Exciting times.


The ideas, thoughts and actions in life are just like riding Skyline at Storm-Lo: find the flow and enjoy the ride!

SingleSpyder.

divendres, de juliol 16, 2010

Imatges d'una crònica de somni: Quan el deliri impera.

Us poso les imatges cronològiques del que va ser el dia d'ahir.

No són tot el que va ser, és cert, però penso que sí són representatives del que va ser la jornada.

L'arribada al Santuari del Corredor, podia ser un indicatiu de quin i de com seria el dia, molta calor i molt bones sensacions.


Al Santuari del Corredor la meva ombra sempre fidel, únicament em va fer una exposició, cerquem aixopluc i d'aquí a una estona ja veurem per on sona.


A Sant Celoni, un genet es va proposar que seria d'acer i no pedra la reconstrucció, perquè sempre va pensar en respectar el seu nom, el Pont Trencat de Sant Celoni.


Seguint pista direcció Hostalric per creuar el riu direcció Montsoriu.


Al fons l'objectiu, un Turó que no vol deixar-se veure per aquest genet i el seu Drac. No és por, ni dolor únicament l'olor de veure's conquerit per qui se sap vulnerable de conduir la tristor a la foscor i l'alegria al seu cim.


Entre belles un genet, que vola cap un destí, essència i verí del que serà a la fi la caiguda del fortí.


Res és el que sembla i tot és el que és, però una cosa és clara, un genet i un Drac estan cercant l'anonimat per gaudir de l'oportunitat de fer-lo caure al seu sac.


Els Castellets al fons són la protecció perfecte per evitar la conquesta de qui tant s'entesta en arribar amb el vent de la propera tempesta.


Entre el riu i Montsoriu sembla que l'objectiu és viu, el sol únicament vol que posem fi a aquest vol.


Prop de Sant Feliu un genet i un Drac cercant la humitat que ens ha de permetre navegar mentre no podem volar.


A Arbúcies un color i un nom que esborren la calor d'aquest genet i el seu Drac.

A Can Sitra entre senders i torrents una de bona per seguir fent el valent.

La Garolera on després de reposar cal tornar a volar.

La fortalesa del Montseny es deixa veure lluent.

Una dura conquesta, una escalada exigent per un genet vigent i un Drac molt valent.

Parets forjades són, a costa de molts de trons i on sempre s'espera l'arribada d'un nou Drac.

A Coll de Te entre guspires, sempre senyors a l'hora de compartir la frescor d'una primavera oblidada.

Per fi sense embuts tenim propers els Castellets tan temuts.

A l'Avet Blau després d'una conquesta sempre millor una bona festa.

Sempre un nom ens indica el que està a punt de venir, pujades de somni ens esperen i res impedirà el que està a punt de passar.

Coll de Santa Helena on amb les torres com molins, dubtes sobre el seny respirem, per qui navega o vola entre aquests pilars de metall.
Un cop superada la muralla, el fortí és el nostre camí.

Una llum fa presència i ens indica l'excel.lència.

Una foscor fa fredor mentre la calor s'esvaeix i el dia emmudeix.

Tot és ser-hi, tot és anar-hi, però una sola manera és la que impera.

La muralla defensiva ara és paret protectora del genet amb el seu Drac.

I és per això que vulnera la creació d'una era.

MTB, MTB, MTB.

dijous, de juliol 15, 2010

Èpica en directe / Epic live


A les 13:20 lagranevasio ha iniciat l'intent de realitzar la seva primera sortida èpica amb la bike de 29" i SS, Vicious The Motivator.

M'ha fet saber que tot i pedalar sota un sol de justícia, amb molta calor, les sensacions sobre la bike, són de moment molt bones. Dirigint-se cap al Santuari del Corredor, de moment treballa trenta pulsacions per sota respecte l'últim dia que va fer la mateixa ruta inicial, el diumenge passat.

M'ha transmès moltes ganes de fer ruta, esperem que no es torcin. Tan aviat com tingui novetats us les faré saber.

14:59 tenim novetats, primer objectiu del dia assolit, 1hora i 23minuts pedalats a una mitja de 17,2km/h de velocitat per arribar al Santuari del Corredor, segueixen les bones sensacions, així com també la calor.
Les pulsacions són baixes, els últims trams pujadors per arribar al Santuari del Corredor els ha fet entre 140/145 pulsacions.
Una barreta de cereals consumida i mig bidó d'aigua.
Ara, camí de Sant Celoni.


