109,8 Km. 2.000 m. +, NO ÈPICA.

Avui la Vicious i jo hem fet la nostra primera sortida de veritat.

Inici de la sortida a les sis del matí, fi de la sortida a les dues de la tarda, a una mitja superior als 15 Km./h., que per a mi està més que bé.

Avui la Vicious ha rodat ja equipada com si anés a fer una èpica, dic com si anés perquè no ha arribat a la categoria d'èpica, però sí que avui ha estat un pas important per a encarrilar el que haurà de ser, com és el fer èpiques amb la Vicious The Motivator 29" i SS.

Avui ja he rodat sempre amb el pulsòmetre, amb les dades de promig de pulsació, velocitat i quilòmetres fets. La primera hora he rodat per sobre dels 20 Km./h., la segona per sobre dels 21, però després escalant cap a Sant Marçal des d'Arbúcies, la mitja ha anat baixant i posteriorment en el retorn a casa des de Sant Celoni també, per quedar en aquests 15 Km./h. tocats, que està prou bé, per anar amb SS. També avui ja he rodat dosificant les barretes energètiques cada hora després de la primera hora i mitja, al quilòmetre 101 tocats he pres un concentrat de sucres, aigua durant la sortida 2,5 litres i també un entrepà de llonganissa, amb un bon cafè amb llet, així com a mitja escalada a Sant Marçal hem pogut degustar unes molsudes cireres.

Kcalories consumides, 4.987, la velocitat màxima 52,8 Km./h. la mitja 15,6 Km./h., la pendent màxima del 22%.

Quina aventura, quina manera de gaudir del MTB.

Això sí, a casa després de dinar he tingut una sensació de deixar d'existir, després poc a poc fins a començar aquesta crònica m'he refet ja al 100%.

Fins als 100 Km. ni una sensació de fatiga, aquesta a durat únicament tres quilòmetres, després d'aquests la sensació com a tota la jornada de 10/10.

Com va la meva bike.


Avui tres bikes diferents fent una mateixa ruta, una doble i una semi-rígida de 26" i 3x9 i la meva Vicious 29", SS.

Quin goig poder rodar com si res amb ells, quina satisfacció, avui gran dia per a mi, 100% de MTB.

La bike ha anat perfecte, perfecte, perfecte, per corriols de pam, per arrels, per pedres, per pista, sempre impecable.



Ni una sensació remarcable de dolor de cap tipus, ni una, lleugera sí, durant uns quilòmetres a la planta del peu a la zona de la cala dreta, res més.

Us poso imatge de tot el que he portat avui sempre posat, a excepció del Buf, que únicament l'he portat per esmorzar, d'embolcall de barretes en falta un, que l'he deixat també a l'esmorzar.


Temes a tenir presents, he de substituir l'excèntrica de la caixa de "pedalier", així com el tub de fre davanter i aconseguir el pinyó Chris King de 20D.

ARC vs The Motivator.

La història:

Ja fa uns anys, cal tenir present que som ja a l'any 2010 i que parlo del 2004-2005, que després d'una ruta pel pantà de Vallforners, vaig decidir que a casa haurien de venir dues bikes, concretament dues Yeti's ARC's. Nosaltres ja teníem les dues dobles perfectament equipades, però el moment implicava endinsar-nos un altre cop a l'espai 100% rígid!!!.

Aquestes haurien de ser 100% rígides i per si de cas, també disposaríem de dues forquilles Rock Shox SID de 80 mm. del moment.

La meva concretament seria de color negre, la de la Betty de color turquesa. Les dues dues joies clàssiques, característiques de la marca, a diferència de les opinions dels profans de que un únic color defineix qui sap què, a casa seguim afirmant amb contundència, que una Yeti és una Yeti, i no el color fa que sigui o no una Yeti. També tenia clar que jo volia un doble plat no un triple, un 42-29, similar al que duia a la Scalpel Team Replica 2002-2003 que seguia com a bike número 1.


I després d'uns mesos de barrinar i barrinar el somni es va fer realitat, i així va ser.




Les forquilles rígides seleccionades, les Pace RC31.


El conjunt per a mi era sensacional, de fet va ser "la meva primera bike" seleccionada sense condicionants per a mi, vull dir que no va ser motivada aquesta elecció per un problema de la Scalpel o quelcom similar com amb l'arribada de la Rocky Mountain Element Team i la Yeti ASR-SL per les esquerdes del carboni de la Ibis Mojo Carbon, si no que va ser decidir fer-ho i prou. Que havia de ser una ARC estava més que clar, era en aquell moment i encara avui en 26" "l'elecció perfecte".


