XIX: El primer

Ahir a la nit com a la matinada d'avui, a les dues ben tocades, l'emoció era ben present.

Avui al matí únicament quedava enfilar-se a la bike, i pedalar. 

Pedalades lentes, i tant. A on coincidir-hi és emocionant, res més, res més. 

Fem el què fem finalment sempre tindré clar què perquè sigui diferent tot ha de ser diferent. 

Moltes vegades parlem d'un petit canvi, és cert, però també ho és què de voler fer un bon salt, un que ens porti encara a millors escenaris, has de fer canvis significatius respecte a les rutines establertes, vull dir, nosaltres des de fa uns mesos, rodem sota un patró diferent. De fet fent els mateixos quilòmetres a Finale del 2012 que a Finale 2013, res va ser similar dins la cursa, però molt diferent, ho volíem així, i així ho vàrem portar a terme, però això va implicar començar des de zero, i deixar a una banda molts dels conceptes establerts als darrers anys, no tots, no tots. Un es va mantenir, perseguir millorar l'organització, i allunyar-nos de tota improvització abans de l'esdeveniment. Aquest punt no és, ni serà negociable. Porta molta més feina, implica molta més dedicació, també va agafada de la mà de les bones sensacions. Així Finale va ser el què va ser, una gran aventura de MTB, de Single Speed. Des del primer minut de valorar si anar-hi, fins avui, ara ja passades les setmanes, a on com fa dos dies sopant, no falta mai el brindis de rigor per Finale 2013. 

Ara, des del juny, hem tornat a donar una volta més a la clau, i això implica un altre cop un canvi extrem, canvi que va començar a la Vallromanes-Blanes del 2013, sortint de casa en bike direcció al punt de sortida a les quatre de la matinada. Aquest va set un gran canvi. 

Com tot, els canvis pel què fa a aquests tipus de preparació són personals, el què és bo per a nosaltres, no ho és per a un tercer, i ja va bé que sigui així, i tant que sí. 

Així cada biker treballa per a ell mateix, i prou. 

Si les sensacions passades les primeres jornades d'un canvi, són bones, senyal que funciona, si no ho són és un clar indicador, molt clar que cal reflexionar-hi.

Jo no he tingut mai una bike ràpida, vull dir aquelles bikes que hi rodes i als primers minuts ja tens la sensació que part de la feina la fa ella, i passats els dies confirmes què és realment així, no sé perquè. 

I no faig referència al pes, he tingut bikes lleugeres, però així com la Scalpel d'en Joan de menys de 10 Kg, amb Fatty, és un avió, la meva era una  bike molt lleugera de sensacions molt pesades. 

Ara passats els anys, el tema s'ha accentuat més encara, primer perquè el pes ja no és important, i si bé les geometries sí, tot i ser perfectes, la sensació em porta a poder afirmar, que no són un biker de bikes ràpides. 

Faig aquesta reflexió per les sensacions avui a dalt de la bike, que bé que va la Vicious, molt, però que lenta que és, OMG. 

Després de Finale, cap de les dues rodes  amb les que hi vaig rodar ha tornat a rodar bé. La roda XT 29er ara a la Vicious  presenta un lleuger descentrament, normal, normal. 

Una anada lenta, una tornada molt lenta. 

Equipat d'estiu, 23,5°C a la riera de Llavaneres a dos quarts de sis del matí, eines, totes, Cateye-Powerled, 21,8°C a les sis tocades a la riera d'Argentona, incidències cap, els Ardent ja no perden aire, coincidències, cap, 25°C a minuts de les set a la riera de Teià. 

Avui dia de moltes decisions, mtb, mtb, mtb. 

De lluny sento els tambors per anar a dinar, de lluny, vol dir què encara falta una estona.