Les hores cauen, el moment s'acosta.

És pel que s'esdevindrà demà el que fa que jo no pugui dormir, una pujada exigent i constant cap el cim del Turó.


Ha estat una jornada interessant, molt interessant, un dia més, sí, on res he fet amb les bikes, perquè sé que estan a punt després de la sortida de diumenge. Tot a punt, equipaments, alimentació, bikes i el que no teníem clar diumenge ho tenim clar per demà, com és un pronòstic favorable del temps. Tot i que el Montseny és molt Montseny i d'aquí a demà a la tarda tot pot passar.


Les imatges són del mateix dia.


No tinc del tot clara la ruta de pujada, potser més la de baixada. Ara que hi penso el meu nou Drac mai ha coronat un Turó, demà tindrà la seva oportunitat, la segona.


Un vell amic.


Quina frescor tenim aquesta nit, serà exponencialment la que tindrem possiblement demà, per tant tot i anar de rigorós estiu caldrà portar camals, manegots, armilla i jaqueta per a poder afrontar la baixada.

Com diumenge els Sigma Powerled i Karma seran els nostres guies dins de la foscor de la nit, això serà demà, no a la lluna plena de finals de juliol que hi tornarem com cada any.

Una Yeti i una Vicious, dos Dracs particulars, per ells mateixos és ben cert, però més encara pels seus genets, perseverants com molts, però perseverants.

Coronar el Turó no està a les nostres mans, si més no fins avui, he passat pel Coll de Santa Helena, he passat també proper al mirador, però no he escalat aquest any el Turó, demà mirarem de que aquest propòsit deixi de ser-ho per passar a ser un fet.

No sé perquè tinc aquest cop més neguit, però com sempre és benvingut, és portador de bones sensacions.

D'aquí a unes hores estarem anant direcció al cim, moltes opcions per iniciar la ruta, potser no serè tant prudent, amb això estic pensant, en quina ruta serà la més encertada, per Campins, per Muscaroles, caldrà ja esperar a la crònica de demà per a poder saber quina ha estat la pujada. Vull que sigui ràpida, però no senzilla.


Molts dies aturat fan que el dia de demà sigui molt especial, més encara.

Dies de MTB, MTB, MTB.

Va de FRENS

Hola amics,
Després de la darrera entrada poètica i super-agradable de'n Lagranevasio ara toca una mica de tècnica, que es tot el contrari, però també molt necessaria pel nostre sport.

I com que ja fa força temps que porto muntats els nous frens Fórmula en totes condicions, es a dir, en sec, en mullat, en baixades molt llargues i tècniques, on s'exprimeixen a fons i a bona temperatura, en trialeres, etc., avui us faré un resum de les meves impresions.

Com crec que ja vaig comentar, el motiu del canvi de frens va ser exclusivament un caprici per intentar restar uns quants grams a la bàscula, ja que els Shimano XT que portava, en versió 4 pistons en la Ibis i 2 pistons en la Blur tenien un funcionament perfecte i una absència de problemes tant notòria que no els haguès canviat mai. L'objectiu del pes , completament assolit en la Ibis, estalviant gairebé 250gr. en total i millorant lleugerament la Blur amb 85 gr.de menys, tot això incloent els torniols de Titani a tot arreu.

També ha millorat molt l'ajustament i centratje, ens ser del tipus PM, cosa que em va molt bé donat que tant la forquilla Manitou Minute IT de la Ibis, com la SID de la Blur son tipus PM (Post Mount) permetent muntar directament la pinça sense adaptadors per disc de 160mm. Al darrera la cosa canvia, havent de posar el corresponent adaptador de IS a PM de 25 gr., torniols inclossos.

La potència en el cas dels Formula The One de la Ibis es espectacular, rares vegades necessites més d'un dit per frenar o mantenir la frenada constant en baixades llargues i el grau de força a aplicar amb la ma es en tot cas molt inferior als frens Shimano, essent la progressivitat suficient per evitar derrapades inoportunes quan t'acostumes al seu tarannà. Ni rastre de fading ni tendència a variar la posició del punt de frenada per més "perreries" que els hi fassis. El tacte de la maneta, molt directe i precís, sense efecte goma i l'ergonomia molt encertada, amb el necessari ajust de posició, que, una vegada trobat, no varía amb el desgast de les pastilles. L'absència de sorolls i vibracions es gairebé total, però he canviat les pastilles de la Ibis (portava sinteritzades) per unes semimetàliques, més dolces i encara més silenciosses, degut al concert d'un dia de pluja.

