The Best Day: Tramunbike 2011. "La millor cursa a on he participat" (part IV de IV)

Un inici de jornada diferent. Pel fet de que a les prèvies a la participació, i dic prèvies pel fet de que mesos enrere, anys fins i tot, escoltar Tramunbike era sinònim de "ara encara no toca, he de millorar baixant".

Amb aquest escenari, el d'una cursa baixadora, totes les prediccions diuen, "Font, avui la patiràs", pel fet de que aquesta no és una cursa per apuntar-s´hi com qui va a una cursa popular més, en cap cas, són molts mesos de preparació per part dels organitzadors,  cada any darrera any millorant aquesta cursa, durant crec recordar que tretze edicions, i moltes opinions també de bikers que la fan o l'han feta a les darreres edicions, o a totes, com per no veure que és una fita important, en cap cas una més.

D'aquí la meva negativa inicial a participar-hi a aquesta edició 2011. Cal ser respectuós, i anar a una cursa mirant de que coincideixi el meu nivell i el de la cursa a on vaig. En aquest cas jo tenia clar que no tocava.

Molta pluja, ara sí ara també als darrers dies com perquè penses a muntar els Maxxis per a terreny sec, això per una banda i pel què fa referència a l'equipament, els comentaris d'en David i en Narcís a que no portes les Bont i una encertada reflexió de darrera hora,  em va fer decantar-me per les Lake MX140.

Jo diria que entre molts detalls, que són els que han fet possible de ser a l'arc d'arribada, un d'ells, ha estat anar-hi amb les Lake, el segon punt però de mateixa importància,  el dels pneumàtics Maxxis Ardent de 2.25. El primer punt, pel fet d'haver de caminar, i molt, curiosament la sensació avui és d'haver-ho fet més pujant que baixant, el segon punt, perquè baixant amb terreny molt enfangat l'adherència dels Ardent ha estat sensacional. I puc dir-ho perquè tot i caminar a moltes baixades, n'he fet moltes a sobre de la Vicious i a on el pensament ha estat, "és increïble que jo afronti i superi aquests tram de baixada a dalt de la bike" tantes vegades ho he pensat que en molt instants el plaer era tan immens que hauria cridat d'alegria, així de planer així de senzill.

Primera hora de diumenge, plou a casa, plou molt, "que bé penso jo, que plogui, que plogui",  entre un quart i dos quarts de cinc de la matinada, un bon esmorzar és l'entrada a aquest univers que és la Tramunbike.

La bike, la muda per després de la cursa, tot ja està a dalt de la VW des de la nit abans. El dipòsit d'aquesta ple. L'equipament a excepció de les Lake, a punt a  casa, ordenat religiosament per poder fer sense pensar,  un "vísteme despacio que tengo prisa".

Un cafè, no dos com faig  cada matí,  pel fet de ser massa carregat,  dolent però dolent de veritat per ser massa fort, és l'arrancada a primera hora.

Llevar-me mirar-me al mirall i pensar, "m'agrada la imatge Ritchey que he triat per la Tramun", mai he fet quelcom així,  mai, però les circumstàncies dels darrers mesos, mirant de fer camí des de la marxa del pare al cel sigui, han fet que el color de tot plegat tingui un tons molt i molt diferents.

Aquest Blog té tot el seu sentit si genera bones sensacions, és un plaer que sigui així, un goig difícil de definir quan persones que fa uns minuts no en tenies coneixement de la seva existència i un cop presentats et fan saber de l'empatia que els hi genera el Blog, quan ets reconegut a diferents llocs per aquest fet, com ho és poder compartir les sensacions,  els pensaments de cada aventura a dalt de la bike des d'aquest petit  espai amb bikers o no bikers que gaudeixen de les cròniques de les aventures amb la bike, aquesta experiència no té preu, visc un moment dolç pel que fa referència al Blog, certament, millor dit, molt i molt dolç, i això fa que el meu interès pel mateix augmenti cada dia que passa. 

"Amb il.lusió"

Que fer-ho, que compartir aquestes experiències sigui motiu en primer terme,  que d'altres bikers tinguin ja no diré les mateixes sensacions, perquè crec que no pot ser, però sí cada un a la seva manera gaudeixi de l'aventura cronificada al Blog, és el plaer més gran que he viscut en molt de temps, tant que no me'n sé avenir.