15:42 lagranevasio ha arribat a Sant Celoni. Primer contacte visual amb el Turó de l'Home, està totalment tapat pels núvols.
La calor apreta, però continuen les bones sensacions i les pulsacions baixes, treballa a 135.
La velocitat mitja és de 16km/h.
Consumeix la segona barreta de cereals del dia i un bidó sencer d'aigua de 750ml.
Ara, fent camí cap a Arbúcies.
Molt bona notícia, estan reparant el terra de fusta del nostre estimat Pont Trencat de Sant Celoni.

16:24 Encarant rampes cap al Castell de Montsoriu, patint, patint molta calor, les sensacions, com les d'estar dins un forn.
Va just d'aigua i les pulsacions ja no són tan baixes, ara treballa a 150pulsacions.
Temps real de pedalada 2hores i 31minuts, velocitat mitja de 17km/h.

16:53 Duríssim, tot just a la cruïlla per enfilar direcció al Castell de Montsoriu, lagranevasio decideix que se'n va directament cap a Arbúcies, no sap ben bé per on.
Segueix anant justet d'aigua, només li queda un cul d'ampolla.
Les sensacions musculars però, són molt bones.
El pes extra de la càmera de fer fotos li està passant factura, diu que és com portar una cadena amb una bola d'acer penjada del coll, fins ara la portava a una de les butxaques del mallot, n'estic segura que es veurà recompensat per l'esforç quan vegi el resultat de les imatges.
Segueix fent ruta ben acompanyat de l'animós i eixordador cant de les cigales.

18:00 Inici de l'ascenció cap a Santa Fe des d'Arbúcies.
Al súper de Can Sitra d'Arbúcies lagranevasió ha aprofitat per hidratar-se, i menjar dos préssecs, una cola un gelat i una ampolla d'aigua, ha comprat també una xocolata amb ametlles per menjar pel camí, hi haurem de tornar en breu, doncs com que no tenien canvi els devem vint cèntims!
Sensació de molta xafogor, que l'ha pogut alleugerir una mica prop del trencall de Sant Feliu de Buixalleu, on ha aprofitat un escapament d'aigua per refrescar-se el cap.

18:05 Converso breument amb lagranevasio, el trobo molt animat a pedalar, inici de la pujada de Garolera a una velocitat mitja de 13km/h, les pulsacions altetes a 150, i en aquest moment 60km a les cames, continua amb la sensació de xafogor.

19:16 Les pulsacions van a l'alça ara pedalant a 160, 69 km a les cames.
La calor sufocant no afluixa.
Pedalant de cara obaga a cara oest, un dels bidons d'aigua ja ha volat.
Les vistes des del mirador desaparegut de la pista impressionants.
Creu que en una hora trepitjarà la carretera de Santa Fe del Montseny, una parella de bikers fent el camí a l'inrevés li fa veure que està menys sol.
Somia i desitja poder prendre una gerra ben fresqueta de clara a l'Avet Blau de Santa Fe, ai que se'l trobarà tancat...

19:34 Amb el cap sota a l'aigua a la font que hi ha abans d'arribar al desviament cap a Coll de Tè.
Ja falta menys per arribar a Santa Fe!

20:34 Ja fa més de vint minuts que lagranevasio ha coronat Garolera, i s'ha pogut prendre la clara al bar de Santa Fe del Montseny, l'Avet Blau.
La pulsació es manté a 155.
Tot just inicia el camí per coronar de nou el cim més alt del Montseny, s'hi ho aconsegueix serà el tercer en vuit dies.
Les sensacions, no les tinc clares, crec que bones, però un cop superat el Coll de Santa Helena, arribat a la cruïlla per pujar al Turó de l'Home, s'iniciaran els sis quilòmetres més llargs i patidors.
Que la força l'acompanyi!!!!

Quan lagranevasio coroni el Turó de l'Home, jo estaré enfilada a una altra de les meves passions, l'escenari del teatre, per tant pot ser que la propera entrada ja us la pugui fer directament ell, tot dependrà del temps que necessiti per coronar-lo i arribar a casa i el temps que jo trigui a baixar de l'escenari.