Els pistons, ben centrats, retornen a la seva posició de repòs sense problema i no frenen la roda en absolut, deixant-la ben lliure en qualsevol circumstància. L'estètica, espectacular com el funcionament: anoditzat negre amb logos al làser i tapes i torniols daurats.

En quan als Fómula RX muntats a la Santa Cruz Blur, son una rèplica dels M1 amb menys luxe i potència i més pesats, encara que ben suficient per una rallie endurera. Les manetes (gris metalitzat) son més grans i tosques i l'anoditzat de pinçes i base de les manetes es negre mate, amb els logos gravats al làser en els dos models. La tapa dels pistons queda a l'interior de la bici en els M1 i a l'exterior en els RX, essent daurada i més gran en els primers i vermella en els segons. El funcionament, de moment, impecable, gairebé al mateix nivell que els M1 The One, amb una ergonomia de la maneta menys acurada, però suficientment agradable i precisa.

Els discs, molt foradats i lleugers, son els mateixos en els dos conjunts, pesant nomès 89 gr.cada un en 160mm. Les pinces permeten canviar les pastilles sense desmuntar la roda i es super fàcil de fer-ho fins i tot en plena muntanya, només portant la clau allen corresponent.

I ara toca intentar millorar els frens de mon germà, que com ja sabeu té problemes, tan en els Hope Mini de la Yeti i la Giant, com en els Magura Marta SL de la Ibis, però es nega a canviar-los per diverses raöns: Els Hope per que son una passada de ben fets, mecanitzats i estètica, apart de força lleugers i els Magura per potència i lleugeresa i diria que per costum, ja que els porta des de fa molts anys.

Però els Hope Mini pateixen de fading per poc que s'allargui la frenada, quedant-se amb un tacte gomòs i essent necessari aumentar considerablement la pressió a la maneta per aconseguir frenar i els Magura Marta son llunàtics: en fret pot ser que la maneta estigui gairebé a baix de tot, al cap d'unes quantes frenades retorna a la seva posició original, a vegades, si tombes la bici, agafen aire i les pastilles freguen o la maneta es torna gomosa, encara que la potència de frenada i la progresivitat no reben.

Seguint els consells dels serveis tècnics corresponents, hem decidit canviar les tuberíes per unes BF Goodrig enfundades en malla metàlica i amb un pas de liquit més ample. El diàmetre es lleugerament superior, sense que ni l'elasticitat ni l'estètica se'n resentin, donat que la funda externa es de plàstic negre.
De moment nomès he canviat les dels Hope Mini de la Yeti i la primera l'impresió es que el tacte ha millorat molt. Aixó si, ben purgats i líquit DOT4 de 1ª qualitat. Si el resultat es bo, passarem als Magura Marta. Ja us ho explicaré.

El proper día, fotos, ara en tinc poques a l'abast. Salut!

Converses màgiques.

Hi ha converses que són màgiques, converses on el tema que es tracta fa que la màgia ens endinsi a un univers d'emoció, a un espai on el que veus a l'horitzó és el que tant bé ens fa sentir.

Ho dic per la conversa a casa d'aquests darrers dies, la pujada al Turó de l'Home.

El nom per a mi ja té un sentit especial, és proper als meus orígens, és proper a les prèvies a la meva arribada, a la "Taula dels tres Bisbes".

Pensar amb una pujada al Turó de l'Home és pensar amb quelcom emocionant, amb una jornada diferent, que mai té la component de l'oblit, on les falgueres no tenen la propietat de les falgueres d'Olzinelles pel fet de que la pendent del Turó ja fa de barrera emocional.


També he de dir que la seva dificultat queda premiada per l'entorn del que gaudeixes quan l'escales.


Previ a la pujada jo tinc cura al CAP fet que condicionarà l'hora de l'inici de la sortida, serà cap a les set, no sé si abans, des del peu del Montseny, Sant Celoni i no des de casa per mirar de ser prudents i respectar la meva progressiva recuperació.

