Aurora boreal

El què he vist mirant per la finestra. És evident que no ho era, ho sé, però les sensacions, OMG. 

També he vist el silenci, i per tant n'he gaudit d'allò més.

Ja no et dic res si miro per la finestra i comparteixo la lluna d'avui i la foscor que l'acarona. 

MTB, MTB, MTB.

Crec que tindrem Vols properament :-)

Dreams

Tanco els ulls, penso amb el millor somni d'un bon dia de MTB. 

MTB, MTB, MTB.

Retorn

Al Montseny, ara després d'uns dies de l'anada al Montnegre. El propòsit, fer una pujada per Garolera,  passant però primer per Blanes, i finalitzant la ruta venint de Premià de Mar. Són punts distants entre ells, proposats a una mateixa jornada per mirar de ser propers als 200 quilòmetres, dic propers perque cerquem normalitat rondant aquesta distància, no excepcionalitat. i de fet a aquesta jornada Montseny vàrem ser propers a aquesta distància, sense arribar-hi, però propers.

Una anada a Blanes, amb aturada a Sant Pol per menjar panets i xocolata, bé no fins a Blanes perquè no hi vàrem arribar, decidint pujar el Tordera pel cantó esquerra direcció a Hostalric mirant de poc a poc anar esgarrapant minuts a l'arribada de la nit del què prevèiem el final de l'aventura. Va ser aquesta una bona pensada, sí però eren uns quinze quilòmetres, potser un xic menys entre anar i tornar, però la decisió va ser ràpida, directes a Tordera per una pista nova des de Palafolls. 

De Fogars passant pel magnífic centre històric d'Hostalric, aturada breu al forn per comprar llonguets i xocolata, i prèvia però visita al nostre petit amic. Des d'Hostalric ens vàrem dirigir a Sant Feliu de Buixalleu per la que fa uns anys era una pista de sorra, i que ara és una carretera estreta sensacional per fer amb les nostres futures bicis de carretera, he dit futures per tant indefinides, però tot i ser ara arriscada per a nosaltres, no fem carretera de poder evitar-ho, aquesta nova versió d'aquest vell tram va ser preciosa, OMG quina carretera, ara fa uns deu anys que no hi passàvem. Les converses mentre hi rodàvem de amb qui hi havíem anat, curiós el darrer cop va ser amb un biker australià, dic curiós perquè qui m'anava a dir que passats els anys estaríem disputant una WEMBO a Canberra, i que ara és a on hi tenim també bons amics, omg, omg, omg. De fet sense anar més lluny a la sala d'espera a Fort William a minuts de rebre la Carolina la seva medalla d'or que l'acreditava com la Campiona del Món de les 24 hores SOLO en la categoria Single Speed, amb qui compartíem taula, millor dit tauleta era amb el monstre d'aquesta disciplina també en aquest cas en la categoria  masculina, el biker australià Brett Bellchambers, i de fet un cop tots els primers classificats de la seva corresponent categoria junts al podi aquest mateix biker va enfilar a la Reina al lloc més alt del podi, vull dir a Escòcia a part d'en Javi amb en Brett és amb qui més temps vàrem compartir instants, és normal amb en Brett al circuit permanent de Storm-Lo un any abans ja compartíem Box de costat. 

Després de tants anys i dedicats a pocs temes les coincidències són notables i inoblidables, com el sopar de després de les 24 hores amb en Javi, de Finale a Fort William, gran moment, gran moment, com vàrem riure, OMG. Pel què fa a aquesta crònica del Montseny entre australians, mtb, mtb, mtb. 

Un cop a Sant Feliu després de la foto de rigor, la ruta va ser ja de MTB, exigent tot i ser breu fins arribar a Arbúcies, aquest tram jo el recordava bé, tot i que vaig decidir fer una nova variant tenint en aquesta ocasió sempre a la nostra esquerra la fortalesa del Castell de Montsoriu. 

