Exciting times.


The ideas, thoughts and actions in life are just like riding Skyline at Storm-Lo: find the flow and enjoy the ride!

SingleSpyder.

diumenge, d’agost 14, 2011

Aventura sobre aventura.

L'escalada al Turó ha estat això, i mentre passen els dies cal que el dia sigui ple de bones sensacions, que sigui el què ha de ser, la bike forma part, és, i per tant no requereix d'un espai específic, sí de ser-hi, és com la feina, que no és feina, és rigor,  és manera de fer, de ser, i tampoc requereix d'un espai, l'espai ja hi és, per si sol, un lloc de somni, com les bikes, no oblido mai aquesta data, 1736, és l'any de tot plegat, l'any que la nostra generació té un referent, no puc oblidar-ho, 1736!!!

Quan entrem per la porta de casa, quan respirem l'aire de casa, hi som com a mínim des de quasi tres segles, no hi ha més, i quan penso en l'avi Tonet, amb la besàvia marxant cap a Barcelona, penso que ell tenia la seva passió, ella també, i jo tinc la meva, avui el MTB, i no oblidem que sense elles també tot tindria el seu més sonor sentit, i tant,  però que tenim una història, tenim un camí fet i aquest no és de fa dos dies a cap dels qui som a aquesta menuda terra, entre ells també nosaltres, i tant, conquerint sempre que podem, Turons i més Turons, sempre avui fent referència al Turó de l'Home, mtb, mtb, mtb.

Quan escalem aquest cim, no l'escalem nosaltres únicament l'escalo amb tots ells, amb tots els meus avantpassats,  generacions i generacions de picapedrers, i a on en ser-hi penso, tindrem un relleu? hi vindrà darrera meu una generació que com jo,  "pensi a qui represento?"

Dies de mtb, mtb, mtb.

Tenim, Dracs, som genets de Drac, ho som nosaltres i cada dia que passa conquerim nous somnis, noves fites, velles, belles també i tant, i a on cada vol no va a molta alçada, no ens cal, volem volar alts, podem, i tant, però no ara, oi que no? Ara ens cal sempre volar baix, la perspectiva ja la tinc, oi que sí?

Dies de pur mtb, a on d'aquí a res, els Dracs estaran un altre cop volant, d'aquí a minuts a hores amb el sol d'avui o de demà, no és important aquest fet, sí que sigui rodant, com ahir, a on entre llum, entre nit, amb una lluna distant per la seva claror embolcalladora tot va tenir el seu més sonor sentit, veure-la i veure't sempre entre l'exigència d'una escalada magnífica, a on cada pedalada va vestida de lluents farbalans i a on la simplicitat vol ser sempre engalanat per ells, i tant, cada dia els hi vull, a cada segon, mtb, mtb, mtb.

L'inici d'aquesta pujada plena de sentit, anem a mirar de conquerir un Turó, i això amics meus no passa cada dia, això no ho fa més sentit, és veritat, però poder ser-hi sí que fa que la jornada sigui literalment diferent, i tant.

Decidir iniciar l'aventura des de Sant Celoni, tenia la intenció de mirar de fer un Turó i no perdre les dues jornades de bike de dissabte i diumenge, no va resultar, perquè ahir no hi va haver sortida, i avui encara està per veure.

Un cop iniciem la ruta, les primeres sensacions indiquen clarament que tindrem una bona escalada, això no garanteix que serem al cim, no, però sí que mentre ho intentem les bones sensacions seran les que marcaran el to de la pujada. Aquesta era la sensació, i va ser exactament  així.


La veritat però és que tot i anant d'allò més bé, fins a La Costa, fins a Fontmartina també, es va fer llarg, certament, del Mirador al Turó, les dues primeres pales també, després no sé molt bé el perquè la pujada va ser la de sempre però la percepció no, sense sensacions, però escalant de valent.


En passar per La Costa sense posar peu ens partim un plàtan, uns metres abans d'afrontar la magnífica pala del pou, també mentre rodem, xocolata pels dos, i un cop al cim un plàtan i xocolata també per tots dos, aquest cop sí, sí que ho fem amb els dos peus a terra, i tant.

Durant la pujada, una recta quasi perfecte abans d'arribar a Mosqueroles, a on ens costa escalar, escalar-la, hi penso com quan anem per Campins, "Mosqueroles sempre és un Mosqueroles", els anys passen volant, els dies són els que són, hi hauran els que hi ha d'haver, ni un de més, ni un de menys, quants no ho sabré mai, sí que avui puc rememorar l'ahir, no que demà ho pugui fer, oi que no?, així que quan hi penso, en que em costa pujar, i tant, també penso, "avui serà una pujada memorable, sigui quina sigui", i tant que sí, i així va ser.

