Vi francès, pa, després d'una explosió de cinc hores de coneixement, OMG, OMG, OMG.
dimecres, de novembre 27, 2013
dimarts, de novembre 26, 2013
Do you remember?
Tornar a pedalar amb els princeps del Baix Montseny aquest cop pel Montnegre després d'anys, crec que ja han passat anys, és molt emotiu.
Primera hora a SV per ser a primera hora a Sant Celoni, té sempre una component de molta emoció, certament, certament. Pel fet que implica que la nit abans de l'aventura ja no pots dormir, i a la matinada per ser tardor el primer que miro és quina temperatura fa.
Ahir va ser un dia d'aquests, a on tot un petit model d'organització es posa en marxa. Equipament d'hivern, posta a punt de la bike, llums, programació de la ruta, també l'horària, són elements a tenir presents.
Quan l'aventura comença és quan tens el primer propòsit de portar-la a terme. i això fa que les dimensions d'aquesta ocupin un espai molt gran dins dels meus pensaments.
Haver de preveure sempre els llums, és sensacional, marca un punt més dins de la pròpia magnitud de l'aventura, perquè arrancar el pensament amb, el Powerled està carregat, el Karma serà necessari? fa que el to sigui realment impressionant.
Com també sempre m'impressiona creuar del Maresme al Vallès Oriental, i si parlem del Gironès o el Baix i Alt Empordà aleshores, i d'això ja fa massa temps, vull dir que fa mesos que Cap de Creus no veu volar els nostres Dracs les sensacions sobre passen totes les fronteres conegudes. Fa dos dies aquesta era la dimensió de la propera sortida.
Passar d'una comarca a una altra sempre m'emociona, Vallès Oriental, Gironès, Baix Empordà, Alt Empordà, La Selva, té el seu atractiu més extrem per a mi, si bé és veritat que la zona de Granollers cap a Cànoves, o cap a El Figaró no són les que més visito, LLinars tampoc és a la meva llista de preferits quan parlem de rutes en bike a les estacions més fredes. La zona d'Anglès, concretament aquesta em costa de pensar-hi com a zona per rodar a l'hivern, Arbúcies però fins a Girona, de 10/10, SV fins Girona passant per Sant Celoni, Arbúcies, Osor, aquesta sí, aquesta sí, de les millors, i de ser, una bona casa rural pel Baix Empordà, per què no un Sant Vicenç fins a Cap de Creus? clar que yes.
Ja fa temps que estem enfilats a aquest vaixell, de fet ja molts mesos, anys que els Dracs volen entre paisos veïns, i per tant les nostres sensacions són cada cop les mateixes, que ja ens està bé, el tema noves emocions en fan més grans, doncs això que ens fan més grans, i a mi em pesa accelerar el ser més grans, ser-ho ja ve sol, no cal anar-ho a cercar.
Ahir va ser una dia de severa reflexió, per això avui arranco consolidant el tram, mirant de consolidar aquest que ha de permetre l'arribada de la Nau Insígnia, som a tocar-la, certament, certament.
Res és fàcil, tampoc extremadament difícil, i de visualitzar esculls insalvables això indica que no ens ho estaríem mirant bé, vull dir que si veiem que les coses que anàvem a fer amb molta il·lusió s'encallen, mireu bé que de ben segur el motiu és real, i quelcom està passant que fa que res avanci, és l'eterna cantarella, del perquè no es fan les coses, a casa, des del 2010 estem poc temps al ben mig de l'oceà amb les màquines aturades sense saber perquè estem aturats, no perquè no podem estar aturats el temps que calgui, si no pel fet que quan ho fem és perquè hem decidit atura-nos entre tots. Per aquest motiu gaudim tant i tant de les aventures en bike, perquè anem a gaudir-les, no és important la ruta, que també, no és important la velocitat, qui és el més ràpid, qui baixa millor, qui escala més bé, que també, sí que el més important són les ganes de compartir.
Amb aquesta actitud passen coses curioses, entre moltes que no és freqüent coincidir amb bikers que abans de sortir tinguin el propòsit de compartir, no dic que no sigui fàcil ni difícil, únicament no és freqüent que des de la primera hora de pedalar ja no sigui l'hora de tornar, però tot i aquests escenaris de cert estres ens hem acostumat a gaudir del què ve de cara, i a oblidar a cada instant que els companys de ruta passats els primers minuts de la ruta ja tenen planificat a on han de ser d'aquí a una breu estona, de manera que des del primer moment ja queda clar que l'estona de ser-hi és breu, que aquesta és circumstancial, i que tornar a coincidir en cap cas serà un fet remarcable.
