Exciting times.


The ideas, thoughts and actions in life are just like riding Skyline at Storm-Lo: find the flow and enjoy the ride!

SingleSpyder.

dimarts, de juny 22, 2010

LLegendes.


És per on hem rodat, per Santa Maria de Corcó.


En Colorado, aquest cop el primer de la llista, en Michael i la Betty.


Hi ha dies i dies, el d'ahir és el que podem considerar com la ruta entre les rutes, per tot, per l'entorn, ahir molt però que molt lluminós, pels colors, de tanta intensitat que feia mal als ulls, per la predisposició dels genets, sí, sí ahir érem genets de Drac i per una temperatura que ja hi firmaria jo perquè sempre fos així.



Pocs dies tenen la intensitat que va tenir ahir la sortida, no intensitat del ritme, en cap cas, tampoc la intensitat de les condicions climàtiques, sí la intensitat pel fet de ser qui érem i com hi érem. No és que hi fóssim els que calia, en falten molts, però el que hem compartit aquesta darrera sortida hem fet realitat un altre petit somni.


Han passat dies, setmanes, mesos, anys i seguim pedalant amb moltes però que moltes ganes, més encara que fa uns anys, perquè el nivell de forma és bo i el que és més important, perquè ho veiem tot diferent, no entrenem, sortim a pedalar que és el fet diferencial. Un dia entrenarem, un dia.






La sortida com ja va siguent una tradició imparable, plena de pistes mítiques, de corriols de fades, de vistes on els anhels i els somnis passen a fer-se realitat en forma de vol amb els nostres Dracs.





Moltes les converses, moltes les rialles, més encara la percepció de concòrdia, sempre, però sempre una aura de simpatia, respecte entre els genets que fa que tot tingui el color dels millors instants, dels millors moments.


Quin gaudir quilòmetre darrera quilòmetre, on dues pendents infernals m'han recordat amb quin Drac he decidit rodar, no he posat peu, a diferència del diumenge ara sí acceptava sempre el repte de no fer-ho.


Terres oblidades, temps enfosquits, senders amagats, vistes emotives, tot plegat una poció per a poder sentir que som un petit grup de genets a un espai que ens hi vol i aleshores volar-hi, és.


Incidències una, la pèrdua d'aire de la vàlvula de la roda posterior Shimano XTR d'en Colorado, manxades unes 300.



Dues dobles, una semi rígida de 26" i 3x9 i la Vicious, 29" i SS.


Una barreta de 200 Kcal., pa amb tomàquet amb fuet i formatge, coca d'escalivada i formatge de cabra, ensaïmada, coca amb crema. 1/4 d'una tableta de xocolata amb avellanes, dos cafès amb llet, tres coles, una taronjada i tres bidons de 750 ml. d'aigua.


Eines les de sempre, sense pastilles de fre dels Magura Marta.


Inici de la sortida a les 9 tocades, final a les 7 tocades, quilòmetres, propers als 60, desnivell positiu, inferior als 1.400 m.


Un dia, un dia hi seré, aquell dia no sé com seran les cròniques, el que sí que sé, és que seré al paradís del MTB.

A sortides com aquesta, passades les hores t'adones de que les sortides com les del Puigmal, la de del camí romà a Cap de Creus, la nit anterior a la de la Cerdanya a casa d'en Xavi, les fetes amb el meu germà quan es va imposar no repetir durant cinquanta sortides cap recorregut, en definitiva moments de compartir bons instants a espais on l'essència és això, compartir, com al sopar després de la ruta de la Cerdanya, oi Colorado?, quin sopar, de 12/10.

Ara caldrà preparar la propera que la tinc clara, que sé que serà un dia entre els dies, que serà un pas més de la continuada consagració de nosaltres amb els que són els nostres espais naturals. Abans però he de portar la càmera, que ara no tenim, que fixi les imatges de somni que tindrem memoritzades a les nostres retines, però que també vull compartir a aquest espai, espai de genets de Drac, espai de construcció d'una història, història que ja fa anys que camina i que ahir, avui, demà és la que fa que tot camini amb el color de les millors llegendes, la dels genets de Drac rondant per aquestes menudes terres del nostre país petit.