Això sí, aquesta recuperació sempre a dalt de la bike i a poder ser amb un punt concret de pas com és El Turó de l'Home i que en cas de no poder ser i haver de tornar abans de coronar el cim, tampoc passarà res.

Preparar una bona sortida, la del Turó de l'Home, fa que els dies previs siguin uns dies encara més especials.

Gaudir de poder-te organitzar durant la setmana per a disposar del temps per preparar amb cura cada aventura, marca la diferència entre gaudir d'ella o passar per davant d'ella.

El temps no té un marcador infinit, el temps és infinit, el meu marcador no, un dia s'aturarà, però mentre, mentre això no sigui així, poder preparar, dedicant el temps que cal per fer-ho, per a mi és el tot. Quina emoció esperar el proper intent de pujada al Turó i si l'espera ja és sensacional, ser-hi és incommensurable, podríem dir "s'emociona per poc", és sensacional que fos així, així no coincidirem mai amb molta gent, sí amb d'altres bikers, rarament amb d'altres genets, aquest darrers amb un tret diferenciador, tot és important, tot el que fem requereix de dedicar-hi "el temps", no temps i el que és més important, 33 anys pujant al Turó i l'emoció és més gran avui que el principi de fer-ho.


Per això per la perseverança d'aprendre a saber gaudir del que ja conec fa temps, valoro que com més temps passo al Montseny més l'aprecio, més el respecto i més temps li dedico.

De fet em passa amb tot, amb tots i per això com més temps passa, més temps dedico a tot i a tots. És el que vull tenir dins la meva faixa, el compartir amb es meus, jo no hi vull un roc a la meva faixa, jo hi vull aquesta sensació tant estranya de notar aquestes menudes punxades d'emoció pel que ha de venir, pel que hauré de compartir i on sé que els meus sentits seran plens de bones pensades, on en mirar a l'oest veuré els meus orígens amb La taula dels tres Bisbes, amb el naixement de la Tordera i que si això passa és perquè ja seré al darrer revolt de carenar el Turó, pensar-hi ja fa que resti aturat, que pensi que hauré de tenir clar que podria ser que d'aquí a res sigui una realitat, no un pensament i això aquesta possibilitat fa que els meus ulls brillin amb molta més intensitat, pel fet de que per uns instants he recordat les inquietants falgueres, no sé perquè, però crec que fa poc vaig ser entre elles, però ara mateix no recordo a on, sí que hi era amb el meu Drac acariciant-les amb un vol molt baix, però no recordo a on.


Temps de grans sensacions, de millors realitats, de mirar de tornar a ser a terra de creadors, on un reduït grup de genets de Drac es fon en ser-hi junts, a aquell únic espai, a aquella terra única, on a peu de Les Agudes he gaudit de ser travessat pels núvols que des de les profunditats s'enlairen per les verticals parets dels Castellets, banyant-me de les seves gotes denses i humides i on les orenetes una darrera l'altra comparteixen al meu costat el seu vol entre la que un dia serà i avui encara no ha estat, la mirada atenta del meu Drac.

MTB, MTB, MTB.

Fades.

Els anys passen, mentre ho fan una sola nota no és dins de la càlida simfonia que s'escolta a Olzinelles, la de la meva edat.

Soc fill de Granollers, però he viscut sempre fins els 40 a Sant Celoni, en tot aquest temps un lloc sempre m'ha donat molt més que no pas ha rebut, Olzinelles, espai desconegut, silenciós, un lloc on els paratges no són propis del que els meus ulls miren cada dia, Olzinelles un espai de romanticisme, de joia, de somnis. Un lloc on les fades i els follets són on han de ser i on el meu Drac és a on sempre ha volgut ser.

En una ocasió vaig posar una imatge del laberint d'Olzinelles, un espai que el seu dia no vaig comprendre i que avui en un dels milions de cops que tanques i obres els ulls m'ha vingut al cap el significat que té per a mi aquest laberint d'Olzinelles, és el meu recorregut, és el recorregut d'aquest genet de Drac.


Olzinelles, és per a mi el paradís, lloc que té el poder de que cada cop que hi entro sento que jo soc d'aquest país, que no és així perquè és així, que també, si no perquè jo vull ser, sentir, vull vibrar amb aquest encisador lloc, on el silenci, la pau, la foscor, la claror, els senders, els corriols, els arbres centenaris, fan que ser-hi sigui un present que mai puc acabar de degustar.