21:40 Turó de l'Home coronat!
S'ha fet molt dur, duríssim.
De moment, 86km pedalats.
Sis bidons d'aigua de 750ml beguts.
Mig paquet de xocolata amb atmetlla pres.
Dos minuts més tard, inicia la baixada del cim i la tornada cap a casa.

22:59 Iniciant la pujada cap al Santuari del Corredor, direcció a casa.
Perseguint els 3.000metres d'ascenció.
Setè bidó d'aigua begut.
Per menjar una miqueta més de xocolata.
Està passant fred, ja fa trenta quilòmetres que té fred.

23:55 I ja tenim pedalats 126km, desnivell el desconec, arribarà als 3.000metres?
Al Santuari del Corredor just nou hores més tard de la primera vegada que avui hi ha passat.
Vuit bidons d'aigua de 750ml beguts.
Un Powergel i una miqueta de xocolata.
Ara bufa un vent de marina xafogós, el fred ja ha passat, s'acosta al Maresme.
Ja falta menys per finalitzar l'aventura.

MTB, MTB,MTB!!!!

00:53 Fi de la ruta.
Dura molt dura.
142,6km 09hores i 14minuts pedalats. Velocitat mitja 15,9km/h metres d'ascenció 2.920metres.
Lagranevasio diu que no és èpica, no ha arribat als 3.000metres. Doncs no és èpica.
Ara sí, cedeixo la paraula al seu protagonista.


Respectant les formes.


Una pre-crònica podria ser, d'aquí a dues hores tocades a Sant Celoni passant pel Santuari del Corredor, d'aquí a quatre a Arbúcies, passant pel Castell de Montsoriu, d'aquí a set entre Santa Fe i Sant Marçal passant per Garolera, d'aquí a nou hores al Turó de l'Home passant pel Coll de Santa Helena, d'aquí a dotze a casa, passant per Pedra Gentil i seguint pel Santuari del Corredor.

Ho deixo a pendents de publicar perquè encara no sé si estic decidit, sí que ho tinc al cap, 400, 400, 1200, 500, 600, 200, crec que això és el que suma més o menys per desnivell, per sobre dels 3.000 m. + i per sobre dels 100 Km. crec que aquestes són xifres d'èpica, la que podria ser la primera de la Vicious 29" i SS.

No ho sé, les sensacions dels propers minuts seran claus per a fer o no fer.

I si això serà o no així ho sabrem aquesta nit o demà, perquè jo encara i ja som un quart d'una no ho tinc definit.

Això sí, les barretes separades, els dos gels a punt, les bateries dels Sigma carregades, els llums posats al casc i a la bike, jo equipat per l'ocasió i únicament em manca fer el pas, i un aspecte més, porto un tros de càmera que si faig el pas no serà per la càmera que les imatges no siguin fidels a la ruta definida.

MTB, MTB, MTB.

dimecres, de juliol 14, 2010

Argentavis magnificens: Fox Terralogic 80-White Brothers Magic 80.

La forquilla Fox Terralogic és la preferida per en Colorado.

Jo no me l'havia plantejat mai com a candidata per a la meva bike.

Ara però amb la Vicous The Motivator SS, el tema ha canviat perquè el 80% del temps sempre vaig dret fet que fa que escalant amb una forquilla convencional amb bloqueig no hi ha un bloqueig al 100%, i que baixant la forquilla funcioni amb tota la seva suavitat, o sí i jo no les he vist.

Per aquest motiu penso, he valorat que una forquilla funcional podria ser aquesta, la Fox Terralogic, pel fet de que mentre vas dret la forquilla no es mou, únicament s'activa amb els impactes, el que em fa pensar que és una bona alternativa.

Ara però la White Brothers Magic 29" 80 mm. és la candidata, té possibilitat d'endurir la plataforma d'activació, el que no sé, és si seria suficient per neutralitzar el meu pes escalant dret o generarà el clàssic moviment de puja i baixa. (la de la foto és la de 100 mm.)


Us poso un Link on podreu veure el funcionament de la Fox.

http://www.casttv.com/video/3lbt4l/velo-vert-pov-embarque-fox-terralogic-video

Muntar una forquilla ara a la Vicious ve marcat perquè ja fa dies que rodo amb ella i avui per avui, com amb la Superlight el camí és gaudir rodant amb ella al màxim, un disc de 180 mm. i una forquilla ara són dues millores que miraré de posar en marxa.

