YETI ASR SL: Camins que has de fer sol

Aquesta tarda, cap al tard m'he retrobat amb la meva Yeti ASR SL, i una vegada més només arrancar per sortir de casa ja anava amb un somriure d'orella a orella, però que bé que va aquesta bike!

He hagut de fer un exercici de mentalització per tal d'anar amb molta cadència, és ben cert que fruit de les sortides amb la 29"SS no em fa mal res, però no cal temptar la sort.

Avui he fet un recorregut molt proper a casa combinant muntanya i mar (per aquest ordre). He pedalat per uns corriols que fa quinze dies estaven plens de basses d'aigua i enfangats i que avui estaven sequíssims, lagranevasio també em va col.locar un pneumàtic Maxxis Monorail 2.1 davant i fins avui no havia experimentat que és un pneumàtic "lapa" m'ha donat moltíssima seguretat baixant inclús he salvat un final de baixador d'una trialera plena de reguerots, de fet jo ja em veia a terra i la bicicleta ha passat sense problemes ni una sola relliscada, per a mi, la combinació Maxxis Larsen TT darrera i Maxxis Monorail davant està essent encertadíssima per guanyar encara més confiança. He acabat fent una "anada i tornada" pel Passeig dels Anglesos amb la tranquil.litat de pedalar al costat del mar un vespre qualsevol.

Sensacions sobre la bike, genials, és còmode és dolça, i no és ni de bon tros tan exigent, aquesta sí que et permet distraccions, s'ho menja tot.

Arribar a casa m'ha costat, primer perquè ja a les nou tocades començava a fer-se fosc i no portava llum de davant, tampoc en tenia la intenció, i perquè acabar la ruta a la vora del mar, no és sempre una bona idea doncs com a traca final m'esperaven els pujadors fins arribar al poble.

Demà sortida amb Yeti ARC, no serà tan dolça, però espero tenir també bones sensacions.

MTB, MTB, MTB!!!

New Movie

I have to much time on my hands. My bike is being serviced. The weather is dry and the trails are in great condition. I want my bike!!!

YETI ARC VS VICIOUS CYCLES THE MOTIVATOR: Camins vora les estrelles

Resumint, la jornada bikera de diumenge ha estat apoteòsica! He tocat el cel, de ben segur que he estat ben a prop de les estrelles, estic eufòrica.

Però comencem pel començament.

Tal i com m'havia promès havia d'anar a buscar la Vicious a Vallromanes, i la millor manera de fer-ho ha estat anar-hi en bike, per tornar pedalant. L'escollida per a la ruta d'anada ha estat la Yeti ARC, a part de gaudir de les millores exposades a la meva intervenció anterior, Lagranevasio m'ha ofert un parell de millores més, punys Ritchey True Grip WCS d'espuma sortits directament del manillar de la Superlight (pobreta, crec que ja està sentenciada), que han substituït els punys que duia fins ara, uns Pedro's que eren d'una goma molt dura, i el dibuix se'm clavava a les mans, el curiós és que són els mateixos punys que porta la Vicious, i amb la Vicious no em molesta, suposo que hi té alguna cosa a veure la manera que dec agafar-me al manillar tenint en compte que hi porto Grip i suposo que pel fet de canviar pressiono molt més contra el manillar, bé sigui com sigui la decisió de canviar els punys així com la de canviar la direcció que ja feia dies trobàvem que semblava gripada, ha estat oli en un llum, he sortit amb bicicleta nova!

El matí ha passat tan ràpid que de nou he iniciat ruta a l'hora de dinar, de fet és a l'hora que a mi m'agrada, doncs és quan menys gent trobo, en contrapartida com que avui no hi havia ni un núvol al cel he patit bona dosis de sol, el recorregut el mateix d'ahir, avui però he pres fruita i un iogurt just abans de marxar per no passar la gana terrible d'ahir, he agafat un parell de barretes, com sempre, però no m'han fet falta. Les sensacions amb la Yeti ARC han estat les imaginades, molt bones, les rodes roden molt i molt bé, la combinació de pneumàtic és ideal i els punys, oh! els punys crec que els punys i el porta ampolles són dos dels últims canvis aparentment més insignificants fets a la bike i els que més satisfacció, alegria i comoditat m'han donat. Tot i fer molt més sol que ahir, la sensació de calor no ha estat mai la que vaig patir amb la Vicious, i tot i també haver fet curt d'aigua no he patit en cap ocasió aquells moments de fogots que vaig patir amb la Vicious. El recorregut, exactament el mateix d'ahir, inclús he parat als mateixos llocs per fer les mateixes fotos.

Al Mirador no he gosat parar-me a fer cap foto, perquè tot i que no sóc extremadament poruga, sí sóc exageradament prudent i just quan he arribat hi havia una colla de nois asseguts a un dels bancs i el meu instint m'ha dit "pedala i no paris". He intentat però, fer-me una foto mentre pedalava però tots els intents han estat en va!

Finalment, avorrida de ser incapaç d'enquadrar-me, he fet una foto a la meva ombra, que quedi constància que pedalava amb la Yeti ARC.

