Són les 5

De la tarda, aquest cop de la tarda.

Una matinada avui a les 6, divertida, certament, a on voler no és poder. Ha costat molt cedir el pas al descans avui, i val a dir que ha estat una bona pensada. 

Després passades les hores i veient que la Betty estava més bé, he decidit fer un Vol per sobre d'on creia serien els  cavallers de la llum, amb els Destructors de Murs pendents de perfilar al màxim el casc de la Nau Insígnia, he pensat equivocadament que no estarien tan pendents del meu Vol. 

Tot just he divisat els defensors de la llum, ja he notat els Destructors propers al meu Drac, i això ha fet que m'allunyés ràpidament del lloc on es miren de refer els cavallers, després de la  sorprenent actuació esclafadora dels Destructors de Murs vers a ells i vers les Fades de fa uns pocs dies. He tingut temps de veure però entre la llum, m'ha semblat veure la presència de les Fades, i també dels blocs de granit enviats per l'aire pels Destructors,  formant aquestes enormes masses de granits per la disposició de tots aquests blocs, com la corona d'un engranatge de rellotge gegantí, i a on a dins d'aquest hi reposen cavallers i també sense poder-ho afirmar amb seguretat  les Fades. 

El significat d'aquesta imatge tan detallada no el sé, o sí, i espero a ser a dalt de la Nau Insígnia per cercar la fórmula de comprensió del perquè de l'actuació dels Destructors de Murs vers a aquests prínceps i princeses de llum i foscor.  

Veient ara la disposició dels blocs de granit sé que aquests aliats poderosos com cap tenen molt clar el què fan, i en cap cas persegueixen allunyar als guardes de llum i foscor, dels genets de Drac.

La disposició dels blocs de granit ara ja sé que forma part, que té relació amb el disseny originari del casc de la Nau Insígnia. Ara sé també que aquesta està predestinada a deixar enrere els dics secs per posar  en marxa aquesta corona de blocs de granit, per què? un cop al pont de la Nau podré veure més clar el significat d'aquesta vall a peu de mar a on hi descansen els qui custodien llum i foscor, envoltats de la corona formada pels blocs de pedra gegantins, no encerclats, si no protegits, molt ben protegits de l'arribada des del mar, molt ben protegits de les invasions des del mar.  

Mentre la Nau Insígnia és a punt de començar a navegar, genets i Dracs hem sigut garants de l'espai aeri on cada jornada des de tots els temps gaudíem de veure l'arribada de cavallers i Fades, matins i nits, creia que era una emocionant visió, un privilegi de genets i Dracs poder veure com s'intuïen entre ells, amb l'arribada d'uns i la marxa d'unes, ara ja sé que no és així, ara ja ho sé, no gaudíem del moment, protegíem el moment, els protegíem a tots ells, prínceps i princeses protegits tots pels genets de Drac des de l'aire. 

Un cop tinguem la Nau Insígnia hauré de comprendre la direcció, i els Destructors de Murs crec que sé quin paper hi jugaran. 

Si ja passava solemnement pels racons del Montalt entre les pedres de granit sota l'atenta mirada dels Destructors de Murs, ara, de donar-se el cas demà, he de cercar el lloc entre el turó de granit més alt per veuré la disposició de l'engranatge que protegeix els hereus de la llum i la foscor, perquè si com avui no hi puc apropar-me directament amb el meu Drac, per la reacció immediata dels Destructors de Murs, des del Montalt direcció contraria al mar, potser podré veure detalladament el què avui únicament he intuït, com és, he vist una corona d'engranatge a on l'esfera hi encerclava al seu interior a cavallers i fades, o són dues corones engranades entre elles i per això sols he sentit la presencia de les Fades?

Avui mentre volàvem sota la pluja i un vent lleuger, per sota dels 9 ºC, l'equipament fins i tot ha sigut puntualment excessiu. La nova jaqueta no requereix per sobre dels 6°C d'una tèrmica de màniga llarga, en cap cas. La pluja agafada de la mà del vent ha lliscat fins i tot reposat a sobre de la jaqueta sense passar en cap cas d'aquí, les botes d'hivern xopes per fora i també com la nova jaqueta seques per dins, per la breu exposició a aquesta lleugera tempesta, menys de l'hora, el pantaló i guants que no són Active Shell tampoc han deixat passar l'aigua, els guants són Soft Shell i tenen una lleugera protecció contra la pluja, i més si fa vent, anava a fer una volta molt més complerta seguint un nou sender quan ha arribat la pluja i el vent. 