Avui passades les hores, pedalant pel Maresme, una imatge,  el del nostre amic baixant del Turó, tot lluent, decidit, li era igual que m'acostés, baixava decidit, sense ni mirar-me, i jo en feia un grapat com ell, a ell li era igual, penso que pensava "el que hagués de ser seria, un genet de Drac no m'aturarà", i per tant fins al darrer instant ell seguia el seu camí, i no va errar, nosaltres enteníem, entenem que tothom ha de fer el seu camí, i tant que sí, ell encara més perquè com nosaltres, també és la seva terra.


Després d'ell les darreres pales, severes, també apreciades, molts anys escalant el Turó de l'Home, temps he tingut per aprendre a gaudir de cada racó, i tant que sí, de cada instant mentre mires de no pensar, "ja pujaré a dalt un altre dia",  molts són els arguments per fer-ho, pocs per seguir escalant, però això fa que el dia que hi ets, al cim, encara tingui més valor, com divendres, un dia, una jornada al vespre a on ser a les nou de la nit a dalt del Turó de l'Home fa que en no ser-hi, pensi, "hi tornaré, si Déu vol", i si no tot això que tinc, mtb, mtb, mtb.

La baixada pel Llac d'en Viada, ràpida, no de les més ràpides, perquè ara hi pedalem per millorar el nostre rendiment, tenim una cita important, la cita entre les cites i cal anar-hi preparats, uns quants intents més de pujada al Turó per les pales de Fontmartina ens ajudaran com avui pel Maresme entre corriols vestits amb estores esmicolades de sauló, a tenir el to, la forma i la tècnica per mirar de fer un paper digne a la propera fita d'aquest 2011.

L'atac a un quilòmetre del cim,  interessant, molt interessant, un quilòmetre divertit, diferent, com avui des de Santa Mònica fins al Santuari del Corredor, més curt el primer, i tant, no per això menys memorable.


No sempre tenim la oportunitat de poder-nos preparar rodant entre setmana després de les llargues jornades al despatx, no sempre als caps de setmana hem pogut, no sempre podrem, sí podem avui, rodar, i rodar, i rodar, cal aprofitar-ho ara perquè les limitacions vindran beneïdes i per tant poc hi podrem fer, fora de posar-hi tots els sentits i totes les ganes, sempre ho hem fet així, i seguirem així, oi que sí?


Entrem a la darrera recta abans d'arribar a la VW, jo glaçat de mans, lleugerament de peus com sona, aquest cop a dalt ens em abrigat amb armilla i manegots, que han funcionat parcialment, a la propera vegada, hauré de determinar què fer, entre molts aspectes un detall, canviar-me la tèrmica per baixar, i tant que sí, ara agafo fred abans, també arribo abans als llocs, tot no pot ser, canviar la tèrmica un bon consell d'en Xavi de Mataró.

Nou equipament, i la seva funcionalitat és la que ha de ser.


Un present, mireu bé la imatge, hi ha un detall en el posicionament a dalt de la bike que és "el tema", un bon tema, molt bon tema, mtb, mtb, mtb.


Un cop a casa la mare, un bon bany d'aigua calenta, per mirar de retornar les millors sensacions. 

Aigua, un bidó de 750 ml. menjar, l'esmentat.

Eines, les de sempre, llums, els Powerled i un Sigma del darrere.

Equipats 100% d'estiu, més l'armilla i els manegots per baixar.

Quilòmetres, per sobre dels cinquanta, desnivell per sobre dels 1.500 m.

Avui diumenge hem tornat a sortir, i per tant, prepararé la crònica, i tant que sí, ahir no va ser, avui sí, i demà?

MTB, MTB, MTB.

Un univers d'opcions interessants.

És que després de decidir els equipaments per a la Betty, "dit i fet", que diem els catalans, que rares vegades és,  perquè sempre ens ho volem pensar una mica més un cop feta l'afirmació, oi que sí?, aleshores després de decidir els equips esmentats, tocava el torn, toca el torn a la que ha de ser la bike entre les bikes, la nova 29er. Una bike curiosa, amb unes mides excepcionals, perquè la bike estarà construïda a mida, cada detall, cada tub, cada puntera, cada no passa-cables de canvis, l'alçada de la pipa, l'alçada de la caixa, la no BB30, la longitud de les baines, el tipus de tirants, la unió d'aquests amb el TT, el diàmetre 27,2 mm. i longitud del ST, l'angle d'aquests dos darrers.

Tots aquest detalls pel que fa referència a geometries, després hi ha el material d'aquest, i després els acabats finals.

I amb tot això encara no he definit, cap component, la forquilla una Unicrown, cònica de cromo o titani, l'elecció del material dependrà d'altres factors, com també caldrà definir l'alçada d'aquesta 440-465 o 470, veurem , ni la resta de components, un detall sí serà, millor dit dos, no, tres, no, quatre, millor els esmento i veiem quants en surten,  el seient, que serà un dels tres idèntics entre ells que ja utilitza actualment, els pedals, CB 4ti, la direcció CK, les bieles BO, que ja les vaig presentar al Blog, plat i pinyó HbC, 32-24 que també els vaig presentar al seu dia, la cadena una Shimano de 7v, les tanques de les rodes Fimo,  els frens, Saint-XTR2003, 160-160 mm., els pneumàtics Maxxis  Crossmark  UST 2.1, els punys  Ergon BO.