Després de pedalar més de dues hores, fent igual que dissabte 37km i 665m de desnivell he arribat a Vallromanes, molt contenta, relaxada i gens cansada. La processó però anava per dins, he fet una bona aturada per prendre el mateix que abans de sortir de casa, una fruita i un iogurt, m'he carregat d'aigua, en aquesta ocasió m'he preparat dos bidons, el que duia ahir a la Vicious i el que duia a la Yeti ARC que també l'he posat a la Vicious, he deixat la Yeti ARC a aixopluc, i a dos quarts de sis de la tarda, i com un infant amb sabates noves he iniciat el que em semblava impossible, el retorn a casa amb una bike de 29"SS.

Deixar la riera de Vallromanes per afrontar el torrent de Can Passeres i arribar a Coll de Clau, ha estat una experiència única, quin fart de gemegar, semblava ben bé que estès jugant un partit de tennis, però ho necessitava, cada petit crit semblava que em donés impuls per a pujar, al matí amb lagranevasio ja havíem comentat la ruta de tornada, m'havia especificat com calia afrontar cada tram per quina banda era convenient encarar cada pujador i quins eren els bons llocs per recuperar-me. Amb menys temps de l'esperat he arribat a Coll de Clau, abans d'arribar-hi ja havia pensat que si no ho suportava allà agafaria la pista cap a Teià i d'allà agafar el camí del Mig fins a Mataró i a casa, però empesa pel meu orgull he decidit seguir el camí carener fins a la Creu de Can Boquet, mare meva, fins al trencall del camí que va a la Font de Can Gurguí he pujat bé, dreta evidentment, però amb suficient força a les cames, però aaaaaaai, ai quan he hagut de seguir, no sé pas d'on he tret les forces, però ho he aconseguit, ho he pujat tot sense posar el peu a terra, després del Mirador, els peus més que les cames em bullien però sabia que no tindria problema per arribar a la Creu, tot era pla i baixada, abans d'arribar a la Creu de Can Boquet ja he pogut veure la pista de pujada que m'esperava, estava realment espantada, ja assumia que ho faria a peu, curiosament no he tingut la temptació de deixar-me caure a Premià per agafar el camí del Mig, bona senyal! Encaro la rampa de pujada de la Creu de Can Boquet a la Roca d'en Toni amb la flamant Vicious amb un 32-19 i quasi ocupant tota la pista, ample que és el manillar, i jo que necessitava tot l'espai possible, i acompanyant cada pedalada d'un simpàtic renec, animant-me jo mateixa "allez,allez !!" ho he aconseguit, no he posat el peu a terra al dolmen de la Roca d'en Toni ja volia trucar a lagranevasio per explicar-li, però no m'he volgut precipitar, encara em quedava un bon tram fins arribar a la carretera d'Òrrius i no volia cantar victòria abans d'hora. No sé pas quina potència he hagut de desenvolupar per poder pujar tots els trams, hi hagut un moment que creia que em cauria una biela a terra i quin mal de peus! la resta perfecte, una petita molèstia al bessó esquerra i la zona lumbar que dissabte m'havia molestat avui ni la notava, quan feia una hora que havia sortit del meu punt d'origen ja estava a la carretera d'Òrrius, bon ritme, i eufòrica com estava aquí sí que he trucat a lagranevasio per fer-lo coneixedor de la meva gesta particular. La carretera d'Òrrius m'ha anat molt bé per relaxar-me i recuperar, val a dir que tot i que en els trams més durs la pulsació s'ha disparat, en el moment de recuperació aquesta ha baixat immediatament, d'aquí a la Riera d'Argentona ha estat bufar i fer ampolles el passeig marítim de Mataró tot i fer-lo amb calma, doncs hi havia molta gent passejant, m'ha passat volant, i dues hores i vint-i-tres minuts després d'haver sortit del poble on vaig néixer, he arribat al poble on cada dia em faig una mica més gran amb una 29"SS suada de dalt a baix, fatigada, eufòrica, contenta, feliç. Convençuda que la 29"SS és un concepte diferent d'entendre el mountain bike, ni millor ni pitjor però sí diferent, m'atreviria a dir que és mtb en estat pur, com vaig exposar ahir, exigent, ni un moment de distracció, cada pedalada, cada traçada té el seu sentit, no s'hi val el "m'he distret" , com que coneixia perfectament la ruta, mentalment havia d'anar pensant per on l'atacaria i allà on em recuperaria i això ha estat constant durant les més de dues hores de la sortida, inclús l'últim pas, el de pujar la vorera de casa l'he hagut de meditar abans de fer, mentre que amb la doble ni me'n adono.

Al finalitzar la ruta no vaig poder saltar-me una bona taula d'estiraments, eren, són, necessaris per poder aixecar-te l'endemà. I a l'endemà tot continua igual, avui no he pedalat no per falta de ganes o per fatiga, he descansat per gaudir del descans.

La Vicious m'ha despertat inquietuds, sí, m'ha despertat moltes preguntes, inclús ja sé quina 29"SS m'agradaria tenir!

Però, sí, hi ha un però, tinc dues Yeti's que m'agraden i em funcionen, i a més els 72km que he fet amb la Vicious no són ni de bon tros la realitat de les rutes que fem. És evident que per fer aquesta "anada i tornada" la bicicleta ha estat ideal inclús la relació 32-19 l'he trobat suportable, però seria enganyar-se pensar que només per això ja puc pedalar amb una SS, per altra banda m'atabala pensar que puc arribar a tenir tres bikes, per què n'hauria de voler tantes? jo no vull una bike diferent per cada tipus de sortida, a mi m'agrada pedalar amb la meva bike, i si la meva bike ha de ser una 29"SS serà una 29"SS i prou, i de moment ho veig lluny, la meva Yeti ASR va molt bé i m'agrada més que qualsevol altra bicicleta del mercat, no em puc desprendre de la bicicleta doble que tant ens va costar de trobar, la bicicleta que em va fer acabar la meva participació a unes 24 hores! i la Yeti ARC? tot just ara que m'hi estic familiaritzant després de voltar durant quatre anys d'una banda a una altra de casa!