Perseguia una jaqueta com la Fusion, és a dir Active Shell no Gore Tex, que tingués bossa al darrera, la manxa i el segon joc de guants ja no requereix del mallot a sota de la jaqueta amb les tres bosses. La tecnologia em sobre passa, una jaqueta tan prima com el mallot més prim de Pearl Izumi per a dies d'extrema calor que fa la feina de jaqueta d'hivern fins a temperatures de 3°C amb vent i pluja, sempre que les condicions d'aquesta darrera siguin amb certa intermitència, tot i que avui la pluja era constant i també important la jaqueta estava folrada d'aigua i aquesta no passava en cap moment a l'interior. Com hauria anat de fer el tram que tenia previst de quinze quilòmetres més no ho sé, els pantalons i guants m'han frenat de fer-ho, no la jaqueta. 

He arribat a casa amb una sensació d'una sortida amb un fred molt intens i de jo ser dins d'un equipament amb un micro clima càlid, bé, sensació no, realitat. Tot i no portar els pantalons Pearl Izumi impermeables, i tampoc uns guants Gore Tex, aquests darrers no els tinc, el resultat de la sortida d'avui, de 10/10. 

La Vicious de definir com ha anat, un únic mot em cal, perfecció. 

Sense llums, amb aigua sense beure però, sense menjar, per la breu sortida evidentment, eines, totes, incidències, una, tres motos de camp m'han fet aturar a un cantó de la pista mentre ells venien cap a mi pel centre d'aquesta, coincidències, cap.

Dies de molt de MTB. 

Miradors i Fars després de la visió de la corona de Blocs de Granit, imprescindibles. 

Sonen les 7

Des de les 6 aturats veient que passen els minuts i no arranquem. 

Un fred intens al mig dia al restaurant a on vàrem anar a dinar, i un vespre pels carrers de Sant Celoni ens han deixat en fora de joc. 

El silenci fet descans s'apodera lentament  de casa. 

El dia hauria de ser a les portes de casa, no serà, no serà, la nit i el descans marquen l'arrancada d'aquesta matinada, una contradicció de no ser per la desencertada tarda-vespre de fred d'ahir. 

Dies de Single Speed. 

Occidental

El Vallès de l'aventura de demà?

Demà dia Trinxes. 

Ara únicament preparant mentalment com haurem de mirar de superar el factor fred. 

La jornada indica que serà un dia diferent, pel fet que de ser, serà el més fred des de l'arribada d'aquest, 

De fet avui he passat fred des del moment que a he marxat de casa per anar a dinar, OMG, quin fred, dinar amb fred és per a mi desastrós, i un vespre glaçat pels carrers de Sant Celoni ha signat una primera jornada, bàsicament perquè no tenia previst passar aquest fred, i per tant no anava preparat, equipat pel fet en qüestió. 

Demà dia sense llums, mtb, mtb, mtb.

Sant Feliu del Racó ens espera. 

Jeroglífic

És definitivament, de ser, el què marca el to de cada dia.

Ahir deia interrogants, pel fet que a cada instant ens preguntem coses, moltes d'elles en l'instant de fer-nos la pregunta no en tenim la contesta. 

En realitat tots aquests interrogants formen part del jeroglífic, clar que yes. 

Avui a la matinada veus el pronòstic del temps, i la mínima de 8°C m'indica, surto a pedalar ja? la temperatura real del moment però és de 3°C, és evident que no només és un interrogant, és evident.

Automàticament cerco Sant Celoni, per veure quina pregunta s'estarà fent l'Home del Montseny que surt darrerament a aquesta hora.

I després miro Granollers, per interpretar quina serà la decisió d'en Josep aquesta matinada. 

Totes aquestes qüestions formen part d'un jeroglífic, en cap cas complex, en cap cas senzill. 

L'interrogant és, realment estem a 3°C? el jeroglífic per a mi és, el resultat final que tindrà la forma "3°C" per a mi, no el significat de la informació "3°C" que m'indica sense dubtes, no sortiré. 

Dies de Single Speed des del Mirador del Drac. 

Piles bones, bons pilars

Les què tinc, de ben segur, de ben segur, els què tinc.

Pensem fa fred al Maresme.

Tot i així ara passats els anys, com aquesta setmana, ja en recordo d'altres, a on el dia a dia, et porta a fer amb molta intensitat, pausada intensitat.

En Josep és valent.

Són dies de moltes notícies properes, per sort també distants, prudentment distants.

