Avui sortida, demà èpica¿?¿?¿?.

Avui nova sortida.


Hem sortit la Betty, en Michael i en Santa Fe.


Ruta clàssica, pista i corriol, corriol i pista. Pocs Km. més desnivell.


Uns trenta Km. per sota dels 800 m. de desnivell positiu.

Una ruta dura, exigent. Durant la ruta hem coincidit amb uns bikers coneguts, després del Mirador, cap a esmorzar, embotits i pa amb tomàquet, una cola i cafè amb llet. Barretes una de 200 Kcal.i una xocolatina amb coco. Aigua, els dos bidos de 750 ml.i mig més.


Eines les de sempre.



En Santa Fe, en Michael i la Betty, més que correctes, jo no. Avui no ha estat el meu millor dia 29" i SS, certament.


Demà més. Demà un grup dur del Baix Montseny ens ha proposat sortida des de Sant Celoni, nosaltres sortirem de casa a les 6 el matí per ser a l'inici de la sortida a dos quarts de vuit.

Ruta prevista per sobre dels 100 Km., desnivell previst per sobre dels 2.000 m. no podran ser 3.000 m. perquè crec que no tindrem temps. Si anem per feina sí podrem superar els 3.000 m. però en aquest cas també seran més de 140 Km.

No sé amb quina bike aniré demà, no ho sé. Podria revifar la Superlight?. Veurem demà a les cinc del matí quina és la primera sensació, quin és el primer pensament.

Abans d'escoltar la proposta de l'home del Baix Montseny, que deia "I demà què?, bike, bike i més bike", pensava que demà podria ser dia Superlight, ara després de llegir-la, la proposta, ja no ho tinc tan clar. La Vicious, és això, The Motivator, MTB, MTB, MTB.

Avui bike, demà bike.

Avui he recollit en Michael a l'aeroport i hores després ja rodàvem en bike pel Maresme.

Mentre rodavem, després d'un pujador infernal, hem coincidit amb un biker amb una Nomad que ens ha proposat guiar-nos per una mena de bike park construït per ells. Després de comentar amb en Michael que avui seria una ruta pistera, bé, he mirat de que entengués que els catalans som així, i això hem fet, seguir la roda del guia, ells a un ritme jo a un altre.

Des de fa uns mesos mesos que la Vicious és elogiada per a tots el bikers, avui el biker de la Nomad no ha parat d'elogiar-la, ha fet un munt de fotos de detall de la mateixa i l'ha definit com una bike imponent, única. Això sumat a la rebuda feta a la Vicious pels bikers de la Vallromanes-Blanes m'ha fet sentir encara millor. Que bé, què bé, que bé.

Per a mi dues hores de pur mtb, corriols, barrancs assumibles i unes rampes construïdes increïbles, jo no les he fet, en Michael totes i amb nota.

Després en Michael ha continuat dues hores més amb en Quim, que ha vingut en marxar jo.

Que complert que és en Michael com a biker, escala bé i baixa bé, està tot dit.

La seva Trek Remedy és un avió baixant i un Panzer pujant.

Demà sortida amb en Michael, en Santa Fe i la Betty.

Equipat d'estiu, amb armilla, manegots i camals.

Eines les de sempre.

Quilòmetres no ho sé, desnivell tampoc, aigua consumida 1,5 litres en les dues hores de ruta, barretes de 200 Kcal. cap.

Per baixar he baixat la pressió de les rodes, massa elevada no sé perquè, però massa elevada.

La bike de 10/10. El disc del darrera presenta un desgast important, prepararé la seva substitució ja.

Després de sortir en bike hem anat a una conferència sobre com millorar l'aspecte del seient de la bike i les conseqüències de no fer-ho. Una afirmació contundent, "NO EXISTEIXEN SEIENTS ANTI-PROSTÀTICS".

MTB, MTB, MTB.

Gary Fisher Trek

29er Full Suss!! More details here

Santa Fe.

Una ruta per carretera.

Que dur i que divertit que ha estat. Els primers catorze quilòmetres rars, però també emocionants.

Els segons trenta sensacionals, per la mitja de quilòmetres, 19,5, que fa que el total de quilòmetres fets avui s'acosti als 45 i un desnivell d'uns 1.000 m.+.

Pujant feia un xic de calor, però passada la primera mitja hora, una frescor perfecta m'ha fet de guia, el que sí que m'ha fet patir, ha estat la darrera mitja hora, quin fred que he passat, quin fred. Encara una hora després de passar una bona estona a sota de la dutxa ben calenta, tenia aquell formigueig clàssic als dits. Ni el forro polar m'ha escalfat, sí però la calefacció de la VW.

Aigua consumida, un bidó de 750 ml. barretes, una de 200 Kcal. res més.

Equipament d'estiu amb armilla i per baixar un Buf i manegots, el proper dia, camals de ben segur, això podria ser demà.


Eines les de sempre.

La càmera de fer fotos és morta, "estamos en ello".

Ja a uns cinc quilòmetres de casa m'he creuat amb dos bons companys de ruta del Baix Montseny que iniciàvem tot just la pujada, un d'ells era el que diu, "que ell és com un gos de caça, que ha de sortir en bike com sigui". De fet sempre som els mateixos...i d'això ja fa més de trenta anys.

Una pujada més a Santa Fe per afegir a la llista de bones sortides. La bike de 10/10, tot perfecte, he fet neteja de la transmissió abans de sortir, neteja i prou res de posar-hi oli i també he raspallat la zona externa dels coixinets de "pedalier", res més.

Quina sensació ser entre fagedes, quina frescor pujant, quin fred baixant. És un contrast que impacta i molt, som a vigília de Sant Joan i patint de fred amb aquesta intensitat, renoi, renoi, renoi.


Posta a punt per les properes jornades.

Ireland to Catalunya

The Journey begins with packing the bike. This is the first time I have taken a bike on a plane. It will not be the last!!!

Air removed from Shock and Forks. Bars removed from stem and padded and cable tied to the frame. Frame padded and pedals removed. Also the rear derailer removed and padded.

Placed wood between the brake pads. The Discs have been removed from the wheels and tyre pressure released.

Wheels and discs in the disc bag ready to be added to the bike bag.

Cycle clothing added to the bike bag for extra padding. Bike, wheels, clothing and accessories added to the bike bag.
See you soon!!!

Escalfant motors.

Avui al matí, per a poder sortir aquesta tarda, ja tinc preparada la bossa amb l'equipament de bike, així com la bike amb el bidó ple d'aigua, un de sol, no tinc previst sortit més de dues hores.

No he fet la posta a punt de la bike, això serà, minuts abans de l'inici de la sortida, on repassaré la zona del "pedalier" i la transmissió, res més fora de la pressió dels pneumàtics.

Aprofitaré, si tot va com ha d'anar, les tres horetes lliures que tindré al Baix Montseny, de quatre a set de la tarda, així podré gaudir d'una sortida més per escalfar motors, preparació prèvia als propers dies on hi ha un programa intens de bike, per a poder compartir amb els nostres amfitrions d'Irlanda, les que poden ser les millors sortides a data d'avui del 2010.

La primera sortida, la segona i la tercera les tinc clares. Senders, senders i més senders, la primera, pistes d'escalada vertiginosa i infinita, la segona i retorn a les zones de corriols de dos pams la tercera.

La primera, curta, exigent, ràpida, la segona a velocitat de creuer, molt exigent, una experiència única, la tercera la més dura de les tres, exigent plena de dents de serra, per corriols i més corriols, on les alegries seran tantes que costarà de poder gaudir al 100% en directe a la sortida, però que de ben segur deixarà moltes imatges impreses del que seran uns dies de pur MTB.

Som genets d'una zona perfecte per a gaudir del més exigent MTB, ara cal posar aquests ingredients a l'olla per a poder experimentar les millors sortides, les que marquen la diferència, les que fan que tot tingui el seu sentit.

És on som, estem obligats a fer-ho bé, "nobleza obliga" i això és que estem fent, escalfant motors.

Michael, tot és a punt, cal únicament ser a la sortida del que de ben segur serà una aventura darrera aventura.

MTB, MTB, MTB.

Sempre endavant: pedalant amb la Yeti Arc

El que avui havia de ser una sortida relaxada, per estirar les cames ha acabat essent un "sálvase quien pueda".

De fet, la sortida avui ha estat un regal, de bon matí, quan he preparat la bossa per a la sortida de la tarda ho he fet mecànicament, com tots els dimarts, però no perquè pensés sortir, ja que el dia s'ha aixecat amb una fina pluja i no semblava que hagués de millorar, però no ha estat així.

Tard, com sempre, he decidit que sortiria, acompanyada per un expert coneixedor dels camins del poble, però, i és la màgia de ser de poble, a última hora s'hi ha afegit un expert coneixedor de tots el corriols de la zona. Impressionant, només puc dir que encara no em puc explicar què hi fan tots aquests corriols de pam tan amagadets, quin gaudir, pujant i baixant, arrossegant la bicicleta a estones també, atravessant torrents encara ben humits, i com estava avui el terreny, gens polsegós, avui la combinació de pneumàtics Maxis Monorail 2.1 UST davant i Maxis Larsen TT 2.0 UST darrere han superat la sortida amb un excel.lent, mentre veia els meus companys de ruta com perdien peu perquè el pneumàtic els feia una mala passada i relliscaven, jo escalava sense problemes.

Ha estat un inici de ruta dur, els primer 50 minuts per fer només 6Km i superar un desnivell d'ascensió de 590metres, després hem pistejat a una velocitat de vertigen, com si ens hi anés la copa del món. Han estat dues hores molt entretigudes, suficientment engrescadores per pensar, i demà quin corriol farem?

Demà més MTB, MTB, MTB!!!!

Podré tornar enrere: rigidesa

Encara recordo amb l'emoció i il.lusió, vaja com sempre, que van arribar les Yeti's ARC a casa.

Ara, anys més tard, em sap greu però, no haver sabut gaudir en aquell moment de la joia que tenia, el moment era el que era, tot just començava a adquirir confiança amb la bike doble que tant havíem trigat a trobar, la Marin Mount Vision, i fer córrer una rígida ho trobava en aquell context, no sé, "primitiu".

La Yeti ARC muntada amb la SID era espectacular, de fet de ben segur que jo la devia veure molt "pro" perquè la primera participació al ROC D'AZUR l'any 2006, quan no en sabia res més que era una cursa que havies de córrer per la platja (que innocent) i que s'hi aplegaven corredors importantíssims i de gran prestigi a nivell mundial vaig triar anar-hi amb l'ARC, va ser tota una experiència, una bona lliçó per a "novatos" però això ja ho explicaré un altre dia.

Posar la forquilla rígida PACE a l'ARC, va ser per a mi, una excentricitat, de debò que si la forquilla era de carboni i absorbia, no sé, segurament que deuria ser veritat però jo la trobava més dura que una pedra. Encara recordo l'estrena, fent pistes i corriols per la zona del Montnegre, negre, negre és com ho veia jo, i recordaré tota la vida la baixada a Arenys de Munt pel corriol o torrent o no sé pas que és aquell caminoi que hi ha just davant de la Carretera a Collsacreu! Mare meva, allò era un suïcidi, no podia frenar de mal de braços, total, un fart de caminar, mentre lagranevasio anava fent.

No recordo haver sortit gaires més vegades per muntanya amb la PACE, de ben segur és perquè no ho vaig fer, no he trobat ni una foto! el que si recordo amb molta enyorança, és la decisió de posar-hi slics a les YETI'S, en un mes vàrem fer més quilòmetres que mai, però tampoc va arribar a bon port, ja que això implicava carretera, massa risc, massa dies arribàvem a casa dient "uiiiiiiii de que ens ha anat!" , resultat, la carretera pels valents, valents, nosaltres seguim per muntanya, tot i que no ens vam escapar de fer més d'un Turó de l'Home marcant uns temps que mai més hem tornat a veure!

Recordo la primavera/estiu del 2007 fent rutes i més rutes amb la Marin Mount Vision. Any 2007, any d'acomiadament de la mítica Volta a Osona, aquesta història també l'explicaré un dia, tot estava a punt per anar al ROC D'AZUR, havíem de participar a dues curses, el Roc Marathon i el Roc d'Azur, i estava decidit que hi aniria amb la doble, però una setmana abans, en un accident sense solta ni volta, un cotxe va atropellar la meva bicicleta, per tant, vaig tornar a participar amb una rígida. No puc negar-ho vaig tornar eufòrica, que bé que m'havien anat les proves, que bé que m'havia anat la bike! però va ser tornar a enfilar-me a l'ARC i intentar fer corriols pel Montalt que semblava que no hagués anat mai en bicicleta, i aquí va ser quan vaig posar fi al meu recorregut amb bicicleta rígida, i vaig dir allò de "mai més tornaré a pedalar amb una bicicleta rígida, visca les dobles" i no sé quines beneiteries més!

Doncs sí, sí beneiteries, perquè encara no havia finalitzat l'any 2009 que jo ja tornava a pedalar amb una bicicleta rígida, sí en aquesta ocasió amb una forquilla de barra 32, i unes rodes que segurament flexen més i són més còmodes, però és una rígida, sí és aquella mateixa bike, que li vaig dir a lagranevasio que no la volia per res i que de fet ha estat més d'un any a la venta, i que afortunadament no ha comprat ningú, i jo ara, entre setmana trec a passejar.

A diferència de lagranevasio a mi els punys Pedros no m'han anat bé, de fet, m'han anat tan malament que li vaig suplicar que me'ls canvies, sempre passava alguna cosa, o giraven sobre ells mateixos, o les lletres se'm clavaven al palmell de la mà, i em feia un mal inaguantable.

Sorprenentment, quan vaig pedalar amb la Vicios vaig trobar aquests punys súper còmodes, com vaig exposar al seu dia, he de suposar que la combinació punys i grip per canviar no era encertada.

He de suposar també, si no malament aniríem, que nosaltres tant com a persones i com a ciclistes evolucionem, per bé o per mal, millor per bé, però no som els mateixos que fa cinc anys enrere, tot canvia, i les preferències o les necessitats a l'hora d'agafar la bicicleta també, si fa cinc anys algú m'hagués dit que la Vicious The Motivator és una bike còmode, no n'hagués fet ni cas, avui puc també afirmar-ho la Vicious 29"SS The Motivator és una bike canyera súper còmode, i que jo digui això venint de mes darrere mes, i rutes i hores i moltes hores i més hores pedalant amb una full suspension, és per reflexionar-hi, si ni jo m'ho crec, només l'he fet servir en dues ocasions, però el record que en tinc és boníssim, em vaig trobar molt còmode, sé que té moltes limitacions, per a mi, no per lagranevasio que ens ho demostra sortida darrere sortida, però com a rígida és molt poc rígida, sembla una contradicció però és que és tan dolça, a mi m'ha convençut sobretot en una de les zones que més pateixo amb la rígida, els que sou de pagès segur que ho entendreu, sabeu aquells bonyets que deixen els pneumàtics dels tractors que quan passes per sobre et tremolen fins les dents, la riera de Vallromanes és així de punta a punta, doncs amb la Vicious hi passes per sobre com si fos pla, és sorprenent!

Sincerament, el que més he trobat a faltar, inclús en una de les sortides amb la Yeti Arc després d'haver agafat la Vicious, quasi que em faig mal posant les mans allà on no hi havia res, sí m'ha fascinat l'amplada del manillar, jo no sé si és exagerada, només sé que és comodíssima i que és d'una gran ajuda per poder escalar.

Dit això, que més puc afegir? sóc una fan incondicional de la meva Yeti ASR-SL, de fet no hi ha cap bicicleta al mercat que m'agradi més que la meva, estic bojament captivada de la meva Yeti ARC, en ocasions voldria tornar enrere i haver-ne tret més profit, però estic contenta perquè el meu nivell és el que és gràcies a les sortides amb la doble, i segurament aquestes sortides han fet que ara pugui gaudir més amb la rígida. Però la temptació ha picat la porta, i ha entrat, mentre ha estat aturada me l'he mirat de reüll, quan lagranevasio l'ha fet córrer me l'he mirat més encuriosida, però a partir del dia que m'hi vaig enfilar, tot ha canviat, jo no sé que té, però enganxa, i després de veure el que és capaç de fer-hi lagranevasio, tot es trenca. No sé quina era és aquesta, però que estem fent camí cap a una nova concepció d'entendre el nostre mtb, segur!

Com m'agrada la meva Yeti!!!!

109,8 Km. 2.000 m. +, NO ÈPICA.

Avui la Vicious i jo hem fet la nostra primera sortida de veritat.

Inici de la sortida a les sis del matí, fi de la sortida a les dues de la tarda, a una mitja superior als 15 Km./h., que per a mi està més que bé.

Avui la Vicious ha rodat ja equipada com si anés a fer una èpica, dic com si anés perquè no ha arribat a la categoria d'èpica, però sí que avui ha estat un pas important per a encarrilar el que haurà de ser, com és el fer èpiques amb la Vicious The Motivator 29" i SS.

Avui ja he rodat sempre amb el pulsòmetre, amb les dades de promig de pulsació, velocitat i quilòmetres fets. La primera hora he rodat per sobre dels 20 Km./h., la segona per sobre dels 21, però després escalant cap a Sant Marçal des d'Arbúcies, la mitja ha anat baixant i posteriorment en el retorn a casa des de Sant Celoni també, per quedar en aquests 15 Km./h. tocats, que està prou bé, per anar amb SS. També avui ja he rodat dosificant les barretes energètiques cada hora després de la primera hora i mitja, al quilòmetre 101 tocats he pres un concentrat de sucres, aigua durant la sortida 2,5 litres i també un entrepà de llonganissa, amb un bon cafè amb llet, així com a mitja escalada a Sant Marçal hem pogut degustar unes molsudes cireres.

Kcalories consumides, 4.987, la velocitat màxima 52,8 Km./h. la mitja 15,6 Km./h., la pendent màxima del 22%.

Quina aventura, quina manera de gaudir del MTB.

Això sí, a casa després de dinar he tingut una sensació de deixar d'existir, després poc a poc fins a començar aquesta crònica m'he refet ja al 100%.

Fins als 100 Km. ni una sensació de fatiga, aquesta a durat únicament tres quilòmetres, després d'aquests la sensació com a tota la jornada de 10/10.

Com va la meva bike.


Avui tres bikes diferents fent una mateixa ruta, una doble i una semi-rígida de 26" i 3x9 i la meva Vicious 29", SS.

Quin goig poder rodar com si res amb ells, quina satisfacció, avui gran dia per a mi, 100% de MTB.

La bike ha anat perfecte, perfecte, perfecte, per corriols de pam, per arrels, per pedres, per pista, sempre impecable.



Ni una sensació remarcable de dolor de cap tipus, ni una, lleugera sí, durant uns quilòmetres a la planta del peu a la zona de la cala dreta, res més.

Us poso imatge de tot el que he portat avui sempre posat, a excepció del Buf, que únicament l'he portat per esmorzar, d'embolcall de barretes en falta un, que l'he deixat també a l'esmorzar.


Temes a tenir presents, he de substituir l'excèntrica de la caixa de "pedalier", així com el tub de fre davanter i aconseguir el pinyó Chris King de 20D.

ARC vs The Motivator.

La història:

Ja fa uns anys, cal tenir present que som ja a l'any 2010 i que parlo del 2004-2005, que després d'una ruta pel pantà de Vallforners, vaig decidir que a casa haurien de venir dues bikes, concretament dues Yeti's ARC's. Nosaltres ja teníem les dues dobles perfectament equipades, però el moment implicava endinsar-nos un altre cop a l'espai 100% rígid!!!.

Aquestes haurien de ser 100% rígides i per si de cas, també disposaríem de dues forquilles Rock Shox SID de 80 mm. del moment.

La meva concretament seria de color negre, la de la Betty de color turquesa. Les dues dues joies clàssiques, característiques de la marca, a diferència de les opinions dels profans de que un únic color defineix qui sap què, a casa seguim afirmant amb contundència, que una Yeti és una Yeti, i no el color fa que sigui o no una Yeti. També tenia clar que jo volia un doble plat no un triple, un 42-29, similar al que duia a la Scalpel Team Replica 2002-2003 que seguia com a bike número 1.


I després d'uns mesos de barrinar i barrinar el somni es va fer realitat, i així va ser.




Les forquilles rígides seleccionades, les Pace RC31.


El conjunt per a mi era sensacional, de fet va ser "la meva primera bike" seleccionada sense condicionants per a mi, vull dir que no va ser motivada aquesta elecció per un problema de la Scalpel o quelcom similar com amb l'arribada de la Rocky Mountain Element Team i la Yeti ASR-SL per les esquerdes del carboni de la Ibis Mojo Carbon, si no que va ser decidir fer-ho i prou. Que havia de ser una ARC estava més que clar, era en aquell moment i encara avui en 26" "l'elecció perfecte".


Les primeres impressions, les millors, amb l'ARC vaig tenir les primeres bones impressions a sobre d'una bike, fent referència a ser "la meva primera bike". Pujant les sensacions perfectes, baixant sempre dret, la bike era molt però que molt ràpida.



Després de rodar-hi dia sí, dia també, vaig experimentar que després dels primers 100 minuts, l'esquena em feia un mal horrorós i aquesta mala sensació no va marxar ni modificant la posició amb una tija Thomson amb retrocés, així com tampoc amb diferents potències i manillars, tant plans com de doble alçada, fet que va provocar decidir després d'uns mesos de vendre el conjunt complert de la bike. Aquest va ser un cop important a la il.lusió per un projecte de bike com aquest.

Després d'uns anys, després de rodar i rodar, avui, la meva bike actual difereix de la Yeti ARC per les rodes i per ser SS, no 2x9, fet que fa torni a ser al sender 100% rígid del 2004-2005, ara però amb 29" i SS. La construcció tant de l'ARC com de la The Motivator fent referència a la geometria i mides de la bike no difereix pràcticament en res, la longitud de les baines i poca cosa més. Angles de pipa de direcció i tub tija, així com l'alçada de la caixa de "pedalier", són cosins germans i el Top Tube germans.

Les diferències:

Ara el manillar és d'unes dimensions importants, 700 mm vers els 630 mm. de la Yeti, pla vers doble alçada, el seient no és un SLR de 135g. si no un Fizik Arione CX Carbon de 180 g. aquest darrer molt i molt còmode, i mira que és gran, però el pes és senzillament genial, els pneumàtics són ara uns 2.0 no uns 2.35, tija, potència i frens clavats i els pedals ara no són uns Exustar si no uns Crank Brothers SL, els punys són radicalment diferents, ara no són d'escuma si no de goma, ni molsuts, si no prims molt prims, amb un tacte Blandi Blu. Les bieles similars, per la seva fabricació en CNC, no pel fet de que era en la Yeti amb eix muntat a la caixa i les d'ara amb l'eix soldat a la biela esquerra.











Hi ha dos components que aquest cop també marquen significativament la diferència, com és el pinyó Chris King de 19D, pel concepte, pel que implica, però també per la seva construcció, així com les rodes Shimano XT de 29".


Ara per l'experiència les rodes DT amb el Kit d'adaptació a pneumàtics Tubeless de la Yeti ARC, han donat pas a la Vicious a les Shimano XT 100% Tubeless.

El comportament:

La diferència de comportament té tres pilars claus per a mi, en cap cas demostrables empíricament. El primer, el material de construcció del quadre, la Yeti és d'alumini, la Vicious de ferro i aquest detall, és important, el segon la forquilla, la de la Yeti és de carboni, la de la Vicious de ferro i el tercer pilar són les rodes, la primera de 26" la Vicious de 29".

El fet de ser la primera, la Yeti, una combinació quadre-forquilla, alumini-carboni, amb les rodes DT 240 S, radis Aerolite, "llanta" DT XR 4.1 de 26" i pneumàtics Schwalbe Racing Ralph 2.1 Tubeless 19 psi, la fa una bike de sensacions molt dures, on els impactes a cames i mans els recepcionava de forma seca i contundent, en el cas de la Vicious, de ferro, amb les rodes XT de 29" i els pneumàtics Hutchinson Python 2.0 Tubeless Ready a 21 psi, no hi ha mai un cop sec, a excepció de zones asfaltades on pugui coincidir que hi ha un forat on la roda entri i impacti amb el canto de sortida del mateix per l'angle accentuat d'aquest, fora d'aquesta situació, és senzillament una bike de recepcions dels impactes molt dolça. Des de que surto amb la Vicious, a diferència de la Yeti, no tinc pensament d'agafar un altre cop la doble, sí però que penso amb la doble amb moments on he rodat baixant, pujant no hi penso mai, de forma molt segura i ràpida, millor dit sense contemplacions, ara no, ara mai puc baixar sense contemplacions, sempre he de seleccionar cada metre, per mirar de no provocar-me sobrecàrregues addicionals a la ja de per si monumental i exigent càrrega d'escalar amb SS i 29".

Les dues bikes tenen una característica similar, la d'un acabat de pintura brillant, la Yeti però amb una resistència als impactes perfecte, no així la Vicious que no pot ni olorar els petit i no tant petits impactes les petites pedres que fan que lentament erosionin aquest acabat de somni que ara té i que de seguir a aquest ritme de sortides, no tindrà.

Dues bikes amb dues identitats definides, Yeti vs Vicious. Deixo oberta la possibilitat de fer la crònica de detall de geometries i comportament dinàmic.




MTB, MTB, MTB.