Crec que únicament haurem de decidir la tija, la potència, el manillar i les rodes. Tija de titani, la potència dependrem del fabricant si en fa, el manillar, el mateix, i les rodes, caldrà definir quina és la millor opció on en primer terme primi la fiabilitat, en segon terme el pes, en cap cas per sobre dels 1.450 g. en cap cas, i això sí, com amb el quadre específiques únicament per a SS.

MTB, MTB, MTB.

Si un quadre es creua pel camí, com el Black Cat, per què no?, però ahir a la nit va anar just que no decidim, avui?

dissabte, d’agost 13, 2011

Long chronic, good feelings.


Coming soon.

Obridor de llaunes: Impacte a la VW.

Va ser així un cop molt fort i una sensació de ser una tonyina dins d'una llauna,  i que quelcom des de fora l'està obrint.



No diré MTB, MTB, MTB, aquest cop no.

Black Cat: TT 21,75 in.

Estem a la cua d'aquesta petita joia entre les joies, marca que cerca desplaçar a Retrotec, nosaltres si podem ajudarem, no a fer-ho, sí a  fer-la més gran, rodant amb ella pel nostre país petit, i tant.


El venedor, amable, molt amable, m'ha cominicat que està pendent de la contesta d'un comprador, si no camina seguidament anirem nosaltres.

Espero tenir més sort que amb la forquilla Black Sheep, que va anar a parar a Holanda no a Catalunya, estic content però,  un holandès gaudirà d'una magnífica forquilla i jo he fet un contacte interessant, i tant, un propietari d'una Spot Brand.

Serà segurament un senyal, el fet de que cap compra camini, i haurem d'anar a per dues Jeff Jones, oi que sí?

Aquesta Black Cat té un punt molt fort, el TT, perfecte per a 5,22 peus, i tant, i tant, i tant, i amb això tancaria una etapa, crec. Oi que sí?

MTB, MTB, MTB.

Joies del Montseny.

Obrir camins al paradís també serveix com a ruta a les petites joies del nostre petit país. Ella o ell, no ho sé, ja baixava, nosaltres pujavem, mtb, mtb, mtb.


MTB, MTB, MTB.

Durant tota l'escalada una sola aturada, aquesta, s'ho valia, i tant.

Posició diferent, diferents sensacions.

És el que va ser, és el que ha provocat el canvi de forquilla.

En primer terme de la rígida a la Fox RLC, en segon terme de la Fox RLC a la rígida.

Escalant amb la rígida de 10/10,la Betty porta la mateixa relació que jo, com sona, menys de 50 Kg. arrosseguen la mateixa relació que 67 Kg. cal tenir present que els quàdriceps de la Betty són uns centímetres més llargs que els meus, i que ens separa únicament que jo porto més anys rodant, que en el nostre cas és important, perquè la qualitat d'aquestes sortides és idèntica, rodem junts.

Hi ha un aspecte a tenir present, o un dubte, jo rodo a pulsació més baixa quan rodem junts, ella roda a pulsació un xic més alta del que rodaria si rodés sola, que no és el cas, quin serà el resultat ho veurem d'aquí a uns mesos, o uns anys a la propera participació al Moab, o no, no abans, i tant que no, que no és el mateix, oi que no?

Escalant amb la Fox RLC, curiós posicionalment d'entrada no nota res, passats els primers quilòmetres però lumbars ressentides i dificultat per conquerir les pales més dures del Montseny, a les "S" de després de Fontmartina, a la pala del pou al darrer tram cap al Turó.

Senzillament la posició no és "la posició".


Aquesta sí és la posició.


Tornant a rodar amb la rígida, dolor lumbar escalant, inapreciable, sensació a les pales esmentades, cap, parlant tranquil.lament, i a la pala entre les pales, la de després del pou, en silenci això sí, un sol moment apreciable, feta sense adonar-se de que l'ha fet, mtb, mtb, mtb, i al darrer quilòmetre atacant-nos mútuament per sobre de la linia vermella, sí, sí, un joc entre dos bikers que mantenen les distàncies, però l'atac primer per part meva i el de després per part de la Betty no deixa cap dubte de com caminarà el tema, com amb el menjar, en bike a casa no hi hauran amics, com ha de ser. 

Ara també, mtb, mtb, mtb.

A la crònica del Turó us posaré una imatge important, interessant, un taló el protagonista de tot, i tant.

MTB, MTB, MTB.

Yeti-Betty Pearl Izumi Cherry Bossom.


