Espectant

Perquè si bé tot és recent, no és nou.

Per a mi cinc anys és un inici, o sigui que aspectes d'actualitat per a mi són normalment antics per l'entorn. 

Tot roda, per a tothom? no ho sé, per a mi no.

Tinc pendent la crònica del diumenge de la SSWC D'Itàlia, sí, i la tinc pendent perquè va ser molt especial, tot el mundial va ser-ho, i en cap cas vull passar-ne pàgina.

Us exposo això perquè si bé em genera una sensació diferent no preparar les intervencions de cada dia del Blog també  és palpable que el moment que visc que fa que això sigui així també és diferent.

No té secrets perquè això és així, sí un fer prudent que implica que esperi de consolidar una petita fila de projectes importants per a mi, invisibles pel món, i que un cop consolidats, de ser, seran motiu d'emotius instants entre la família Single Speed d'arreu del món. 

Avui he estat a punt d'avançar-me, d'anticipar-me amb en Sheldon, i exposar-l'hi però la prudència ha primat, pel criteri d'esperar a tenirr-ho tot lligat abans d'exposar res. No per falta de ganes, el texte a exposar-l'hi el tenia a punt. La prudència però ha marcat el límit un altra cop. 

Què fa que tot rodi per on roda i no per altres senders no té contesta perquè de fet, qui pot afirmar que el tram serà el d'avui demà?

Les bikes resten aturades, si bé aquest cap de setmana vàrem pedalar, ara aquesta estem molt fatigats, i una norma a casa és escoltar què ens indica el cos, les sensacions, i aquestes diuen fins avui, descansar, més, i més, i més.

Jo de l'emoció als vespres a excepció d'ahir que a partir de les vuit ja no sento les campanades. 

Ganes de sortir en bike, totes, però primer he de recuperar el meu to, no el millor, no cal. Cada  matinada de, o bé propers a les sis, o bé a les set, penso, podria sortir, el fet, descanso. 

Tot tram emocionant va agafat de la mà d'instants de molta pau, no tots certament.

Els dos Dracs descansen, quiets, els veig  i seguidament m'agradaria millorar-los, però han de passar dies, perquè ara manen les emocions, res més.

Dies de Single Speed des del Mirador del Drac. 

World Solo 24 hour Mountain Bike Championships

Quan entres a terreny de cavallers de la llum la dimensió no té horitzó perquè no té fi.

El dia abans de marxar d'Austràlia cap a SV, va ser l'eclosió de set dies de continuades i intenses emocions. 

El perquè això és així no ho sé, però el què sí que sé és que si Sau, el pantà de Sau va marcar amb l'oncle i el meu pare en pau descansi un abans i un després del meu recorregut fa més de quaranta anys, l'anada a Sydney,  l'entrada a la delegació del Canadà, sempre seran les prèvies a l'arribada a espai de creadors, OMG, OMG, OMG. 

Ser a un espai per passar la nit, a on la base d'aquest, els fonaments de l'edifici són part de la història dels orígens de la societat australiana. 

Ser-hi amb la Bec i en Phil, saber que hi som perquè la Bec volia que compartíssim aquest espai amb ells, amics meus ara des de casa a milers de quilòmetres de la terra dels somnis, d'aquest continent australià,  que pel fet d'haver-se presentat a casa agafat de la mà de la Bec i en Phil va entrar a SV com la porta d'accés al món. 

El què la Bec i en Phil ens han fet compartir, el seu continent, el seu país, la seva ciutat, la seva casa, els seus entorns, les seves amistats, les seves emocions en compartir les converses dels propòsits de projecte de vida de tres catalans, ha portar els Vols de Drac a un territori desconegut, vell pels nostres Dracs, nou pels seus genets. 

