Són dies de moltes hores a dalt d la bike, per a mi quatre hores ben tocades seguides cada dia a dalt de la bike impliquen voluntàriament, o no, de moltes pensades, moltes. Pensaments, imatges, moltes imatges, o no tantes i sí unes poques sempre presents, fa que el to d'aquestes hores a dalt de la bike tinguin molt caràcter, més encara. Que aquestes, que aquestes hores siguin de matinada, veient despertar el sol cada dia, que no el dia, que també, intensifica la part més emotiva de cada pensament. Què voldrà dir això, no ho sé, tampoc cal veure-ho tot abans de ser, puc esperar pausadament la lenta arribada dels esdeveniments.
El dia de la nocturna sense llums amb l'Home del Montseny, i el seu fill, després de pedalar vàrem gaudir d'un bon bany a la piscina, recordo l'aigua a una molt bona temperatura, recordo el fred en sortir-ne. Vull dir què són instants els del dia a la piscina, a on abans, mentre i després marquen els trams a fer amb un segell inconfundible, el segell de la llum.
Aquests instant, pel fet què saps que són, que seran, penses, viuria bé ara al Baix Montseny, però si després d'una sensacional jornada passats els dies quan els dubtes lògics d'un habitatge sense desnivells al Baix Montseny seria un bon proper tram, et diguessin que no hi ha cases disponibles al Baix Montseny, pensaries, que bé què s'està a casa, oi que sí? Així no deu ser res greu ni pensar-ho, i en segon terme, en cap cas, en cap cas deu ser greu compartir-ho.
Dic això pels constants canvis a que veig sotmesos els meus entorns més propers, i costa, és fa difícil d'acceptar al ritme amb que passen, de disposar de temps per fer-ho no seria un xoc, però l'època que vivim sembla marcada per la manca de temps, curiós perquè tots som propietàries del nostre temps, però no és el què fem veure, pel fet que si ho deixéssim veure, ja no tindríem arguments per vestir les emocionants i constants decisions del dia a dia que necessitem compartir però no consensuar, m'adaptaré, m'adaptaré, de fet cada dia ho faig una mica, per mirar de no haver de fer tots els deures l'últim dia. És a dir cada dia una mica més lluny dels entorns de decisions ràpides a darrera hora, així de fàcil, així de senzill.
I en aquesta línia,piles i piles de pensaments, i més pensaments, rodar perseguint quilòmetres té això, pots dedicar-te a ordenar idees, propostes, projectes, de feina, de vida. Anant en una mateixa direcció pots fer-ho des de vies diferents, arribant al mateix lloc, sí, però en espais i temps diferents. Que això sigui així o no, dependrà de les decisions preses en el nostre dia a dia, i sense temps per reflexionar dubto que es tingui idea clara ja no de la via, si no tampoc del lloc a on es vol anar, sí que el proper segon sigui emocionant, molt emocionant. A un moment com el que fa anys que vivim, més que la nostra existència fins avui, a on fer moltes coses, prendre moltes decisions és un indicador positiu, el resultat passat el temps té un signe contrari a aquest indicador. Sempre és així, la precipitació i la manca de reflexió per si mateixes van lligades amb el pas del temps a una sensació inconfundible, que a l´hora n'implica una segona més dolorosa. La primera en arribar, la insatisfacció constant, i aquesta per l'egemonia d'aquesta insatisfacció finalment s'imposa la definitiva, la resignació, combativa sí, perquè va vestida d'èxit, i per tant combativament resignada. Perquè se sap que no hi ha sortida, però no es pot acceptar que és així.
