Proposar-te ser entre Homes del Montseny sempre és una gran aventura, i el tram va, des de gran aventura a sensacional aventura, mai per sota d'aquí.
Hi ha bones sensacions, i molt bones sensacions, les primeres van lligades a les segones quan ets entre espais del Montseny entre Homes del Montseny, pel fet en primer terme de la predisposició a passar-ho d'allò més bé, i en segon terme per l'entorn, que no sé com definir-lo per no quedar curt.
La nit abans d'una aventura així em costa molt dormir, ajuda a fer-ho la programació de Vols durant la setmana, aquesta darrera no recordo si de sis o set, no és important, sí que les ganes, la sensació d'emoció és tan gran que no puc dormir.
Sortíem no a les cinc, si no a les sis, tot i així a tocar de dos quarts de vuit ja érem a SC. Per a un quart de deu ser a Arbúcies, a Can Sitra esmorzar, després d'una anada plena de somriures.
La pujada a Santa Fe per Garolera com a cada tardor, i en porto més de cinquanta, moltes més, tantes que he passat de restar a tornar a pensar que són tantes les què queden que quasi no són finites, que bé, que bé, que bé, pensar així, memorable, hi ajuda en el meu cas el retorn dia sí dia també als Dracs de casa, i d'aquesta manera poder escalar quasi sense adonar-me d'estar-ho fent.
Un Santa Fe són 1.200 m. per a mi ja és una xifra per poder passar molt fred, i en portem dos de dos, perquè de dues pujades a Santa Fe per Garolera, les dues darreres hi he passat una fredor divertida.
El mar, el mar.
La baixada fins a SC ràpida, molt, amb incidències, radi trencat de la bike d'un dels bikers. Sort que va passar amb sol, i no sense ell.
Com tot, decidir per on tornar a casa després d'un bon dinar va costar, però va primar fer-ho sense entrar a la mitja nit, com ho seria via Blanes, pel fet de ser una ruta de 150-160 Km. i no en volíem tants, sí de més qualitat, i per tant el retorn per El Corredor va ser de pas obligat per fregar els 130, un xic per sobre, mtb, mtb, mtb.
Curiós, avui, aquesta matinada estava cansat, aquest mig dia no, ara sí, curiós no excepcional. Vull dir que aquestes distàncies per sobre dels 3.000 m. positius, o propers la fatiga hauria de fer acte de presència, normalment no és el cas, els fas, i ja està, avui però després del Drac del mig dia una pesadesa càlida fa acte de presència, OMG.
Ara ja no però, penso en els equipaments que estan venint cap a casa, i penso en la feina que estan fent els que he fet venir darrerament d'hivern, en com en són de funcionals ara mateix, en com m'ajuden a sortir sense haver de pensar en res més que en passar-ho d'allò més bé, i tot seguit un somriure em ve de cop, perquè els equipaments que venen són d'un nivell de qualitat que mai he pogut somiar que hi tindria accés, ara però sense haver ni de decidir motivat per una metodologia de repetició a on no canviar el què funciona fa que tot rodi direcció a fer-se sol, rodar sol, omg, omg, omg.
Si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit, no sempre, no sempre, però pels dos SOLO de casa aquesta dinàmica està marcant i molt cada moment, cada instant, i de fet no fem res sols, si ho mirem a distància, és cert, és cert, però també ho és que el concepte en si obliga a afrontar cada tema un a un, un darrera d'un altre, i aquest aspecte és clau per a no deixar portes sense obrir, i tan importants com aquestes, també no deixar obertes les que no vols deixar obertes, clar que yes!
No sé el motiu però des de fa uns anys, pocs però anys són més importants les posicions del NO fer, que les posicions del SÍ fer.
Sembla fàcil, per a mi no, quan les vull deixar tancades, sempre hi ha voluntaris a mantenir-les obertes, i quan les vull obrir sempre resten tancades, és increible, però tant com cert, i en aquesta dinàmica el propòsit des de fa anys de fer la nostra part nosaltres, això sí, la nostra i prou, mai de poder evitar-ho fer la part de tercers, el risc de fer entrar genets a espai de Reis és únicament un risc pels Reis, els genets entre Vols, tenim Nau Insígnia, i en el seu defecte tenim la capacitat de construir-la, aquest fet el de ser constructors fa que la discilplina dels SOLO sigui la disciplina.
Equipats d'hivern, entre guants d'hivern i tardor, sense eines, amb manxa, sense incidències remarcables, sense coincidències, menjar, beure, molt, molt, i molt, mare meva, llums, d'inici, les dues primeres hores, i final, a les dues darreres hores, ara no sé perquè em ve al cap la nit a Llançà a l'aventura amb els Trinxes, ja passa això, ja passa això, i seguidament la imatge a Canberra anant a comprar un pollastre amb la Bec i en Phil que es fonia a la boca de tendre que era, oh yeaaaaaaah!
Des del Mirador del Drac, emocionat, l'hotel de Finale, la joia de la corona, se l'han venut, normal, veurem si ara seguim sent el seu públic objectiu, i anem cada any, més d'una cop fins i tot, mai res és prou estable, millor dit, sí, però no prou per a mi.
Dies de molt de Single Speed.
MTB, MTB, MTB.