Perquè si bé és veritat que la SSEC2013, l'actitud d'afecte i agraïment constant dels europeus vers a nosaltres va ser el detonant d'un nou tram, ara l'entrada als nostres cors d'aquest còctel genuïnament australià,  ha significat la consolidació d'una etapa sense fi, la dels Vols de Drac transcontinentals, a un espai de genets de Drac que tenien clar des del 2004 que hi hauria un nou tram, recordo perfectament les meves paraules al març del 2005,  ja farem, ja farem, i d'aquell moment ja han passat vuit anys, nou des del dia que vaig afirmar que l'instant, el primer dia de descans a la terrassa de casa a SV, seria un tram de canvi a la meva vida, de no retorn, tenia quaranta anys, i dir, no en faré quaranta-u  sense iniciar un Vol diferent, va marcar el perquè de tot plegat. 

Ara quasi deu anys després puc exposar,  en faré cinquanta consolidant aquest Vol diferent. 

L'entrada a l'hostalatge de Sydney, el lloc a on vàrem passar la nit, punt de referència d'arrancada del tram a on som ara. 

Des del primer dia, i aquest jo creia que era des de l'instant que vàrem pujar a l'avió a Barcelona direcció a París, amb destí final Austràlia que el pòsit per construir el turó a on reposar l'assentament pel far de Canberra no ha parat de fer camí, però ara mentre escric, de fet crec que la Bec des de molt abans de la WEMBO del 2012 ja havia pres una determinació que ens havia d'implicar sí o sí càlidament a tots plegats, i d'aquesta afirmació fent referència a la ferma determinació de la Bec, ja en tornaré a fer palesa d'aquí a unes setmanes, ara però sí em puc limitar a remarcar el què la Bec ja va exposar planerament al Blog, Finale no va ser estrictament una coincidència. 

Per això la meva correcció  d'on arranca aquest nou tram dels Vols de Drac. Un nou tram que deixa oberta la porta a totes les modalitats dels propers Vols. Vàrem anar a Austràlia perquè hi havia la Bec i en Phil, si no, seguiríem amb la premissa de no sortir del Vell Continent, a excepció encara avui del Moab, però això ara, el no sortir del Vell Continent ja és passat, ja hem trepitjat terra d'un nou, bell, vell continent, no hi ha marxa enrere, tampoc ho volem. Un cop presa la decisió, marxem a Austràlia, i  per primera vegada a la meva vida, la porta a fer un Vol únicament d'anada. Aquesta possibilitat, la de ser un Vol únicament d'anada,  es va exposar a sobre de la taula a SV, entre els tres, hi va quedar clar, per què no? si es donen les circumstàncies, per què no?, i de fet es van donar totes les circumstàncies que s'havien de donar, totes, en cap cas indicaven que no havíem de tornar a casa, si més no en aquest primer Vol. El pensament a partir d'un cert instant passats els primers dies a Austràlia per a mi va ser clarivident, hem de tornar a casa i reflexionar, primer cal tornar a SV i reflexionar, de ser, per fer cal en primer terme preparar l'escenari en la mesura i proporcions adequades a la dimensió del tram que s'ha obert planerament en el camp de visió dels nostres ulls. 

És a on som, seguim amb més força que mai lligant els darrers aspectes de la nova nau insígnia, la que marcarà el proper tram fundacional, aquest el tenim clar, quasi mil hores de temps així ho indiquen clarament, però els límits de l'horitzó no estan clars, perquè no tenim les filles que van fer tornar al besavi de Cuba, i per tant què hagués fet ell en cas de no tenir-les? 

Són dies dels Grans Vols de Drac a The Great Escape MTB. 

Per compartir entre nosaltres, fem un cafè?

Quan tot pesa molt

És que ja tornes a ser a Catalunya. Pots pensar, manies, no, no ho són.

El nostre país té moltes virtuts, moltes, i tant que sí, i serien innumerables les paraules per a definir-les, és cert. També ho és, del cert, que una sensació que cada un dels catalans aporta, és la d'un pensament no necessàriament expressat verbalment que genera d'un fer que arranca amb, partint d'un molt bon escenari, d'una proposta excel·lent, d'un projecte ambiciós, o de qualsevol iniciativa de to molt interessant, reaccionar automàticament  sense manifestar-ho restant-l'hi la importància que realment té per mirar d'evitar el què per experiència o per prudència ens diu podria no caminar comportant posteriorment la corresponent decepció si és tracta de projectes d'oci, o de pèrdues econòmiques si es tracta de projectes de feina.