Em ve al cap ara després de tornar d'un bon dinar, estem a dijous a la tarda, que sobre el tema de les nostres amistats australianes, la capçalera del Blog té dues protagonistes, la Bec i la Betty, omg, omg, omg. Una australiana i una catalana amb els mallots identificatius, molts anys portem amb aquest projecte, i cada segon, hora, dia, mes, any, anys que passen el sentit cada vegada té més i més pes, oh yeaaaaah!

Un cop a Arbúcies cafè a Can Sitre, i aquí es produeix un error, no comprem menjar, i aquest fet implica que la pujada a Santa Fe de 18 Km. per Garolera es transforma amb un escenari difícil de gestionar, per sort a Coll de Te ens aturem al reobert restaurant que ens salva amb un pa amb tomàquet amb fuet, i dues coles per beure, així com també una xocolata que ens fa com a present la mestressa de la casa quan ja marxàvem. 

Mireu si jo anava bé, que en arribar-hi vaig entrar a demanar i uns segon després vaig demanar a la Betty que entrés ella amb mi que jo no aconseguia dir res.

Després d'omplir els dipòsits ja sense aturades fins a Sant Celoni, passant per Santa Fe, Santa Helena, a aquet punt dubtem si fer un Turó de l'Home, ja que hi som, però decidim seguir direcció a Fontmartina, La Costa, Mosqueroles, i un cop a SC tornem a repostar, aquest cop pa amb margarina i sucre, com? sí, sí, crec recordar que per beure, una cola, i el premi rar de la imatge, que dolç, OMG.

El propòsit, sortir direcció Vallromanes, el fet, anem a Vallromanes, aquest tram sense motiu de comentar especialment. A Vallromanes, una taronja el què recordo que vaig menjar, tot i que no ho tinc del tot clar, no passa res, ja amb un Sol en retirada des de la sortida de SC afrontem el darrer tram fins a SV, aquest molt conegut, de fet com el del Baix Montseny, i tant.

Un altre cop propers a casa veiem que avui tampoc seria la porta d'entrada dels 200 Km, però l'aventura de passar per Sant Feliu, pel fet de ser una ruta que fa anys que no fem va comportar que assolir aquesta distància passés a segon pla, i en primer pla s'imposés Sant Feliu i la pujada per Garolera. També ajuda molt que les sensacions als darrers quilòmetres abans d'arribar a casa eren molt bones, i per tant tenim clar d'entrada que estem a hores d'entrar a territori MTB200, aquest sentir ens deixa molt tranquils, clar que yes!

Sense incidències, pendent de canviar discs de fre de les dues bikes, de tensar les cadenes, de verificar els ferodes de la Vicious també, fa unes hores a la sortida del migdia de dijous no frenava res, OMG. Amb eines, amb manxa, amb llums funcionan, però no recordo a quin tram van començar a fer feina, després de SC dedueixo per la darrera imatge, equipats de primavera, calçats d'estiu i guants Hirzl, amb el protector de coll i cara en el meu cas de SC a SV, però no ho sé segur, crec que va ser a partir de SC, amb un mar indiferent a tot, he de pensar que per en primer terme per no estar furiós, i perquè nosaltres estàvem pensant en el tram de Sant Feliu a Santa Fe del Montseny, emocionats per arribar-hi, novetats, de Fogars a Hostalric hem triat una nova ruta a on no coincidim amb els cotxes, que bé, que bé, que bé. Beure, uns tres bidons de 500 ml d'aigua.

Des del Mirador del Drac, dies de Single Speed.

El premi un cop a casa sopant, present del Mundial de Fort William.

Vaig a per la crònica de diumenge, un Vol també de tres xifres, i per tant motiu d'estar animats. Entrem ara a territori de quatre dies de bike, si el temps ens és favorable els Vols poden ser interesants, veurem, veurem. De mentre però l'aventura viscuda al Montseny ja no ens la treu ningú, tot això que tenim, oi que sí?

MTB, MTB, MTB.

Lentament

Deixo que l'aventura del cap de setmana de dos dies intensos de bike segueixin el seu procés de maduració.

MTB, MTB, MTB.

Tindrem

Crònica d'ahir.