Fes-ho bé, i fins i tot pot arribar a sortir bé, certament, certament, de fet si no surt malament, ja no bé, està prou bé, i de sortir malament quasi que són tantes les ocasions que puc esmentar que fins i tot gaudeixo molt de les derrotes, enteses en clau pacífica, en el sentit de veure com tots els trens o bé passen de llarg. o bé s'aturen  a metres d'on sóc, i en intentar pujar-hi sempre, sempre ens falta un pam. I tot i tenir clar que sempre serà així, és una sensació molt bona, les prèvies al pas d'un tren, pensar en com seria viatjar-hi, en el moment de veure'l arribar, l'instant de pujar-hi, omg, omg, omg. Després imaginar la realitat que no vindrà, o que no pararà, o que no tindré temps de pujar, ja és extasiant, que bé poder seguir imaginant-me com seria d'haver pogut pujar, i clar el dia que sigui ja no podré seguir gaudint de pensar com seria, certament, certament, certament.

Fa fred al Vallès.

La Nau Insígnia posa, de ser, fi a tot aquest raonament tan digne, també tan contradictori a vegades, perquè la Nau Insígnia és, de ser,  la nostra màquina de tren, els nostres vagons, les nostres vies, les nostres estacions, i s'aturarà sempre, i sempre hi podrà pujar tothom, nosaltres també, nosaltres també, és important esmentar-ho, com sona, com sona, serà un tren perquè les imatges deixen de tenir sentit, vull dir,  si sempre des del primer dia aquest esperarà sense horaris que de voler, sigui, crec que el salt serà, de ser, de proporcions bíbliques, de ben segur, de ben segur, i si no, de no ser, el tram de construcció d'aquesta de la Nau Insígnia, tot i quedar als dics secs, en cal més d'un, ja haurà valgut la pena, i després sempre podrem pensar com amb el tren al que no podem pujar mai, en com hauria sigut poder navegar-hi, en els Dracs movent les seves ales esperant l'inici dels grans Vols de Drac des de el pont de la Nau Insígnia, OMG, OMG, OMG.

Una nit difícil certament, una arrancada de dia tardana, molt, fa mesos, anys que no requeria d'un descans així, després he tornar a les grans visions dels Vols de Drac, i mare meva quina explosió de sentir, sentir, i sentir-me bé, enyorança sempre, sempre. Ara ja fa mesos, que amb en Josep no escalem direcció a la capital, va ser la darrera, certament, amb ell, perquè de ser hauríem de, i bé, SV té la propietat dels Vols de Drac, el primer Mirador és a Sant Vicenç, com el primer Far és al Montseny.

Avui és un dia per deixar que el temps llisqui suaument entre els meus ulls, sense estridències, i de venir, no ha passat mai, però de venir aquestes, fer-les suavitat com l'aterratge del meu Drac i l'entrada al Mirador,  a on segons abans d'aterrar tot és intensitat, i un cop al Mirador tot és absoluta tranquil·litat. 

Els interrogants sempre hi són, sempre, sense ells no sé si seria el Vol com és, però entre interrogant i interrogant vivim, sempre, anar més enllà quan entro a aquest  espai obert al món, em fa aturar-me en sec.

MTB a UK. 

Avui no hi haurà Vol de Drac, no és una tema de fred, el fa tot, tampoc de ganes, les tinc totes, sí de prudència, una nit molt difícil de passar, gustosa, necessària, però exigent, marca que avui toca descans, descans i més descans, dies de molt Single Speed des del Mirador del Drac.

La jornada comença ara

Com sona, com sona. 

Dies de pauses, dies d'intensitat, de Single Speed. 

Un cap de setmana que va agafat de la mà dels Trinxes, certament, certament. 

Les botes d'hivern, les primeres botes d'hivern ja són aquí, mtb, mtb, mtb. 

Des del Mirador del Drac, hora de començar a pensar en el dinar.

Clar que yes

OMG.

Vi francès, pa, després d'una explosió de cinc hores de coneixement, OMG, OMG, OMG.

Do you remember?

Tornar a pedalar amb els princeps del Baix Montseny aquest cop pel Montnegre després d'anys, crec que ja han passat anys, és molt emotiu.

Primera hora a SV per ser a primera hora a Sant Celoni, té sempre una component de molta emoció, certament, certament. Pel fet que implica que la nit abans de l'aventura ja no pots dormir, i a la matinada per ser tardor el primer que miro és quina temperatura fa.

Ahir va ser un dia d'aquests, a on tot un petit model d'organització es posa en marxa. Equipament d'hivern, posta a punt de la bike, llums, programació de la ruta, també l'horària, són elements a tenir presents.

