The Great Escape : European SOLO 24H MTB Championship

Quan tot ens demana d'haver de fer sempre, quan res ve per si sol, quan fas i passen bones coses, l'instant és germà de les imatges de la terra girant a l'inrevés, omg, omg, omg.

Després de l'experiència de Canberra res hauria d'haver continuat com sempre, i per aquest motiu res va continuar com abans de viure-la.

Els motors després del mundial de les 24 hores SOLO de Canberra van tardar a arrancar, l´acollida de la Bec i en Phil va ser inoblidable, per càlida, per dolça, pel què implicava, el resultat immediat de la cursa va ser destructiva perquè la preparació abans del mundial va funcionar, a Canberra vàrem fer més quilòmetres que mai a unes 24 hores, sí, però tot i siguent un mundial local, el 80% eren australians, per no dir el 90%, aquesta família de bikers de les antípodes ens van fer tornar a la realitat, i del segon i quart lloc del mundial 2012 ara a Storm-Lo vàrem caure al cinquè i quinzè, crec recordar, i el més important, hi vàrem caure a aquestes posicions per mèrits propis, vull dir la Betty ara és la cinquena al mon de 24 hores SOLO Single Speed, jo el 15è o el 17è, no ho recordo, i aquests és el nostre nivell fins a la propera edició del mundial que ens dirà a on som, ara per ara molt lluny dels podis. Per aquests motius fins al novembre jo, i la Betty fins al gener, no vàrem tornar a rodar regularment dia sí dia també. És cert però que a partir de fer-ho hem aconseguit una regularitat per a nosaltres modèlica, els cinc Dracs, van ajudar molt, els set Dracs també, ens queda ara per preparar el proper mundial dues repeticions sense preparatius menors, de deu Dracs, és a dir si no rodem bé a casa en dues ocasions per sobre dels 300 Km. i acaronant els 10.000 m. de desnivell no cal proposar una propera participació a un mundial, la lliçó de Canberra ha de ser sempre present a casa, a positiu, a positiu.

En aquest marc nosaltres afrontàvem aquest europeu 24 hores SOLO a Finale, jo sé que tots dins d'aquest petit món, i pel cas que ens ocupa el del Single Speed tots ens preparem cada un a la seva manera, tots de la millor forma possible amb un únic objectiu, ser els millors en la nostra disciplina, nosaltres en aquest marc i vista l'experiència del darrer mundial o millorem molt, o millorem molt.

El què et funciona no cal canviar-ho, a casa des del mundial del 2012, hem respectat punt per punt cada apartat que ens ha ajudat a escalar un graó per o bé acostar-nos al podi o bé per millorar-lo de donar-se aquesta remota possibilitat.

Ser bo baixant, ser bo pujant, ser el més ràpid al pla, aquests punts ens han allunyat dels nostres entorns bikers, de molts, no de tots, per sort, per sort, vull dir, per poder ser a on som, les premises esmentades no funcionen, vàrem pagar un preu molt alt al mundial 2012, i la lliçó ens va servir ja després del 2009 a Finale, a que no tenir por baixant, pensar que no posar límits a la fatiga, anar a tot el que dóna el cos a les zones més obertes, a nosaltres únicament ens ha aportat silencioses decepcions i moltes pors, moltes, canviar aquests escenaris, allunyar-nos d'on no hem estat mai, de l'mprovisació constant, del dia a dia, de l´hora, del minut, del segon abans d'escalar un paret vertical, de la dècima de segon abans d'afrontar un baixador, no és el nostre pati, ni ho serà mai. Ens va costar fer-ho, però passats els anys el silenci sobretot, ens ha retornat a la nostra calma, ens ha ajudat i molt deixar de rebre missatges subliminals que no som bikers si no ens hi juguem el físic ara sí ara també, i amb aquesta calma hem afrontat Finale 2013, Canberra 2013, i ara Finale 2014, fora que encara no he exposat els resultats d'aquesta edició, en si mateixos no són importants, els esmentats a les respectives cròniques del seu dia parlen per si mateixos.

Cal ser respectuós amb els trams que estem fent, sense respectar aquest punt hauria de canviar tot, i nosaltres no estem per aquesta labor, en cap cas, en cap cas, per què canviar el què ens funciona?