De moment, seguiré gaudint de la satisfacció d'haver tingut la possibilitat de fer un tast d'aquesta joia de bicicleta, i continuarem fent camí i somniant...

29"SS VICIOUS THE MOTIVATOR: Camins, somnis i promeses

Sempre que pedalo sola em ve al cap aquesta cançó, a més he necessitat tota una nit de son per assimilar el què vaig fer ahir.

Després de la sortida corriolera del dijous per la Serralada de Marina en companyia d'experts coneixedors de la zona i de la sortida en solitari del divendres per fer la meva particular "transcomarcal" Vallès Oriental-Maresme, totes dues amb la Yeti ARC estrenant novetats per aconseguir millorar les seves prestacions, com que de moment Lagranevasio no té en ment pedalar amb la seva doble, m'ha cedit les seves rodes Shimano XTR 2007, 1.550g., que han substituit les Mavic Crossmax XL, 1.815g., gest que he agraït enormement, doncs la flexió de les XTR fan que la rigidesa de la Yeti ARC no sigui tal, a més a més m'he acomiadat dels pneumàtics No Tubes The Raven 2.0, 470g., em sap greu però he estat incapaç d'adaptar-me, el conjunt roda+pneumàtic per a mi és fonamental per adquirir confiança amb la bike, i aquests últims mesos amb la combinació Crossmax+No Tubes no ho estava aconseguint, Lagranevasio em va proposar col.locar un Maxis Monorail 2.1 UST, 650g., a davant i un Maxis Larsen TT 2.0 UST, 725g., darrera i la bike s'ha tornat, per a mi, més còmode i segura, sense oblidar la millor de les millores, hem substituït el porta ampolles Tune per un Chris King, i ara sí puc treure i posar l'ampolla quan ho necessito, amb la combinació porta ampolla Tune+ampolla Tune era missió impossible, no sé pas com Lagranevasio va poder córrer les 24h Finale Ligure amb aquesta combinació, no m'ho puc explicar!

Bé, anem a la novetat del dia; la qüestió és que ahir dissabte, Lagranevasio no podia acompanyar-me a rodar, li comentava idees que tenia per fer ruta en solitari quan em va fer una proposició quasi indecent; "saps què farem? compararem geometries de la Yeti i la Vicious i si s'acosten aniràs a fer ruta amb 29"SS. Doncs som-hi! la distància de la punta del darrera del seient al centre de la potència era de 74cms contra 81,5cm., vàrem moure el seient endavant per aconseguir una distància de 76,5cm., evidentment vàrem baixar la tija 7cm. i apa, no va caldre fer res més, comprovar que era capaç d'arrossegar el 32-19, de moment a la pujada de casa era capaç de fer-ho, així doncs a fer ruta!!

Vàrem pensar que el més coherent era fer la meva ruta particular "transcomarcal" doncs divendres el meu cotxe es va quedar a terres Vallromanines, així vaig desfer la ruta que havia fet divendres amb l'objectiu d'arribar dignament al Vallès Oriental.

A les 15:00 tocades, i sense haver dinat, perquè vaig esmorzar ben tard, feia molta calor, portava barretes i pensava que en un parell d'hores arribaria al meu lloc de destí. Vaig iniciar la ruta feta un sac de nervis, era com si per primera vegada m'enfilés a una bicicleta i cada reacció que tenia la bicicleta era una experiència nova per a mi. A més a més em pressionaven tres coses, la primera la confiança en que Lagranevasio em va deixar la seva 29SS fent-me entendre que podria fer la ruta sense problemes, la segona les paraules d'en Colorado aquell mateix matí dient-me que al.lucianaria, que fliparia amb la bike i la tercera el fet que en XaviParicio i família van viure a milers de quilòmetres de distància però en directe via Skype la meva sortida de Sant Vicenç especificant fil per randa la ruta que faria ja que en Xavi coneix la zona perfectament.

La sortida va començar amb normalitat, el camí de casa fins a Mataró còmode més còmode del que em pensava i ràpid també, quan les rodes es posen en marxa és un no parar. Mentre enfilava la riera d'Argentona, ja em van començar a venir pensaments estranys, tot i tenir la sensació que la bike agafava velocitat, vaig pensar que el camí fins a Vallromanes se'm faria llarguet, el cel es va començar a tapar amb uns núvols amenaçadors i el sol ja no lluïa amb aquella intensitat que ho feia quan vaig sortir de casa, la qual cosa vaig agrair doncs ja havia començat a suar de valent, de fet ahir va ser el primer dia que vaig sortir de casa de rigorós estiu sense manegots, ni camals ni armilla!

Volia fer-me una foto pedalant amb la SS però no va ser gens fàcil.