MTB, MTB, MTB.

Preparatius.

Perquè per afrontar l'aventura d'ahir va fer falta modificar alguns components de la Yeti ARC, desfer alguns detalls, i corregir també alguns aspectes dangereuse de l'equipament de la Betty, pel fet que el canvi de cales no va funcionar, i va provocar una no mobilitat del joc lateral dels turmells de la Betty, perillós, perquè pot provocar molt de dolor, i ja no parlem de les possibles lesions. El motiu, que la cala és diferent del model anterior, crec que d'aquesta en diuen Race, pesa un xic menys. Però requereix de posar un gruix de plàstic entre la cala i la bota, aquest gruix fa que el joc lateral del peu existeixi, i aquest joc és el que cuida de que els nostres turmells i genolls tinguin bona salud.


Per poder posar aquest gruix els torniols que collen la cala són una mica més llargs.


L'ARC torna a rodar amb la forquilla rígida de BO, l'hem de tornar properament, no perquè ens l'hagin requerit, no, si no perquè serà un argument per tornar a pedalar per Salt, i tant.

El motiu de tornar-la a muntar, la forquilla rígida en substitució de la Fox RLC, és perquè les sensacions escalant amb la Fox no són les que han de ser, penso que és per la diferència d'alçada entre la Fox i la rígida, uns tres centímetres més alta la Fox, fet que modifica i molt l'angle d'atac a l'hora d'escalar, crec recordar que un centímetre és aprox. mig grau, tres centímetres tocats són quasi dos graus!!!.


Ahir amb aquest canvi, van tornar també els punys Ergon BO, ara la Betty no pot prescindir d'ells, han d'anar bé, ella sols roda amb el que funciona de cada especialitat.

Ara mateix fora de les bieles i la cadena de 7v, poc més puc millorar d'aquesta petita joia que és la Yeti ARC de la Betty.

De la meva Vicious poc en puc dir, amb el retorn del manillar de 700 mm. i la potència de 100 mm. i 0º, tot torna a ser a on era, un dia, un dia tindré el manillar de titani de 700 mm. i 25,4 mm, un dia. Ara escalo perfecte, i baixo més segur.

MTB, MTB, MTB.

Yeti-Betty Pearl Izumi Cherry Bossom: Coming Soon.

Una vesprada de bike.


Ahir el Turó no ens va congelar, que bé,  i sí que ens va respectar.

Preparo la crònica, aprofitant que ara a diferència de fa dos dies, la calor avui a casa és la tònica que ens indica que si pedalem avui, en pricipi no serà ara.

Crònica del Turó de l'Home, coming soon.

MTB, MTB, MTB.

divendres, d’agost 12, 2011

Belt driven

Can this work? Will the strength of the frame not be compromised by the link in the seatstay?

This is just a prototype but will it work.






Yeti-Betty Pearl Izumi Edelweiss.

Cal si hem de passar-ho bé perseverar a sortir amb les dues SS, ara la Betty amb semi-rígida, i jo amb les modificacions fetes a la Vicious, com és la tija, seient, potència, manillar, i el disc ara un altre cop de 160 mm.

Després de sortir a rodar pel Montseny, amb un dels nous equipaments el commemoratiu de Pearl Izumi, el 1950, li tocava el torn a l'Edelweiss també de Pearl Izumi. Aquest com el 1950, per a mi amb un segell d'identitat únic, i a on al salt previ a l'arribada de la nova 29er, és aquest, són aquests,  uns equipaments diferents, certament, és que estem entrant a un terreny de canvis, i tant, a on cada detall, el que considerem cada detall, és important, i ho és perquè tractat així tot és per a mi més interessant, únicament per aquest motiu ja s'ho val.


Després de l'aventura al Montseny, on jo diria que va haver-hi dos protagonistes. El primer l'estrena de l'equipament, el segon,  el fred, un fred interessant a ple mes d'agost, fred, i tinc clar que per sobre dels sis-cents metres de desnivell positius, i no perquè sigui aquesta la xifra límit si no perquè a aquesta pujada va ser a partir d'aquí que la sensació va ser de l'arribada del fred, no el més intens, sí el que t'avisa que podria no ser el millor dia per conquerir un Turó, i de fet així va ser.

L'estrena de l'equipament Edelweiss, després del fred del dia anterior, va venir marcada per mirar de no tornar a passar fred, aquest era el propòsit, no el que finalment va ser, perquè al final varem tornar a passar fred. No durant tota la sortida, no amb la intensitat del dia abans, però pel fet de tenir molt present les sensacions de fred al Montseny, no estàvem gens receptius  a repetir ni de lluny una jornada marcada pel fred.

