Detalls II: Els petits detalls.

"Hi ha més detalls a tenir present, però aquests són per a mi els principals."

Va ser la darrera frase de la meva darrera intervenció.

Ara esmentaré els petits detalls de la bike, que no puc deixar de mantenir, bike darrera bike i que amb el pas del temps cada dia són més nombrosos, pel fet de que cada dia aprenc, cada dia tinc noves referències útils per a millorar cada concepte ja establert, o bé per aportar-ne de nous fins a la data desconeguts.

Detalls, els petits que són, la seva suma, motiu de moltes alegries, "aquí i a la Xina", que diu en Carod.

Poder participar fins avui de principi a fi als 100 Km. Camins de les Guilleries, sense una sola incidència mecànica, et permet fer-les concentrat en d'altres detalls que res tenen a veure amb la posta a punt de la bike.

Els punys, que siguin còmodes i en segon lloc que siguin del tamany de les teves mans, vull dir que segons el tipus de material i la quantitat de material seran o no funcionals, en aquest cas jo porto els Pedros, perquè són no molt gruixuts, però sí amb una goma molt tendra que fa que quan agafo el manillar sigui com posar-me les Sidi Dragon als peus, però a les mans, molt còmodes, molt ben fixades, és a dir formant un sol conjunt mà-manillar. Important, que si plou no girin, podria ser un veritable perill, si ho fan en marxa, poden arribar a sortir, oi que sí?. Els meus punys estan pendents de rebre l'aprovat en moll, ara en sec, crec que per la força que haig de fer, que el puny gira, molt lentament però gira, què passarà en moll?. Si observeu la imatge, on posa Pedros està a l'inrevés, és perquè dècima a dècima amb el pas dels quilòmetres els he anat fent girar, si intento fer-lo girar en parat no puc, però amb el pas de les hores fent força, ara sí, ara també, sí que gira.



El Manillar, com i el perquè d'aquest manillar de 700 mm. i 10º de retrocés, senzill, no el porto per tenir un millor control baixant. Amb aquesta amplada no cal que per on passo jo vingui cap jardiner a tallar els matolls alts, si no perquè pugui fer força amb els braços a les pujades, quina diferència entre els 600 mm. del FSA SLK 6º pla (menys de 130 g.), els 610 mm. del Monkey Lite SL 8º doble alçada 4º (menys de 140 g.), els 670 mm. del Race Face Evolve XC 5º, doble alçada 4º(menys de 270 g.), respecte el que porto ara, el Truvativ Stylo WC SS 10º, pla de 700 mm.( menys 230 g.). és cert però que aquesta amplada és impensable amb la Superlight, però quan vas justet de força per escalar com jo amb la SS, sacrifiques alguns aspectes, en aquest cas l'agilitat d'un manillar més estret a les zones túnel de dos pams, on la vegetació et pot jugar una mala passada amb l'amplada del manillar.



Els tres, el més proper és el Race Face Evolve XC de 670 mm., el muntat és el Truvativ Estylo WC SS de 700 mm., i el de sobre amb la potència Syntace, el Easton Monkey Lite de 610 mm.






La potència Thomson 4x 100 mm. 0º. feta a partir d'un sol bloc, té el seu lloc per la seva qualitat de construcció, decidir-te per ella, amb un pes inferior als 170 g. és pel fet de que si bé la potencia Syntace és més lleugera, menys de 120 g. aquest pes el dóna amb diàmetre 25,4 mm. i 105 mm., amb 31,8 mm. ja no queda tant lluny de la 4x i és, per a mi un segell de feina ben feta aquesta darrera. L'opció de 0º amb la Thomson és definitiva vers els 6º de la Syntace.


La tija, aquí amb la Thomson Elite 27,2 mm. i 350 mm. de menys de 230 g., perdem un munt de grams vers la Newultimate 27,2 mm. i 350 mm. de menys de 140 g. És un dubte, perquè aquí sí que la tija Newultimate també té el seu estil molt marcat, que fa que per la seva lleugeresa i a més pel fet de que poca força faig a sobre del seient, aquesta pugui ser una candidata, de fet la tinc a casa. La darrera opció, que no tinc a casa, és la tija Thomson en versió Marterpiece, que amb 27,2 mm. i 350 mm. marca un pes inferior als 190 g.

El seient, amb aquest aspecte no hi ha norma, és personal i intransferible. Amb la 29" i SS, pots posar "rails" de carboni, tant és que la tija sigui de guillotina, no tindrà oportunitat de segar el carboni perquè rar és l'instant que el seient aguanta el meu pes. Això sí, clau posicionar el seient per no perdre ni un sol CV, perquè si es presenta l'ocasió de pedalar assentats, encara que puntualment, ho pugui fer en condicions òptimes de rendiment, imprescindible. També valorar que la punta d'aquest no tingui una forma rara i tingui tendència a enganxar la badana. En aquest cas el Fizik Arione CX Carbon, és un bon seient, no sé si l'Antares Braided 00, serà també una bona opció, no ho sé. Avui l'Arione és un 10.


