The Best Day: Tramunbike 2011. "La millor cursa a on he participat" (part IV de IV)

Un inici de jornada diferent. Pel fet de que a les prèvies a la participació, i dic prèvies pel fet de que mesos enrere, anys fins i tot, escoltar Tramunbike era sinònim de "ara encara no toca, he de millorar baixant".

Amb aquest escenari, el d'una cursa baixadora, totes les prediccions diuen, "Font, avui la patiràs", pel fet de que aquesta no és una cursa per apuntar-s´hi com qui va a una cursa popular més, en cap cas, són molts mesos de preparació per part dels organitzadors,  cada any darrera any millorant aquesta cursa, durant crec recordar que tretze edicions, i moltes opinions també de bikers que la fan o l'han feta a les darreres edicions, o a totes, com per no veure que és una fita important, en cap cas una més.

D'aquí la meva negativa inicial a participar-hi a aquesta edició 2011. Cal ser respectuós, i anar a una cursa mirant de que coincideixi el meu nivell i el de la cursa a on vaig. En aquest cas jo tenia clar que no tocava.

Molta pluja, ara sí ara també als darrers dies com perquè penses a muntar els Maxxis per a terreny sec, això per una banda i pel què fa referència a l'equipament, els comentaris d'en David i en Narcís a que no portes les Bont i una encertada reflexió de darrera hora,  em va fer decantar-me per les Lake MX140.

Jo diria que entre molts detalls, que són els que han fet possible de ser a l'arc d'arribada, un d'ells, ha estat anar-hi amb les Lake, el segon punt però de mateixa importància,  el dels pneumàtics Maxxis Ardent de 2.25. El primer punt, pel fet d'haver de caminar, i molt, curiosament la sensació avui és d'haver-ho fet més pujant que baixant, el segon punt, perquè baixant amb terreny molt enfangat l'adherència dels Ardent ha estat sensacional. I puc dir-ho perquè tot i caminar a moltes baixades, n'he fet moltes a sobre de la Vicious i a on el pensament ha estat, "és increïble que jo afronti i superi aquests tram de baixada a dalt de la bike" tantes vegades ho he pensat que en molt instants el plaer era tan immens que hauria cridat d'alegria, així de planer així de senzill.

Primera hora de diumenge, plou a casa, plou molt, "que bé penso jo, que plogui, que plogui",  entre un quart i dos quarts de cinc de la matinada, un bon esmorzar és l'entrada a aquest univers que és la Tramunbike.

La bike, la muda per després de la cursa, tot ja està a dalt de la VW des de la nit abans. El dipòsit d'aquesta ple. L'equipament a excepció de les Lake, a punt a  casa, ordenat religiosament per poder fer sense pensar,  un "vísteme despacio que tengo prisa".

Un cafè, no dos com faig  cada matí,  pel fet de ser massa carregat,  dolent però dolent de veritat per ser massa fort, és l'arrancada a primera hora.

Llevar-me mirar-me al mirall i pensar, "m'agrada la imatge Ritchey que he triat per la Tramun", mai he fet quelcom així,  mai, però les circumstàncies dels darrers mesos, mirant de fer camí des de la marxa del pare al cel sigui, han fet que el color de tot plegat tingui un tons molt i molt diferents.

Aquest Blog té tot el seu sentit si genera bones sensacions, és un plaer que sigui així, un goig difícil de definir quan persones que fa uns minuts no en tenies coneixement de la seva existència i un cop presentats et fan saber de l'empatia que els hi genera el Blog, quan ets reconegut a diferents llocs per aquest fet, com ho és poder compartir les sensacions,  els pensaments de cada aventura a dalt de la bike des d'aquest petit  espai amb bikers o no bikers que gaudeixen de les cròniques de les aventures amb la bike, aquesta experiència no té preu, visc un moment dolç pel que fa referència al Blog, certament, millor dit, molt i molt dolç, i això fa que el meu interès pel mateix augmenti cada dia que passa. 

"Amb il.lusió"

Que fer-ho, que compartir aquestes experiències sigui motiu en primer terme,  que d'altres bikers tinguin ja no diré les mateixes sensacions, perquè crec que no pot ser, però sí cada un a la seva manera gaudeixi de l'aventura cronificada al Blog, és el plaer més gran que he viscut en molt de temps, tant que no me'n sé avenir.