Pesa una reflexió d'en Colorado, que diu que"si baixes des de l'arribada de la Superlight, molt millor i ara amb la Vicious encara has millorat més, com aniries amb la Vicious 29" i una forquilla?", és una qüestió que està a sobre de la taula en aquests moments, i penso, " i perquè no?".

A aquest article diuen que no es mou gens la White Brothers, gens.

http://www.mtnbikeriders.com/2008/03/17/review-white-brothers-cycling-29-80mm-magic/

De fet la Terralogic és una garantia de que això serà així, de que no es mourà, però si la Magic tampoc ho fa, jo aniria a per la Magic, la forquilla clàssica perfecte per la Vicious.

El tema de l'eix és un altre a pensar què fer 15 o 9 mm. 15 implica rodes noves, 9 tot segueix igual.

La zona on soc de reflexió és, puja ràpid perquè amb la 29", SS 32-19, no tens més opció que fer-ho així, en el pla a 25/35 km/h, i baixa en vol Argentavis amb una bona forquilla.

Un punt feble, no crític encara, no tinc un pneumàtic Tubeless contrastat tipus el Maxxis Monorail en 26", però després d'un pas en ve de ben segur un segon i per quan en Colorado tingui la seva, jo crec que serà tant però tant especial que els fabricants proposaran noves alternatives de pneumàtics Tubeless en 29", o això espero.

MTB, MTB, MTB.

Ibis Mojo HD. (No modjo).

http://www.casttv.com/video/r7ctc7/velo-vert-prsentation-du-ibis-modjo-hd-video

Equipament, eines, recanvis i components.

És el que està a punt d'entrar per la porta de casa.

Giro E2, Limar Pro 104, els dos cascs que seran els nostres propers protectors.


La Betty fa dies que tot i substituir els coixins interns del casc no va còmode amb el Giro Animas, jo fa dos anys que estic així, quin mal el cap, espero que canviar de marca sigui una millora notable, tot i que he de dir que avui veient l'E2 de la Betty penso que he comès un error, no de coherència, sí del que m'agrada, l'E2 és preciós.

L'E2 ja el té el meu germà i l'hem millorat agafant un color més clar, com el del cel, el meu també serà de color clar, no tant com el primer però en cap cas serà fosc.

De fet els cascs han entrat per la porta fa unes hores, el de la Betty és una joia, el meu és "Regreso a los origenes" tipus el Cobra de Specialized del seu dia. El color del meu nou casc, de clar res, tampoc negre, és veritat però sí fosc, passaré més calor pel que fa referència al color del Giro Animas que portava fins avui i dic avui perquè a la nit tindrem sortida si tot camina com ha de caminar.

He fet un reportatge fotogràfic dels dos cascs però hauré de mirar de veure com poder posar les imatges perquè no puc baixar-les en format JPE.

Fa uns anys que mai portem cascs foscos per mirar d'evitar cap argument que impliqui que el cap s'escalfi més del que ja ho fa quan rodem a ple rendiment.

Extractor de les bieles Shimano XTR 970, és que l'hem perdut. I he de substituir plats XTR, encara necessitaré la clau Torx per poder afluixar-los, però després d'un pas en ve un altre.

Conjunt de raspalls Pedro's per netejar la bike. Ja tinc un conjunt en perfecte estat i que és funcional, per això n'he agafat un segon que serà un petit present per un biker en els seus inicis.


Punys Ritchey WCS, dos jocs per les bikes de la Betty, els que porta tenen ja unes campanyes.

Pastilles de fre, tres jocs de cada de Shimano XTR i Magura Marta, no en tenim ni un sol joc ara mateix.

Pneumàtic Maxxis Monorail 2.1 UST, perquè la Betty ja ha decidit fer el pas i deixar enrere els Larsen 2.0 UST i rodar al 100% amb les Monorail. Anys amb les Larsen, uns mesos amb el Mix Monorail front, Larsen Rear i ara els dos Monorail.

Pneumàtic Hutchinson Python 2.0 Tubeless Ready, el meu del darrera ha de fer el seu final de recorregut d'aquí a res.