Les paraules són importants, sí, i està bé que sigui així, les paraules escrites a part de ser importants són un certificat en el meu cas,  de presentació,  pel fet de que no requereixen de memòria un cop llegides,  pots rellegir-les sempre que vulguis, i en el meu cas defineixen una manera de fer, encertada o no, coincident o menys coincident, però és evident que en el meu cas fa que llegir-me sigui en bona part entendre el qui, el què i el perquè. No sempre i tampoc passa res, oi que no?

L'arribada a dos quarts de set al BiciOci,  diferent, noto la subtil diferència o no tan subtil, que té aquesta cursa per a ells, per a cada biker que és a la porta del BO, i també dels que hi van arribant, es respira que avui és "el dia BO".  Ho entenc, una cursa arrelada amb naturalitat a aquest racó, Salt, una cursa que es viu com cap més a aquest petit establiment, BiciOci, que la senten com a seva amb una força que et fa tenir ganes de fer, fer i fer. Perquè aquest sentiment que tenen ells es contagia amb molta força, el que deia de sumar, sumar i sumar.

Cada un d'ells, cada component d'aquest nombrós grup  de ciclistes del BO,  avui té un fer més proper al silenci que no pas a la xerinola pròpia d'un festival del MTB,  això em confirma que avui pot ser un gran dia.

Jo tinc un repte personal avui, no únicament ser-hi, que ja és una gran què, si no participar a aquesta cursa a un ritme més proper al que en diem,  ritme de cursa, si podré o no mantenir aquest ritme amb la SS és una incògnita, per això encara és més emocionant.

La imatge dels components del Team BO, és senzillament impecable, aquests equipaments nous del BO són dels cinc més elegants que he vist mai, sí he dit cinc, no perquè en tingui més de dos al cap, si no per respecte a d'altres equipaments que he vist i ara no recordo, el segon sí que el recordo. Veig a aquests bikers equipats i penso, "un gran dia per lluir aquesta nova imatge del BO, el millor dia, sí senyor".

D'aquí directes a cercar els dorsals, i després a entregar les bikes als responsables de realitzar el transport de les mateixes fins a la que ha de ser la sortida. Jo porto una manta per a protegir la Vicious, els BO porten les bikes molt ben protegides, embolcallades amb cartrons, el proper any quelcom similar he de fer, tot i que el mètode manta funciona molt bé.

Penso moltes coses, són dies per pensar, i molt, sempre "amb il.lusió i amb confiança",  perquè podré fer-ne una mica d'acudit de les frases del Polònia, però de veritat que crec que és una bona manera de fer, i aquesta és la que m'ha portat a ser la Tramunbike, i aquest pensament és el que va agafat de la meva ma tota l'estona. Som ja a dalt de l'autocar, i tot seguit m'assento dues persones amabilíssimes i de manera molt cordial hem fan saber del seu interès i opinió positiva vers al Blog,  són fets aquests que fan que que el color de la jornada brilli encara amb més intensitat.

Un cop cada un al seu lloc a l'autocar, en Tibat, m'ofereix un plàtan, l'accepto, resulta ser un dels meus que prèviament ell m'ha agafat de les butxaques del meu mallot, som a dalt de l'autocar,  estem cada vegada més propers del tret de sortida de la Tramunbike.

Mentre això passa, la Cristina es treu el calçat d'un peu, el mitjó, i el xicot del costat comença a fer-li amb un esparadrap una mena de lligament artificial al turmell, aquesta construcció dura el que dura el trajecte. Renoi quin saber fer, i pel que acabarà passant aquesta prevenció ha donat el millor resultat, una primera posició a la Tramunbike. Moltes Felicitats Cristina.

Un cop ja al punt de destí, esperem a recollir les bikes, una espera de menys de cinc minuts, mentre diferents bikers d'entre Guilleries 2011 i la I Marató de Cap de Creus coincidim, gràcies Andreu per guardar-me la manta.

Recollim cada un la seva bike, aprofitem els que encara no ho hem fet per posar el dorsal a la bike, aquest cop a diferència de les Guilleries, sí em queda ben posat a la SS, crec recordar que porto el 176, no és important, miro l'escenari, és immillorable, un cel blau, entre tapat per uns núvols blancs i uns de grisos, moltes i moltes i moltes bikes. Jo no en veig cap, pendent ja de l'inici de la cursa.

Amb tot això marxa l'Andreu, que no pot ser a aquesta fita, al proper any serà.

Parlo puntualment amb en Caixàs, aprofito perquè ja sé que no el veuré més fins a l'hora de dinar.

