Un dia diferent de bike, pel fet que hem fet pocs quilòmetres, per sota dels 40 Km. el desnivell no el sé, per sota de 1.000 m. +, segur, però amb unes pales del 26% que a mi m'han obligat a posar peu a mig camí uns 50 m. la resta amb la mateixa pendent a dalt de la bike, però rondant i molta estona a la barrera per sobre de les 180 pulsacions, tanta estona que encara ara passades les hores les sensacions són rares.
Bones per les converses de bikes, bones per amb qui tinc aquestes converses, pel lloc, de somni, i si bé és cert que en tinc molts de somnis, fer-ne realitat encara que sigui un, és per a mi senzillament motiu de molta alegria, i sempre compartir somnis, és espai de bones sensacions les millors.
Avui moltes, però moltes converses de bike, pel fet que hem coincidit amb un biker que fa uns vint anys que la fem propers, que ja està bé.
Hem començat la ruta cercant el camí de pujada a Sant Martí Sacalm, però a diferència de la pujada clàssica per carretera mirant de fer-ho per muntanya, i aquesta vegada amb l'ajuda d'aquest biker, ara de la zona, ho hem aconseguit, però per diferents motius no hem triat, de les alternatives per fer-ho, la més progressiva, fet que ens ha portat a per una banda a un primer tram que hem hagut de desfer, i a un segon tram vertical, vertical, vertical.
A aquest primer tram hem vist alternatives a poder ser-hi integrats parcialment a l'espai, aquesta senzillament per a mi trencadora per ser com és.
Mentre escalàvem pensava, "que en Colorado no em proposi mai més de posar un 32-20 a la SS, si vaig amb el 26-19 i vaig literalment petat, però literalment esmicolat".
Miro el pulsòmetre i estic escalant a 186 pulsacions, i inicialment hi sóc, vull dir que vaig fent però passats els primers minuts, més de vint, uns pujadors em fan posar peu, no als de més pendent, que els faig a sobre de la bike, els costeruts però costeruts, són els que he fet i que m'han desgastat tant fins al punt de fer-me aturar al següent tram més planer, després d'aquesta aturada, iniciem l'escalada en les mateixes pendents que les assolides anteriorment a sobre de la bike, fet que fa que en arribar a un pulmó de descans i que va marcar la fi de les pendents més dures, la sensació és la d'haver deixat quelcom important de la meva resistència en ruta a aquestes pendents infernals.
A aquestes pujades els 3x9 van perfectes, la GT mirant de que la roda davantera no perdi contacte, la Moots amb el seu genet assentat a la punta del seient per escalar el que jo amb la SS no he pogut, la Yeti-Betty sembla que sempre, uns segons després de nosaltres no pateixi el que patim nosaltres i la veus escalant com si això fos únicament el que s'ha de fer.
Després arribem a zona assolellada, ens aturem uns minuts a una masia que per la seva ubicació i aspecte penses, quin espai per ser-hi.
Abans a l'inici del primer tram també veiem masies on ja hem pensat el mateix.
A aquest punt a sota del far, la Betty em comenta que està aquell moment on la sensació és que la de que podria seguir fent quilòmetres fins demà, jo li dic que jo sóc a aquell punt, que aturats a una cruïlla amb un biker que va amb el cotxe a netejar corriols, jo no tinc esma per a fer, no un quilòmetre no, si no ni un metre, ella em mira, però és la veritat, i ho llegeix clarament als meus ulls.
En Colorado vol escalar el Far a peu, i seguir fins Coll de Condreu per fer un mos i seguir ruta fins ben entrada la nit, vol veure les fades de la foscor, serà a una altra aventura, propera de ben segur.
I jo penso "serà a la ruta de les ermites, que encara no sé perquè avui no hi som", però també sé que si ahir haguéssim anat al Far, hauríem escoltat d'en Colorado, de ben segur entre les fades, "per què sempre ens ha de passar tot a nosaltres?".
Són dos quarts de tres, hem invertit tot el temps de sol que encara escalfa en cercar el camí per pujar per muntanya i ara un cop a Sant Martí Sacalm cal decidir què fer, escalar cap al Far implica caminar una hora llarga amb les bikes a l'esquena, és on hem d'anar si volem menjar quelcom, i si no, no tenim massa opcions, fora de baixar fins a Amer, menjant sí, però posant fi a la jornada de bike.
Per part meva la sensació a aquest punt era d'estar molt fatigat, no pas de portar vint quilòmetres tocats, si no com si en portés setanta, i ho dic planerament, però certament que un xic preocupat.