Les paraules són importants, sí, i està bé que sigui així, les paraules escrites a part de ser importants són un certificat en el meu cas,  de presentació,  pel fet de que no requereixen de memòria un cop llegides,  pots rellegir-les sempre que vulguis, i en el meu cas defineixen una manera de fer, encertada o no, coincident o menys coincident, però és evident que en el meu cas fa que llegir-me sigui en bona part entendre el qui, el què i el perquè. No sempre i tampoc passa res, oi que no?

L'arribada a dos quarts de set al BiciOci,  diferent, noto la subtil diferència o no tan subtil, que té aquesta cursa per a ells, per a cada biker que és a la porta del BO, i també dels que hi van arribant, es respira que avui és "el dia BO".  Ho entenc, una cursa arrelada amb naturalitat a aquest racó, Salt, una cursa que es viu com cap més a aquest petit establiment, BiciOci, que la senten com a seva amb una força que et fa tenir ganes de fer, fer i fer. Perquè aquest sentiment que tenen ells es contagia amb molta força, el que deia de sumar, sumar i sumar.

Cada un d'ells, cada component d'aquest nombrós grup  de ciclistes del BO,  avui té un fer més proper al silenci que no pas a la xerinola pròpia d'un festival del MTB,  això em confirma que avui pot ser un gran dia.

Jo tinc un repte personal avui, no únicament ser-hi, que ja és una gran què, si no participar a aquesta cursa a un ritme més proper al que en diem,  ritme de cursa, si podré o no mantenir aquest ritme amb la SS és una incògnita, per això encara és més emocionant.

La imatge dels components del Team BO, és senzillament impecable, aquests equipaments nous del BO són dels cinc més elegants que he vist mai, sí he dit cinc, no perquè en tingui més de dos al cap, si no per respecte a d'altres equipaments que he vist i ara no recordo, el segon sí que el recordo. Veig a aquests bikers equipats i penso, "un gran dia per lluir aquesta nova imatge del BO, el millor dia, sí senyor".

D'aquí directes a cercar els dorsals, i després a entregar les bikes als responsables de realitzar el transport de les mateixes fins a la que ha de ser la sortida. Jo porto una manta per a protegir la Vicious, els BO porten les bikes molt ben protegides, embolcallades amb cartrons, el proper any quelcom similar he de fer, tot i que el mètode manta funciona molt bé.

Penso moltes coses, són dies per pensar, i molt, sempre "amb il.lusió i amb confiança",  perquè podré fer-ne una mica d'acudit de les frases del Polònia, però de veritat que crec que és una bona manera de fer, i aquesta és la que m'ha portat a ser la Tramunbike, i aquest pensament és el que va agafat de la meva ma tota l'estona. Som ja a dalt de l'autocar, i tot seguit m'assento dues persones amabilíssimes i de manera molt cordial hem fan saber del seu interès i opinió positiva vers al Blog,  són fets aquests que fan que que el color de la jornada brilli encara amb més intensitat.

Un cop cada un al seu lloc a l'autocar, en Tibat, m'ofereix un plàtan, l'accepto, resulta ser un dels meus que prèviament ell m'ha agafat de les butxaques del meu mallot, som a dalt de l'autocar,  estem cada vegada més propers del tret de sortida de la Tramunbike.

Mentre això passa, la Cristina es treu el calçat d'un peu, el mitjó, i el xicot del costat comença a fer-li amb un esparadrap una mena de lligament artificial al turmell, aquesta construcció dura el que dura el trajecte. Renoi quin saber fer, i pel que acabarà passant aquesta prevenció ha donat el millor resultat, una primera posició a la Tramunbike. Moltes Felicitats Cristina.

Un cop ja al punt de destí, esperem a recollir les bikes, una espera de menys de cinc minuts, mentre diferents bikers d'entre Guilleries 2011 i la I Marató de Cap de Creus coincidim, gràcies Andreu per guardar-me la manta.

Recollim cada un la seva bike, aprofitem els que encara no ho hem fet per posar el dorsal a la bike, aquest cop a diferència de les Guilleries, sí em queda ben posat a la SS, crec recordar que porto el 176, no és important, miro l'escenari, és immillorable, un cel blau, entre tapat per uns núvols blancs i uns de grisos, moltes i moltes i moltes bikes. Jo no en veig cap, pendent ja de l'inici de la cursa.

Amb tot això marxa l'Andreu, que no pot ser a aquesta fita, al proper any serà.

Parlo puntualment amb en Caixàs, aprofito perquè ja sé que no el veuré més fins a l'hora de dinar.