Veig molts nervis a la sortida, i amb un no res tenim el tret de sortida, renoi quina emoció, i més quan tinc que fer un munt de metres en pla, però seguidament venen un munt de metres més de pujada, tot aquest tram, entre sis i vuit quilòmetres, crec,  és un mirar de posar-me a ritme de cursa, quin, ja és altre tema, però sí que a partir de mitja pujada, ja veig que aquest serà un dia divertit, molt divertit i més emocionant encara.


Després d'aquest primer tram civilitzat, a on miro de rodar ràpid, vé un pujador a on hem de fer cua, no passa res, així recupero pulsació, a partir d'aquí inici del que ha estat la millor cursa a on he participat. Imprimeixo un ritme alt, a la línia vermella, conscient però de que encara podia anar un xic més alt de voltes, i tant, però també pagar-ho car després, pel fet de no tenir cap idea del què havia de ser cada tram. Penso que si no cerques posició, però sí escalar i baixar amb convicció, no és important saber què ha de venir, sí estar sempre predisposat a afrontar el tram, sigui com sigui.

Al quilòmetre deu arriba com si res, hi arribo socarrimat però, pel fet de que visc la cursa amb molta però molta intensitat, concentrat, he de tenir clar que el "sin prisas pero sin pausas", inclou ser a l'arc d'arribada si pot ser, i si no, no passarà res, oi que no?

Vull esmentar un fet que m'ha impressionat, aquesta cursa, la Tramuntbike, a cada quilòmetre de baixada que superes, en fer-ho et fa una mica millor com a biker baixant, el just per poder afrontar el proper, i així successivament, és aquesta la sensació, percepció aquesta que ha anat en augment amb el pas de cada tram superat.

Unes baixades amb un terreny sensacional, a on he caminat, i tant, i també a on baixat molts trams a dalt de la Vicious, unes pujades memorables, sensacionals, a on he caminat i molt, i en algunes ocasions fins i tot he escalat a fons amb la SS, i passats els quilòmetres tant de baixada com de pujada fins i tot m'he permès de progressivament augmentar el ritme i superar gaudint d'allò més la zona vermella de treball, també és veritat que com més quilòmetre he fet, més bé he anat.

El millor terreny en anys, amb una adherència a excepció per a mi d'unes passeres de fusta a on el proper any hi miraré de ser enfilat a dalt de la bike, a la resta de llocs un passar-ho d'allò més bé ha estat la tònica de la cursa.

Amics meus, que bé que va la meva Vicious, pneumàtics per terreny humit, és que portava una setmana entre ploure i ploure, ara sí, ara també, a baixa pressió, unes botes, les Lake MX140, i una bike amb una forquilla rígida de 438 mm. han estat el kit de la qüestió per ser present a aquesta, sensacional cursa, magistral organització i millor jornada del més interessant MTB.

No diré radical, perquè si jo que no sóc baixador he gaudit com mai baixant, és que la cursa està pensada per a bikers de nivell mig baixant, o és que el 99% no hem posat peu a algun moment? i a les pujades, i jo representa que sóc bon escalador, on he caminat de valent a moltes, i tant, a moltes per no poder i a moltes per  prudència, però caminat.

És un fet aquest darrer que m'indica que he millorar també i molt en aquest apartat, un 20% de millora pujant i baixant i la Tramunbike 2012 si les caigudes no fan acte de presència i la salud ens hi permet ser, serà encara més interessant, molt però molt més interessant, i tenint present que per a mi ha estat de 10/10, què més puc demanar que ser-hi al 2012 un altre cop?

Quin dia, quina temperatura, perfecte per atacar, atacar i atacar, quin terreny per a pneumàtics per terreny humit, quin recorregut,  perfecte per una bike tècnica i corriolera com és la meva Vicious SS, i quin dia, quina climatologia més èpica en aparença, però a la realitat respectuosa amb nosaltres durant tot el temps que ha durat la cursa. Mai calor ni fred, mai una pluja lapidària, i si bé el fang era un element present que sempre ha portat al límit les transmissions de totes les 3x9 que he vist, però no les ha portat al desastre, fet remarcable.

I el punt més significatiu entre molts, què puc dir de tots els corriols, dotzenes d'ells ara sí ara també a on he posat la sexta, és un dir, ara sí, ara sí i ara sí.

Una sensació la d'aquesta cursa, com he esmentat a on a cada quilòmetre superat persegueixes de conquerir el proper i així unes seixanta-set vegades, perquè a cada quilòmetre sumat la sensació és de ser un biker una mica més complert.