MTB, MTB, MTB.

dilluns, de juny 21, 2010

115-2.300-4.950.

Una sortida la de diumenge per no fer massa soroll.

115, els quilòmetres.

2.300, els metres de desnivell positiu.

4.950, les Kcal. consumides.

Una sortida ràpida, menys de vuit hores rodant, sortida a les sis tocades del matí, arribada cap a les tres de la tarda. 15,4 Km./h que ja està prou bé.

La Vicious ha estat avui la millor de les millors eines per poder afrontar aquesta sortida.

Hauré de reflexionar, pensar, un xic més, pel fet de que del quilòmetre 100 al 105, no he anat del tot bé, tampoc malament, és cert, però bé no he anat.

L'equipament de 10/10, d'estiu, amb armilla, camals i manegots.

Eines les de sempre.

Cap incidència amb les bikes, dues dobles, una semi rígida, una 2x9, les altres dues 3x9, 26" i la Vicious, 29" i SS.

No feia calor, en cap cas, per sobre dels 1.000 m. sí i força.

Tres barretes de 200 Kcal. sucres unes 300 Kcal. quatre bidons de 750 ml. d'aigua, un entrepà de truita francesa i vi i gasosa.

La nit abans de l'inici d'una sortida, a on he de rodar sol per anar al punt de trobada amb els altres bikers té una regust especial. Compartir les primeres pedalades amb el trenc d'alba, és un instant màgic. L'inici de la sortida va agafat de la ma del despertar del dia i aquest comunió fa que pedalar sigui el medi i ser-hi la fita de la jornada, després d'això la trobada amb els altres bikers per començar a rodar en grup.



El cel a casa de pluja, tot just sortir per la porta, un cel ple de núvols de molta pluja, el terra moll. La visió esperançadora del Nord amb clarianes fa que tot tingui el to del repte.


El canvi de color del Maresme al Vallès Oriental una clara visió del que és cada entorn, les dues imtages difereixen únicament en dos o tres minuts.



Un cop a Sant Celoni en aquest cas abans d'hora i com que el temps m'era favorable vaig aprofitar per entrar a Sant Celoni. La Salle, la plaça de l'església, la de la vil.la, el carrer de la mosca, Sant Ponç (S.XII) per acabar al punt de trobada als bombers.

L'anada a Arbúcies entre corriols i trams d'enllaç d'aquests és la tònica d'aquesta segona part de la jornada.

Després d'esmorzar a Can Sitra, ens esperava una ascensió amb un nom propi i únic, el del color, color propi d'una estació banyada per la pluja com la d'aquesta mateixa nit.


Aigua, aigua i més aigua a les voreres de les pistes, corriols enfosquits per la densa vegetació i pel terreny humit.

A un lloc he posat peu, una pujada llarga i de molta pendent, no he tingut ganes de patir-la, curiós això en mi, però ha estat així.



Un cop entre Sant Marçal i Santa Fe, retorn lent cap a Sant Celoni, direcció La Costa per senders i pistes minades de branquillons, arribada a Sant Celoni per Mosqueroles i el Turó de la Mare de Deu.


La foto de rigor.


El ritme durant tota la sortida alt, el promig és inferior al del diumenge passat per la diferència de desnivell +.


La tornada a casa exigent, però assumible, ara els núvols són al Montseny i les clarianes al Maresme.


Una jornada més de MTB, no tant memorable com la darrera escalada del passat diumenge, però sí una jornada més.

Em manca la crònica d'ahir al Cabrerès, amb la Betty, en Michael i en Colorado. Un cop tingui totes les fotos la posaré.

MTB, MTB, MTB.

dissabte, de juny 19, 2010

Avui sortida, demà èpica¿?¿?¿?.

Avui nova sortida.


Hem sortit la Betty, en Michael i en Santa Fe.


Ruta clàssica, pista i corriol, corriol i pista. Pocs Km. més desnivell.


Uns trenta Km. per sota dels 800 m. de desnivell positiu.