Les primeres impressions, les millors, amb l'ARC vaig tenir les primeres bones impressions a sobre d'una bike, fent referència a ser "la meva primera bike". Pujant les sensacions perfectes, baixant sempre dret, la bike era molt però que molt ràpida.



Després de rodar-hi dia sí, dia també, vaig experimentar que després dels primers 100 minuts, l'esquena em feia un mal horrorós i aquesta mala sensació no va marxar ni modificant la posició amb una tija Thomson amb retrocés, així com tampoc amb diferents potències i manillars, tant plans com de doble alçada, fet que va provocar decidir després d'uns mesos de vendre el conjunt complert de la bike. Aquest va ser un cop important a la il.lusió per un projecte de bike com aquest.

Després d'uns anys, després de rodar i rodar, avui, la meva bike actual difereix de la Yeti ARC per les rodes i per ser SS, no 2x9, fet que fa torni a ser al sender 100% rígid del 2004-2005, ara però amb 29" i SS. La construcció tant de l'ARC com de la The Motivator fent referència a la geometria i mides de la bike no difereix pràcticament en res, la longitud de les baines i poca cosa més. Angles de pipa de direcció i tub tija, així com l'alçada de la caixa de "pedalier", són cosins germans i el Top Tube germans.

Les diferències:

Ara el manillar és d'unes dimensions importants, 700 mm vers els 630 mm. de la Yeti, pla vers doble alçada, el seient no és un SLR de 135g. si no un Fizik Arione CX Carbon de 180 g. aquest darrer molt i molt còmode, i mira que és gran, però el pes és senzillament genial, els pneumàtics són ara uns 2.0 no uns 2.35, tija, potència i frens clavats i els pedals ara no són uns Exustar si no uns Crank Brothers SL, els punys són radicalment diferents, ara no són d'escuma si no de goma, ni molsuts, si no prims molt prims, amb un tacte Blandi Blu. Les bieles similars, per la seva fabricació en CNC, no pel fet de que era en la Yeti amb eix muntat a la caixa i les d'ara amb l'eix soldat a la biela esquerra.











Hi ha dos components que aquest cop també marquen significativament la diferència, com és el pinyó Chris King de 19D, pel concepte, pel que implica, però també per la seva construcció, així com les rodes Shimano XT de 29".


Ara per l'experiència les rodes DT amb el Kit d'adaptació a pneumàtics Tubeless de la Yeti ARC, han donat pas a la Vicious a les Shimano XT 100% Tubeless.

El comportament:

La diferència de comportament té tres pilars claus per a mi, en cap cas demostrables empíricament. El primer, el material de construcció del quadre, la Yeti és d'alumini, la Vicious de ferro i aquest detall, és important, el segon la forquilla, la de la Yeti és de carboni, la de la Vicious de ferro i el tercer pilar són les rodes, la primera de 26" la Vicious de 29".

El fet de ser la primera, la Yeti, una combinació quadre-forquilla, alumini-carboni, amb les rodes DT 240 S, radis Aerolite, "llanta" DT XR 4.1 de 26" i pneumàtics Schwalbe Racing Ralph 2.1 Tubeless 19 psi, la fa una bike de sensacions molt dures, on els impactes a cames i mans els recepcionava de forma seca i contundent, en el cas de la Vicious, de ferro, amb les rodes XT de 29" i els pneumàtics Hutchinson Python 2.0 Tubeless Ready a 21 psi, no hi ha mai un cop sec, a excepció de zones asfaltades on pugui coincidir que hi ha un forat on la roda entri i impacti amb el canto de sortida del mateix per l'angle accentuat d'aquest, fora d'aquesta situació, és senzillament una bike de recepcions dels impactes molt dolça. Des de que surto amb la Vicious, a diferència de la Yeti, no tinc pensament d'agafar un altre cop la doble, sí però que penso amb la doble amb moments on he rodat baixant, pujant no hi penso mai, de forma molt segura i ràpida, millor dit sense contemplacions, ara no, ara mai puc baixar sense contemplacions, sempre he de seleccionar cada metre, per mirar de no provocar-me sobrecàrregues addicionals a la ja de per si monumental i exigent càrrega d'escalar amb SS i 29".

Les dues bikes tenen una característica similar, la d'un acabat de pintura brillant, la Yeti però amb una resistència als impactes perfecte, no així la Vicious que no pot ni olorar els petit i no tant petits impactes les petites pedres que fan que lentament erosionin aquest acabat de somni que ara té i que de seguir a aquest ritme de sortides, no tindrà.