Aeroport Charles de Gaulle, París. 

I amics meus si bé és totalment justificat pensar així per les condicions pròpies de la nació catalana, per les circumstàncies d'aquesta dels darrers segles, si bé tot dóna la raó a aquesta manera d'actuar en aquesta línia de suma prudència, i forta actitud que es pot, i es considera sempre una visió negativa, mentre el què és, és una posició protectora vers a tercers si el fet, o fets venen generat per ells, o auto protectora si els fets els protagonitzem nosaltres, si bé totes aquestes actuacions són les naturals i encertades, us puc ben assegurar que de decidir mirar-ho diferent, no diré com, sí únicament diferent de com ho fem sempre, sense passar a prendre riscos de cap tipus, ni prendre decisions que considerem que no són les adequades, de fer-ho diferent no diré que res sigui després diferent, sí que com a mínim pot arribar a ser diferent, molt diferent.

Sydney.

Vull dir que hem de donar-nos una oportunitat, a fer les coses dins del nostre marc conegut, sí, no diré que no, però sí que les decisions dins d'aquest marc han de ser, poden ser diferents, i que de fer-ho, i ho dic per pròpia inexperiència, les sensacions són sensacionals, i molt refrescants, perquè, i ho esmentava a una anterior intervenció, el què viu el poble català no té raó de ser, quan parlem d'aquesta sensació d'angoixa que tots i cada un dels catalans tenim ara sí ara també, a on pensar, ai que ho perdre tot, ai que de fer-ho així tindré un problema, fins i tot, ai que de fer patiré, és el què marca el perquè de tot plegat, podrem posar-hi més murs o menys per mirar d'evitar aquesta reflexió, però al final, als trenta, el més afortunats, als quaranta, els més ben dotats intel·lectualment, als cinquanta, com en el meu cas que comencem a descobrir-ho tot just ara, t'adones que cal fer un esforç i en els petits detalls està l'oportunitat de fer-ho diferent, d'intentar veure què passa si  petites coses, petits detalls els fem interactuar entre ells amb diferent ordre, fins i tot de diferent manera, dins de la nostra epicèntrica prudència, fent referència a prendre decisions que no són les que prendríem, però que de fer-ho diferent el cost no implica risc, i sí, surti bé o no, comporta refrescar l'ambient de presa de decisions.

Aquest fet el de modificar lleugerament un resultat fruit d'haver fet quelcom diferent és enriquidor, i per tant portador de moltes i molt bones sensacions.

Bon dia des d'ara ja a SV, clar que yes. 

A Bike from the Land Downunder - Part 2

Life is what happens to you while you are busy making other plans 

John Lennon

Back in 2005 I set out to get a fancy new geared bike and somehow became a Single Speeder on a fully rigid steel frame. This year though, as I have reached new levels of accomplishment on a rigid single speed, as I made plans to build a brand new single speed road bike, an old geared frame turned up on my doorstep and begged for a second chance at life.

This is the story of that bike and how I found room for a derailleur once more.

I'm an archaeologist. I make a living researching the past, but more than that, it is part of who I am. I have a passion for old things, tales of past times, finding a place for both in this modern world and showing others the value of such things. Some of my earliest memories are of summer evenings scavenging old treasure from the rubbish at our local 'tip' (Aussie slang for waste disposal station). I'm not sure, but I think my first three bikes probably had their origins at the Ainslie Tip.

The other aspect of being an archaeologist in Australia is that my work inevitably brings me in close contact with the 'First Australians', the indigenous Aboriginal people who my forefathers stole this beautiful country from. It is an aspect of my work that is a great privilege but also often very confronting. It means going face to face with what European nations have done in this country and how they have created a minority class with a fragmented identity and languages that are often largely forgotten.

Part of what I do is trying to conserve and manage Aboriginal heritage, but it is also about giving a voice to Indigenous Australia through their archaeology. I don't claim to do it very well, but I try my best.