La fórmula perquè això sigui així, és senzilla, que no mancada de moltes, i moltes, i moltes hores de dedicació dels organitzadors, es veu, es respira mentre hi ets, aquesta no és una cursa més, és la mare de les curses del MTB, i no nacional, no, si no internacional, com aquesta no en veuré més de dues a tot el primer món. Us hi podeu posar de peus. Corriols de pam, de dos pams i de tres pams, un darrera d'un altre, però això a on s'ha vist?, d'un nivell de definició notabilíssim, i a on mentre els ataques sempre penses "Go, Go, Go", és senzillament formidable, sensacions úniques pròpies d'una cursa única.

Apreciats bikers, aprofiteu aquest present que és poder participar a una joia de cursa com aquesta, "la joia de la corona del MTB", i no dic català, dic MTB, no VTT, ni BTT, dic MTB.

Jo m'he perdut dotze edicions d'aquesta sensacional cursa, quin mal, però "bien esta lo que bien acaba", així que content estic perquè a la tretzena ja hi sóc.

Sou davant d'un autèntic fenomen del que avui per avui puc afirmar que és la fita per excel.lència del MTB.

Podreu viatjar molt i molt lluny, per a participar a curses sensacionals-internacionals, que està molt i molt bé, i tant, jo també ho faig, però curses treballades pam a pam com aquesta, amb els trams de somni, entre molts i variats,  com els dels darrers quilòmetres a peu de riu per un corriols de pam  a on s'hi caus al riu  t'endinses a uns gorgs de poca profunditat a unes zones humides i obagues que semblen tretes dels millors relats de dames d'aigua, o què puc esmentar de baixades i baixades en zeta, ara sí ara també, o muntanyes russes, sensacionals, i perquè no també de trams avui impossibles, molts sí,  però que per aquest mateix motiu penses "que reptador, el proper any miraré de fer-ho encara millor", tots aquest pensaments cada un d'ells els he tingut en cursa, i per a mi és un valor avui que no té preu.

Als darrers trams de zones de corriols, solitaris, per això encara més encisadors, a ritme de cursa, i tan, de la meva cursa en 29", rígida i SS.

Als darrers trams de la cursa, als darrers metres, inoblidables, com no pot ser de cap més manera en poder ser a l'arc d'arribada, d'aquesta edició de la Tramunbike 2011.

Després de la cursa poques escenes, certament per això també de les millors, la Cristina, en Permanyer, en David, el Boss de Can Serrallonga, en Tibau.

Una nota característica, l'alegria present sempre, abans, mentre i després de la cursa.

Un pensament en arribar, "que bé que m'ho he passat".

Minuts després directes cap al dinar, una bona dutxa, i dinar BO, que ens ha permès de passar d'una aventura excepcional a sobre de la bike a una aventura al voltant d'una taula, plena de bones anècdotes, on els somriures han estat la moneda de canvi sempre, on l'arribada a l'hora del segon cafè d'en Jordi ha allargat la diada fins a ser propers a les deu de la nit, hora que hem replegat veles i fet camí cap a casa, convençuts d'haver enfilat un bon sender, el de la Tramunbike del 2012, perquè avui ja és a la llista de clàssics inamovibles de casa.

Un pensament mentre superava el darrer corriol, "llàstima que crec que serà el darrer", i una sensació imperiosa, necessària, "millorar i millorar per gaudir encara més a la propera".

David, Narcís, sensacionals, quin festival de cursa, quin festival de dinar.

David, molt bon resultat, una cinquena posició a la Tramunbike és un or.

Cristina, el millor resultat, repetir un or, és èpic.

BiciOcis, com pedaleu, i com aneu a dalt de la bike assolint edicions i edicions de la Tramunbike.

Tibat, felicitats, aquest cop no has rebentat!!!

Trafach, ara a fer bondat uns dies, per després enfilar encara amb més ganes a dalt de la bike.

Jordi a la propera has de ser-hi, aquest cop, a aquesta edició 2011 en ment, a la propera en persona.

I en darrer terme, als organitzadors de la Tramunbike, senzillament una organització de podi, un recorregut de somni portat a la realitat, es mereix la millor puntuació.

Amb el títol està tot dit, "The Best Day".

MTB, MTB, MTB.

Betty, Betty, Betty.

Ens veiem si no coincidim abans, que segur, a la propera edició de la Tramunbike 2012.

The Best Day: Tramunbike 2011. "La millor cursa a on he participat". (part IV de IV)

Coming Soon.

Avui, d'aquí a uns minuts,  diada MTB, a partir de les dues de la tarda, després caurà la crònica, perquè tantes anècdotes viscudes han de ser relatades amb la seva justa mesura.

