"Quan creus que tot està passant, tot s'atura, aquesta és la sensació i la realitat és què res està aturat".
La nit prèvia a la SSWC:
Com a la SSWC, mentre dormim aquesta nit tot sembla que el temps de fer-ho, de descansar, és infinit, amb el despertar dels cavallers de la llum, i la sempre eterna marxa de les fades de la nit, un únic fet, avui si Déu vol participarem a la SSWC 2011 a la República d'Irlanda.
Comença la diada SSWC:
Decidim llevar-nos, decidim anar a esmorzar, per després de fer-ho, posar els dorsals als jerseis, i equipar-nos pel que serà la gran festa del MTB en Single Speed.
Moltes les jornades viscudes a dalt de la bike fins avui, a una SSWC costa d'adonar-se on som, el perquè d'aquesta, segur que un dia el tindré clar, ara però cal viure les sensacions del moment, perquè després ja tindrem temps de reflexionar detingudament sobre aquesta sensacional aventura.
Els esmorzars a la República, com al Nord, són molt potents, però en aquesta ocasió no ens hi submergim, mirem de no saltar-nos la rutina de casa, o millor dit de no allunyar-nos molt d'ella.
No puc pas dir,
"no tenim nervis", sí que,
"els portem molt i molt bé".
Mentre estem preparant les bikes, deixant-les a punt després de la sortida de la jornada anterior, l'escenari que ens envolta és de
"Charlie i la fàbrica de xocolata", o això penso, color, color, i més color, per això em ve al cap aquest títol, també per l'actitud de tots els bikers que tenim propers, que és d'absoluta alegria, com sona, la tensió de cursa hi és però prima el protocol festival, i tant que sí.
Entre genets, entre Dracs:
Aquest matí, a partir d'aquest matí previ a la SSWC és quan compartim més estones amb d'altres bikers, i amb d'altres bikes, Jeff Jones Spaceframe, Black Sheep, Caletti, IF, Vassago, On One, Strong, Bronto, Sycip, Yeti, Gary Fisher, Singular, Salsa, Retrotec, Santa Cruz, Trek, Specialized, Waltworks, Eriksen, Ibis, Bianchi, Moots, GT, Voodoo, Titus, Rocky Mountain, Surly, Kona, Nicolai, Niner, Ragley, Cotic, Vicious, Haro, totes aquestes i moltes més, ens envolten vestides de senzilla i planera normalitat, en cap cas ho és, el títol del dia, SSWC ho fa impossible, les bikes també, i els bikers encara més.
"A sota de la pell del primer xai hi ha un primer llop".
Mentre estem fent els preparatius, la Betty em comenta un fet determinant,
"has vist el calçat que porten molts dels que van amb disfressa, ja et dic jo que patirem" , el clàssic
"jijijaja" que ens encisa a tots d'en David del BO, però que un cop donat el tir de sortida no els veus fins ben acabada la cursa, perquè és molt competitiu, com ha de ser. I que a la SSWC no ho sé, però en el cas d'en Mateu, després de la cursa és amb diferència un
"gentilhomme", amb diferència.
La cursa comença a las tres de la tarda, ja us puc dir que el tret de sortida va ser a les 2h58´, puntuals els nois, i tant que sí.
A nivell d'equipament anem sense cap variació respecte al pla previst, equipats d'estiu per la cursa, abans de la cursa amb la jaqueta per no agafar fred, eines les de sempre, aquest cop la Betty sí porta l'esprai d'escuma, aigua un bidó de 750 ml. portem una bossa cada un de fruits secs i plàtan deshidratat.