Quan l'aventura comença és quan tens el primer propòsit de portar-la a terme. i això fa que les dimensions d'aquesta ocupin un espai molt gran dins dels meus pensaments.

Haver de preveure sempre els llums, és sensacional, marca un punt més dins de la pròpia magnitud de l'aventura, perquè arrancar el pensament amb, el Powerled està carregat, el Karma serà necessari? fa que el to sigui realment impressionant.

Com també sempre m'impressiona creuar del Maresme al Vallès Oriental, i si parlem del Gironès o el Baix i Alt Empordà aleshores, i d'això ja fa massa temps, vull dir que fa mesos que Cap de Creus no veu volar els nostres Dracs les sensacions sobre passen totes les fronteres conegudes. Fa dos dies aquesta era la dimensió de la propera sortida.

Passar d'una comarca a una altra sempre m'emociona, Vallès Oriental, Gironès, Baix Empordà, Alt Empordà, La Selva, té el seu atractiu més extrem per a mi, si bé és veritat que la zona de Granollers cap a Cànoves, o cap a El Figaró no són les que més visito, LLinars tampoc és a la meva llista de preferits quan parlem de rutes en bike a les estacions més fredes. La zona d'Anglès, concretament aquesta em costa de pensar-hi com a zona per rodar a l'hivern, Arbúcies però  fins a Girona, de 10/10, SV fins Girona passant per Sant Celoni, Arbúcies, Osor, aquesta sí, aquesta sí, de les millors, i de ser,  una bona casa rural pel Baix Empordà,  per què no un Sant Vicenç fins a Cap de Creus?  clar que yes. 

Entre terres del Montnegre.

Ja fa temps que estem enfilats a aquest vaixell, de fet ja molts mesos, anys que els Dracs volen entre paisos veïns, i per tant les nostres sensacions són cada cop les mateixes, que ja ens està bé, el tema noves emocions en fan més grans, doncs això que ens fan més grans, i a mi em pesa accelerar el ser més grans, ser-ho ja ve sol, no cal anar-ho a cercar. 

Ahir va ser una dia de severa reflexió, per això avui arranco consolidant el tram, mirant de consolidar aquest que ha de permetre l'arribada de la Nau Insígnia, som a tocar-la, certament, certament.

Res és fàcil, tampoc extremadament difícil, i de visualitzar esculls insalvables això indica que no ens ho estaríem mirant bé, vull dir que si veiem que les coses que anàvem a fer amb molta il·lusió s'encallen, mireu bé que de ben segur el motiu és real, i quelcom està passant que fa que res avanci, és l'eterna cantarella, del perquè no es fan les coses, a casa, des del 2010 estem poc temps al ben mig de l'oceà amb les màquines aturades sense saber perquè estem aturats, no perquè no podem estar aturats el temps que calgui, si no pel fet que quan ho fem és perquè hem decidit atura-nos entre tots. Per aquest motiu gaudim tant i tant de les aventures en bike, perquè anem a gaudir-les, no és important la ruta, que també, no és important la velocitat, qui és el més ràpid, qui baixa millor, qui escala més bé, que també, sí que el més important són les ganes de compartir. 

Amb aquesta actitud passen coses curioses, entre moltes que no és freqüent coincidir amb bikers que abans de sortir tinguin el propòsit de compartir, no dic que no sigui fàcil ni difícil, únicament no és freqüent que des de la primera hora de pedalar ja no sigui l'hora de tornar, però tot i aquests escenaris de cert estres ens hem acostumat a gaudir del què ve de cara, i a oblidar a cada instant que els companys de ruta passats els primers minuts de la ruta ja tenen planificat a on han de ser d'aquí a una breu estona, de manera que des del primer moment ja queda clar que l'estona de ser-hi és breu, que aquesta és circumstancial, i que tornar a coincidir en cap cas serà un fet remarcable.