Però el que sento ara, ahir, mentre era en cursa, després al dinar BO, a la nit, a la matinada d'avui, és que tinc moltes sensacions, pensaments,  per posar a la crònica, les tinc clares des d'ahir al quilòmetre vuit fins a la matinada, l'ordre és el que estic madurant. No sé si serà però la sensació ara és la d'estar a la porta de la crònica de les cròniques.

Això serà, que segur que sí,  si un doll de paraules sentides venen amb l'ordre que vull, i voler no és poder, oi que no?

MTB, MTB, MTB.

La crònica ara té un punt èpic, tràgic també,  i el què més,  memorable. El tràgic el miraré de passar ràpid, o no, en cap cas l'èpic i el memorable.

El que dic, mtb, mtb, mtb.

The Best Day: Tramunbike 2011. "Plou sobre mullat".

Ho dic perquè decidir aspectes importants a darrera hora no és el que m'agrada, però, sí ja ho sé, sempre hi ha un però, o no.

El tema entre els temes són les BONT, pel fet de que no recordava de l'existència de les Lake MX140, que entre d'altres coses són perfectes per caminar, que també per pedalar.

D'aquí a uns minuts serà hora de tancar els ulls, i d'aquí a uns minuts més, no gaires, de tornar-los a obrir.

Quan els obri, el color de la jornada indicarà quines són les que vindran amb mi a la Tramunbike.

Cal veure el dia que tindrem demà, no per res, o sí, però serà interessant, segur, molt interessant.

La bike a punt, a la VW, la bossa amb el casc, les Bont, les Lake, el casc, i tot el necessari per després de la cursa.

Hora prevista de sortida un quart de sis del matí, hora prevista per obrir els ulls a primera hora, un quart de cinc del matí, no pot ser, ho escric i penso, "no pot ser", són les dotze de la nit, ara sonaven les campanades.

Bé, ara ja som al darrer tram, una nit curta, és la que em separa per començar l'aventura.

MTB, MTB, MTB.

The Best Day: Tramunbike 2011. "Crònica d'un impossible".

Llegeixo la llista d'inscrits del BO a la Tramunbike, i penso, "que bé tot el que he escrit a les III parts de la crònica de la Tramun".

Molts cops en Narcís em diu, "has vist el que he posat al Blog del BO?", i jo sempre contesto el mateix, "Narcís i tant que ho he vist, segueixo fil per randa el vostre espai".

I penso això pel fet de que tants inscrits de bikers del BiciOci a la Tramunbike, és un clar indicatiu del significat d'aquest esdeveniment per a aquest prestigiós establiment.

Té la seva lògica, BO i Tramunbike van agafats de la mà, pel que fa a història del mtb, i són els dos a un pas de passar per l'arc de sortida d'quest escenari on el títol és "Les millors històries del mtb català".

I aquestes, aquestes històries, moltes d'elles poden ser les que es viuran al BO, i entre elles una de les importants, la de demà a la Tramunbike, i el que sí què puc afirmar perquè depen únicament d'un mateix, és que si hi sou, si hi aneu, aquesta aventura, i això és responsabilitat meva, quedareu immortalitzats dins de la crònica que tindrem, narrada per un genet de Drac que demà volarà amb tots vosaltres a aquest vol tan carismàtic, ser-hi demà és ser a dins d'aquesta aventura, i una aventura si té crònica a The Great Escape MTB, sempre és doble aventura, perquè saps que després de gaudir d'ella, un cop acabada, un cop ja ets a casa, minuts, hores després podràs rememorar la teva aventura vista des dels ulls del meu Drac.

I si i no hi coincidim, perquè no podeu ser-hi, sempre tindrem la crònica per poder compartir el que ha estat la cursa,  encara que sigui durant els breus  minuts que estareu llegint-la. Per a mi és tot un privilegi poder transmetre encara que sigui durant una guspira de segon el que he viscut a la jornada que s'acosta.  

Segurament no tindré l'encert d'utilitzar els mateixos mots, els que caldria per ser fidel a la realitat viscuda a la pell de cada biker, però el que sí que serà és que les sensacions, de nervis, de goig, d'aventura, de patiment, de tensió, de neguit, de fam, de cada una d'elles les compartirem passades les hores a aquest petit espai, on una crònica relatarà al detall  amb tots nosaltres cada segon, cada minut, cada hora, espero que no moltes, del que serà, del que haurà estat  la millor aventura del 2011, sí, sí, he dit la millor aventura del 2011.