Malauradament això no va ser així,  i de la Creu de Rupit fins Arenys de Mar, les bones sensacions en cap cas ens van acompanyar, després a peu de mar directes a Caldetes, la temperatura més càlida va fer que retornéssim puntualment, fet que no va ser una realitat contrastada, perquè ahir, amb les bikes i equipaments carregats a dalt de la bike, aquestes no varen baixar de la VW, entre d'altres motius, un de determinant, els cossos endolorits del fred dels dos darrers dies, tant que passant pel passeig tocant al mar,  a Platja d'Aro,  amb un lleuger vent refrescant,  la nostra sensació amb el contacte amb aquest era d'un fred intens, en el meu cas particular fin i tot de dolor, un dolor intens. Per aquest motiu la decisió final va ser,  a quarts de nou del vespre tornar cap a casa, i tant que sí, i d'aquí directes a descansar, fins avui al matí, a on les bikes segueixen a dalt de la VW, no per res, si no per manca de propòsits immediats.

Un xoc lateral ahir amb un objecte contundent al ben mig d'un gir de dretes,  va deixar malmesa la VW, la zona de la porta que llisca lateralment i la porta de l'acompanyant. Quin impacte més contundent, caldrà reparar els desperfectes ocasionats a aquesta petita joia, el que per a nosaltres és "l'autobús".

De fet ahir mateix ja varem posar fil a l'agulla, així com també hauré de tornar a posar en marxa el Polo Coupe ara mateix ben guardat per a les millors ocasions, aquesta serà una d'elles, mentre repararen acuradament la VW. I no és que la VW no funcioni correctament, portes, tot, però no m'agrada gens no portar-la immaculada, millor dit impol.luta.

Tornant a la sortida, les sensacions als primers quilòmetres, diferents, no diria endolorits, però tampoc fluids, tampoc enganxats, sí lents. No perquè rodéssim lentament, ni alts de pulsació, en cap cas, la mitja de velocitat ha pujat un 30%, i anem més descansats de pulsació que mai, i quan entrem a la zona vermella de treball, la recuperació és immediata, però cap d'aquests indicadors tan positius evita de que a sobre de la bike no anàvem en cap cas bé, tampoc malament, no.

He de dir que estem intentant millorar l'arrancada dels forns, vull dir que estem mirant de fer unes arrancades molt acurades, cercant que el ritme rodador ja sigui passats els primers vint, vint-i-cinc minuts, a diferència de fa uns mesos que mai era abans dels primers quaranta cinc. Estem mirant de que passada la primera mitja hora, el ritme sigui sempre un xic per sota del "de par màxim",  però proper sempre proper a aquest, amb això està tot dit, és a dir aconseguir rodar amb aquest fràgil equilibri de mínim consum energètic/màxim rendiment.

Del punt més alt a la Creu de Rupit,  al més baix, a peu de mar a Arenys de Mar, una parada a Arenys de Munt, a on una pizza casolana, una cervesa, i un gelat de xocolata no va fer que el cos retornés a la seva temperatura  ideal de treball, en cap cas, però sí que va a ajudar a alleugerir aquesta sensació tan molesta. Això sí,  que bona estava la pizza, que bo el gelat, que bé poder gaudir d'una bona cervesa.

Una tornada tranquil.la, llarga, fins al punt més llunyà del Port Balís i a on a cada quilòmetre fet, penses, "demà anirà millor,  segur, però avui som aquí i això val el seu pes en or".

El ritme però,  ja us puc dir que no va ser de passeig, en cap cas, lluny però de la zona vermella,  sempre.


Equipats 100% d'estiu, la Betty però amb manegots des de la baixada després de la pujada del Mud direcció a  la Creu de Rupit.

Menjar el que us he esmentat, aigua, el bidó de 750 ml.

Eines les de sempre sense l'esprai d'escuma.

LLums tots, del darrera, els Powerled i els Karma.

Per sota dels quaranta quilòmetres, per sota dels set-cents metres de desnivell positiu.


El dia abans per sobre dels cinquanta quilòmetres, per sobre dels 1.000 m. positius.

Ahir no va haver-hi sortida de MTB, sí els preparatius, les bikes a punt des de les set tocades del matí, però la prudència va ser la reina de la festa, fet que marca el què i el perquè dels propers dies, que ja us puc afirmar avui que seran l'entrada a un escenari d'allò més emocionant, i tant que sí.

MTB, MTB, MTB.

Avui a la nit hi podria haver aventura de les grans, això sí,  equipats però de primavera, no d'estiu, aquest cop si ha de ser, millor que sigui sense passar fred.

dijous, d’agost 11, 2011

Matinada de l'onze d'agost.

És encara de nit. He de preparar la Vicious, per tenir-la a punt per la sortida d'aquesta tarda.

Potència condicionada a que he posar el manillar de 700 mm. OS un altre cop, i tant.

MTB, MTB, MTB.

Preparar la crònica de la sortida d'ahir, i gaudir de la que podria ser la d'avui,  les fites properes pel que fa a MTB.

JJ, i tant.