Veig molts nervis a la sortida, i amb un no res tenim el tret de sortida, renoi quina emoció, i més quan tinc que fer un munt de metres en pla, però seguidament venen un munt de metres més de pujada, tot aquest tram, entre sis i vuit quilòmetres, crec,  és un mirar de posar-me a ritme de cursa, quin, ja és altre tema, però sí que a partir de mitja pujada, ja veig que aquest serà un dia divertit, molt divertit i més emocionant encara.


Després d'aquest primer tram civilitzat, a on miro de rodar ràpid, vé un pujador a on hem de fer cua, no passa res, així recupero pulsació, a partir d'aquí inici del que ha estat la millor cursa a on he participat. Imprimeixo un ritme alt, a la línia vermella, conscient però de que encara podia anar un xic més alt de voltes, i tant, però també pagar-ho car després, pel fet de no tenir cap idea del què havia de ser cada tram. Penso que si no cerques posició, però sí escalar i baixar amb convicció, no és important saber què ha de venir, sí estar sempre predisposat a afrontar el tram, sigui com sigui.

Al quilòmetre deu arriba com si res, hi arribo socarrimat però, pel fet de que visc la cursa amb molta però molta intensitat, concentrat, he de tenir clar que el "sin prisas pero sin pausas", inclou ser a l'arc d'arribada si pot ser, i si no, no passarà res, oi que no?

Vull esmentar un fet que m'ha impressionat, aquesta cursa, la Tramuntbike, a cada quilòmetre de baixada que superes, en fer-ho et fa una mica millor com a biker baixant, el just per poder afrontar el proper, i així successivament, és aquesta la sensació, percepció aquesta que ha anat en augment amb el pas de cada tram superat.

Unes baixades amb un terreny sensacional, a on he caminat, i tant, i també a on baixat molts trams a dalt de la Vicious, unes pujades memorables, sensacionals, a on he caminat i molt, i en algunes ocasions fins i tot he escalat a fons amb la SS, i passats els quilòmetres tant de baixada com de pujada fins i tot m'he permès de progressivament augmentar el ritme i superar gaudint d'allò més la zona vermella de treball, també és veritat que com més quilòmetre he fet, més bé he anat.

El millor terreny en anys, amb una adherència a excepció per a mi d'unes passeres de fusta a on el proper any hi miraré de ser enfilat a dalt de la bike, a la resta de llocs un passar-ho d'allò més bé ha estat la tònica de la cursa.

Amics meus, que bé que va la meva Vicious, pneumàtics per terreny humit, és que portava una setmana entre ploure i ploure, ara sí, ara també, a baixa pressió, unes botes, les Lake MX140, i una bike amb una forquilla rígida de 438 mm. han estat el kit de la qüestió per ser present a aquesta, sensacional cursa, magistral organització i millor jornada del més interessant MTB.

No diré radical, perquè si jo que no sóc baixador he gaudit com mai baixant, és que la cursa està pensada per a bikers de nivell mig baixant, o és que el 99% no hem posat peu a algun moment? i a les pujades, i jo representa que sóc bon escalador, on he caminat de valent a moltes, i tant, a moltes per no poder i a moltes per  prudència, però caminat.

És un fet aquest darrer que m'indica que he millorar també i molt en aquest apartat, un 20% de millora pujant i baixant i la Tramunbike 2012 si les caigudes no fan acte de presència i la salud ens hi permet ser, serà encara més interessant, molt però molt més interessant, i tenint present que per a mi ha estat de 10/10, què més puc demanar que ser-hi al 2012 un altre cop?

Quin dia, quina temperatura, perfecte per atacar, atacar i atacar, quin terreny per a pneumàtics per terreny humit, quin recorregut,  perfecte per una bike tècnica i corriolera com és la meva Vicious SS, i quin dia, quina climatologia més èpica en aparença, però a la realitat respectuosa amb nosaltres durant tot el temps que ha durat la cursa. Mai calor ni fred, mai una pluja lapidària, i si bé el fang era un element present que sempre ha portat al límit les transmissions de totes les 3x9 que he vist, però no les ha portat al desastre, fet remarcable.

I el punt més significatiu entre molts, què puc dir de tots els corriols, dotzenes d'ells ara sí ara també a on he posat la sexta, és un dir, ara sí, ara sí i ara sí.

Una sensació la d'aquesta cursa, com he esmentat a on a cada quilòmetre superat persegueixes de conquerir el proper i així unes seixanta-set vegades, perquè a cada quilòmetre sumat la sensació és de ser un biker una mica més complert.

