Piles bones, bons pilars

Les què tinc, de ben segur, de ben segur, els què tinc.

Pensem fa fred al Maresme.

Tot i així ara passats els anys, com aquesta setmana, ja en recordo d'altres, a on el dia a dia, et porta a fer amb molta intensitat, pausada intensitat.

En Josep és valent.

Són dies de moltes notícies properes, per sort també distants, prudentment distants.

Fes-ho bé, i fins i tot pot arribar a sortir bé, certament, certament, de fet si no surt malament, ja no bé, està prou bé, i de sortir malament quasi que són tantes les ocasions que puc esmentar que fins i tot gaudeixo molt de les derrotes, enteses en clau pacífica, en el sentit de veure com tots els trens o bé passen de llarg. o bé s'aturen  a metres d'on sóc, i en intentar pujar-hi sempre, sempre ens falta un pam. I tot i tenir clar que sempre serà així, és una sensació molt bona, les prèvies al pas d'un tren, pensar en com seria viatjar-hi, en el moment de veure'l arribar, l'instant de pujar-hi, omg, omg, omg. Després imaginar la realitat que no vindrà, o que no pararà, o que no tindré temps de pujar, ja és extasiant, que bé poder seguir imaginant-me com seria d'haver pogut pujar, i clar el dia que sigui ja no podré seguir gaudint de pensar com seria, certament, certament, certament.

Fa fred al Vallès.

La Nau Insígnia posa, de ser, fi a tot aquest raonament tan digne, també tan contradictori a vegades, perquè la Nau Insígnia és, de ser,  la nostra màquina de tren, els nostres vagons, les nostres vies, les nostres estacions, i s'aturarà sempre, i sempre hi podrà pujar tothom, nosaltres també, nosaltres també, és important esmentar-ho, com sona, com sona, serà un tren perquè les imatges deixen de tenir sentit, vull dir,  si sempre des del primer dia aquest esperarà sense horaris que de voler, sigui, crec que el salt serà, de ser, de proporcions bíbliques, de ben segur, de ben segur, i si no, de no ser, el tram de construcció d'aquesta de la Nau Insígnia, tot i quedar als dics secs, en cal més d'un, ja haurà valgut la pena, i després sempre podrem pensar com amb el tren al que no podem pujar mai, en com hauria sigut poder navegar-hi, en els Dracs movent les seves ales esperant l'inici dels grans Vols de Drac des de el pont de la Nau Insígnia, OMG, OMG, OMG.

Una nit difícil certament, una arrancada de dia tardana, molt, fa mesos, anys que no requeria d'un descans així, després he tornar a les grans visions dels Vols de Drac, i mare meva quina explosió de sentir, sentir, i sentir-me bé, enyorança sempre, sempre. Ara ja fa mesos, que amb en Josep no escalem direcció a la capital, va ser la darrera, certament, amb ell, perquè de ser hauríem de, i bé, SV té la propietat dels Vols de Drac, el primer Mirador és a Sant Vicenç, com el primer Far és al Montseny.

Avui és un dia per deixar que el temps llisqui suaument entre els meus ulls, sense estridències, i de venir, no ha passat mai, però de venir aquestes, fer-les suavitat com l'aterratge del meu Drac i l'entrada al Mirador,  a on segons abans d'aterrar tot és intensitat, i un cop al Mirador tot és absoluta tranquil·litat. 

Els interrogants sempre hi són, sempre, sense ells no sé si seria el Vol com és, però entre interrogant i interrogant vivim, sempre, anar més enllà quan entro a aquest  espai obert al món, em fa aturar-me en sec.

MTB a UK. 

Avui no hi haurà Vol de Drac, no és una tema de fred, el fa tot, tampoc de ganes, les tinc totes, sí de prudència, una nit molt difícil de passar, gustosa, necessària, però exigent, marca que avui toca descans, descans i més descans, dies de molt Single Speed des del Mirador del Drac.