La tortura de pensaments es va iniciar amb la decisió de fer la carretera d'Òrrius fins arribar a l'ermita de Sant Bartomeu i continuar per pista, quins quilòmetres més interminables, si bé era coneixedora que asseguda al seient no m'hi passaria gaires estones, arribar a Òrrius dreta sense possibilitat de canviar se'm va fer, no sé, sorprenentment etern, en més d'una ocasió em vaig plantejar si m'havia equivocat de carretera, fins i tot el paisatge el veia diferent, quina exigència, ni un moment de respir o de distracció em vaig poder permetre, mentre que a la zona de pla la meva pulsació era extremadament baixa, quan el tema es va anar enfilant les pulsacions també ho van fer, així doncs vaig anar amb peus de plom per no passar-me doncs no hi estic gens acostumada a sortir disparada de pulsacions. A aquelles alçades sortosament el sol havia desaparegut tot el cel estava ben ennuvolat i fins i tot em va caure alguna gota, jo feia tanta estona que suava, em suava tot, des de la punta del dit gros del peu fins a la puta del nas, ja comprenc ja perquè els SS porten dos porta ampolles, la llàstima és que jo només en portava una d'ampolla, havia fet 15kms i ja m'estava dosificant l'aigua perquè era conscient que no en tindria prou. Des del poble d'Òrrius fins al trencall de Sant Bartomeu hi ha tres quilòmetres que encara he de dir es van fer prou suportables, en aquell moment només pensava que si us plau no em vingués cap ciclista curiós pel darrera amb ganes de tertúlia preguntant-me què feia, perquè certament ni jo sabia què feia, per no saber no sabia ni la relació de plat pinyó que duia, d'això sí que se'n diu anar a cegues!

Inicio el camí de la Carena que m'ha de dur fins a la Creu de Can Boquet passant pel dolmen de la Roca d'en Toni, sembla que cauen gotes i jo que no porto armilla ni Paclite, tant me fa, tinc tanta set i vaig tan suada que penso "que plogui, si us plau", pedalo per la pista més còmode del que em pensava, amb aquella contradicció de tenir ganes d'arribar però que et sap greu que la ruta s'acabi, tinc prou potència per fer sobre la bicicleta totes les pujades que se'm presenten, però també he patit moments de debilitat, què m'haurà fet pensar que aquesta resta de brossa estava a punt per cremar?

De la creu de Can Boquet a casa els pares em separen 4km., ja tenia coll avall que hi aniria directament, però pensar que abans d'arribar havia d'encarar un pujador que amb la meva bike el faig amb plat petit i pinyó gran, i com que li havia comentat al Xavi Paricio que passaria pel Mirador, doncs cap al Mirador. De la Creu al Mirador tot i que va pujant, l'he fet còmode, no diré ràpida perquè no ho sé, però sí que pedalant dreta he anat fent fins arribar-hi, allà no sé si tenia més gana que set, però he aguantat com he pogut i fins i tot m'he entretingut a fer-me una foto, d'aquí al meu punt de destí tot fa baixada i he de dir que m'ha sorprès i molt el comportament de la Vicious, ràpida, tant que en dues ocasions he hagut de pensar "controla't que si caus, la patacada serà històrica" i sorprenentment menys rígida del que m'esperava, inclús l'he trobat menys rígida que la meva Yeti ARC semirígida.

Resumint dues hores tocades per fer 37km i 640metres d'ascensió, a una velocitat mitja de 15,6km/h amb una punta de velocitat màxima de 42,3km/h (això deuria ser baixant quan pensava que em faria mal). Sensacions, ahir contradictòries molt contradictòries, no sé ni si puc afirmar que vaig arribar dignament, el que sí és cert és que vaig arribar sufocada, i com no, com que cap sortida acaba baixant per arribar a casa els pares m'esperava l'últim pujador, que no recordo haver fet a peu ni de petita, així doncs últim esforç abans d'acabar, evidentment se'm va preguntar que on anava tan esverada? i jo pensava "aaaaaai si sabéssiu" el cert és que no em podia treure del cap com és possible que Lagranevasio faci rutes acompanyat de 3x9 ja ni penso si són doble o rígides, amb una sola velocitat, i el que és més sorprenent, que poques molt poques vegades l'he vist baixar de la bicicleta per no poder afrontar una pujada, no ho entenc, no ho puc entendre. Vaig arribar a casa amb mal de tot, de cames , d'esquena i de moral, com deia en Colorado sí que vaig flipar sí, la SS és per valents.

Vaig anar a dormir, quasi enfadada de la duressa de la Vicious, intentant recordar totes les rutes que hem fet, que Lagranevasio ha fet amb la 29"SS i això encara em despertava més contradicció, és cert que em podia imaginar la duresa de pedalar amb la Vicious però fins ara no he obert els ulls, això és una altra dimensió, és un altre capítol dins la nostra història biker.

Avui diumenge, faré el que em vaig prometre, he d'anar a buscar la Vicious, l'aniré a buscar pedalant amb la Yeti ARC i desfaré la ruta d'ahir amb la Vicious, hauré d'encarar allò que ahir vaig baixar a una velocitat de 42km/h, la diferència entre ahir a la nit és que ara torno a estar emocionada i amb ganes d'enfilar-me a la 29SS una altra vegada, a veure què passarà.

Dues converses i molta informació al cap.

És el que han estat, dues converses, de fet han estat moltes, però moltes.

Totes curiosament sobre opcions de 29", una línia de conversa amb un genet sobre una única opció, una 29" semi rígida SS i una segona conversa amb un segon genet sobre una 29" doble suspensió 3x9.

