Salt-Llançà 2011: "Oci i Bici, BiciOci".

A un quart de cinc de la matinada tocat,  en Colorado m'envia, "MTB=Colorado, Ens caura la del pulpo. Que vaigi bé amb BiciOci". 

Aquesta és la frase, "Oci i Bici, BiciOci", és la que em ve al cap avui, passades les hores.

De fet el nom defineix bé una manera de gaudir de la bike, deixo de banda el mot "competició", perquè ahir la jornada era lúdica, 100% lúdica, un ritme dolç, un punt exigent per la cua del grup, però adequat perquè tot el grup tingués les millors sensacions, les pròpies d'una jornada de festa,  i festa,  i més festa del MTB.

A aquesta jornada hi ha dos mots claus, "gaudir responsablement", sense aquests no hi ha possibilitat de congregar a un grup tan nombrós de feligresos, devots tots d'aquesta magnífica passió que és el compartir jornades i jornades de MTB, MTB, MTB.

Jornades que per a tots nosaltres ara semblen no tenir fi, res més lluny de la realitat, però que tots aprofitem perquè tots tenim clar que estem a una època difícil que ens mira d'envoltar amb força,  però que nosaltres tenim clar que ara per ara n'estem protegits quan ens ajuntem per compartir moments de tan de goig i de tanta joia com els d'ahir.

I això amics meus, amigues meves,  fa que avui, passades les hores no pensem en què fer, si no a què hem fet. 

Passaran més hores, sumarem dies,  i aquesta sortida quedarà enrere, però el que realment passarà és que a partir de ja de manera inconscient estarem restant dies a l'any que haurà de passar per repetir la sortida. I això fa que obris els ulls, que els tanquis, i així repetidament,  i que cada cop que gaudeixes de veure el que ens envolta, les primeres dècimes de segon gràcies a pedalades com la d'ahir, tinguin el sabor més dolç de la jornada, un cop aquest sabor perdi la seva intensitat més gustosa, caldrà perseguir la propera fita que tornarà inexorablement a alimentar cada primera dècima del nostre parpallejar, mtb, mtb, mtb.

I aquesta percepció tan i tan positiva és el que mou el món, sí, sí, l'aventura d'ahir, la jornada d'ahir, és com un dia de portes obertes, portes obertes a l'esperit d'aquest petit nucli de Salt, a aquest petit i dinàmic establiment de Salt que té per nom BiciOci, i que té per bandera el compartir aquesta passió entre devots del MTB més actiu i de to marcadament acollidor.

Ahir tres protagonistes,  dos de  principals, dos de secundaris, cinquanta sis de presencials,  i un de menció especial.

Nominats tots i premiats tots,  perquè ho dic jo  "als millors plats i pinyons",  principals en Narcís i en David,  per ser les ànimes protectores, pel seu desviure's perquè tots gaudim de la millor jornada a dalt de la bike, per contagiar-nos del millor esperit mentre pedalem, secundaris la Cristina i en Robert, el punt del camió és un efecte especial que dóna llum pròpia a la logística d'aquesta aventura,  als cinquanta-sis protagonistes que venen a aquesta jornada amb un sol mot clau, "passar-ho d'allò més bé".  Base de tot plegat quan el que hem de fer són més de cent quilòmetres entre turons i més turons, i en darrer lloc la menció especial, perquè sempre va ser present entre nosaltres tant aquí com a la Tramunbike, a en Jordi, ànima com en Colorado de l'essència del MTB.

En un primer moment ahir a quarts de cinc de la matinada un segon soroll,  un segon missatge d'en Colorado a punt de començar la Transcatalunya amb la seva Moots Mooto-X SS, el biker en qüestió a una fita  de 190 Km. i per sobre dels 3.500 m. positius, i penses, i què m'ha dit a un quart de cinc del matí? "dóna records als BO".