More than anything, I try to win the trust of the Aboriginal people I work with, because if they don't trust me there is no way I can tell their story or help protect their values. So, it was a pretty darn humbling and special moment when Spud, a Koori from down Illawarra way, said he had an old bike he wanted to give me.

He said he wasn't sure how old it was or how good it was, but it had a history of being raced by his sister (at least I think it was his sister), so he was pretty sure it was a decent bike. He also said that the frame was too small for him, but it would probably fit me, and given how much I ride bikes, would I be interested?

Naturally I said yes, admittedly with a mixture of excitement and doubt. I wasn't quite sure what to expect, and since I was heading back to the office that day, it would be some months before I discovered what I had.

True to his word, Spud brought the bike out to the excavation, and when my colleagues couldn't fit it in the car on the weekend, they stored it in the port-a-loo for safe keeping, much to the bemusement of another colleague who then discovered a twenty year old bike inside when they went to the toilet the following Monday!

I organised for a friend who lived near the excavation to collect the bike and store it until I could collect it.

He was also pretty bemused by the bike, and suggested that I might want to lower my expectations about what I had just taken charge of. I laughed him off and said just wait until you see what we do with it.

Some months later I finally had a chance to drive down and collect the bike. It turned out to be a classic mid-range steel frame with some entry level components on it from circa 1991-92. The paint was chipped and surface rust starting to spread; the components were largely beyond saving, but the frame showed great promise and just needed love.

We took it home and tried to work out the brand of the frame. It was pretty similar to the lugged steel frames produced by Repco and Shogun in the late 80s and early 90s, but the serial number didn't match either of these. The brand didn't matter, I had a vision for the bike. The semi-vertical dropouts and the derailleur hanger were begging for a sympathetic rebuild with gears, and so I started planning a 1x8 retro racer.

Phil took command of hunting down the parts and we quickly agreed on a pure Campagnolo build. The only question was how to do the paint job.

The spark for this came from the red Circus Monkey hubs that Phil had tracked down as a cheap, modern light weight Campagnolo compatible option.

 Suddenly I had a vision of a bike that was red from the hubs up, black across the top tube and upper seat stays and forks, with a splash of yellow in the middle: the Aboriginal Flag!

The Aboriginal flag was designed by Harold Thomas, a Luritja man from Central Australia. It was created as a symbol of unity and national identity for Aboriginal people during the land rights movement of the early 1970s (http://www.aiatsis.gov.au/fastfacts/aboriginalflag.html).

Black: Represents the Aboriginal people of Australia

Red: Represents the red earth, the red ochre and a spiritual relation to the land

Yellow: Represents the Sun, the giver of life and protector

What better way to respect the history of this bike than to paint it in an unmistakeable way that reflects this magnificent flag?

We marked the frame up, put together some notes and images for the spray painter and Phil looked up the paint codes for the flag. He also added a second bottle cage mount and had the great idea of getting the bottle cages sprayed to match the yellow of the frame.

The result? A stunning and unique paint job that displays its heritage proudly.

It is running a 44 tooth chain ring with Record cranks and a 13-28 cassette. 

The derailleur is Chorus and the frame mounted indexed shifter is Record. 

The brake callipers and levers are Chorus and the levers, like most of the groupset, are second hand parts hunted down from around the world off eBay. 

The stem, headset and seat post are all black in order to tie the whole colour scheme together. 

The stem is an elegant quill that supports one of the more unusual items on the bike: Salsa Moto Ace Bell Lap flared drop bars (a tip of the hat to my original Fargo build) wrapped in Specialized black cork tape. 

The seat is a Serfas Furano, a now obsolete saddle that really suits my bum (I run the same saddle on my MTB).

The wheels are also a break from the retro scheme with Circus Monkeys laced into Mavic Open Pros with two cross DT Revolution spokes and a set of uber-reliable Continental Gatorskins for grip and puncture protection.

The pedals are classic old egg beaters (actually they might be the set I used on the old Stumpy when we did our first Solo 24 Hour together).

Oh yeah, and the bottle cages are Elite.