Taula rodona de Genets i Dracs:
Anem directes a la carpa de l'organització, a on poc a poc s'hi van concentrant tots els participants, tots, l'organització ens fa una breu exposició del que serà la cursa. aquest és el millor moment de tota aquesta aventura, a on hi ha tots i cada un dels protagonistes d'aquesta SSWC, organització, participants medis de comunicació locals, i l'ingredient més important un munt de persones del poble, les sensacions, la comunicació, el saber estar de tothom fa que aquests instants siguin els que passats els dies van i venen com ho fan els llamps a la tempesta, vull dir que puntualment imatges diferents d'aquests instants de les prèvies a marxar cap al circuit són les que em fan sentir bé, com sona, així de senzill, així de planer.
I d'aquí per carretera ens dirigim al punt d'inici de la cursa, és a dir hem de fer uns vuit quilòmetres per carretera escoltats per la policia, anem més cinc cents bikers en grup, tots amb SS, mai fins a la propera SSWC podré viure d'entrada una concentració de tantes SS juntes, sí de 29ers, però no de SS, és que les 29er no érem la majoria en cap cas, sí les 26", i tant.
Les bikes que més m'han agradat:
Les millors SS que vist a la SSWC amb diferència, totes eren 26", com sona, les quatre són a dalt de tot del pedestal, curiós, de quatre, dues són de noies, perquè a la SSWC les noies eren les protagonistes, en tots els aspectes, per un dia el món gira vers a elles.
Una Independent de titani en 26", així com una Eriksen, calcades totes per geometria a la de la Yeti-Betty, per a mi de les dues millors de tota la SSWC, i no hi puc, ni hi vull fer res, la tercera l'On One 456 ti LT Linskey, i la quarta la Santa Cruz Chameleon.
Bikes conegudes per tots, sí, en cap cas novetats de l'any, però tenien un punt que les altres no tenien.
Bikes poc diferenciades, amb un nivell de selecció de components propi de les millors observacions quan es tracta de pedalar i pedalar, i sobretot molt i molt compactes. L'IF i l'Eriksen fora d'escala, inclús diria que mig graó per sobre de la 456 i la Chameleon.
A distància una bike Colorado, la Nicolai amb el Belt Drive.
Però per a mi les dues, l'IF i l'Eriksen, fora d'escala, si l'Arc no portés guia cables i sense patilla de canvi, avui la Betty no cercaria una nova bike, perquè fora d'aquests té la millor bike que pot tenir com a SS. Aquestes bikes no superaven en cap cas l'eficiència de la bike de la Betty, únicament ho feien pel fet de ser bikes específiques per a SS.
Com a 29er, i penso que en una altra llista, o no, la Moots d'en Colorado, podrem dir,
"homeeee", però si el patró mira de ser idèntic al de la selecció de les millors 26", com a bike compacte, eficient i amb un plus per la marca com a millor vestit de farbalans, la Moots d'en Colorado amb diferència. A distància, però no a molta, les Vassago, la Jabber Wocky, sí, sí, les Vassago, puntera oberta per darrera, un tensor mil.limètric que dóna mil voltes a tots els existents, que simplifica definitivament aquest aspecte i una geometria Moots-Colorado, però de serie, sí, sí de serie, en talla 16, 71º de pipa i 74º de TT.
Cal tenir present que aquest darrer quadre no supera els 350 euros, sí, sí, no m'he equivocat, no 3.500 euros, no, que és el que valen les Moots-IF-Eriksen, no, 350 euros!!!.
De fet en Colorado i jo hem après una lliçó "soberana" d'aquesta SSWC, lliçó que serà motiu d'una crònica.
Stargate:
És cap a on ens dirigim tots per carretera, cap al portal que ens biketransportarà a una nova era del MTB, i tant.
A aquest tram no sé molt bé què penso però marxo fins a rodar amb el cap de cursa. Penso,
"a veure quina sensació es té rodant a les primeres posicions?", així ho penso i així ho faig.
Deixem les bikes a l'arc de sortida, posades a l'inrevés una al costat de l'altra, dues files llarguíssimes, una a cada cantó, la graella de sortida és literalment impressionant, són moltes, però moltes bikes.
