Aquesta no és una crònica estricta de MTB, és una crònica sí, de MTB sí, però que té com a element principal el de la memòria, i aquesta si per quelcom és, és per recordar persones i fets que ja han passat.
XAMG aquesta sortida és en honor teu, per la teva força de voluntat, pel teu constant oferiment, per la teva infinita hospitalitat amb nosaltres.
Ho dic ara i no abans perquè ens n'hem sortit prou bé, i una sortida a més de 2.000 m. amb una previsió del temps dolenta pels Pirineus, vaig pensar "millor ja ho esmentes un cop feta, un cop arribats sans i estalvis", que és com va acabar la sortida d'ahir. Com va acabar, no com pintava un cop superats els tres quarts de la ruta, però aquesta part de l'aventura ja us l'exposaré unes imatges més avall.
Tres Dracs, tres genets, tossuts tots sis, molt tossuts, sense trets distintius els genets, a diferència dels nostres Dracs que tenen per bandera el silenci, el volar arran de terra sense emetre ni un sol so.
Ahir el dia era "el dia" per fer-la bona, molts Montsenys, moltes tempestes viscudes com per oblidar-te del què et pot arribar a proposar com a aventura una Cerdanya contrària a l'arribada segles després del retorn dels genets i els seus Dracs.
Però he de dir que si bé, la veu de l'experiència a 2.200 m. he de ser jo, vaig ser jo qui va insistir a pujar cada cop més, quan el cel ja ens advertia de que no era "possiblement" una bona idea dirigir-nos cap als Llacs de la Pera.
Aquesta advertència no va ser tal, perquè arribats a aquest punt, tot just a l'inici de la que va ser una escalada memorable, no volíem veure res més que pistes i senders.
El dia d'inici entre lluminós i tèrbol, les nostres bikes no, aquestes, si més no la Moots estava senzillament clamorosa. Veure-la és sinònim de sortir a pedalar.
Quin primer tram més exigent, cercar el camí, requereix de passar un bon grapat de quilòmetres durs, constants, però pel paissatge i per la companyia una entrada inoblidable.
Com us ho deia, els somriures la moneda de canvi de tota la jornada, sí, sí, de tota, fins i tot dels instants més dramàtics, que fan que en els pitjors instants t'adonis de que som afortunats, pel fet de poder ser-hi, i de com hi som.
El sol, la seva llum, un indici inconsistent del que hauria de ser la jornada, això sí, encisador, perquè nosaltres amb ell, amb la seva escalfor sempre pedalant ruta cap amunt.
La Betty amb la seva expressió ja deixava entreveure que qui res no espera res ha de témer, no sempre és qui més pateix, però sí qui més s'hi exposa.
Aquest silenci, aquest meditar, és el què menys va ser present a la ruta d'ahir, somriures, converses, rialles atronadores, les meves, bons pensaments i molt debat sobre bikes, bikes, i més bikes. A què no ho diríem per la imatge?.
Una protagonista, una més dels sis d'aquesta sortida.
Les altres dues protagonistes a la pedra que dóna vida, un sinònim, un antònim, però cada any un darrera l'altre és a on anem, mtb, mtb, mtb.
Color, color i color, a un espai on aquest té tot el seu sentit, on aquest té tota l'expressió més intensa, on després de cada obrir i tancar d'ulls, sempre penses, "jo hi viuria a aquest lloc".
Però després de cada pensament una realitat, cal seguir pedalant, perquè la ruta és llarga i hem de poder fer-la.
Amb aquesta actitud de ben segur que no hauríem fet res de res, no diré "res de bo", perquè no hauria estat així, ahir, a dalt de la bike, o fent-la petar a un bon racó d'aquest paradís de la Cerdanya, sempre hauria estat una immillorable jornada.
Al fons, el proper lloc de pas, amb els núvols darrera, no sempre, és cert, però presents, això sí.
Quin color més diferent des de la nostra darrera aventura per aquests indrets, aquest en concret és tan diferent que si no estés orientat no podria identificar-lo, en cap cas.