Com ja ve siguent una tradició el primer pas en arribar a Finale, el de l'entrega dels elements que ens identifiquen com a portadors del missatge de la nostra Nau Insígnia, que ja ha navegat a Austràlia, a Northern Ireland, ara a Itàlia, a mundials i a europeus, sempre més enllà de les nostres fronteres del Nord. Instants tots aquests molt emotius, OMG, OMG, OMG.

Passats aquests instants a diferència de l'europeu Single Speed d'Irlanda del Nord, ara entràvem a un europeu competitiu, la festa del Single Speed de germanor i fraternitat res té a veure amb una plaça de competir per una corona continental, per sort nosaltres entenem aquesta diferència des del 2010, oh yeaaaaah!

Reserva física del nostre espai SOLO, muntatge de la carpa Trinxa, marcar el lloc de la June, i fer les salutacions veinals de rigor previ pas per la zona dels podis, per què no?

I directes a l'hotel, aquest cop després sense sopar a la pizzeria Tonino, si no a un sopar a l'habitació de l'hotel.

Per seguidament entrar a zona descans, això sí esperant ansiosos el primer esmorzar a Finale de cada any, mtb, mtb, mtb. La Reina aquesta primera nit va dormir menys de tres hores per l'emoció Finale, certament, certament.

Ja a la matinada de dijous, després d'un bon esmorzar.

Test circuit, un test molt breu per una Reina molt ensomiada, quasi visquen una segona astènia primaveral.

Com sona, com sona, tant que és l'única estona que una de les cadires 24H va sortir de la seva funda en tota aquesta aventura, i a on la Betty hi va dormir profundament.

Per aquesta no diria fatiga, si no ensomiament el test va finalitzar després d'una primera volta, i a on un dinar al Gambero Verde ara ja sí, després de recollir els dorsals i els xips, ens vàrem enfilar a la clàssica via de tren Finale, vull dir, a la nit aquest cop previ pas per l'hotel a dutxar-nos, ja estàvem sopant a la Pizzeria Tonino, clar que yes.

El pre-cursa va passar volant, entre la sortida de l'hotel i l'arribada a la pizzeria, pas per comprar el menjar per a la cursa, fruita, crec recordar que també llaminadures, pernil dolç, formatge i pa. La resta, com aigua, taronjada, llimonada i cola ja ho portàvem de casa.

Una nit dormint com troncs, però com troncs, un somni profund va ser el descans perfecte per afrontar el proper SOLO.

Un esmorzar a dos quarts de vuit del matí de divendres i deixàvem aquest cop definitivament l'hotel per la impossibilitat :-( de disposar d'una habitació per després de la cursa.

Un cop a la carpa, a pinyó fixe a preparar tots els aliments, una feina laboriosa, i seguidament directes a l'explicació de les previes a la cursa de cada any, avançament en mitja hora de l'horari previst, fet que ens va comportar d'haver de córrer a equipar-nos.

No va faltar però l'instant que marcaria el to del la zona del Box, quina família biker que vàrem formar, sensacional, sensacional, i no em cansaré de dir-ho, mil gràcies, mil gràcies.

Un bon vent va agafat de la mà d'un bon esperit, tenim Destructors de Murs, i una Nau Insígnia que els acollirà, i tant que sí, i tant que sí.

Una baixada tranquila a Finale, i també una arrancada de cursa des de la plaça del poble progressiva ens va ajudar molt a centrar-nos, de la sortida des de Finale fins l'entrada al circuit hi ha uns set quilòmetres, els tres primers planers, al costat de la platja per després atacar tres o quatre quilòmetres de pales de ciment més dures que les del mateix circuit, poder fer aquesta aproximació progressivament ens va fer entrar a la partida ordenadament.

Objectiu per la Betty superar les vint-i-cinc, objectiu per en Bob, trenta voltes.

Una cursa per a nosaltres la vivim com un fet excepcional, dues a l'any fa que un cop hi som tot és nou, veus com roden els teus competidors, l'agresivitat del moment, bé el moment, durant vint-i-quatre hores jo no en diria un moment, vull dir que una cosa és compartir sortides de MTB, altra compartir un europeu de vint-i-quatre hores SOLO, a on cada segon és important, cada minut, cada hora, i per tant la concentració és màxima, però màxima.