Perquè no és la cursa per a mi, hi vaig amb una realitat, de tots aquests genets que hi van del BO, jo sóc el que té més números per no ser a l'arc d'arribada, per això sé que tindrem la millor aventura d'aquest any, perquè compatir crònica d'una aventura impossible, és ja d'entrada abans de ser-hi el repte més gran d'aquest 2011.

Ep, estàs ja a punt per demà?, jo no, però a les properes hores hi posaré remei, oi que sí?

MTB, MTB, MTB.

The Best Day: Tramunbike 2011. "La preparació" (part III de IV).

Aquest cop aquesta, la preparació és un seguir fent el que estic fent des de fa uns mesos, amb una única imposició "com sempre únicament a mi mateix", no canviar res a darrera hora, i per a mi ja som darrera hora. 

Creia que després de Les Guilleries, de La I Marató de Cap de Creus dies després anava massa carregat de cames, m'havia proposat descansar aquesta setmana, és el què estic fent, sí ja ho sé tinc Tramunbike d'aquí a unes hores, unes 36, demà rodaré molt suau a la tarda o al matí, i com aquesta setmana especialment, més estona encara d'estiraments.

He de comprar els fruits secs amb plàtan deshidratat, els dàtils, i uns caramels italians que són fruites  ensucrades, surten els dos darrers d'un mateix lloc de Sant Andreu de Llavaneres. Plàtans ja els tinc.

Aigua, els dos bidons de 750 ml. i la reposició a la cursa.

He de seleccionar l'equipament, entenc que de rigorós estiu i únicament manegots i camals és possiblement una opció possible, si fa mal temps una jaqueta per la pluja, que no servirà per no mullar-me però sí per evitar d'agafar fred si plou.

He llegit que hi haurà una modalitat de cursa a peu, així que  la meva, la d'anar a peu amb la bike a l'esquena ara sí ara també, espero que també sigui una modalitat específica, i més anant amb les meves BONT, que és com si mirés de caminar per les baixades amb patins en línia.

La bike, la preparació d'aquesta, ja tinc el plat i el pinyó d'USA, també els pneumàtics Maxxis Tubeless de 29", proporcionats per  BiciOci, que no sé molt bé com ja els té disponibles, i els dos primers de quatre ja han vingut cap a casa, però cap d'aquests components aniran amb mi a la Tramunbike, després sí, però aquesta ja serà motiu d'una crònica posterior, "evolution SS".

Ara, demà millor dit, caldrà  netejar la bike, netejar frens, amb una cura especial dels discs,  mateixes pastilles però netes, verificar el líquid NoTubes dels pneumàtics, netejar eslavó per eslavó la cadena,  el plat  i el pinyó, i en darrer terme verificar les tanques de les rodes.

També treure els llums, d'entrada no tinc previst arribar de nit, afegir un joc de pastilles de fre, a part del que ja porto de recanvi per si el dia és un dia de fang, fang i més fang, la resta com sempre, les mateixes eines sense l'esprai d'escuma.

I mirar de no fer res més que el que faig cada dia, sense cap canvi, i això sí a la tarda nit no aniré a cap celebració com la des prèvies a Les Guilleries, en cap cas. I mira que a les 9 ja era a casa, crec recordar.

És el que tinc previst per demà.

Demà posaré la crònica "Estratègia en cursa a la Tramunbike", no avui que encara vaig pel fotograma vuit-cents.

MTB, MTB, MTB.

The Best Day: Tramunbike 2011. "La dedicació" (part II de IV).

Als Saltencs, com que als Saltencs? sí, sí, a ells. És per a ells, per aquests bikers que he conegut aquests darrers mesos, una cursa molt important, molt significativa.

Des del primer dia que vaig entrar per la porta del BO, que la conversa en algun moment del dia mentre sóc a casa seva, gira sobre aspectes d'aquesta cursa, sobre anècdotes, sobre corredors que hi han anat, sobre el paper que hi ha de fer un biker o un altre.

Una conversa entre moltes de la Tramun, em va quedar al cap, la que es va tenir apassionadament entre un grapat de bikers, entre ells en Jordi, en David, en Narcís, en Fidel i crec que també en Tibat, i jo, sí, sí també hi vaig participar jo.

Parlàvem del sentit o no de les SS rígides, d'en David i meva,  en David, en Fidel, en Narcís,  i en Jordi, ja em perdonareu si em deixo algú de la conversa d'aquell dia.

En Tibau crec que també hi era,  jo hi era,  entre història del MTB saltenc, i això, compartir aquells instants no té preu, són converses de bike, on les sensacions de cada biker, els pensaments queden a sobre de la mateixa taula, i a on un cop exposats el camí segueix, a l'espera de la propera conversa, a la persecució, a l'anada fins a la propera conversa entre bikers.