Un verí té Olzinelles, un verí d'oblit, les falgueres d'Olzinelles el deixen anar lentament fins a omplir cada un dels meus sospirs i aquest té un efecte contundent.

El primer dia que vaig anar amb els meus pares a Olzinelles jo encara no havia nascut, en obrir per primera vegada els meus ulls a Olzinelles, jo encara no caminava, ahir quan els vaig obrir ja ha passat mitja vida i després de tancar-los ahir, la propera que els obri a Olzinelles ja no caminaré tampoc, si Deu vol resten encara uns anys, espero que molts perquè aquest espai temps no em deixi on sé que seré.

Les falgueres d'Olzinelles tenen un verí, el de fer-te oblidar que has estat a Olzinelles, per això Olzinelles és manté intacte, per això sempre sé que serà essència de llavors de somnis, de recorreguts de vida, on un genet de Drac ja n'ha passat mitja, on ser-hi és ser el que sempre he volgut ser, un creador de somnis portats a la realitat.

Un de somni ja és un fet, ser a l'espai de l'oblid, ser de pas per Olzinelles.

Com sempre Olzinelles resta a on és i jo lluny sense ser massa distant, sense recordar que no puc oblidar, sense poder tenir present que Olzinelles té unes falgueres que fan que Olzinelles resti a l'oblid d'aquest genet de Drac.

MTB, MTB, MTB.

Turó de l'Home. Se'ns resisteix

Ja fa sis mesos justos del primer intent de pujar al Turó de l'Home aquest 2010, i res, ens hem quedat, una vegada més a mig camí.

Hem sortit de casa quasi a les quatre de la tarda, equipats d'estiu, però hem agafat un paravent, pensant en la baixada del Turó, hem agafat també els llums, el Sigma Powerled col.locat al manillar de la bicicleta i el Sigma Karma col.locat al casc, també hem portat un plàtan i xocolata amb fruits secs per a menjar una miqueta durant l'ascensió, a part és clar, de les eines.

Les primeres sensacions pedalant han estat contradictòries, em sentia molt bé físicament però la xafogor era insuportable, fins que s'ha convertit en incòmode, de fet, sortint de casa ja dubtàvem de si seríem capaços de pujar al Turó, avui era el primer dia que lagranevasio pedalava després de la caiguda del dia de Sant Joan i no sabíem com es trobaria, els primers quilòmetres els ha patit, les rascades de les cames estan bé, però dels cops de la patacada, té les dues cames amb uns blaus terribles que han fet que les pedalades no fossin tant còmodes com desitjaríem, però vaja, sobre la bicicleta ningú ho diria que fa deu dies que va tenir una caiguda sonada, com sempre, feina he tingut a seguir-lo.

Per l'hora, hem pensat que la millor opció era arribar a Sant Celoni per carretera, mal pensament, ha estat una anada estressant, amb un trànsit continuat, no ha estat fins a Arenys de Munt que hem caigut que tots aquells cotxes i motos que trobàvem en sentit contrari venien del Circuit de Catalunya, amb paciència i intentant no perdre els nervis cada vegada que un cotxe ens avançava sense respectar la distància reglamentària, hem arribat a Vallgorguina, allà hi feia un ventet fresquet ben agradable, i sortint del poble i encarant l'últim tram fins a Sant Celoni ens hem adonat que el ventet tenia raó de ser, veníem de Maresme amb un cel blau i un sol radiant i anàvem cap al Baix Montseny on el sol no es veia i el cel estava ben atapeït d'uns núvols que amenaçaven pluja. El Turó de l'Home ja el vèiem ben tapadet, mala senyal!

Les bicicletes, impecables, la meva Yeti ASR-SL estava tan neta, que semblava nova, divendres a la tarda lagranevasio va passar-hi hores posant les màquines a punt, cuidant cada detall, el resultat, com sempre, unes bicicletes impecables, sense ni un problema, únicamanent ens hem aturat un moment, per col.locar un parell de gruixos al fre del darrera de la Vicious de la lagranevasio ja que portava pastilles noves i notava un petit fregament fruït d'una mala alineació.

