estava passant? que inscrits en total 80, 80!!!.
Segona novetat, el meu número havia de ser el 61, el de la meva posició a l'anterior edició, però a aquesta edició amb un 1 afegit, és a dir el 161, cap i cua, sí senyor.
Ens anem preparant, els Barons, en Xavi i jo, un cop a punt ens fem la foto de rigor. En David m'arregla com he mal lligat el dorsal, es nota que ell té moltes tables, amb un segon el número ja està perfectament lligat a la Vicious.
En Xavi i jo abans d'afrontar l'aventura.
I de reüll veiem que el Sr.Permanyer ha fet ja l'explicació prèvia de cada edició, sortim en darrera posició, com si d'una cursa popular es tractés, que en cap serà, però anem així, una mica despenjats, o això sembla.
Comença l'aventura, l'alegria que m'envaeix des de l'inici de la cursa arriba a límits insospitats, ja estic corrent una nova edició de Les Guilleries, els nervis, l'emoció fa que la pulsació tot i que les sensacions són bones sigui una mica alta, en cap cas a la zona vermella, sí propera.
Estem afrontant els primers quilòmetres, sempre mirant d'avançar lentament posicions, els quilòmetres aquí passen molt ràpids, segur que massa, però que bé que m'ho estava passant, els Barons, a excepció del que portava la magnífica Pivot Mach 4 que és un home Guilleries expert, i no ho dic per la cursa en si que no ho sé, si no pel fet de que pel que em va comentar a una sortida en David que un Baró entre tots tenia molt bon nivell per a curses maratonianes, Baró que vaig identificar intuïtivament que era el de la Pivot, la resta del grup ens anem veient, ara sí ara també, amb en Xavi també.
Passen els primers deu quilòmetres com si res, i ataquem la segona vintena, el ritme el mateix, cinquanta minuts per cada deu, per a mi un ritme molt i molt bo, a aquest punt crec recordar que perdem uns minuts, pocs, perduts enfilant una trialera a peu, reiniciem el camí, i seguim a ritme, anem coincidint els Barons i en Xavi, en Xavi i els Barons, superem a aquest mateix ritme el quilòmetre vint.
És a aquest tram més o menys on un dels Barons té una punxada, en David s'atura per posar-hi remei, jo també pensant que és la SS que ha punxat, passen els minuts i m'adono que no és la SS si no la 2x10, fet que em deixa més tranquil, no sé perquè, i decideixo que he de seguir i que ells ja m'atraparan, així ho faig i així es reprodueix la seqüència, passats els minuts tornem a anar tots més o menys junts.
Durant aquest segon tram menjo un plàtan i fruits secs. El consum d'aigua inferior als 750 ml.
La Betty és a aquest punt, a la carretera d'Osor. No m'aturo però, és travessar la carretera i començar a escalar, a aquest punt començo a posar peu a les pendents més accentuades, sempre uns pocs metres a on hauria de fer una càrrega important a nivell muscular.
El temps a aquest segon tram també per sota de la hora, anem directes a atacar el tercer tram, aquí ja començo a pensar que vaig molt i molt bé. Així, amb aquesta alegria superem el quilòmetre trenta.
La Betty sempre atenta a tots el detalls em proposa canvi de bossa de fruits secs, i entrepà de pa de motlle amb Nutela, la bossa no, no que encara en tinc i l'entrepà sí, agafo un segon plàtan. Omplo el bidó de 750 ml.
I anem directes cap al quaranta, les sensacions bones, millor dit molt bones.
Un pensament m'envaeix lentament, diria millor un inici de pensament, un lleuger neguit, passen els quilòmetres al mateix ritme per sota de l'hora, torna a caure el quart tram com els darrers tres primers, a ritme de nou hores cada 100 Km!!!, tot i que jo no faig aquesta reflexió, sí però que vaig marcant els parcials cada deu quilòmetres.
Els quilòmetres van caient, una mica més lents, amb els Barons ens hem distanciat, uns deu minuts ens separen, ara ja no anem junts, jo he aixecat el peu del pedal, crec que no són ells que l'han augmentat, si no jo que l'he baixat, pel fet de que al quilòmetre quaranta-cinc en Xavi té una rampa, i el meu primer pensament és de molta precaució, ell va amb 3x9, és un biker amb molta experiència en cursa.
Trialera de La Trona del Rei.
Fem una baixada per aquesta trialera, dic baixada, especifico baixada perquè el Sr. Permanyer podria i seria normal a unes Guilleries que ens la fes fer de pujada, però la realitat és que és de baixada i la realitat també em diu que tardaré un temps a poder-la fer a sobre de la bike. Una llàstima perquè es pot fer, és una baixada impecable, amb el corriol perfectament treballat, inclús els revolts tenen un reforç artificial perquè l'entrada i la sortida siguin sòlids.
Però em falta un punt o un punt i mig per gaudir d'un tram tan excepcional com aquest, a les properes he de poder fer-la, caldrà perseverar amb aquest aspecte.
Al final de la trialera la Betty està preparada per oferir-me plàtan i fruits secs, crec recordar que agafo plàtan i que canviem la bossa de fruits secs.
Escalo els propers quatre quilòmetres, del quaranta-sis al cinquanta, deixant marxar en Xavi, de seguir al seu ritme la crònica avui seria molt diferent, torno a posar peu, perquè no aconsegueixo a unes pales llargues i exigents mantenir la pulsació per sota de la zona "prudent", passats uns minuts, pocs, torno a escalar des de dalt de la bike.
Sóc al ben mig de la cursa. al quilòmetre cinquanta, per a mi, aquest és el moment clau de tot plegat.
Omplo el bidó de 750 ml. Em menjo el plàtan, un dàtil, i més fruits secs.
Parlem amb en Xavi, el temps en cursa indica que he de fer els propers vint quilòmetres en menys de tres hores si vull passar el tall de pas a l'hora de dinar al quilòmetre setanta, als darrers deu quilometres he rodat un xic per sobre de l'hora.
Em cal fer el cor fort i tornar a baixar el ritme, encara més, el perquè d'aquest pensament és "són les meves primeres Guilleries amb SS, 29" i rígida, serà a les properes si ha de ser, que l'objectiu sigui la posició, a aquestes l'objectiu és acabar amb aquesta proposta de bike", i així ho faig, lenta però constantment esgarrapo pulsacions una a una a la baixa, m'allunyo deu pulsacions més de la zona de treball del darrer tram.
Arribats a aquest punt el lleuger pensament d'un cert neguit m'imposa ser més prudent encara, i poso el pilot automàtic, no passió, no pensaments de ritme o no ritme, no he de seguir cap roda que no sigui la davantera meva.
En Xavi va molt més bé que jo, i marxa lentament, jo em quedo sol, la sensació és senzillament fantàstica, ho era amb ell, pel privilegi de rodar amb un biker del seu nivell i experiència, i ho va ser en el moment de quedar-me sol. Sempre mentre rodo puntualment amb en Xavi durant la cursa, les seves paraules són de elogi, d'ànims, de donar-me consells pràctics per sumar possibilitats a coronar aquesta fita que porto a terme a aquesta edició de Les Guilleries.
A partir d'aquí el canvi de tendència ja es produeix, estic restant quilòmetres no sumant, 49, 48, 47, i la sensació és de voler gaudir el màxim de la cursa.
No tinc cap molèstia muscular cap, quan la pujada m'implica disparar la pulsació prop de la zona vermella poso peu, quan la baixada té un cert risc el mateix, he d'arribar al quilòmetre setanta bé, abans de les quatre, i el que vindrà després ja ho enfocaré un cop hi sigui.
Arribar al quilòmetre setanta bé, és l'objectiu, he vist massa vegades abandonar a l'hora de dinar a bikers més preparats que jo, avui jo podria ser un d'ells, i de cap de les maneres vull arriscar-me a que aquest sigui el cas.
Dit i fet aquests vint quilòmetres passen en un no res, o això em sembla, he agafat un ritme de creuer molt bo.
Fa uns cinc quilòmetres que rodem junts dos Barons, arribem a l'hora de dinar, i a dalt d'un turonet sento crits d'ànims és en Miki i la seva filla, ens segueixen als darrers metres, "em sento un campió".
Hem arribat una hora abans del tall, és a dir he anat als darrers vint quilòmetres a una hora per cada deu quilòmetres.
Tinc a punt tres entrepans de pa de motlle amb Nutela, en menjo dos, canvi de bossa de fruits secs i agafo plàtan, els bidons s'omplen sols.
Conversa emocionant dret amb en Miki, amb en Ros, amb la dona d'en Miki, comentaris amb en Xavi que està prenent el sol, i menjant com si fos al darrer dia de tot. A aquest punt em vaig sentir protagonista de la meva pròpia aventura, certament.
Canvi de gorra, passem de la blanca a la vermella, mentre estic dret parlant la Betty coordinadora de tota la meva assistència durant la cursa m'aplica un gel refredador a totes les cames, jo segueixo menjant i parlant, ara ja no em sento un campió, ara sé que puntualment ho sóc.
Abans han passat els Barons de creuer més alt, entre d'ells.
El Baró Pacu em diu que vindrà tot seguit i jo inicio ruta. El Miki m'acompanya als primers cinc-cent metres, entre prats.