MTB, MTB, MTB.

Santuari del Corredor, Olzinelles, i Montnegre

Són les tres rutes de tornada que hem fet les tres darreres setmanes. De les tres he de dir que la més impressionant pel què fa a sensacions amb diferència la del Montnegre.

La ruta va començar abans, darrerament ens costa pedalar el cap de setmana abans de les nou del matí, no va ser aquesta l'ocasió i les vuit va marcar l'inici de l'aventura directes a Vallromanes, a on un bon esmorzar, quatre panets de Viena amb formatge, botifarra blanca, i pernil salat, protagonistes d'aquest instant, una cola, i un cafè descafeinat amb un bon tros de coca va marcar el final d'aquest. Una hora després reiniciàvem el Vol ara direcció al Baix Montseny, el dia des de primera hora era gris, sense Sol, anàvem equipats amb un mix primavera-hivern, calçat d'estiu Giro Privateer amb punteres Mavic, mitjons Inverse HM tr@il, culot Mavic Echappée, tèrmica de màniga curta sintètica de Pearl Izumi, jaqueta Xenon AS de Gore, als primers quilòmetres a 13ºC a la riera de Llavaneres amb els guants Alp-X de canell curt de Gore, i el protector de cara i coll, per després canviar als Hirzl i rodar sense el protector de cara i coll. El protector de coll i cara va tornar des de Golinons fins a casa.

De SV a Teià amb vent a favor, un cop a Vallromanes el vent era inexistent, després direcció a Sant Celoni el vent ja va tornar, i la sensació era d'haver de treballar més a dalt de la bike, bé no era un sensació era un realitat per un vent a la contra persistent. Volíem anar a Santa Margarida però ho vàrem deixar per una altra ocasió, anant directes a dinar, a on un pa amb tomàquet amb pernil salat, galetes, una cola i una cafetera sencera descafeinada van ser els reis del moment. 

El pla des de SC era anar a Blanes, no va ser, no va ser. 

Va ser una decisió de darrer instant, sí, però era una proposta de la setmana passada mentre ens dirigíem a SV des del Baix Montseny, perseguint no tornar per Blanes i fer-ho ja aquest mes de març augmentant un xic el desnivell. 

El Montnegre estava literalment banyat d'aigua, tanta que la muntanya sencera transpirava a cada racó dolls d'aigua, OMG. Quan torno al Montnegre sempre em quedo aturat, quin espai natural, omg, omg, omg. 

Mentre pujàvem des de Sant Celoni els primers metres vaig anar veient la notable diferència del nostre estat de forma a dalt de la bike, seria més concret dir com vaig veure clarament quan feia que no fèiem un Montnegre, massa temps, i que hem fet molts quilòmetres, molts des de la darrera anada a aquest espai de somni. Si bé és veritat que és una ascenció important, també ho és que hem vist un Montnegre diferent, molt, el motiu és clar anàvem més sencers pujant, i per tant podíem gaudir molt més del sensacional entorn que ens envoltava. Fins i tot la Reina que durant tota la sortida d'ahir no va tenir mai bones sensacions, a aquest tram va gaudir del pas per aquest indret que tant significat té per a nosaltres. Ja fa anys de les pujades de la Betty al Montnegre amb la lleugera K2 de l'Home del Montseny size XL, i tant, i així ho recordava ella mateixa ahir, concretament estem parlant del 2003, han passat els anys i ara ho torna a fer com amb la K2 amb una bike rígida de pesos idèntics, per sota dels 9 Kg. curiós, curiósa l'evolució a casa a dalt de les bikes. Hi ha petits detalls que no coincideixen entre la K2 i la Spot Brand, com els frens, ara de disc, com les rodes, ara 29", canvis remarcables cap més. 

Des del Santuari del Montnegre vàrem fer una nova variant, no seria a l'inici de la ruta aquest mot el més encertat, sí que fa anys que no fèiem aquesta ruta, com és anar d'aquest punt fins a Calella. 