Vist i no vist, en menys de dues hores i 26km estàvem a Sant Celoni, escoltant de tant en tant un tro llunyà, allà tal i com teníem previst hi fem una parada, visita familiar, per fer petar la xerrada i menjar una miqueta, el fet de no haver menjat res durant la sortida, fa que el deliciós pa amb tomàquet i pernil que prenem el mengi amb tant desfici que acabi passant-me factura més tard.

La visita acaba fent-se més llarga del que esperavem, i si és ben cert que per la companyia i la conversa no marxaríem mai, la tempesta que ha caigut ens fa pensar que la pujada al Turó no serà possible, van passant els minuts i tot i que la tempesta amb aquelles grans gotes d'aigua llamps i trons ja ha escampat, la fina pluja no para, mirant el direcció Maresme es veu igual que quan hi hem marxat, ben blau. Finalment a dos quarts de nou fem el cor fort, ens posem les jaquetes i sortim a pedalar, pugem o no pugem al Turó una hora o altra hem d'arribar a casa.

Quan sortim al carrer ens adonem que el que des de dins semblava fina pluja, a fora són quatre gotes de no res, i que la temperatura és molt agradable, lagranevasio ja em proposa de treure'ns la jaqueta però jo li dic que més endavant, ja que em semblava que tindríem fred. Instintivament tornem a mirar cap al Turó, no el veiem tan tapat i sense dir-nos res, agafem la carretera en direcció a Campins, fem uns metres però ens aturem a valorar el que anem a fer, si és ben cert que no plou les quatre gotes van caient, el terra és molt moll, i el Turó molt amunt, li comento a lagranevasio que no pateixo per pujar-hi, sinó per baixar, em fa mandra pensar que ens podem mullar pujant i passar molt fred baixant, després de parlar-ne uns minutets, ens traiem les jaquetes i decidim anar tornant cap a casa.

A la sortida de Sant Celoni decidim agafar el camí direcció Olzinelles i arribar a Vallgorguina per muntanya. Un cop decidits, encara s'allarga l'estona que ens lamentem pensant si hem pres la decisió correcte, i tot i que ens convencem i sabem que sí, que hi ha més dies que llangonises i que el podem fer qualsevol altre dia, no podem evitar pensar que potser avui sí que era un bon dia.

Un cop endinsats als boscos d'Olzinelles però, sabem que hem fet el correcte, el dia ja cau i ens regala uns colors preciosos, i nosaltres pedalem cap a casa, pensant quan serà la propera ocasió que tornarem a intentar enfilar-nos al cim que aquest any se'ns resisteix.

La tornada, a estones se'm fa duríssima, estic fent una digestió pesada, no pel que he menjat sinó per la manera de menjar-m'ho, en sóc conscient que si menjo massa depresa passaré una mala estona i així ha estat una suor freda i un mals de panxa, que ha mesura que passa l'estona sobre la bicicleta i mantenint un ritme suau, va millorant.

Pedalar per Olzinelles et fa sentir que pedales en un bosc de conte de fades, és un entorn privilegiat, i em fa sentir ben afortunada de ser on sóc i amb qui hi sóc, quin plaer poder pedalar-hi!

Enfilem l'últim tram de pista que ens portarà a Vallgorguina, haurem de perdre alçada i a nosaltres ens agradaria ser capaços de passar a l'altra vessant sense fer-ho, però per l'hora decidim que no és el millor moment de provar nous camins, així doncs, baixem directes cap a Vallgorguina.

Arribats a Vallgorguina hem d'encendre els llums del darrera, hauríem de ser valents i agafar les pistes pujadores direcció al Santuari del Corredor, però com que encara hi ha força claror decidim arribar com a mínim fins a Collsacreu per carretera.

Fem una pujada a Collsacreu tranquil.la i ràpida, amb cotxes, però respectuosos, quan coronem Collsacreu encenem els Sigma Powerled que portem al manillar, amb la posició de curtes, per fer-nos més visibles pels cotxes que ens venen de cara, que curiosament en passa un molt de tant en tant. Ja que hi som arribem també a Arenys per carretera, sembla que no hi hagi plogut gaire, tot i que les vores de la carretera es veuen molles la carretera està ben seca. Un cop agafem el trencall direcció a Sant Vicenç, tot es tranquil·litza encara més, no és negre nit i el volum de trànsit és mínim, coronem Coll de Pollastre amb tanta agilitat que ens sorprèn i quan ens adonem, amb trenta quilòmetres més i quasi mil metres d'ascensió en total, ja som a casa.

