Si ho haguéssim fet dins de l'hivern l'exigència hauria sigut menor, pel fet que les càrregues de desnivell les proposem coincidint amb l'arribada de les bones temperatures per a nosaltres, vull dir que aquest hivern les distàncies per sobre dels 150 Km. no sempre han anat agafades de la mà de desnivells considerables, no sempre. Ara a aquest principi de primavera l'excepció és que no hi hagi un desnivell important lligat a una distància considerable. No seguim un patró científic en cap cas pel què fa a perseguir aquest objectiu, dies més llargsi temperatures més altes, factors determinants a casa per perseguir distàncies més llargues i acumulats de desnivell més alts.
La doble èpica serà de ser el punt d'inici, no és a on som encara, per tant ens falta temps, i d'entrada aquest ens proposa seguir-ho preparant, i això fem. Dic ens falta temps en el sentit que no serà a dies, segurament tampoc a setmanes que consolidem sortides per sobre dels 200 Km. i per sobre dels 6.000 m. positius, i no de manera puntual, això segur que ho podem aconseguir avui, vull dir excepcionalment, el què perseguim és aconseguir fer-ho de forma continuada sense tenir la sensació de fer quelcom especial. Ara estem còmodes a la barrera per sobre dels 150 Km. en el sentit únic quan dic còmodes que i tant que ens requereix de molta dedicació, però en cap cas d'una exigència física notable. Jo diria que un cop tens clar que no hi ha un temps finit per tornar a casa, un cop ets a dalt de la bike els quilòmetres i desnivell van caient a un ritme pausat, i així anem passant les hores, ara si més no ho estem experimentant en aquesta línia de percepció d'una fatiga inexistent.
No recordo cap dia a on la fatiga en sigui la protagonista, sí indisposicions per unes digestions atípicament pesades, no per menjar molt, si no per la precipitació en fer-ho, arribar amb massa gana, o en el seu defecte menjar com si aquest fos el cas no ens està ajudant, i aquest diumenge des de Coll Formic fins a casa les males sensacions després de dinar no van ser les millors, i no en sabria dir el motiu fora d'una necessitat de menjar, sense tampoc un gran desfici però tampoc pausadament, fent referència a en Bob a Coll Formic a diferència de la setmana anterior que ho va patir la Betty a Sant Celoni. El pedalar durant tota la sortida, de 10/10, als darrers quilòmetres ho dèiem, que bé, que bé, que bé. Un tema però el d'aquestes indisposicions que hem de millorar, i millorarem, de fet aquestes sortides persegueixen això, millorar les nostres sensacions a dalt de la bike, i per tant en conseqüència el nostre rendiment en distàncies llargues. Em va al cap un escnari similar de La Costa a l Montseny, omg, omg, omg, o a la Cerdanya amb en Xavi, OMG, OMG, OMG.
Una anada direccció a Blanes pausada, també freda, sempre massa propers als 10ºC, tres hores de fredor constant, esperant encarar les pujades continuades direcció a Sant Feliu de Buixalleu per deixar el fred enrere i per gaudir de tan bon tram.
Primer però un llonguet amb xocolata al pas per Sant Pol, no compreu llonguets a Sant Pol sí a Hostalric, després un pa amb tomàquet amb fuet i formatge amb mitja cola a Hostalric, que no reptirem mai més. Des d'aquí previ una anada de Sant Feliu a Arbúcies nova a on perdres va ser la nota predominant, la imatge inferior era a un cul de sac després de baixar per una pista vertical durant una bona estona tant que refer-la va requerir de caminar un bon tram. La visió del lloc però va compensar ser-hi, perduts sí, però a quin entorn, un lloc de somni, el silenci, el color, el contrats d'aquest entre una part de la vegetació torrada i una altra part florint de forma apassionada, és la característica d'aquest inici de primavera, una explosió de dimensions desconegudes per a mi, a cada sortida des d'aquesta primavera el contrast és extrem, mtb, mtb, mtb.
De fet anant de Palafolls a Tordera ens va passar el mateix, perduts una bona estona també.
Pel què fa a menjar ja no seria fins a Arbúcies a on unes galetes de xocolata blanca i de xocolata negra amb un cafè llarg dels de veritat van ser la festa del moment.
Seguidament enfilem direcció a Santa Fe per la ruta clàssica de La Garolera, aquest cop directes a Sant Marçal del Montseny, no a Santa Fe. Esperàvem poder prendre quelcom calent a Sant Marçal ara que la cadena que explotava el restaurant ha baixat la persiana i ens havien comentat que ara ho portaven uns particulars, per aquest motiu deixem passar sense atura-nos Coll de Te, però senzillamanent el restaurant de Sant Marçal era tancat amb els cartells encara de la cadena que ho ha portat durant els darrers anys. A veure si properament tenim més sort i podem gaudir de Sant Marçal, perquè fins ara l'accés sempre ha sigut restringit oficiosament a les persones que o bé dinaven al restaurant o bé dormien a l'hotel.
Ens hauria ajudat prendre quelcom calent a aquest punt de l'inici del riu Tordera, una boira baixa densa era una companya de ruta massa freda, a on per aquest motiu mans i peus no estaven en el seu millor moment, esperàvem ara un cop deixat enrere Sant Marçal la baixada memorable fins a les Illes per poder començar ràpidament a pujar direcció a Coll Formic i mirar així d'entrar en calor. Un cop a Les Illes la Betty va haver d'aturar-se per fer-se un massatge als peus mirant d'activar la circulació de la sang, operació que va funcionar. Jo a aquest punt vaig aprofitar per compartir amb la Reina un dels dos plàtans que portàvem, en el meu cas no va ser suficient aliment per arribar bé al restaurant de Coll Formic, l'experiència és un grau, i un ritme prudent fins al restaurant em va permetre d'arribar dignament a destí. Un cop a Coll Formic vàrem tenir el temps just per lligar les dues bikes a una de les finestres del restaurant coincidint aquest instant amb l'arribada d'una lleugera pluja, moment memorable d'una pujada que no oblidaré, segur, segur.