The total package weighs a respectable 9.4kg. It's only a shade heavier than the aluminium and carbon fibre Orbea I used to have, but the wheels are so much lighter! It accelerates beautifully and the longer wheelbase with the steel frame makes for a comfortable and confident ride.

So far we have only had our maiden voyage together. It was a breakfast run with a return through Ngunnawal (suburb named after the local Aboriginal tribe) to visit Steve, who had stored the bike for some months before he moved to Canberra for work. He was stunned by the transformation!

Riding home from Steve's, we passed an old fella sitting at a bus stop and I heard that uniquely Aboriginal accent call out "that's a nice looking bike you got there". If there were any lingering doubts about the message behind this bike, they evaporated in that instant. 

Now I just can't wait to show Spud and see what he thinks of the bike.

Respect!

Respect for culture, history and community!

Seguint les marques

Que indiquen cap a on anar.

Una programació que costa de portar a terme, perquè requereix de molta voluntat, i a on les sensacions en fer-ho són les que volem, i això fa que dia darrera dia, hora darrera hora, minut darrrera minut no parem de pensar-hi. 

Com més hi pensem més idees tenim de com millorar cada tram a fer, i per tant les sensacions són sempre bones. 

Ara portem hores descansant, una jornada llarga de bike, a una setmana passada de les 24 hores, implica caure rendits. 

Un Vol sense fi, renoi, renoi, renoi, és a on som, mtb, mtb, mtb. 

Demà jornada de molta intensitat, de fet el cap de setmana ve marcat absolutament per la jornada de demà, són moltes les reflexions fetes, i per tant moltes les converses a tenir. Dijous i divendres va marcar el to de tot plegat, OMG, OMG, OMG. 

Dies de Single Speed des del Mirador del Drac de SV. 

Austral-Catalan evening

Another BBQ in Scullin, another union of Australian and Catalan food and culture.

Bob and Betty might not be here, but they are a topic of conversation around the table at André and Alicia's house.

What is more, they are sorely missed.

Little Manu says "I love Carolina".

Truth is you are both loved by us all.

Clar que yes!

Mirador de Drac a Canberra

Estem volant de Sydney a Canton, no és ja una distància llarga. Per amistat, per apreci, per poder compartir m'he passat la vida a munt i a vall, ara no és diferent, una vida feta no té canvis, té trams diferents, res més. 

Vull dir, no hem de canviar res, perquè tenim els Dracs, i fem Vols, sempre pel món, mai pel nostre país com a Freedoms. Únicament fora de les nostres fronteres del Nord.

És veritat que ja no podrem anar més lluny, nosaltres, les properes generacions sí.

Estem a dalt de l'avió, sí, estem a Austràlia, és cert, però anem volant cap a SV, la ruta, la de l'anada. El destí però no té nom, perquè un cop ets a aquest tram, el Vol no té aturades, és el Vol. 

Les vides són el què són certament, poca cosa segons amb què ho comparis, però des de fa ara nou anys, la nostra ha sigut un tram intens de molta calma, no tot certament, des del mundial d'Irlanda, les coses no han tornat al seu lloc. De fet un cop vàrem aturar la roda tot va agafar el seu més sonor sentit. 

OMG, OMG, OMG. 

Aquesta crònica estarà feta des del cel, com sona, com sona, vull dir volant entre continents. 

Hem gaudit encara més de tot, hem patit a dalt de la bike com mai, no hem caigut derrotats, sí però que hem perdut les nostres segona i quarta posició del mundial de 24 hores SOLO del 2012, aquesta caiguda des de tan a munt ha fet que el Vol encara tingui més sentit, perquè mai havíem competit amb un grup a on tots i cada un d'ells tenien un gran nivell, i a on nosaltres no hem brillat, pel fet que ells apagaven la nostra llum amb el seu talent a dalt de la bike. Ells, els nostres adversaris en cursa ho han brodat fins al darrer detall i nosaltres per tant no hem tingut cap oportunitat. Un plaer perdre en aquestes condicions. 

I podrem pensar, Catalunya no ha pujat al podi, bé, puc afirmar, escriure que sí, Catalunya ha fet un subccampionat del món a Stromlo, la Bec corria pels Freedoms. 

