Exciting times.


The ideas, thoughts and actions in life are just like riding Skyline at Storm-Lo: find the flow and enjoy the ride!

SingleSpyder.

dijous, de maig 19, 2011

Tot sol com un mussol

Agafo el tren direcció Sant Martí de Centelles a les 9.13 a lArc del Triomf. Havia pensat agafar el tren anterior, pero he pensat que aniria massa ple i molestararia a la resta de viatgers.
A les 8.00h ja estic a l´andana. Per sort un dels repartidors del diari gratuit "ADN" em dona un exemplar. Podré llegir alguna cosa durant el trajecte.
Arriba puntual i va gairebé buit.Millor.
Llegeixo el diari de totes les maneres posibles: començant per l´inici, començant pel final, començant pel mig i anant cap al final i finalment, començant pel mig i anant cap endavant.
Feia temps que no llegia tant!


A les 10.13 arribo al meu destí.Temperatura: 17º.
Fa fresqueta, una fresqueta molt agradable.Pateixo pensant amb el fred que pot fer 1.000m més amunt… al Pla de la Calma.
Agafo aigua de la font de la Plaça (tot un ritual). No hi ha ningú pel carrer.

Començo a enfilar-me. Arribo al cementiri. Apartir d´aqui, s´enfila….i molt.
En 50 minuts arribo a El Brull (un temps récord per a mi). He patit com mai!!! Durant el camí em trobo a un jubilat primer i un parell més tard.Tots s´espanten en veure´m… no deu ser gaire habitual veure un tio fent mtb el dijous al matí pel Brull.

En arribar a la cruïlla del Brull apareixen dues persones, una d´elles la conec…és la Sónia (ex-treballadora de Probike encarregada de la secció de roba). Té el cotxe aparcat el Brull i va a fer un "tomb" per la zona. Xarrem una estona i segueixo. Abans pero, decideixo esmorçar al restaurant "Collformic". Després no tindré massa opcions per menjar alguna cosa. Dos moteros i un excursionista acabat de baixar del Matagalls m´acompanyen.
Aquest restaurant situat en el punt més alt de la carretera que uneix el Montseny amb Seva es un punt de referencia. Recordo que ara farà 3 anys? en una trobada de "foreros" en arribar a aquest punt vàrem decidir entrar a pendre alguna cosa. Tothom va demanar: Aquarius, Coca-Cola,etc…pero jo vaig dir: "Pollastre, vull pollastre". Tots es van girar com pensant: "Pollastre???". Dit i fet, POLLASTRE PER A TOTHOM!!! (hi ha gent que no sap anar pel món)…el pollastre va durar un tres i no res…quina gana deu meu!


Aquells anys vàren ser especials, era l´época on les "Ibis no es trencaven"!…quins records…
Em demano una truita de formatge i una Coca-Cola. Serà el meu únic àpet aixi que…
El Pla de la Calma, per a mi, després de la Cerdanya el segon racó favorit de Catalunya.De plà no en té res, pero de Calma…Quines vistes!!!


Corria un aire red pero agradable. Me topat amb varios camions que transportaven pedres i terra. Estàn arrenjant el camí. No hi ha paraules…IM-PRESIONAT!

Començo la llarga baixada fins a Cànoves, una llarga pista que fins fa ben poc estaba plegada de rocs, forats i pedres. Ara sembla una autopista, tant que si caus, et pots fer molt i molt mal.


Creu-ho el poble i segueixo les marques del Meridià Verd. Hi ha molt poques senyals, és fàcil perdre´s.
Arribo al troç més lleig…la Roca del Vallés.Haig de superar dos turons i ja hauré arribat a El Masnou.
Quan arribes al Pla de la Calma sempre penso: "vinga que això ja esta, tot avall, gas a fondo que això s´acaba", pero no es veritat., una vegada arribes a La Roca les pales es repeteixen una vegada si una altre també. La calor no ajuda massa. Dur, molt dur i sense aigua. (he omplert l´ampolla a la font que hi ha a la carretera abans d´arribar al restaurant).
Tot s´enganxa molt, els kilómetres no passen,les cames no poden més, la ss no ajuda massa!
Creu-ho una carretera i entro en a la "recta" final. Aqui els pujadors desapareixen pero apareixen les típiques pistes planes amb tendéncia a pujar. Revolt a l´esquerra i avall.
Ja veig el mar i Barcelona al fons.


Arribo al passeig marítim del Masnou, em quedem 15Km aprox plans, completament plans al costat del mar. Aqui he mort! No puc pedalar ja que amb el desarrollo que porto la meva velocitat màxima es de 15-17km/h. Faig dues pedalades i paro. Les cames no em donen per més. Tampoc puc pedalar de peu, i 15km sentat...
Passo Badalona, arribo al Forum, Glòries i última parada:
Sagrada Familia.
En total han estat 85Km. He començat a pedalar a les 10.15h i he acabat a les 17.00h. He anat ràpid, una mitja alta.
Un dia de MTB solo!

Coast to Coast Ireland Video

dimecres, de maig 18, 2011

Coast 2 Coast Ireland Race Report

Coast to Coast Ireland Race Report
May 2011
By Mickey Regan

Day 1:
Beach Run 5km - Road Cycle 108km - Kayak 27.5km - Road Cycle 17km
Day 2:
Road cycle 123km - Mountain Run 32km

How do you prepare for a coast to coast? I have no idea, still don’t having completed it. How did I complete it? I think it was a mixture of the right equipment and the right will power. You learn a lot about yourself when you are at your lowest points. Picking yourself up and pushing through it to the end is what it’s all about. It is finding that last bit of energy and then some more to complete the challenge.

Friday evening Ivan Park my support crew picked me up for the drive to Enniscronie Co. Sligo. We arrived sometime after 9pm thinking we were late for the briefing but it turned out they shifted the times due to other teams running late too. I got signed in and was issued with the route card, maps and instructed to mark my maps the lock gates for the paddle and anything else I thought I might need along the way. The atmosphere was a mixture of excitement and nervousness. The race briefing for day 1 was short and to the point (Unlike this race report will be but bear with me it was a race across Ireland) Rowan and Ian introduced themselves and told us what lay ahead. Ian introduced Ivan as the time keeper “Is he Jack” I said. He is my support crew. After the race briefing I went and got checked into the B&B. The Ceol-na-mara was the same B&B Ivan had stayed in the previous year so it came highly recommended. Jim O’Regan www.ceol-na-mara.com greeted us and showed us to our room. There were a few other competitors staying there too on Ivan’s recommendation. As the race was starting at 7:00am the next morning we asked if it was possible to have a 5:30 breakfast. “Not a problem” he said. The stay in the B&B was brilliant. Comfortable and welcoming just what you need the night before a race. I got straight to bed and Ivan went up to sort out the computer timing system.When I woke up at 5 there was no sign of Ivan. What was I going do without support crew? Turned out he left without taking a key and didn’t want to wake us racers by ringing the doorbell in the early hours. He ended up sleeping in the car and coming in for breakfast. Thankfully I had switched my phone off as he tried wakening me to let him in. He didn’t want to waken Jim as he was getting up very early to cook breakfast. No worries for me who was racing the next day LOL. I had a bowl of Alpen and then a full fry washed down with a glass of Orange. The fry probably wasn’t the best of ideas before a race but I knew it was going to be a long day. We all met in the beach car park and got our final race prep sorted. Bikes, food, water and instructions checked. Last look at town names and maps. I had a small map I took with me as I didn’t want to carry a full A4 laminated map. Turns out I never used it as the route was well marked on the roads. We walked up over the sand dunes and lined up on the beach for the first leg.






Leg 1 Beach Run: Enniscronie Strand 5km
The time was now 7:13 and we used our electronic dibber to start our times and started the run up the beach. Into a head wind the pace started fairly quick. I was feeling good and going well, so just kept as close to the front runners as I could. The sand got a lot softer around the half way point and slowed everyone a bit. Round the flag and back along the beach to the sand dunes and the check point dibber. The beach run was supposed to be 5km but most reckon it was more. I quickly changed from my Salomon Speedcross2 trail shoes into my cycling shoes and jumped onto the bike.

