Mar i muntanya.

És el que va passar ahir. Inici de la ruta per muntanya de dia , i fi de la ruta al costat del mar de nit.


Una sortida que va ser una ruta entre dos genets, que segons la zona, sense dir-se res, és passaven el relleu de la ruta a fer, segons el tram, si era més proper a la capital del Maresme o més propera a casa.

Ruta inicial propera a l'ermita del Remei, que sempre ha estat motiu d'atracció.


(Xavi dedicada a tu, de part d'en Tr@il).

La temperatura de primavera, que és on som, a punt d'entrar-hi, equipats perfectes per l'ocasió, és que sortir per on vivim és també un autèntic plaer sensorial.


Com ja va passar fa uns dies, aquest encara m'agrada més que l'anterior clàssic.


Moments també per gaudir d'una aturada, puntual, però perfecte per donar encara més de pes a la sortida.


En aquesta ocasió però les destrosses produïdes per les darreres tempestes han estat realment molt greus, jo diria que mai he vist el nostre espai natural tant devastat, arbres i més arbres caiguts, els més grans, els més petits, centenars, milers d'arbres caiguts o trencats. Nosaltres però durant tota la sortida seleccionant la ruta per evitar de deixar d'anar sobre de la bike.


Una pujada temible, la que va de Lourdes als cirerés, direcció a la Pedra de la Ferradura.


Un pi únic, el de després de la Font del Malpàs direcció al Santuari, que podreu veure el que en queda.


Dues bikes, doble de XC, 26", i 3x9, i rígida, 29", i SS.

Una ruta de 50 Km. tocats, ben tocats, i de més de 1.250 m. +, de desnivell.


Alimentació, patates braves amb all i oli, Cola, cafè amb llet amb dònut de xocolata, i un bidó sencer de 750 ml. d'aigua.

El recorregut, dels que fan que et quedi una sensació, de ser uns genets afortunats. Quin rodar entre senders, entre corriols, entre pistes, un tram darrera d'un altre, gaudint de cada moment, de cada instant, tenint clar on som, però no sempre rodant per corriols coneguts pels dos, sí per un dels dos, això sí.

Val a dir, que ja fa uns anys que en Tr@il i Lagranevasio, roden dia sí, dia també, amb les seves respectives bikes, i això fa que rodar els dos sigui un rodar, sense dubtes, on decidir quin sender agafar, és senzillament pensant quin serà el més divertit.

Rodant per muntanya, i tornant per la platja. Arribada a casa de negre nit.


No sé si us ho he dit, crec que no, "que bé que va la Vicious!!!".


MTB, MTB, MTB.

Aiguafreda-Pla de la Calma, hivern 2.010.

És la ruta d'ahir, i com que anar al Pla de la Calma des d'Aiguafreda és un clàssic entre els clàssics, que millor que celebrar l'arribada de la Vicous Cycles The Motivator SS. Quina satisfacció la de rodar per aquest entorn amb la Vicious.


Una prova de foc un altre cop per la SS, per no dir directament, per a mi. Des dels primers minuts la pujada, ja em va indicar clarament que la sortida seria dura, dura de veritat. Quina exigència, quina pujada, més sacrificada encara que la de Falgars d'en Bas, els darrers metres abans d'arribar a les zones menys costerudes, hi vaig arribar amb el motor en zona vermella, o això em va semblar.


Després al pla que porta al Brull, millor, molt millor, amb visita sempre obligada al dolmen i al mirador.




Després d'aquest tram la neu ja va fer acte de presència, seria el primer indici del que ens preparava el Pla de la Calma per l'estrena oficial de la Vicious.


De fet, la ruta del cap de setmana ja feia preveure que rodar pel Pla de la Calma seria un dia de rodar per la neu, però també nosaltres per evitar que la sortida deixés de ser rodadora, sempre vàrem escollir les zones menys obagues.



I finalment arribada al Brull, on no vàrem poder fer un entrepà perquè el restaurant estava tancat, així que decidim seguir ruta per carretera fins a Coll Formic, on ja fem un bon àpat entaulats de forma seriosa.

Direcció a Tagamanent, objectiu que no va ser assolit perquè la neu va deixar finalment el camí inciclable, i la Betty i jo el dissabte ja en vàrem tenir prou de neu per aquesta setmana.


Una sortida de tres genets, de tres Dracs, dos dels Dracs molt, però que molt clàssics.


I una Yeti-Betty que marca la distància i la direcció cap a on hem d'anar.


