Amb la Scalpel uns quatre anys, sempre sense entendre perquè anava choper.
La Toscana, a aquest lloc hi hem de tornar, ara però amb la 29" i SS.
La bike més maca que he tingut fins a data d'avui, però el fons moll ja indicava el que venia, que era paper mullat.
Però tot i així quin plaer gaudir de veure-la.
La veig i penso això que maca, com diu en Colorado, "la bike més maca que has tingut mai", però també la bike que més problemes m'ha donat, i que a poder ser miraré, com amb tot, de no tornar a repetir res que s'hi pugui assemblar.
És tan maca com grans han estat els problemes que hi he tingut.
Com a positiu, molt positiu els llaços d'amistat que he establert gràcies a l'arribada d'aquesta joia taronja a casa.
També he de dir que les prèvies a la compra, ja venien precedides de un to que no era el que havia de ser, la capital veïna la responsable d'aquest mal fer, i en Colorado qui va evitar que fos pitjor, gràcies Colorado.
La Rocky Mountain Element Team SC va venir a casa després de quedar-me sense bike per la primera esquerda de la Ibis Mojo Carbon, i així poder participar al Roc 2007.
Per a mi un clàssic entre molts, ràpida, molt ràpida però pel moment, un moment Ibis, no va ser. Com la Ibis, la Rocky però per diferents motius, tampoc no va fer el Roc 2008 tot i que va venir a França passant per Andorra, però no va poder ser, impossible aconseguir la suspensió del darrera, impossible, un RP23 de 152 mm. entre eixos no la tenia ni Fox a la península, ni Fox França, ni cap botiga d'Andorra i mira que a França érem a mitja hora de l'importador de Fox, que també ho era de Rocky Mountain.
La que havia de ser.
La del darrera la que va portar tants problemes, la Yeti ARC, encara lamento que marxés, però el dolor d'esquena justifica plenament la seva marxa.
Aquesta joia, la Yeti ARC, va marxar definitivament. No sé però com ho vaig fer per fer el pas de posar-la a la venda, però si recordo bé com va anar, penso amb un mal d'esquena horrorós.
L'arribada de la Yeti ASR-SL 2009 va venir motivada per la darrera trencadissa de la Ibis Mojo Carbon també a les prèvies del ROC, aquest cop del 2008.
Eficient inicialment, en primer terme per les sensacions a sobre de la bike i ho va demostrar pel lloc i la cursa, fins l'arribada però de les vibracions del darrera.
Aquesta va ser un vist i no vist. Però moltes vegades qui menys reconegut és, és qui ha estat decisiu en els fets que es produeixen i que marquen una època, normalment la millor.
Ho dic perquè l'arribada d'aquesta bike va ser decisiva per a desencallar el problema de la Ibis i obrir la porta a passar pàgina definitivament amb l'importador i la seva manera de fer.
La joia de la corona, la Santa Cruz Superlight, va venir a canvi de la Ibis Mojo SL.
Portava anys llegint les virtuts d'aquesta bike i sempre pensava, taronja anoditzat seria per a mi el color i veure-la a una revista al 2009 també en taronja "pastel", va ser definitiu, de fet jo no vaig anar a comprar una Ibis al 2007 jo vaig anar a comprar una Superlight al 2006 i després de mesos de rebre la negativa de l'importador a fer la comanda a Santa Cruz, a la presentació al Sea Otter de la Ibis crec recordar que al 2005, va obrir-se la porta tímidament al concepte 140 mm. i en veure com a impossible aconseguir la Superlight, a que fos la Ibis i no la Santa Cruz la candidata, per això el color taronja de la Ibis.
Aquesta bike em va proporcionar les millors sensacions a dalt de la bike.
El paradís no del MTB, sí dels ulls.
No són postals, és el lloc que és de somni.
La que sembla que ha agafat el relleu a totes.
Serà definitiva o seguirem la recerca.
Crec que si no definitiva, sí que encara m'ha de donar moltes satisfaccions.
Marxarà, es quedarà?
Aquesta va ser la darrera sortida amb la Superlight. Quina caiguda, mare meva, quina caiguda, de fet després de la caiguda no l'he agafat més.
Ara els ulls estan centrats en millorar la Vicious, en com gaudir de l'hivern que es preveu fred de veritat i en puntuals pensaments de projectes de bikes, amb moltes possibilitats, però com tot, no garantits.
MTB, MTB, MTB.
