La nocturna de divendres a dissabte tenia una component interessant, molt de fons, a on en pensar en la zona penses en molts instants compartits, a casa, també amb el meu germà, i amb en Joan amb la seva lleugera Scalpel, i tant, també amb d'altres bikers, i aquest fet, el de tornar a ser-hi, fa que en rodar per aquest entorn tingui aquesta component d'aquest sentiment tan potent, i en darrer lloc i no perquè hi pensi en aquest ordre, a un biker que ja no és entre nosaltres, i que amb ell a aquest entorn hi vaig compartir per darrera vegada una aventura sensacional de mtb, com ho va ser resseguir amb les bikes l'antic camí romà.
Una zona especial, unes sensacions diferents, i tan que sí.
Curiós perquè jo sóc fill del Vallès Oriental, no pas de l'Alt Empordà, però el fet és que com que tenim un pais tan i tan petit, no és difícil sentir-se de cada racó a on vas, sempre són molt propers a cada racó d'on som nosaltres, oi que sí?
Per compromisos familiars encantadors, la marxa cap a Roses, per començar la ruta va tenir un inici al mateix temps que el sol ja ens deia que per avui ja en tenia prou, a aquest detall cal sumar-hi que anar de Platja d'Aro a Roses no és un passeig curt, una hora tocada però i ja estàvem deixant enrere Roses i anàvem directes passat el Bulli, concretament a Cala Monjoi. El motiu de no iniciar la ruta des de Roses va venir determinat pel fet de que el trànsit per aquesta carretera tan estreta és considerable, i tant, i no volíem si podíem, coincidir per excés, millor per defecte.
Hi ha dies per tot, i ja tindrem temps de començar des de Roses aquesta ruta, en aquesta ocasió mentre anàvem de Figueres a Roses les sensacions eren de que hauríem d'haver sortit abans per poder iniciar l'aventura amb llum solar i entrar a la foscor de la nit lentament.
No va ser així, l'inici de la ruta va ser a plena nit, amb els dos llums, Karma al cap, i Powerled al manillar, els dos a mínima potència, que tot i anant amb aquesta baixa intensitat els autos sempre que venien de cara s'aturaven en veure els quatre llums, això va ser així fins arribar a la zona vetada per a aquests.
Mentre ens preparàvem per començar la ruta, molts pensaments, perquè varem aturar la VW a l'inici del camí romà, bé no sé si és exactament l'inici, sí que nosaltres al seu dia varem enfilar just per aquí.
Moltes sensacions, també perquè la majoria de vegades que hem pujat per aquests paratges molts noms em venen al cap, entre ells un de
"sonat", el Port de la Selva, al dia de la gran explosió, i tant, també el dia de Baviera, de la senyora gran nua, mentre ens donava aigua, i així aniria detallant més i més anècdotes, totes diferents entre elles, però coincidents pel fet de que jo hi era sempre entre totes.
Fa calor quan baixem de la VW, no claror, cap, un cop equipats iniciem ruta, i els primers metres ja veiem que anem d'allò més bé. La pista de nit sembla una autopista, els cotxes van a molta velocitat, i és un ara sí, ara també el seu pas en totes direccions, i que tot i disminuir la marxa, a cada pas seu la pols és l'aire a respirar.
Un cop entrem a la zona restringida pels cotxes, la sortida agafa un to més misteriós, i no perquè el primer tram no ho fos, si no perquè aquest segon tram presenta signes de poca circulació, els matolls envaeixen la pista, i la foscor és absolutament present, no fa gens de fred,
"ja era hora", a l'inrevés un aire calent ens cuida, ens amanyaga suaument, el ritme,
"divertit", com ha de ser, ja tenim els deures fets per aquest mes d'agost, ara cal únicament rodar fins diumenge que tindrem test per veure com estem de ritme.