La Moots pel seu color titani amb les lletres de Moots amb aquest blanc nuclear, semblava que es fondria entre l'espai que l'envoltava, i la Vicious entre les seves flors blanques com la neu, i el seu blau com el cel el mateix, crec que bona part de l'esperit d'aquests dos Dracs és encara al Pla de la Calma, de ben segur.






Baixada per les canteres, llarga, però llarga de veritat, amb molt de gel a les zones obagues, una baixada que repetirem, quina sensació més bona, en veure com el dia ens acompanya d'allò més, amb una temperatura perfecte per a rodar, però perfecte.






En arribar a Aiguafreda, tocades les cinc de la tarda, en Colorado va ordenar "neteja general" de les bikes, i jo vaig obeir, la Betty en cap cas, i sobre la neteja, en el meu cas va ser de les SIDI Dragon, no pas de la Vicious.


Una jornada de MTB, on la Betty i jo anàvem d'hivern i en Colorado de cintura a munt anava d'hivern i de cintura avall de ple estiu.

Eines les de sempre, alimentació, macarrons, vedella amb bolets, crema catalana, cafè amb llet, i per veure gasosa i vi de la casa, més el bidó d'aigua de 750 ml. omplert dos cops, en primer terme a Aiguafreda, i després a la pujada a Coll Formic.

Quilòmetres totals 40 tocats, i desnivell per sota dels 800 m. +, dades aquestes aproximades.

MTB, MTB, MTB.

Donaldson Center is Back

Hola Genets,

As every season here in SC, as soon as day light savings starts, the Greenville Spiners organize the Tuesdays at the Donaldson. Yesterday was in fact the first one in this 2010 season.

Donaldson Center is like the Temple of road bike in SC, hundreds of people join every week, and they spread out in different groups as per their level. The main groups, mostly with bikers inboard of different teams, are riding on the road around the Donaldson Airport, those groups are called 20+++ miles, so in fact is like a small competition every week, with people riding on the main group and then others trying to attack every mile. Those two groups are always scorted by a Police car, just to avoid problems with the rest of the trafic, as they are really big ones (more than 40-50 people in each).

The we have also what they call the XC Groups, and again here diferent levels, till the last group were "nobody alone" is the main rule. Those groups rides on roads usually going south from the Donaldson, the area is a combination of flat and small hills acting as "tobogans", so fan is almost sure in every ride.

Yesterday I was excited waiting on this new season, when I was driving towards the Donaldson, I saw all kind of cars with their bikes on the roof or on the back, it is impresive how many people driving on the same direction, and the best, not on a weekend race, during a normal workday.



Once I arrived, I prepared myself and the bike, and joined the main ara where the people wait the start of his group, basically this works through some people from the Greenville Spiners acting as speakers, and calling for the groups as per "average speed". This time I joined the group expected to ride on average between 15 to 17 MPH, where I was feeling confortable for the first day.

The group ride was nice, 25 people on the group, all young except myself and the one going always as "last men" to advise the group was complete on every stop. There was three girls, riding always with the group or even stronger in some points.

Contrary to what usually hapens, the group started to ride really fast, increasing the speed average every mile, and I was thinking that this rithm was going to kill me. In fact, the first 7 milles I was always riding on the last row, with the "closing man" just trying to avoid being cutted....was hard, and when I took a look to my computer, the everage was closer to 19 MPH than the expected for the ride....nice.

The funny thing is that I was riding on the back, because I know that all groups are speeding up on the last 10 miles....and I was right. The second section was a kind of relax if we compare with the initial miles, the group was riding really compact, and nobody was talking...clear sign about the first miles excess.

The last section, with 10 miles returning to the Donaldson area, were as expected, a real race, and this time, I did not want to be cutted on the back group as most of the times last year, so as soon as we appreached this section, I was trying to advance positions on the group, using every small hill to advance one or two rows. Then I realized that I was right going on the back on the first miles, I had more energy that most of the young ones, and after one stop sign, 4 miles before the end, the group was splitted in two, one with 6 people on the front, and the rest, so 19 riders on the back.

I was in the first group, as as soon as I saw the "attack" I speed my bike to be in contact, and avoid to be cutted by the wind and lack of group effect. It was a great experience, I was able to connect with the top 4 guys, having one more with me using my protection. The rest, simply losing distance every time I was looking back. This small group os six riders was then riding really fast, 21 to 23 MPH, it was hard, and every hill look like a great mountain.