Disc Shimano XTR Center Lock de 160 mm. necessari, no en tinc cap al calaix.

Suport de manillar del nou Polar CS 600 per la Yeti ARC.

Pendent de que el proveïdor tingui el pinyó Chris King de 20D, tot i que jo el voldria de 21D, per fer venir capa a casa el l'excèntrica Phil Wood.


Decidint estic quina serà la forquilla, avui decidit a que sigui la White Brothers Magic 29 80mm.


http://www.mtnbikeriders.com/2008/01/23/update-white-brothers-magic-29-80mm/

Així com quins han de ser els punys de la SS, que els que porto ara giren una mica, poc però ho fan, crec que entre uns Ergon GA1 i uns ODI Yeti amb fixació per torniols estaria bé.



I com posar fi a la manca de frenada de la SS, serà via el Marta de 180 mm. de la Superlight, que ja us exposaré on anirà, fet que implica aconseguir un adaptador Magura SI-SI de 160 a 180 mm. Aquest apartat el tinc aturat perquè hauré de posar un "latiguillo" de fre nou, el que porto ara és curt i esperaré a la crònica d'en Fliper sobre l'assaig dels Goodridge que han de fer amb els Magura del seu germà.

dimarts, de juliol 13, 2010

Avanç de resultats en els Hope Mini

Em fa cosa escriure avui, essent dimarts i 13, però aprofito una estoneta de tranquilitat a la feina per posar-me en contacte amb tots vosaltres, que sempre es un plaer.
I dir-vos que la substitució de tuberíes en els frens Hope Mini de mon germà s'ha revelat tot un èxit, de tal manera que pensem fer-ho a tots els frens de les seves bicis, ja que ha pogut fins i tot comparar aquest cap de setmana els comportament dels Hope sense modificar (de la Giant Anthem) amb els modificats de la Yeti.
Segons m'ha explicat ha millorat el tacte (que ara es més directe, menys gomòs), la resistència al fading (de moment inexistent) i creu que fins i tot la potència (o capacitat de retenció amb menys presió de la ma), pel que ara passarem a modificar els Magura Marta (que ja tinc el material a casa per fer-ho) i posteriorment anirem pels Hope de la Giant.
Tal com vaig comentar els kits de les tuberíes i accesoris son de la marca Goodrig, adquirits a Chain Reaction Cycles, aun preu aproximat de 38€ per cada fre. No son barats, però es veuen de gran qüalitat i les instruccions de muntatge son clares i precises. El secret es la malla metàlica que els envolta i el diàmetre intern, que accepta més volum de líquit que els convencionals de plàstic. El plàstic de recobriment pot ser de dos colors: gris metàlic o negre i el diàmetre extern també es lleugerament superior, sobre tot comparant amb els tubs dels Magura.
Única desavantatge: pesen una mica més que les originals, però l'elasticitat de la tubería es fins i tot millor, malgrat les capes metàliques que l'envolten.
Per part meva, o dels meus frens Fórmula The One i RX , jo no penso modificar-los, ja que el comportament, de moment, es modèlic i corresponent a una nova generaciò, que espero sigui tant fiable com la dels antics Shimano XT. Un avantatge més respecte als XT i XTR de la darrera generació es que les pastilles son simètriques, pel que en cas de desgast irregular (que de moment no es el cas) es poden canviar de lloc i compensar. Les pastilles Shimano XT i XTR moltes vegades m'han donat el problema (ja referit per en Michael i en Lagranevasio) de que una es desgasta més que l'altre, tot i tenint cura de netejar els pistons tot sovint amb alcohol isopropílic.
I rés més, exposar que continuo pedalant al menys tres cops per setmana i fent rutes, tant per Terrassa com per Cadaqués, a vegades sol i la major part ben acompanyat, de moment no se m'ha manifestat la Ciàtica ni el dolor lumbar, com sol passar al començar a pedalar arran de costa, potser degut als exercisis gimnàstics que m'imposo fer cada día (com em costen els abdominals, renoi!).
Puntualment us informaré dels resultats en la reforma dels Magura Marta.

Salut!

dilluns, de juliol 12, 2010

Batua l'olla!!!.

Dos dies els darrers on el despertador ha sonat un primer dia a les cinc del matí i el segon a les sis tocades.

