Una sortida

Simpàtica, per la facilitat inicial, per les coincidències, amb en Jaume, la visita puntual a la Noe, i també emocionant, pel fet de veure a on sóc pel què fa a sensacions pedalant. 

La sortida va venir marcada per les ganes reaparagudes a les darreres 12 hores, sorprenent perquè feia unes hores creia que quedava molt per poder fer un quart intent de tornar a rodar. Però a vegades la realitat és millor que les pessimitses previsions sobre ella, a vegades.

Una arrancada sense haver de posar a punt la bike, pel fet que del darrer viatge la revisió ja estava feta, i pel fet que des de aleshores no he fet quilòmetres, per aquest motiu la Vicious estava immaculada per sortir, la Spot Brand aquesta darrera setmana pel fet de rodar amb el Belt Drive ja ha patit un seguiment constant per part meva. Sóc un biker constant en aquest aspecte, i això fa que si tens una bike i ets proper a la meva esfera la teva bike sempre estigui a punt, com és el cas de la bike de la Reina.

A dies del proper gran Vol SOLO tot roda sobre el mateix tema, sí, puc decidir començar un projecte nou, i a minuts seguir fent tot segons la planificació de fa temps, en aquest cas de fa tres anys, del 2012 a ara, una cosa és una cosa, i una altra cosa és una altra cosa, oh yeaaaaah!. Canberra sembla que fos ahir, no Finale 2012 que sembla lluny, sembla, perquè si Finale 2009 és proper, Finale 2012 és ahir, clar que yes. 

La Betty porta tota la setmana, matinades i vespres calculant, proposant, jo escoltant, decidir la logística a seguir, el punt sobre on pivota cada cita SOLO. Dels encerts de Canberra es recolza cada punt a decidir pel proper SOLO, els propers 4.000 Km marquen i molt com organitzar-se, quan tens uns recursos ajustats, suficients això sí, que no depenen de tercers, que no estan condicionats per una esponsorització, tens avantatges, i inconvenients, avantatges, decideixes el que més t'interessa sense condicionants d'interesos comercials, inconvenients, tens menys recursos i per tant menys possibilitats a decidir. 

Transportar tota la logística en aquesta ocasió té diferents opcions, o bé avió, o bé June. L'avió implica renunciar a moltes comoditats en cursa, a moltes avantatges de seguretat, per la limitació del volum, no podem portar tots els recanvis ni eines per a les bikes, i nosaltres no subcontractem mai aquest aspecte, tampoc podem modelar el nostre espai SOLO, el llogues a l'organització, i l'espai, el tipus d'espai és el què és, tenim una avantatge no correm amb assistència, fem un SOLO-SOLO, si hi ha problemes cada un té els SEUS problemes, i tenim una màxima prohibit rebre assistència de tercers, des del 2012 que ho fem així, i n'estem satisfets, els resultats aconseguits així tenen un to molt diferent. Amb la June, tot pot venir amb nosaltres, sí, tot, en aquest ocasiò de fer-ho així hem de comprar una carpa, i de fer-ho ja la decidirem amb laterals, per com sembla que serà el cas, aconseguir que les coses que hi descansen estiguint ben protegides de la pluja i el vent. Les de valor no, que per la manca d'assistència resten protegides amb pany i clau dins de la June. A Finale a aquesta darrera edició els nostres veins els hi van VOLAR dues bikes lligades en candau, a la nit, com sona, com sona. Aleshores els que correm tots som una família però no tots els que hi són, són de la família, és una contradicció sí, la vida n'és farcida de contradiccions oi que sí?