Portem anys així, i per tant el costum, els bons costum indiquen que aquest és el tram a compartir aquí. Per aquest motiu quan coincidim amb un grup rar és el dia que iniciem la ruta i l'acabem amb el mateix grup, pel fet que nosaltres som a on estem, i després és evident que tenim d'altres compromisos, però mentre som a on som és del què gaudim, aquest fet no possibilita de seguir massa estona amb els grups, pel fet que el dia a dia de tothom és tan intens que la roda roda sempre a una velocitat molt alta, i és evident que la nostra, la meva concretament, no. El fet però és que això no impedeix de poder compartir encara que breus, bons instants amb d'altres bikers, no és una sensació compartida, certament, però tampoc té cap importància, ho fem perquè volem, sempre, i per tant tenim clar que de gaudir serà a la nostra manera, estant atents a tot, certament, certament. En el moment que detectem a un grup, que un dels bikers té clar que indiferentment de lo nombrós que sigui el grup ell els farà arribar sigui com sigui dues hores abans al punt d'origen de la sortida, nosaltres ja fa estona que hem deixat mentalment al grup, no per res, si no pel fet que normalment la tornada que comença des del moment que arranca la sortida, aquest fer implica un risc de caiguda molt elevat, i per tant millor deixar que el grup assumeixi les seves propostes, nosaltres mirem de respectar-les amb suma prudència refent una nova ruta, que de ben segur pot acabar fins i tot abans, també poc portar-nos a una caiguda, però també és cert que automàticament la sensació després de deixar el grup és, d'alleujament.
El fet és que portem un mesos, uns anys veien com en un nombre d'ocasions elevat, moltes de les lesions a dalt de la bike tenen aquesta component d'accidentalitat, tots podem fer-nos mal pedalant, però la tensió del dia a dia lligada a sortir a pedalar té una component de poder acabar molt malament. Com aturar aquestes situacions, com mirar d'evitar aquestes compromeses situacions no està en la nostra mà, creiem equivocadament que sí, i de fet als diferents espais a on he publicat sempre he mirat, sempre mirava d'insistir en què lo important era coincidir, la contesta sempre ha sigut la mateixa, no cal repetir-la, en tot cas sí concretar un xic millor la frase, d'insistir en que lo important per a mi era, és, coincidir.
Ara passats aquests anys ja no et planteges aquests aspectes abans de sortir, ara sense voler el subconscient ja et diu per on has d'anar, i les decisions de cada moment mirant sempre de ser invisibles a les presses de primera hora han donat pas a uns automatismes que fa que indiferentment de les propostes de presses constants dels grups nosaltres fem exactament sempre el mateix.
A la sortida del Montseny qui dirigia la ruta no es quedava a dinar perquè tenia pressa, i la baixada proposada, la mateixa exposada al foro mtb ara fa uns anys, ja es va veure quines conseqüències va tenir l'accident que es va produir en aquesta mateixa baixada. Normalment jo m'ho passo tan bé, que és la Betty qui em fa sempre les reflexions després, i per tant jo ja fa uns anys que no ho pateixo, també és veritat que jo vaig agafat del mà d'instants assentats al voltant d'una bona taula després, mentre, i fins i tot de ser, abans d'una sortida, per què no?, amb la Betty, en Xavier, en Miki, qui no recorda les estades al forn de Can Ferrer? aquells dies d'hivern o a pic d'estiu, venint de SV, de Premià, per ser a les vuit al punt de sortida, i com ens ho passàvem al matí menjant les magdalenes integrals, i com quedava la panxa d'inflada. I de sortir a pedalar després, qui de nosaltres no recorda els mals de panxa d'aquestes un cop s'inflaven com un globus a dins de la panxa.
Dels darrers quatre anys a Girona, sí, sí, ara ja fa quatre anys de les meves primeres anades en bike a Girona, de fet vull dir més de quatre anys sortint amb diferents grups de Girona, jo en fa trenta-sis que rodo per Girona, però dels darrers quatre anys el millor dia de tots amb diferència el de la sortida sol per Sant Daniel, també tornant pel casc antic de Girona entre pensaments de quan amb el pare al cel sigui, la mare, i en Xavier escorcollàvem cada racó de la muralla ara desconeguda després de la seva restauració, o jo si més no no les recordava així ni de bon tros, clar que jo encara anava agafat del genoll, del pantaló del pare.