Dues bikes amb dues identitats definides, Yeti vs Vicious. Deixo oberta la possibilitat de fer la crònica de detall de geometries i comportament dinàmic.




MTB, MTB, MTB.

AE Forest Trip

A nice summers June Morning with clear skies and sun coming up at 6am. Marga left me to the ferry terminal where my friends picked me up. Bikes loaded for the 3 hour sailing to Scotland. We had breakfast and a chat about the day to come.

AE Forest was the venue of choice for the days pedaling. The forest has a great XC trail with red grade descents and some technical climbs. It also has 2 DH trails very steep technical descents, drops, gap jumps and huge Table top jumps with many bermed corners to keep the speed rolling.

The trail centre has a cafe, bike shop, showers and bike wash. The trails are all man made trails built on a bed of large Rocks and a finer stony surface of sand and gravel. The trails are designed for all weather. The bad winter has cut up the top surface at places and made for some tricky descents.

The day started out with a tough climb up a single track trail with switchback after switch back taking us through the forest. The route is 75% single track both in forest and on open mountain where the forest has been harvested. The first of the big descents is a fast section with berms and rock drops. This took us down a valley to the river below and a bridge crossing. The excitement was high and a very fast start almost ended in disaster for three of us at the front. Just before the bridge crossing they have flattened the last two berms as the winter took the bridge out and they had machines in fixing it. As we were expecting the berms the speed was very fast and took some commitment to get around the corner as the alternative was land in the river. Next was a very steep technical climb similar to the first climb of the day but longer and steeper. The trail flattened out and a long section of ups and downs kept the pace steady. The next section had a big step up. We stopped and tried this many times until we had it nailed. We followed the track for a very tight section through the trees. My wide bars just making it through the trees on some sections. There is a long section of north shore about a meter of the ground. This twists through the trees with a small drop at the end. Two of us went for a second run through it and Paul landed hard at the end of the drop bursting a tube.

The edge was next this starts with a fast descent on bermed corners then a very tight corner that seems to catch someone out every time we ride this trail. The trail then runs along the side of a big drop to the river below. Aptly named “The Edge” This is a fast section but with care as the corners are narrow and the drop is very steep to the river below. At the end there is a long descent to the river with drops and bermed corners. More climbing and a short bit of single track before the last trail and a fun jump section called the “Omega Man” This trail has a push up path and is often ridden over and over as the jumps and drops are amazing.

Lunch time at the trail centre café and some much needed food and energy. We found a new friend who took a liking to my bike. The Vicious Guard Dog!!

After lunch it was time to head into the DH trails. We pushed up the trail to let the others see what it was like as some hadnt ridden this trail previously. The shredder has everything. Steep decents rocky tree sections big jumps, Road gaps. Most of the trail can be rolled with the exception of the road gap which is BIG. After discussing the trail I was glad to hear everyone was going to give it a go. Even the novice riders who had gained confidence as the day progressed. We hit the trail a few times and with everyone making it down. Smiles on all the faces showed just how good the ridding had been.

The last section of the day was the "omega Man" again. With everyone still smiling we took this trail very fast. Big drops and table top jumps all the way to the car park. It was such a good run everyone went again and again.

With legs getting tired but confidence building one of the group pushed it a bit too much. Took a drop on the wrong line and ended up crashing big. Cuts, bruises and a stiff wrist but walked away to tell the tale. The car park is on the side of the river so as it was warm a swim and wash in the river. No better way to finish a great day. With the car packed it was a 2 hour drive back to the ferry and a 3 hour sailing back to Ireland.


The Road home bikes on the roof after a long days riding.

Scotland this week Catalunya Next week.

See some of you guys soon!!! MTB MTB MTB!!!!

Ràpida i contundent.

És la sensació que he tingut avui a la tarda rodant per unes pujades interessants, on he utilitzat tots els recursos de que disposo per mirar de no posar peu i també perquè no, de no deixar-hi excessivament la pell.

La ruta perfecte, una pista inicial de pujada de menys a més que dóna pas a un corriol costerut de veritat, per després anar tornant entre pistes i senders de baixada on sempre les sensacions han estat bones tant que un cop a baix a la riera hem decidit tornar a escalar per fer un darrer tram molt dur de pujada, tram aquest, alternatiu a seguir per la baixada de la riera, punt i final a la sortida d'avui, però no ha estat així i hem atacat aquestes imponents pujades, segell característic de que estem en la bona direcció.


Avui hem sortit sense eines, ni càmeres de 26" i 29", ni manxa, un altre dia ja us exposaré els motius, però "bien está lo que bien acaba" i avui ha anat així, i ha anat bé.