Molt bona conversa amb en Colorado, "aquesta és LA BIKE, com escalo, necessitaré el CK de 20 dents" ,  mtb, mtb, mtb.

Josep Maria, 29er, rígida i SS, i tant que sí.

Yeti-Betty Pearl Izumi 1950.

El vaig veure i em vaig dir, aquest ha de venir cap a casa, i tant.

Així, per primera vegada aquesta des de que tinc raó de coneixement a sobre de la bike que els equipament de bike estan venint complerts, és a dir cerco l'equipament, elimino possibilitats que puguin aturar l'arribada dels equipaments i executo l'opció de compra. Així ha anat i així està funcionant. Va funcionar així amb la compra dels equipaments a Chain, i ara amb les darreres compres a diferents botigues físiques i per internet.

La sortida de dimarts tenia una component simbòlica, de fet en tenia dues, la primera estrenar un d'aquest equipaments, són uns equipaments que tanquen la porta als equipaments personalitzats, si més no a aquest any 2011, i crec que al 2012 també, perquè si hi ha Moab, serà avui per avui seguint la via lluminosa Pearl Izumi. La segona component a exposarquedarà per un altre dia, o no.

Una estrena com aquesta genera una sortida diferent, que requereix de carregar les bikes i sortir des de Sant Celoni, per escalar directes cap al Turó de l'Home.


No és un mes més, d'aquí a res falquem definitivament les tendències dels objectius de l'any pel què fa referència a la feina, i això implica estar molt concentrats amb aquesta, cosa que determina que la bike aquest any 2011 comença passades les set tocades de la tarda, això sí, a poder ser dia sí, dia també, i més ara amb les fites que s'acosten, oi que sí?


L'escalada cap al Turó, dura, amb sensacions contraposades, molt contraposades, decidir per on pujar la primera a prendre, fer-ho amb un bon ritme també, les dues van ser, i fer-ho va requerir de la millor voluntat, pujar per La Costa no és un regal, però sí un privilegi de pocs, les exigents pales de després de La Costa, així com les de després de Fontmartina sempre em recorden que cada dia que passa restem, sí, és veritat sempre cal sumar, però moltes vegades, sumar és restar, com a aquesta pujada.


Passem per Fontmartina, i tot i escalar a ritme, tenim sensació de fred, i aquest va en augment són les vuit tocades del vespre, cau el sol, minuts després  ja som al Mirador.


Hem de decidir si enfilar directes al Turó o iniciar el descens, tenim fred, massa fred, anem equipats estrictament d'estiu, sense armilla ni manegots per la baixada, el sol queda darrera nostre, i bufa un vent fred, avui finalment no tidrem Turó, girem cua gelats, i iniciem la baixada passant pel Llac d'en Viada. La foto de rigor, i tant.


Són tres quarts de nou de la nit, la sensació de fred va en augment, el pas per Campins és senzillament determinant, qui fred que tenim, la Betty no nota ni mans ni peus, jo no noto res, arribem a la VW i no puc apagar el llum de la bike, no tinc tacte a les mans.

Enfilem les bikes a la VW, i fem parada i fonda, és un dir,  a casa de la mare, a uns metres d'on tenim la VW. Després no una bona dutxa, no, una bona banyada amb aigua calenta ens retorna al món més interessant, com diu en Colorado, "Deu meu quin fred que he passat"

L'estrena de l'equipament passada per una sortida per aquest congelador gegant que pot ser El Montseny, i tant.

Eines les de sempre, menjar cap, aigua, un bidó de 750ml. Llums els Sigma Powerled, no portem els del darrera.

Després de la dutxa, dues cerveses fredes i una pizza a mitges, mtb, mtb, mtb.

Una tornada cap a casa pensatius, una cloenda del dia escalant cap al Turó a on les sensacions han estat contradictòries, molt, hem de perseverar i tindrem uns propers mesos sensacionals, ho tenim clar oi que sí?

MTB, MTB, MTB.

Pedalant.

Fa uns minuts que hem arribat de pedalar, així que ja tinc una crònica més a sumar.


Pedalant ahir, avui, i també demà si tot va com ha d'anar. Una rentadora la responsable de la pedalada de demà, tal com sona.

Avui ha costat, ahir també, demà?

MTB, MTB, MTB.

dimecres, d’agost 10, 2011

Single Speed 12 Hour Bull Raid

French rider now living in Ireland Antoine Rivoire decided to buy a Single speed Mountain bike and do the 12hour Bull raid Solo. Antoine is not a mountain biker but does compete in triathlons and more road cycling based events. He recently won the Irish Coast to Coast Solo which was all on road bikes.

Riding the 11km Course Single Speed for 12 hours Solo.

Antoine completed 7 Laps. Not a bad effort for a first time mountain biker. I think he was the only Single Speed at the event.

Well done Antoine great effort.


Atacant cap al Turó.