Baixo i baixo i i baixo. fins arribar a la llera d'un riu, la marca blanca de guix entra dins del riu, aquest és ampla i a l'altra cantó de la llera d'aquest veig la cinta, baixo de la bike i m'endinso al riu, una sensació intensa entre emoció-aventura-repte-goig, m'envaeix, surto del riu pujo a la bike i penso, "Permanyer ets el Rei", i així penso dir-li si sóc a l'arc d'arribada.
Comença una escalada llarga i exigent, on he de posar peu, parar i menjar una bona tanda de fruits secs, és el primer cop que m'he d'aturar per una defallida puntual que de no aturar-la no sé on m'hauria portat, tranquil.lament passa una estona on em recupero, no pas més de dos o tres minuts però els necessitava, m'enfilo i per a conquerir el quilòmetre vuitanta he de recordar a qui he dedicat aquesta cursa, com sona, supero una pendent tràgica i darrera veig un punt d'assistència, veig de cop la llum, per primer cop bec mig got de cola.
Resto aturat uns minuts i veig arribar en Pacu, ens mirem i no ens hem de dir res, però ens ho diem, "has pensat coses rares a aquest tram?, i coincidim, molt rares" entre nosaltres queda que ha pensat cada un dels dos per afrontar aquest tram, a partir d'aquí rodem junts ara sí ara també, cal arribar al quilòmetre noranta, iniciem ruta tot seguit.
Aquesta retrobada ens dóna forces als dos, ho sé, ho noto, ho notem, oi que sí Pacu?
On jo poso peu per prudència en Pacu posa el plat petit, on jo escalo a sobre de la bike en Pacu va en mitjà i així escalem, baixem, baixem i escalem successivament fins a culminar el darrer punt d'assistència, som al quilòmetre noranta, som al quilòmetre noranta, som al quilòmetre noranta, com sona.
Ara ve el darrer tram, la possibilitat de poder finalitzar aquestes Guilleries per a un aficionat amateur del MTB amb una bike rígida de 29" i SS la veig més propera que mai.
Dotze mesos separen aquest moment de l'inici d'aquest repte, a aquest punt la sensació que començava a aparèixer al quilòmetre trenta m'envaeix totalment i li dic a en Pacu, "he de rodar més lent, no em puc arriscar a no acabar", en Pacu em contesta, "no pateixis que donat el cas, anem junts i tu per mi i jo per tu no deixarem en cap cas que això passi, acabarem", a partir d'aquí ataquem metre a metre de trialeres de baixada sensacionals, reptadores, extremes, ens fem totes les que podem a dalt de la bike, les que menys és veritat, i la resta corrent a peu, anem enllaçant trams i trams de baixada fins que falten quatre quilòmetres, sí, sí, quatre quilòmetres.
El meu pensament a aquest instant és de que davant tinc una única paret que em separa de la glòria perseguida aquests darrers mesos, mesos de preparació, de canvi dels meus hàbits de molts, de moltíssims, miro la paret i penso, ara vindrà l'escalada mortal dels darrers tres quilòmetres de cada any, i li dic a en Pacu, "si ens posa la pala final el Sr. Permanyer, podria pensar amb aquest mot injust, La Permanyada, fent referència a la Maragallada".
Aquesta pala no ve, i afrontem la paret lentament, a dalt de tot del turó sento crits d'ànims, és en Miki aquest cop amb el seu fill, falta res per ser a l'arribada, penso en moltes coses, moltes, una de concreta però m'envaeix, la freno perquè no sóc a l'arc d'arribada, baixem directes a la fi d'un somni, per què en res deixarà de ser-ho per passar a ser una realitat.
A cinquanta metres de l'arribada ens rep en David, ens mirem, no ens hem de dir res enllacem a signe de celebració les nostres mans, ens abracem a l'arc d'arribada.
Tres Barons a les Guilleries, demà dos barons i un Home del Montseny.
Ara ja és un fet, he coronat, hem coronat els 100 Km. BTT. Camins de Les Guilleries del 2011 amb rígida 29" i SS.
I aquest cop deixo que m'envaeixi el pensament sense embuts, "a tots vosaltres que ja no esteu amb nosaltres, al pare, Sr. Font sempre però sempre et trobo a faltar, a un bon amic, en Carles, a la tieta Margarida".
Gràcies Betty, sense el teu ànim, el teu suport incondicional aquesta fita no hauria estat.
Sr. Permanyer ets "El REI".
Al Colorado, a en Xavi l'home GT, a en David i en Narcís els homes BiciOci, al Miki i família, agrair-vos cada detall que heu tingut, des dels més petits, fins als més grans, cada un ha sumat a poder aconseguir-ho.
A en Xavi Paricio i família, a tots, pels vostres escrits d'ànim.
Que per molts anys puguem compartir aquesta jornada tots junts.
MTB, MTB, MTB.
Comença la compta enrera del gran dia.