Els dos decidits a fer el pas a 29", pendents de respostes de tercers, per decidir què fer.

Les dues, magnífiques opcions com a 29", són alternatives oposades, com ho són una 3x9 i una SS.

Sorpreses agradables, com ho és el fet de que la SS a data d'avui serà la bike única, és que "si ho fas tot amb la SS, quin sentit té anar amb 3x9" i seguint amb aquest criteri la decisió camina directe cap a la que ha de ser la millor 29" i SS que he vist.

La doble, un clàssic entre els clàssics, però equipada com la SS, amb els millors components. Millors suspensions del mercat, dels millors frens, amb components tots de 10/10.

Dues bikes que són somnis en 26" de molt bikers i que són realitats de minories en 29".

De fet per aquests dos genets en cap cas són avui fets consolidats, per ser-ho cal que els dos dracs siguin al sac i ben lligats, però com us dic són a l'espera de respostes de tercers.

Jo quan parlo d'aquestes opcions veig moltes bikes, penso amb components, amb possibilitats i finalment sempre penso amb la meva Vicious.

Jo quan veig la SS semi rígida equipada visualitzo un Drac terrible, conqueridor de pujades, volador de baixades, una eina única, SS.

Jo quan veig la doble, penso amb un repte, perquè no conec cap genet amb una 29" doble suspensió.

Novetats tècniques per la doble, el nou Shimano 3x9/10V-36D, fet que fa que les diferències vers les 26" es redueixin i molt.

Fa uns mesos, que vaig guardant imatges de les millors bikes al 2010 per a mi. Segurament no són opcions per a un 99% de la majoria de bikers, però que són molt interessants des del meu punt de vista.

Pels acabats del seu quadre, per una estètica retro i un sistema que ara sí que funciona, no pels seus 3,2 Kg.:


Pel mateix sistema que la Turner, per ser compacte, per la possibilitat de poder demanar cada detall personalitzat al fabricant i perquè no, per ser una IF, però impossible de demanar perquè no es fabrica:


Per la seva diferenciació, pels seus acabats impecables, per la possibilitat com les IF de personalitzar cada tub, però impossible per haver deixat de fabricar bikes:



Per ser una 69 SS, amb un conjunt de components específic per aquest model de bike, per la seva forquilla de 100 mm. única i un preu de 2.000$ al seu dia, però també deixada de fabricar, en aquest cas fa uns anys:


Per la marca, pel lloc on és la fàbrica, pel vídeo que va posar en Colorado, per la Rocky que vaig tenir:


Si ha de ser de carboni, 29" i SS, és la bike:


Per la tradició del seu fabricant, per l'acabat de la seva pintura, per la seva geometria, per la seva simplicitat global i per coincidir l'ocasió de ser amb la meva necessitat, qualificada en aquest espai com la bike que "Fa un piló que la tenen i no la venen?", crec recordar que vaig llegir aquesta frase a aquest espai, la meva bike actual:


Pel concepte que cada dia m'grada més, com és el de fabricar una bike que té com a objectiu aconseguir amb la flexió dels seus tubs, competir amb les bikes de doble suspensió de 150 mm:


Per ser com la meva però 2x1:


Pel fet de que seria la meva bike per ser com és, que no sé molt bé què és:


Amb un quadre de menys de 2 Kg., amb un Fox RP23, no un Rock Shox, podria ser la bike:


Amb un quadre de 2,9 Kg. de ferro, amb una geometria atacadora, i una construcció espartana, seria de ben segur una bona bike per a mi:


Competidora de la Sultan de Turner, però que no té cap punt similar, bé sí, que totes dues van amb pivot virtual. La Intense, és un pas definitiu, després d'ella no hi ha recorregut, que no és cert, però és la meva sensació, el pes és però com amb la Turner una barrera difícil de superar:


Si no és una Vicious, aquesta seria una de les primeres candidates a ser la bike, és tant simple que fa mal al cor:


2,5 Kg. una geometria perfecta, simple, senzilla, eficient, dura com una pedra, exigent a les baixades, perfecte a les pujades, blanca i no taronja?¿?¿?. La bike en essència portada a la màxima expressió tecnològica pels seus components:


Si la veig de ben segur vindria cap a casa, crec que ha de ser una sensació, la sensació, una mica com quan miro l'acabat de la pintura de la Vicious, aquest cop però amb una bike on prima l'eficiència, no la simplicitat:


Què puc dir que no sigui positiu, lleugera, per sota dels 1,9 Kg. Yeti, àgil, ràpida, simple, no la que més, però simple i perquè no, per ser una marca de molta presència a casa:


Una ETS-X, no necessita ser, és per si sola, avui ja no es fabrica perquè prima que les bikes han de ser models nous. Aquesta bike avui, encara no ha estat superada, igualada sí, superada no.