Ja sé que no té lògica però la sensació de ser molts a la SSWC la tinc veient les bikes en bateria, no pas a la sortida tipus Le Mans, a on sincerament hi veig molt poca gent, sí que hi ha un grup important, però comparant amb la de bikes a dalt capgirades la meva sensació és de que a dalt hi ha 2/3 de bikes sense pilots per portar-les.
Mentre esperem a que siguin les tres, el fred ens va conquerint, lentament, sense presses, sense pauses, entre nervis i fred cada minut restat ens deixa un xic més propers a l'inici de la cursa. Quan manquen dos minuts ja hi som posats.
Quan te n'adones ja és massa tard:
Un cop anem corrent cap al lloc de les bikes.
Primera sorpresa, les bikes que inicialment estaven en bateria ara moltes estan apilonades, unes a sobre de les altres, el que havia de ser una
"clàssica Le Mans" passa a ser una clàssica
"això és un descontrol", cerco la bike, miro, remiro, em desoriento, fins que baixo la guardia i espero, no sé massa bé a què, passats els primers minuts, massa, mai molts, decideixo anar on l'he deixat, i sí, les bikes, tant l'ARC com la Vicious són al seu lloc, la Moots, la Niner i la Vassago, que estaven també al mateix lloc no hi són, i no sé sí perquè no hi eren o perquè ja han començat a rodar de la mà d'en Colorado, en Michael i en Haguen, o perquè estan entre les piles de bikes, em giro i veig que ve la Betty amb la Yeti, ens mirem i comencem cada un dels dos la nostra particular SSWC.
És que és una cursa de menys de 40 Km. dues voltes un xic per sota dels vint cada una, i això fa que pensis que és una cursa d'una sola característica,
"explosiva", i no, no és així, és explosiva i tècnicament molt exigent. El dia abans estàvem contents, jo ara a les primeres rampes de pujada penso,
"que bé que m'ho passaré, i així va ser, però en cap cas pels motius que pensava".
Com
"al primer tram de pujada de la Tramunbike" deixo enrere a molts bikers, a molts, superat aquests primer tram de pista de pujada, entrem al primer corriol, ho faig darrera de molts i seguit de molts, ni m'empenyen ni els empenyo, però sí que sempre els que van davant meu em treuen uns pams per cada cent metres i els del darrere m'agafem aquests pams, fet que intueixo que pot ser molt angoixant, pel fet de que el corriol té tres pams d'amplada i una longitud considerable, i tant. Aquest primer tram és emocionant, la pulsació elevada però no fora d'escala, els braços em fan un lleuger tremolor, de l'emoció, de la tensió de tenir clar a on ets, però no saber molt bé com fer-ho. No puc, fins a sortir al proper tram de pujada de pista, avançar a cap biker, excepte a un grup reduït i distant entre ells que em cedeixen el pas a diferents girs molt tancats.
Una sensació aquesta, dura de superar en cursa, senzill i planer.
L'home, el genet de Drac més elegant de la SSWC, en Jeff Jones, sense cap mena de dubte.
Amb l'arribada de cada tram de pista ampla avanço sempre a un munt de bikers, i en arribar a aquest segon tram, veig de lluny a en Jeff Jones, el diferencio clarament dels altres bikers pel seu equipament característic, molt característic, la paraula que millor el defineix és
"elegant", i no podeu pensar amb res del que podem tenir com a referència a Europa, la imatge que vaig posar d'ell preparant-se al matí per la cursa, allà on tancàvem les bikes a la nit ho diu tot.