És el que ha estat aquesta vesprada, i tant.

Ja posaré de cara a demà la crònica, si tot va com ha d'anar.

MTB, MTB, MTB.

Una lluita és el que ha estat aquesta tarda, dues hores de pujada de les d'ara sí, ara també. Que lleuger que rodo. Això sí, Colorado amb un 23 darrera i justet.

Demà coincidint amb la crònica posaré les imatges de la Betty amb l'equipament Pearl Izumi Women 1950.

dimarts, d’agost 09, 2011

Pearl Izumi Women.

No sé què dir, sí que són els equipaments més interessants que han passat per casa dels darrers anys.


Les imatges dels conjunts complerts ja aniran sortint al Blog, perquè caldrà sortir més que mai a pedalar, oi?

MTB, MTB, MTB.

Resultats.

Ara som aquí. 


MTB, MTB, MTB.

Lluitant estic per la forquilla  Black Sheep, i tant.

Pearl Izumi.

Els equipaments ja són a casa.

MTB, MTB, MTB.


Retrocés.

O no, perquè no sé massa bé el motiu estic desfent alguns dels passos fets fins avui amb la Vicious.

He tornat a posar el seient Tune, també he substituit la tija Thomson Elite per la Easton EC90, ara amb els frens Shimano XTR he tornat a posar el disc de 160 mm. i en darrer lloc la potència Thomson i el manillar Truvativ han donat pas a la potència Syntace i manillar Easton Monkey Lite, manca de canviar la cadena de la d'ara a una de 7 velocitats,  i en darrer terme he de decidir què fer amb les rodes XT, si seguir-hi o passar directament a les DT240SS i les Notubes Crest, és un pas que no veig per laVicious, pel què fa referència a tipus de component però sí per seguir millorar rodant, crec.

MTB, MTB, MTB.

D'aquests canvis, tija, manillar i rodes han de donar pas components de titani els dos primers i les rodes les esmentades.

diumenge, d’agost 07, 2011

12 Hour Bull Raid 2011

Bull Raid 12 Hour Mountain Bike Enduro
Race Organisers: Cuchulainn Cycling Club
Team 27Extreme: Mickey Regan and Paul McArthur

Last year I battled the 12 hours solo. This year I would represent 26extreme as there second team of two. Rowan and Ian 26extreme directors would make up the other team. Myself and fellow adventure racer Paul McArthur teamed up for the first time. We know each other through racing back grounds but in a race like this we dont get to chat. Pass the batton and pedal so to speak.
Thankfully I didnt have much to do in the way of preparation. I was told to bring my bike and kit to the pit area the rest was taken care of. Rowan and Ian had everything set up the night before the race. Two Gazebos side by side with tables, chairs and enough food to feed an army. I took the usual kit: Tool kit, track pump, chain links, tubes, lube, water, gels, sandwiches and warm clothes for the sit out laps.

The race briefing was short and Tony wished everyone a good race. The course was slightly different from last year. There was a new start/finish pit area and a new field crossing, with some additional sections like jumps and berms on the older parts of the course.

This was the first time I raced with tubeless tyres and half way around one of the laps I was so glad I was on them. High Roller 2.1 front with a Larrsen TT 2.0 on the back.

The le mans style start give us all a good chance to spread out. The air horn blasted and we were of. I was starting as Paul thought it a good idea since I knew the course. First lap is always a bit hectic with some bottle necks on the more technical stuff and people stopping etc.
When we exited the pit field we were straight onto a muddy lane that led to another field. This was an up hill on energy sapping grass. The pace really slowed on this section as the day went on. Thankfully though it didnt last to long and had a nice descent and flat section to recover. Probably the only climb with a chance to recover after.

(Thanks to Aidan Stewart for the photo above)
After the field there was a great descent through the forest. This was a very fast section and a nice break after the first climb. There was a left turn onto a lane which took us in a u shape back to the forest. The fun really started here. This was a long climb with very little let up. Switch back after switch back on single track. Some of the switch backs had rocks and roots with really only one line to get it right. With a tight pack and riders not getting that line there was a bit of a hold up at times. Reaching the next switch backs I tried to hold back a bit so I had a good run but the stoppers in front held us up again. The next straight I got past a couple but it was a very hard section to pass and with everyone out on there first lap people didnt want to loose time moving to the side or stopping. With a bit of a gap between me a the riders in front I got pedaling.