Portem anys així, i per tant el costum, els bons costum indiquen que aquest és el tram a compartir aquí. Per aquest motiu quan coincidim amb un grup rar és el dia que iniciem la ruta i l'acabem amb el mateix grup, pel fet que nosaltres som a on estem, i després és evident que tenim d'altres compromisos, però mentre som a on som és del què gaudim, aquest fet no possibilita de seguir massa estona amb els grups, pel fet que el dia a dia de tothom és tan intens que la roda roda sempre a una velocitat molt alta, i és evident que la nostra, la meva concretament, no. El fet però és que això no impedeix de poder compartir encara que breus, bons instants amb d'altres bikers, no és una sensació compartida, certament, però tampoc té cap importància, ho fem perquè volem, sempre, i per tant tenim clar que de gaudir serà a la nostra manera, estant atents a tot, certament, certament. En el moment que detectem a un grup, que un dels bikers té clar que indiferentment de lo nombrós que sigui el grup ell els farà arribar sigui com sigui dues hores abans al punt d'origen de la sortida, nosaltres ja fa estona que hem deixat mentalment al grup, no per res, si no pel fet que normalment la tornada que comença des del moment que arranca la sortida,  aquest fer implica un risc de caiguda molt elevat, i per tant millor deixar que el grup assumeixi les seves propostes, nosaltres mirem de respectar-les amb suma prudència refent una nova ruta, que de ben segur pot acabar fins i tot abans, també poc portar-nos a una caiguda, però també és cert que automàticament la sensació després de deixar el grup és, d'alleujament.

El fet és que portem un mesos, uns anys veien com en un nombre d'ocasions elevat, moltes de les lesions a dalt de la bike tenen aquesta component d'accidentalitat, tots podem fer-nos mal pedalant, però la tensió del dia a dia lligada a sortir a pedalar té una component de poder acabar molt malament. Com aturar aquestes situacions, com mirar d'evitar aquestes compromeses situacions no està en la nostra mà, creiem equivocadament que sí, i de fet als diferents espais a on he publicat sempre he mirat, sempre mirava d'insistir en què lo important era coincidir, la contesta sempre ha sigut la mateixa, no cal repetir-la, en tot cas sí concretar un xic millor la frase, d'insistir en que lo important per a mi era, és,  coincidir.

Ara passats aquests anys ja no et planteges aquests aspectes abans de sortir, ara sense voler el subconscient ja et diu per on has d'anar, i les decisions de cada moment mirant sempre de ser invisibles a les presses de primera hora han donat pas a uns automatismes que fa que indiferentment de les propostes de presses constants dels grups nosaltres fem exactament sempre el mateix. 

A la sortida del Montseny qui dirigia la ruta no es quedava a dinar perquè tenia pressa, i la baixada proposada, la mateixa exposada al foro mtb ara fa uns anys,  ja es va veure quines conseqüències va tenir l'accident que es va produir en aquesta mateixa baixada. Normalment jo m'ho passo tan bé, que és la Betty qui em fa sempre les reflexions després, i per tant jo ja fa uns anys que no ho pateixo, també és veritat que jo vaig agafat del mà d'instants assentats al voltant d'una bona taula després, mentre, i fins i tot de ser,  abans d'una sortida, per què no?, amb la Betty, en Xavier, en Miki, qui no recorda les estades al forn de Can Ferrer? aquells dies d'hivern o a pic d'estiu, venint de SV, de Premià,  per ser a les vuit al punt de sortida, i  com ens ho passàvem al matí menjant les magdalenes integrals, i com quedava la panxa d'inflada. I de sortir a pedalar després,  qui de nosaltres no recorda els mals de panxa d'aquestes un cop s'inflaven com un globus a dins de la panxa.

Dels darrers quatre anys a Girona, sí, sí, ara ja fa quatre anys de les meves primeres anades en bike a Girona, de fet vull dir més de quatre anys sortint amb diferents grups de Girona, jo en fa trenta-sis que rodo per Girona, però dels darrers quatre anys el millor dia de tots amb diferència el de la sortida sol per Sant Daniel, també tornant pel casc antic de Girona entre pensaments de quan amb el pare al cel sigui, la mare, i en Xavier escorcollàvem cada racó de la muralla ara desconeguda després de la seva restauració, o jo si més no no les recordava així ni de bon tros, clar que jo encara anava agafat del genoll, del pantaló del pare.

Gaudint de les estores del Baix Montseny.

Pel què fa a Sant Celoni, de fet sempre descobrim nous llocs portats pels diferents grups, tot i que darrerament i molt de tant en tant únicament coincidim amb el grup del notari, pel fet que les nostres rutes pel Montseny tenen una component única amb l'Home del Montseny i el seu fill, bé podria fer una llista breu de noms il·lustres dels darrers quaranta-cinc anys entre ciclistes-bikers que he tingut el plaer d'acompanyar als darrers trenta sis pel Montseny,  dic acompanyar pel fet que els únics protagonistes són i seran sempre ells, pilars del ciclisme de la capital del Baix Montseny.  Però el grup del notari, que és amb qui vaig sortir diumenge té dins de la nostra llarga llista de grups de MTB, una connotació germana amb els grups dels Trinxes de Vallromanes, Trinxes és Vallromanes com el grup del notari és a Sant Celoni, de fet aquest darrer grup no determina exactament això sí el significat que té per a mi rodar amb bikers de Sant Celoni, amb aquest grup concretament ja hi porto uns catorze anys pel què fa a MTB, i una pila més pel què fa a carretera, ara però aquest darrers de MTB. El retorn a la carretera es resisteix, no passa res, podria ser fins i tot que la resistència fos tal que esgotéssim el temps de poder ser, i tant que sí, i tant que sí.