Molts ciclistes a la carena, tots a un ritme molt ràpid, he pensat que tots tenien aspecte de rodar cada dia, és una suposició, però és el que he pensat.

Un terreny moll ha fet que les pujades fossin més exigents avui, baixant hem anat amb molta calma i per això no he notat res, ni bo ni dolent.

Un dia de bike que és un dia de premi, perquè sortir entre pluja i pluja normalment em costa, però avui no ha estat així.

Ara unes hores després plou i tot seguit penso, "si avui no puc sortir no passa res, ja vaig sortir ahir".

De la bike, a millorar, res de res, tal com sona, el funcionament ha estat impecable, fins i tot una molesta vibració acompanyada d'un escandalós soroll del fre del darrera no ha fet acte de presència, fet que fa que pugui afirmar que la bike ha funcionat de 10/10.

Què puc dir si no que, MTB, MTB, MTB.

Pausa darrera pausa.

Vull dir que ja porto molts quilòmetres recorreguts en aquests tres espais, foro-forum-blog i ja tinc una mica més de "tables" del nivell d'exigència d'aquests espais. Millor seria dir d'autoexigència, perquè fora de rares excepcions, participar, promoure un espai com aquest, implica que dia sí, dia també has de gaudir de preparar les noves aportacions. No dic disposar de temps, perquè com ja he esmentat en d'altres ocasions no és res més que ser o no a les primeres posicions de la llista de prioritats.

És evident que per a mi aquest espai té una posició important dins d'aquesta llista de prioritats i per tant el temps normalment sempre hi és, podria fins i tot considerar que sempre tinc temps per tot i per a tothom, per tant també pel blog i que quan no faig aportacions, és perquè la fatiga fa que posposi una intervenció.

Ara des de que fa unes setmanes que no he pogut sortir a rodar, les meves aportacions s'han vist reduïdes i no perquè no tingui noves dades a aportar, o també perquè no, moltes dades velles que m'agrada exposar ocasió darrera ocasió a aquest espai, si no perquè el moment no predisposava a fer-ho, o sí i jo no ho he sabut veure.

Darrerament arran de l'arribada de la Vicious, millor ho exposo de forma més clara, arran de la pèrdua d'un genet, "el genet", que l'ordre de les prioritats dins del meu món de la bike ha patit un desordre substancial, del que avui encara no m'he recuperat, de fet mai acabaré de recuperar-me, cal que ho tingui clar, i per aquest motiu, va arribar la Vicious a casa. I aquest fet marca un abans i un després del meu recorregut. L'abans el tinc meridianament clar, el després certament que tot i que miro de llegir entre línies, no el tinc clarament definit. Segurament això ja sempre serà així, o després del pas dels mesos, després del pas dels anys, aconseguiré centrar l'objectiu per a poder enfocar novament el recorregut, però avui el fet és que això no és així. El perquè és així, no ho sé, però és una realitat i així l'accepto, el què implica no ho sé definidament avui, demà podria ser diferent, avui però per la data, important per a mi, el que tinc al cap ara a la matinada és això.

L'espai, aquest espai ha guanyat en positivisme, ha millorat pel que fa referència al format en si, ha generat nous vincles entre continents, no visibles al blog, però sí per a mi, ha implicat pels contribuïdors en llengua catalana a millorar ortogràficament i també aquesta il.lusió per compartir idees, informació i experiències ha fet que cada dia siguem una mica més sòlids vers els temes que per una banda exposem i a temes que per d'altra llegim, fet que implica haver de millorar dia darrera dia, sense presses, amb pauses, perquè no, però sempre amb molta constància i perseverança per aportar, aportar i aportar de manera constructiva i positiva, perseguint un equilibri entre respecte, pluralitat i objectivitat.

"Dia darrera dia, sense presses, amb pauses, perquè no":


Aconseguir-ho no és l'objectiu, millorar cada dia en aquesta línia sí i això fa que tot tingui sentit, diferent, més o menys per a cada genet, però això no és important, en cap cas.

MTB, MTB, MTB.

76/3640

Aquestes podrien ser les xifres d'una sortida "mega" èpica; 76km i 3.640m d'ascensió.

Podrien ser xifres per resumir-nos una ruta de 3.640km per fer-los en 76 dies.

També podria ser el preu d'una joia biker 3.640Euros pels nascuts l'any 76.

Però no, aquestes xifres no són res més que una invenció, una manera simpàtica (aquesta és la intenció) de fer bellugar les xifres d'anys que fan dos dels nostres contribuïdors d'aquest espai.

Que passeu un molt bon dia d'aniversari!