No cal, no cal dir res més que és una Superlight feta 29", és així:


Una bike rígida no lleugera, sí mítica, sí generadora d'un somriure quan és a casa, amb una geometria de caça:


Ibis Mojo SL, 2,3 Kg. 140 mm. pivot virtual, la bike, un sol però, no pot portar bidó, però és tant maca, que no és un problema, per a mi, sí, però per les circumstàncies, per res més:


Quan la "fama", no és el que cerques i sí passar estones de pur MTB, una Superlight amb unes suspensions de 150-160 mm. una bike per a tot i que tot ho fa bé:


La Heckler amb pivot virtual, res més:


Concepte UK, bike robusta, compacta, amb forquilla de 130 mm. o superior, fins i tot de 160 mm. rígida, molt rígida del darrera, matadora en trams tècnics i revirats, voladora en trams ràpids de terrenys matadors, una caçadora de dobles distretes, perfecte per les terres del Nord:


La Superlight amb pivot virtual:


La Vicious sense opcions a res que no sigui SS:


La Blur XC però lleugera i 29":


Quan tens parents i no ho saps, però mires i veus que teniu la mateixa fisonomia, vull dir que és una Vicious o que la Vicious és com ella:


La torno a posar perquè aquesta bike tindrà recorregut a casa:


Pel fet de ser, pel fet de fer, per res més, MTB, MTB, MTB:


No cal que la meva exposició tingui un sentit plural, de fet no és important, sí que sigui el que per a mi és, bikes que poden ser la meva bike i que no ho seran, totes, perquè no té massa sentit, sí una mica però no massa, però que fan que el color del dia sigui sempre una mica més clar del que ja és.

MTB, MTB, MTB.

Preparatius.

Són totes aquells detalls que de forma mecànica fas a les prèvies de cada sortida i que són importants si vols evitar una part de les incidències previsibles d'una sortida, les imprevisibles ja les afrontarem un cop hi siguem posats.

La jornada abans preveiem els equips d'anar en bike, pel fet de que surten dia sí dia també i cal tenir clar que et posaràs, perquè no ho pots decidir a primera hora del matí, segurament decidiria malament i també perquè part d'aquests equips molt cops encara estan estesos per assecar-se.

Primera hora si hem de sortir des de Sant Celoni, vol dir les cinc tocades del matí i no és la millor hora per prendre aquestes decisions, sí que és cert que en darrer terme sempre cal tot i tenir clar quin equip portaràs, mirar quin dia fa, com també és necessari haver mirat la previsió del temps (el temps) per la jornada en qüestió. Per si de cas agafem una jaqueta més d'hivern si el dia no pinta bé i sortim de Sant Celoni, pel fet que sempre pot fer més fred a Sant Celoni que al Maresme i un cop a lloc amb la VW, ja veiem quina serà la decisió encertada.

També cal no anar a dormir a darrera hora, cal descansar i si pot ser bé, fer-ho bé. La veritat és que quan quedem per a una sortida, la nit anterior a aquesta dormim poc, per l'emoció, és que és tant bona la sensació que els nervis fan que la nit abans d'una sortida amb d'altres genets sigui com la prèvia a la nit de reis de fa ja uns anys.

L'esmorzar a primera hora sempre, tot i que després repetirem aquest àpat durant la ruta. I sempre el fem amb el mateix que prenem cada dia, mai fem invents ni canvis de darrera hora, mai.

Cal també omplir els bidons d'aigua, és una errada clàssica, sortir i fer-ho amb els bidons amb l'aigua de la darrera sortida, tot i que el nostre cas és difícil perquè després de cada sortida buidem els bidons i els deixem cap per avall amb un paper a sota per evitar que la humitat i els florits prenguin posició dins del bidó. Si oblido aquest darrer pas, no passa res, sempre tinc un bidó sec a punt, de fet en tinc quatre sempre i procedeixo a deixar assecar el que porta la bike i agafar el sec de l'armari.

També és important que les ulleres i el casc estiguin impecables, vull dir que les esponges interiors del casc estiguin en bon estat, després de cada sortida cal fer una neteja a fons de les mateixes i en el seu defecte deixar-los a un lloc que ventilin bé.

Les ulleres les netejo amb aigua i asseco amb la funda de les mateixes, tal com molt bé indica el fabricant, fet que ha evitat d'haver de substituir els vidres de les mateixes els darrers anys i si hi ha fang enganxat, amb aigua i els dits el retiro, mai amb res que no siguin els mateixos dits.

Sempre, sempre, sempre, verifiquem les pressions dels pneumàtics, per exemple per la pujada per Vimeners vaig optar per una pressió un xic més alta, pel fet de ser una sortida marcadament rodadora, en cap cas tècnica. Sempre cada dues sortides o cada sortida si el terreny de la darrera ha estat de molta pols o fang, repasso les transmissions, desllorigador petit de punta plana, per treure el gruix d'oli i sorra dels rodets del canvi i per repassar pinyó a pinyó el mateix, així com els plats. El desllorigador ha de ser petit per a poder passar bé entre els pinyons. Després del desllorigador passo el respall específic a la transmissió complerta. Ara tinc menys feina pel fet de que anem una 3x9 i una SS, un xic d'oli Finish Line i assecat amb el drap de la cadena així com dels rodets, pinyó i plat engranat en el moment de posar l'oli, per evitar que quedin molls en excés de l'oli acabat de posar, per evitar que s'omplin de brutícia, cal tenir clar que únicament cal que la part interior de la cadena tingui oli i tampoc molt, és per això que hi passo el drap de forma decidida.

Cada dues sortides de la doble netejo les barres de la forquilla i amb molta cura la zona del guarda pols, faig el mateix amb la suspensió posterior. Ho faig amb un drap molsut, el gest és com treure brillo de la punta d'unes sabates. Si dubto de si toca o no, ho faig, moltes vegades és la diferència entre passar una bona jornada de bike a passar un dia gris de bike.