De fet la carretera crec que serà de ser a Canberra, abans que a casa. Un somni poder rodar per carretera amb la Bec i en Phil.

La sortida amb el grup del notari, sense ell, però amb ell, com sona, molt emocionant, un Cacaolat calent mentre ells esmorzaven entre els millors instants de la sortida.

The Best.

La coincidència amb en Miquel,  i el grup, en aquesta ocasió ells com a caminaires al ben mig del Montnegre, la puc catalogar de sensacional.

Corriols reals? VV

La ruta després de deixar el grup al ben mig de Sant Celoni té un nom, una gran aventura de MTB, pel fet que el corriol que segueix el riu direcció a Vallgorguina des de Sant Celoni per agafar la pista de pujada al Corredor des de el Dolmen de la Pedra Gentil no sé massa bé com definir-lo, quasi no sembla real. De fet deixant de banda Olzinelles, i les seves falgueres màgiques, que no recordo a on és, aquest tram VV té el to dels millors trams, mtb, mtb, mtb. I diràs, què no l'havies fet mai? de fet fa molt poc que el fem, feia mesos que el veiem, i no va ser fins una sortida amb l'Home del Montseny i el seu fill que ens vam decidir a passar-hi. De fet l'hereu és qui marca ara quins corriols i com, realitats del pas dels anys, belles realitats. 

Flow. 

Una Nau Insígnia, a casa, els Dracs enfilats, el genets, els Destructors de Murs, cavallers i Fades? no ho sé, no ho sé. El què sí sé és,  que de ser, serà un bon tram, no és important, que també, qui hi és a dalt, si quina i com serà la ruta, la propera ruta, clar que yes. Que poder ser-hi jo, nosaltres estaria bé, és veritat, però també ho és que passats els anys tampoc hi serem,  i per tant que jo hi sigui ara, o no, no té un pes específic, fa molts anys que sóc a on som, gaudint del fet, com a la darrera edició de la SSEC jo ja entre petons i abraçades dels europeus, ja em dono per pagat, si no es torna a repetir mai més tant d'agraïment, enyorar-ho, sí, anhelar-ho, no. 

La pujada direcció al Santuari del Corredor,  més densa que la pujada al Santuari de Sant Martí del Montnegre. Ja pels pensaments, molt més densa, pel fet que la segona la vaig fer sol, no va ser fins després d'esmorzar jo sol al Santuari que vaig finalment coincidir amb el grup del notari, i també més densa la primera pels mini defalliments des de Pedra Gentil fins a casa i que vaig apaivagar amb la ingesta de dos micro plàtans a l'inici del corriols esmentat. Feia anys que no veia arribar un defalliment, o millor dit, no ho recordo, que ve a ser el mateix quan parlem de temes de Vols de Drac, per allò tan singular de lagranevasio ara ja fa uns anys entre Fades, entre bones sensacions i realitats, millor viure bones sensacions.

A la darrera SSEC, a la SSWC del 2011, a la SSEC2012, a la WEMBO 2012, a la SSWC2013, a la WEMBO 2012, a la WEMBO 2013 a Canberra amb l'estimada parella Bec&Phil, com m'agrada escriure-ho així, les bones sensacions van indicar que si bé hi ha diferents realitats, tantes com persones, fins i tot hi ha persones que tenen no una si no diferents realitats, el què és important  a casa, són les nostres bones sensacions, les què indiquen el sender a fer, a mantenir, i aquest avui indica clarament que seguirem dins del sender triat des del 2003 en decidir fer la Travessa del Pirineus sols, el cop de la falta del pare d'en Miki en pau descansi va marcar el to de tot plegat.

De fet decidir fer aquesta travessa amb l'entorn expansiu del moment, amb el nostre entorn del moment fer les meves primeres vacances des dels 80, a on ser entre,  és el més important, compartir, compartir, i compartir, i si la realitat del voltant no està per la labor, si la realitat no és la de compartir, no és per a mi important, molts hiverns a les espatlles. Les meves bones sensacions manen la resta del tram, que no necessàriament han d'anar agafades de bones notícies, amb aquestes per allò de lagranevasio, si la música sona mai podré dir que no, jo sempre si la música sona bé faig.