En superar-lo li dic
"nice job Jeff" ens mirem però feina té, i feina tinc a superar-lo, després a aquest mateix tram supero al seu company de cursa, els dos amb les seves Spaceframes, aquest segon genet fa por de veure d'esquena, i a en Colorado li fa por de cara, i no pel seu rostre ni res similar, si no per la seva majúscula estructura, en Michael és un irlandès amb una alçada i estructura que fa por, però és un humà estilitzat, aquest americà no, aquest és senzillament el Goliat del
"Capitan Trueno", en Jeff Jones ve a ser en
"Crispín", un cop deixo enrere a aquest magnífic i portentós biker, entrem un altre cop a la zona de corriols, no sé si ara o al darrer tram, la zona és tan tancada que es fa de nit, i tant, els bikers, no tots, sí una dotzena d'una quarantena que he deixat enrere em persegueixen sense treva, dos de concrets, un neozelandès, que no us ho perdeu, va amb una capa, equipat racer, però amb una capa, que ja us podeu imaginar la por que fa entre aquests corriols tan tancats amb tants arbres a cada gir, i el segon la tanqueta americana amb l'Spaceframe, el primer em supera, el segon no.
Bicis de ciclocross i de 36" que volen, però no als girs més tancats de pujada extrema:
Sortim dels corriols i anem de cara a afrontar el quilòmetre vuit de la cursa, afrontem una pista de pujada, avanço i avanço i avanço fins deixar enrere al biker de la capa, em saluda, el saludo, riem els dos, perquè ho tenim clar els dos,
"això serà repetitiu als propers quilòmetres".
Coincideixo amb les Black Sheeps, tres concretament, no van ràpids pujant, ep, tampoc lents, i tant que no, coincideixo i deixo enrere a dues bicis de ciclocròs i a la diferent Black Sheep de 36", però els deixo enrere als girs que a mi em costen tant de fer, però per a ells als que coincideix el gir, amb que també fa molta pendent els hi és quasi impossible, entrem al proper corriol, i com si d'una translació es tractés passats dos quilometres porto la tanqueta USA, al senyor de la capa de NZ, i a les tres Black Sheeps enganxats, però enganxats, i intueixo que darrera d'ells també a uns metres ha d'haver-hi en Jeff Jones, i així és, entrem al que és l'inici del millor tram, que va del quilòmetre dotze al dinou i per tant a la segona volta, del vint-i-quatre al trenta-vuit, a on en primer terme unes plataformes de fusta d'uns dos metres d'amplada, passen per sobre d'unes zones pantanoses, no aiguamolls, plataformes a vegades de metres de llargada, d'altres de dotzenes i dotzenes de metres, recordo els consells d'en Michael, que traduït al català ve a ser
"no girar mai bruscament, no frenar, no frenar".
Així ho faig i així les vaig superant, a tots ens frena aquesta zona, no les de després a on a aquesta primera volta puc deixar enrere al grup de les Black Sheep's, no a les Spaceframes ni al biker de NZ.
A aquest punt penso, estic competint amb gent de la fàbrica Black Sheep, amb en Jeff Jones, la sensació indescriptible, perquè quan us he dit que,
"que bé que m'ho passaré, i així va ser, però en cap cas pels motius que pensava", volia dir això, per ser entre aquest grup de bikers tan diferents, ara sí, ara també.
Per què ells van més ràpids? ells són més bons entre corriols tancats i passeres de fusta molla:
Arribats al quilòmetre setze, entrem a una zona especial, diferent, més que l'anterior amb les passeres de fusta, una mena de corriol de 4x, però de quatre pams a les curtes rectes i vuit a uns girs que hi pots fer trípode amb el manillar, i a on a cada gir he de vigilar perquè sempre hi ha un arbre, i cinc o sis bikers perseguint-me.
Em costa
"horrors" superar aquest darrer tram, que dóna pas a un tram obert de baixada que em porta a finalitzar la primera volta.
Jo cada deu quilòmetres faig un parcial, a aquest segon tram em marca 40 minuts.
Inici del final, comença la segona volta:
A aquest punt no entrem a la pista d'inici, si no a un corriol que enllaça amb el primer corriol de la primera volta, renoi, renoi, renoi.