No hem coronat el Turó però hem pedalat una bona estona xerrant sense parar, a estones atabalats pel trànsit a estones tranquils i solitaris, com sempre amb moltes ganes de tornar a enfilar-nos a la bicicleta, i el més important lagranevasio amb molt bones sensacions tot i que amb molèsties després de l'accident.

Seguirem doncs pedalant fins a la propera oportunitat de coronar el rei del Montseny, més aviat o més tard, però el coronarem.

MTB, MTB, MTB!!!!

Tracer 29 with hammerschmit.

Tracer 29".

Passant revista.

De la Yeti ASR-SL de la Betty i de la Vicious SS.

Tres hores he estat amb la Yeti, això sí l'he deixat impecable, però impecable. Fins i tot he renovat els adhesius protectors del quadre. El Maxxis Monorail ha perdut una mica d'aire però he verificat el líquid Notubes i està perfecte, així que tota la bike a punt per sortir demà.

La Vicious és una altra història, les bieles Race Face Deus XC SS, ara han evaporat la rosca que permet procedir a l'extracció del conjunt biela-plat, tal com sona, ara no puc treure les bieles ni tensar la cadena pel fet de que no puc moure l'excèntrica.


He tornat a collar les bieles i mentre penso què fer seguiré apurant la cadena en aquest punt tant arriscat de manca de tensió.

He substituït les pastilles de fre del darrera i també he verificat el líquid Notubes de la roda davantera que també estava un pel desinflada.

La neteja de les dues bikes ha estat una feina de micos, renoi quin far de passar el drap.



Ara he de pensar com treure les bieles Race Face sense utilitzar el martell i el punxó que vaig utilitzar la darrera vegada. Ja és la segona incidència amb aquestes bieles, i la tercera amb unes Race Face, les primeres van ser unes Race Face Evolve que va patir el mateix mal, l'extractor s'emporta tota la rosca cap a fora i la biela no surt.

Un cop les tingui tretes posaré les Shimano XTR 2003 o les 2007 i fi d'aquest calvari Race Face!!!.

Per cert el pneumàtic posterior de la Vicious li queda un "telediario", perquè els laterals estan madurets, madurets per donar un bon disgust, venint estan els nous.

Demà podria ser la tornada, podria ser.

Equipament d'estiu.

Quan ja portes un temps amb aquesta aventura de la bike, molts aspectes són claus per a gaudir encara més d'aquesta passió. De fet ja fa mesos que miro d'anar posant informació sobre aquest detalls que fan que ser acurat tingui les seves avantatges.

El de l'equipament d'estiu, com és el calçat, mitjons, mallot, badana, guants, casc, i ulleres, és un apartat que si el cuidem ajuda i molt a gaudir de la bike, fins i tot en les condicions més extremes.

Condicions aquestes, "les extremes" diferents per a cada genet, cada un de nosaltres té el seu nivell de forma, i per tant el límit, les condicions que considerem extremes, són diferents per cada biker.

Però el que sí que puc afirmar és que un bon equipament fa que el repte sigui això i no únicament un cúmul de males sensacions a superar, si no un munt de sensacions on l'esforç a superar sigui assumible, reptador i sempre poderosament atractiu.

Podrem dir, "no cal donar-hi tantes voltes, pedalar és patir", no diré que una part no tingui aquesta component, però si:

El calçat durant tota la sortida passa a ser una extensió més del teu propi peu, és a dir no et pressiona, no tens dolor al punt de la cala passades les hores, ara a l'estiu amb la calor refrigera bé i la sola és prou rígida perquè notis que cada volta de pedal es transmet directament a la roda sense pèrdues per flexió de la mateixa sola, això ajuda.

Si els mitjons, les costures no van per dintre, això també fa que el dolor no tingui argument per fer-se present, que mai siguin petits, mai, en tot cas una talla més, mai una menys.