Anem escalant, ara sí ara també, veiem autos que van cap a Cala Jóncols, veiem els llums i penses,
"no poden venir fins aquí, que bé", no per res, sí perquè així no hem de patir perquè després d'un revol sense visibilitat passats de velocitat tinguem una mala experiència, i si això no passa, que tinguem que seguir respirant pols i més pols després del seu pas. A aquest tram les vistes són obagues, molt obagues, per seguidament poc a poc deixar-nos veure de menys a més les vistes del que ha de ser un dels tres millors instants de la sortida, com no pot ser res més que veure Cadaqués des de l'aire, o aquesta és la sensació, fem la darrera pujada, llarga, per entrar ja a la zona oberta pels autos, que presenta també un aspecte abandonat, matolls a banda i banda menjant-se el camí, anem baixant, en cap cas aturats, tampoc a molta velocitat, som aquí per gaudir de la bike a les prèvies de diumenge, no per arribar abans de
"ningú", utilitzo aquest mot perquè realment no coincidim amb cap ànima al primer tram de baixada, sí amb dos Land Rovers per separat que fan camí en direcció contraria a la nostra, els dos relativament prudents, no van a més velocitat perquè les suspensions d'aquest vehicles són el que són,
"para hombres muy hombres", i no és una ironia en cap cas, jo en tindria un demà, però tot no pot ser, tenim VW per a les bikes, no tenim Land Rover, ara ja un Iveco?
Arribar a Cadaqués i tancar el llum del cap, perquè fan massa llum, seguim sempre pedalant pel costat del mar fins arribar al centre a on a un forn que a mitja nit encara tenen obert i comprem dos talls enormes de pizza, que bona que estava, i seguidament després de devorar-les assentats a un banc públic, per a poder estar sempre al costat de les bikes, anem directes a cercar un bon gelat, i tant.
En minuts ens hem cruspit la pizza i el gelat, i seguidament fem per iniciar desfer el camí fet, no sense gaudir de, en certa manera compartir una molt bona sensació d'una cultura excepcional, com ho és la cultura mediterrània, terrassetes al costa del mar, plenes de persones, o no tan plenes de moltes, no tantes, gaudint de prendre quelcom entre un anar i venir de persones passejant, la llum que ens envolta té un color que et recorda al d'una posta de sol, en cap cas és una llum fosca, tampoc intensa, i a on en marxar penses,
"quina manera més joiosa, més enriquidora de gaudir del temps tots nosaltres".
Penso, no sé molt bé el perquè, o sí, en la societat romana, en que estem lluny encara i han passat més de mil anys, de la manera de gaudir del temps, no és una defensa del la seva manera de fer, en cap cas però el pensament és aquest, i així us ho exposo, i tant que sí.
Amb això anem desfent el camí, recordo i així ho comentem la indigestió que vaig patir a una de les vagades que rodàvem per aquesta pista de pujada, després d'estar ben entaulats, i tant, però després d'aquest pensament tot seguit he de seguir gaudint encara més d'escalar les primeres pales un cop sortim de Cadaqués.
La lluna ens diu que ens veu, nosaltres ens aturem per mirar-la, són instants màgics a on el petits misteris que van agafats de la ma d'una aventura entre Dracs en la foscor de la nit tenen el seu punt de més intensitat, deixem que la lluna ens indiqui, perquè anem en la mateixa direcció, o això sembla.
Dues pales són les que ens queden per posar fi a aquesta petita aventura per aquest entorn de somni a un temps de somni, estem dins de la foscor, de la pols també, i tant, de llum artificial, la dels nostres llums, de la claror que genera el reflex del sol amb la lluna i d'aquesta amb el mar obert, i d'ell en les ninetes dels nostres ulls, penso en el pare, que sempre està present quan tinc bones sensacions, en certa manera pensar en ell en moments com aquests és un automatisme, si estic bé vull pensar que ell està més bé encara, espero, necessito pensar així, per sort, el cor, el meu cor no requereix d'un aprenentatge en aquest sentit, sí en molts d'altres, i tant que sí.