Això fa que els Black Sheep's, el Jeff Jones, el seu coequipier i el biker amb la capa de NZ, tornin a ser darrera meu. No sé com, perquè no ho sé, el segon de la Spaceframe i el de NZ em passen, i la resta darrera, així fins al proper tram de pujada a on com sempre els deixo enrere, l'americà comença a parlar i molt, no sé què diu, en Colorado el dia abans ja em va avisar,
"fa por com parla, pel to i pel seu anglès USA impossible" i jo penso, perfecte ja no entenc a un anglès parlant
"indio", una feina menys, la tanqueta USA cada cop em crida més, i més, i més i més, deixo que em passi, el passo, em passa, el passo, amb el biker de NZ de la capa, a l'inrevés, pel to vull dir, cada cop millor, a en Jeff Jones el deixo enrere, als Black Sheep's també, a la tanqueta USA no, i al NZ tampoc, sí que mentre a aquest primer tram de deu quilòmetres deixem enrere a bikers i més bikers, alguns, massa, uns van a l'inrevés, vaig tranquil, no són unes 24 hores SOLO, no he perdut el cap, i sóc jo que vaig bé, són ells que van a l'inrevés.
Darrer tram de la SSWC 2011:
Entrem al darrer tram, del vint-i-quatre al trenta-vuit, i penso, que em queda poca aigua, que no vull parar a menjar els fruits secs, si vull fer-ho he de parar perquè el què queda són corriols impossibles de fer amb una mà, i penso,
"és una WC, que sigui el que hagi de ser", entre la
"guerra" amb una de les Black Sheep que s'ha reenganxat amb nosaltres, el coequipier d'en Jeff Jones amb la Spaceframe, i el biker de la capa de NZ, anem deixant enrere bikers i més bikers, uns amb una pinta que penses,
"com pot ser que aquest biker estigui tan endavant? en Xavier té raó, la bici posa a tothom al seu lloc", vull dir que la resposta és senzilla,
"aquests bikers hi van molt, portin l'equipament que portin".
A aquesta segona volta aconsegeuixo mantenir-me entre aquest grup de bikers, passem a un grup d'un deu o dotze bikers, i a partir d'aquí la cursa entra a un terreny desconegut per a mi, perquè el biker de la capa de NZ, la Black Sheep al darrer tram de les passeres, i la tanqueta USA una mica després, marxen lentament però marxen, jo vaig més ràpid que a la primera volta, pel fet que he d'avançar a menys bikers a la pista i als corriols amb aquests bikers esmentats he rodat forçadíssim, i tant, no passat de voltes, sí al límit de la prudència entre girs de baixada als corriols.
Porta d'entrada a l'anell SSWC:
Uns minuts després de veure marxar als tres mosqueters, per darrera venen tres o quatre bikers del grup d'una dotzena que us he esmentat, no hi puc fer res, més ràpids, molt més que jo, entro a la zona del 4x de pam, amb dos més que no sé d'on han sortit, un ni el veig i el segon que puntualment el tinc a uns pocs metres el puc deixar enrere.
Aquests darrers deu quilòmetres els he fet en trenta minuts.
Veig l'arc d'arribada, a en Colorado, esperant-me i un somriure il.lumina el meu rostre,
"ja sóc un SSWC".
Ens felicitem amb en Colorado, veig en Michael i a la MRG.
Torno a l'arc d'arribada, pateixo perquè en Michael em comunica que la Betty ha patit una caiguda important a la primera volta a la primera passera de fusta, però que segueix en cursa, penso,
"tardarà i molt", es posa a ploure.
I passats un minuts, per cert
"entre les deu primeres fèmines de les cent que hi participen", arriba la Betty, contenta molt contenta, ens mirem, està clar què pensem, ja no els dos si no els tres,
"ja som SSWC".
Un biker, un genet de Drac és per mèrits propis un SSWC, en Michael, que per les circumstàncies ha malmès a la primera volta el pneumàtic davanter, el que ha implicat tornar a peu a l'arribada, Michael t'haurem de compensar amb una participació del mateix renom properament, i tant que sí.
Michael ets el nostre heroi.
MTB, MTB, MTB.