Leg 2 Road Cycle: Enniscronie – Ballinamore 108km
My Vitus Dark Plasma Road bike was sitting prepped and ready to go. We travelled out of Enniscrone heading in the direction of Sligo. We took a small country road to start with. It was perfect for getting the legs opened up and getting us into race mode. I started fairly quickly and could feel myself getting slightly out of my comfort zone. I remember thinking this is a two day race relax breath and pace yourself. I started breathing better when I relaxed a bit but still was keeping the same pace. My legs were feeling good and the only pain I had was in my back. As I warmed up a bit the pain eased off. I tried to catch the wheel of a couple of riders but they were riding very fast in their team. Then another pair passed by but I missed that pull as well. I didn’t want to bust myself so early on. The third group to pass I got on and it helped get my breathing back and feel even more relaxed. That was until the rider behind clipped my wheel and went down. I stopped with him and got him gathered to his feet. Ian stopped as well and they said for me to go on. I went up the road feeling terrible for the guy. At such an early stage of the race to take such a heavy fall. Thankfully the fall didn’t stop him and he finished the race. At this stage I was isolated the competitors behind weren’t gaining on me and the competitors in front weren’t easing any. I just got my head down and kept turning the pedals passing through the towns of Easkey – Dromore West – Templeboy – Beltra – Ballysadare – Collooney. The first check point was in Ballygawley. I got a fresh water bottle some food and a banana. Ivan shouted to push on and eat on the move. This fast transition tactic really helped as I kept my momentum and pace and didn’t get that tired feeling at any point. After the first checkpoint I was passed by two teams from the London Tri club. I sat with them for a bit but they slowly eased in front. Then I caught them again and stayed with them until they slowed to let one of them stop for the call of nature. I pedal hard on up the road knowing I was feeling good. The bike was going so well a really smooth bike to pedal and comfortable. As this was a new bike I hadn’t covered this distance on it before. It was a baptism of fire so to speak but what a ride. Smooth, comfortable and had me smiling all the way through the remaining towns of Geevagh – Keadew –Drumshambo I was passed again by the London Tri club who were going well in their groups. I knew we were nearing the transition when we turned off the main road onto the kingfisher cycle trail. This was a small lane running alongside the canal. Turning into Transition the Marshalls warned of a slippery cattle grid so I hopped of and just ran the bike in. I dibbed the check point, swapped shoes and got on my spray deck and buoyancy aid.

Ivan had the hydration pack in the pocket on the buoyancy aid which meant I could drink as I paddled. The pockets filled with food for the long 27.5km paddle. I had never paddled this distance before so it was all going to be new to me.


Leg 3 Kayak: Ballinamore – Ballyconnell 27.5km
It was a short run across the locks and down to the boat which Ivan had ready. I was very lucky to get the loan of this boat from fellow competitor Peter Cole. It would really help me on what I described as one of my weakest disciplines of the race. We got the boat in the water I hopped in and got comfortable. We knew it wasn’t far to the next lock so there was no need for the spray deck just yet. I passed one other competitor at the start. I paddled the first section quite tense and could feel my shoulders and arms getting sore. On arriving at the first lock we got the boat out and ran it down to the other side. I hopped in with no feeling of cramp at this stage. Ivan had a tough time at this stage last year so I was glad to have his support helping me along the way knowing how I was feeling. Again this next section was all on the canal so no need for the spray deck yet. Ivan shouted “remember to use the torso” I took a while to settle in to the paddle. As I got more relaxed and started paddling with the correct technique the pain went away and I started to enjoy it a lot more. When the sun came out I even managed a smile. I’m sure if anyone had seen me paddling along on my own grinning from ear to ear they would have thought I was nuts. They probably would have been right after all I am racing across Ireland. It was one of the moments in the race that it hit me what I was doing and how lucky I am to be able to do such a thing. At the next Lock gate Ivan was getting ready to get into the car and drive off. He had helped other teams and had a slight memory loss thinking I had already gone through. Thankfully he spotted me and got down in time to help. As I hopped in again I got the spray deck on for the paddle across Garadice Lough. The wind was on our back so the waves were helping us at times. Still slightly on our side which made for an interesting paddle across. I had a few wobbly moments in gusty winds with waves hitting the boat at the wrong time. I aimed for Church Island and on passing it spotted Ian who was in the water for assistance should anyone need it. I then crossed the remainder of lough Garadice to Haughtons Shore Passing Marty Lennon just before the check point. I got out and dibbed while Ivan turned the boat. Some food for my pockets and I was away again. Having past Marty and another competitor in the canal I pushed on as hard as I could go without burning up. Ivan had told me there was another boat not far in front. This was my motivation and target. There was another couple of small lough crossing and the second being the worst as the waves were hitting side on. I think this speeded me up to get of the lough and into the river again. I was just catching friend and fellow Soloist Enda Reynolds at the last lock gates. This lock was a nightmare in the big boat. It was hard to get close to the steps as the lock wall was in front. I managed to get out but took a bit of cramp. I ran slowly to the other side and it eased up. This side was again the same awkward step angles and hard to get into the boat. I paddled on and caught Enda at the next straight. Passing him I got the head down and tried to make as much ground as I could because I knew he would be strong on the final bike leg. I had no idea of distance but this stretch seemed to go on and on. Eventually we turned into Ballyconnell and got out at the slip way. Quick transition changing into my cycling shoes. I knew I was on the final leg and glad to be out of the boat.

Eating and smiling at the same time

Leg 4 Road Cycle: Ballyconnell – Share Centre, Lisnaskea 17km
The thought of 17km on the road bike was heaven after the last leg of the kayak stage. I was either sitting in the kayak wrong or I was tense as one bum cheek was extremely sore. As I pedalled hard up the road I could feel it easing out. I had no idea who was in front or how far Enda was behind but I got the head down and give it my all to the finish. There was a few times I started to doubt myself in the directions but kept telling myself I haven’t seen any road markings to tell me to turn. The brown signs for the Share Centre were a welcome sight and I dibbed for the final time. Day 1 Complete I headed straight to the centre for a leg rub which helped a lot. After a shower and a big glass of recovery High5 4:1 it was time to go for dinner.


We all met up in a hotel in Lisnaskea for some much needed food and then the race briefing for Day 2. Pasta, Turkey, Ham, Stuffing, Potatoes and Veg. I took a bit of everything washed down with some Iced water and a Dioralyte for desert to try and replace the salts I lost during the race. Day two briefing was again short and to the point. Something I need to work on if I want people to read my blogs. Is anyone still reading at this point? Probably not! Aw well I’ve started so I’ll finish. Early night and getting into bed I put on a pair of compression skins to hopefully help the recovery of my legs.

Day two would be a staggered start with the slowest competitors from day one starting first. My start time was 7:15 so I got up early to get some breakfast. I had toast with nutella and ready break then some orange juice and cod liver oil capsules and pain killers to try and ease the slight pain in my knees.

Day 2/Leg 1 Road cycle: Share Centre Lisnaskea – Rostrevor 123km
On the start line we would dib then run or ride across the grass and dib again on exiting the share centre. A big day lay ahead and this was well into unchartered territory for me because I am used to one day events. The weather wasn’t great a light rain but it was warm enough so the rain kept me cool. The two riders in front of me were Enda Reynolds and Marty Lennon both very quick on the bike. I knew if Enda caught Marty I would have no hope of catching them. It turned out they rode most of it on their own like me anyway. I just got into a nice pace controlled my breathing and tried to stay relaxed. I pushed on the hills and pushed harder on the descents using any flat sections to recover. Again the bike felt great after so long in the saddle on Day one. I didn’t know what to expect on day two but I have to say I was comfortable. The weather wasnt great and with light rain and a humid feel my sunglasses kept steaming up. This was really getting to me and a few times they almost went over the hedge. When Ivan pulled up along side the sunglasses were flung into the car. Such a small thing to get annoyed about but getting rid of them glasses made me feel a lot better. The guys behind me were all in the top ten. So I was expecting to get picked off by them pretty quickly. Town after town past and I was still in front this give me real encouragement. We passed through Lisnaskea – Maguiresbridge – Fivemiletown – Clougher – Augher and Aughnacloy. I knew with every pedal stroke I was closer to the finish. After the Dib checkpoint in Caledon I hit a real bad spell. Climbing a small hill I felt like I was going to stop I was going so slow. The vision dipped for a second and I got out the saddle and pushed up the hill. The next section of road to Armagh was a blur. I can remember thinking I was a long way from Armagh. What felt like a blink when I looked up I seen the sign for Armagh. I couldn’t believe it and thankfully just started to come round in Armagh as the hill out was a total nightmare. I was out of the saddle the whole way up with legs threatening to cramp. Thankfully I got to the top with no cramping and got a breather on the hill down the other side. It was a tough run in to Newry from here. The road had a series of climbs and descents that really made the legs work. I started to drink more and more of the Xtreme Zero energy drink. I think this really help because I had been thinking about eating at the Gosford support point but instead I pulled in threw a bottle at Ivan (Under arm so it wasn’t aimed at him like the sunglasses weren’t either) he handed me another bottle while still on the move. I was hooking it into the bottle cage and near took Ivan out. I’m sure he was thinking I had it in for him since he kept me awake on Friday night worrying about the poor soul. I got away without knocking Ivan down much to his delight. I rolled back out onto the main road I got back up to speed. It was shortly after this I started to get caught by the other riders. I was in some way annoyed at getting caught but then I thought I am nearly finished and am only getting caught now. Rather than letting it get to me I got out the saddle and onto the wheel of the another guy that caught me. It didn’t look like he wanted to let me draft him as he moved right across to the verge. Fair enough I thought and got back out onto the road pushing on at a similar pace. I was aware of a group coming at speed so I got the gears right ready to get in the wheel I heard Peter Cromie shout get in he give me a bit of a hand on the back and I got on the back. Peters team mate Peter Cole and solo leader Antoine Rivoire were in this group along with one other guy. There was a really fast descent down to the ring road around Newry. We past the other riders that had past me further back. They tried to get on but at the pace we were traveling it was very difficult. Normally in the draft it is a good chance to get a breather but the pace of the two Peters was brutal. Having ridden all morning on my own I decided to let them go. I was going to burn myself out trying to keep that pace and with the mountain run still to come I watched them pedal of with ease. Kenny Short caught me again and we both eased back into a more manageable pace through Newry. When we reached the Warrenpoint road Kenny eased away from me again. I could feel my pace dropping but fought hard to reach Killbroney Car park. The last wee climb up to the Dibber was the first time I was in the small ring all day. Cycle over now for the run.