Hem fet un gran mundial 24 hores SOLO, hem viscut l'aventura més romàntica de Single Speed, teníem clar el què, el com, el quan, no el quant, la intensitat superant les barreres conegudes.

Ara el com vindrà sol, els pilars projectats i portats a terme a l'inrevés del què es veu, no del què és, fan que tot segueixi el seu curs. 

Coopers, Coopers, Coopers. 

Són ara les sis tocades de la tarda, estarem a Canton unes cinc hores, temps per poder refer la bateria del mòbil. 

Quantes sensacions concentrades en una sola, omoció, omg, omg, omg.

Veníem d'Itàlia, de Cogne, venim de casa de la Bec i en Phil, a on ens portarà compartir les nostres vides a partir de les fronteres del Nord és el tram de vida a on som. Creia que l'arrancada seria més cap al Nord, encara ho crec, però res és més interessant que poder gaudir del que ve per si mateix. 

Ja portem tres hores a la Xina, la Betty dorm com un troquet, jo carregant els mòbils, i mirant de publicar part d'aquesta intervenció. 

Crec que fa mesos que el Blog no estava aturat. Bé, el moment passa per sobre de tot, i de tots. 

Ja som a dalt de l'avió d'Air France, més gran, més vell, que el de l'anterior vol. 

Miràvem si vèiem carregar les nostres bikes a dalt de l'avió, i no, segur que si haguéssim cercat Dracs els hauríem vist.  Sempre tot està condicionat a què volem veure. 

Fa fred a l'avió.  Quan penses que tot ha passat sempre t'adones que tot està per passar, aleshores el sentiment és de ser  petit, molt petit. Per sort som un univers, cada genet de Drac és un planeta per si mateix, fet que implica història darrera història. No oblidar-les, les experiències viscudes, no oblidar-les, fer-ne ús ens ha portat a un gir interessant, certament, certament. 

Són dies de molt de MTB, de més Single Speed encara, de moltes aventures que tenen el seu punt d'arrancada amb un somni.

Són dos quarts de tres de la matinada, tothom dorm, jo encara no, emocionat, la paraula és, emocionat. 

Són les sis tocades del matí. Fa uns minuts que hem obert els ulls, i el primer pensament avui és per la Bec, la manera de veure-la, una dona intrèpida, pionera.  Per això ens agrada, per això hi veiem el tercer Mirador de Drac a Austràlia. Mira si el veiem que hi hem anat personalment a parlar-ne. 

Ara ja som propers a dos quarts de deu del matí, m'agrada la sensació que tinc en llegir les darreres lletres, mtb, mtb, mtb.  

Mitja hora i posarem peu a Europa. 

A minuts d'aterrar a Paris. La crònica seguirà a l'aeroport una breu estona, per seguidament fer camí agafada de la mà del Vol cap al Mirador del Drac de SV. 

Quan ja ets a tres hores de casa, res ha canviat, res és com era.

A casa, amb els pares, amb el meu germà, Austràlia sempre a comportat, els viatges a Austràlia, severes reflexions. Unes han implicat de prendre decisions transcendents, d'altres s'han resistit fins avui, demà?

Estem fent el Vol de París a casa, són ara les vuit del matí. 

La Betty em deia fa uns minuts que el primer que vol fer un cop a casa és pedalar, mtb, mtb, mtb. 

Cada dia que passa suma, no de la mateixa manera, certament, en cap cas, sí amb em mateix signe positiu. 

Falten 3 minuts per les vuit, i veiem sortir el sol, OMG, OMG, OMG.

Voler anar-hi ja ho mou tot, sembla senzill, sí, si ho vols. 

A Storm-Lo, no vàrem patir cap incidència mecànica, cap. Les dues bikes veren funcionar a la perfecció. Nosaltres també, el resultat del mundial de Canberra, indica que tenim molt camí per fer, pel què fa a millorar, hem de reflexionar però a on volem anar, després un cop ho tinguem clar, tot caminarà sol. 

MTB, MTB, MTB. 

