Ahir va ser una jornada clarificadora. Pel fet que ahir la Superlight va tornar a sortir.
Amb la Betty, la zona per rodar, pels voltants de casa. L'inici positiu, rar, per les sensacions produïdes pel canvi de la 29"-SS a la 26"-2x9.
Els primers quilòmetres d'adaptació a la bike, però a diferència de fa uns mesos, ara el primer tram de recorregut l'hem fet sense tanta pendent, fet que ha afavorit que les sensacions siguin més positives.
Un aspecte és clar, el comportament de la doble, 26", 2x9, res té a veure amb la 100% rígida, 29" i SS, però res, bé sí, que les dues són bikes això sí.
Quan surts amb certa freqüència els detalls poden arribar a ser importants, no sempre, és cert, però en el meu cas sí que ho són, sempre.
Durant les dues primeres hores, entre senders, corriols, pistes.
En aquest primer tram he patit una caiguda sense conseqüències, on la roda davantera ha lliscat a l'esquerra de sobte, provocant una caiguda contundent, afortunadament a una velocitat reduïda i un coixí de fulles d'alzina surera, han evitat que em fes mal en aterrar.
L'advertència però ha estat clara i he de dir que he pecat de confiat perquè l'advertència ha estat això, un avís del que estava per venir.
Cercant sempre corriols i als darrers vàrem haver de retrocedir perquè les ortigues ens han deixat ben servits. Aquest fet, el de retrocedir, va evidenciar que les pastilles de fre del darrera estaven molt gastades i en posar dreta la bike recolzada únicament amb la roda del darrera va entrar aire al circuit de fre i per tant aquest va deixar de funcionar correctament. Frenar frenava, però amb un recorregut inusual de la maneta de fre. Per aquest motiu vàrem decidir anar lentament tornant cap a casa, comentant la incidència d'aquest fet entre pedalada i pedalada.
Direcció a Mataró, seguint la riera d'Argentona ja al tram final, l'escena va ser una repetició de la primera caiguda, la diferència, que no hi havia coixí i que la velocitat aquest cop sí era elevada, per sobre dels 40 Km/h., el vol va ser memorable, l'aterratge també, les conseqüències, les mínimes pel que va ser el vol, la caiguda va ser tan sobtada que un cop a terra, ja aturat, seguia calat i amb les mans al manillar. Els primers dos minuts durs, els de després millors, molt millors.
Després de la caiguda va caldre reposicionar la potència. El gatell de bloqueig de la SID WC trencat en el punt de unió al suport del manillar, maneta de fre i cos del Magura Marta marcats, el jersei Assos per la part de l'espatlla esquinçat i el Maxxis Monorail sense entendre molt bé el com i el perquè, deformat, definiré millor el terme deformat, ha patit una deformació que fa cosa de mirar, sense perdre aire, aquesta deformació únicament afecta al pneumàtic, o això és el que em va semblar, però cal remarcar que en girar la roda, va just a que la goma no toca amb la "botella" esquerra de la forquilla.
El perquè la roda va marxar de cantó no ho sé, si estava deformada la goma a la primera caiguda tampoc ho sé, impacte frontal cap durant les dues caigudes, no ho sé, el resultat és aquesta deformació que fa cosa de veure quan hi rodes.
Durant la tornada, després de posar força aigua a les ferides, encara havíem de fer uns quinze quilòmetres per tornar a casa, pel camí ens vàrem aturar a la platja de Mataró a fer un Cola-Jet, i mentre ho fèiem vàrem aprofitar per passar per la Creu Roja per fer una primera cura del genoll, soli, espatlla dreta i també uns punts al colze dret, al cap per sort el casc Giro Animas va ser providencial i va evitar un mal major, perquè el cop al cap no va ser el més potent, però va ser.
Perquè us en feu una idea, vaig fer un gir volant sobre el pla d'uns 135º aterrant cap, espatlla, colze, genoll i zona soli drets, les mans res perquè com ja he esmentat sempre les vaig tenir agafades al manillar, així com els peus calats als pedals.
La sensació increïble, quin vol!!!, llàstima que l'aterratge no va ser el que voldria, però sí millor que la branca que a uns quilòmetres d'on érem nosaltres es va clavar al cap entrant per uns dels forats de ventilació del casc d'un dels meus cunyats i que va requerir també de punts de sutura, tretze crec, i que en primer terme va ser necessari realitzar l'operació de retirar part de la punxa d'aquesta clavada al cap, un cop veus això penses "he tingut sort, molta sort", millor dit "hem tingut sort, molta sort", perquè tot ha quedat en això, un ensurt, res més.
Ara cal recuperar-se, deixar que el colze cicatritzi i així poder tornar a pedalar. Demà ja tinc ganes d'anar-hi però les rascades de la cama estan encara molt toves i no és prudent que la pols i la sorra s'hi acostin.
Ganes de rodar, més que mai, en Michael marxa dilluns, demà i diumenge són els dos darrers dies per sortir, però jo no podré seguir rodant amb ell, la Betty sí però. Serà que havia de ser així, o no.
Això sí, reiniciaré el vol amb la Vicious, perquè he de dir que sense ànim ni ganes de treure conclusions de cap tipus, avui el pensament és això Vicious.
Quilòmetres totals 55, metres de desnivell positiu, per sota dels 900 m..
Per menjar i veure, mig entrepà de fuet, una cola, un cafè amb llet i dos bidons d'aigua de 750 ml.
Equipats d'estiu, culot, mallot, guants llargs, no armilla, no manegots, ni camals pirates. Per a mi el primer dia de rigurós estiu.
Eines les de sempre, sense pastilles de fre dels Magura Marta.
Sortida sense pulsòmetre, no tinc suport de manillar per aquest ni tampoc el sensor específic de velocitat, per la doble.
Avui repòs actiu, en cap cas aturat a casa, però en cap cas tampoc rodant.
MTB, MTB, MTB.