Per molts anys!



Happy birthday!

Vallromanes-Blanes : 29"SS en societat

Aquest dissabte, la jornada biker va iniciar-se ben aviat. A dos quarts de cinc del matí ja ens sonava el despertador, a les sis havíem de ser a la plaça de l'església de Vallromanes i entre vestir-nos, esmorzar, carregar les bicis a la furgo (no ens vam veure en cor d'anar-hi pedalant a aquelles hores) vam arribar amb el temps just.

Quan mancaven dos minuts per a les sis del matí ens presentàvem a la plaça del poble.Tot i ser filla de Vallromanes, quan he pedalat per la zona he coincidit amb molt pocs bikers del poble, tot i això, els bikers de Vallromanes són inconfusibles, tots ben elegants amb el seu uniforme del club trinxacadenes, per tant només ens ha calgut preguntar; "vosaltres deveu anar a Blanes, oi?" per saber que no ens havíem confós d'hora.

La veritat és que la decisió de fer aquesta sortida va ser molt precipitada, i gens premeditada a casa, cosa poc habitual. Tot va començar quan dijous fent una gestió a l'Ajuntament de Vallromanes, vaig iniciar una agradable conversa amb les dues persones que m'atenien, i em van informar que el dissabte el club ciclista de Vallromanes organitzava, com ja fa molts anys que fan per aquestes dates, la sortida Vallromanes-Blanes, ja ho coneixia doncs lagranevasio i en colorado la van fer deu fer uns quatre anys. Divendres en vaig parlar amb el meu germà, ell no hi podia participar, però em va animar a trucar a un membre del club sempre a punt per organitzar sortides i animar a la gent a que hi participi, per informar-me. De fet, em venia molt de gust fer una sortida diferent, com que no tenia clar que lagranevasio estès en condicions de pedalar, havia pensat en la possibilitat d'afegir-me al grup a mig camí, però sortosament lagranevasio es trobava millor, així doncs divendres a les deu de la nit decidíem que a l'endemà faríem la Vallromanes-Blanes.

Equipats de rigurós estiu, ben untats de protecció solar, tot i que a aquelles hores el sol encara no s'havia alçat, carregats de barretes energètiques, aigua, i moltes moltes moltes ganes de pedalar i passar-nos-ho bé, sortíem de Vallromanes, quan passaven quatre minuts de les sis del matí, tot i que faltaven un parell de ciclistes es decideix marxar i ens diuen que ja ens atraparan, i així va ser, quan encara no havíem arribat a Sant Bartomeu ja ens va atrapar el primer i mentre esmorzàvem al Santuari del Corredor s’incorporà al grup l’altre ciclista. Després d'enfilar-nos cap a Can Rabassa i Can Nadal, per anar a buscar la pista de la carena comencem a veure els primers raigs de sol.

Passem per l’ermita de Sant Bartomeu, creuem la carretera que va de La Roca a Òrrius i ens enfilem cap a buscar el coll de Parpers, en aquest tram podem fer algun corriol com a alternativa de la pista ampla. Un cop a Parpers seguim enfilant-nos, el grup pedala ràpid, molt ràpid, però és respectuós amb tots els companys, es fan reagrupament a tots els trencalls que poden portar a confusió i a més, el primer i últim de grup porten un walkie per comunicar-se. Arribats a Can Bordoi, no hi ha escapatòria cal agafar la pista, la súper pista cap al Santuari del Corredor, feia anys i anys que no la pujava i li tenia tan de pànic per llarga i interminable, que la veritat és que finalment m’ha passat volant, suposo que perquè en aquest tram he coincidit amb un noi que anàvem, si fa no fa, al mateix ritme, i quan el tram ens ho ha permès hem fet petar la xerrada, i anar parlant tot es fa més amè. L’arribada al santuari, ha estat un moment de relax i companyonia, hem aprofitat per menjar-nos un entrepà veure força aigua i també hem pres sals minerals, de fet encara no eren ni les nou del matí però entre el ritme i el sol ja ens havíem fet un fart de suar. Abans de reiniciar la ruta aprofitem per fer-nos la foto de grup, divuit ciclistes!