El primer dia en cap cas he fet cas d'aquest inici de jornada per sortir en bike, el segon dia tampoc.

Ahir però a diferència del primer les ganes de sortir a coronar el Turó ha estat motor del que vaig experimentar ahir i que feia moltes jornades que no ho experimentava, com és el del pensar durant set hores que "avui no és el meu millor dia".

Això ja ho pensava als primers minuts de pedalar, a primera hora de la tarda. Pel fet que a la primera pujada des de Llavaneres direcció al Santuari del Corredor, la pulsació era marcada i excepcionalment alta, a la pujada del Mut ja marcava un 175 pulsacions el HR, i uns quilòmetres abans per sota de les 160 pulsacions semblava que el meu cor no hi pogués funcionar. Cal tenir present que en condicions normals el meu ritme de treball són 145-155 pulsacions i que per sobre de les 165 ja és perquè estic fent un treball de potència considerable, també és cert que el meu llindar està molt més amunt però rarament he d'acostar-me a aquesta zona vermella.


Ahir podia haver fet una èpica, vaig tenir el meu abast superar els 3.000 m. però ahir que ho tenia bé perquè la meva SS fes la seva primera èpica, qui no ho tenia bé era jo i la prudència em diu que per fer una èpica primer ho he de tenir bé jo i si la SS no ho té puc considerar assolir fer-la, però a l'inrevés millor ho deixo per demà.

I és el que vaig fer, calcular metres de desnivell acumulats al quilòmetre 80 i calcular les possibilitats, veure que ho tenia bé per fer un recorregut per fer els 3.000 m + i deixar-ho córrer definitivament.

És que definitivament ahir no era el meu millor dia a sobre de la bike.

El que sí que és una magnífica i espero que repetible sensació és que com a les 24Ore un mal dia no necessàriament ha d'implicar que no puguis obtenir una bona collita.

La meva primera visió del Turó va ser aquesta, borrosa.


Ahir va ser un dia d'aquests tant especials, perquè si bé les sensacions no estaven en línia del repte a assolir, però el cap tenia un objectiu clar, "anar fent fins que no en tingui més ganes" i aquestes ganes van ser que les em van permetre arribar a Sant Celoni, de mirar-me el Montseny amb molt de respecte i de seguir escalant.

Decidir pujar pel cantó de Campins i no fer-ho per La Costa, no sé si va ser la millor decisió, quan el cap va per on vol prens decisions a sobre de la bike que avui segurament podria pensar, "renoi quina ruta més dura que vas triar", podria ser que pensés això però la realitat és que avui el que penso és que la pujada per l'estany d'en Viada és llarga uns 6 Km. que amb la 2x9 és una pujada així "llarga" amb la SS ahir, no sé un altre dia amb millors sensacions, però ahir va ser infernal, mai he fet pujades d'aquesta pendent tan bèstia durant tant de temps, crec que uns tres quarts d'hora amb una sola parada significativa d'uns dos minuts a l'estany esmentat i on sempre el cap em deia, "no pot ser que estiguis a punt de petar, o sí". El bessó esquerre en aquest tram em va obligar a fer pedalada Ned Overend sempre amb el peu dret i mirar de descarregar l'esquerra, però això va durar res perquè la pendent em va semblar tant extrema que senzillament fins i tot la meva ànima va pedalar ahir i tant que ho va fer!!!.

Un punt de frescor la visió que vaig experimentar a aquest indret.



Les primeres bones vistes del repte d'ahir.



Puc dir-vos que aquesta darrera bateria d'imatges, aquest tram va ser dur però dur de veritat, molta pendent i quilòmetres sense pulmons per refer-me.





Aquí el pensament i no és una metàfora, "em tiro a dins ara mateix, entro a dins pedalant amb la bike", encara no sé perquè no ho vaig fer.




En arribar al mirador aquest cop una breu parada, menys d'un minut a la cruïlla per iniciar el darrer tram d'ascensió, sis quilòmetres, on a diferència de dimecres jo ja no podia iniciats els primers metres on dimecres em limitava a impulsar-me amb absoluta facilitat. És així de senzill i és un fet que al quilòmetre dos dels sis que em quedaven, no podia més, a aquest punt al quilòmetre 45 acumulat des de la sortida de casa em vaig prendre un concentrat de sucres, amb aigua, no molta perquè estava apurant el segon bidó i no volia quedar-me a zero abans de ser a dalt.

Com us ho dic, cada volta de pedal era com mirar de fer girar la terra en el sentit contrari a la de la seva rotació natural, és a dir impossible, quan faltaven dos quilòmetres del quatre al cinc, vaig pensar que millor fèiem un "media vuelta y seguimos avanzando" i únicament el "sabe más el diablo por viejo que por diablo" em va impulsar, més aviat arrossegar fins al cim del Montseny.






També és cert que el darrer quilòmetre de la pujada per la visió que em va oferir el Turó el vaig fer a un ritme alt, molt ràpid, per mirar de posar-me a la pell d'un genet que fa anys que pedala i perquè el Turó no em veiés arribar en un estat tant lamentable com el dels darrers quilòmetres.



La vista de les Agudes amb la caiguda del sol irrepetible, una muralla d'anhels i aspiracions és el que és, el meu país petit preparat per ser motiu de goig en ser vist pels meus ulls. Turons i turons, carenes i carenes deixant que jo les pogués admirar prèvia a la caiguda del dia, un moment de glòria per un munt d'hores de dubtes.




Des de casa al Turó i des del Turó a casa un sol ciclista, concretament al punt de coronar el Santuari, però venint aquest de Sant Celoni i mira per on amb una expressió de patiment que em va recordar a la meva de feia uns segons quan coronava des de Can Bordoi, literalment fos com jo.

La tornada clàssica de dies com aquests, on no pots pensar res més que mirar de gaudir del moment i d'arribar una mica millor del que realment estàs. Ahir al baixar de la Vicious estava literalment destruït, però content pel fet que a cada minut, des del primer fins al darrer per la capacitat de poder fer quan les circumstàncies en diuen que no pots fer.

Ser a on no hauries de ser, sembla una contradicció però si hi ets la reflexió més propera és, segurament la primera no és l'encertada i si hi ets és perquè és on has de ser i la resta ja es veurà segons vagi arribant la nit.

La tornada cap a casa, amb milers d'insectes mirant de menjar-se els meus dos llums oberts a mínima potència però suficients per la tremenda foscor de la nit d'ahir.

L'arribada a casa exhaurint les darreres gotes d'energia dels meus dipòsits, endolorit, cansat i coneixedor de que la nit no seria una nit de descans, per la sensació de dolor a nivell muscular, dolor muscular que va ser present durant els 100 Km. tocats de la sortida.

Un consum energètic per sobre de 5.000 Kcal. líquids consumits, una cola, dos BKas petits, cinc bidons de 750 ml. d'aigua, per menjar, meló amb plàtan impossible de digerir, quatre barretes antienergètiques del Caprabo i un gel promocional del Roc que caducava al 2011 i que no sé molt bé si va fer la seva funció.

Eines totes, però pastilles de fre no.

Per sobre dels 2.300 m. +, per sobre dels 100 Km. pendent màxima 21%, temperatura màxima incorrecte 40ºC., 15 Km. de velocitat mitja i cinc minuts per sota de les 7 hores a sobre de la bike.

Equipat d'estiu, amb l'armilla que la vaig dur per baixar del Turó, per prudència no perquè fes fred.


Bé un Turó més, no un de més conceptualment parlant, perquè feia anys que no gestionava/patia una pujada tan exigent.

Pensar a dos quilòmetres de dalt en que millor fer mitja volta i tornar cap a casa, fa que aquest esport prengui la seva dimensió més tràgica/real. Mai estàs prou en forma com per evitar aquest pensament Un, de pensament, no el vaig tenir mai i en aquestes condicions és un clàssic, un clàssic justificat, com és el "què caram faig jo aquí", aquesta mina de profunditat no em va passar pel cap ni un sol cop, sí el "aconseguiré coronar o avui cauré al pou definitivament?".

Una necessitat, una càmera de fotos nova o una de vídeo tipus les dels gironins o la d'en Xavi. La meva és morta definitivament.

Una ruta sol, una ruta ahir, individual, millor així pel fet de que per la forma i per la manera que la vaig gaudir, és una jornada per a ser-hi sol.

MTB, MTB, MTB.