Per això Austràlia, perquè la música que va fer sonar la Bec i en Phil era una melodia d'encantadors de genets de Drac, de Dracs.

L'arribada de diumenge a casa ja amb el llums en marxa un altre cop, Powerled i Cateye, marquen la fi d'una jornada que va acabar de la mateixa manera que va començar, de nit amb els llums oberts.

Somriures entre el fred. 

Equipat de rigorós hivern, menjar, cereals i llet i cafè abans de sortir, a Sant Martí del Montnegre,  torrades de fuet i formatge, al tram del Dolmen, dos plàtans, beure, 250 ml. d'aigua, tres cafès, un Cacaolat, i un Bitter Kas a casa la mare.

Per sobre dels setanta quilòmetres, per sobre dels 2.000m. positius, de ben segur, de ben segur.

Incidències, cap, coincidències, amb el grup del notari aquest cop de caminaires, amb el mini defalliment, que va ser el que més estona em va acompanyar de Pedra Gentil fins a casa, que bé, que bé , que bé.

MTB, MTB, MTB. 

Temperatures divertides ja per a mi, 6ºC a casa a les 6 del matí, , 3ºC a Vallgorguina, a quarts de vuit, 4ºC a les 8 a sant Celoni, la resta no ho sé, no és important, els 3ºC sí, botes i guants no van acabar de fer bé la seva feina, una tèrmica-mallot Pearl Izumi de màniga curta a sota de la Fusion un xic agosarada?

La nova jaqueta ja és a casa, des d'ahir, OMG, OMG, OMG.    

Springtime in Canberra

Lately it has been hard to find time for much cycling outside of the daily commute to and from work, especially to find time for Phil and I to ride together.

Phil cruises the lake

Ironically one of the things inhibiting us from doing rides together is the amount of time currently being spent organising our wedding. At least that event will take place on single track (watch this space for more details on our MTB friendly wedding venue)!

The world as seen from Sally the Fargo

Saturday afternoon finally saw an opportunity for us to get out though and the weather was a blissful 20 something with light winds.

Happiness is!

It was a combined trip of necessity to pick up some supplies for beer brewing and cake making (yes, the wedding cake) and an opportunity to enjoy the day on our Fargos and drop in to visit Ian and Julie for a quick beer.

A warm spring day

Riding towards Parliament House

The ride saw us do almost 40km of bike paths from home, over the lake and back again.

A water bike tackles a small incline ;)

It was a classic Canberra spring day with people out pedalling the paddle boats on the lake.

The international community of single spyders

It was an afternoon of simple pleasures on simple single speeds. A time to reflect on how good life is and how lucky we are to live in Canberra. A time to ponder the fact that we are but one part of a larger intertnational community of single speeders...who knows when the next opportunity will arrive for us to reunite under the SS banner?

I do know that it will be fun though!

Clar que yes!

6°C

És a on sóc, de ser la sortida, toquen els pantalons Pearl Izumi amb les bandes protectores, OMG. 

Avui de ser la sortida, el mallot Pearl Izumi nou entrarà en acció, perquè el primer ja va treballar ahir, ara li tocarà al segon. 

Si vull fer ara a primera hora ho veuré en menys de vint minuts, perquè de no ser ara ja no serà fins al mig dia. 

Pots llevar-te a les cinc tocades del matí per sortir a pedalar,  i no sortir? I tant, i tant equipat i tot puc desfer el tram, i tornar a dormir, com sona, com sona. 

Dies de Single Speed. 

Beer packaged for cyclists!

So we all know that single speeds and beer are natural partners. But, one of the problems of combining beer and bikes is carrying beer in glass bottles that are heavy and prone to breaking if you have a stack.

This in itself creates a new problem, how to find good quality beer in cans. We don't want to drink to get drunk, although that might happen sometimes. We want to drink because we love the flavour. So no, I don't really want to drink "Riders", even if the name is an appropriate one.

Luckily there are some brewers leading the way. Hats off to the American craft canners who are leading the way.

Today we salute Garage Project, a New Zealand mob who are producing ground breaking beer and they provide it in cyclist friendly cans!!

I know I'd much rather lug a couple of light empty cans home than a couple of empty bottles.

What is more, with flavour profiles like this, who wouldn't want to drink it?

Oh yeaaaaaaah!

Tocant l'espai

Avui la sortida com la darrera, memorable.

Quasi quatre hores de Single Speed, fa que les pensades siguin força denses, certament, certament. 