After the climb there was a wall crossing with I think three options. Wooden section with a berm, Rocky section or a flat section. The wood seemed like the fastest line and was definitely my type of line anyway so I stuck with that all day. The forest single track went on and on. There was a new jump and berm added from last year. This was brilliant and was a much faster line than the old way which was still in place for riders who didnt fancy the jump. The course flattened out a bit after this but it was very technical with rocks and roots all over it so you didnt get a minutes rest. After the rocks came another climb with rocks and roots dotted all over the trail. I remember struggling on this last year with dodgy gears but this year I took it fairly quickly staying in the saddle for better traction. The climb continued but got a bit smoother. The next wall really got me on a couple of last laps last year. I would have the last laugh flying over it this year. Either it got easier or I was pedalling better or a mixture of both. It was a steep incline over a wall with a wooden descent on the other side. The next section was great very fast flowing trail with bridge crossings fast corners and a few sections that could be ridden like a pump track. I think as last year that was one of my favorite sections and hopefully one I made time on. The fun continued still all on single track with fast descents and climbs. Hamburger hill again brought a smile to my face. Technical drops over roots, rocks and tight tree's. As some found out them rocks are hard to land on. There was a new table top and berms before we entered another lane. The lane took us around the same field we started on last year.

This is where the difference in the track came in. We would now be finishing on the first section from last year but cutting out the mx track. We entered a gate and on turning the corner I thought to myself is this the right way as it was a barley field. The markers showed we went through the field in a zigzag patern before climbing up through a few trees. Last year we went right and into the mx track, this year it was straight and down a very steep descent similar to a bomb hole in the forest trails. After a tight climb up the other side it was back into another barley field. This was I think the highlight of this years race. Instead of riding the perimeter of the field the markers went straight through the barley. The barley was waist high and the passage through very narrow. The trail through was on a very fast descent leveling off at the bottom before leaving the field onto another lane. (Thanks to Aidan Stewart for the photo above)
I think for me the reason it was so good was the barley so close to you and pedaling flat out through a field like this you would never get the oppertunity. Unless you rode it you might not get what I mean but it was a great addition to the course. Just a good job there was barley in the field or it would have been a bit pointless ;-)

We crossed another field and had a road crossing instead of the bridge crossing from last year. After this we were back into the tree's. More very tight single track with bridge crossings and a few rocky sections that with a bit of pace werent a problem. After this came a last tight wee slope up outta the trees and back into the start/finish field. With the spectators watching I think everyone stuck the shoe down here and blasted across the finish line. 00:54:33 for my first lap it was a good lap with a few slow bits on the climbs where the bottle necks happened. I quickly passed the chip to Paul and with a good luck he was of.

Time for warm clothes, a seat, a sandwich and relax.

Paul came in after his first lap and told me it was a nightmare on his tyres. Not having time to work out lap times I thought he had a bad lap. Looking now at the times he shouldnt have worried he put in a great 00:52:58 I got the pedal down and went out again. After hamburger hill I came across Debbie Irvine who had went down hard on one of the rocks. She had a very deep cut on her knee but the blood flow didnt look that bad. I had no medical kit so the best I could do was tell her I will shout for the medical crew as I remembered they were parked just after this section. I didnt realise they had already been alerted to this and were looking for Debbie. I jumped off the bike and gave them a shout telling them she was just a few hundred yards back on the trail. I got back on the bike and finished the lap. 00:55:36 with a stop I was happy enough with that one too.

The talk in the pit area was about Debbie and the cut she had on her knee. It was a fairly bad one and I assumed she was out for the day. Little did I know she was bandaged up and back on the bike. Coming into the pit area to finish her lap I think she should have got an award for the bravest lap of the day. It turned out to be the end of the day for Debbie with a trip to A&E but she came back to cheer on her warrior team mate Molly Stack who blasted out the remainder of the day. Another great effort from two very strong Ladies. Well done to both.

Paul had changed the tyres for his second lap hoping to find a bit more grip. It was another good lap finishing 00:56:51

(Thanks to Aidan Stewart for the photo above)
My next lap was another decent one with no real dramas. The only worrying time was when I heard a hiss from my tyre. Thinking I was going to have to run back having no tubes the hissing stopped. The stans no tubes done its job well sealing the hole and on I went.

The time ticked down and lap times dropped a little. Paul was getting slower but still finishing strong every lap. I could feel I was slowing also and with one very near miss on Hamburger hill (Which I think should be re-named Debbie the warrior hill) I got a bit sideways on a landing but thankfully saved it and rode on hard. I decided to take the last lap a little steadier a mixture of tiredness and a sore bum made it more of a cruise than a racing lap. Paul went out on his last lap and when I realised he wasnt going to finish inside the time I got my self cleaned up and changed. We managed 12 laps in the end. Tough slog at times but always very different and enjoyable laps.

12 Hours done now time for the food.
The finish area had the legendary BBQ and fire already roaring. Stories of laps both fast and slow and how great the course was could be heard by all.
Big thanks firstly to 26extreme for the oppertunity to race under their colours. Secondly to Paul McArthur for sharing the pain. Last but not least to Tony Kelly and all the others from Cuchulainn Cycling Club for putting on another great race and post race BBQ, without your efforts we wouldnt have been there.

A mention also to all the other riders for the craic along the way. Good to see everyone enjoying the racing.