Decidir tornar pel fet que el sol inicia la seva caiguda, per la zona obaga on som, va ser una decisió encertada.
Ens aturem diverses vegades mirant quina és l'entrada al corriol de baixada que cerquem.
I aquí tornem a gaudir encara més del plaer de ser a una zona de pur mtb, entre bikers cercant exactament aquests instants tan apreciats.
Decidim no anar direcció als pantans, i sí baixar a Amer cercant la manera de no fer un vol directe mirant de rodar una mica més abans de finalitzar la sortida amb l'arribada a Amer.
Una recerca del camí de baixada, laboriosa, on el nostre acompanyant va cercant les entrades a cada nou sender.
No tenim imatges d'en Colorado baixant pels trams de corriols amb les estores de fulles, però sí que us podeu imaginar el soroll de la seva bike volant per sobre d'elles, perquè amics meus és el què feia, volar per sobre d'elles, i ahir tornant cap a cas em deia "pensa que volava als darrers corriols, quina sensació, si arriba a venir una moto de cara mare meva", i certament és així perquè amb la meva Vicious no puc seguir-lo, certament, però sí veure com a metre a metre s'allunya i veure el detall per la qualitat visual com les fulles volen al seu pas, no pel contacte amb la Moots, sí per l'efecte lapa al passar-hi en vol rasant.
Uns cops amb més èxit, la majoria, d'altres amb menys però sempre amb la component de l'emoció de no saber amb certesa el camí, però sempre ben orientats direcció a Amer. L'inici fred d'aquest darrer tram era per a intimidar, perquè passats els primers minuts no era aquesta la tònica de l'entorn.
A aquesta baixada tenim molts instants de bones sensacions.
Pel rodar dels bikers, sempre gaudint del darrer tram de baixada a Amer.
Pel color de l'entorn.
Pel terreny, ple de fulles, sense trampes.
Arribem a Amer, carreguem les bikes a la furgoneta i anem directes al restaurant de referència dels més pros dels triatletes, un espai a 25ºC ens dóna la ben rebuda, a fora marca 11ºC però la sensació és de 5ºC.
Un dinar memorable que comença a quarts de cinc i acaba a quarts de vuit, sempre parlant del món de la bike, avui però des d'un prisma diferent com és el de fer-ho des de l'àmbit dels professionals, una conversa curiosa, interessant, molt interessant.
Equipats d'hivern, excepte les Sidi Dragon. Dues capes, tèrmica i jaqueta, la Betty tèrmica i armilla d'hivern, per baixar ella Paclite.
Eines les de sempre, no porto càmera de 29" ni tampoc esprai d'escuma.
Aigua un bidó de 750 ml. menjar, abans de sortir una trena, panet amb xocolata i un cafè amb llet curt de cafè a la Fonda Giralt, durant la sortida cap barreta energètica de 200 Kcal.
El MTB, una manera de veure, de viure el nostre dia a dia.
Podríem posar títol a la jornada d'avui, Colorado en podríem dir "GT'S DAY".
Ara mentre miro de millorar aquest escrit, per una proposta d'en Colorado acabo de fer una oferta perquè a casa vingui una bike quasi idèntica a la propera d'en Colorado, i que si camina la proposta farà companyia a la Superlight i l'ASR-SL, no a la Vicious The Motivator SS.
Ahir aquest vell amic triatleta, en creuar-nos a primera hora amb les bikes, ell anava amb un grup d'Amer tornant cap a casa a quaranta quilòmetres l'hora, en veure la meva Vicous amb flors blanques, concretament les de la meva SS, va esmentar, "són les identificatives del triatló de Hawai", li esmento que sí, que així va ser creada aquesta bike, com a referència a les illes de Hawai, una conversa de les que et fa pensar que passen els anys, no però els lligams amb les persones.
Una jornada on les sensacions han estat velles, de velles èpoques, passades, no oblidades, i on puntualment, de manera efímera vaig poder ser proper a sentir-me protagonista d'un recorregut, que va resultar no ser, però que em va permetre fer una aterrada tremenda, però sense incidents, i així poder ser on som avui, on en ser recordats la sensació és puntualment bona, i on ara rodant, compartint moments únics, seqüènciables sempre o aquesta és la intenció, tenim el que anys enrere volíem, gaudir del nostre dia a dia.
El biker del dia avui, en Colorado, ha escalat sempre com el millor, no l'hem vist mai baixant i al punt més crític a Sant Martí Sacalm ell hauria seguit quilòmetres i quilòmetres, que si bé la Betty també, escalant, que és territori Betty, en Colorado avui sempre ha estat memorable.
MTB, MTB, MTB.