Del Santuari del corredor anem direcció Collsacreu, aquest tram quasi que lagranevasio i jo el podríem fer amb els ulls tancats, és la nostra zona habitual de sortides, el ritme continua essent altíssim, i tenint en compte que acabem de menjar, costa adaptar-se. A Collsacreu ens acomiadem d’un company que no pot fer la ruta sencera i decideix desfer el camí per tornar a casa. Continuem, ara en som disset, penso en els pujadors que ens esperen fins arribar a Sant Martí de Montnegre, pateixo per lagranevasio, fa molts dies que no pedala, i el clima i la ruta d’avui no sé si és la més encertada, ell va fent, sempre molt per davant meu, excepte just després d’esmorzar que em comenta que li sembla que ha menjat massa i que serà prudent a l’hora d’afrontar els pujadors, el veig escalant la mar de bé. El fet de que lagranevasio pedalés amb un grup de ciclistes amb bicicletes dobles i semirígides i ell anés amb la seva rígida 29”SS mai va ser motiu que fes endarrerir el grup, això en principi ja sabíem que passava amb els companys habituals de ruta, però amb un grup amb el que no havíem coincidit mai, no sabíem del cert què passaria. Certament el grup va ser encantador, educat, molt correcte i molt encuriosits amb les raons que motivaven a lagranevasio a conduir una bicicleta tant característica, va ser un plaer poder-ho explicar.

Finalment arribem a Sant Martí de Montnegre, on ens aturem per prendre un refresc, i descansar uns minuts, la sortida està essent un èxit, els organitzadors estan contents perquè el ritme és ràpid i tot va segons el que tenien previst. Continuem ruta, cada vegada estem més a prop del nostre destí, però encara hem d’arribar al coll de Can Benet, Hortsavinyà i l’ermita de l’Erola, i just en aquest tram és quan de cop i volta succeeixen totes les incidències a la plegada, caiguda d’un ciclista amb un bon cop a la zona del pit i tres punxades, les punxades són totes a conseqüència dels petits branquillons que hi ha al camí després de les neteges que s’han fet dels boscos.

Després de les reparacions, arribem a Tordera i d’aquí a Blanes potser és el tram més gris de la sortida, no trobem un camí crec entendre paral.lel al riu, hi ha tot un tram d’obres i acabem fent trams pel carril bici i trams per carretera, i finalment, ja som al passeig de la platja de Blanes, alguns aprofiten per prendre un bany, l’aigua està ben fresqueta i altres s’entaulen i prenen un aperitiu acabant de fer gana per dinar i celebrar així la fi de festa d’un gran dia de ruta btt amb molt bona companyia.

Han estat 75Km i 1.600m d'ascensió, durs pel ritme, exigents pel clima, però el que compta és que ha estat una jornada de festa BIKER en majúscules, i que ens hem trobat molt bé físicament. Ho tindrem ben en compte per l'any vinent!

Bajo la lluvia

Hoy salida corta pero intensa, cuatro jinetes hemos hecho vista gorda cuando a menos de 1 Km. de casa nos hemos tenido que salvaguardar en uno de los muchos invernaderos del Maresme, caía una pequeña tromba de agua, pero como que ninguno ha dicho de darnos la vuelta cuando ha parado hemos puesto rumbo a Cabrils para hacer una dura subida hasta conquistar el castillo de Burriac, una vez allí y viendo que el agua no daba tregua hemos decidido bajar a Cabrera a almorzar un poco y después rápido para casa que no para de llover, bueno esto ha sido todo por hoy. Mañana esperemos que más ....

La primavera ¿ha venido?.......

Betty, quin ensurt! Et comprenc perfectament i la situació que vas passar m'indigna perque reflexa en certa manera la baixa cultura de determinat grup de la nostra societat, malgrat la modernitat i eficiència que proclamen els nostres polítics respecte a l'educació en general.
Aquesta mateixa situació o similar l'he viscuda jo mateix en carretera, quan en una rotonda aprop de Rubí vaig caure amb la moto degut a una taca immensa de gas-oil. En aixecar-me i amb la moto en sentit contrari a la marxa, tots els cotxes passaven arran sense aturar-se ni a preguntar i jo sol no podía alçar la moto per que em patinaven les sabates damunt el bassal. Vaig haver de parar literalment la circulació i demanar ajut, els braços en alt fins que finalment un avi es dignà parar, deixar el seu cotxe al davant i ajudar-me. Per sort no em vaig fer cap ferida ni la moto va patir cap conseqüència, però la sensació de impotència , de falta de civisme i solidaritat per part de gairebé tothom va ser definitiva per mi.
M'alegra que en Lagranevasio ja estigui en condicions de pedalar (no sabia que tenia problemes), així podrà acompanyar a la Betty. Gent educada com vosaltres es la que fa falta en aquest país.

Bé sembla que ha arrivat la calor de cop. Gairebé no ha fet primavera aquest any, hem passat literalment del fret i pluja d'hivern directament a l'estiu en un parell de setmanes. Quina calor em passat avui amb el meu germà a la muntanya! Tant es així que demà pensem fer carretera, que degut a l'alta velocitat tens mes sensació de fresca.