Una ruta dura, exigent. Durant la ruta hem coincidit amb uns bikers coneguts, després del Mirador, cap a esmorzar, embotits i pa amb tomàquet, una cola i cafè amb llet. Barretes una de 200 Kcal.i una xocolatina amb coco. Aigua, els dos bidos de 750 ml.i mig més.


Eines les de sempre.



En Santa Fe, en Michael i la Betty, més que correctes, jo no. Avui no ha estat el meu millor dia 29" i SS, certament.


Demà més. Demà un grup dur del Baix Montseny ens ha proposat sortida des de Sant Celoni, nosaltres sortirem de casa a les 6 el matí per ser a l'inici de la sortida a dos quarts de vuit.

Ruta prevista per sobre dels 100 Km., desnivell previst per sobre dels 2.000 m. no podran ser 3.000 m. perquè crec que no tindrem temps. Si anem per feina sí podrem superar els 3.000 m. però en aquest cas també seran més de 140 Km.

No sé amb quina bike aniré demà, no ho sé. Podria revifar la Superlight?. Veurem demà a les cinc del matí quina és la primera sensació, quin és el primer pensament.

Abans d'escoltar la proposta de l'home del Baix Montseny, que deia "I demà què?, bike, bike i més bike", pensava que demà podria ser dia Superlight, ara després de llegir-la, la proposta, ja no ho tinc tan clar. La Vicious, és això, The Motivator, MTB, MTB, MTB.

Avui bike, demà bike.

Avui he recollit en Michael a l'aeroport i hores després ja rodàvem en bike pel Maresme.

Mentre rodavem, després d'un pujador infernal, hem coincidit amb un biker amb una Nomad que ens ha proposat guiar-nos per una mena de bike park construït per ells. Després de comentar amb en Michael que avui seria una ruta pistera, bé, he mirat de que entengués que els catalans som així, i això hem fet, seguir la roda del guia, ells a un ritme jo a un altre.

Des de fa uns mesos mesos que la Vicious és elogiada per a tots el bikers, avui el biker de la Nomad no ha parat d'elogiar-la, ha fet un munt de fotos de detall de la mateixa i l'ha definit com una bike imponent, única. Això sumat a la rebuda feta a la Vicious pels bikers de la Vallromanes-Blanes m'ha fet sentir encara millor. Que bé, què bé, que bé.

Per a mi dues hores de pur mtb, corriols, barrancs assumibles i unes rampes construïdes increïbles, jo no les he fet, en Michael totes i amb nota.

Després en Michael ha continuat dues hores més amb en Quim, que ha vingut en marxar jo.

Que complert que és en Michael com a biker, escala bé i baixa bé, està tot dit.

La seva Trek Remedy és un avió baixant i un Panzer pujant.

Demà sortida amb en Michael, en Santa Fe i la Betty.

Equipat d'estiu, amb armilla, manegots i camals.

Eines les de sempre.

Quilòmetres no ho sé, desnivell tampoc, aigua consumida 1,5 litres en les dues hores de ruta, barretes de 200 Kcal. cap.

Per baixar he baixat la pressió de les rodes, massa elevada no sé perquè, però massa elevada.

La bike de 10/10. El disc del darrera presenta un desgast important, prepararé la seva substitució ja.

Després de sortir en bike hem anat a una conferència sobre com millorar l'aspecte del seient de la bike i les conseqüències de no fer-ho. Una afirmació contundent, "NO EXISTEIXEN SEIENTS ANTI-PROSTÀTICS".

MTB, MTB, MTB.

dijous, de juny 17, 2010

dimecres, de juny 16, 2010

Santa Fe.


Una ruta per carretera.

Que dur i que divertit que ha estat. Els primers catorze quilòmetres rars, però també emocionants.

Els segons trenta sensacionals, per la mitja de quilòmetres, 19,5, que fa que el total de quilòmetres fets avui s'acosti als 45 i un desnivell d'uns 1.000 m.+.

Pujant feia un xic de calor, però passada la primera mitja hora, una frescor perfecta m'ha fet de guia, el que sí que m'ha fet patir, ha estat la darrera mitja hora, quin fred que he passat, quin fred. Encara una hora després de passar una bona estona a sota de la dutxa ben calenta, tenia aquell formigueig clàssic als dits. Ni el forro polar m'ha escalfat, sí però la calefacció de la VW.