Gràcies a aquesta decisió sí que ens va caure un magnífic present perquè si bé la ruta va ser exigent, molt, també va tenir sorpreses de trams ara sí nous per a nosaltres, i que de ben segur seran tornats a visitar en les variants per anar a Sant Pol i a Canet de Mar. Una ruta la d'aquest darrer tram que ens va deixar finalment a la rotonda de l'entrada de Calella venint de Sant Pol de Mar.

D'aquí sense tocar la carretera fins a Caldetes, la carretera general a quarts de nou estava quasi deserta, excepcionalment hi circulaven alguns cotxes, nosaltres amb un vent favorable directes a posar punt i final a aquesta aventura que sense cap mena de dubte té com a protagonista únic el Montnegre, ho pensava així ahir mentre hi érem, i ho penso ara mentre escric la crònica.

Sense beure aigua en tota la sortida, he de pensar que no és preocupant, i que ve motivat per la presència d'aquest vent fred, sense coincidències. 

Amb una incidència, a les costerudes pujades direcció a Calella per Golinons, pel Corredor de les Guilles la Vicious cada tres girs de plat fa un soroll, lleuger però sonor, sembla la cadena oberta, he de fer una bona neteja de les dues bikes i mirar si és el BB, o la cadena, d'aquesta última podria ser per una dia entre molts bassals que estés massa seca tot i haver-la netejat abans de començar la sortida. Amb llums baixant direcció a Calella ja abans de Golinons, amb un mar a la nit més enfadat que durant el matí, OMG.

Des del Mirador del Drac, dies de Single Speed, a dos mesos de la que hauria de ser la propera cita.

MTB, MTB, MTB.

I tant, i tant

MTB, MTB, MTB.

Gran dia

El de descans a la capital.

MTB, MTB, MTB.

Sí ja ho sé va ser dimecres, pel món ja és passat, pel Mirador del Drac no, és tan intens com si estéssim just a segons de gaudir-ne, OMG.

Descans

El què va ser ahir l'estada a la capital.

MTB, MTB, MTB.

He de preparar la crònica de dimarts. Dimecres, ahir però va ser un bon dia de recuperació.

Lluçanès, terra de Grans Vols

I tant, i tant, on en ser-hi tot camina, i camina, i camina, per què? he de pensar que pel lloc en segon terme, perquè en primer terme camina per la companyia, per la companyia, entre Trinxes, clar que yes!

Un inici de jornada a quarts de sis del matí, i un inici de Vol a quarts de nou, on set bikers de diferents disciplines, des de les dobles, de 160 mm. passant per les XC fins a les rígides i Single Speed inciàvem ruta a les zones més denses de la Catalunya Nord, sota un Sol fred, fred, fred, crec recordar que per sota dels 5ºC. Nosaltres equipats d'hivern, en el meu cas fins i tot amb la jaqueta de Gore Tex, i a sota aquest cop amb tèrmica de màniga curta de Merino i manegots d'hivern Pearl izumi, culot Mavic Echapée, mitjons Inverse HM tr@il, i les botes Lake MX 140, protector doble de coll i cara, gorret Assos, i de recanvi a la bossa del darrera de la jaqueta Alp-X els guants Hirzl, i la gorra Spok, aquests dos van entrar en joc passades les dues primeres hores, també hi portava a la bossa de la jaqueta, la manxa, la bateria de recanvi del mòbil , i dos entrepans.  

Un inici on ja detectes que si encara no hem començat i els somriures són els únics protagonistes, què hi podria haver que aturés aquest fer? i la contesta és clara, de poder decidir nosaltres, res. Per sort va poder ser així, un matí on a cada minut que va caure, el fred retrocedia un petit pas, sí, i com que les aturades van ser més que les estones rodant, l'arribada de la calor, lleugera però calor, ens va comportar de poder gaudir de la bike durant totes i cada una de les situacions més inesperades, totes elles planeres, senzilles, i per tant molt i molt divertides.

Va començar a enfilar-se, i passades les hores semblàvem necessitats de ser a llocs alts tota l'estona, fins al punt de fer pujades per haver-les de desfer, però, què podem fer millor i més contents que rodar, rodar, i rodar, entre converses i més converses de bike, de bike i més bike?