Avui he estrenat frens nous a la Santa Cruz. Es tracte dels Fórmula RX que tenia de muntar mon germà a la Ibis i que finalment va descartar, en veure el pes a la bàscula i comparar amb els Magura Marta SL de sempre. Com que la seva forquilla i el quadre son IS, per muntar-los cal afegir adaptadors i aixó dispara el pes uns 70gr. més, apart el conjunt maneta- pinça ja es un pèl més pesat (uns 25 gr per conjunt). En total, son 150-160 gr de més i ha decidit conservar els Magura, vendre'm els RX i comprar noves tuberíes pels Magura. Ara em tocará doncs muntar, purgar, etc els Magura renovats a la seva Ibis.

Jo he aprofitat l'ocasió, ja que no necessito adaptador al davant (es PM en la SID) i els Shimano XT de 2 pistons que portava pesaven encara més que els Fórmula RX. A més ara que m'havia acostumat al tacte i la potència dels Fórmula M1 que porto a la Ibis, trobava massa diferència amb la Santa Cruz. De moment d'impressió ha estat totalment positiva i el tacte, potència i progressivitat estan a l'alçada del que jo esperava, malgrat unes manetes més grans i més tosques que les dels M1 The One. Un altre avantatge es l'unificació del recanvi, ja que les pastilles i discs son idéntics en els dos models de Fórmula. Ara només em queden uns Shimano XTR que vosaltres ja coneixeu , instalats a la Mérida Carbon del meu nanu i que, de moment, no els penso canviar, ja que el pes es raonable i el funcionament impecable. Tant els Xt de 4 pistons com els de 2 pistons ja estan venuts, només posar-los al Foro a un preu raonable.
Faré un seguiment intensiu de funcionament i problemes i ja us en faré partícips si s'escau.

Mon germà, que es tant polígam com jo, no ha abandonat la seva Giant Anthem de carboni i la té a Calonge, impecable per fer rutes d'estiu per Girona.

MTB.MTB.MTB i carretera si no hi ha més remei!

Retorn?.

És el que podria ser demà. Prudent en l'afirmació, fins i tot un xic incrèdul de que sigui possible.

La Vicious està a punt, miraré d'estar-ho jo també, ja podria ser hora, però aquest cop dependrà de més condicionants que el d'estar recuperat.


Dies de molts dubtes, de moltes decisions i perquè no també, de moltes indecisions.

Que la SS és exigent, puc pensar-ho justificadament pel sol fet del dia a dia de sortir-hi, però la realitat és que ho penso pels dies que fa que no surto, el que implica pensar, "que dur que serà el retorn".


Encara que fos una ruta breu estaria bé pedalar demà, no sé si serà, si podrà ser, però estaria més que bé poder-ho fer.

Hi ha a sobre de la taula una proposta d'una ruta llarga per dissabte, que jo no la podré fer, no per falta de ganes, però serà a la propera ocasió, en cap cas aquest dissabte, en cap cas. El que deia, o diu l'honorable president, "això ara no toca".

Muscularment estic bé, tinc però un dolor molest als turmells i canells i també al clatell, però penso que més motivat per la inactivitat que per res més.

Guilleries no, 24Ore no, renoi quina sequera de participacions aquests primers sis mesos de l'any, si serà el mateix la resta de l'any ho veuré d'aquí a res, això sí, també amb un any més, que "també" està més que bé.

Una arribada a casa positiva, la caixa de vint-i-quatre barretes de 200 Kcal./unit.

Una noticia molt positiva, el pes de la nova roda del davant de la Betty , 580 g. la noticia de signe contrari, que la posterior no està feta avui per avui, tot no pot ser, oi que no?.

Perseguint la nova excèntrica per la caixa de "pedalier" de la Vicious.

El pinyó Boone no podrà ser, sí el King de 20D, contesta sobre la possibilitat de disposar del "cog" de 19 i 20 dents:

"Sorry, but we stopped making the bike parts a while back. We're just doing the wedding rings now.

Thanks for asking."

Això ja ho havia comentat a aquest espai, ara ja està confirmat, és a dir el cog Boone ja no és una possibilitat. Haurà de ser un 20 de Chris King, que també està mé que bé.


Bé avui veuré si torno a pedalar, o si ho deixo per demà.

"Porca miseria"

Amb una cara de terror semblant a la de la foto és com em vaig quedar dissabte, i avui, quatre dies més tard, hi penso i encara renego, a la italiana, com l'orígen de la foto.