Perquè els Destructors de Murs ens han fet veure al meu Drac i a mi que les Fades de la foscor han acabat amb el cavallers de la llum, és per a mi un misteri, vides esperant coincidir.

I ara  de sobte els Destructors de Murs amb les seves gegantines pedres de granit marquen aquest estadi?

És evident, és un miratge, deixem passar dies, i de ben segur tornaran a ser protagonistes del Blog, segur, segur, he pensat mentre pedalava, sé que aquest pensament ja el tenia fa uns dies, però les falgueres màgiques del Montalt fan la seva feina, i no ho recordo clarament. 

Avui la sortida pel fet de ser de dia no ha anat agafat de la mà de cap ensurt, no sé massa bé perquè faig aquest comentari, però baixant cap a Caldetes per un tram en zic zac de corriol molt malmès per les pluges avui no he patit gens. 

Als darrers quilòmetres escalant direcció al Montalt des de la riera de Caldetes els bassons es feien sentir, res important, sí remarcable. 

Avui he coincidit amb un quants bikers, equipats d'hivern, normal perquè ls sensació de fred era important.

Al Santuari del Corredor he aprofitat per aturar-me uns vint minuts a fer un cafè gaudint de l'arribada puntual del sol, descansant al costat de la Vicious, prenent el cafè amb aquella escalfor, el pensament a volat molt, i de forma contundent. Vull dir sobre temes concrets i amb determinació clara sobre aquests. 

Ara passades les hores, no ho veig així, ho veig més com un paisatge de molta calma que no pas com ha anat realment. 

Pensant des de casa en la sortida d'avui, la sensació és d'haver passat moltes hores fora de casa, és pel fet d'haver gaudit tant, i dins de la limitació del temps, quatre hores han donat prou de si. 

L'equipament, avui la Fusion sí ha tapat les bosses de la Pearl Izumi, pel fet d'anar poc carregades, tota la resta de l'equipament a funcionat s la perfecció, inclús els guants Gore. He de millorar la definició de la franja d'utilització d'aquest equipament d'hivern, límit per sota, 5°C, per sota d'aquí patiré. Però pel que fa a avui, que bé no passar fred, OMG, OMG, OMG. 

Demà el pronòstic de la sensació de fred és de 7°C al Maresme i Vallès Oriental, bé està per sobre de 5°C, hi ha possibilitats d'aventura. 

La bike avui, un cop he baixat a 20 psi l'Ardent, de 10/10. Darrerament frena poc, no sé el motiu. 

El conjunt impecable, va molt bé la Vicious molt. Molta seguretat entre corriols. 

Ara cada cop que passo per certes masies el cap em dóna moltes voltes, moltes. 

Les darreres pensades a dalt de la bike han sigut model de prudència, veurem, veurem. 

Dies de molt de MTB, des del Mirador del Drac de SV, 

Cheers!

Inspired by last weekend's toast to the single speed family, here's a toast from Australia. Maple bacon flavoured beer from America with Australian cheeses.

We are thinking of you, our SS friends.

Here's to the next time we ride together and drink together!

CHEERS!

Valorant

Si agafar la bike o esperar, i qui espera desespera, certament, certament.

El dia pel pronòstic pinta molt bé, si parlem de sol, si parlo de temperatures, bé si m'enfilo  ara rodaré s 5°C.

Clar que  no sé massa bé, de sortir, per què no hauria d'esperar al mig dia, i fer-ho a 10°C?

Podent pedalar a 10°C per què fer-ho a 5?

Quantes preguntes que no necessiten ser, millor dit, que jo sí necessito fer-me, si vull gaudir a dalt de la bike mirant d'evitar la pesada i repetida sensació de pèrdua de tacte a les mans, i la pèrdua de mobilitat dels canells d'ara fa uns dies al Montseny. 

La bike és a punt, l'equipament per 5°C,  les botes Lake MX 140,  mitjons Endura perfectes,  la jaqueta Fusion AS de Gore, aquest tres equipaments fins a 2°C es defensen prou bé, pantalons d'hivern de Pearl Izumi, fins i tot pet sota dels 0°C, el gorret  Assos també, els guants  Soft Shell de Gore per sota dels 10°C no existeixen, com si anés sense guants, com sona, com sona. 

Moltes vegades si no escrius quelcom no aconsegueixes veure quin és el proper pas, mtb, mtb, mtb. 

Des del Mirador del Drac de SV, toca ara cercar guants, tot i que després dels Gore em costarà fer més tests d'aquest equipament, mentre de ser, sortiré al mig dia, clar que yes.