Els frens el mateix, no hi ha norma, per a mi a millorar vers els Magura Marta, és el recorregut de la maneta, vull dir que en tingui més per mirar d'evitar les temudes sobre càrregues a les mans i als braços baixant. No ho tinc clar, Marta clàssics inferiors als 770 g. amb els discs Shimano XTR 2007, o Hope en la seva versió més lleugera, menys de 650 g., o Shimano XTR 2007 de menys de 800 g.?.



Sí, ja ho sé Colorado i no és que m'oblidi d'ells, els Formula R1, inferiors als 600 g. no hi són, ara per ara no.

Les tanques de les rodes, vaig fer referència a les Carbon Ti, són lleugeres, inferiors a 70 g. i tanquen molt bé, cada cop que verifico que estiguin ben tancades, estan sempre fent la seva feina.


La direcció, Cane Creek 110, o la S-2, o la Chris King Sotto Voce, són per a mi bones referències, jo no poso la Sotto Voce negra de la Superlight, perquè estic segur que si trec la 110 de la pipa de la Vicious, saltarà la pintura de la mateixa, "segur que no" em podreu dir, però això si ha de ser, no serà fins a "gripar" la 110.

Els porta bidons, us podrà semblar un detall poc important, però quantes vegades no he vist com a la pista o al corriol, tant a les Guilleries, en menor grau, com al Roc d'Azur moltíssimes vegades, que els bidons no són a la bike si no a peu de camí. En el meu cas això no m'ha passat mai, King assegura aquesta funció i ho fa molt bé. Per això a casa King, King i King.


El bidó, de rosca per a mi, dels que tanquen a pressió ho tinc prohibit, després de portar un bidó Tune impossible anar amb un bidó tancat a pressió, quants cops no he xafat el llavi d'encaix del Tune, quin mal de cap, perdent aigua o pitjor les sals, que per una banda té la seva importància per poder provocar una severa deshidratació i en segon terme en clau d'humor, o no, les sals dissoltes amb aigua quant cauen a sobre del quadre, amb la pols del terreny, fan una pasta que no m'agrada, està dit.



No poso sals al bidó d'aigua sola i els bidons de les sals requereixen d'un assecat molt més acurat que el de l'aigua sola.


Si no seguim aquesta darrera indicació, treieu la càmera de vídeo i en unes hores, dies, podreu veure com el bidó de les sals camina sol i si és un bidó apreciat, tanqueu la porta perquè caminarà sol a cercar la llum. Si voleu evitar de tirar un sobrant de sals dissoltes en aigua, de pet a la nevera, tampoc masses dies, però com a remei funciona. Si porto un sol bidó amb aigua tant li fa a on va, si en porto un d'aigua i un de sals, el de sals al tub vertical, sempre. Sempre oloro el bidó buit abans de posar-hi aigua o sals, que aquest no faci olor a florit, important, no entraré tampoc amb els detalls del perquè, o sí, nooooooooooooo.

Pneumàtics, jo sempre rodo amb pneumàtics de sec, rodadors i Tubeless amb el líquid a dins per evitar les punxades i les pèrdues d'aire clàssiques dels Tubeless. I dic sempre perquè tant a l'hivern com a l'estiu els pneumàtics són els mateixos. La millor goma per a mi avui és la dels Maxxis Monorail Tubeless. Són rodadors i també una lapa quan la zona tant de baixada com de pujada es complica, amb la 26" els duia tot l'any. Ara amb la 29" no tinc aquesta opció, tampoc avui puc disposar d'un pneumàtic 100% Tubeless, per això rodo els Python Tubeless Ready de Hutchinson, que no són com els Monorail pel que fa a la relació rodadors-adherència, però que es defensen dignament entre aquestes dues característiques que jo tant valoro. He perdut també comoditat, proporcionalment, pel fet que si bé la roda 29" em dóna un plus de comoditat, aquesta s'esvaeix parcialment pel fet de que el Tubeless Ready implica haver de rodar amb pressions més elevades que el Tubeless, condicionat aquest fet per ser els Ready menys gruixuts dels laterals que els segons. I aquest detall fa que per sota dels 25 Psi amb el meus encara 70 Kg. tocats les carcasses presentin una flexió excessiva. Darrera saps perfectament que vas baix de pressió perquè la pols del terreny marca l'ombra de l'inici del que serà el tall. Quan passa això procedeixo a inflar tot seguit, davant ho sé per la sensació de flexió als girs, siguin obert o tancats.