Després d'aquell dia, abans d'aquell dia, he sentit converses i més converses sobre aquesta cursa.

De fet crec que anys abans,  ja les sentia, però sempre des de la distància, "no era una cursa per a mi, és molt tècnica", i la deixava per quan tingués un millor nivell de baixada.

Ara al 2011, el tret de sortida per a mi a la Tramunbike ja està donat, va ser el dimecres a la nit al BO. On en David tot de cop es va posar a escriure a l'ordinador i va fer la meva inscripció, així de fàcil, així de planer, després de converses, i converses, i converses de la Tramunbike  durant setmanes, durant tot el dimecres, i on en aquestes setmanes, amb la Betty, amb l'Andreu, amb l'home GT, amb en Colorado, amb en Narcís, amb en David, amb en Jordi, a tots els hi he dit, "jo no tinc el nivell per ser a la Tramunbike".

La diferència avui és que estic inscrit a la Tramunbike, per les circumstàncies que he esmentat, aquestes darreres importants, al "pròleg" les he esmentat, i on a diferència de, és que tots entenem com ha anat, i no perquè sigui senzill o no, si no perquè tots parlem del mateix,  perquè volem que això sigui així, que camini, i camini bé, entre somriures, no hi ha cap més fil conductor que, que cada un dels noms que he esmentat participa cada cop que es dóna l'oportunitat a aportar perquè les coses siguin com les estem vivint, és a dir, com una aventura que cada vegada és tant o més emocionant que les anteriors.

Aquesta és la clau que manté oberta la porta per on entra tanta llum.

És a on som, és a on sóc.

MTB, MTB, MTB.

Mira que és senzill, oi que sí?

El que és, és or, en podeu estar ben segurs.

Per aquest motiu, per totes aquestes converses, la meva participació i aquesta intervenció va per a tots aquests saltencs.

Si ja ho sé, una SS, rígida, 29" amb un biker poc baixador, a una cursa per a tècnics baixadors, dedicant la seva participació a qui per dret hi té tot els drets, és un homenatge petit, no diré que no, però és el més gran que jo els hi puc fer, i entre persones entregades, i jo en sóc una, "qui fa tot el que pot, no està obligat a més". 

Entenc que és com ha de ser, per la passió que representa per a ells la Tramunbike, per la perseverança de que jo hi assisteixi d'en Narcís i en David.

Falten dies, ara encara són moltes hores, demà però hi serem a tocar, i el més important és que després de l'aventura tenim un dinar, que al final fa que la cloenda sigui senzillament de somni, que és com ha de ser, que és la manera de fer perquè aquestes aventures tinguin tot el seu sentit, en definitiva amb una proposta de dinar després de la Tramunbike, posarem nom i cognoms a aquesta edició de la Tramunbike 2011.

Serà al dinar i ho serà després a aquest espai, perquè la crònica de la cursa, del dinar,  puc dir ja avui que sigui quina sigui la meva experiència a aquesta aventura, la crònica tindrà el seu lloc a la història de la Tramun, un lloc petit és veritat, molt petit, una pàgina d'un llibre que té moltes pàgines escrites, però en definitiva un lloc, mtb, mtb, mtb.

The Best Day: Tramunbike 2011. "El pròleg" (part I de IV).

Dos mots que d'entrada per a mi són un contra sentit, però passats els minuts, serà "el millor dia", SS a la Tramunt, què més puc demanar?

Ho dic perquè de ser, que ara és a on sóc, a una cursa declaradament tècnica, pel que fa referència a les baixades i a les pujades, i a on de tres bikers experimentats, els tres m'han esmentat, "és molt i molt tècnica, perquè els bons baixadors gaudeixin d'allò més, i els que no ho són ja han de tenir clar a on no han d'anar".

Aleshores per què estic jo apuntat a la Tramunbike? 

No sóc bon baixador, i no cal que esmenti res més, però i sempre hi pot haver un però, o no, sóc de fàcil portar jo, si la música sona bé, i ahir aquesta a ritme de sardanes sonava molt i molt bé, oi que sí?
fet que fa que un genet que en els vols de baixada verticals té "algunes" dificultats, serà a la graella de sortida de la famosa Tramunbike.