Una sortida sense incidències remarcables, sense coincidències, dins de la manca d'incidències, sense caigudes, fet important que podria implicar un gir a la sortida, però no va ser, en cap cas.

Els GPS els protagonistes de cada decisió pel què fa a camins, a senders, en cap cas directors d'orquestra del ritme d'aquesta, això va ser evident durant tota la sortida, perquè hi va haver tants llocs per provocar aturades  on immortalitzar el moment que durant els primers vint quilòmetres crec que el ritme a dalt de la bike era molt bo, però el millor amb diferència, els millors instants van ser dins de les aturades durant la ruta, aquestes van marcar el perquè de tot plegat, hi som per rodar, i tant, i tant, però aquest punt el podem fer sempre, no cal coincidir necessàriament entre Trinxes, compartir aturades ara sí ara també aquest fer és el que marca la diferència quan coincidim, perquè les aturades sempre hi són, ritmes diferents entre bikers impliquen reagrupaments constants, com també el fet d'haver de ser prudents a cada canvi de direcció durant la sortida. Sense anar més lluny les nostres dues bikes rígides roden més lentes a les zones tècniques de baixada, també a segons quines pujades, a les més verticals si no són molt tècniques fins i tot podem rodar més lleugers nosaltres, aquest exemple proposa aquests reagrupaments durant la sortida. Portar el GPS dóna molta seguretat, vull dir que sempre estàs molt ben orientat, informat, si a més el ritme a dalt de la bike és prudent, sempre més proper a rodar amb els més lents, aquest cas amb la Reina i amb mi, aleshores la sortida té premi assegurat perquè no hi ha pèrdues de temps per bikers que han quedat a la cua del grup sense saber cap a on triar en un encreuament de camins.

Un esmorzar a mig matí, ja hi havia molta gana va iniciar el procés d'escalada, i no de pujades de MTB, que també, que també. 

D'on va sortir la bandera? d'on va sortir no és important, sí sorprenent per a mi, que entenc el significat de l'estelada, sí, però jo sóc incondicional de la institucional, oh yeaaaaaah!

Una ruta, més de cara a la segona part d'aquesta, vestida d'un cel que ens indicava que la jornada no tindria un final dins de la calor del Sol. 

Si no dins de la fredor de la pluja, i de quina manera, i de quina manera. 

Nosaltres però, rodàvem aliens totalment a aquesta tempesta que venia ràpida a sobre de nosaltres, per què? perquè ens era igual, el moment valia passar si calia per un aiguat, o dos, o tres, no era important oi que no?

MTB, això és el què va ser l'aventura d'Olost, quantes converses de bikes, encara estem entre 26-27,5-29 i tant, normal, el biker no és de fàcil acontentar, i això està d'allò més bé. 

Un tema és clar, les 26 van molt bé, aquest fet és segur, i si no des de l'inici del MTB quina ha estat la roda que ha mantingut més temps la seva posició de reina de la festa? a data d'avui les 26, la resta tenen molt per demostrar, i per fer-ho han de passar com a mínim tants anys com les 26 han sigut les protagonistes. 
Les 29 mateixes, han arribat, i a la seva ombra ja venen les 27,5, quines imposaran el seu rodar no ho sé, les 26 no tenien cap altra opció durant quant, vint anys? més fins i tot crec, en fa cinc que les 29 caminen com a reines, no pas més, que hi eren, sí, lluny de ser les reines, també, ara no, ara és el seu moment, breu, també cal dir-ho, les 27,5 obren un nou camí, com ho van fer les 29, sí, sí, i si no parleu amb el Sr. Pacenti, que ve a ser el Gary Fisher però de les 27,5. 

M'agrada aquest diàleg, molt, jo sóc PRO26, com m'agraden les dues bikes de casa doble suspensió de 26, la Superlight, i la Yeti ASR-SL, OMG. Si hagués de decidir-me demà per una doble suspensió em decidiria per una XC radical de 80 mm. i de roda...29 :-) sense arguments funcionals concrets, perquè són les que m'agraden ara, em van enamorar al Mundial de 24 hores de Canberra, com volaven aquelles bikes dobles de 29, OMG, OMG, OMG. 