At the end, the group was completely splitted, two guys were on the front, I really don't know what speed they were riding, but above 23 for sure. Then four, were I was, reduced a little bit the rithm to achieve the target on the Donaldson, the rest of the group arrived some minutes later, at a the "original speed" the group was expected.

I was feeling great, to be able to fight on the front, with younger riders (sure less than 30) and to feel my training on the last weeks was going on the right direction. Now I need to keep going and have more strenght to resist all the attacks on the last section, were you need more power than aerobic capacity.

Anyway, again, Donaldson is here, and fun times are back

From SC, Xavi Paricio

Estic enamorat...

Si, ja ho se.. es un amor platònic (pro diuen que l'amor es cec).

Sempre he somiat de tindre una Merlin clàssica de titani (es lo que te el fet de tindre el morro fi i la butxaca buida) ...pro aquesta es una criatura que no ha estat engendrada ni parida a l'altre costat de l'Atlàntic:

http://www.amarobikes.com/cardinale.html

Mountain Biking at College

Amazing they didnt have options like this when I was at school.

http://news.bbc.co.uk/1/hi/scotland/south_of_scotland/8548049.stm

A Scottish college is running the UK's only academic course in downhill biking.

Six students at Borders College in Galashiels are training as athletes while working towards a BTEC module. All the mountain bikers on the course are racing at a national level and two have professional contracts.

College principal Liz McIntyre said: "This course allows young people to combine sporting excellence without neglecting their education."

Downhill mountain biking is an extreme sport where riders compete to ride down a specially-built trail as fast as possible.

Bike students go downhill fast

The Scottish Borders is widely acknowledged to have some of the best trails in the world and cycle tourism is a vital part of the Borders economy.

The course, which is part of the Borders Academy of Sporting Excellence, offers a level 3 BTEC module.

Students combine their training with academic work in subjects such as psychology, sports nutrition and coaching.

Although not a conventional education, both students and staff at Borders College see this type of course as positive for downhill biking development.

Ms McIntyre said: "In order to get to the top of their field in any sport you do have to dedicate yourself and a large amount of your time to your sport.

"We don't want people to neglect their education because of this."

Valuable skills

All the young men on the course compete at a national level and two, Lewis Buchanan and Sam Flockhart, have been signed by professional teams.

Buchanan, 16, competes in 20 races a year. He said: "This course has helped me in so many ways, especially the psychological, mental aspect of racing. I've definitely seen the benefits."

Staff at Borders College are confident the course will equip students with valuable skills.

Ms McIntyre said: "This course allows students to move into a wide range of sports-related careers."

Happy St. Patricks Day everyone

17th March is St. Patricks Day. Patrick is the patron saint of Ireland so today we celebrate St. Patricks day. Not sure if patrick was a MTB'er back in the 5th century but he spent a lot of time in the mountains. So we have that similarity.

Today the biggest Parade is Ironically not in Ireland but in America. The Irish Americans love to tell everyone of their Irish roots. They celebrate it in a big way like anything American extravigant.


St. Patrick

I promise my next post will be about Mountain Biking. Speaking of which new bike arrives Monday I hope.

1,2,3,4,5...Pivot Mach 5

Aquest matí, cap a Terrassa per anar a buscar una Pivot Mach 5 de test.
A la tarda...a probar-la!

Sortida per terreny conegut...Collserola.Poc camins transitables, la passada nevaba ha causat molts estralls.
Les primeres (i darreres) sensacions són extranyes.La postura sobre la bici es molt similar a una bici de rally, especialment l´angle del sillín realment molt vertical per tractar-se d´una bici amb 130mm de recorregut, no així amb l´angle de la direcció que es un pel massa tombat (suposso que el mínim posible per poder adaptar una forquilla de fins a 140mm.La bici de test portaba una Fox de 130mm).
La marca Pivot recomana un Sag d´un 30% i així ho he fet.La bici es mou una mica (molt mica) més que la Mach 4 (100mm de recorregut) que no es mou gens.En cap cas es tracta d´un moviment molest, pero te n´adones que vas amb una doble suspensió, en el cas de la Mach 4, sembla que vagis amb una bici rigida.
El que relament m´ha impressionat el fet de que la bici funciona igual amb propedal que sense propedal, de fet, en algún moment he dubtat sobre si estaba activat el propedal o no.
La bici pedala molt i molt bé (el passat 2009 tant la Mach 4 com la Mach 5 van ser triades "millors bicis de l´any" en la seva categoria), es una bici ideal per pedalar sense pressa, això si, el fet de pedalar bé implica pocasensibilitat...tot no pot ser!
En fi, una bici ideal per algú a qui no li importi el pes (el cuadro+ amortiguador pesa a la vora dels 2.850grs) molt pesat comparat amb els pesos actuals.