Day 2/Leg 2 Mountain Run: Rostrevor – Newcastle 32km Elevation Gain 3,325 ft
I took a break at this transition. It was the first time I stopped at a transition the whole race but I needed it. I changed from the cycle shoes to my Salomon Speedcross 2 trail shoes. Wiggling my toes to get a bit of life back into them and trying to make my feet as comfortable as I could. I had some pancakes with nuttella, orange juice, a banana and a couple of pain killers for my knees. My mate and Adventure racing wing man Andy Lyle had decided to come and run back to Newcastle with me. I was under strict instructions by Andy to leave him behind if I was feeling ok. No worries there as I couldn’t find my running legs at all at the start. We set of up the hill out of the kilbroney car park and followed the mourne way through rostrevor forest in the direction of Leitrim lodge. This section should have been the easiest being all on forestry roads but I couldn’t run more than 10 steps. I was both full with food that I rushed into me and totally knackered from the bike ride. I was running a bit walking a bit thinking to myself just keep moving. Every step forward was a step closer to the finish. On any descents I would run but on the climbs a fast walk was needed. After leaving Rostrevor forest we crossed a section of mountain trail and followed this to Leitrim lodge. We caught a female team and on passing exchanged a few pleasantries and words of encouragement to one and other. This was the furthest I had run on this leg and the softer ground was a lot easier to run on. We past the Support crews who were cheering us on at the Leitrim lodge car park and then it was onto the road for 2.5km. Dermot Mathers of the Newry runners and his team mate passed us on the road and seemed to be going really well. We all exchanged a few words of encouragement and kept going. This section was very sore on the legs after getting into a good rhythm on the softer ground. We reached the base of Hen Mountain and followed the signs back of the road to meet up with the mourne way. From here the ground was very boggy and we started to climb and traverse around Hen Mountain. We crossed the river and climbed back onto the road for a long climb up to Spelga dam Car Park. I was greeted by my sister Paula and niece Sarah. It was great to see the girls and Sarah jumped into my arms. If I still had the energy to lift her and run I was going to finish this. Ivan had the usual food and drink ready for me to choose from. Sarah give me a polo mint to help me run faster she said. I don’t know what’s in polo mints these days but it worked. After a slow climb to the top of the road we took a left turn heading down hill to fofanny dam. Two of the London tri Team had decided to cut out the run and instead cycle back from Rostrevor to Newcastle. They passed us on the descent down to the back of the dam. I let gravity help and got moving along the road section. We turned of the road onto the trail that took us around the dam a really nice single track section that took us along the base of Slieve Meelmore Mountain. It was at this point the Polo mint kicked in. I got a second wind and started to feel a bit better. I passed a Solo female competitor and we discussed the check points and the route. After this we started to meet more and more walkers. One group of young girls tried to jump across a boggy section right in front of me. One girl stepped out of her shoe as it got stuck. As I was crossing I pulled her shoe free and set it up beside her. Good deed done I hoped this would help me for the final push. It was around this point that I noticed Andy wasn’t behind me anymore. I shouted back that he would get a breather on the climb up trassey track. I thought I would be back to a walk to the top of Hares gap but the tougher the climb the better I felt. I dibbed at the check point and started the climb with another competitor. This guy was still going strong having injured his leg and I noticed the night before was wearing an ice pack. It is this type of determination that really helps me. Seeing others push on encourages me too. I spotted another few competitors in front and they were my next target. I caught these guys and discussed the best way up hare’s gap. Ivan and I had discussed this prior to the race. I had also taken the right hand side while up this way on the mountain bike. The middle section is very rough and boggy while if following the miners track you have most of the climb done on better terrain. I was always going this way and said it was their call to follow or go the middle. I got onto the trail and followed it to the gate on the gap. As the gate was open and I was going well I totally forgot to get the number on the steps. Rather than set up a dibber on the mountain we were told to take a note of the number on the steps both here and at the saddle below Slieve Donard. I could see I was catching the lads from Newry Runners. I also wondered why the group looked so big. When I caught up with them it turned out the other runners were friends of the two newry runners and just up for the last leg. The brandy pad was an amazing run. The weather wasn’t the greatest my body was tired but with the scenery you could do nothing but smile. I asked if they had remembered to get the number and they had number three they shouted. As we ran in a group we caught up with another couple of competitors just before the castles. I spotted the trail leading to the saddle and got climbing. I don’t remember seeing markers on the trail but maybe they were slightly further along the brandy pad as this section has numerous trails leading up to the steps. I reached the steps first and again bounced over forgetting the number. I sat on the other side and cleared my shoes of the small stones from the path. I shouted back for the number and on I went. The way down was tough. I wanted to go quick but every step felt like the legs were ready to go at the knees. I followed the lads who had the crash on day one asking if the shoulder was ok he was grand and going well. This was another reason for me to just get on with it. He took a big spill on day 1 and was still pushing on to the end. This section was very rocky and I was watching every step. When we reached the forest Kenny Short passed me again. I wasn’t sure what had happened if he had taken longer at transition or took a wrong turn but he was going quickly and I tried to stick with him to get me home. Finally we had reached Donard car park and I knew this was so close to the end. Crossing the road to the sea front Dermot and the other lads passed me again. Two of them ran along with me encouraging me to keep it up and lap up the congratulations from members of the public watching us finish. With the finish line in sight I went for it. In my head I was sprinting but it was probably a fast run if even.


The Finish line Smile
The one face in the crowd that made me run quicker was Marga. It was so great to see her waiting on the finish line to welcome me home. My Dad, Sister Paula and Nieces had also come down. Which was a really nice way to finish what can only be described as my toughest but most enjoyable racing experience yet. Rowan and Ian event Directors from 26 Extreme congratulated me with a hand shake. Ivan was also there to welcome me home. What an experience, what a challenge. As the hoody says One Island, One Weekend, One Hell of a Race. It really was one hell of a race.


I would like to firstly say thanks to Marga for all her encouragement and help in the build up to this race. Even if she did say “You’re going to Die” when she first seen the route maps. Cheers Marga. Next is a massive thanks to Ivan Park from Causeway Coast Adventure Racing. Ivan was a brilliant help as he knew what I was feeling at each stage having completed the race last year. Ivan’s Adventure race series had also helped me train for this race. I know without the series this year I may not have been in such good shape at the end of the race. Ivan also motivated me at each transition keeping me going strong. Next on the list is Peter Cole big thanks for the boat and the words of encouragement through the race. Also thanks to my mate Andy Lyle for the encouragement and company at the start of the run. After I had pushed on Andy had followed another team of competitors. Unfortunately they all went the wrong way missing the turn at for the saddle at slieve Donard. This took them down the far side to Bloody bridge. Andy having ran more than he ever ran got a lift back to the finish line. The other competitors ran the extra 6miles around the coast road to Newcastle. Hats off to you all for the final run guys as if 20miles wasn’t enough for you. Thanks to all the fellow competitors for the craic along the way you all made it a great race.