Aigua consumida, un bidó de 750 ml. barretes, una de 200 Kcal. res més.

Equipament d'estiu amb armilla i per baixar un Buf i manegots, el proper dia, camals de ben segur, això podria ser demà.


Eines les de sempre.

La càmera de fer fotos és morta, "estamos en ello".

Ja a uns cinc quilòmetres de casa m'he creuat amb dos bons companys de ruta del Baix Montseny que iniciàvem tot just la pujada, un d'ells era el que diu, "que ell és com un gos de caça, que ha de sortir en bike com sigui". De fet sempre som els mateixos...i d'això ja fa més de trenta anys.

Una pujada més a Santa Fe per afegir a la llista de bones sortides. La bike de 10/10, tot perfecte, he fet neteja de la transmissió abans de sortir, neteja i prou res de posar-hi oli i també he raspallat la zona externa dels coixinets de "pedalier", res més.

Quina sensació ser entre fagedes, quina frescor pujant, quin fred baixant. És un contrast que impacta i molt, som a vigília de Sant Joan i patint de fred amb aquesta intensitat, renoi, renoi, renoi.


Posta a punt per les properes jornades.

Ireland to Catalunya

The Journey begins with packing the bike. This is the first time I have taken a bike on a plane. It will not be the last!!!

Air removed from Shock and Forks. Bars removed from stem and padded and cable tied to the frame. Frame padded and pedals removed. Also the rear derailer removed and padded.

Placed wood between the brake pads. The Discs have been removed from the wheels and tyre pressure released.

Wheels and discs in the disc bag ready to be added to the bike bag.

Cycle clothing added to the bike bag for extra padding. Bike, wheels, clothing and accessories added to the bike bag.
See you soon!!!

Escalfant motors.


Avui al matí, per a poder sortir aquesta tarda, ja tinc preparada la bossa amb l'equipament de bike, així com la bike amb el bidó ple d'aigua, un de sol, no tinc previst sortit més de dues hores.

No he fet la posta a punt de la bike, això serà, minuts abans de l'inici de la sortida, on repassaré la zona del "pedalier" i la transmissió, res més fora de la pressió dels pneumàtics.

Aprofitaré, si tot va com ha d'anar, les tres horetes lliures que tindré al Baix Montseny, de quatre a set de la tarda, així podré gaudir d'una sortida més per escalfar motors, preparació prèvia als propers dies on hi ha un programa intens de bike, per a poder compartir amb els nostres amfitrions d'Irlanda, les que poden ser les millors sortides a data d'avui del 2010.

La primera sortida, la segona i la tercera les tinc clares. Senders, senders i més senders, la primera, pistes d'escalada vertiginosa i infinita, la segona i retorn a les zones de corriols de dos pams la tercera.

La primera, curta, exigent, ràpida, la segona a velocitat de creuer, molt exigent, una experiència única, la tercera la més dura de les tres, exigent plena de dents de serra, per corriols i més corriols, on les alegries seran tantes que costarà de poder gaudir al 100% en directe a la sortida, però que de ben segur deixarà moltes imatges impreses del que seran uns dies de pur MTB.

Som genets d'una zona perfecte per a gaudir del més exigent MTB, ara cal posar aquests ingredients a l'olla per a poder experimentar les millors sortides, les que marquen la diferència, les que fan que tot tingui el seu sentit.

És on som, estem obligats a fer-ho bé, "nobleza obliga" i això és que estem fent, escalfant motors.

Michael, tot és a punt, cal únicament ser a la sortida del que de ben segur serà una aventura darrera aventura.

MTB, MTB, MTB.

Sempre endavant: pedalant amb la Yeti Arc


El que avui havia de ser una sortida relaxada, per estirar les cames ha acabat essent un "sálvase quien pueda".

De fet, la sortida avui ha estat un regal, de bon matí, quan he preparat la bossa per a la sortida de la tarda ho he fet mecànicament, com tots els dimarts, però no perquè pensés sortir, ja que el dia s'ha aixecat amb una fina pluja i no semblava que hagués de millorar, però no ha estat així.