Si bé és cert que no acostumo a pedalar sola, hi ha ocasions que cal fer-ho perquè no tinc més remei. Rares vegades lagranevasio no pot pedalar, anys enrere quan això passava jo no em plantejava res, si ell no sortia jo tampoc, però un dia vaig provar de sortir sola i a part d'atropellar-me i aixafar-me la bicicleta la vigília del Roc d'Azur 2007, per sort tot es va quedar en una anècdota, tot havia anat bé.

Ser noia i practicar el ciclisme de muntanya mai m'ha suposat cap problema, sempre he anat acompanyada, amb la companyia de lagranevasio és com anar permanentment amb un àngel guardià, en tot moment està pendent de mi, de tal manera que aquest hivern que he sortit molt sovint sense la seva companyia, un cop a casa li comentava com arribava a enyorar només el fet que algú em preguntés un simple "vas bé?" i amb la resta de companys, que sempre han estat homes sempre m'he sentit un ciclista més, i si mai s'ha pecat d'alguna cosa sempre ha estat d'atencions cap a mi.

Però, què passa quan aquesta noia pedala sola? surto sola perquè m'agrada i ho necessito, evidentment l'aspecte d'una sortida meva en solitari no té res a veure a una sortida en companyia, són sortides molt curtes de temps i quilòmetres, on abans de sortir de casa deixo ben clar l'exposició de quina serà la ruta que faré, mentre pedalo i encara que em vingui de gust mai canvio la ruta prevista per prudència, no parlo amb desconeguts (això ja des de petita) encara que siguin ciclistes, i si es dóna el cas que he de parlar, per cortesia, ho faig, però mai informo a un tercer que no conegui quina és la intenció de ruta a fer, em fixo en tot, tot, sobretot en els vehicles motoritzats, memoritzo matrícules i fesomies i tot això per què? per prudència, no per por, simplement per prudència, per evitar un disgust.

Dissabte era un nou dia de pedalar en solitari. Vaig sortir de casa havent seguit tot el ritual de sempre, lagranevasio coneixia perfectament quin recorregut faria, per tant podia calcular més o menys quan trigaria a passar per cada punt, però al migdia, i només amb 15km recorreguts tota preparació va esvair-se la ruta de dissabte es va acabar: aquell cotxe aturat a l'inici de la riera d'Arenys de Munt amb la música a tota castanya va avançar-me de manera conflictiva passat Lurdes i al final de la riera i quan comencen les dures rampes per enfilar el camí cap a la Creu de Rupit va decidir que, juntament amb els personatges que anaven a dins, era bon lloc per seguir passant l'estona, bé, suposo que sí, però jo ja no ho veuré, tan bon punt el cotxe es va aturar de nou i ja sabent que era el mateix cotxe que havia vist i que tan mala impressió m'havia donat, vaig fer mitja volta i cames ajudeu-me cap a la plaça de l'església d'Arenys de Munt, per acabar una de les rutes més humiliants que he fet mai. Com és natural després de trucar a lagranevasio i comentar-li que estava canviant la ruta i fer-li cinc cèntims del perquè, és va negar a que seguís pedalant, no li vaig discutir, se'm van treure les ganes, així doncs en menys de mitja hora em recollia amb la furgo a mi i a la meva bicicleta per tornar a casa totalment desconcertada.

I segueixo desconcertada i indignada. Ser prudent és correcte, però no és suficient. Dissabte vaig estar pensant tota l'estona la sort que tenen els nois de ser-ho, quan pedalo sola, mai pateixo per si tindré un problema mecànic que no sabré resoldre o si patiré una caiguda i em faré mal, sinó que sempre em ve al pensament "si us plau, que no em trobi amb cap sonat".

És ben trista la realitat del sexe femení ciclista, tot i que jo sóc la primera en treure ferro de les situacions i comentaris desagradables i ofensius que puc arribar a escoltar mentre pedalo, sóc conscient que ho faig perquè són tantes les ganes de pedalar que acabo fent veure que no ho veig, però tristament existeix, i també és cert que les males maneres augmenten per moments, en quin món vivim? en un món de sonats!

Les meves sortides en solitari, per molt que em pesi, de moment s'han acabat, si pateixo no gaudeixo i a més sé que faig patir, i això sí que no. Pedalar SOLA ho deixo per a les ocasions especials, ocasions com les 24h Finale Ligure 2009, l'única ocasió a la meva vida on podies pedalar i viure el teu repte d'anar sola tot i estar molt ben acompanyada i sempre amb un somriure al rostre.

MTB, MTB, MTB!!!!!!!