Last but not least to 26 Extreme Rowan, Ian and all the helpers. Without you guys we wouldn’t have a race so thanks again for what truly was an epic race. Also for the Hoodies which are a great way to remember the race… Until Next year and we do it all again.

PAIR WINNERS: Peter Cole and Peter Cromie
SOLO WINNER:
Antoine Rivoire

I came 7th in the Solo Category and 9th Overall.

Full Results, Video and Photos to follow....

Manillar Moots 700 mm. 8º.

El manillar Moots, ja ha arribat a casa del Rabbit Cycles, important, el que no tenim clar és que sigui el que ha demanat en Colorado per  a mi. Tot i que el Klaus li esmenta que és el l'únic manillar Moots amb denominació "execució especial".

El que jo vaig demanar va ser pla de 700 mm. 8º,   i per a 25,4 mm. veurem  a on som quan el tinguem a les mans.

He de dir que fa tants i tants dies, ja fa mesos,  que està demanat, des de principis d'aquest any crec recordar, que ahir quan en Colorado em va esmentar que el manillar ja venia, em vaig emocionar, uns segons i prou però, que el Klaus és el Klaus.

Ja li he dit a en Colorado que vingui el que vingui, sigui de carretera o de passeig serà per a mi, fa tant temps que l'espero que em quedaré el que vingui, i serà el que portarà la Vicious, sigui quin sigui, com us ho dic, únicament no vull que sigui pla i de 18º, això si que no, aquest si és,  tornarà cap a Rabbit tot seguit. 

Els plats i pinyons d'USA venen pel que són, pedalant, si senyor en SS. Ja anem per les tres setmanes que fa que va sortir el paquet i avui no en tenim notícies, visca el servei.

Entre bastidors corra el tema equipament SS, és a on som, premeditant com i de quina manera, el que si que ha de ser és senzillament i singularment únics i diferents. 

Quin mal que em fan les Bont a partir dels seixanta quilometres, després però no, curiós, molt curiós.  Però també com m'agraden les meves Bont, pel que són, rares, pel que no són, maques, en cap cas, però la imatge que tinc d'elles fa que siguin avui per avui "les Bont". Sincerament no es poden aconsellar, són senzillament criminals a mesura que passen els quilòmetres, si podeu passeu en silenci sense ni mirar-les, això sí jo seguiré insistint. I ja aniré posant les sensacions, bones o dolentes, avui les pitjors, que dur, que dur, que dur.


No tinc encara al cap que d'aquí a uns dies ja rodaré amb el manillar de titani de 700 mm. 8º i 25,4 mm. bona noticia,  de les millors.

Ara m'he de decidir per la tija Moots, que implica un altre cop canvi de seient, no accepta les guies de carboni de l'actual, per això els meus dubtes al canvi necessari però per seguir millorant la meva Vicious.

Entre llistes molt curtes, el nom de la que serà la, seran les,  properes bikes, definitiva, definitives, avui una noticia important, com sempre interessant, molt interessant,  ha canviat un altre cop tot l'escenari, la que podia ser IF, les que podien ser IF's, ara aturades estan, i la nova candidata, candidates, a l'espera de noves dades. Sempre que puguis ajudar fes-ho, i si és per sumar sempre, en això estem aquesta tarda.

Maxxis Crossmark 29" i Tubeless, d'aquí a res dos més vindran cap a casa, que és amb els que rodaré després,  en cas d'assistir-hi,  de la Tramunbike.

Fins avui amb els Ardent de 2.25 Tubeless, ara tocarà pneumàtic rodador, però sempre Tubeless.

MTB, MTB, MTB.

Els millors pensaments.

"Qui fa tot el que pot no està obligat a més" és una dita que la meva àvia en pau descansi, utilitzava quan el seu net l'hi exposava un tema de certa preocupació.


Ara passats els anys, el meu temps és concentra en tres estadis.

Si em paro a pensar en aquest tres mons, m'adono que "per això" tinc temps per a tot, més que mai, tinc un temps infinit per dedicar als meus, ara de fa uns anys cap a aquí que sempre puc ser-hi, sempre, al despatx sempre ho tinc bé per fer la feina a fer, i els vols de Drac, és a dir temps per a aquest espai, el mateix, en darrer terme si queda més temps és quan surto a rodar i molts dies amb el temps gronxant-se entre les meves mans prefereixo quedar-me a casa, ahir a la nit va ser un dia d'aquests,  i deixar que el meu Drac es quedi observant cada detall des del Mirador que porta per nom, el seu nom.

Dic "per això", fent referència a que no tinc més coses a fer, fet que em permet disposar de més temps del que necessito, i disposar de temps en efectiu és avui un privilegi de pocs o de molts amb els que espero hauré de coincidir i que fins avui no ha estat, i penso "què emocionant que serà" si passa, i si no passa pensaré "el món no deu ser tan petit com em penso".

Modificar aquest escenari és difícil, "si quelcom va bé, no facis canvis d'avui per demà, ni per demà passat", com molt bé deia el pare al cel sigui, i això miro de fer, a curt termini és menys emocionant fins i tot pot semblar de lluny una muda d'aspecte molt gris, però passat aquest curt termini, aquesta muda que no cau amb el canvi d'estació,  dóna uns resultats que són molt satisfactoris, i on el gris siguen  gris, pels protagonistes és sensacional, perquè la manca de color no és res més que la porta d'entrada de l'arribada d'aquest Arc de Sant Martí, que és a on estem entrant ara. Sóc just a l'instant on la porta d'entrada s'ha tancat darrera meu, i davant podeu imaginar-vos mirant al cel i que aquest estigui a tocar als vostres dits, que el que veieu, aquest Arc de color el podeu tocar?

La sensació no té paraula que la defineixi amb justícia, i si la té no estarà a les paraules d'un profà com jo, pel que fa referència a les paraules fetes lletres dins d'un parquet de lectura.

Avui, a aquesta matinada abans de que la nit doni pas a l'inici del dia, la meva sensació és de que les coses avui estan molt bé com estan. "Jo no sóc hiperactiu és veritat, ni tan sols pro-actiu, el que si que sóc és hiperconstant", això fa que a certs entorns camini molt bé, i per aquest motiu no em moc d'aquests tres llocs, mai del primer, excepcionalment del segon i quan calgui del tercer.

Una baixada de persiana a una, dues o a les tres a l'hora sempre és possible, si són les tres de cop, és que el traspàs s'haurà fet, però no és a on som ara mateix i no cal cridar al mal temps. Una baixada de persiana però,  si pot ser,  millor que vingui decidida per un mateix i si no, cal mirar de treure'n les millors conclusions.

Set tifons crec recordar que va viure el besavi a Cuba, set, que es van emportar set bòbiles, però també cada tempesta portava lligada a la seva cua un fill, sí, set fills, així va anar,  un a cada poble,  on el besavi també va refer cada cop la bòbila, en aquesta aventura la besàvia ens va faltar, i el primer que va passar en retornar, és que un ase coix li van col.locar després destrenya amb força la ma del tracte que va pactar. El besavi va traspassar i la bòbila es va tancar.

De ben segur que al primer tifó, va pensar, "bé, ja està passat", i al segon va pensar "tres no els tindrem", i al tercer va acceptar que sempre pot venir quelcom que no penses que pugui esdevenir i va dedicar-se en cos i ànima optimitzar la construcció de les bòbiles,  que ja tenia clar que hauria de veure caure i per després haver-les de refer,  ara sí ara també.


La imatge és d'aquest  dilluns entrant  a la nit, mtb, mtb, mtb.


MTB, MTB, MTB.

Crònica pendent.

La que tinc a punt, i meditant estic si és o no el moment, o sí la deixo fins demà.

MTB, MTB, MTB.

BOSSDONESS, MOOTSS, FruitaSS, SSIF, són termes d'equipaments per concretar, de componets venint de Rabbit Cycles, de curses programant-se, de bikes configurant-se,  que a les darreres hores estan al punt de mira de les ninetes fosques del meu Drac, què decidirà? una incognita, però que serà emocionant sigui quina sigui la tria, això ja ho tinc clar, i per això aquest matí els nervis han fet acte de presència.

dimarts, de maig 17, 2011

I Marató de Cap de Creus. Quan el cor no batega. Part III de III.

