Al primer dia, un inici interessant, pel fet de que quan fa dies que no fas una seqüència seguida de llargues quilometrades actues com si anessis a fer una sortida clàssica d'una matinal, és a dir entrant sempre que cal a ritmes alts de pulsació, perquè tens clar a on vas i que al mig dia seràs a casa.
Amb aquest criteri, ja escalàvem Santa Mònica i la pujada del Mut, com si d'aquí a un parell d'hores com a molt tornéssim a ser a casa.
La realitat era molt diferent, encara recordo no fa molt, o sí, fent la Garolera, on un grup de ciclistes que veníen d'Arbúcies després de preguntar-nos d'on veníem, veníem de casa, érem a La Garolera, anàvem a Sant Marçal, d'aquí a Les Illes, Coll Formic, Pla de la Calma, Pantà de Vallforners, La Roca, Mataró i cap a casa, després de dir això, ens va dir, "a veure qui arriba abans a Santa Fe", la meva mirada ho va dir tot, no si de considerats el món n'és ple i aquest cop la consideració havia de venir de nosaltres mateixos, Corró des de casa no és lluny, o molt lluny, però per a nosaltres tampoc està al costat de casa.
Coronant per sota del Santuari del Corredor, direcció a Cardedeu, la coincidència amb d'altres ciclistes va ser molt menor que vinguent de Can Bruguera, i d'aquí fins a Corró, menys encara.
Corró 2011, una festa del MTB més exigent, quina manera de córrer, de posar el cos al límit, una crono de menys de 15' que marca a on és tothom que la fa, perquè no tothom la fa, entre elles la mundialista fèmines del CCC polonès
Maja WLOSZCZOWSKA que li va treure a la tercera classificada crec recordar haver llegit 4'.
Però el més important, ser-hi pel fet de que anar-hi ens ha soposat gaudir d'una sortida que per metres no supera els 100 Km. que està més que bé.
El dia perfecte per pedalar, calor sí, però no molta mentre pedalàvem, sí molta però molta a Corró al mig dia. Res que una bona cervesa no reparés puntualment, no hauríem però va ser.
I després del primer dia ve el segon sempre, a sobre de la bike aquest cop, directes cap a Sant Elies.
Parada obligada al Pont Trencat.
A aquí ja escalant les pales de Sant Elies, una certa calor, no molta, fredor a les zones obagues, i una tempesta al Turó que posava els pels de punta.
La Betty sempre al seu ritme, imposat per un criteri de mantenir la pulsació sempre molt per sota de la línia vermella de treball.
Ser al quilòmetre cinquanta a quarts de set de la tarda, direcció oposada a casa, implica rodar pel que vindrà.
La tempesta de les de veritat, allunyant-se de nosaltres però per la seva força sempre present.
D'aquí al cel, perquè coronar les darreres pendents amb aquest escenari de sol a ponent i tempesta a llevant va ser molt emocionant, quins trons a l'horitzó darrera del Turó, quin sol a l'horitzó de mar.
A cada gir pensava, "he de córrer per poder immortalitzar el moment", i vinga pujar i pujar i pujar.
Finalment Sant Elies, ara feia anys que no hi posàvem peu, crec que anys, si no anys, molts i molts mesos.
La tempesta, el vent i un cel negre, un sol batallador al fons, ens marcava que la tornada cap a casa havia de ser ràpida i directa, i així va ser.
De quarts de set a tres quarts de nou les nou, el temps de tornada a casa, directes, sense aturades, pedalant a ritme suau ara sí ara també.
Dos dies de MTB.
On hem millorat i molt temes per a la cita de primers de maig. Alimentació, ritme, posta a punt de la SS, equipament, punts tots ells parlats i parlats i parlats quilòmetre darrera quilòmetre.
La Vicious, la cadena nova de 7-8v, en pla fa un soroll puntual com si tingués un passador obert, no el té, o no el veig, però el soroll molt sonor, molt lleig, però molt. El tub de fre davanter no té un bon recorregut i fa mal a la vista quan pedales dret-petat muntanya a munt, però ja no fa fading, el fre del darrera torna a vibrar, menys que abans però perseverant, el pulsòmetre no pot anar posat a la potència, pel fet de que pedalo tanta estona dret que no veig mai la pulsació, i necessito veure-la ara sí ara també per mirar de controlar el ritme, caldrà posar-lo al manillar i que tingui un punt d'inclinació important, perquè com el porto mirar la pulsació ara implica una sobrecàrrega de la lumbar notable. Els punys Easy Grip fatal, amb la suor dels darrers dies giren sobre si mateixos, punt i final a una breu història.
L'equipament, la cremallera del jersei, Colorado tu saps de què parlem, s'ha de poder obrir fins a baix, o a pocs centímetres de baix, com anava ahir era un forn, com anava abans d'ahir perfecte.
El jersei Assos blanc és a on ha de ser, entre els que traboquen les paraules, lluny de casa.
L'alimentació caminant d'allò més bé, plàtans, maduixes naturals "confitades", dàtils estratosfèrics que es fonen a la boca, taronges gustossísimes i fruits secs, la base del combustible perfecte per a aquestes sortides, barretes energètiques i "gominoles" esborrades de la llista. No dic res del Powergel perquè fa mesos que no en prenen cap. Per veure aigua, aigua i més aigua, sals no podrà ser, si més no en cursa, ni per sota del 8% de concentració, sí ja ho sé, hauria de ser però cada cos és un món, i jo no les digereixo gens bé.
Dos vistes a l'Andreu per a recuperar la planta del peu dret, que quan baixo de la bike em fa un dolor intens just al punt de contacte amb la cala del pedal, i també per mirar de millorar el to muscular, també per agafar el gel fred pel quilòmetre setanta, si és que tinc el privilegi, de primer ser a la sortida i la fortuna de poder arribar dignament al quilòmetre setanta abans de les quatre de la tarda, hora límit de pas a aquest punt segons la Llei Permanyer per aquesta edició del 2011.
Dos dies de MTB, dues jornades que són la continuació del que fa un any tocat va començar, MTB, MTB, MTB.