També verifico l'estat de les pastilles de fre, no sempre però des de que portem un recanvi i també pel fet de que a la que la maneta de fre té massa recorregut, això ja sol ser un clar indicatiu de que cal posar pastilles noves.

Una caixa transparent, la dels canvis XO, és on hi portem les ulleres dins de la funda específica d'aquestes, la clau multi funció, la càmera, la manxa, els desmuntables. Dins d'una bossa menuda de plàstic agrupem les pastilles de fre, el pin de la cadena, els gruixos per centrar els frens pel SI, els repara punxadesi i la vàlvula Tubeless.

D'aquesta manera no hem de cercar cada cop cada element un per un. Sempre abans de sortir acordem si no dupliquem aquests elements. En funció del dia i la sortida decidim, però a peu de sortida no abans.

Si el punt d'inici de la sortida no és a casa i cal anar-hi amb la VW, aleshores aquestes caixes són perfectes perquè saps que agafes la caixa i tot és a dins.

En aquest cas, el de sortir des d'un punt lluny de casa, portem un calçat molt còmode per a conduïr i per relaxar els peus després de la sortida. Si hi ha possibilitat de poder disposar d'unsadutxa o pensem que ens caldrà, amb una bossa d'aigua que tenim expressa que té un mànec de dutxa, si fem el fet, aleshores portem una bossa d'esport específica per a portar la muda i el calçat, però normalment si no hi ha un compromís familiar posterior o similar, la dutxa queda per quan siguem a casa i anem equipats de bikers fins arribar-hi.

Les cintes dels pulsòmetres i els sensors estan sempre a dalt a casa, pel fet de que sempre després de cada sortida estenem les cintes i assequem els sensors separats, per evitar les humitats de la cinta i per evitar el desgast prematur de la pila del sensor. Els dos Polars els deixem després de descarregar les dades a l'ordinador, en posició hibernació pel mateix, per evitar de gastar la pila d'aquests.

Darrera de la bike portem el llum agafat a la tija. Els del davant a casa els tinc tots guardats dins d'una caixa oberta pel frontal d'aquesta, els carregadors al costat i cada X sortides procedeixo a posar les bateries en càrrega. Dic cada X sortides, no després de cada sortida, perquè tot i ser de Li, és a dir sense efecte memòria, crec prudent no càrregar a la mínima. Així les bateries es descarreguen força, fet que penso que allarga la vida útil d'aquestes. Si és una sortida a jornada complerta, portem el Powerled del manillar, si és una nocturna portem també el Karma al casc.

Si no tenim intenció de tornar de nit, normalment no agafem els llums davanters, però si es fa de nit, un d'aquests llums del darrera el posem davant al manillar en la funció intermitent i rodem amb molta prudència pel fet de que si no hi ha lluna plena no veiem res de res.

Tema alimentació, quan ho fem bé, portem una barreta energètica, no proteínica, per cada hora que rodarem, d'unes 200 Kcal. I si serà una èpica portem un Powergel, que rares vegades utilitzem. Si és una sortida extrema un dels bidons va carregat amb aigua i un 6% de sals com a màxim. Aquestes són sempre les mateixes, no fem invents del darrer dia, mai.

Per sortir portem sempre diners en efectiu, la VISA, el DNI, i el mòbil. Mai saps a on acabarà el dia.

La poligamia en bici

Haig de confessar que jo soc realment polígam en la utilització de la bici. Crec que mon germà i la major part de la nostra colla estem en el mateix cas. Tots tenim al menys dues bicis diferents. Però arribats a un cert nivell, som extraordinariament fidels a les nostres joguines. Amb constants millores, però amb els mateixos models , que tanta satisfacció ens donen.
Ara, gairebé he arribat a la perfecció i equilibri en les meves tres estimades. Ja poques reformes faré, al menys durant un bona temporada: La Ibis ha arribat a un punt de relació pes -prestacions-confort-estètica-fiabilitat que em satisfà plenament, la Santa Cruz Blur XC la trobo ideal per recorreguts menys tècnics i mes maratonians, sense descuidar el confort, robustesa i lleugeresa i la Progress de carretera em sembla clarament suficient per la utilització secundària que en faig, quan la colla literalment m'arrastra per acompanyar-los i no em costa gens seguir-los o fins i tot fer la guitsa atacant sense compassió quan menys s'ho esperen.
De manera que ara en els entrenaments matiners i curts (dues o tres hores) entre setmana, normalment acompanyat per mon germà, agafem tots dos les blanques: Yeti i Blur XC, en canvi dissabte podem fer carretera i diumenge enduro amb les Ibis, en sortides de 5 hores i esmorçar de cullera. O sigui, amb lleugeres variacions segons les circumstàncies, les gaudim totes.
Es per aixó que trobo una mica extranya aquesta fixació que el nostre mestre Lagranevasio té ara amb la nova Vicius de 29", tenint a la recàmara les excel.lents Santa Cruz i Yeti, que tanta o més satisfacció l'hi poden donar. En fi, tothom es lliure, i més en aquest cas, de fer la seva, però jo l'hi haig de recomanar que de tant en tant sigui una mica polígam, no se'n arrepentirà, segur.
Ja he muntat les noves bieles vermelles Fun Works a la Yeti de mon germà, queda espectacular i clarament per sota dels 11Kg. Ara queda muntar els frens Fórmula RX que ha adquirit per la substitució a la seva Ibis dels Magura Marta que tants problemes l'hi estan donant. El presupost de reparació dels Magura superaba clarament el preu dels Fórmula RX de característiques més modernes i un pes similar.
I parlant de frens, vull referir-me als meus Fórmula The One: Quina potència mes brutal amb els discs de 160, sense deixar de ser suficientment progressius i ni rastre de fading a les baixades més llargues i ràpides. Totalment recomanables. També un aprovat als nous plats, de moment.