Abans de tot, si no és ara un moment tranquil, baixa de la bike i tanca el blog, dit està.

Els dies passen.

I dins d'aquest sender, el del pas del temps hi som tots i tot.  Hi som tots nosaltres, i que tot i ser de la mateixa generació, no podem oblidar que cada cor batega a la seva, no n'hi ha dos d'idèntics, tampoc extremadament distants, no he dit diferents.

Sobre això podríem obrir un debat, que podria ser molt interessant però que no serviria per gaire en el cas que ens ocupa.

Dins d'aquesta generació del XX-XXI, no n'hi ha cap d'igual, com sona, tampoc que distin molt entre ells, o sí?, i aquest cop és una pregunta, que no espera ni vol cap contesta, o sí, i aquest cop és el que és sempre a aquest espai entre Dracs, i per tant entre vols, entre mirades de foc on al fons d'aquests ulls de Drac,  la llum que s'hi concentra és tan intensa que no els pots mirar més enllà d'uns breus instants, molt breus. Però,  i aquests instants, qui no restaria temps al temps que ens queda, per aprofitar a que aquesta mirada creuada tingui la duració suficient sense entrar en la follia, per posar en marxa a aquest que no batega?

A partir d'aquí les maneres de viure les aventures a sobre de la bike són moltes i diverses i totes molt emocionants.

Per aquest motiu, a The Great Escape MTB, el corriol és un, únic o no, però singular per les sensacions, per res més.

Perquè rodem pels mateixos corriols que tothom, per les mateixes comarques, pels mateixos països, la diferència si n'hi ha cap, que no ho sé,  és que abans de ser-hi , mentre hi som, i després de ser-hi, nosaltres volem amb Dracs, i qui té el privilegi de poder veure les ales del seu Drac, també el té de veure amb els ulls d'aquest el com i quan seran els propers vols, i això amics meus és el motor de totes les iniciatives d'aquest espai, el què marca el color de cada aventura, el què provoca que el temps deixa de ser temps per passar a ser un espai on les bones sensacions no tenen fi, on mentre hi ets penses el que tan bé va expressar en Colorado a Calella de Palafrugell, "el cel ha de ser així perquè si el cel no és així, aquest no tindria cap sentit" fent referència a un seguit de corriols de dos pams ara sí ara també.

Sé que aquesta exposició pot fer pensar o preguntar, quina relació té amb la temàtica de la part I i II de la I Marató de Cap de Creus?, i puc entendre que sigui així, que us feu aquesta pregunta, però també sé que en pensar-ho, entre qui ho pensa i jo, de cop el corriol per on rodem, aquest tram de corriol que ens separa, passa a ser un precipici de profunditat infinita, el per què? jo no el sé, ni vull, però és.

Que sigui precipici o corriol únicament dependrà d'aquest petit fil que ens separa, on la bike no és una eina per sortir a rodar, que també, si no un element més de la nostra interessant i encisadora complexitat i per tant definidora del com i el perquè de cada emotiva vivència.


La participació d'aquest cap de setmana ha estat un sever correctiu, i jo estimo els preventius. 

Correctiu, perquè m'ha deixat amb un gran interrogant, no sé molt bé quin és aquest, però sé que hi és.

Tenir un nivell com a biker, pujant i baixant és per a mi un punt interessant, també d'intensitat, ara pujo tan bé com baixo, com sona, l'alimentació escalant en alta falla, com falla el nivell tècnic a baixades assumibles, dos punts on sóc, i que requerirà d'una proposta o propostes específiques per a mirar de posar-hi remei.

Perquè us en feu una idea, fa uns anys, pocs, molt pocs, l'Home del Montseny, el primer, el genuí, em va trucar mentre feia una ruta amb les BMW oficials, concretament el tram Lima-Quito, i em va proposar, "Marçal estic amb el Boss de Començal, que m'ha oferit el què necessitem de la seva fàbrica, què li vols demanar?" i la meva contesta va ser immediata, "vull per a a Betty i per a mi, sessions personalitzades ara sí ara també de tècnica baixant amb el Cedric Gracia i l'Anne Caroline Chausson", en aquella etapa corredors oficials de Començal.

Això no va caminar, d'haver-ho fet potser estaria al mateix nivell que avui, però i l'experiència que ara us podria explicar?,  segur que per això sol ja s'ho valdria.

Moltes les sensacions post cursa, moltes més que a Finale, infinites més que a Guilleries, i un forat negre vers al Roc.

Caldrà deixar reposar més el post Cap de Creus, marcat aquest per les sensacions, no diré moltes, sí intenses, on rodar per aquests indrets té tanta força que si per uns instants coincidíssim amb el que hi veig,  amb el que hi visc en ser-hi,  hauríeu d'aturar-vos i si teniu a algú aprop tindríeu la necessitat d'abraçar-vos-hi, sense paraules, sense expressions, únicament per la necessitat de compartir-ho perquè un plaer com aquest no pot ser goig singular, que també perquè no, si no també plural i on aconseguir-ho és ser, i no culminar-ho és respirar intensament que no és ni de bon tros res similar ni proper, o sí.

MTB, MTB, MTB.

Ara ja pots pujar a la bike i no tenir temps per a res més que per rodar, ara sí, ara també, o no,  i si la bike no és la que vols, o sí, igualment el meu Drac SS gustosament et serà fidel company d'aventura, d'una o de moltes, no és una proposta al buit, en cap cas, o no hi hauria de ser, i que no té cap relació, com sempre, amb res que pugui ser intranscendent.

Michael, que lluny que vius i que proper que estas.
Que bé que va la meva Vicious, feia dies que no ho deia.

Matt Page wins UK and European 24hr Solo titles

By BikeRadar UK and Joolze Dymond

24hr winners Kate Potter (women), Matt Page (men) and Mark Spratt (vets) (Joolze Dymond - www.joolzedymond.com)

Matt Page (Wiggle.co.uk) successfully defended his UK 24 hour Solo Championship title last weekend at the 24 Hours of Exposure race in Newcastleton, Scotland. The was also the European Championships, so Page was crowned European champion as well.

To achieve the result, Matt rode 20 laps, totaling 344km (213 miles) with 8900m (30000ft) of climbing, beating Ant White (2nd), Simon Smith (3rd) and the occasionally bad weather in the process.

"To retain the title and take the European win at the same time is simply fantastic, although I don't think it has really sunk in yet," said Page. "This mountain bike race was pretty epic, with arduous weather conditions to contend with. I felt good from the start, took up the pace early on but suffered a puncture on lap two. I overcame that and stayed strong throughout the whole race and for the first time ever in a 24 hour solo race I didn't go through a bad patch. During the night I gained a lead and kept extending it through to the finish."

The women's 24 Hours of Exposure winner was Australian Kate Potter, who clocked 16 laps to beat the UK's Rickie Cotter. Cotter was therefore crowned UK and European 24 hour champion.

Potter, who has had a break from endurance racing, said: “Great to be back! I must admit there were a few tough moments of "What was I thinking?!" - out there in the early Sunday morning hours during a rather bitter storm, during a clumsy ‘self to blame' mechanical that meant a rather slow run back to camp and when nausea and back pain set in.

"The rest of the time was full of so many positives that I don't know where to start. I was part of an amazing team of racers and pit crew (Cotic-AQR Holidays Race Team), I was surrounded by other racers who were so friendly and the crowd support was unreal. SIP Events put on a fantastic event and the venue was gorgeous. I love Newcastleton.”

C2C Race report coming soon...

The weekends race across Ireland went very well. The best racing experiance of my life so far. Report and photos to follow soon. Thanks for the words of encouragement before the race. Here is a few pictures to start.

The road to the Start: Kayak and bike on the roof as we drove three and a half hours to Sligo.

Some of my race kit for the two days.

The start of the run into the Mourne Mountains.

An ariel view of the route profile.

The finishers hoody:

dilluns, de maig 16, 2011

I Marató de Cap de Creus. Conquerint l'Empordà. Part II de III.

Intentaré de ser fidel a aquesta darrera aventura. Però no des del punt de vista estrictament competitiu, sí pel fet de,  amb qui he corregut,  i l'entorn per on hem corregut que és proper al paradís.

La sortida, sensacional, una arrancada on als primers quilòmetres anàvem escoltats per la Guàrdia Urbana per tot Roses. Una ruta guiada per Roses no la tenim cada dia.

Abans d'iniciar la cursa, entre els diferents components del BiciOci i els tres SS de La Baronia de SAS l'ambient era de festa, no ho diria ningú que passats uns minuts aquests mateixos bikers estarien rodant amb un dorsal perseguint a d'altres bikers.