A partir d'aquest instant comença ja l'aventura a casa, primer un bon esmorzar, segon l'equipament per l'ocasió, després el repàs a tots els detalls, els bidons de les bikes plens d'aigua, les dues bosses de fruits secs, els dos entrepans, els quatre plàtans, els dos kits amb les ulleres, les manxes, les dues  bosses amb l'eina multifunció, sempre amb els talla cadenes, les pastilles de fre de recanvi, el tros de cadena, els "parxes" i la cola d'aquests, just el que cal sense res que no sigui necessari, fàcil de dir, i que requereix d'anys d'error i encert.

Un cop a dalt de la VW són les sis tocades, poc però tocades, hem de ser a la porta del BiciOci a les set del matí, d'aquí anirem en bike fins a Fontajau que és el punt de trobada de la Girona-Llança 2011.

Arribem a les set tocades, i mira que no ens hem aturat ni un segon, però fins i tot a la VW li costa fer camí, deu pensar, "però a on anem a aquestes hores?", i no li falta raó.

En David ja té la persiana enlairada del garatge, anem a cercar aparcament per la VW, baixem les bikes, ens calcem, i directes a per en David, tenim temps per admirar la nova BMC de carretera d'en David amb les seves rodes noves, una bike per somiar detall a detall cada carretera secundaria a conquerir.

Fem camí fins al punt de sortida,  pel camí sumem en Xitu, i al darrer tram també amb un BO amb una Niner de carboni taronja amb la forquilla del mateix color que és senzillament enlluernadora, finalment arribem a Fontajau.  Bikes, bikes i més bikes, amb els seus corresponents bikers, ens saludem, en tenim motius, molts, però avui més, anem a Llança, i això no ho fem cada dia, oi que no?

Entre moltes salutacions, la d'en Paco Guilleries,  compartir unes Guilleries pesa i molt, mtb, mtb, mtb.

Entre moltes bikes,  dues d'entre totes amb diferència, la Pivot 429 vermella anoditzada d'en Narcís, i la Yeti ASR-SL, del 2004-2005, per diferents motius, sí, molt diferents, però mateixes sensacions, dues bikes per pedalar i molt, la primera la 429, eficiència sobre rodes, la segona, l'ASR-SL  història del MTB més recent.

La Yeti porta el basculant mític del 2003, "l'enclusa", per la seva construcció, excepcionalment robusta, la darrera producció d'aquest fabricant digna de menció especial, després d'aquesta versió, moltes són les candidates, poques les elegides. Les anoditzades negres del 2008 les darreres joies de Yeti. La que us esmento amb un muntatge com el de la 429 d'en Narcís, la millor selecció de components, però la millor, res del que pugui escriure pot definir amb justícia el que és aquesta ASR, però com sempre fer-ho, intentar-ho és el que val.  A la imatge hi són les dues la 429 en primer pla, i l'ASR-SL en segon.

Perquè el resultat és important sí, però res comparat a la importància cabdal de la intenció, si aquesta darrera és bona i el resultat arriba, millor i si no,  que bé que ens ho haurem passat parlant de la Pivot 429 i la Yeti ASR-SL.

Quan la veig, l'ASR i la 429, penso amb pedalar amb un 1x6 JJ, amb guia cadena Paul Components, després tot torna al seu lloc, Vicious SS, o no?

La 429, és l'arribada de la Mach 4 a la roda de 29 polsades, ni més ni menys, una bike de somni la Mach 4, "la millor doble  XC de 26 que he provat", paraules textuals d'en Colorado, ara també en 29".

Dies de moltes reflexions, de moltes sensacions, no diré noves, però per què no?, a on cada detall pesa, i a on mires de que de la millor manera possible cada aventura a dalt de la bike vingui carregada de bons moments de MTB.

No és difícil, millor dit és més fàcil que difícil, certament, però el dia a dia, la dinàmica d'aquests fa que poder compartir  cada moment sigui una cultura del gaudir del minut present sense esperar al proper, i això he d'entendre que com més dies passen més privilegiat sóc, pel fet d'aprendre a gaudir del segon d'ara no del minut que ha de venir, aquest ja el gaudiré després de fer-ho als seixanta moments, segons també,  previs a aquest minut que cal pensar-ho bé, pot venir o no venir, "chi lo sa".