Carolina Triathlon

Hola Genets,

Today again a new post, this time to explain my visit to Carolina Triathlon, the downtown bike shop I felt in love since I arrived to Greenville. For those are more or less aware of my small history in SC, there was originally two locations, one in down town close to the Reedy River Park, and another one in Woodruff Rd, close to my home.

They decided to merge both shops and create only one, again in down town, and very close to the old location. The shop is still on the same street (South Main St), but more on the West End of the city, close to the baseball stadium, and in an area they are recovering from the "old times".

I was there on Saturday afternoon, just to take a look to the material they have, and also for some "triathlon" complements I need...I will explain in another entry...for the events I want to run this year. They have great material, basically oriented to the road and tri, but with some MTB bikes and apparel.

When I arrived, Randy, the owner saw I was in, and inmediatly came to say hello, they are great people, and then I met Thea, great surprise, she had a terrible accident some months ago doing MTB, I already explained, and she is on the way to be recovered, right now she is again doing some road bike, but no running or MTB for the moment as her back is still suffering on doing the recovery. We were talking a lot, about products, about projects this year, training, competitions, but the most important, we were talking about sharing experiences with our blog, and the one they have "there in one corner" on their web site.

This new way will drive us to new experiences, or maybe not, but it's a new open road I want to follow, for the moment, I'm open to work with them in recovering this blog they have. I will explain you more details.

At the end, and as this entry make no sense with some more info, I want to share with you some pics of the shop, in an old warehouse, an amazing environment for the bike world.

Inici en color, fi en blanc i negre.

Al matí entre campions del circuït de MTB internacional, a la tarda, dia de ruta extrema per la Garrotxa.

Abans de marxar cap a Banyoles he carregat la bossa d'eines complerta, per fer el manteniment de les transmissions abans de començar la ruta imprevista per avui, i imprescindible si volíem acabar-la amb un mínim de garanties. És que ahir després de la sortida amb el Homes del Baix Montseny, no vaig ni descarregar les bikes de la VW, i per tant aquest matí ja estem a punt de marxa, pel que fa referència a la logística, no pas al manteniment de les dues bikes.

Un cop a Banyoles aturem la VW a peu de carretera i anem tot seguit a veure la cursa de les bikes, sense massa emoció, però si animats pel fet de ser tema de MTB, que sempre té el seu què.

La veritat és que vista una vistes totes, les bikes vull dir, i no perquè sigui així, si no perquè passen a molta velocitat, fet que fa, que feina tinc a poder fer les fotos dels corredors.




Així que després de veure l'arribada dels elit, marxem de Banyoles direcció a Olot, amb la intenció, de rodar amb calma per la zona que va d'Olot als Hostalets d'en Bas.




Ens aturem a menjar un entrepà pel camí, i un cop a Olot, aturem la VW, ens equipem 100% d'estiu i sortim direcció la carretera de Ridaura GIP5223. Ràpidament gaudim d'un entorn paradisíac, un sol lluent i un paratge amb restes de neu, agafem la GIV-5224 cap a La Pinya, paratge que lentament passa a ser de molta neu, anem tranquils, pel fet de la temperatura és d'estiu i tot i la neu a l'entorn, és un festival de gaudir d'un rodar rodó amb les bikes.



Seguim per la carretera de Sant Esteve d'en Bas a Ridaura fins a els Hostalets d'en Bas, fent una parada prèvia a Sant Quintí, per què córrer si en res tornarem.



Passem de llarg els Hostalets d'en Bas, i anem a parar a la carretera que va a Rupit passant pel Coll de Condreu, retrocedim el camí fet i iniciem la pujada per la pista cimentada cap a Falgars d'en Bas a les cinc tocades, i d'aquí del Camí de Falgars a la Devesa - Camí del Coll, són les sis, carretera plena de tobogans gegants, i envoltats d'un entorn totalment desconegut, d'un blanc polar, molta però que molta neu, però molta, tanta que fa mal als ulls, i al cos, perquè després de pujar per les rampes inhumanes de la pista cimentada, ara el fred és extrem, i nosaltres d'estiu.

