Un Turó sempré és un Turó, i decidir encarar un Turó a finals d'octubre a les tres tocades de la tarda implica d'acceptar que passaré fred baixant, com a mínim a les mans, com a mínim, i de fet baixar per Can Carbonell des de les antenes ha sigut èpic perquè no podia frenar pels dits de les mans ben glaçats.
Si no vols pols, avui pensava anar a Sant Elies, sí, i finalment m'he decidit per tornar a coronar un Turó de l'Home. Ha sigut una bona pensada perquè darrerament ni Sant Elies ni el Turó els hi som en cap cas familiars, fa molts mesos que no hi anem, avui ha sigut un d'aquests excepcionals dies, clar que yes! Una pujada marcada pel color de la tardor, a on cada família d'arbres indica quin és el seu estat d'ànim, i de fet totes coincideixen, sensacional, el seu moment és senzillament immens.
Pujant com més proper era al Turó més fredor notava, he fet Ciuret sense manegots ni armilla, a mig camí de l'estany d'en Viada m'he posat els manegots, per uns minuts després posar-me l'armilla Lite de Campagnolo que ja vindria fins a dalt com també els manegots Pearl Izumi. Entre Ciuret i Viada pujant a ritme del Yellow Submarine, tota la vall dins del bany d'aquesta melodia ara a la tardor, per a mi d'aquesta segona primavera, una música la que us esmento que s'imposava. Després passats els primers quilòmetres pel pas de l'estany d'en Viada el silenci va fer respectar aquesta norma no escrita de tornar a gaudir de l'entorn per l'entorn amb el to que aquests comporten.
A dalt avui una visió única des de la zona que estava envaida pels militars, i a on mai des que tinc memòria hi he pogut posar els peus en bike, la cara Sud del Turó de l'Home, OMG. Aquest segon turó el Puig Sesolles ara és accessible, un moment aquest per a mi memorable.
A aquest punt m'he posat la jaqueta Lite sense treurem l'armilla de Campagnolo, i he anat desfent el camí cap a casa.
Una baixada sense fred al cos, equipat de primavera, culot pirata Morvelo, mitjons de primavera, calçat amb les Dragon 2, tèrmica Gore de màniga curta, mallot dels nacionals Single Speed Austràlia, guants Hirzl, casc Cratoni Terron, ulleres Limar, gorra Spok. Quin fred a les mans, fet que no m'ha deixat gaudir de la baixada per muntanya. Una baixada rapidíssima fins a la cruïlla de Penyacans, i lenta des d'aquesta fins a la capital del Baix Montseny, pel fred a les mans i també per mirar de rebaixar aquesta fredor.
A la pujada al Turò després de Penyacans als darrers sis quilòmetres molt trànsit, curiós perquè la majoria de vehicles no pujaven al Turó si no que anaven fins l'aparcament del Pla Amagat i giraven cua, no feien el darrer tram a peu d'uns 20' per poder arribar al cim. Uns pocs sí i amb aquest he anat coincidint.
Ara un dia després estic fixat en el fet d'haver rodat pel segon turó, aquest era en origen crec recordar més alt que el Turó de l'Home, però per fer-hi la base militar cap el 1974-1975 van haver de tallar la punta del turó, i ara és força més baix que el su germà petit, lamentable des del meu punt de vista, molt.
Jo ja hi havia caminat per aquest Turó, el Puig Sesolles, abans de que s'hi plantés la base militar, no en bicicleta perquè la meva primera pujada al Turó va ser amb tretze anys per tant si bé des de la cruïlla de la carretera de Santa Fe fins a les antenes era de terra, recordo perfectament per com la vaig patir la carretera asfaltada des de la cruïlla de Pentacans fins a coll Pregon, per tant pel fet que el darrer tram asfaltat ho és per l'existència de la base militar jo en bici no he tingut l'oportunitat de rodar-hi fins ahir que sí a on en lloc de pujar al Turó de l'Home vaig aprofitar per fer el meu primer pas en bike pel cobdiciat Puig Sesolles.
OMG, OMG, OMG.
Mentre pujava emocionat creia que coincidiria amb l'arribada de la nit mentre coronava el Turó, per una banda em sap greu, perquè pel fet de ser la llum la protagonista, i després de la protecció dels cavallers de la llum dins de la primera Corona de Granit, i la marxa de les Fades de la Nit de la segona Corona de Granit, ara únicament coincideixen el Destructor Independent i la Fada Reina de la foscor sempre que la llum doni pas a la nit més fosca entre els Murs invisibles de protecció de la Nau, i per tant ahir al Puig Sesollles va ser solitari, sí amb la protecció del Destructor Independent, però aquest sense la seva Fada Reina, després segur que van coincidir, ells dos al Puig Sesolles, però per altra banda jo únicament m'ho puc imaginar, perquè jo ja era passant de costat per Fogars en descens vertical directa cap a Sant Celoni, amb els llums funcionant, sí per una nit que m'acaronava a distància des del mateix moment de baixar de Sesolles, lloc a on vaig posar els llums en marxa, i de fet la Lluna era ben present mentre baixava direcció a Pentacans.
Baixant per corriols des de Pentacans fins a Can Carbonell la foscor va requerir de fer treballar el llum Powerled EVO PRO a mitja potència, zones tapades, molt per les fagedes denses, a on la poca llum encara present era expulsada sense contemplacions, i a on hauria pogut aturar-me i dirigir la mirada del meu Drac al Puig Sesolles per mirar de veure al Destructor amb la seva Fada, o a la Fada amb el seu Destructor, sí, hauria pogut fer-ho però unes mans sense percepcions m'indicaven que aquest era el seu moment, i el meu era arribar sa i estalvi a la capital del Baix Montseny. El pas per Can Perepoc nostàlgic, anys feia que no hi passava, l'arribada a Campins a la cruïlla que et porta a Gualba de Dalt promotora de moltes pensades inoblidables, són moltes les estacions compartides a Gualba de Dalt, poques als darrers anys sí però per aquest motiu de més pes encara.
Un cop a Sant Celoni directament a comprar en primer terme una coca boníssima per menjar tot seguit, no havia menjat res des de l'esmorzar, i quatre panets que serien dos d'ells passats uns minuts part d'un dinar de pa amb tomàquet, formatge, codony, i iogurts, amb dues coles per beguda, després dels 500 ml d'aigua consumits a l'ascensió al Turó, un dinar-sopar a tocar de les vuit del vespre entre converses plenes de calidesa amb la mare.
Un SOLO aquest cop al Montseny, sí, i quina bona pensada decidir-me per l'opció de fer un Turó oh yeaaaaaaah!
Ara esperant què és el què em té preparat el Destructor avui, ho escric i Cap de Creus em ve al cap, em frena l'anada a Roses, dues hores de cotxe que no ho són, i quatre que tampoc si penso en anar i tornar fa que cada pensada amb aquest indret quedi en això.
MTB, MTB, MTB.
Esmentar especialment el pas per on a l'anterior ocasió va ser el darrer Vol de la The Motivator, mateix lloc, mateix clima, entre bikes, just al tram de la imatge superior aquest cop sense incidències remarcables. Pensatiu, molt, perquè la joia de la Vicious tot i ser el seu darrer Vol em va tornar a SC, una baixada trista la d'aquella jornada, gestionada correctament per la proximitat de la cita de l'europeu WEMBO de Finale, i a on l'Inbred va passar comptes amb onze bikers competidors, quina victòria rendint homenatge a aquesta bike que tantes satisfaccions m'ha donat, llarga vida a la The Motivator, que un dia tornarà a ser la protagonista d'un vell tram, de ben segur, de ben segur, OMG.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada