Yetis Bettys i altres

Dissabte jornada biker ben especial, després dels accidents dels últims dies, ens va faltar companyia per fer-la rodona, esperarem la propera ocasió.

Amb la visita d'en Michael i la seva companya, la meva Yeti ARC va tornar a passar a mans de lagranevasio per deixar-la en condicions, el que en un principi havia de ser només canviar pedals, ma germana utilitza cala SPD, mentre que jo ja força temps que vaig amb pedals crankbrothers, es va convertir en un canvi important, doncs que la Yeti tornés, encara que només fos per una nit, a casa va ser determinant perquè lagranevasio muntés la Superlight, així doncs la Yeti ARC va tornar a Vallromanes amb les rodes Mavic Crosmax XL 1.815 gr. pneumàtics No Tubes The Raven 2.0 470gr. i els punys Pedro's.

El més curiós de la sortida va ser veure rodar les meves dues Yetis, jo amb la ASR-SL i la meva germana amb la ARC, només em faltava això, prou que m'agraden aquestes dues màquines que veure-les corriolejar i pistejar una al costat de l'altra ha estat una satisfacció, una alegria pels meus sentits, i encara més no deixar d'escoltar les paraules d'afalagament de la meva germana cap a la meva bicicleta, "i que bé que va" "i que maca que és" "i com m'agrada" i jo vinga a estarrufar-me.

Dissabte doncs en Michael, la meva germana i jo vàrem fer una sortida per les pistes i corriols de la Serralada Litoral, vam iniciar la sortida a les nou del matí en punt, aleshores jo ja portava quasi dues hores pedalant i prop de trenta quilòmetres, sí, ho vaig tornar a fer, vaig anar cap a Vallromanes pedalant i sola, de fet és que a aquelles hores, vaig sortir prop de les set del matí de casa i pel recorregut triat, camí del mig fins a Teià, va ser una anada molt tranquil.la.
Tot i que vam iniciar la ruta fent l'últim descobriment de corriol, per a mi, de la zona, aquell que en menys de sis quilòmetres té un desnivell acumulat de pujada que fa venir mal de cap, vam anar a un ritme força tranquil però la humitat a l'ambient era tal que en menys de mitja hora suàvem pels descosits. Com és habitual en mi, a mig corriol em vaig despistar i no vaig saber enllaçar-lo amb el que, segons el meu germà, és la millor part del corriol (jo només recordo que era la més bruta) però com que ma germana també és una gran coneixedora dels camins de la zona, vam triar una alternativa. Alternativa pujadora pujadora, n'estic segura que passar tants mesos fora de la teva terra et deu fer veure les coses amb una altra perspectiva, perquè ma germana només em deia "per què no pugem per aquell camí que fa molt que no hi passo?" i jo pensava "i tant que fa molt que no hi passes perquè si no no m'ho demanaries de pujar-lo", finalment vaig pensar; que carai per quatre dies que ve que triï ella la ruta i entre el que li venia de gust fer i el que jo coneixia, i el que el Michael (que és qui més ha sortit en bike i quasi ja coneix més corriols que jo) recordava de sortides anteriors amb el meu germà, vam clavar una sortida no amb molts quilòmetres però sí amb molts desnivell acumulat, tot un repte per a ells, per ma germana que em va sorprendre el seu bon domini de la meva Yeti ARC, quan em consta que fa molts mesos que fa carretera, carretera i més carretera i per en Michael, que no va parar de dir-nos que quan arribi a casa tot li semblarà pla, amb el fart de pujar que s'ha fet per aquí.

Amb en Michael ens hi hem entès molt bé, tenia moltes ganes de pedalar, i feia goig de veure com gaudia del que per nosaltres són els camins de sempre, això encara fa que valoris més allò que tens ben a prop.

Dilluns volen de nou cap a Irlanda, amb la promesa que hi anirem a pedalar, i tant que ho farem, de moment però, viuré uns quants dies amb el record de la seva companyia pels corriols i pistes que em veuen rodar entre setmana, serà diferent fer-ho sense ells, perquè va ser certament entranyable, però també és cert que han quedat moltes rutes pendents per fer, i que hi ha, encara, milers de camins per descobrir!

El dia de Sant Joan, també va ser força especial. No recordo cap Sant Joan pedalant per cap altre lloc que no fos el Baix Empordà, però aquest any, i amb l'esperança que el proper any rodarem de nou pel Massís de les Gavarres, ho hem fet pel Maresme. No vull dir, puntualitzant aquest detall, que això hagi estat motiu de malastrugança, però carai quin dia!

Vam sortir de casa cap a dos quarts de nou, i abans d'arribar a Arenys de Munt per esmorzar una miqueta, ja havíem trepitjat dues bones merdes, suposo que dels rucs que viuen prop del bosc de Can Jalpí. Lagranevasio pedalava amb la SantaCruz Superlight, i mentre que els primers minuts ho feia content, passada l'estona ja he sentit com parlava que no anava bé.


A més a més, el dia era molt calurós i fins que no vam decidir pedalar direcció a Canyamars no vam anar una mica fresquets, en aquells moments lagranenasio ja havia patit una primera caiguda, que jo no havia vist però puc certificar per les esgarrinxades de la cama. A Canyamars vam haver d'avortar la idea de fer corriols per la gran vegetació que hi havia, i a més, tenint en compte que el fre de darrera de lagranevasio va dir prou, vam decidir fer carretera fins a Dosrius i allà agafar la riera fins a Mataró, però el que ens va passar allà va ser, impressionant, mare meva quin vol, certament corríem molt, però el terreny era pla, planíssim, només recordo haver pensat, "uffffffffff que ràpid que va lagranevasio", mirar el compta quilòmetres, veure-hi 38km/h, baixar un parell de pinyons per mirar d'atrapar-lo i patapum, quina caiguda! creia pel cop que vaig veure que es feia al cap que hauria quedat inconscient, anava molt depresa i la caiguda amb vol inclòs, o el vol amb caiguda inclosa encara ho va ser més, veure una bicicleta i un ciclista com donen mitja tombarella a l'aire sense esperar-t'ho és, impactant, quin ensurt, sortosament, tot va quedar en això, un ensurt, moltes rascades un bon trau al colze, i crec que moltes ganes de tornar a pedalar amb la Vicious.

Dilluns, sortida de catàleg, la sortida d'en Colorado en estat pur, zona Cabrerès, zona diferent del Vallès i El Maresme perquè en Michael tingués una visió diferent de la realitat de les rutes ciclistes a Catalunya. Va ser un plaer, com sempre, pedalar amb en Colorado, i encara ho va ser més pedalar amb en Michael, va ser en tot moment un més del grup com si haguéssim sortit ja en més d'una ocasió. Em va agradar que li agradés la zona, Santa Maria de Corcó - Cantonigrós - Rupit, la ruta excel.lent, el clima perfecte, el terreny molt més moll del que m'hagués imaginat en aquestes dates, i és ben cert que aquest hivern i primavera se n'ha fer un tip de ploure.

Una jornada per recordar, els paratges pedalats, estaran gravats a les meves retines, durant molts de temps, i amb l'ajut de les màquines de fotografiar encara més, som afortunats, però, que abans d'oblidar-nos-en d'aquests indrets més llunyans de casa ja hi estem pedalant de nou.

Bé, i nosaltres continuarem pedalant per casa nostra i ells, en Michael i la Marga per casa seva, esperant la propera vegada que les nostres pedalades puguin coincidir.

The trails will miss you, and we too.

100% rígid.

És la bike del meu pare, ja té els seus anys, i fa també uns anys també la vaig utilitzar jo perquè la meva Bianchi estava molt però que molt atrotinada. La Diamond era la bike lleugera per a mi:


En aquells temps el meu germà rodava amb una Marin que encara és a casa i que un cop tingui més espai, la muntaré i l'exposaré al blog.

Millor faig un comparatiu clàssiques, Marin vs Diamond Back, és broma, o no.

Les dues de ferro, les dues al seu dia bones bikes, amb un equipament que avui equivaldria a un Shimano SLX.

El dia que la Marin va rebre uns frens V-Brake va ser l'entrada a la dimensió desconeguda, uns Shimano XT, superiors, jo vaig seguir però amb els Cantilever clàssics.

Però he de dir que per a mi al seu dia, la bike del meu pare era el Top entre els Tops. Encara avui quan cada x mesos la netejo, un punt d'admiració m'omple de satisfacció, la Bianchi va marxar, la bike del pare no.

Ara que rodo amb la Vicious, la possibilitat de fer una sortida amb la Diamond Back és més factible. Miraré d'equipar-la amb tots els accessoris propis del seu dia, que tinc ben guardats per a l'ocasió.

MTB, MTB, MTB.

Volant.

Ahir va ser una jornada clarificadora. Pel fet que ahir la Superlight va tornar a sortir.


Amb la Betty, la zona per rodar, pels voltants de casa. L'inici positiu, rar, per les sensacions produïdes pel canvi de la 29"-SS a la 26"-2x9.

Els primers quilòmetres d'adaptació a la bike, però a diferència de fa uns mesos, ara el primer tram de recorregut l'hem fet sense tanta pendent, fet que ha afavorit que les sensacions siguin més positives.

Un aspecte és clar, el comportament de la doble, 26", 2x9, res té a veure amb la 100% rígida, 29" i SS, però res, bé sí, que les dues són bikes això sí.

Quan surts amb certa freqüència els detalls poden arribar a ser importants, no sempre, és cert, però en el meu cas sí que ho són, sempre.

Durant les dues primeres hores, entre senders, corriols, pistes.


En aquest primer tram he patit una caiguda sense conseqüències, on la roda davantera ha lliscat a l'esquerra de sobte, provocant una caiguda contundent, afortunadament a una velocitat reduïda i un coixí de fulles d'alzina surera, han evitat que em fes mal en aterrar.

L'advertència però ha estat clara i he de dir que he pecat de confiat perquè l'advertència ha estat això, un avís del que estava per venir.

Cercant sempre corriols i als darrers vàrem haver de retrocedir perquè les ortigues ens han deixat ben servits. Aquest fet, el de retrocedir, va evidenciar que les pastilles de fre del darrera estaven molt gastades i en posar dreta la bike recolzada únicament amb la roda del darrera va entrar aire al circuit de fre i per tant aquest va deixar de funcionar correctament. Frenar frenava, però amb un recorregut inusual de la maneta de fre. Per aquest motiu vàrem decidir anar lentament tornant cap a casa, comentant la incidència d'aquest fet entre pedalada i pedalada.


Direcció a Mataró, seguint la riera d'Argentona ja al tram final, l'escena va ser una repetició de la primera caiguda, la diferència, que no hi havia coixí i que la velocitat aquest cop sí era elevada, per sobre dels 40 Km/h., el vol va ser memorable, l'aterratge també, les conseqüències, les mínimes pel que va ser el vol, la caiguda va ser tan sobtada que un cop a terra, ja aturat, seguia calat i amb les mans al manillar. Els primers dos minuts durs, els de després millors, molt millors.

Després de la caiguda va caldre reposicionar la potència. El gatell de bloqueig de la SID WC trencat en el punt de unió al suport del manillar, maneta de fre i cos del Magura Marta marcats, el jersei Assos per la part de l'espatlla esquinçat i el Maxxis Monorail sense entendre molt bé el com i el perquè, deformat, definiré millor el terme deformat, ha patit una deformació que fa cosa de mirar, sense perdre aire, aquesta deformació únicament afecta al pneumàtic, o això és el que em va semblar, però cal remarcar que en girar la roda, va just a que la goma no toca amb la "botella" esquerra de la forquilla.

El perquè la roda va marxar de cantó no ho sé, si estava deformada la goma a la primera caiguda tampoc ho sé, impacte frontal cap durant les dues caigudes, no ho sé, el resultat és aquesta deformació que fa cosa de veure quan hi rodes.

Durant la tornada, després de posar força aigua a les ferides, encara havíem de fer uns quinze quilòmetres per tornar a casa, pel camí ens vàrem aturar a la platja de Mataró a fer un Cola-Jet, i mentre ho fèiem vàrem aprofitar per passar per la Creu Roja per fer una primera cura del genoll, soli, espatlla dreta i també uns punts al colze dret, al cap per sort el casc Giro Animas va ser providencial i va evitar un mal major, perquè el cop al cap no va ser el més potent, però va ser.


Perquè us en feu una idea, vaig fer un gir volant sobre el pla d'uns 135º aterrant cap, espatlla, colze, genoll i zona soli drets, les mans res perquè com ja he esmentat sempre les vaig tenir agafades al manillar, així com els peus calats als pedals.

La sensació increïble, quin vol!!!, llàstima que l'aterratge no va ser el que voldria, però sí millor que la branca que a uns quilòmetres d'on érem nosaltres es va clavar al cap entrant per uns dels forats de ventilació del casc d'un dels meus cunyats i que va requerir també de punts de sutura, tretze crec, i que en primer terme va ser necessari realitzar l'operació de retirar part de la punxa d'aquesta clavada al cap, un cop veus això penses "he tingut sort, molta sort", millor dit "hem tingut sort, molta sort", perquè tot ha quedat en això, un ensurt, res més.


Ara cal recuperar-se, deixar que el colze cicatritzi i així poder tornar a pedalar. Demà ja tinc ganes d'anar-hi però les rascades de la cama estan encara molt toves i no és prudent que la pols i la sorra s'hi acostin.

Ganes de rodar, més que mai, en Michael marxa dilluns, demà i diumenge són els dos darrers dies per sortir, però jo no podré seguir rodant amb ell, la Betty sí però. Serà que havia de ser així, o no.

Això sí, reiniciaré el vol amb la Vicious, perquè he de dir que sense ànim ni ganes de treure conclusions de cap tipus, avui el pensament és això Vicious.

Quilòmetres totals 55, metres de desnivell positiu, per sota dels 900 m..

Per menjar i veure, mig entrepà de fuet, una cola, un cafè amb llet i dos bidons d'aigua de 750 ml.

Equipats d'estiu, culot, mallot, guants llargs, no armilla, no manegots, ni camals pirates. Per a mi el primer dia de rigurós estiu.

Eines les de sempre, sense pastilles de fre dels Magura Marta.

Sortida sense pulsòmetre, no tinc suport de manillar per aquest ni tampoc el sensor específic de velocitat, per la doble.

Avui repòs actiu, en cap cas aturat a casa, però en cap cas tampoc rodant.

MTB, MTB, MTB.

Movement

Yes, again there is movement in SC...

...hard months, too many things at the same time

From Sc, Xavi Paricio

A light to follow

A good example to follow, you are what you deserve....but you deserve for the best only by doing the best

http://www.marca.com/2010/06/24/ciclismo/1277379747.html

From SC, Xavi Paricio

LLegendes.

És per on hem rodat, per Santa Maria de Corcó.


En Colorado, aquest cop el primer de la llista, en Michael i la Betty.


Hi ha dies i dies, el d'ahir és el que podem considerar com la ruta entre les rutes, per tot, per l'entorn, ahir molt però que molt lluminós, pels colors, de tanta intensitat que feia mal als ulls, per la predisposició dels genets, sí, sí ahir érem genets de Drac i per una temperatura que ja hi firmaria jo perquè sempre fos així.



Pocs dies tenen la intensitat que va tenir ahir la sortida, no intensitat del ritme, en cap cas, tampoc la intensitat de les condicions climàtiques, sí la intensitat pel fet de ser qui érem i com hi érem. No és que hi fóssim els que calia, en falten molts, però el que hem compartit aquesta darrera sortida hem fet realitat un altre petit somni.


Han passat dies, setmanes, mesos, anys i seguim pedalant amb moltes però que moltes ganes, més encara que fa uns anys, perquè el nivell de forma és bo i el que és més important, perquè ho veiem tot diferent, no entrenem, sortim a pedalar que és el fet diferencial. Un dia entrenarem, un dia.






La sortida com ja va siguent una tradició imparable, plena de pistes mítiques, de corriols de fades, de vistes on els anhels i els somnis passen a fer-se realitat en forma de vol amb els nostres Dracs.





Moltes les converses, moltes les rialles, més encara la percepció de concòrdia, sempre, però sempre una aura de simpatia, respecte entre els genets que fa que tot tingui el color dels millors instants, dels millors moments.


Quin gaudir quilòmetre darrera quilòmetre, on dues pendents infernals m'han recordat amb quin Drac he decidit rodar, no he posat peu, a diferència del diumenge ara sí acceptava sempre el repte de no fer-ho.


Terres oblidades, temps enfosquits, senders amagats, vistes emotives, tot plegat una poció per a poder sentir que som un petit grup de genets a un espai que ens hi vol i aleshores volar-hi, és.


Incidències una, la pèrdua d'aire de la vàlvula de la roda posterior Shimano XTR d'en Colorado, manxades unes 300.



Dues dobles, una semi rígida de 26" i 3x9 i la Vicious, 29" i SS.


Una barreta de 200 Kcal., pa amb tomàquet amb fuet i formatge, coca d'escalivada i formatge de cabra, ensaïmada, coca amb crema. 1/4 d'una tableta de xocolata amb avellanes, dos cafès amb llet, tres coles, una taronjada i tres bidons de 750 ml. d'aigua.


Eines les de sempre, sense pastilles de fre dels Magura Marta.


Inici de la sortida a les 9 tocades, final a les 7 tocades, quilòmetres, propers als 60, desnivell positiu, inferior als 1.400 m.


Un dia, un dia hi seré, aquell dia no sé com seran les cròniques, el que sí que sé, és que seré al paradís del MTB.

A sortides com aquesta, passades les hores t'adones de que les sortides com les del Puigmal, la de del camí romà a Cap de Creus, la nit anterior a la de la Cerdanya a casa d'en Xavi, les fetes amb el meu germà quan es va imposar no repetir durant cinquanta sortides cap recorregut, en definitiva moments de compartir bons instants a espais on l'essència és això, compartir, com al sopar després de la ruta de la Cerdanya, oi Colorado?, quin sopar, de 12/10.

Ara caldrà preparar la propera que la tinc clara, que sé que serà un dia entre els dies, que serà un pas més de la continuada consagració de nosaltres amb els que són els nostres espais naturals. Abans però he de portar la càmera, que ara no tenim, que fixi les imatges de somni que tindrem memoritzades a les nostres retines, però que també vull compartir a aquest espai, espai de genets de Drac, espai de construcció d'una història, història que ja fa anys que camina i que ahir, avui, demà és la que fa que tot camini amb el color de les millors llegendes, la dels genets de Drac rondant per aquestes menudes terres del nostre país petit.

MTB, MTB, MTB.

115-2.300-4.950.

Una sortida la de diumenge per no fer massa soroll.

115, els quilòmetres.

2.300, els metres de desnivell positiu.

4.950, les Kcal. consumides.

Una sortida ràpida, menys de vuit hores rodant, sortida a les sis tocades del matí, arribada cap a les tres de la tarda. 15,4 Km./h que ja està prou bé.

La Vicious ha estat avui la millor de les millors eines per poder afrontar aquesta sortida.

Hauré de reflexionar, pensar, un xic més, pel fet de que del quilòmetre 100 al 105, no he anat del tot bé, tampoc malament, és cert, però bé no he anat.

L'equipament de 10/10, d'estiu, amb armilla, camals i manegots.

Eines les de sempre.

Cap incidència amb les bikes, dues dobles, una semi rígida, una 2x9, les altres dues 3x9, 26" i la Vicious, 29" i SS.

No feia calor, en cap cas, per sobre dels 1.000 m. sí i força.

Tres barretes de 200 Kcal. sucres unes 300 Kcal. quatre bidons de 750 ml. d'aigua, un entrepà de truita francesa i vi i gasosa.

La nit abans de l'inici d'una sortida, a on he de rodar sol per anar al punt de trobada amb els altres bikers té una regust especial. Compartir les primeres pedalades amb el trenc d'alba, és un instant màgic. L'inici de la sortida va agafat de la ma del despertar del dia i aquest comunió fa que pedalar sigui el medi i ser-hi la fita de la jornada, després d'això la trobada amb els altres bikers per començar a rodar en grup.



El cel a casa de pluja, tot just sortir per la porta, un cel ple de núvols de molta pluja, el terra moll. La visió esperançadora del Nord amb clarianes fa que tot tingui el to del repte.


El canvi de color del Maresme al Vallès Oriental una clara visió del que és cada entorn, les dues imtages difereixen únicament en dos o tres minuts.



Un cop a Sant Celoni en aquest cas abans d'hora i com que el temps m'era favorable vaig aprofitar per entrar a Sant Celoni. La Salle, la plaça de l'església, la de la vil.la, el carrer de la mosca, Sant Ponç (S.XII) per acabar al punt de trobada als bombers.

L'anada a Arbúcies entre corriols i trams d'enllaç d'aquests és la tònica d'aquesta segona part de la jornada.

Després d'esmorzar a Can Sitra, ens esperava una ascensió amb un nom propi i únic, el del color, color propi d'una estació banyada per la pluja com la d'aquesta mateixa nit.


Aigua, aigua i més aigua a les voreres de les pistes, corriols enfosquits per la densa vegetació i pel terreny humit.

A un lloc he posat peu, una pujada llarga i de molta pendent, no he tingut ganes de patir-la, curiós això en mi, però ha estat així.



Un cop entre Sant Marçal i Santa Fe, retorn lent cap a Sant Celoni, direcció La Costa per senders i pistes minades de branquillons, arribada a Sant Celoni per Mosqueroles i el Turó de la Mare de Deu.


La foto de rigor.


El ritme durant tota la sortida alt, el promig és inferior al del diumenge passat per la diferència de desnivell +.


La tornada a casa exigent, però assumible, ara els núvols són al Montseny i les clarianes al Maresme.


Una jornada més de MTB, no tant memorable com la darrera escalada del passat diumenge, però sí una jornada més.

Em manca la crònica d'ahir al Cabrerès, amb la Betty, en Michael i en Colorado. Un cop tingui totes les fotos la posaré.

MTB, MTB, MTB.