La fórmula perquè això sigui així, és senzilla, que no mancada de moltes, i moltes, i moltes hores de dedicació dels organitzadors, es veu, es respira mentre hi ets, aquesta no és una cursa més, és la mare de les curses del MTB, i no nacional, no, si no internacional, com aquesta no en veuré més de dues a tot el primer món. Us hi podeu posar de peus. Corriols de pam, de dos pams i de tres pams, un darrera d'un altre, però això a on s'ha vist?, d'un nivell de definició notabilíssim, i a on mentre els ataques sempre penses "Go, Go, Go", és senzillament formidable, sensacions úniques pròpies d'una cursa única.

Apreciats bikers, aprofiteu aquest present que és poder participar a una joia de cursa com aquesta, "la joia de la corona del MTB", i no dic català, dic MTB, no VTT, ni BTT, dic MTB.

Jo m'he perdut dotze edicions d'aquesta sensacional cursa, quin mal, però "bien esta lo que bien acaba", així que content estic perquè a la tretzena ja hi sóc.

Sou davant d'un autèntic fenomen del que avui per avui puc afirmar que és la fita per excel.lència del MTB.

Podreu viatjar molt i molt lluny, per a participar a curses sensacionals-internacionals, que està molt i molt bé, i tant, jo també ho faig, però curses treballades pam a pam com aquesta, amb els trams de somni, entre molts i variats,  com els dels darrers quilòmetres a peu de riu per un corriols de pam  a on s'hi caus al riu  t'endinses a uns gorgs de poca profunditat a unes zones humides i obagues que semblen tretes dels millors relats de dames d'aigua, o què puc esmentar de baixades i baixades en zeta, ara sí ara també, o muntanyes russes, sensacionals, i perquè no també de trams avui impossibles, molts sí,  però que per aquest mateix motiu penses "que reptador, el proper any miraré de fer-ho encara millor", tots aquest pensaments cada un d'ells els he tingut en cursa, i per a mi és un valor avui que no té preu.

Als darrers trams de zones de corriols, solitaris, per això encara més encisadors, a ritme de cursa, i tan, de la meva cursa en 29", rígida i SS.

Als darrers trams de la cursa, als darrers metres, inoblidables, com no pot ser de cap més manera en poder ser a l'arc d'arribada, d'aquesta edició de la Tramunbike 2011.

Després de la cursa poques escenes, certament per això també de les millors, la Cristina, en Permanyer, en David, el Boss de Can Serrallonga, en Tibau.

Una nota característica, l'alegria present sempre, abans, mentre i després de la cursa.

Un pensament en arribar, "que bé que m'ho he passat".

Minuts després directes cap al dinar, una bona dutxa, i dinar BO, que ens ha permès de passar d'una aventura excepcional a sobre de la bike a una aventura al voltant d'una taula, plena de bones anècdotes, on els somriures han estat la moneda de canvi sempre, on l'arribada a l'hora del segon cafè d'en Jordi ha allargat la diada fins a ser propers a les deu de la nit, hora que hem replegat veles i fet camí cap a casa, convençuts d'haver enfilat un bon sender, el de la Tramunbike del 2012, perquè avui ja és a la llista de clàssics inamovibles de casa.

Un pensament mentre superava el darrer corriol, "llàstima que crec que serà el darrer", i una sensació imperiosa, necessària, "millorar i millorar per gaudir encara més a la propera".

David, Narcís, sensacionals, quin festival de cursa, quin festival de dinar.

David, molt bon resultat, una cinquena posició a la Tramunbike és un or.

Cristina, el millor resultat, repetir un or, és èpic.

BiciOcis, com pedaleu, i com aneu a dalt de la bike assolint edicions i edicions de la Tramunbike.

Tibat, felicitats, aquest cop no has rebentat!!!

Trafach, ara a fer bondat uns dies, per després enfilar encara amb més ganes a dalt de la bike.

Jordi a la propera has de ser-hi, aquest cop, a aquesta edició 2011 en ment, a la propera en persona.

I en darrer terme, als organitzadors de la Tramunbike, senzillament una organització de podi, un recorregut de somni portat a la realitat, es mereix la millor puntuació.

Amb el títol està tot dit, "The Best Day".

MTB, MTB, MTB.

Betty, Betty, Betty.

Ens veiem si no coincidim abans, que segur, a la propera edició de la Tramunbike 2012.