Decidim arriscar i en lloc de tornar per on hem vingut ens dirigim cap a la carretera que porta a Rupit, la que ve dels Hostalets i que havíem deixat per enfilar cap a Falgars d'en Bas, un cop a la cruïlla agafem la carretera de Vic a Camprodon c-153 passant pel Coll de Condreu a 1.010metres, que vam sortir de La Garrotxa i passant per La Selva (Coll de Condreu és Susqueda i Susqueda és La Selva) per tornar a La Garrotxa. aquest tram és obac, molt obac, i més que ho és pel fet de que a l'hora que comencem a baixar ja són les set de la tarda, tal com sona, un fred tallant, esfereïdor, la foscor s'acosta, i la neu a aquests cara és l'actriu principal d'aquest escenari.

Amb la Betty ens mirem i enfilem ruta com feia dies que no fèiem, un ritme de cursa, sí, sí de cursa, de Roc Marathon 2.009 i així fins a els Hostalets anem i desfem el camí fins a Olot, ja a punt de rodar totalment a les fosques. Obrim la VW gelats però gelats de fred, tant que no podem ni agafar les claus amb les mans, engeguem el motor perquè agafi temperatura i poder notar l'aire calent, ens posem una muda sencera i anem directes al Viena d'Olot, on mirem de recuperar-nos del fred, menjant de valent.

Perquè de la ruta d'uns seixanta quilòmetres, un xic menys, i de 900 m. + de desnivell acumulat, amb les rampes cimentades de la pujada a Falgars d'en Bas, amb la neu com a nota predominant a partir de Falgars fins a deixar ben endarrere el Coll de Condreu, amb la tornada mentre es feia fosc fins la T-5, d'aquesta, de la ruta, no ens en cal cap recuperació, en cap cas.

Aquesta sortida ha estat una aventura rodona, única, repetible, això sí, i emocionant de veritat.

Encara avui mirant de recuperar la temperatura corporal. De pensar en la tarda d'ahir, un somriure fa la seva aparició al meu rostre, MTB, MTB, MTB!!!.

Interessant: London Cycle Show 09.

En Colorado fent referència a un model de bike en concret m'ha enviat aquest link, és ple de temes d'actualitat, i de temes interessants també, que no sempre coincideix.

http://www.flickr.com/photos/egf/sets/72157622556617314/show/with/4001999323/

Ruta "diferent"

Avui encara que la ruta ha anat per contrades força conegudes ha estat un dia “diferent”, m'explico:
Primer perquè sempre jo soc “el guia” (o sigui el que porta als demés al darrera) pro avui m'hi deixat portar, es que després de la tempesta de neu i vent del passat dilluns i per la gran caiguda de arbres que deixen els corriols impracticables dons avui fem-ho fàcil: tot per pista! A mes ¡que caram! per un dia també esta be no pensar en res mes que seguir al que portes al davant.

I després perquè baixant de Mas Silvestre a Canyamars un dels companys de sobte i al errar un doble salt a fet una volada i al aterrar s'ha donat una arrossegada terrible amb la mala sort de ferir-se la clavícula i donar-se un cop al cap ( s'ha trencat el casc) pro tot sense conseqüències massa greus per lo que podia ser... pro el ensurt ja ens ha deixat a tots glaçats. A partir d'aquí trucada a la dona del ferit perquè el portes amb el cotxe al hospital per fer-li una revisió i cura.

No crec que sigui ni molt menys la foto del mes, pro si que podríem posar-la a la categoria de RACONS (copyright Xavi Paricio) perquè es curiós que la única fabrica que hi ha al petit poble de Canyamars tinguin a la façana una tortuga!

Salud i pedal.

Racons....i la foto del mes

Hola genets,

Entrada en català, per explicar una mica tot allò que passa pel nostre cap, en moments on al petit pais la neu es companyera de sortides, i a SC el sol escalfa cada dia més, fent que lésclat primaveral es començi a notar.

Començarem per la part de racons, he decidit fer una sèrie amb fotos dels llocs on rodo que tenen un encant especial, per diferents motius, una imatge, un lloc entranyable, una senyal, una senyera...el que sigui. El fet es que començare a possar fotos d'aquests indrets per acompanyar les meves cròniques.

Avui, de nou sortida pels meus circuits al voltant de casa, Dissabte passat més de 30 milles, Diumenge de nou prop de les 30 milles, ahir un circuit u xic més cut amb 25 milles, avui, i degut al planning familiar, circuit curt, el que utilizto a les tardes, de un xic més de 15 milles. Totes sortides han estat sempre a un ritme prou elevat, amb mitjes de 18 milles, que pel moment de la temporada on estem, són prou bones.