La llum fins i tot diferent, càlida però diferent, amb un color que la memòria recorda però que en cap cas identifica com a coneguda, sí com amiga.
Un pas exigent, amb menys aigua al camí que la darrera vegada, que les dues darreres vegades, a les voreres d'aquest però la muntanya és plena de dolls d'aigua.
A aquest instant ja feia molta estona que escalàvem cap al fred més intens, cap a la més freda estació, conscients i decidits, us ho puc ben afirmar.
Aquesta imatge és única pel que diu i no diu, per què ho dic?, únicament cal recordar imatges d'en Colorado a Manresa a no sé quants graus sota zero, com anava i com va ara, Xavi Paricio tu ja m'entens.
Dues converses, dos genets directes a la més estricte efervescència, la que fins aquí havíem de gaudir i la que teníem clar que ens esperava. Dos Dracs un genet?
Dos genets dos Dracs i un sol espai.
Al fons la realitat, en primer pla un color de primavera, un tibar per escalar a on saps que ets a punt de coronar i per tant on més s'imposa perseverar.
Qui no s'immuta, és en Colorado que cada vegada ens proposa rutes més arriscades.
Ell ja mirava ja, cap a on anàvem, i tenia clar com la Betty i com jo el que això volia dir, més i més aventura.
Amb una imatge com aquesta res pot restar quiet, res pot ser el que era, i això fa que les sensacions després d'hores d'escalar siguin les de les millors pedalades.
Per un moment aquest Drac va pensar en deixar-nos marxar en restar ell a aquest espai, per sort no va ser així, i aquest pensament va ser com el que tots vàrem tenir, voler podria ser poder, però volem?.
Cada quilòmetre millors sensacions, cada tram més sever, més exigent, a les pujades per la seva pendent, a aquest tram pel fet de que en Colorado minuts després em deia, "tu no veus unes coses blanques, serà neu?.
Però després de dir-ho s'aturava a immortalitzar cada detall, cada instant.
A aquí, ja li vam dir, "hauríem de seguir que podríem patir si no ho fem així".
Però com molt bé podeu veure, res el va immutar, va seguir fent, fins arribar a passar el que podia passar.
A aquest punt va quedar clar qur no era dia de coronar els LLacs.
Si mireu detingudament la imatge podreu veure la neu, la imatge crec que no reflexa la intensitat més adversa.
I després de nevar i nevar què feia en Colorado?.
Però a on s'atura un, s'hi aturen tres, i després de tot, què millor que fer que immortalitzar aquests instants.
Després d'aquí no hi ha més imatges, després de la neu, la pluja, després de la pluja el dolor, pel fred, per les mans molles. Una aturada fortuïta, a una bona, joiosa llar de foc, on per art de màgia ens vàrem refer després de quatre Cacaolats calents, ben calents i una coincidència amb un àngel de persona i els seus pares admirables que cuiden d'ella amb estimada passió.
De l'escalfor, a la fredor menys intensa, on les millors sensacions i els millors pensaments ens varen portar al punt de sortida.
Menjar , una barreta energètica de 200 Kcal. un dinar potent, un sopar com cal, menys imponent, però no per no ser bo, si no per la nostra encara perduda escalfor corporal. Aigua poca, jo menys de dos bidons de 750 ml., coles dues.
Seixanta quilòmetres, menys de 1.800 m. de desnivell +.
Les bikes perfectes, de 10/10.
Equipats rars, entre estiu-tardor la Betty, en Colorado i jo entre tardor i hivern.
Després de la sortida d'ahir, com sempre ens passa amb en Colorado, avui, és un dia diferent, més lluminós, i la nit ha estat això sensació de repòs, de necessitat de recuperar-nos de la jornada viscuda, de l'aventura que ahir vàrem viure, com és poder gaudir unes hores després d'una jornada del més extrem i pur MTB, on penses que vens de ser fora tres dies i la realitat et diu que va ser un sol dia, únicament un dia.
MTB, MTB, MTB.