Tard, com sempre, he decidit que sortiria, acompanyada per un expert coneixedor dels camins del poble, però, i és la màgia de ser de poble, a última hora s'hi ha afegit un expert coneixedor de tots el corriols de la zona. Impressionant, només puc dir que encara no em puc explicar què hi fan tots aquests corriols de pam tan amagadets, quin gaudir, pujant i baixant, arrossegant la bicicleta a estones també, atravessant torrents encara ben humits, i com estava avui el terreny, gens polsegós, avui la combinació de pneumàtics Maxis Monorail 2.1 UST davant i Maxis Larsen TT 2.0 UST darrere han superat la sortida amb un excel.lent, mentre veia els meus companys de ruta com perdien peu perquè el pneumàtic els feia una mala passada i relliscaven, jo escalava sense problemes.

Ha estat un inici de ruta dur, els primer 50 minuts per fer només 6Km i superar un desnivell d'ascensió de 590metres, després hem pistejat a una velocitat de vertigen, com si ens hi anés la copa del món. Han estat dues hores molt entretigudes, suficientment engrescadores per pensar, i demà quin corriol farem?

Demà més MTB, MTB, MTB!!!!

dilluns, de juny 14, 2010

Podré tornar enrere: rigidesa



Encara recordo amb l'emoció i il.lusió, vaja com sempre, que van arribar les Yeti's ARC a casa.

Ara, anys més tard, em sap greu però, no haver sabut gaudir en aquell moment de la joia que tenia, el moment era el que era, tot just començava a adquirir confiança amb la bike doble que tant havíem trigat a trobar, la Marin Mount Vision, i fer córrer una rígida ho trobava en aquell context, no sé, "primitiu".



La Yeti ARC muntada amb la SID era espectacular, de fet de ben segur que jo la devia veure molt "pro" perquè la primera participació al ROC D'AZUR l'any 2006, quan no en sabia res més que era una cursa que havies de córrer per la platja (que innocent) i que s'hi aplegaven corredors importantíssims i de gran prestigi a nivell mundial vaig triar anar-hi amb l'ARC, va ser tota una experiència, una bona lliçó per a "novatos" però això ja ho explicaré un altre dia.

Posar la forquilla rígida PACE a l'ARC, va ser per a mi, una excentricitat, de debò que si la forquilla era de carboni i absorbia, no sé, segurament que deuria ser veritat però jo la trobava més dura que una pedra. Encara recordo l'estrena, fent pistes i corriols per la zona del Montnegre, negre, negre és com ho veia jo, i recordaré tota la vida la baixada a Arenys de Munt pel corriol o torrent o no sé pas que és aquell caminoi que hi ha just davant de la Carretera a Collsacreu! Mare meva, allò era un suïcidi, no podia frenar de mal de braços, total, un fart de caminar, mentre lagranevasio anava fent.



No recordo haver sortit gaires més vegades per muntanya amb la PACE, de ben segur és perquè no ho vaig fer, no he trobat ni una foto! el que si recordo amb molta enyorança, és la decisió de posar-hi slics a les YETI'S, en un mes vàrem fer més quilòmetres que mai, però tampoc va arribar a bon port, ja que això implicava carretera, massa risc, massa dies arribàvem a casa dient "uiiiiiiii de que ens ha anat!" , resultat, la carretera pels valents, valents, nosaltres seguim per muntanya, tot i que no ens vam escapar de fer més d'un Turó de l'Home marcant uns temps que mai més hem tornat a veure!


Recordo la primavera/estiu del 2007 fent rutes i més rutes amb la Marin Mount Vision. Any 2007, any d'acomiadament de la mítica Volta a Osona, aquesta història també l'explicaré un dia, tot estava a punt per anar al ROC D'AZUR, havíem de participar a dues curses, el Roc Marathon i el Roc d'Azur, i estava decidit que hi aniria amb la doble, però una setmana abans, en un accident sense solta ni volta, un cotxe va atropellar la meva bicicleta, per tant, vaig tornar a participar amb una rígida. No puc negar-ho vaig tornar eufòrica, que bé que m'havien anat les proves, que bé que m'havia anat la bike! però va ser tornar a enfilar-me a l'ARC i intentar fer corriols pel Montalt que semblava que no hagués anat mai en bicicleta, i aquí va ser quan vaig posar fi al meu recorregut amb bicicleta rígida, i vaig dir allò de "mai més tornaré a pedalar amb una bicicleta rígida, visca les dobles" i no sé quines beneiteries més!