MTB, MTB, MTB.

Trek Top Secret testing grounds

Trek top secret testing grounds from Tony Gamberutti on Vimeo.

Riding with the Trek R&D suspention guys Jose Gonzalez and Greg Buhl.

Detalls.

Tirants i baines minimalistes, punteres ratllant la inexistència, Top Tube de diàmetre reduït i curt per la talla que toca, inferior a 58 cm., tub tija de 27,2 mm. amb un angle superior a 73º, inferior a 46 cm. entre centre caixa i brida, pipa de direcció curta, 10 cm., molt curta, caixa de "pedalier" a 30 cm. amb excèntrica i forquilla rígida de secció inferior al del triangle principal i superior al del posterior, cònica, de 470 ó 440 mm., no amb el pont angulat a 90º, tipus Sycip o Pace, mai.






De la forquilla de la Vicious un sol detall a millorar, com és que el suport del fre el preferiria mecanitzat, vull dir que ara la peça és massissa, jo la mecanitzaria buidant tot el que no sigui el propi tirant de suport del fre i seria una presentació menys densa que l'actual.


El quadre Vicious, res a dir, tot perfecte, senzillament sensacional. No tinc ni una sol detall que no pensi que ronda la perfecció, a millorar el tema de manillar pla amb potència de 0º i 110 mm. o bé 6º i fins i tot 120 mm. que implica que la maneta de fre toca amb el Tob Tube, fet que pot derivar amb una marca clàssica a aquest tub.


Condicions imprescindibles pel que fa a components, que les rodes siguin 100% Tubeless, "llantes" i pneumàtics. Aquest és un pas difícil de fer. Ara WTB ja té un pneumàtic 100% Tubeless, però "llantes" únicament Shimano i Mavic són accessibles, vull dir per preu i possibilitat de poder accedir-hi de forma fàcil. Jo ara porto les rodes Shimano XT i pneumàtics els Hutchinson Python Tubeless Ready que per a mi, per sobre dels 25 Psi em funcionen més que bé, per sota d'aquesta pressió el risc de tall al lateral és sempre present, això darrera, davant la flexió per sota d'aquesta pressió és notable.



La roda XT té un punt positiu si la volem evolucionar, la pots millorar inicialment posant els eixos de titani de les XTR, que fins avui s'han mostrat indestructibles i això baixa i molt el seu de per si ja magnífic pes, jo diria que fins i tot per sobre dels 125 g. podria ser que 150 g., això deixaria el pes un xic per sobre dels 1.600 g.. El punt fort d'aquestes rodes és la seva "llanta" 100% Tubeless i fiable, molt i molt fiable. Ara pensant en com modificar l'anoditzat de la llanta, amb això estic, per retirar els "logos" blancs de les mateixes i que quedin negres mate, en cap cas brillants.

Condicions necessàries però no imprescindibles, pedals minimalistes Crank Brothers Egg Beater SL, o millors però amb eix de cromo.


Potencia i tija Thomson, la potencia per qüestions d'estètica podria ser de 25,4 mm. Syntace, el manillar si és de doble alçada implicarà amb la Syntace anar a -6º, si és 31,8 mm. bé per a mi Thomson 4X 0º entre 90 i 120 mm.i si és manillar pla, no ho sé, però amb 0º vas més que bé, això sí amb la forquilla de 438 mm. amb la de 470 mm. segur que has d'anar amb -6º.


Coixinets de pedalier roscats per fora, bieles, sincerament les Race Face Deus XC SS, són "tremendes", però fent camí Jeff Jones també estaria bé, més que bé, unes bieles Shimano XTR 2003 polides i ja que hi som un detall no hi hauria de faltar, oi que no?, jo tinc les bieles, faltaria polir-les.

He de dir que el mecanitzat de les Race Face, amb el plat de la marca mecanitzat també, és impecable, fet que em fa pensar amb una alternativa de millora d'aquestes. Seient no cal dir res de res, frens tampoc.



Pinyó i cadena, Chris King i Shimano respectivament, crec que perfectes són el 32-19 ó 32-20, un dels dos, per a mi el 20 perfecte, la direcció blindada, o bé Cane Creek 110 o Chris King Sotto Voce, una S-2, també perfecte.



Les tanques de les rodes Carbon Ti, per a mi les millors entre les tanques de factura light.


Els porta bidons Chris King de titani, són "el clàssic".



Hi ha més detalls a tenir present, però aquests són per a mi els principals.

MTB, MTB, MTB.

Entre el Vallés i el Bages

Després d'un cap de setmana de bricolatge intens a Cadaqués, preparant la temporada d'estiu, vaig poder gaudir d'un dilluns festiu (la segona Pascua) i escapar-me a la muntanya sol amb la renovada Ibis Green Nuclear Pesto. Eren les 8:30 i ja esmorçat, vaig sortir com un llamp.
Em feia il.lusió provar-la amb la calma i llibertat que et dona el fet d'anar sense colla, amb un temps esplèndit, ni fret ni calor i amb un terreny perfecte, sense fang ni entrebancs i amb la cámara a punt per recollir alguna imatge de tant en tant.
Vaig decidir fer una clásica, que la majoria ja coneixeu: Terrassa-Rellinars pel Camí Ral i tornada per l'Ubach . La pujada fins els 900mts d'alçada del Pou de Glaç la vaig fer per la vía més directe i en bona part per trialeres i corriols de dificultat mitjana.
La continuació pels camins de dos pams del cim, les trialeres al bord de l'abism i la baixada gloriosa fins a Rellinars despres dels Hostalets de'n Davi, no es poden explicar: s'han de viure en directe. Les vistes, impresionants, d'una banda El Vallés i Montserrat, de l'altre el Bages i encara la neu als cims de fons del Pirineu.
La tornada, sense ensurts, s'em va fer dura per les fortes pujades fins a la casa de l'Ubach, per després gaudir de les darreres baixades tècniques dels Caus i arrivar a casa just al punt de la 1:30 del mitgdía, cansat però content. En total van ser 45Km i 1450m. d'alçada acumulada, perfecte per dinar amb gana i fer una bona siesta, després de la neteja acurada de la Ibis.
El Camel Bach el vaig buidar d'aigua dues vegades, la sequetat de l'ambient era acusada i l'aire fresquet no et deixaba la suor al cos.
Encara no ting el cos acostumat a la calor i la pèrdua de sals o la deshidratació em van jugar una mala passada en forma de rampes a les cames després de la siesta. Caldrá prendre mesures preventives a les properes sortides.

Salut i MTB!!!

YETI ASR SL: Camins que has de fer sol

Aquesta tarda, cap al tard m'he retrobat amb la meva Yeti ASR SL, i una vegada més només arrancar per sortir de casa ja anava amb un somriure d'orella a orella, però que bé que va aquesta bike!

He hagut de fer un exercici de mentalització per tal d'anar amb molta cadència, és ben cert que fruit de les sortides amb la 29"SS no em fa mal res, però no cal temptar la sort.

Avui he fet un recorregut molt proper a casa combinant muntanya i mar (per aquest ordre). He pedalat per uns corriols que fa quinze dies estaven plens de basses d'aigua i enfangats i que avui estaven sequíssims, lagranevasio també em va col.locar un pneumàtic Maxxis Monorail 2.1 davant i fins avui no havia experimentat que és un pneumàtic "lapa" m'ha donat moltíssima seguretat baixant inclús he salvat un final de baixador d'una trialera plena de reguerots, de fet jo ja em veia a terra i la bicicleta ha passat sense problemes ni una sola relliscada, per a mi, la combinació Maxxis Larsen TT darrera i Maxxis Monorail davant està essent encertadíssima per guanyar encara més confiança. He acabat fent una "anada i tornada" pel Passeig dels Anglesos amb la tranquil.litat de pedalar al costat del mar un vespre qualsevol.

Sensacions sobre la bike, genials, és còmode és dolça, i no és ni de bon tros tan exigent, aquesta sí que et permet distraccions, s'ho menja tot.

Arribar a casa m'ha costat, primer perquè ja a les nou tocades començava a fer-se fosc i no portava llum de davant, tampoc en tenia la intenció, i perquè acabar la ruta a la vora del mar, no és sempre una bona idea doncs com a traca final m'esperaven els pujadors fins arribar al poble.

Demà sortida amb Yeti ARC, no serà tan dolça, però espero tenir també bones sensacions.

MTB, MTB, MTB!!!

New Movie

I have to much time on my hands. My bike is being serviced. The weather is dry and the trails are in great condition. I want my bike!!!

YETI ARC VS VICIOUS CYCLES THE MOTIVATOR: Camins vora les estrelles

Resumint, la jornada bikera de diumenge ha estat apoteòsica! He tocat el cel, de ben segur que he estat ben a prop de les estrelles, estic eufòrica.

Però comencem pel començament.

Tal i com m'havia promès havia d'anar a buscar la Vicious a Vallromanes, i la millor manera de fer-ho ha estat anar-hi en bike, per tornar pedalant. L'escollida per a la ruta d'anada ha estat la Yeti ARC, a part de gaudir de les millores exposades a la meva intervenció anterior, Lagranevasio m'ha ofert un parell de millores més, punys Ritchey True Grip WCS d'espuma sortits directament del manillar de la Superlight (pobreta, crec que ja està sentenciada), que han substituït els punys que duia fins ara, uns Pedro's que eren d'una goma molt dura, i el dibuix se'm clavava a les mans, el curiós és que són els mateixos punys que porta la Vicious, i amb la Vicious no em molesta, suposo que hi té alguna cosa a veure la manera que dec agafar-me al manillar tenint en compte que hi porto Grip i suposo que pel fet de canviar pressiono molt més contra el manillar, bé sigui com sigui la decisió de canviar els punys així com la de canviar la direcció que ja feia dies trobàvem que semblava gripada, ha estat oli en un llum, he sortit amb bicicleta nova!

El matí ha passat tan ràpid que de nou he iniciat ruta a l'hora de dinar, de fet és a l'hora que a mi m'agrada, doncs és quan menys gent trobo, en contrapartida com que avui no hi havia ni un núvol al cel he patit bona dosis de sol, el recorregut el mateix d'ahir, avui però he pres fruita i un iogurt just abans de marxar per no passar la gana terrible d'ahir, he agafat un parell de barretes, com sempre, però no m'han fet falta. Les sensacions amb la Yeti ARC han estat les imaginades, molt bones, les rodes roden molt i molt bé, la combinació de pneumàtic és ideal i els punys, oh! els punys crec que els punys i el porta ampolles són dos dels últims canvis aparentment més insignificants fets a la bike i els que més satisfacció, alegria i comoditat m'han donat. Tot i fer molt més sol que ahir, la sensació de calor no ha estat mai la que vaig patir amb la Vicious, i tot i també haver fet curt d'aigua no he patit en cap ocasió aquells moments de fogots que vaig patir amb la Vicious. El recorregut, exactament el mateix d'ahir, inclús he parat als mateixos llocs per fer les mateixes fotos.

Al Mirador no he gosat parar-me a fer cap foto, perquè tot i que no sóc extremadament poruga, sí sóc exageradament prudent i just quan he arribat hi havia una colla de nois asseguts a un dels bancs i el meu instint m'ha dit "pedala i no paris". He intentat però, fer-me una foto mentre pedalava però tots els intents han estat en va!

Finalment, avorrida de ser incapaç d'enquadrar-me, he fet una foto a la meva ombra, que quedi constància que pedalava amb la Yeti ARC.

Després de pedalar més de dues hores, fent igual que dissabte 37km i 665m de desnivell he arribat a Vallromanes, molt contenta, relaxada i gens cansada. La processó però anava per dins, he fet una bona aturada per prendre el mateix que abans de sortir de casa, una fruita i un iogurt, m'he carregat d'aigua, en aquesta ocasió m'he preparat dos bidons, el que duia ahir a la Vicious i el que duia a la Yeti ARC que també l'he posat a la Vicious, he deixat la Yeti ARC a aixopluc, i a dos quarts de sis de la tarda, i com un infant amb sabates noves he iniciat el que em semblava impossible, el retorn a casa amb una bike de 29"SS.

Deixar la riera de Vallromanes per afrontar el torrent de Can Passeres i arribar a Coll de Clau, ha estat una experiència única, quin fart de gemegar, semblava ben bé que estès jugant un partit de tennis, però ho necessitava, cada petit crit semblava que em donés impuls per a pujar, al matí amb lagranevasio ja havíem comentat la ruta de tornada, m'havia especificat com calia afrontar cada tram per quina banda era convenient encarar cada pujador i quins eren els bons llocs per recuperar-me. Amb menys temps de l'esperat he arribat a Coll de Clau, abans d'arribar-hi ja havia pensat que si no ho suportava allà agafaria la pista cap a Teià i d'allà agafar el camí del Mig fins a Mataró i a casa, però empesa pel meu orgull he decidit seguir el camí carener fins a la Creu de Can Boquet, mare meva, fins al trencall del camí que va a la Font de Can Gurguí he pujat bé, dreta evidentment, però amb suficient força a les cames, però aaaaaaai, ai quan he hagut de seguir, no sé pas d'on he tret les forces, però ho he aconseguit, ho he pujat tot sense posar el peu a terra, després del Mirador, els peus més que les cames em bullien però sabia que no tindria problema per arribar a la Creu, tot era pla i baixada, abans d'arribar a la Creu de Can Boquet ja he pogut veure la pista de pujada que m'esperava, estava realment espantada, ja assumia que ho faria a peu, curiosament no he tingut la temptació de deixar-me caure a Premià per agafar el camí del Mig, bona senyal! Encaro la rampa de pujada de la Creu de Can Boquet a la Roca d'en Toni amb la flamant Vicious amb un 32-19 i quasi ocupant tota la pista, ample que és el manillar, i jo que necessitava tot l'espai possible, i acompanyant cada pedalada d'un simpàtic renec, animant-me jo mateixa "allez,allez !!" ho he aconseguit, no he posat el peu a terra al dolmen de la Roca d'en Toni ja volia trucar a lagranevasio per explicar-li, però no m'he volgut precipitar, encara em quedava un bon tram fins arribar a la carretera d'Òrrius i no volia cantar victòria abans d'hora. No sé pas quina potència he hagut de desenvolupar per poder pujar tots els trams, hi hagut un moment que creia que em cauria una biela a terra i quin mal de peus! la resta perfecte, una petita molèstia al bessó esquerra i la zona lumbar que dissabte m'havia molestat avui ni la notava, quan feia una hora que havia sortit del meu punt d'origen ja estava a la carretera d'Òrrius, bon ritme, i eufòrica com estava aquí sí que he trucat a lagranevasio per fer-lo coneixedor de la meva gesta particular. La carretera d'Òrrius m'ha anat molt bé per relaxar-me i recuperar, val a dir que tot i que en els trams més durs la pulsació s'ha disparat, en el moment de recuperació aquesta ha baixat immediatament, d'aquí a la Riera d'Argentona ha estat bufar i fer ampolles el passeig marítim de Mataró tot i fer-lo amb calma, doncs hi havia molta gent passejant, m'ha passat volant, i dues hores i vint-i-tres minuts després d'haver sortit del poble on vaig néixer, he arribat al poble on cada dia em faig una mica més gran amb una 29"SS suada de dalt a baix, fatigada, eufòrica, contenta, feliç. Convençuda que la 29"SS és un concepte diferent d'entendre el mountain bike, ni millor ni pitjor però sí diferent, m'atreviria a dir que és mtb en estat pur, com vaig exposar ahir, exigent, ni un moment de distracció, cada pedalada, cada traçada té el seu sentit, no s'hi val el "m'he distret" , com que coneixia perfectament la ruta, mentalment havia d'anar pensant per on l'atacaria i allà on em recuperaria i això ha estat constant durant les més de dues hores de la sortida, inclús l'últim pas, el de pujar la vorera de casa l'he hagut de meditar abans de fer, mentre que amb la doble ni me'n adono.

Al finalitzar la ruta no vaig poder saltar-me una bona taula d'estiraments, eren, són, necessaris per poder aixecar-te l'endemà. I a l'endemà tot continua igual, avui no he pedalat no per falta de ganes o per fatiga, he descansat per gaudir del descans.

La Vicious m'ha despertat inquietuds, sí, m'ha despertat moltes preguntes, inclús ja sé quina 29"SS m'agradaria tenir!

Però, sí, hi ha un però, tinc dues Yeti's que m'agraden i em funcionen, i a més els 72km que he fet amb la Vicious no són ni de bon tros la realitat de les rutes que fem. És evident que per fer aquesta "anada i tornada" la bicicleta ha estat ideal inclús la relació 32-19 l'he trobat suportable, però seria enganyar-se pensar que només per això ja puc pedalar amb una SS, per altra banda m'atabala pensar que puc arribar a tenir tres bikes, per què n'hauria de voler tantes? jo no vull una bike diferent per cada tipus de sortida, a mi m'agrada pedalar amb la meva bike, i si la meva bike ha de ser una 29"SS serà una 29"SS i prou, i de moment ho veig lluny, la meva Yeti ASR va molt bé i m'agrada més que qualsevol altra bicicleta del mercat, no em puc desprendre de la bicicleta doble que tant ens va costar de trobar, la bicicleta que em va fer acabar la meva participació a unes 24 hores! i la Yeti ARC? tot just ara que m'hi estic familiaritzant després de voltar durant quatre anys d'una banda a una altra de casa!

De moment, seguiré gaudint de la satisfacció d'haver tingut la possibilitat de fer un tast d'aquesta joia de bicicleta, i continuarem fent camí i somniant...

29"SS VICIOUS THE MOTIVATOR: Camins, somnis i promeses

Sempre que pedalo sola em ve al cap aquesta cançó, a més he necessitat tota una nit de son per assimilar el què vaig fer ahir.

Després de la sortida corriolera del dijous per la Serralada de Marina en companyia d'experts coneixedors de la zona i de la sortida en solitari del divendres per fer la meva particular "transcomarcal" Vallès Oriental-Maresme, totes dues amb la Yeti ARC estrenant novetats per aconseguir millorar les seves prestacions, com que de moment Lagranevasio no té en ment pedalar amb la seva doble, m'ha cedit les seves rodes Shimano XTR 2007, 1.550g., que han substituit les Mavic Crossmax XL, 1.815g., gest que he agraït enormement, doncs la flexió de les XTR fan que la rigidesa de la Yeti ARC no sigui tal, a més a més m'he acomiadat dels pneumàtics No Tubes The Raven 2.0, 470g., em sap greu però he estat incapaç d'adaptar-me, el conjunt roda+pneumàtic per a mi és fonamental per adquirir confiança amb la bike, i aquests últims mesos amb la combinació Crossmax+No Tubes no ho estava aconseguint, Lagranevasio em va proposar col.locar un Maxis Monorail 2.1 UST, 650g., a davant i un Maxis Larsen TT 2.0 UST, 725g., darrera i la bike s'ha tornat, per a mi, més còmode i segura, sense oblidar la millor de les millores, hem substituït el porta ampolles Tune per un Chris King, i ara sí puc treure i posar l'ampolla quan ho necessito, amb la combinació porta ampolla Tune+ampolla Tune era missió impossible, no sé pas com Lagranevasio va poder córrer les 24h Finale Ligure amb aquesta combinació, no m'ho puc explicar!

Bé, anem a la novetat del dia; la qüestió és que ahir dissabte, Lagranevasio no podia acompanyar-me a rodar, li comentava idees que tenia per fer ruta en solitari quan em va fer una proposició quasi indecent; "saps què farem? compararem geometries de la Yeti i la Vicious i si s'acosten aniràs a fer ruta amb 29"SS. Doncs som-hi! la distància de la punta del darrera del seient al centre de la potència era de 74cms contra 81,5cm., vàrem moure el seient endavant per aconseguir una distància de 76,5cm., evidentment vàrem baixar la tija 7cm. i apa, no va caldre fer res més, comprovar que era capaç d'arrossegar el 32-19, de moment a la pujada de casa era capaç de fer-ho, així doncs a fer ruta!!

Vàrem pensar que el més coherent era fer la meva ruta particular "transcomarcal" doncs divendres el meu cotxe es va quedar a terres Vallromanines, així vaig desfer la ruta que havia fet divendres amb l'objectiu d'arribar dignament al Vallès Oriental.

A les 15:00 tocades, i sense haver dinat, perquè vaig esmorzar ben tard, feia molta calor, portava barretes i pensava que en un parell d'hores arribaria al meu lloc de destí. Vaig iniciar la ruta feta un sac de nervis, era com si per primera vegada m'enfilés a una bicicleta i cada reacció que tenia la bicicleta era una experiència nova per a mi. A més a més em pressionaven tres coses, la primera la confiança en que Lagranevasio em va deixar la seva 29SS fent-me entendre que podria fer la ruta sense problemes, la segona les paraules d'en Colorado aquell mateix matí dient-me que al.lucianaria, que fliparia amb la bike i la tercera el fet que en XaviParicio i família van viure a milers de quilòmetres de distància però en directe via Skype la meva sortida de Sant Vicenç especificant fil per randa la ruta que faria ja que en Xavi coneix la zona perfectament.

La sortida va començar amb normalitat, el camí de casa fins a Mataró còmode més còmode del que em pensava i ràpid també, quan les rodes es posen en marxa és un no parar. Mentre enfilava la riera d'Argentona, ja em van començar a venir pensaments estranys, tot i tenir la sensació que la bike agafava velocitat, vaig pensar que el camí fins a Vallromanes se'm faria llarguet, el cel es va començar a tapar amb uns núvols amenaçadors i el sol ja no lluïa amb aquella intensitat que ho feia quan vaig sortir de casa, la qual cosa vaig agrair doncs ja havia començat a suar de valent, de fet ahir va ser el primer dia que vaig sortir de casa de rigorós estiu sense manegots, ni camals ni armilla!

Volia fer-me una foto pedalant amb la SS però no va ser gens fàcil.