Fa un sol aclaparador a dalt de l'avió, tornem al Mediterrani, després de descobrir el Pacífic. Nosaltres teníem un gran espai, fins que hem descobert el món de la Bec i en Phil. 

Seguim tenint un gran lloc, sòlid quan parlem del primer Mirador del Drac, però cal aprendre, i Canberra serà amb diferència molt millor far al món pel nostre projecte de vida, feina quina feina, projecte de vida que deia un bon amic a una de les poques vegades que hem coincidit als darrers anys, i és així, i tant que sí, i tant que sí. 

L'energia dels australians, les seves ganes de moure les coses  fa que uns catalans vells sentin per ells admiració, tenim un punt molt fort però tot i ser una societat, la catalana, molt vella, amb una història llarga de grans gestes descrites com a derrotes, som una societat que quan ha de fer quelcom pels altres entre tots, no hi ha una família més solidària que la catalana, i això, aquesta necessitat que tenim de compartir el què tenim amb qui ho pot ja no únicament necessitar, si no senzillament gaudir, aquest fer ens unirà a casa amb la societat australiana.

Nosaltres volem aportar,  poder ser a Canberra, poder compartir amb australians la nostra estada a casa seva, exposar el nostre sentiment nacional, i ser escoltats amb tant d'interès és únicament una meitat del què cercàvem, la segona i darrera, perquè la primera és i serà el fet, la qüestió de, què podem aportar tres genets de Drac de la nostra vella història que sigui útil a aquesta activa i desperta societat australiana. 

Un cop ho tens clar, només ens quedava que exposar-ho, i refer el camí cap a casa, per a preparar la nostra propera trobada, no dic tornada perquè no hem marxat de Canberra, en cap cas, en cap cas. 

Són dos quarts de nou del matí a una breu estona de trepitjar un altre cop terra catalana, mtb, mtb, mtb. 

Ara ja fa dos dies de la nostra tornada d'Austràlia, fins ara digerint l'aportació de la Bec, i no hem pogut fer-ho encara, divendres, ahir, dinant a Arenys de Munt, en Josep ens la llegia, OMG, la Bec fa una exposició al Blog que de ser constarà, constarà a l'hemeroteca. Hem tingut que repetir repetides vegades la lectura d'aquesta aportació que us esmento perquè la Bec aconsegueix lligar sensacions a paraules escrites, i això a casa quan parlem del què parlem té el valor de donar sentit a la vida.

És com en sento, com ens sentim, l'experiència viscuda a Austràlia dóna encara més sentit a les properes decisions a prendre, OMG, OMG, OMG.

Ara després d'una sortida amb l'Home del Montseny, propera a casa, un cop a casa, passades les primeres hores puc continuar la crònica aturada des del dijous. Perquè dimecres érem a Austràlia, fa exactament una setmana estàvem sota l'arc del mundial 24 hores SOLO a Storm-Lo,  a Canberra, i amics meus aquests esdeveniments són a les primeres posicions d'una llarga llista que tenim per fer, i la llista és molt llarga, mtb, mtb, mtb. 

Fem un cafè? 

Mirarem de seguir el tram, tinc moltes limitacions, moltes, però la voluntat és la de poder portar a terme tots i cada un del projectes programats i exposats a la Bec detalladament a Austràlia. Vàrem aterrar a Barcelona i tres hores després ja estàvem reunits posant dates a cada un dels temes que perseguim, i no han deixat  de ser perseguits, analitzats, valorats, programats, des del 2003, funcionem i funcionarem sempre així. 

Les bikes ahir ja estaven a punt, avui ja rodaven, demà de ser, dia Trinxa, com sona, com sona, dia Trinxa. 

Podríem passar en silenci, podríem passar sense ser vistos, podríem passar sense ser reconeguts, però el que sí que és segur que de ser, passarem, i passarem únicament compartint. 

Gran Vol el d'aquest 2013, i de ser el què ja no als darrers dies, si no a les darreres hores, el darrer tram d'aquest any afiançarà el primer tram, i de quina manera, i de quina forma, i amb quin to. 

Dies de Single Speed ara des de SV. 

Miraré de preparar la crònica d'Austràlia.