Quan el cel deixa de ser blau

És que hem de tornar directes cap a casa.

Hem esperat a que fes sol, i un cop fent ruta hem atacat sempre lentament cada tram, això sí, sense pauses.

Primer per pistes, però un trànsit important motoritzat ens ha fet decidir entrar a corriols i senders poc transitats.

Moltes converses de bikes, de fites properes de MTB, a on cada una d'elles té el seu propi codi, diferent sempre, perquè un Roc, no és en cap cas una SSEC, ni una SSEC és un Mundial 24 Hours SOLO Single Speed, en cap cas, però nosaltres hi som a tots tres, i nosaltres sí som els mateixos.

Avui test de ritme que ha anat molt i molt bé.

Les pujades s'han fet curtes, molt.

Sempre les pujades de 10/10, i les baixades ara amb un terreny humit, més divertides encara.

Quins colors, quines olors, quin gaudir de l'entorn, mai més lluny de set o vuit quilòmetres de casa, sempre amb la sensació d'estar gaudint de nous espais. Cercàvem un corriol que va al punt més alt de la pujada a la Creu de Rupit venint de Canyamars, a un sender que fa un parell d'anys ens hi va portar en Vicenç del Xurribikers del poble.

Cercant hem fet tres amics de ruta, aquest cop no bikers, sí que han estat els guies, i no es posaven mai al mig, encara no ho entenc, tenien clar com anar amb dos genets de Drac, per a mi el primer cop, mai he pogut rodar amb companys com aquests sense estar aturant-me ara sí ara també pels constants creuaments d'ells amb el sentit de marxa de la bike.

Cercant, cercant i cercant, hem tornat per la via d'urgència cap a casa, una pluja de veritat ens ha anat marcant la fi de la jornada de bike.

Bikes netes i a punt per a la propera sortida, sí senyor, els equipaments de 10/10, amb les Lites a partir de l'arribada de la pluja, la resta equipats d'estiu, 100% d'estiu.

Incidències, cap.

Menjar, cap, aigua menys que mai,  poca, sí, no ho entenc, però està siguent una tendència, menys aigua a cada sortida.