La resta de bikes no és que no siguin dignes de menció, però un dia té molts colors, sí, però pel que fa referència a bikes, ahir aquest color tenia dos noms Pivot 429 i Yeti ASR-SL.

Un inici de ruta on anem enllaçant corriol darrera corriol, i tant, i a on el ritme és el que ha de ser, un quilòmetre dóna pas a un segon i a un tercer, fins que entre xerinola i xerinola, som al punt de l'esmorzar.

Vilavenut, a on les converses segueixen el seu fil, sí, però a on durant un breus minuts donen pas a un bon entrepà i a l'arribada de les tres Niners més impecables de tot el grup amb diferència, literalment impecables.

Amb uns bikers, dues bikers germanes i un baró, el pare d'elles, també tots tres equipats impecables com les seves tres bikes.

Després d'això més converses, molts i molts somriures que fa que el "gi gi ja ja", tingui el més sonor sentit, i és que creuïs amb qui creuïs la mirada sempre és per dir-nos sense pronunciar paraula "que bé que ens ho estem passant", entre moments el d'en Narcís que treu una cervesa amb "glaçonera" i ens demana d'utilitzar l'obridor de la Vicious.

Per seguidament convidar-nos a un refrescant glop de cervesa, res hi puc afegir, bé sí, Jordi "que ben parit que és el MTB", i  així fins a posar-nos en marxa, i tant, amb foto de rigor de les bikers.

També del pilar amb la creu, en aquest moment penso amb tots els que ens han faltat als darrers mesos, amb els que són amb nosaltres amb moltes dificultats, i pel nou nat que ha de venir, per a tots vosaltres,  i agafo la creu amb força.

Segons després ja estem pedalant, ara sí ara també, entre tot els plàtans van caient, en portàvem quatre, ara en tenim un, també buidem una bossa sencera de les dues de fruits secs que portem.

Rodem i rodem, i què no ha de faltar, converses de bikes, bikes i més bikes, sí senyor no cal parlar de res més, és a on som a una aventura de bikes, i a on cada minut és moment per comentar, per exposar temes, i més temes de les dues rodes, sí senyor.

Durant uns minuts aprofitant una punxada,  un reduït grup de bikers giren cua fins a Vilavenut,  una bikera ens ha trucat que ha fet salat per ser al punt de trobada a l'hora d'esmorzar, el grup s'atura, espera i qui espera desespera.

I un cop tots junts reiniciem el camí, anem directes al riu Fluvià, i a on no hi ha manera de que el podem travessar, en Narcís, cerca i cerca i cerca com poder-lo evitar i finalment tirem pel dret per carretera, directes a conquerir Figueres. Som propers a fer-ho, i perquè no,  podem dir que així ho fem.

A les onze en Colorado m'envia una imatge de la cursa:

Anem directes a menjar, que no a dinar,  som molts, i per tant difícils d'alimentar, cervesa, cervesa i més cervesa no posa fi a la voracitat de tant biker assedegat. Passats els minuts, cerquem un forn de pa d'on i rasquem fins el darrer crostó, el grup els devora, que no olora, però sempre entre dotzenes de somriures sorollosos.

Entre bikes, a la imatge 29´s, entre bikers, somriures, somriures, somriures i més somriures.

I més, i més, i més somriures.

 Figueres, 429, mtb, mtb, mtb.

Reiniciem ruta, lentament ens acostem a Les Alberes, entre pistes pedregoses, i més pistes pedregoses, el ritme segueix sent perfecte per gaudir de les millors sensacions,  i així les gaudíem.

Entre passos per zones humides.

Una aturada de reagrupament per esperar puntualment a les dues SS del Maresme que fan anar involuntàriament un xic de corcoll a en Narcís i en David, passen pocs minuts i tornem a enfilar el darrer tram d'escalada, que no per això en té res de breu.