És a dir seria la meva opció per un tema emocional, estètic, funcional? en cap cas, en cap cas, ara mateix la que vindria a casa seria una Epic 29 amb una Fox Terralogic quan el seu recorregut de suspensió fos als dos trens de 80 mm. com sona, com sona.

El darrer tram de la sortida de 10/10, com el primer, sí, amb menys aturades, sí, he de pensar que per anar més cansats, tot i que a deu quilòmetres de l'arribada ja tornàvem a gaudir de l'horitzó, sense preocupar-nos de res més que d'immortalitzar el lloc, l'instant, és que tenim cap més objectiu en una aventura Trinxa? vull dir, si es tractés de ritme no cal allargar-se molt sobre el tema, un únic nom determina quin és el nostre lloc, aquest nom és el dels germans Temporal, venen ells i tenim clar que tots i cada un de nosaltres som darrera seu, tant pujant com baixant, bé concretament a aquest darrer tram no hi som, ells volen sempre, nosaltres tots i cada un ens arrosseguem darrera seu, omg, omg, omg. I fer-ho, arrossegar-se no és un demèrit, té molt de mèrit reconèixer les qualitats d'aquests dos germans, mai prou, mai prou, vull dir mai els hi reconeixerem prou, sense ser-hi presents tinc clar què, qui, i com.

Després de la sortida, el millor moment, o puc dir agafat de la mà de l'aventura de bike el dinar a Can Sala d'Olost, renoi, renoi, renoi. 

Un dinar ple de temes d'actualitat, ple d'anècdotes, abans, mentre, i després. El cel, el cel, OMG.

Abans, per una pluja que va arribar mentre ens canviàvem a la June. 

Mentre, perquè teníem tantes ganes de passar-ho bé que res ens va aturar. 

Després, perquè de la conversa de la Nau Insígnia durant el dinar, un cop ja a la plaça fora de Can Sala un senyor ens va proposar una conversa colpidora per a la Reina i per a mi, sí, Olost, el Lluçanès és un gran lloc per viure, per gaudir de grans aventures de MTB, en aquesta ocasió de la mà dels Trinxes.

Des del Mirador del Drac dies de Single Speed compartint ruta amb aquests Trinxes memorables.

MTB, MTB, MTB. 

La propera per quan?

***Gràcies Joan Ramon i Vicenç per les fotos ;-)

Obrint camí

Fent pas a la crònica d'Olost. 

MTB, MTB, MTB.

Sonen les 7

Al campanar de SV, i per una motivació tipus SSEC 2013 el Mirador del Drac respira des de fa uns dies molta activitat, i des dels darrers dos hiper activitat.

És  curiós fins i tot podria deixar de pedalar, podríem, però quan el Mirador respira amb intensitat genet i Reina viuen una mini revolució, que bé, que bé, que bé.

Tot costa molt, a tothom que pica pedra li costa tot molt, serà que ha de ser així, una mica com el Vol d'ara fa dos dies a on anava a per un Drac, un Vol breu, i va acabar la jornada amb una aventura que per una pensada de prudència no va caçar una doble èpica, OMG.

Cada època et dóna les seves oportunitats, et dóna molts presents, ni molt menys tots agradables, però entre tots ells també hi ha grans oportunitats, sí, a casa les menys agradables les defugim, vull dir de buscar-les, les que venen poc hi podem fer, és cert, també ho és que dins d'una eficiència alta hi ha sempre presencià d'instants que no voldries mai, com molt bé diu la Reina, si fas, passen coses. 

El Vol de dissabte va ser genial, voltes de quaranta quilòmetres, Dracs de dimensió important, normalment són de trenta, de vint-i-vuit concretament, els primers minuts la intenció era de fer-ne un, passats aquests primers instants el salt a perseguir en primer terme dos Dracs majors, i un de menor va ser immediat. 

