La meva assistència a aquesta cursa èpica és senzillament un repte titànic i no per la duresa de la mateixa, que també, si no pel nivell dels participants a la graella de sortida, nivell que en cap cas és comparable al meu, en cap cas, sempre i a cada edició ha estat així, el ritme de cursa és senzillament estratosfèric per a mi, és dur haver d'admetre que als primers metres pel que fa referència a la meva posició final, ja queda clar quina serà.
Al meu primer any, als cent primers metres ja anava en darrera posició, és com vaig acabar, a la darrera posició, a la meva segona edició, als primers metres anava a les darreres posicions, no la darrera, és cert, però darreres, és on vaig acabar, a la meva darrera participació, als primers metres anava al mig del grup, és com vaig acabar, al mig, no és exactament així, pel fet de que a aquesta última vegada per darrera pocs participants van finalitzar-la, però crec recordar que a la sortida érem uns 120 i a l'arribada uns 75, fet que fa que el 61, sigui al mig de la classificació, en termes reals però torna a ser a les posicions més enrederides, però aquesta a diferència de les darreres ocasions no va ser la sensació mentre era en cursa.
La sensació en cursa de la darrera edició, va ser, abans de sortir, "que faci molt mal temps, que serà la meva, que plogui sense fer fred", i va ser així, mentre rodava pel ben mig d'un infern gloriós, la sensació era, "quin privilegi ser aquí, entre monstres del mtb maratonià més radical", aquest darrer pensament ha estat sempre el que cada any m'ha mogut a ser a la graella de sortida, pel fet de que d'uns anys cap a aquí, des de les darreres trenta pujades a La Garolera, el meu pensament és diferent.
Tinc quaranta-set anys, ara i des dels quaranta concretament ja no sóc de la darrera volada, podreu dir "home és evident", bé per a mi ha estat evident en aquest precís instant, no abans dels 41.
El fet de poder ser-hi, de poder escalar entre aquests bikers tan preparats té el valor de sense ser un PRO, i vull dir PRO fent referència a que cada cop que cerco el nom de cada un d'ells a les curses de ciclo turista de més renom, o a curses populars i no tan popular, tant de bike com de curses a peu, maratons de muntanya o duatlons, triatlons, Ironmans, hi són a totes, fet que em fa pensar, "renoi, jo hi cerco el meu nom i únicament surto a les darreres tres edicions dels 100 Km. Camins de les Guilleries", és a dir no tinc historial de competició, és la meva realitat, fet que fa que la preparació mental sigui no diré en el meu cas pitjor sí radicalment diferent.
Amb aquests antecedents m'enfronto un altre cop per quarta vegada als darrers sis anys, que són les que s'han celebrat a aquest darrers sis anys, 2006, 2007, 2008 no es va fer, 2009, 2010 no es va fer, i ara queda per fer el pas a ser-hi a aquest 2011.
Sé que una flor no fa estiu, i això és el que m'impulsa a perseverar edició darrera edició a ser-hi un altre cop, també sé que sóc pel que fa a aquesta cursa, a les meves darreres participacions, que hi haurà un any que ja no podrà ser, quin serà aquest moment, el temps, el meu temps, encara no està escrit, 2011 Camins de les Guilleries si no hi ha un contratemps tornarà a ser, el resultat d'aquesta tampoc el puc determinar fins després de les mateixes, això la fa més reptadora encara.
D'aquí a res hauré de preparar tot l'equipament, això serà a la nit abans de la cursa, dos dies abans de la mateixa una darrera posta a punt de la meva Vicious The motivator SS, tres dies abans un darrer mini test del meu estat de forma, quatre dies abans darrera visita al meu fissió, per deixar al punt aquests grups musculars, cinc dies abans la selecció dels fruits secs, dels melosos dàtils, de les maduixes deshidratades i ensucrades, dels plàtans, sis dies abans un descans absolut, passant per una sessió d'estiraments diferenciada, per testar a on sóc per les prèvies a la visita a l'Andreu de dimecres, set dies abans la darrera sessió maratoniana de mtb de fort desnivell i distància mitja, vuit dies abans, una sessió mitja de desnivell baix molt corriolera també, nou dies abans és avui, jornada de descans i més descans.
MTB, MTB, MTB.
I sempre tenint molt present la possibilitat de que aquest 2011 sigui el meu primer any d'abandonament, cal tenir-ho present, per respecte als organitzadors, als participants en cursa. Per recordar que és una de les curses de MTB més exigents a un sol dia, fet que implica que ser a la sortida és ja de per si un primer èxit, ser-hi a mitja cursa un repte, al quilòmetre setanta, un primer pas a lluitar per ser a l'arribada, i ser a l'arc d'arribada al quilòmetre 100 amb un somriure als llavis, indicatiu de l'inici de la preparació de la propera edició, però aquesta ja serà si ha de ser una altra història, història per a compartir a aquest espai, a The Great Escape MTB.
La feina a fer, a aquestes dates ha d'estar feta, i ara falta rematar els darrers detalls, importants, sí, però el que no estigui fet ara, ja no serà.