Si la badana és la que ha de ser, sempre que el seient sigui el correcte així com l'alçada de la tija, el fet és que això afavorirà i molt enrederir l'arribada del mal de cul.

Si el mallot té la cremallera "vista" frontal per a poder obrir-se de dalt a baix, això permetrà una entrada d'aire més fresc que la sensació de calor sufocant que tenim quant estem escalant a ple rendiment.



Aquest ha de tenir una mica de coll, un centímetre, no pas més, tampoc menys.


Si el mallot a una de les bosses del darrera hi porta una petita bossa afegida amb tanca amb cremallera perfecte, és on hi porto la petita funda amb el DNI, VISA i els diners. El mallot d'estiu sempre amb mànigues, curtes però mànigues, cal evitar sempre l'exposició al sol.


Si aquest porta les tres butxaques al darrera això ens ajudarà a portar els elements imprescindibles per a poder afrontar una sortida amb les millors condicions.


Els guants, a poder ser sense Velcro que tanqui el canell, millor amb la goma elàstica, important que no siguin petits, poden arribar a tallar la circulació de la sang, fet que quan es produeix és incòmode, però que després de la sortida t'oblides d'aquest fet i no ho soluciones mai, jo he passat anys tancant els Velcros que o bé tanquen massa o bé no tanquen.


Els de la darrera imatge tenen un detall a millorar, al palmell no hi porta coixí i és important que en porti, és el punt que més es recolza amb el manillar, la resta jo diria que és de 10/10. A les 24Ore aquest punt em va quedar enganxat amb la pell i per aquest motiu era un calvari mirar de desenganxar el gua de la pell, important aquest coixí, que normalment sempre hi és.

Així com patint la molèstia entre el dit gros i l'index d'una marca profunda produïda pels guants petits, aquest sempre al dit gros/polze han de portar la tovallola per poder eixugar la suor, imprescindible.


Per a mi, per mirar d'evitar perdre una ungla, sempre han de ser llargs, és aquesta darrera una opció personal, com tot.


El detall, on hi ha impresa la marca, és una base de goma que millora el grip del dit amb la maneta de fre.


Les ulleres, avui per avui transparents, 100% transparents, per muntanya cal poder definir perfectament el terreny i això el "perfectament" s'aconsegueix amb un vidre transparent, podrem dir "amb un vidre x més fosc jo hi vaig molt bé", no et diré que no però el que és indiscutible és que el transparent és això, transparent, sempre tens més visió a les zones obagues que amb els altres vidres més foscos. Ara hi ha diferents propostes de vidres que en funció de la llum fan una transició de fosc a clar o a l'inrevés, però sense poder rodar-hi prèviament a comprar-les implica fer una inversió-despesa important, aquestes darreres tenen un preu elevat.


Detall dels forats del vidre.


El casc, per a mi, per fer MTB, amb visera, ajuda i molt a evitar contra llums, per a mi important, el mateix que amb les ulleres, " a mi sense em va perfecte", no dic que no però la visera suma no resta així que jo penso que és interessant. Molt important també que tingui moltes entrades d'aire, no pot ser dens, mireu el Giro Xen, aquest tot i ser un molt bon casc, si no el tens ja a casa i dient que és un bon casc, per XC no és la millor opció, cal tenir present que cal que el cas deixi passar el màxim d'aire i que deixi marxar el màxim de calor del cap. Per di-ho d'alguna manera, el cap és com el radiador del frontal del cotxe, cal que hi passi aire. Si el casc és de color clar millor s'escalfarà menys.



Una peça important, com és poder portar una jaqueta tipus "Lite", cada marca té la seva i aquesta la portes darrera a una de les bosses del mallot i si el dia es torça un xic sempre la tens per a poder protegir-te. A la imatge en aquest cas és una armilla, però el concepte seria aquest amb màniga llarga.


Posem nom i cognoms a aquest equipament d'estiu:

Marques, a data d'avui i esperant les noves decisions/canvis d'en Colorado, calçat SIDI Spider SRS (150€), o SHIMANO M230 (150€), mitjons els que siguin de la nostra talla, badana Pearl Izumi gama 4D PRO o bé Assos FI els dos entre els 125-150€, guants per a mi avui Specialized i Pearl Izumi, (25€), mallot per a mi el millor de tots Assos SS (100€), millor dues badanes Assos de 150€ que dues de 70 € d'altres marques, la comoditat de les primeres és la que ha de ser i aquest aspecte és sagrat, la durada amb un ús intents, de dues badanes Assos FI és de dues temporades ben bones com a mínim, ja no et dic res amb un ús moderat, jo penso que per sobre dels 5 anys de ben segur, el mallot, millor dos Assos que cinc d'altres marques, la durada del primer infinita, la qualitat d'aquest és insuperable, el mateix nivell amb d'altres marques no et diré que no, superior no ho crec, és el millor present que he rebut fora del de L'Eroica d'en Colorado, les ulleres, ara en Colorado diu Giro, jo dic encara Oakley M-Frame Vented(100€), per a mi perfectes, vidre transparent però, i el Vented són els petits forats del vidre, importants per evitar que s'entelin, el casc fins avui Giro, crec que avui un dels millors és l'Atlhon (125€), la jaqueta la Pearl Izumi gama Lite (60€).

A poder ser que el color sigui la nota predominant del nostre equipament, això ens permet de ser visibles a caçadors/conductors.


Tinc present que tots els productes que he esmentat són de gama alta, he de dir que no he seguit el criteri de si és car és bo, si no el de comprar molt i errar-la omplint l'armari d'equips que no van bé, els que us esmento és difícil que no funcionin i com que la seva durada és notablement superior a d'altres de preu més atractiu o superior, però que a casa no ens han funcionat. Les jaquetes Briko "segunda piel" en tinc tres de 200€ cada una, per posar un exemple que el més car no és necessariament la millor opció, són un desastre absolut, els detalls no cal ni posar-los, ni el fabricant té arguments vers aquesta proposta.

He de dir que entre la badana 3D PRO, ara la 4D PRO i la FI per a mi la FI és molt superior.

El casc ha de ser còmode, i no ha de primar que sigui petit exteriorment si no que ha de protegir de la tant temuda col.lisió, així que si és còmode i no massa petit no passa res, és pel que és.

El calçat un per tot l'any, i peücs, el calçat és per pedalar no per caminar i pot ser interessant/motivador imposar-se aquest criteri com un dogma de fe.

Els guant, després dels Specialized per a mi avui no sé amb quins aniria, en Colorado ara diu també Giro, veurem.

Aquestes també estan a la meva llista de futuribles, no per funcionalitat sí pel que són.


Jo he trigat anys a poder gaudir d'aquest nivell d'equipament, així que "sin prisas pero sin pausas" cal posar fil a l'agulla i posar la primera pedra d'aquest menut projecte que és equipar-se com a genet dels nostres magnífics Dracs.

Gaudint el nostre entorn

Hem passat un hivern molt dur, el fret, la pluja, la neu, ens ha afectat a tots i ens ha deixat un bon rastre de desfetes als camins i corriols.
Mes que mai hem desitjat que arribi la primavera i ens doni un respir fins arribar a la plena calor de l'estiu, però no, la primavera ha estat fresca i remullada, fangosa i l'herba ha tapat molts corriols i trialeres, les arrels mullades ens han fet caure més d'una vegada i jo tinc la cara afectada per tres punxes de rastolls que vaig ensopegar sense poder evitar, apart de les cames completament ratllades i ferides i unes ulleres fotocromàtiques per llençar.
Per sort res greu que m'impedeixi pedalar a ple rendiment com sempre i gaudir, ara sí, del nostre maravellòs entorn, que pel que veig tant agrada al Mike. Renoi quins reportatges dels nostres paranys!
Aprofito per posar unes fotos en variades condicions, entre d'altres la sortida anual que els tarrasencs fem al Maresme, ben guiats per en JL Lapierre, la nevada al meu pati, el diluvi universal que ens va caure fa un parell de setmanes amb un convidat d'excepció (de Castella la Nova) que va gaudir de la Ibis de mon germà (ell amb la Yeti) i la plena pujada de la Primavera a Cadaqués el cap de setmana passat gaudint molt de la meva Santa Cruz Blur XC i de les calmes absolutes "des Mar de dalt" (Cap de Creus i entorn).
Desitjo que et refassis ben aviat Lagranevasio, no es questió de perdre el millor temps per pedalar: l'estiu