Fer voltes al Drac ens facilita molt la nostra preparació, pel fet de no haver de fer aturades imprevistes per menjar, per no patir per les bikes a cada aturada, et vas aturant a casa, beus, menges, i tornes a iniciar el Vol, té també un punt a vencer, quan ets a casa després d'una llarga volta la temptació de no seguir pica amb molta força a la porta, i aquest és un factor important a superar.

Jo dissabte no vaig saber quin era el meu darrer Drac fins a minuts de ser a casa, uns vint abans d'arribar mentre pujava per Milans vaig decidir que havia de ser prudent i deixar per a una pròxima ocasió la doble èpica, el motiu era senzill, com ho és que a voltes de 1.000 metres positius, cinc Dracs no donen 6.000 metres, sí ja ho sé és evident, no però quan portes moltes ascensions dins d'una mateixa jornada, també va pesar que la caigua de les temperatures a partir de les set del vespre agafat de la mà d'aquest càlcul del desnivell, per fer doble èpica havia de fer dos Dracs més, i això implicava de posar punt i final a la sortida a les quatre de la matinada, i perdre per haver de descansar, la jornada de diumenge, i aquest darrer punt no me'l podia permetre, no per fer bike, si no per les millores a fer al Mirador del Drac. 

Quina necessitat  la de gaudir de la Poció Màgica de les Falgueres. No van aconseguir fer el seu efecte fins la segona volta, com sona, com sona. De mentre no ho feien les qüestions sobre la segona Corona de Granit va ser molt presents, mai massa, mai massa. 

Així, el fet de no aconseguir la doble èpica pel què fa a desnivell em va comportar aturar-me a les portes de fer la quinta volta.

Sense la protecció del Destructor Independent tot costaria molt més.

La Vicious va requerir a la segona volta de netejar la cadena, motivat per aquest pensament inicial de fer un Drac, res més. Menjar, per esmorzar dues taronges, i cereals amb llet i cafè, per dinar doble ració d'arròs blanc amb tonyina, i un bon plat de patates bullides que es fonien a la boca, i mig rodó de pa del Condis que vaig comprar lligant la Vicious amb un cadenat a una estructura de marbre i veient sempre la bike mentre agafava el pa, per beure quatre gots de cola, al vespre una poma i tres mandarines, a la darrera volta vaig menjar un platan en marxa passant pel Passeig dels Anglesos. 

Sense incidències remarcables, sense coincidències, amb les eines, amb la manxa, beure, tres bidons de 500 ml. llums a partir de la quarta volta, Powerled-Cateye, sempre a mínims per no portar carregada la bateria, equipat ja de primavera, calçat Giro Privateer sense les punteres Mavic, mitjons d'estiu, pirates i jaqueta Assos, F1 i Intermediate, tèrmica sintètica de màniga curta de Gore, guants Hirzl, gorra Spok, i a partir del quilòmetre 130 protector de cara i coll pujant pel Tintorer curt, i guants Alp-X de canell curt de Gore. El mar prudent sempre, i sempre rodant entre els catorze i els vint graus, això sí un aire fred, fred, fred, tant que d'haver decidit fer la quinta volta m'hauria d'haver equipat d'hivern 100%, per una caiguda important  de les temperatures, de fet a la quarta volta tenia els peus molt freds, per aquest motiu vaig posar-me el protector de cara i coll i vaig fer el canvi de guants. També a part d'equipar-me d'hivern per fer la quinta volta hauria d'haver canviat la bateria del Powerled, i en darrer terme hauria d'haver fet una aturada per fer gaudir d'un bon sopar de pasta.

Ara content de l'aventura de dissabte, esperant a la propera que és a punt de començar, omg, omg, omg. 

Des del Mirador del Drac iniciant una nova setmana, clar que yes!

MTB, MTB, MTB.

Preparant la crònica

La d'ahir, perquè avui el dia ha sigut de casa, casa, casa.

MTB, MTB, MTB.

Preparant el Mirador tota la jornada per les properes arribades, oh yeaaaaah!