El primer tram de la cursa era un tram guiat on hem fet uns deu quilòmetres per Roses, i les vistes eren especials, un vent imperial imposant-se a tot trencava les ones, miraves l'horitzó i una fila infinita de crestes blanques formaven rendint-se a aquest vent inquisidor.

Jo a aquest primers quilòmetres fins al trenta ben tocats, no tenia informació de les meves pulsacions, no sé el perquè d'aquest error amb el pulsòmetre, el Polar CS600 fins avui ha funcionat més que bé.

Sense pulsòmetre no tinc massa bon criteri, pel que fa referència a ritmes, perquè normalment, darrerament, hi ha dies que tinc molt bon ritme a pulsacions baixes, d'altres dies tinc sensacions molt bones i la pulsació no m'indica pulsacions baixes, tampoc extremadament altes, és veritat.

Mentre rodàvem per dins de Roses, pensava, "un primer test de ritme de cursa, que bé",  un cop hem deixat Roses, he tingut les primeres percepcions de com podia ser la jornada, avui en primer terme als primers metres les sensacions han estat molt bones, per passats els primers quilòmetres, l'aparició d'una lleugera cremor d'estómac no m'ajudava molt a tenir bones sensacions, però cap als primers quilòmetres de terra, aquest malestar ha desaparegut, i les millors sensacions han fet acte de presència, millor dit han arribat i s'han quedat definitivament durant tota la cursa.

A aquests primers quilòmetres en David anava amb els "tete de course", com sona, de fet si fos per ell, per la seva forma física tot i estar minvada per aquest refredat persistent que arrossega des de fa unes setmanes, cal pensar que era una cursa per equips, i el temps en el nostre cas és el de l'arribada del tercer corredor, si fos per ell és on seria durant tota la cursa, entre els capdavanters, però en aquesta ocasió la classificació estava condicionada pel més lent dels tres, és a dir per a mi, així que en David sempre ha estat atent a aquest condicionant, també pel fet de que ell era qui portava el GPS, i a cada cruïlla era qui marcava la direcció a seguir. Esmentar que sobre aquest aspecte ha estat un cap d'equip de 10/10, esmento aquest detall perquè per a mi avui, espero que demà no, un GPS hauria de ser en moltes ocasions una eina d'obligat ús, per la utilitat en cas d'anar a rodar a llocs on no has anat mai, on poder descarregar prèviament les rutes al GPS ha de ser sensacional, no puc pensar amb Les Dolomites sense un GPS.

Jo amb l'Andreu és el primer cop que hi coincidia, i per aquest motiu no tenia cap referència del seu ritme de cursa, amb el pas dels quilòmetres, poc a poc vas veient el peu que calça, i aquest és un peu de pas segur, constant i de ritme imponent, perquè marca un ritme i el manté ara sí ara també, vingui pujada o baixada, no és un ritme suïcida, però sí molt ràpid i molt constant. Ràpid i segur a les baixades,  per a mi impossible seguir-lo, a les pujades per una petita diferència de relació de transmissió, més llarga la seva un xic i prou, però suficient pel fet d'estar més en forma que jo, per fer-me rodar a aquell punt de patiment constant sense posar fi a aquest per una baixada sobtada de rendiment per rodar massa ràpid.

Quants quilòmetres a la seva roda mentre el vent bufava a la contra, i quina contra, però l'Andreu mantenia ara sí, ara també la velocitat de creuer, on la pendent implicava als 3x9 a posar peu ell sempre ho va escalar a dalt de la bike, per a mi avui impossible, a partir de demà mirarem de posar-hi remei.

A les baixades, era veure'l i quedar-me sol, una realitat, una diferència abismal, i ell portava exactament la mateixa bike que jo, cromo, rígida, 29" i SS, però el seu ritme baixant per a mi estratosfèric.

Un tram, el de Roses a Cadaqués on pel fet de conèixer el recorregut i perquè el ritme SS, per la relació que portàvem ens era molt favorable, hem avançat a molts corredors, i que no hem tornat a veure en tota la resta de la cursa, passat el quilòmetre cinquanta, crec recordar.

Quina baixada a Cadaqués, intentant seguir a uns metres les rodes d'en David i l'Andreu, la paraula que definiria aquesta baixada, és, MTB, MTB, MTB. Una baixada perseguint rodes del darrera de bikers en cursa, mirant d'esgarrapar segons al temps, jo diria que aquesta baixada marca per a mi, com la pujada prèvia  a aquesta, les millors sensacions de la cursa fins aquest punt. 

Els BiciOci's sempre a uns minuts per davant nostre, que ràpids que són,  i al quilòmetre cinquanta aprox. és a on hem contactat els dos grups, quantes rialles, i quants pensaments que m'han vingut al cap, unes vistes imponents m'han fet recordar a on estàvem, a punt de dirigir-nos direcció a Port de la Selva, i això amics meus és un punt de referència, el darrer dia que vaig ser-hi varen explosionar preventivament una mina a les costes d'aquest espai, el terra mentre esmorzàvem va tremolar, però tot seguit de pensar en aquests instants, la cursa es va tornar a posar en marxa.

Una primera pujada per un corriol on en David i l'Andreu l'han fet a dalt de la bike, jo uns metres, pocs, els faig a peu, per la resta tornar a enfilar, un tram d'uns cinc quilòmetres sensacionals, un sender estret, on l'Andreu anava amb en David a una bona velocitat de creuer, com sempre durant tota la cursa, però en aquest tram per l'entorn, pel corriol, les meves sensacions eren de rodar molt i molt ràpids, a molt bon ritme, a aquest punt una branca gruixuda d'una alzina  fa giravoltar l'Andreu a l'aire,  ens aturem, quin cop Déu meu quin cop, es recupera en segons i seguim al mateix ritme que abans de la caiguda. L'Andreu queda endolorit però d'un punt del braç, un dolor que no va a més.

Els quilòmetres van passant, no anem amb els BiciOci's, ells van uns minuts per davant nostre, baixem una trialera de somni, llarga, on t'adones que trams com aquests són els que fan tan i tan emocionant aquest esport, quins girs de 90º tancats, empedregats, quins pilons i pilons de pedres descantellades, una baixada fins a Port de la Selva per emmarcar a la retina. Quina duresa, quina exigència, quina bellesa, quin tremolor, tant que veig els trams de baixada borrosos, però els veig i per tant segueixo baixant, sense aturades, sense pensar en res més que en gaudir i gaudir del millor moment de la cursa després del tram de Cadaqués.

D'aquí al quilòmetre seixanta, un tram d'enllaç que ens porta directes a l'avituallament just a l'entrada de La Selva de Mar.

A aquest punt, sento l'aire que bufa amb un altre to, és una sensació vella, on tot de cop em veig a mi mateix  amb vint anys més, el perquè d'aquesta imatge no el sé, però ha estat una imatge en temps real, el perquè no us ho sabria dir, són uns segons de no res, per tot seguit,  seguir a ritme de cursa enfilant entre carenes direcció al punt més alt de la carretera de Roses a Port de la Selva, un corriol aquest de dos pams, on només puc dir el que fa uns dies deia en Jordi, "Visca el MTB".

Mentre escalem deixem enrere unes vistes de somni, que en seguir  pedalant em fa pensar en darrers vols per aquests mateixos trams, tristor, alegria, un MIX enriquidor, som a terra de creadors, i cal aprofitar cada instant, cada tram. Amb tot el que cal ara, és seguir la roda de l'Andreu que imposa el millor ritme de pujada, exigent sempre, miro de posar-me al seu costat sempre que puc, poques vegades és cert, però sempre que puc.

Les sensacions a aquest punt, bones, molt bones, la pulsació cada cop que venim d'un tram de senders, és baixa, per enfilar-se a la barrera de les 160 un cop iniciem els trams de pujada. Del darrer punt d'avituallament  fins arribar a la darrera trialera de baixada, passen uns dotze quilòmetres de pujades i més pujades, on rodem un xic més tranquils, ep,  a ritme de cursa però a unes pulsacions un pel més baixes.

En David sempre molt atent al GPS, ens porta directes a la darrera baixada antològica, que afronto amb seguretat a dalt de la bike, però uns metres abans d'un tallat insuperable per a mi, em fan posar peu, i d'aquí fins a baix a peu. Que dur, a baix veig a tots els Bicioci's, ens agrupem entre rialles i comentaris que provoquen mil somriures, és el darrer tram de la cursa, millor cloenda impossible.