He de dir que a aquesta cursa passarà quelcom molt especial per a mi. Als darrers anys, uns sis he participat a les darreres quatre edicions de Les Guilleries, als 100 Km. concretament, organitzades pel sr. Pep Permanyer, a aquest diumenge proper passarà quelcom important per a mi, no diré "contra", no es pot córrer contra "una institució del mtb", sí que seré a la mateixa graella de sortida, és a dir, correré amb el sr. Pep Permanyer.

Per a bikers que participen normalment a les curses gironines, això és quotidià, per a mi és tota una excepcionalitat. De fet és una absoluta novetat, que com no sigui al Roc d'Azur, al Moab o a la fita entre les fites d'aquest 2011, no es tornarà a repetir en temps. Més o menys fins als propers dotze mesos, quan, i si tot va bé diumenge, o no, es torni a fer la propera Tramunbike del 2012.

The Best Day: Tramunbike 2011.

Hi ha dies per pedalar, pel que en aquest espai poden ser vols de Drac, per pedalar escalant, o baixant, i dies per "caminar, i caminar, i caminar", el proper diumenge serà un d'aquests darrers per a mi, les baixades a peu, les pujades a peu, per què ho tinc tan clar? pel fet de que quan el meu bon amic, l'Home del Montseny em va dir convençut, "els 100 Km. és la cursa perfecte per a tu", vaig arribar en darrera posició, mort des del quilòmetre 23. Aquest cop que no un no, si no dos bikers de Salt,  són els que m'han dit, "en Fidel ens ha dit que aquest any és més pedalable, serà perfecte per a tu, posaràs algun peu...", amics meus no un, no, dos bikers de Salt, en Narcís i en David del BO, m'ho han assegurat, que Déu tingui pietat d'un genet de Drac del Baix Montseny, serà el que tingui que ser, "alea jacta est..".

Hi seré, si Déu vol, avui,  com ahir, estic molt, i molt, i molt content, més encara, emocionat, per les paraules d'en Narcís, "un biker que fa Guilleries ha de fer Tramunbike", o les d'en David, "ja t'he inscrit a la Tramun!!" o "segueixo pensant que un biker com tu no pot faltar la Tramun!! seria com una champions sense Barça", o "què et vaig dir jo que no tornaria fer?, Les Guilleries, i hi vaig anar oi?, així que estàs obligat a venir", frases totes elles que m'afalaguen fins al punt de que una decisió presa com era la de no anar a La Tramunbike 2011, avui és estar inscrit a La Tramunbike 2011.

No és un pas més i prou, és un pas més cap al proper repte, la propera fita. Però intueixo que això no serà així, aquest no serà un pas cap a, serà un repte principal,  i que des d'ahir estic mirant de preparar el camí tram a tram per poder ser a l'arribada, i mirar de ser a l'arc d'arribada de La Tramunbike passa a ser el primer objectiu, aconseguir ser-hi és la intenció, i si no és no passarà res, però pensar-ho així per a mi, és un acte de respecte a aquesta cursa on els seus organitzadors hi dediquen, hores, dies i mesos perquè aquesta cursa sigui un referent entre les curses més divertides, i això fa que en cap cas pensi lleugerament, "l'acabaré", en cap cas, veurem si puc anar agafat de la mà de La Tramun, que diu en David, poder fer-ho estaria bé, per a un biker com jo.

Ser a l'arc de sortida, estar inscrit a aquesta cursa, haver escoltat les propostes d'en David i en Narcís perquè hi participi, pensar abans per part meva que seria agosarat que un biker del meu perfil participi a una cursa d'especialistes com és La Tramunbike, implica moltes coses, entre elles, ser molt prudent i per aquest fet, preparar molt i molt bé aquesta propera aventura, perquè això és el que serà per a mi, "l'aventura", i per aquest motiu, he de refer tot el protocol que per a mi implica haver d'afrontar un repte com aquest, del que fa mesos, però mesos i mesos que en Colorado em diu, "que tècnica i exigent que és aquesta cursa" i a on jo no hauria participat, si més no aquest 2011.

Andreu, des de Sant Celoni, vaig a per la segona cursa de tres que he de fer abans del gran dia, a veure com anirà.

Saltencs, amb el vostre permís, miraré d'afrontar el que és "la cursa entre les curses", i si pot ser miraré d'acabar-la, però mentre això no sigui, el què sí que us puc garantir és que fins al darrer moment, sigui o no coincident amb l'arribada, el què sí que passarà és que gaudiré d'allò més d'aquesta cursa, metre a metre, des de les primeres rampes de pujada, passant pel pas per dins del riu, com les temibles i fantàstiques baixades, com les exigents i dures pales de pujada, de ben segur.

Pedalant, caminant perquè no, mtb, mtb, mtb.