Les sensacions són això, són així, conegudes, noves, velles, belles, distants, diferents, intenses, copsadores, captivadores, i fa que tot espai establert, tot escenari preconcebut deixi de tenir cap sentit quan un exercit de sensacions venen en clau de conquesta, i nosaltres, els gents de Drac som conqueridors de sensacions, bones, no tan bones o senzillament també perquè no, colpidores, i tant que sí, però totes elles encapçalades per un mot que defineix una mica el què i el com de tot plegat, o no, però sincerament penso que sí, com és de la transparència, amb les sensacions no hi ha segones, ni terceres, ni quartes voltes, si fas perseguint que les de bon to, les sensacions de bon to siguin les que majoritàriament marquin el camí, tot va normalment ple d'aquestes, i si t'acostumes a aquestes el dia ve definit per elles.
Ahir em deia en Colorado,
"però quin sentit té anar de nit de Roses a Cadaqués?", jo el sento i penso,
"llàstima que ell no hi era, m'hagués encantat que hi fos", i en lloc de dir això que ja ho sap, li dic,
"és una sensació diferent, he gaudit molt, i molt". Josep Maria parlàvem d'això fa uns dies, de sensacions, mtb, mtb, mtb.
Ara amb tots els farcells preparats, amb la confirmació de que la bike d'en Colorado ha aterrat després de no arribar ahir de la darrera aventura, i d'haver de ser aquí imperiosament aquesta tarda, en Colorado em confirma que aquesta tarda li portaran a casa, quina pressió, quina tensió més modernament passada de moda.
Després de superar els dos petits colls, a mi m'ha costat superar-los, tornem a ser a la VW, no tenim pressa però en res ja estem tornant cap a casa, tornant de Girona cap a Platja d'Aro a una rotonda propers a Cassà de la Selva m'he d'aturar, són les dues de la matinada i els ulls decideixen fer una baixada de persianes puntual, que m'indica que m'he d'aturar immediatament, així ho faig, com a la tornada de Toledo venint de veure les Turner, tiro el seient enrere i baixo persianes, així durant una hora tocada fins que la sensació al cos d'una lleugera fredor em diu que cal enfilar directes a casa de la mare, així ho fem, són quarts de cinc de la matinada, una bona dutxa, i de pet al llit.
Una cloenda diferent, demà volíem repetir aventura de mtb, però ja li esmento a la Betty que descansarem, i tant, i també penso que cal gaudir del l'experiència d'aquesta nit entre Roses i Cadaqués, de mirar-me a mi mateix i pensar,
"un raig de llum entre dos amants, la lluna i el sol, ens ha definit el camí a seguir aquesta nit", tot seguit tanco els ulls, d'aquí a res tornarà a sortir el sol, per tornar a gaudir-ne únicament caldrà esperar a que aquest decideixi donar pas a la seva estimada, la lluna, i ser-hi serà un privilegi, oi que sí?
MTB, MTB, MTB.
Equipats d'estiu, portem armilla i manegots, però no els utilitzem, crec recordar.
Portem eines, una sort perquè a les primeres pales els torniols que fixen el plat a la biela dos s'han afluixat i el soroll és poc amigable, un cop repassats, oli en un llum. Sense esprai d'escuma.
Menjar, un plàtan, fruits secs amb plàtan deshidratat, un tros de pizza i un gelat, per veure aigua, 500 ml.
Llums, tots i més, és un dir, Powerled i Karma, darrera un Cateye amb pinça agafat a la bossa del jersei de la Betty, en posició d'intermitència. Ara fa uns dies que ja no el portem agafat a la tija, de fet a la darrera sortida pel Montseny a les imatges de la Betty vistes pel darrera aquest ja hi surt en aquesta posició, mtb, mtb, mtb.
Quilòmetres per sota dels trenta crec recordar, i desnivell inapreciable.
Una jornada, no una jornada més, en cap cas, a aquest entorn hi hem de venir properament, no sé si en mesos, o com al Moab en anys, però hi vindrem per mar, a fer-hi o un bon esmorzar, o un bon dinar o un bon sopar, però hi vindrem, oi que sí Josep, és que el meu soci hi està posant fil a l'agulla, a la seva ASR, amb quina ha de ser la joia que ens hi ha de portar, mtb, mtb, mtb.
Perquè entre The Motivator ARC i ASR, haurà de ser una joia, oi que sí?