L'arribada a Roses, tanca el temps d'aventura a sobre de la bike d'aquesta I Marató de Cap de Creus.

MTB, MTB, MTB.

Propera crònica i darrera d'aquesta I Marató de Cap de Creus, Les conclusions. Part III de III.

I Marató de Cap de Creus. Conquerint l'Empordà. Part II de III.

Coming Soon.

És que estic construint la crònica, estic al quilòmetre deu, i se'm tanquen els ulls de son, "millor ho deixo fins demà".

MTB, MTB, MTB.

Quin dia per a mi més especial.

diumenge, de maig 15, 2011

I Marató de Cap de Creus. Part I de III.

Hem de clarificar un aspecte important, i vull que sigui aquest el primer punt a exposar d'aquesta aventura d'avui.

El tema:

BiciOci és una botiga on la competició forma part del seu dia a dia. Què vull dir, que corren curses com molts de nosaltres que no les correm i sortim a fer, en el meu cas  un Montalt, que és el que fem quan sortim, ells corren curses, així de fàcil, així de senzill, quan no és una cursa cicloturista és una cursa de mtb, o totes dues a l'hora,  uns van a una, i els altres a l'altra. I així any darrera any, el que fa que competir sigui el més normal del món per a ells.

A on vull anar a parar, a que per a mi participar a una cursa és un fet excepcional, normal que ho sigui, no en corro mai, que no m'interpreteu malament, vull dir que el dia que participo a una és tot un esdeveniment, per BiciOci córrer és una motivació, però un esdeveniment no, pel fet de que és el pa de cada cap de setmana.

Com corren tots els components d'aquesta botiga. 

Avui he rodat més ràpid del que jo estic abituat, ja era aquest l'objectiu, i el resultat ha estat el que us vaig exposar, és a dir, tinc un estat de forma superior que no surt mentre participo a una cursa, per respecte, per prudència, i per manca d'experiència.  Avui he rodat a una pulsació coincident amb els primers trenta quilòmetres de Les Guilleries, i quan he pensat que havia de disminuir el ritme, no ho he fet, i curiós, no ha passat res.

Les sensacions, les mateixes que als primers trenta quilòmetres de Les Guilleries, on pensava, "que bé que m'ho estic passant". Avui igual però durant setanta-cinc quilòmetres. Avui no he patit mai per no acabar, en cap cas, i sempre que he pensat, "vaig massa alt de pulsació", he decidit seguir al ritme de la roda de l'Andreu.

Com puja l'Andreu, amb un 32-22, com escala l'Andreu, com baixa l'Andreu,  amb una 29" SS rígida, la meva més sonora felicitació.

D'en David caldrà fer un punt i a part i esperar a fer una crònica de dos SS, és que unes Guilleries són un punt de comunió que marca un dia abans i un dia després. Narcís, Tibat ja vindreu a nosaltres, segur, aquell dia sereu protagonistes d'una crònica sonada a aquest espai, mentre us tinc presents.

És a dir, avui he pujat a ritme de cursa, no el 100% del meu potencial ritme de cursa, perquè ara sé que no, però mantenir aquest ritme ha estat molt bé, i una novetat per a mi. Avui he vist clarament que la meva bike és una joia baixant, com he gaudit a la primera trialera, avui també he tornat a comprovar que he de millorar baixant no molt, però em manca un punt i mig per afrontar la segona i darrera trialera interessant d'avui. Primer perquè crec que puc fer-ho i segon per mantenir el ritme de cursa, trenca i molt, haver de posar peu i baixar-les a peu, molt, i fa mal al cor haver-ho de fer.

Darrer aspecte de la part I, a pujades de molta pendent em manca un punt per escalar  com jo vull escalar, pujo bé, però no com vull pujar. Vuit Kg. menys és molt, arrodoniré aquesta xifra en dues unitats a la baixa, milor dit una, estic tocant els 67, i un cop en 66, si no rodo al ritme que vull, hauré de preparar un pla encara més específic.

MTB, MTB, MTB.

Part II, aquesta nit. "Conquerint l'Empordà".

dissabte, de maig 14, 2011

Cap de Creus.

És a on serà el proper repte.

Cal dir-ho tot, és una iniciativa, la de proposar-m'ho,  d'en David del BiciOci de Salt, que jo gustosament he acceptat, "anem els SS a La Marató de Cap de Creus?", i la resta ja camina sol.


Ahir la tarda va ser 100% BiciOci, com sona, calia incorporar una petita millora decidida en finalitzar Les Guilleries on en David em va sentenciar, "després d'aquestes Guilleries un signe indentificatiu  que anirà lligat al BiciOci seran els punys Ergon". Dit i fet, punys Ergon.


Aquest punys són com el meu casc, el Limar Pro 104, com les meves Bont, al límit de la barrera del que en diria "kiko, kiko, kiko", però això és el que els fa atractius per a mi. En aquest cas però hi ha una diferència important amb els Ergon, sembla ser que funcional, i per això hi són. Jaume com molt bé deies i coincidim,  no vindrà un d'aquells seients tallats tot i que anessin bé.

Penso amb les meves Bont, i la sensació avui, diumenge no ho sé, és molt bona, penso amb el conjunt casc Limar i gorra Campagnolo  i la sensació torna a ser molt bona, i penso amb els punys i penso "a veure com anirà això?", però dubtes reals no els tinc, en David i en Narcís, ho tenen clar, així que d'entrada jo també. Dic d'entrada pel tema pneumàtics convencionals amb líquid, i "no cal dir res més", Colorado ho dic perquè sé que t'agrada llegir-ho. Roda del darrera, 29" convencional amb líquid, no falla, no falla, sort que els Tubeless ja van directes a BiciOci.


La Vicious ahir entre Niners, entre Pivots, diumenge aniré amb un grup de bikers amb moltes ganes de passar-ho bé, això fa que les sensacions avui siguin de molta emoció, de que diumenge gaudirem de valent, i tant que sí.

Demà tres 29" i SS rodaran pels voltants de  Cap de Creus, la Moots d'en Colorado llunyana finalment, però la tindrem al nostre costat en la imaginació, que en el nostre cas en tenim molta de imaginació, per  això i per a moltes coses més. En pensament sí que hi seràs Colorado, però hi pensaràs més tu que nosaltres, nosaltres no tindrem tant temps perquè estarem ara sí ara també escalant i baixant entre senders, entre corriols.

El tema equipament d'estiu ha quedat ajornat uns dies per quan les circumstàncies siguin les que han de ser, el terme seria "favorables".

Ara toca gaudir de l'arribada dels nous equipaments del BiciOci.


Un equipament evolució d'anys d'experiència a sobre de la bike, que caldrà d'un anàlisi més detallat a una propera intervenció.

Avui estaria bé sortir a rodar una estona.

De quants temes, de quants aspectes, parlavem ahir, molts, més encara, i els que queden per parlar.


Què còmodes que són aquestes Diadora. El color retro, jo diria que no, i que sí, el que segur que són és còmodes i podreu dir-me, "clar són de carretera", bé, les de muntanya també ho són, si més no posades, rodant he de pensar que també.


Crec que les dades de diumenge són, per sobre dels 70 Km. i per sobre dels 2.000 m. +, que per a mi està prou bé.

Una cursa, no ho oblidem, és una cursa, per a mi després de Les Guilleries, ara poder rebre aquesta proposta per anar junts a la Marató de Cap de Creus que és per a mi quelcom més que participar a una cursa de bikes, fa que seguim enfilats en el sender de les millors sensacions, mtb, mtb, mtb.

Ahir poder compartir una tarda de MTB a Can BiciOci, hem va fer veure un punt estratègic, hem d'augmentar les localitats a graderies, cal posar a la zona de senders del sud una grada de dos o de tres nivells, la necessitem, perquè passar una tarda a BiciOci és com passar una tarda veient pel.lícules d'històries de MTB. Cada una per si sola, especial, perquè cada biker que entra per la porta d'aquest establiment és un món,  un món de passió per aquest esport de les dues rodes.

El festival a BiciOci, no els hi cal organitzar una cita, cada jornada és un absolut festival de MTB.


Corredores especificant les millores a fer a les seves bikes, en Narcís escoltant, al fons a on hem de posar les mini-grades, converses de campions amb futures campiones, projectes caminant,  R2B2, i moltes però que moltes il.lusions, jo diria que infinites.

Quant somnis fent-se realitat, entre d'ells eQuilibri, un concepte propi del lloc a on som, a Salt.