La tortura de pensaments es va iniciar amb la decisió de fer la carretera d'Òrrius fins arribar a l'ermita de Sant Bartomeu i continuar per pista, quins quilòmetres més interminables, si bé era coneixedora que asseguda al seient no m'hi passaria gaires estones, arribar a Òrrius dreta sense possibilitat de canviar se'm va fer, no sé, sorprenentment etern, en més d'una ocasió em vaig plantejar si m'havia equivocat de carretera, fins i tot el paisatge el veia diferent, quina exigència, ni un moment de respir o de distracció em vaig poder permetre, mentre que a la zona de pla la meva pulsació era extremadament baixa, quan el tema es va anar enfilant les pulsacions també ho van fer, així doncs vaig anar amb peus de plom per no passar-me doncs no hi estic gens acostumada a sortir disparada de pulsacions. A aquelles alçades sortosament el sol havia desaparegut tot el cel estava ben ennuvolat i fins i tot em va caure alguna gota, jo feia tanta estona que suava, em suava tot, des de la punta del dit gros del peu fins a la puta del nas, ja comprenc ja perquè els SS porten dos porta ampolles, la llàstima és que jo només en portava una d'ampolla, havia fet 15kms i ja m'estava dosificant l'aigua perquè era conscient que no en tindria prou. Des del poble d'Òrrius fins al trencall de Sant Bartomeu hi ha tres quilòmetres que encara he de dir es van fer prou suportables, en aquell moment només pensava que si us plau no em vingués cap ciclista curiós pel darrera amb ganes de tertúlia preguntant-me què feia, perquè certament ni jo sabia què feia, per no saber no sabia ni la relació de plat pinyó que duia, d'això sí que se'n diu anar a cegues!

Inicio el camí de la Carena que m'ha de dur fins a la Creu de Can Boquet passant pel dolmen de la Roca d'en Toni, sembla que cauen gotes i jo que no porto armilla ni Paclite, tant me fa, tinc tanta set i vaig tan suada que penso "que plogui, si us plau", pedalo per la pista més còmode del que em pensava, amb aquella contradicció de tenir ganes d'arribar però que et sap greu que la ruta s'acabi, tinc prou potència per fer sobre la bicicleta totes les pujades que se'm presenten, però també he patit moments de debilitat, què m'haurà fet pensar que aquesta resta de brossa estava a punt per cremar?

De la creu de Can Boquet a casa els pares em separen 4km., ja tenia coll avall que hi aniria directament, però pensar que abans d'arribar havia d'encarar un pujador que amb la meva bike el faig amb plat petit i pinyó gran, i com que li havia comentat al Xavi Paricio que passaria pel Mirador, doncs cap al Mirador. De la Creu al Mirador tot i que va pujant, l'he fet còmode, no diré ràpida perquè no ho sé, però sí que pedalant dreta he anat fent fins arribar-hi, allà no sé si tenia més gana que set, però he aguantat com he pogut i fins i tot m'he entretingut a fer-me una foto, d'aquí al meu punt de destí tot fa baixada i he de dir que m'ha sorprès i molt el comportament de la Vicious, ràpida, tant que en dues ocasions he hagut de pensar "controla't que si caus, la patacada serà històrica" i sorprenentment menys rígida del que m'esperava, inclús l'he trobat menys rígida que la meva Yeti ARC semirígida.

Resumint dues hores tocades per fer 37km i 640metres d'ascensió, a una velocitat mitja de 15,6km/h amb una punta de velocitat màxima de 42,3km/h (això deuria ser baixant quan pensava que em faria mal). Sensacions, ahir contradictòries molt contradictòries, no sé ni si puc afirmar que vaig arribar dignament, el que sí és cert és que vaig arribar sufocada, i com no, com que cap sortida acaba baixant per arribar a casa els pares m'esperava l'últim pujador, que no recordo haver fet a peu ni de petita, així doncs últim esforç abans d'acabar, evidentment se'm va preguntar que on anava tan esverada? i jo pensava "aaaaaai si sabéssiu" el cert és que no em podia treure del cap com és possible que Lagranevasio faci rutes acompanyat de 3x9 ja ni penso si són doble o rígides, amb una sola velocitat, i el que és més sorprenent, que poques molt poques vegades l'he vist baixar de la bicicleta per no poder afrontar una pujada, no ho entenc, no ho puc entendre. Vaig arribar a casa amb mal de tot, de cames , d'esquena i de moral, com deia en Colorado sí que vaig flipar sí, la SS és per valents.

Vaig anar a dormir, quasi enfadada de la duressa de la Vicious, intentant recordar totes les rutes que hem fet, que Lagranevasio ha fet amb la 29"SS i això encara em despertava més contradicció, és cert que em podia imaginar la duresa de pedalar amb la Vicious però fins ara no he obert els ulls, això és una altra dimensió, és un altre capítol dins la nostra història biker.

Avui diumenge, faré el que em vaig prometre, he d'anar a buscar la Vicious, l'aniré a buscar pedalant amb la Yeti ARC i desfaré la ruta d'ahir amb la Vicious, hauré d'encarar allò que ahir vaig baixar a una velocitat de 42km/h, la diferència entre ahir a la nit és que ara torno a estar emocionada i amb ganes d'enfilar-me a la 29SS una altra vegada, a veure què passarà.