Tinc clar que de decidir l'opció mode avió hauré de canviar-millorar certs aspectes, que fins avui he deixat de banda, necessitem millorar aquest aspecte, sí, però també és cert que la June surt molt poc durant l'any aleshores pesa molt en ocasions com aquesta voler fer-la la protagonista del Vol, i aquest darrer pensament no em deixa veure amb claredat les possibilitats lloguer de tot en cas de l'opció avió. La June va venir a casa únicament com a transportadora de Dracs, i per tant la seva presència pesa molt, disposar d'ella no pretenia estalviar costos, a l'inrevés, persegueix promoure despesa sobre Vols de Drac SOLO. Ara com a una de les embaixadores de la Nau Insígnia encara incentiva més la seva existència a deixar de banda els costos, i centrar-se en el projecte de qui i a què representa, la Nau Insígnia ve marcada pels pressupostos com a manera de fer, de planificar, la xifra d'aquests no marca  el pressupost, a l'inrevés, el pressupost marca la xifra,  i per tant la June no es mou seguint el seu cost, sí la tasca a fer en cada Vol de Drac. 

Val a dir que el futur proper que marca la Nau Insígnia no passa per les transportadores de Dracs, si pels avions fent aquesta funció, perquè els diferents Dracs sempre seran descansant a cada Mirador, i per tant no volant amb els genets a destí, aleshores aquest podria ser com Canberra un nou test en mode avió?

Ara fa uns minuts mentre la Betty esmenta que els pressupostos espanten, la xifra d'aquests, la meva contesta passa per les possibilitats de sortir avui, plou, i el pronòstic indica tempesta, la pluja lleugera sense temperatures baixes, no és un risc, la tempesta sí, veurem, veurem, són les converses des del Mirador del Drac, veurem, veurem.

Ahir després dels primers quilòmetres les sensacions eren bones, no sé si molt bones o bones, la prudència  i perquè no, certa por a recaure fa que les percepcions estiguin tenyides d'un to que no puc veure bé si vaig molt bé, bé sí, molt bé que és el què necessito per a poder afrontar el proper SOLO no ho sé, per això la necessitat de mirar de tornar a sortir. 

Una anada pel Camí del Mig, sense carga de desnivell, va marcar els primers vint-i-cinc quilòmetres, un dinar a l'extrem més oest de la sortida per decidir després atacar un primer Drac. 

Les sensacions, aquestes sí que són decisives, el Drac, el de sempre marca cada to, cada pala tant escalant, com baixant indica a on sóc, i en aquest cas per ser-hi gaudint de veritat, sense notar res més que el passar-ho bé, necessito entre deu i quinze repeticions seguides, sense aquestes, bé, sense elles els interrogants pesaran massa, quant? no ho sé, però caldria assolir aquestes xifres per no pensar coses rares dins del SOLO, perquè el quan sí que el tinc clar, un cop ja dins del SOLO.

L'alegria de la jornada, és evident, el Vol en si mateix, sí, però ja un cop dins del Drac, unes protagonistes absolutes, les Falgueres Màgiques, apagades als darrers Vols que vaig compartir amb elles a finals de juliol, i que ara a finals de setembre són les protagonistes de les ninetes dels meus ulls, mtb, mtb, mtb. 

Un retorn clàssic, com no pot ser d'altra manera, per Milans marca el to, sense consumir aigua, sí una beguda energètica, i un cafè per dinar, per menjar, un entrepà de tomàquet i formatge, equipat 100% d'estiu, a 26,5°C anant pel pas a la riera de Llavaneres, i a 28°C tornant  però amb la Xenon de Gore baixant pel Tintorer, sense eines, amb llums oberts la darrera hora i mitja escalant cap a Santa Mònica. 

Ara esperant, els Dracs a punt, els equipaments, els genets, els Destructors de Murs al seu lloc sobre les Corones de granit, les Fades desesperades per sortir amb l'entrada de la foscor, i els cavallers desesperats per donar entrada a les Reines de la nit, OMG. 

Des del Mirador del Drac escrivint la crònica d'ahir entre melodies SOLO, entre espais que recorden tots a Romeu i Julieta, per la seva proximitat, pel significat que tenen dins del nostres trams de Dracs. 

MTB, MTB, MTB.