Entre conquestes i baixades de turons un de més vertical i sonor, el que fa la Cristina,  inici d'un vol accidental motivat per un pneumàtic cansat que tot de cop s'ha desinflat, i aquest ha provocat un colze ben rascat. En Narcís l'ha curat, i tot ha quedat com un lleuger altercat ràpidament oblidat, esperant no recordar aquest fet desafortunat a un primer dia rodant amb les rodes de 29 polsades.

Mentre això passa el grup resta aturat, per un cop recuperats anar directes a escalar les més severes pujades, darreres fronteres naturals prèvies a donar el primer pas a l'entrada de les vistes més marines.

A tres quarts de quatre en Colorado m'envia,  "30 Km i acabo!". Somric sol, és un bon punt tenir un bon amic, i penso tot seguit,  gràcies per ser Colorado.

 
Entre baixada i baixada una de més sonada, a on la Betty decideix posar terra pel mig, i a on jo no veig com poder seguir el seu no pedaleig. Lentament veig com s'allunya,  i també gustosament, com jo no hi puc fer res, fins passats uns minuts a on per fortuna o destí, la cadena posa fi a una baixada similar a la viscuda al seu dia per arribar amb en Colorado entre molts a la baixada vertical fins l'estimada Cadaqués.  Recolocada la cadena, incomprensiblement descavalcada, seguim ruta fins a destí, per un camí a on un bon matí d'ara fa uns vuit anys va ser l'inici de la nostra gran primera aventura, de la nostra més sonada aventura, La Tranpirenaica al 2003, aquest cop però seguim des de fa estona el camí a l'inrevés, passant propers a l'estació que el seu dia va ser el inici del que avui és el fi, i que passades unes hores serà el punt de tornada a una aventura acabada, però primer abans que això tindríem un bon dinar, que va ser la cloenda a una pedalada que tornarà a ser molt esperada.

Coincidint amb l'arribada en Colorado em comunica també la seva arribada, textualment "Ja està! Sóc lo puto crack" , una alegria m'envaeix i penso, és veritat, sense en Colorado el MTB a casa no tindria cap mena de sentit, MTB, MTB, MTB.

Un bon bany a la platja abans d'un bon dinar.

I un bon dinar abans d'una sorollosa tornada amb tren fins a Girona. 

Pas previ però,  carregar el camió que ens ha de ransportar les bikes d'estació a estació.

I a on tot just baixar del tren ja teníem el camió com a darrera rua d'una jornada de campions, del campions de saber-ho passar bé.

Descarregar les bikes, un petit festival, similar a la càrrega feta a Llançà. Aprofito per descarregar la 429.

Acomidaments, sempre  amb un missatge clar, "fins a la propera aventura", i tant, i tant que així serà, oi que sí?

Què com ens ho hem passat?

Seguidament des d'aquí fem camí cap a Salt, els mateixos que han marxat, fem el camí per tornar, en Xitu, en David, la Betty i jo mateix, ens acomiadem d'en Xitu, seguim camí els tres, riallés, contents, ens acomiadem d'en David, carreguem les dues bikes, ens trèiem les Shimano i les Bont, que no ens hem tret des de les set del matí fina ara que són les nou ben tocades.

I quin mal que em feien les Bont al quilòmetre 85, he afluixat les tanques i que bé que he anat després.

Posem fil a l'agulla a refer el darrer transport de les dues SS, de les "dues joies", mentre circulem rememorem, comentem, riem, ens adormim, jo puntualment per sort i finalment amb l'arribada posem fi a la jornada, són les onze de la nit molt tocades, contents i cansats, més per un dinar de pes al que no estem acostumats, que no pas per la ruta exigent a la que sí estem més habituats.

Dutxa i de pet a dormir, que demà, avui, serà, és  dia de descans, ara sí, ara també i de preparació de la crònica, com de converses i converses de bikes, bikes i més bikes.

MTB, MTB, MTB.

Aquest matí en obrir els ulls a les deu,  veig que a  dos quarts d'una de la matinada vaig rebre  un missatge, és d'en Colorado, "a la cursa he perdut 3Kg." i penso ensomniat, Colorado ets el meu ídol.