Des de Coll Formic després d'un dinar tan breu com bo, bon menjar, tres torrades de formatge i fuet, un mel i mató de primera, gasosa, vi, i dos cafès llargs, tots ells agafats de la mà d'un servei de restauració i atenció al client impecables, tots ells els protagonistes indiscutibles del moment. Esmentar que no vàrem menjar pollastre, oh yeaaaaaah!
Sense dubtes directes a resseguir bona part d'un lloc mític, el del Pla de la Calma, com sempre i ja us en vaig posar una imatge, bons moments, dels millors, bons instants, a on sempre penses mentre hi ets, irrepetibles. Els anys però indiquen clàrament que això no és així, ja fa més de cinquanta anys que el meu Vol comparteix el pas per aquest entorn de somni, hi he passat protegit per la mare des d'abans de néixer fins ara mig segle després que hi venim en bike, si Deu vol, si Deu vol fent referència a que tingui el privilegi de gaudir d'un proper tram prou llarg perquè sigui una realitat aquesta afirmació, vull dir que són moments que he de confiar que tindran oportunitat de repetir-se, hem de confiar, hem de confiar.
Un pas per un lloc únic a un moment singular de la Reina i genet, dos Dracs funcionant perfectes, a excepció del fre davanter de la Vicious que no frenava, però el conjunt de les dues bikes de 10/10. V anar bé que aquest fre davanter no funcionés perquè això va implicar de baixar lentament afavorint no agafar més fred del que ja teníem mentre creuàvem el Pla de la Calma.
Equipats de primavera, amb culots pirates i un altre cop amb les jaquetes Xenon AS de Gore, calçats justets d'estiu, hauria anat bé portar les punteres Mavic, però tot no pot ser, direcció a Sant Feliu anava sense la jaqueta Xenon AS escalant únicament amb la tèrmica, passades les hores hauria necessitat els guants Gore Alp-X de canell curt, sí, però en definitiva van ser cinc hores tocades de fredor d'un total de quinze, així que el resum és, anàvem prou ben equipats, clar que yes!
La baixada fins a Cànoves amb un terreny lapa, sí, acostumats al sauló de casa, la baixada des del Pla de la Calma va ser la ideal, el fred el punt feble d'aquesta baixada memorable, però quilòmetre a quilòmetre lentament el fred va donar pas a un espai de temperatures perfectes per rodar. Un arribada a Granollers propers a llocs a on hi he passat molts anys, i que ara part d'aquests espais ja no existeixen, curiós el temps, curiós les conseqüències del pas d'aquest.
De Granollers a Vallromanes, un mot el defineix, llarg, entrant dins de l'etapa nocturna amb una temperatura càlida propera a les que compartirem a l'estiu. Un café amb llet amb galetes premi a la que seria la darrera aturada d'aquesta aventura que ara a quarts de deu de la nit era ja l'anunci del proper final d'aquesta, a on aquest malestar de panxa va passar a un estadi superior ja fins a casa, i a on aquest per intens que fos no va evitar de fer un bon sopar tocada l'una de la matinada, perquè l'arribada al Mirador no va ser abans de la mitjanit, podria però com ja ve siguent una norma al punt d'enfilar directes cap a casa ens faltaven vuit quilòmetres per superar la barrera dels 200 Km. i això va comportar per primer cop des de la tardor passada d'una anada i una tornada pel Passeig dels Anglesos, i per tant d'una arribada a la mitjanit ben tocada. Dic per primer cop des de la tardor passada perquè fins ara en arribar propers a casa amb 170-180 Km. decidíem sempre anar directes cap a casa i no invertir aquests 60-90 minuts més per assolir els 200 Km. el motiu sempre el mateix, una climatologia vestida de fredor, i també aquests darrers mesos molt cops agafada de la mà del vent no ens ajudava a conquerir la xifra de quilòmetres per sobre dels 200, en aquesta darrera ocasió una temperaura càlida i un vent inexistent sí que ens va ajudar a seguir rodant i superar amb comoditat aquesta xifra dels 200 Km. Em ve al cap aquest darrer hivern el tram Blanes-SV a on el vent a les nits ens ha castigat de valent, un vent fred, a on de Sant Pol a Canet de Mar un micro clima càlid ens va fer pensar cada cop que seria el dia, però passat aquest tram arribant al port d'Arenys de Mar sempre el retorn del fred i el vent deixat entre Blanes i Sant Pol tornava amb molta força.
La sensació un cop al Mirador diferent per aquest malestar de panxa que ara passades 48 hores és una anècdota, però no mentre va durar el Vol, jo diria de concretament de Cànoves a SV.
Cap coincidència durant la ruta, oportunitat ni va haver de coincidir, més de quinze hores a dalt de la bike donen per coincidir, incidències remarcables, cap, aigua jo diria que uns tres bidons de 500 ml. llums en funcionament a les darreres quatre hores de ruta, el mar de matinada molt tranquil amb una lleugera mar de fons, al vespre no ho recordo.
Des del Mirador del Drac, ara a dimecres després d'un dilluns de descans, i un dimarts de Vol, dies de Single Speed.
MTB, MTB, MTB.