BB30, el primer que tinc a les mans, mireu la rosca de l'eix per ajustar el joc lateral.


No diré ara que cada client que entra per la porta del BiciOci sigui un apassionat del MTB, però els que ho són superen i per molt a una minoria que no, i aquests, un munt, que comparteixen aquesta passió fan que una tarda assegut a la zona sud, sigui un no parar de converses de bikes, bikes i més bikes.

Però bikes com aquesta, millor dit bicicleta com aquesta, per cert d'un campió, no les veiem cada dia.


Aquest cap de setmana tinc festival de MTB a Cap de Creus, un lloc especial, de sempre, amb uns bikers diferents, amb unes bikes especials, el que fa que els ingredients siguin els ideals per passar una bona jornada de MTB, ho podem dir, una jornada especial i diferent de MTB.

Poder competir a la zona de  Cap de Creus és un privilegi que no sé durant quant temps el podrem gaudir, vull dir que és una zona protegida, on cada cop i no únicament a aquest espai de somni, si no a totes les zones protegides d'aquest país, les restriccions de pas a les bicicletes  són cada cop més estrictes. Ara podem rodar-hi propers, demà no ho sé, però la tendència és a frenar la nostra presència fins i tot als llindars d'aquests entorns.

Poder ser-hi demà una exquisidesa, d'aquí uns anys no sé si podrà ser, espero que sí, però si no tenim aquesta fortuna, ser-hi demà em permet de poder gaudir de quelcom molt especial, una cursa al Cap de Creus és per aquestes connotacions, "la cursa".

MTB, MTB, MTB.

No puc fer un silenci sobre el fet de que darrera d'aquesta participació hi ha un fons important, molt important per a mi.

Cap de Creus sempre serà a casa un entorn de molt de significat, perquè va ser la meva darrera aventura compartida amb un bon amic, que ara ja no és entre nosaltres, i curiosament també va ser-ho per una proposta personalitzada seva, com em va esmentar un conegut comú, "ell rarament feia propostes de guiar a un grup de bikers, però va insistir amb fer a aquesta sortida del Camí Romà i que vinguéssiu vosaltres", què puc dir, poques coses, bé una sí, miraré de que aquest retorn al Cap de Creus faci justícia a aquests pensaments, que no vol dir res més, que aconseguir passar una molt bona diada de MTB, compartint les millors sensacions entre bikers, entre senders per a mi plens de significat.

El Camí Romà a casa, és una assignatura pendent, segur que demà moltes imatges, molts pensaments estaran presents al meu cap mentre rodo, ara amb d'altres sensacionals bikers, és cert, però el motiu és avui el mateix que fa dos anys, compartir les millors sensacions a dalt de la bike, entre bikers, que no deixa de ser un propòsit noble, honorable, que són dues de les característiques més apreciades d'aquest honorat biker que ja no és entre nosaltres.

És que Cap de Creus no pot copsar cap més pensament, que sé que sí que serà, que amb el pas del temps noves experiències com la de demà  que compartirem a aquest espai únic de Cap de Creus, aniran sumant noves a velles sensacions.

Però honrar als que ja no són entre nosaltres és una tasca de sentit compliment, això sempre anirà lligat ja no a aquest espai, que també, si no a la meva persona. Anar en aquesta direcció, té un punt de tristor, certament, també de serenor.

Una bona proposta, participar a la Marató de Cap de Creus, la mateixa proposta d'inici a fi, fa que demà tot tingui el color de les grans ocasions.

El meu Drac no la veu venir ara, però sap, intueix que demà hi ha vol amb el seu genet, i no va errat, demà sortirà del Mirador per volar per sobre de terres de llegenda, és a on serem, entre pendents, entre reptes.

MTB, MTB, MTB.

Off Road To Athens...S´ha de veure

Video

dijous, de maig 12, 2011

Nocturna?

És a on sóc des de fa una estona.

Equipar casc i manillar amb els Sigma i sortir a rodar o posar seny i seguir la tònica de prudència?

És que el dia per diferents motius m'ha portat fins aquí i ara la qüestió és aquesta.

Estaria bé sortir, no fa fred, ni calor, però per fer-ho he de visualitzar un fotograma que em motivi i molt, si el veig serà, i si no tot quedarà d'entrada per demà a la tarda, per després de dinar. 

Vinga que segur que demà al matí no podré posar crònica d'aquesta nit perquè ara mateix el més calent és a l'aigüera.

MTB, MTB, MTB.

Race Face resurrected

Race Face resurrected
By BikeRadar UK

Race Face Performance Products reopened their doors yesterday after a former employee stepped in to save the ailing company, which went into receivership in March.

Chris Tutton left his role as vice president of sales at Race Face in 2008 to take over as director of OEM sales at Easton Bell Sports. Following what's been described as a "tightly contested bidding war", he yesterday returned to the Canadian company as its new managing director.

The news was welcomed by Darren Mabbott, managing director of Race Face's UK distributors Silverfish, who said: "I've known Chris and worked with him for over 12 years. He's passionate about Race Face, focuses on quality and innovation, and brings a high level of professionalism to the table. Race Face will thrive under Chris's control, and the future once again looks bright."

The business will remain based in Vancouver, Canada, close to the North Shore, and "key employees" look set to be rehired, with production expected to restart within a few weeks. 2012 products will start shipping almost immediately, including Turbine chainrings and SIXC and NEXT cranksets and handlebars. Race Face say warranties will be honoured on all older products.

Tutton will continue to work for Easton as a contractor, and Bernie Doering, senior vice president of global sales in Easton's action sports division – which includes Easton, Bell, Giro and Blackburn – has talked of the "synergy that can be created with the two companies".

North Shore local Chris Tutton is the new man at the helm of Canadian mountain bike component makers Race Face

Tutton, who began his career at Race Face in 1994 as a customer service rep, helped push sales to over $15 million per year during his tenure as VP of sales, so he's well placed to rebuild the business. "I've always believed in the Race Face brand and in the quality of the products we make," he said. "We'll build upon a very solid foundation and continue to meet the needs of our current customers, while expanding our market and focusing our product line."

Derek Wills, Race Face's former global operations manager and most recently North American sales and business development manager, has also returned, as a junior partner.

This return of key personnel has delighted long-time Race Face sponsored rider Brett Tippie (Rocky Mountain), who said, in typically ebullient style: "Talk about a fairytale ending and wicked new beginning for these guys! How cool is it to be able to keep it in the homeland? And they’re bringing back the crew that made Race Face legit. As I’ve said before, Race Face is the cat's ass! Stay tuned for more news – I’ve already heard a rumour of 83mm carbon cranks!"

dimecres, de maig 11, 2011

Seqüència repetida.

No és exactament així, sí, si fem referència a que com ahir hem tornat a rodar, els trams però no han estat exactament els mateixos.

Signes de identitat  irrefutables de que a casa es fa MTB. Sense ells no hi ha sensacions, com sona.


Els nervis pre-Cap de Creus hi són, no hi puc fer res. Pinta bé i serà millor, de ben segur.

Un dia, no sé quin, podríem passar una jornada tranquil.la, no serà avui en cap cas, i això és bo, molt bo. El dia que sigui tranquil, també serà molt bo, així de senzill, així de fàcil, o no, però d'entrada aquest és el pensament.

Avui per jugar-se el Barça la lliga, quanta gent que hi havia al carrer, això em fa pensar que tenim un bon futur a l'horitzó.

Aprofitem sempre que juga el Barça per sortir a pedalar, també de ser a casa quan acaba el partit, per precaució. Quan són rutes llargues aquesta darrera condició és difícil d'assolir, tot no pot ser.

De fet m'agrada el món del futbol molt, el del Crackòvia, cap més.

Les sensacions a dalt de la bike, bones, no molt bones, bones.

Equipat d'estiu, amb armilla i manegots.

Aigua, zero, menjar cap,

Eines, les de sempre.

Quilòmetres, just per sota de vint, desnivell per sota dels cinc-cent m. +.

Demà per diferents motius podria ser un dia de descans, o no.

MTB, MTB, MTB.

Moltes trucades, no sé quina millor, quina emoció aquest món del MTB.

També és cert que tenim establert un bon perímetre perquè això sigui així. Vull dir que la predisposició a passar-ho bé és el millor antídot per aconseguir-ho.

Cabdal que sempre tinguem ganes de fer, que tinguem el temps establert per fer-ho i sempre, sempre, sempre totes les ganes posades per passar-ho sempre d'allò més bé, que bé, que bé, que bé.