Dic això pels constants canvis a que veig sotmesos els meus entorns més propers, i costa, és fa difícil d'acceptar al ritme amb que passen, de disposar de temps per fer-ho no seria un xoc, però l'època que vivim sembla marcada per la manca de temps, curiós perquè tots som propietàries del nostre temps, però no és el què fem veure, pel fet que si ho deixéssim veure, ja no tindríem arguments per vestir les emocionants i constants decisions del dia a dia que necessitem compartir però no consensuar, m'adaptaré, m'adaptaré, de fet cada dia ho faig una mica, per mirar de no haver de fer tots els deures l'últim dia. És a dir cada dia una mica més lluny dels entorns de decisions ràpides a darrera hora, així de fàcil, així de senzill.
I en aquesta línia,piles i piles de pensaments, i més pensaments, rodar perseguint quilòmetres té això, pots dedicar-te a ordenar idees, propostes, projectes, de feina, de vida. Anant en una mateixa direcció pots fer-ho des de vies diferents, arribant al mateix lloc, sí, però en espais i temps diferents. Que això sigui així o no, dependrà de les decisions preses en el nostre dia a dia, i sense temps per reflexionar dubto que es tingui idea clara ja no de la via, si no tampoc del lloc a on es vol anar, sí que el proper segon sigui emocionant, molt emocionant. A un moment com el que fa anys que vivim, més que la nostra existència fins avui, a on fer moltes coses, prendre moltes decisions és un indicador positiu, el resultat passat el temps té un signe contrari a aquest indicador. Sempre és així, la precipitació i la manca de reflexió per si mateixes van lligades amb el pas del temps a una sensació inconfundible, que a l´hora n'implica una segona més dolorosa. La primera en arribar, la insatisfacció constant, i aquesta per l'egemonia d'aquesta insatisfacció finalment s'imposa la definitiva, la resignació, combativa sí, perquè va vestida d'èxit, i per tant combativament resignada. Perquè se sap que no hi ha sortida, però no es pot acceptar que és així.
Els escenaris com aquest són nombrosos, i una actitut ajuda molt a evitar d'entrar en aquests escenaris, com ho és el fet de decidir ser-ne ben però ben lluny.
La resta del mes serà de molt de MTB, l'arrancada del mes serà de molt però de molt MTB.
XIX la xifra que marca la resta de tram de l'agost.
Itàlia, el mundial Single Speed, marcarà l'arrancada de setembre.
La possibiltat de ser a Canberra a l'octubre, implicarà que d'ara fins a una setmana abans de la cita, de ser, la intensitat i la freqüència de les matinades com les d'avui i ahir, seran notables. No garanteix preparar-se, poder ser-hi, sí què de ser, no tindrem dubtes sobre la preparació.
De no ser Canberra, aleshores octubre serà el festival del MTB, perquè serà Roc d'Azur 2013.
XIX la xifra que marca la resta de tram de l'agost.
Itàlia, el mundial Single Speed, marcarà l'arrancada de setembre.
La possibiltat de ser a Canberra a l'octubre, implicarà que d'ara fins a una setmana abans de la cita, de ser, la intensitat i la freqüència de les matinades com les d'avui i ahir, seran notables. No garanteix preparar-se, poder ser-hi, sí què de ser, no tindrem dubtes sobre la preparació.
De no ser Canberra, aleshores octubre serà el festival del MTB, perquè serà Roc d'Azur 2013.
Avui una sortida lenta, anant i tornant.
Equipats d'estiu, Cateye-Powerled, eines, totes, aigua, mig bidó de 750 ml. menjar, cap, incidències, cap, coincidències, cap, temperatures d'estiu.
Ara esperant la propera, la III.
Dies de Single Speed.
Per avui, al XIX amb la II consolidada, ja passem a temps d'espera, i tant que sí, i tant que sí.
La III serà a la propera matinada una realitat?
Com m'agrada l'instant que proposa la imatge d'ahir a la matinada, el moment, el què pot arribar a significar rodar entre la foscor a aquestes matinades d'agost, a on tot roda sobre un pilar, Canberra. I encara m'agrada més fer-ho sota el paraigües de la possibilitat que podria no fer-se realitat, perquè de ser aquest el cas, encara en sortirem més reforçats.
Dies de molt Single Speed.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada