Temptació

Avui estava pensant com fer la crònica de les quatre estacions dins de la tardor, ahir estava molt motivat a fer-la, ara aquesta quedarà per fer, crec, crec, de mentre una imatge de la jornada d'ahir la podem compartir, que dóna lloc al títol d'aquesta aportació, únicament falta la poma, fruita que segur que devoraria :-)

MTB, MTB, MTB. 

Passant entre els núvols :-)

Costa repetir grans Vols, però mentre tinc, tenim el privilegi de ser-hi, mentre passen les hores a dalt de la bike res roda massa depressa, tampoc diria que rodi lent, els quilòmetres cauen quasi sense adonar-me que això està passant. 

Excepcionalment ara fa dues setmanes a La Garolera us vaig comentar que durant mig quilòmetre no va ser així, certament, certament.

A les grans rutes, millor dit a les que per a mi són les grans rutes els sentits roden a un ritme molt accelerat respecte a com passen els quilòmetres, i això comporta d'experimentar una varietat immensa de sensacions, sensacions agafades totes de la mà entre elles, OMG, aquestes entrelligades o no, són sempre d'una extrema potència, i per tant l'ona expansiva quan explosionen dins del meu petit univers és terroríficament acollidora, molt, tant que a cada dècima, centèssima de segon que ho experimento quedo un altre cop sense sensors de fatiga, i per aquest motiu el títol d'aquesta intervenció.

Una jornada llarga de MTB, com la de demà?

Equipats d'estiu, més manegots i armilla Lite de matinada, i també a la llarga baixada cap a Vallgorguina des del Corredor, així com baixant des de Santa Fe cap a SC, crec recordar.

De tornada des de Sant Celoni, un pas per Olzinelles sense poder pronunciar paraules, jo pel lloc, pel significat, la Reina per iniciar un darrer tram porta d'entrada d'un petit infern que li va suposar de passar unes darreres tres hores de bike duríssimes, una indigestió alimentària per tot i haver menjat a SC prudentment, sortint de SC una calor intensa, molt intensa, ens va deixar literalment xops d'equipaments i per tant de cos, calor que lentament va anar moderant-se, però el mal ja estava fet, i la Reina va viure una experiència que no oblidarà amb el pas dels anys, segur, i que l'ajudarà a les properes 24 hores SOLO, segur, de ben segur. 

I entre aquesta guerra personal per no posar peu, la nostra amiga la tempesta, a on de ser en primer terme sobre del Turó, va anar perseguint de coincidir amb la nostra ruta, a on jo pensava, bé aprofitaré per gaudir d'un bany de tardor de la mà d'una intensa tempesta, i amb aquest pensament les imatges de com seria es van anar presentant ara sí ara també sense fer-se realitat, i a diferència del bany de l'estiu a on vaig quedar escaldat de valent, en aquesta ocasió la tempesta ens va deixar de banda per segons, perquè era obrir la porta de casa que queien les primeres gotes d'una tempesta que un cop va ser a casa va durar hores, mentre girava la clau des de dins de casa escoltava com la pluja picava contra la centenaria fusta, OMG.

Les bikes perfectes, dues 29" rodant pel Montseny, sense problemes, la nova bike desmostra unes dots molt bones a la reacció del pedal, així com també per aquest motiu sembla més lleugera, força més que la Vicious sense anar millor equipada que aquesta darrera. 

Per menjar, un plàtan, entrepà de formatge, masses bombons de xocolata, per beure, vi i gasosa amb l'entrepà,  menys d'un bidó de 750 ml. d'aigua, dos tallats, i dues begudes isotòniques. Amb llums de matinada i a darrera hora, entre un fort vent al vespre coronant Coll de Pollastre, un vent que feia que petites branques, que centenar de fulles passessin volant per sobre nostre, n'hauria d'haver guardat una, estàvem a minuts de ser al centre d'aquesta intensa tempesta, a segons diria jo, amb eines, sense portar la bomba d'aire de mà que es va quedar ben agafada del porta bidó King Cage de l'Inbred, sense incidències, ni coincidències, sense l'aturada de rigor a Santa Fe, a on fa dues setmanes i compartia un instant de Cacaolat calent, i amb eines velles.

Ara dins de la nit de divendres, la setmana ens ha fet un present en forma de dos Vols més, no quatre, però no passa res, i demà podria ser un bon dia per un tercer Vol breu, crec, crec. De ser serà amb la 26", ja no amb la 29", aquesta ha de desfer el camí, desmuntar-la, i decidir si acabar-la perquè sigui la meva bike, així estem.

MTB, MTB, MTB. 

<0°C

El meu equipament, crec que no està preparat per aquestes temperatures, és el què té sortir amb l'Home del Montseny, pel fet que comporta saltar de la calidesa del Maresme a la fredor intensa del Baix Montseny. 

Un inici de jornada a les tres tocades de la matinada, per inciar el Vol quasi dues hores després sense esmorzar motivat per un dinar d'excepció de la jornada anterior que em va fer impossible fora d'un exquisit iogurt de cabra, de menjar res més a les prèvies del Vol. 

Una selecció de l'equipament d'hivern llarga, primer dia del culot Mavic Echapeé crec que és el model, així com de les botes Lake MX140, el doble protector de cara, gorret Assos, la resta de l'equipament ja sí de tardor, tèrmica Pearl Izumi de màniga curta, guants Alp-X llargs, mitjons de llana prims específics de bike, gorra Spok, i el nou mallot Alp-X Windstopper, mentre rodava proper a casa, per un cop ser a punt d'entrar a la zona propera a Vallgorguina, afegir els manegots Pearl Izumi nous, el segon protector de cara, i el gorret Assos en lloc de la gorra Spok.

La baixada direcció a Vallgorguina, va ser l'entrada a territori hivernal, perquè a casa quilòmetre que avançava, per no dir metre, una baixada vertical agafada de la mà de la sensació de descens també vertical de les temperatures fins a ser al ben mig de Vallgorguina a on tots els vidres dels cotxes estaven totalment emblanquinats, OMG, a aquest punt les meves sensacions encara les podria definir com de gaudir de l'aventura, de fet una Lluna majestuosa i molt lluminosa al cel des de sortir del Mirador feia que aquesta fos la sensació des de quarts de cinc del matí. Ara però pel pas per Vallgorguina a tocar de les set del matí després de quasi dues hores a dalt del meu Drac, desitjava ser ràpidament pujant direcció a Olzinelles per mirar de veurem protegit d'aquest fred per sota dels 0°C entrant a les zones frondoses dels boscos encantats d'Olzinelles. Poca fortuna la meva perquè no tan sols no va ser així si no que la temperatura encara era més extrema fins el punt d'escoltar com el meu Drac trencava els petits cristalls de glaç en rodar per sobre d'ells, OMG. Uns instants extrems per la intensa fredor del moment, sí, però també màgics per l'efecte de l'impacte de la llum del potent Powerled amb els critalls de glaç que dominaven cada racó del corriol fent que la percepció visual m'indiqués que estàvem rodant dins d'un tub màgic de parets vestides de encisadors brillants, OMG, OMG, OMG.

El moment màgic va durar mentre vaig ser a zona de Falgueres Màgiques i tot just sortir-ne únicament en va quedar el dolor intens a les meves mans i en menor grau als meus peus coincidint amb l'arribada a la capital del Baix Montseny. Aquest instant diferent i coincidint en arribar a destí mitja hora abans del previst em va permetre de fer l'esmorzar que no havia fet a casa, i així mirar de  recuperar-me del fred, sobretot a les mans, OMG. 

Un cafè amb llet i el què veieu a la imatge em van ajudar a refer-me, per seguidament dirigir-me al punt de trobada amb l'Home del Montseny uns minuts després. 

La ruta fins a Arbúcies dins de la tònica del fred intens idèntic al de Vallgorguina d'abans del trenc d'alba, i per tant amb una sensació a dalt de la bike diferent de la que tinc mentre rodo regularment aquesta tardor pels voltants de casa, una sensació molt diferent. 

Quasi dues hores després de sortir de SC, una aturada llarga per esmorzar a Can Sitre coincidint amb les velles espases del nostre grup de ciclistes de SC, amb dos d'ells vaig coronar el meu primer Turó ara fa trenta-vuit anys, renoi, renoi, renoi, una truita de carxofes, pa torrat, vi, gasosa, i dos cafès llargs l'energia per afrontar les properes quatre hores de bike per anar d'Arbúcies a SC passant per Santa Fe. 

Aquest cop entrant a SF per un nou pas als darrers tres quilòmetres, tram que repetirem en el futur per la seva extrema bellesa, i per en segon terme poder evitar fer cap tram coincidint amb uns conductors de cotxes cada cop més i més i més neguitosos.

Una beguda de cacao a l'Avet Blau aturada obligada, per baixar equivocadament entre autos fins a SC. 

A aquest destí i sense ser-ne el propòsit va ser la fi del Vol, crec que provocat per una fatiga física per aquesta tensió costant d'aquesta fredor al cos, no diria fred intens en si mateix, que segurament també, crec que no, si no més la sensació de fredor no de dolor intens a les extremitats. He passat més fred a d'altres aventures, pero ahir aquest no en va ser el principal protagonista, vull dir per la seva extrema intensitat, si no per la incomoditat de la fredor constant mentre rodava des del pas per Vallgorguina proper a les set del matí fins a tocar de les tres de la tarda passant per SC. Punt i final aquest darrer del Vol d'ahir, decidint tornar al Mirador amb cotxe, per la poca motivació de continuar compartint aquesa fredor durant tres o quatre hores més. 

MTB, MTB, MTB.

Vol avui després de l'aventura d'ahir? dependrà dels ànims per una banda, i de les temperatures, de si avui són amigues o no.

Retrobament.

És el que hem fet en Santa Fe i Lagranevasio, aquest dissabte.

Feia mesos que no sortíem a fer corriols els dos, aquest cap de setmana ha estat el primer després de mesos de rodar per senders no coincidents.

Tr@il et deuries sentir més que bé el dissabte, perquè el que vàrem fer, va ser rodar i rodar per part del corriol per on em vas portar fa pocs dies, ho dic perquè tota l'estona el comentari va ser " Tr@il quin privilegi que ens portis a rodar per aquests senders de dos pams".

La veritat és que ja fa deu anys, que sortim a rodar junts amb en Santa Fe, que ja és tota una època, de fet això serà a l'octubre, ara són nou anys tocats, ben tocats.

Després dels dotze primers quilòmetres, un bon esmorzar, això abans d'iniciar els primers corriols, decisió presa per afrontar les properes hores entre senders sense les ganes de devorar un bon àpat, això va ser i va ser perfecte, perquè quina manera de gaudir metre a metre de cada corriol, de cada sender, a ritme, a bon ritme, però sense anar direcció a l'esmorzar, que també està més que bé, però millor encara rodar després d'haver-ho fet. Com sempre amb molta conversa, i moltes rialles, més encara, passant un matí dels que fan que tinguis ganes de tornar a sortir tot seguit entres a casa.

En aquesta ocasió en Santa Fe, no venia amb el seu tàndem Santa Fe, difícil ho tenia perquè venia sol, però sí que va venir amb una clàssica rígida 100% amb 3x9, que va fer conjunt amb la Vicious.

De fet que ho tingués difícil, amb en Santa Fe no vol dir un impossible. Per posar-vos un exemple, a una èpica-èpica a ple estiu, amb sortida a les vuit del matí i tornada ja cap a la caiguda del sol, quan el sol picava més, quan no sabíem a on posar-nos de la calor que feia, quan pensàvem coses que no s'han de pensar mai, en Santa Fe obra la seva motxilla i treu tres Coca Coles ben fresquetes, sí, sí, fresquetes, embolcallades amb un bon aïllant.

No són detalls que és puguin oblidar mai.

El que dèiem, bon esmorzar passada la primera hora de rodar cada un en solitari per trobar-nos per rodar, i a gaudir d tres hores de senders, per després tornar a enfilar cap a casa per pista rodadora "VINT".

Aturada prèvia, a que cada un reinicies la tornada a les seves respectives cases, per fer una Cola i unes patates fregides a LA RIBES, una casa que han restaurat com a restaurant al costat de l'autopista sortint de Mataró des del PUNT ROMA direcció Premià pel Camí del Mig, millor dit el que en queda d'aquest. I després sí, ja tornada cap a casa, encara dotze quilòmetres ben bons de pista planera, de fet amb la SS, res és planer però la tornada per les Cinc Sènies no pot ser catalogada de cap més manera, PLANERA.

Equipament també de primavera, aquest cop com a única diferència vers les darreres sortides, amb unes punteres de protecció per les SIDI contra el fred, que van fer la seva feina, i molt bé, perquè tot i no fer fred, tampoc era un dia per passar calor. El 100% del temps amb "l'armilla".

Un detall a remarcar, he portat uns guants nous que als darrers quilòmetres els he guardat a una de les bosses del jersei, quin mal que em feien, però quin dolor, avui ja els he fet fora de casa, i mira que són per l'aspecte "els guants", us poso el model en concret, Sombrio Jackal. I no és per la talla petita o grossa, si no pel material del seu interior amb que estan fabricats, que fa que llagui les articulacions dels dits al agafar amb força el manillar.

L'alimentació, esmorzar, truita de formatge, cafè amb llet, dos, i una barreta de gust de xocolata de 195 Kcal a les tres hores.

Recanvis, clau multi-funció, càmera de 29", un joc de pastilles de fre, una vàlvula UST, gruixos per la pinça de fre, pin per la cadena, manxa, i un quit de "parxes".

Quilòmetres totals 50 tocats, desnivell 900 m. +, molt tocats.

Les sensacions després d'una bona dutxa, i encara avui passades ja les 48 hores ben bones, són de fatiga muscular, res en concret em fa mal, però sí que la sensació és de que el límit és proper, molt proper, caldrà perseverar amb més temps de dedicació amb els estiraments.

Ahir descans, avui també, però pel temps que fa, neva i de quina manera a casa, amb quina intensitat, restem a casa, silenciosos, veien com l'espai ve ple de flocs de neu, de milers i milers de punts blancs que fan que restar a casa sigui un imperatiu, tot i que les ganes de sortir a rodar pels corriols de darrera de casa em diuen que demà podria ser una jornada perfecte per sortir a rodar, no ho sé del cert, demà sí.

MTB, MTB, MTB.

Carretera de Mata, matadora.

Ara fa uns anys amb en Santa Fe, la Betty i jo mateix, rodàvem per la carretera de Mata direcció a Mataró, pujàvem el Coll de Pollastre des d'Arenys de Munt, coses de la vida que ens van passar un ciclistes de carretera, quin dia, quin dia, no sé com, no sé perquè, tot seguit es va disparar un atac en fases de nosaltres tres a l'hora.

Primer junts a pel darrer dels cicistes, un cop caçat, a pel segon, després de minuts ràpids de veritat, en Santa Fe i la Betty en van remolcar a pel cap de colla, i l'èxit va ser total, quin dia de glòria, quina fi de jornada.

Fa res amb la Betty, per la mateixa carretera, direcció a Mataró, sortíem de casa i ens van passar un grup de ciclistes de carretera, després de Llavaneres, el mateix, atac potentíssim vers els cuers, i la Betty que em remolca a pels primers del grup, fi de trajecte al coll més alt, passat Llavaneres, èxit absolut.

Quina sensació més bona, bé de fet dues hores després encara teníem dolor al pit, a les cames, els braços, aquell dia era dia d'èpica, i la Betty deia hores després, moltes hores després, que no entenia perquè tenia unes lleugeres molèsties a les cames, dolor muscular deia.

Betty, Santa Fe, quins dies, com el d'en MQL a la pujada dels Àngels? a la caça del ciclista de carretera, i va ser un gran dia, com els esmentats, gràcies Betty, gràcies Santa Fe, gràcies MQL. Tres de tres!!!.

El darrer, amb en MQL, tot el mèrit va ser seu, és un campió de mil i una curses, com no seguir les seves instruccions guanyadores.

Com la darrera pujada direcció als Àngels, que anava mort i de sobte m'indica uns pujadors a la dreta, i em diu, crec que va dir, "d'aquí directes a dalt" es va confondre volia dir "directes al cel", no sé si els darrers metres d'escalada, si no tenia el cor ja desenganxant-se del meu pit, quins pujadors!!!, però la sensació després fantàstica, rodar amb en MQL no té preu.

Ja fa dies que augmentar el ritme no és un problema, no dic setmanes, però si dies. Ara que ja tinc el grup XTR 2007 a punt pel que he de muntar, dos detalls circulars de 27-42, són els que he de gestionar. Vaig a fer-ho ara.

Fet, ja puc recollir els plats i a més tindré una proposta de FSA. És un pas que he de fer, anys rodant amb els 42-29, durs de veritat, ara dos anys després vull recollir un altre cop el relleu, no amb 29 sí el 42-26.

29", ara, demà, demà passat, o rígida LT UK, o Yeti ASR-SL 120-100, serà el proper recorregut, l'ordre no el sé, tant li fa quina entri per la porta en primer terme.