Sempre fem la primera volta junts amb la Betty, i sempre en darrera posició, és un ritual que en aquesta edició no va ser, començar últims sí, junts la primera volta no, sempre passat el trenc d'alba rodem junts de coincidir, és un ritual que en aquesta edició tampoc va ser, les coincidències van ser molt poques, concentrats, per un circuit germà del de l'edició del 2009 a on el pla és inexistent fora del pas per la sortida, a on cada un anava com si aparentment hi estéssim rodant sols, que en cap cas és així, però sí que en aquesta edició el SOLO va ser en essència això, SOLO.

Del primer gir al tretzè, sempre a dalt de la bike, a on en aquestes primeres voltes em costava pensar en l'objectiu dels trenta girs, pel fet que restar d'una quantitat petita una de molt de gran, vull dir porto una volta, OK, me'n queden vint-i-nou, la veritat ni plantejar-m'ho.

De la volta tretze a la disset, dur, exigent, sí, però d'un to molt diferent que el de la volta u a la tretze, a on a aquestes primers girs rememorava edicions passades, de la tretze a la disset el pensament era de dubtes, sobre el ritme, sobre les trenta voltes, sobre tot, però un cop superada la disset, he de pensar que a una hora del trenc d'alba vaig fer un salt, el meu Drac va obrir definitvament les seves ales, i a partir d'aquí, la segona part de la cursa va ser una persecució constant de voltes i més voltes, sense concessions a cap pensada menor, sempre perseguint les trenta voltes, sense dubtar, o sí, o sí, podia no sortir bé, i tant, però a que això passi sempre hi som a temps, de mentre el gaudir del moment és un privilegi.

Rodàvem, rodàvem i rodàvem, que bé, que bé, que bé, hem forjat a foc lent una joia, una campiona.

No puc dir res de la nit, per a mi és terra amiga de Fades de la foscor.

No puc dir res de l'abans del trenc d'alba, fora que per a mi va ser el motor definitiu fins les 23h50', la marxa de les Fades, l'arribada dels cavallers de la llum, aquest instant va ser decisiu per a poder perseguir els trenta girs. Un objectiu que perseguia superar la barrera dels 250 Km. en cursa a Finale, una fita personal, a on res hi tenen a veure els altres participants.

Dic l'abans del trenc d'alba, perquè si bé és veritat que el trenc d'alba i a la sortida del sol són motivadors sempre per a mi, també ho és que passats aquests instants fins el final de la cursa em costa molt seguir amb tensió de carrera, i en aquesta edició vaig proposar-me augmentar el ritme de la volta disset a la trenta, per no deixar lloc, per mirar de no deixar lloc a cap instant que no fos per pensar en fer un gir més.

En consolidar el gir deu, mig got de cervesa, i ja fins el trenta no vaig celebrar res més. De fet ser-hi és per la Reina i pel genet tot un sever privilegi, millor em quedo amb el sever.

Mentre era en cursa sí que vaig prendre decisions per ara, aspectes a millorar, però puntualment, perquè la veritat és que la concentració en caçar cada gir va centrar tota la meva concentració.

Finale és destructiu per a mi, i encara més pel meu Drac, sí, però a diferència de l'any passat amb la 69er, en aquesta ocasió amb 29er. les dues rodes no han patit els cops secs que van destruïr la roda posterior de 26 de l'On One a la darrera edició de Finale. Cops secs una dotzena, repartits entre les dues rodes, això sí, però en cap cas em va obligar a baixar el ritme, uns frens aquest cop amb pastilles orgàniques, amb base de placa de titani, van evitar els soroll intens de la darrera aventura. El bidó de 750 ml. a diferència del de 500 del 2013 em va permetre fer fins a tres girs amb aigua suficient, això sí a un en concret me´l vaig deixar al Box i vaig fer un gir sense ell, i no va ser un problema, en cap cas, anava fins i tot jo diria que sobre hidratat, sí, sí, com sona. El menjar, millorar aquest punt sempre podrem però en aquesta ocasió va funcionar molt bé. I el premi a la millor aportació, a la Waeco, OMG que bé menjar préssecs freds, que bé, que bé, que bé, i agafat de la mà de la Waeco els cereals amb xocolata combinats amb cafè i llet, una bomba d'energia sensacional, que té per a mi límits, dues ingestes en concret, però que em va permetre d'atacar vuit voltes gaudint-les com mai.

La darrera volta la trenta-u que va resultar ser la trenta-dos, per a mi va ser portar al límit prudent la meva capacitat de resistència dins d'una carrera SOLO vint-i-quatre hores.

I per tant aquesta darrera volta la 32 em va indicar que tinc encara tram de millora, perquè els tres-cents són propers sí, però encara queda molt per fer, i per tant encara tenim molt per compartir a The Great Escape MTB.

Després de la cursa, tot va anar caient pel seu propi pes, més fins i tot diria jo, la satisfacció per haver consolidat la dedicació de tot un any per a participar a aquest europeu 24 hores SOLO va ser tan gran que cap dels instants podrien fer que tantes i tan intenses bones percepcions passessin a segon terme, fins i tot un podi erroni que em va deixar fora d'aquest no va ser ni de lluny una decepció incial, en cap cas, i de fet gràcies a aquest error subsanat diumenge per l'organització amb l'ajuda de la Betty i l'Ausilia, vèrem disposar d'hotel després de la cursa, i gràcies també a aquesta rectificació vàrem gaudir d'un sopar marca el del diumenge a la SSEC2013, aquest cop amb Los Lobos, gran sopar, gran sopar, i també de poder gaudir del podi amb la massa ingent de corredors dels Teams, no tinc paraules, de fet sí que les tinc, que bé que m'ho vaig passar durant trenta voltes, gran aventura, gran Vol, quin Drac, quins Dracs, volant sense ni una sola aturada, res, de res, ni una incidència de cap tipus, un mot defineix a aquests dos Dracs, amb diferència d'altres mots un els defineix, imponents, i amb ells l'hemeroteca de la Nau Insígnia conquereix dos podis més a Finale, aquest cop europeus, què més podem demanar? home ja que hi som, poder gaudir de salut per poder brindar per Finale tot l'any, això sol ja és un gran privilegi.

Ricardo, mil gràcies per tot, per la teva sensibilitat, per haver insistit en que havíem de quedar-nos una nit més que van ser finalment dues per fer el podi de l'europeu 24 H SOLO Single Speed, perquè ara passats aquests primers dies veig les imatges d'aquest a la red i la veritat penso, quina gran gesta, quina gran gesta, de fet un bon present pel meu aniversari, per la meva entrada a la segona cinquantena, tot no pot ser, però quan és penso, que gran que està siguent tot.

Gràcies a l'organització, Serena, Marco, Lorenzo I, Lorenzo, en resum a tots i cada un dels que han fet possible aquesta nova edició de les 24 hores SOLO, ara europeu, fa dues edicions mundial, ara a esperar a la propera edició, que de ben segur ens motivarà a preparar-nos encara més, segur, segur, però ara per ara tot això que tenim.

Aquesta edició de Finale ha sigut per a mi la millor participació a unes vint-i-quatre hores.

El grup de suïssos que des del primer gir ens van animar, ara sí ara també, durant tota la cursa, bikers que ens inflaven les plomes a cada pas pel Box, gràcies, gràcies, gràcies.

I el grup de Los Lobos, gran sopar, bona companyia, gran festa de les 24 hores Single Speed, moltes gràcies per la vostra hospitalitat.

Un sopar de luxe per un grup de luxe. Crema catalana, entre italians i catalans, Los Lobos & Dracs i genets.

I més coses, i més coses, a un sopar biker Single Speed.

Ausilia gràcies per la teva calidesa vers a nosaltres, per compartir amb la Betty aquesta inoblidable aventura de MTB.

En darrer terme rendir homenatge als que ja no són entre nosaltres, i que cada any sempre, sempre, sempre sou presents, també mentre som dins de l'aventura de Finale, aquest cop corrent com a país Catalunya, representant a aquesta petita nació, és un honor escoltar, el catalano, i seguidament els nostres noms, que a les prèvies ens demanin la bandera, l'himne, OMG, OMG, OMG.

Nota: Quan tingui el podi de la Betty ja l'aportaré a aquesta intervenció, a veure si hi ha sort i tenim la imatge lligant el podi amb la bandera catalana.