Més endavant intentaré fer un tutorial de manteniment de la Fox o recuperar en part el que ja vaig fer al seu moment de la Fox RLC, ja que ara ja només em queda una Fox RL a casa, que porta el meu nanu a la Mérida Carbon, apart de les tres de mon germà.

Salut

90%90.

Ara ja fa mesos que rodo amb la Vicious The Motivator SS i cada dia que surto ho faig amb ella, no amb la Superlight.


Sempre, durant aquest temps des de l'arribada de la Vicious, la Superlight ha quedat aparcada, és la realitat, quan ho escric em sembla impossible. Que una bike que m'ha anat tant i tant bé, ara després de rodar dia sí dia també amb la Vicious i agafar un sol dia la Superlight, i tenir la sensació de que és un flam, però un flam.

És que em fa mal el cor afirmar "és un flam", és una severa contradicció. Perquè és desconcertant que una bike, la Santa Cruz Superlight construïda per a ser utilitzada per a mans expertes, proposada al mercat erroneament per a principiants però, i que jo ara la trobi molt menys eficient pujant, em deixa bocabadat.


Les dobles, la majoria "crec", estant pensades per escalar anant el 90% del temps assentats i per aquest motiu els sistemes de suspensió estan fets per optimitzar el seu rendiment pujant en aquesta posició, assentats.

Ara amb la SS, el 90% de la sortida vaig dret, fet que fa que és rar tenir molèsties lumbars, però el fet és que quan passo a la doble, hi he anat un sol dia, o dos, des del dia 1 de gener, dret puc anar-hi uns minuts, per compensar la musculatura, creia fins i tot que havia aconseguit la posició perfecte per atacar dret les pujades llargues o intermitents de Girona. Fins i tot la sensació era de que la bike no es movia gens, amb aquesta darrera, amb la doble, els dolors lumbars rodant assentat són presents després dels primers vint minuts i si vull compensar rodant una estona llarga dret, tinc la sensació que la bike és mou, fins el punt de tornar a rodar assentat i per tant afavorint el dolor lumbar.


Però quan rodes amb freqüència, vas perfilant cada cop més les teves necessitats, vas definint detall a detall la teva bike. Aquest és un procés que costa de tancar.

Ho dic pel fet de que l'arribada a casa de la SS obre moltes portes a qüestionar aspectes que ja tenia clarament definits.

El primer és que jo soc biker de doble suspensió, en cap cas de semi rígida i ja no et dic de rígida, fet que fa que a data d'avui pensi encara amb clau de doble, però que curiosament amb la bike que estic sortint és amb una rígida, 29" i SS. Vull dir que no m'importa entrar en una contradicció amb el tema de bikes, si aquesta funciona. Per això tinc una 29" i SS, perquè em funciona, però això implica en el meu cas fer una comparació directa i crua de les diferències que experimento entre la rígida, 29", SS i la doble, 26" i 2x9. I em desconcerta a aquestes alçades que segueixi rodant únicament amb la SS.

L'única explicació que considero viable avui, és que em cal esperar més temps per treure conclusions, bé conclusions ja en trec ara, però vull dir conclusions definitives.

Un fet és un fet i aquest és que ara fa dos dies vaig començar a desmuntar la Superlight, ara ja no té rodes ni el porta bidó Chris King.

Que com a criteri tingui clar que entra com a possibilitat desmuntar components de la millor bike que he tingut mai, em deixa aturat. De fet no és cert, no és una possibilitat, és un fet, no té rodes ni porta bidó.

El raonament per fer-ho ha estat que una bike que no utilitzo i uns components d'aquesta que necessito, fa que tot seguit procedeixi a desmuntar la Superlight.

Què implicarà això, no ho sé. De fet no oblidem que dins d'una funda de bike hi ha encara la Yeti ASR-SL 2009, impecable. De fet cada dia que veig la del meu germà, clavada que la meva però 2008, penso "la podria tornar a muntar", però no ho faig.


Vaig estar a punt fa uns mesos, quan vaig procedir a comprar tots els components per a fer-ho, bieles i desviador Shimano XTR03/07, tija Thomson Materpiece, potència FSA OS99 110 mm. 6º, Grip Shift i canvi Sram X.O, pedals Crank Brothers Egg Beater SL, pneumàtics Maxxis Larsen TT i Monorail Tubeless, manillar recte FSA SLK 600 mm. que amb els components que ja tenia, com són les rodes i els pinyons Shimano XTR07/03, cadena Shimano Deore, seient SLR 135, frens Magura Marta 160 mm. punys Pedros, direcció Ritchey WCS, i el joc de forquilles, Reba, la groga i la Fox Float RLC de 140 mm. passada a 120 mm. hauria estat el retorn de la Yeti, però un cop ho vaig tenir tot, vaig muntar la Yeti ARC de la Betty.