Cal destacar, que malgrat el temps asoleiat, un nou element ha estat company de ruta, i no sempre agradable....el vent. Si, increible, i principalment aquest cap de setmana, ahir al sortir de casa el dia era espectacular, un cel blau, un sol radiant, calma...però ja havien avisat que a mig matí canviaria...i molt, el vent va entrar en acció quan més lluny de casa era, i el pitjor, gairabé sempre en contra, tornar a casa va ser tota una experiència, amb les darreres 7 milles rodant a contracorrent, amb una sensació de que acabaria quedant-me aturat.

Avui, sensacions similars, molt vent, però he intentat buscar el circuit curt, que normalment hem dona vent de cua quan torno, i així ha estat, amb una secció final amb tobogans on el ritme elevat, ha fet que en un petit descens la meva velocitat superés les 35 milles per hora, gens malament.

En fi, que continuem entrenant, acumulant i sobretot incrementant unes sensacions que avui ja son prou bones, però que han de millorar. Dimarts comença la temporada al Donaldson, aquí ja hem canviat l´hora i això obre la temporada de sortides dels dimarts, segur que serà interesant, segur que estarà plé de gent que desitja trobar de nou aquells grups multitudinaris....ja us explicaré.

Respecte a la foto del mes, només explicar que serà una selecció que farem cada mes, on decidirem la que considerem la millor foto de totes les entrades, jo faré una preselecció que exposaré en una entrada un cop finalitzat cada mes, llavors esperaré els vostres comentaris i votació per una de les pre-candidates. Un cop fet això, ja tindrem la foto del més....AQUI ESPERO QUE TOTHOM, INLCLUS ELS QUE NO HI PARTICIPEN GAIRE, ENS DONIN LA SEVA OPINIO

Desde SC, Xavi Paricio

Entre Homes del Baix Montseny.

Després de les imatges d'avui crec que res pot quedar en l'aire sobre què implica sortir amb un grup d'Homes del Baix Montseny.


Una jornada que ha començat per a nosaltres a tres quarts de sis, i on hem començat a pedalar a dos quarts de vuit, direcció Arbúcies, per a mirar de fer la pujada per Garolera, una cara difícil d'assolir, perquè la neu ha fet casa seva tot el Montseny un altre cop aquest hivern, i això fa que avui sigui un d'aquells dies on no coronar és un acte de responsabilitat.

Com ja vaig exposar gràficament ahir, l'equipament el de gala, les SIDI Dragon 2 SRS podien ser un inconvenient, però no ha estat aquest el cas, a l'inrevés, avui l'equipament ha estat de 10/10.



Hem pedalat de valent, hem gaudit de tornar a compartir amb d'altres Homes del Baix Montseny, el que és per origen la nostra zona com és el Vallès Oriental i comarca veïna com és La Selva.

Sensacions una mica oblidades, però fàcilment refrescades, res és impossible d'afrontar, res és una escalada per fer demà, si la pots fer avui, i això és el que ha passat, hem rodat per quilòmetres, i quilòmetres de neu, fins a més de mig metre de neu en la major part de la ruta. Quines sensacions més extremes, unes raquetes de neu per a la propera vegada no ens han de faltar, en cap cas.



La veritat és que un fet m'ha sorprès, al quilòmetre trenta, el guia ha decidit marxar, i ens hem quedat set genets, no vuit.



La Vicious ha passat amb nota el seu primer test amb els Homes del Baix Montseny. He pogut rodar sempre entre el grup, i en cap moment he perdut la roda, a l'inrevés, la Vicious ha fet un paper de podi, vull dir que durant tota la ruta no he sigut motiu d'alentir el ritme del grup, fet que em dóna una satisfacció més, dins d'aquesta nova experiència 29", SS.



El fet de que la ruta sigui la que ha de ser, i poder ser-hi amb la meva SS, i que en cap cas aquest fet, el de ser SS, generi cap inconvenient, és pel que esmento que per a mi ha estat un resultat de podi.



60 Km. tocats, i no tinc el desnivell, però rondant els 1.000 m. +.

L'equipament i les eines les d'ahir exposades a la foto.

Les bikes, quatre dobles, i tres semi rígides XC, així com la meva SS.

Les sensacions a sobre de la bike les millors, rodar entre Dracs de 3x9 amb una 1x1, un privilegi.

Moltes reflexions a fer després d'aquesta sortida extrema, després de descansar, a les properes hores les exposaré, fins aquí he presentat breument el que ha estat una aventura, no exempta de riscos, certament.