Doncs sí, sí beneiteries, perquè encara no havia finalitzat l'any 2009 que jo ja tornava a pedalar amb una bicicleta rígida, sí en aquesta ocasió amb una forquilla de barra 32, i unes rodes que segurament flexen més i són més còmodes, però és una rígida, sí és aquella mateixa bike, que li vaig dir a lagranevasio que no la volia per res i que de fet ha estat més d'un any a la venta, i que afortunadament no ha comprat ningú, i jo ara, entre setmana trec a passejar.



A diferència de lagranevasio a mi els punys Pedros no m'han anat bé, de fet, m'han anat tan malament que li vaig suplicar que me'ls canvies, sempre passava alguna cosa, o giraven sobre ells mateixos, o les lletres se'm clavaven al palmell de la mà, i em feia un mal inaguantable.



Sorprenentment, quan vaig pedalar amb la Vicios vaig trobar aquests punys súper còmodes, com vaig exposar al seu dia, he de suposar que la combinació punys i grip per canviar no era encertada.

He de suposar també, si no malament aniríem, que nosaltres tant com a persones i com a ciclistes evolucionem, per bé o per mal, millor per bé, però no som els mateixos que fa cinc anys enrere, tot canvia, i les preferències o les necessitats a l'hora d'agafar la bicicleta també, si fa cinc anys algú m'hagués dit que la Vicious The Motivator és una bike còmode, no n'hagués fet ni cas, avui puc també afirmar-ho la Vicious 29"SS The Motivator és una bike canyera súper còmode, i que jo digui això venint de mes darrere mes, i rutes i hores i moltes hores i més hores pedalant amb una full suspension, és per reflexionar-hi, si ni jo m'ho crec, només l'he fet servir en dues ocasions, però el record que en tinc és boníssim, em vaig trobar molt còmode, sé que té moltes limitacions, per a mi, no per lagranevasio que ens ho demostra sortida darrere sortida, però com a rígida és molt poc rígida, sembla una contradicció però és que és tan dolça, a mi m'ha convençut sobretot en una de les zones que més pateixo amb la rígida, els que sou de pagès segur que ho entendreu, sabeu aquells bonyets que deixen els pneumàtics dels tractors que quan passes per sobre et tremolen fins les dents, la riera de Vallromanes és així de punta a punta, doncs amb la Vicious hi passes per sobre com si fos pla, és sorprenent!

Sincerament, el que més he trobat a faltar, inclús en una de les sortides amb la Yeti Arc després d'haver agafat la Vicious, quasi que em faig mal posant les mans allà on no hi havia res, sí m'ha fascinat l'amplada del manillar, jo no sé si és exagerada, només sé que és comodíssima i que és d'una gran ajuda per poder escalar.

Dit això, que més puc afegir? sóc una fan incondicional de la meva Yeti ASR-SL, de fet no hi ha cap bicicleta al mercat que m'agradi més que la meva, estic bojament captivada de la meva Yeti ARC, en ocasions voldria tornar enrere i haver-ne tret més profit, però estic contenta perquè el meu nivell és el que és gràcies a les sortides amb la doble, i segurament aquestes sortides han fet que ara pugui gaudir més amb la rígida. Però la temptació ha picat la porta, i ha entrat, mentre ha estat aturada me l'he mirat de reüll, quan lagranevasio l'ha fet córrer me l'he mirat més encuriosida, però a partir del dia que m'hi vaig enfilar, tot ha canviat, jo no sé que té, però enganxa, i després de veure el que és capaç de fer-hi lagranevasio, tot es trenca. No sé quina era és aquesta, però que estem fent camí cap a una nova concepció d'entendre el nostre mtb, segur!

Com m'agrada la meva Yeti!!!!