Pel què fa a Sant Celoni, de fet sempre descobrim nous llocs portats pels diferents grups, tot i que darrerament i molt de tant en tant únicament coincidim amb el grup del notari, pel fet que les nostres rutes pel Montseny tenen una component única amb l'Home del Montseny i el seu fill, bé podria fer una llista breu de noms il·lustres dels darrers quaranta-cinc anys entre ciclistes-bikers que he tingut el plaer d'acompanyar als darrers trenta sis pel Montseny, dic acompanyar pel fet que els únics protagonistes són i seran sempre ells, pilars del ciclisme de la capital del Baix Montseny. Però el grup del notari, que és amb qui vaig sortir diumenge té dins de la nostra llarga llista de grups de MTB, una connotació germana amb els grups dels Trinxes de Vallromanes, Trinxes és Vallromanes com el grup del notari és a Sant Celoni, de fet aquest darrer grup no determina exactament això sí el significat que té per a mi rodar amb bikers de Sant Celoni, amb aquest grup concretament ja hi porto uns catorze anys pel què fa a MTB, i una pila més pel què fa a carretera, ara però aquest darrers de MTB. El retorn a la carretera es resisteix, no passa res, podria ser fins i tot que la resistència fos tal que esgotéssim el temps de poder ser, i tant que sí, i tant que sí.
De fet la carretera crec que serà de ser a Canberra, abans que a casa. Un somni poder rodar per carretera amb la Bec i en Phil.
La sortida amb el grup del notari, sense ell, però amb ell, com sona, molt emocionant, un Cacaolat calent mentre ells esmorzaven entre els millors instants de la sortida.
La coincidència amb en Miquel, i el grup, en aquesta ocasió ells com a caminaires al ben mig del Montnegre, la puc catalogar de sensacional.
La ruta després de deixar el grup al ben mig de Sant Celoni té un nom, una gran aventura de MTB, pel fet que el corriol que segueix el riu direcció a Vallgorguina des de Sant Celoni per agafar la pista de pujada al Corredor des de el Dolmen de la Pedra Gentil no sé massa bé com definir-lo, quasi no sembla real. De fet deixant de banda Olzinelles, i les seves falgueres màgiques, que no recordo a on és, aquest tram VV té el to dels millors trams, mtb, mtb, mtb. I diràs, què no l'havies fet mai? de fet fa molt poc que el fem, feia mesos que el veiem, i no va ser fins una sortida amb l'Home del Montseny i el seu fill que ens vam decidir a passar-hi. De fet l'hereu és qui marca ara quins corriols i com, realitats del pas dels anys, belles realitats.
Una Nau Insígnia, a casa, els Dracs enfilats, el genets, els Destructors de Murs, cavallers i Fades? no ho sé, no ho sé. El què sí sé és, que de ser, serà un bon tram, no és important, que també, qui hi és a dalt, si quina i com serà la ruta, la propera ruta, clar que yes. Que poder ser-hi jo, nosaltres estaria bé, és veritat, però també ho és que passats els anys tampoc hi serem, i per tant que jo hi sigui ara, o no, no té un pes específic, fa molts anys que sóc a on som, gaudint del fet, com a la darrera edició de la SSEC jo ja entre petons i abraçades dels europeus, ja em dono per pagat, si no es torna a repetir mai més tant d'agraïment, enyorar-ho, sí, anhelar-ho, no.
La pujada direcció al Santuari del Corredor, més densa que la pujada al Santuari de Sant Martí del Montnegre. Ja pels pensaments, molt més densa, pel fet que la segona la vaig fer sol, no va ser fins després d'esmorzar jo sol al Santuari que vaig finalment coincidir amb el grup del notari, i també més densa la primera pels mini defalliments des de Pedra Gentil fins a casa i que vaig apaivagar amb la ingesta de dos micro plàtans a l'inici del corriols esmentat. Feia anys que no veia arribar un defalliment, o millor dit, no ho recordo, que ve a ser el mateix quan parlem de temes de Vols de Drac, per allò tan singular de lagranevasio ara ja fa uns anys entre Fades, entre bones sensacions i realitats, millor viure bones sensacions.
A la darrera SSEC, a la SSWC del 2011, a la SSEC2012, a la WEMBO 2012, a la SSWC2013, a la WEMBO 2012, a la WEMBO 2013 a Canberra amb l'estimada parella Bec&Phil, com m'agrada escriure-ho així, les bones sensacions van indicar que si bé hi ha diferents realitats, tantes com persones, fins i tot hi ha persones que tenen no una si no diferents realitats, el què és important a casa, són les nostres bones sensacions, les què indiquen el sender a fer, a mantenir, i aquest avui indica clarament que seguirem dins del sender triat des del 2003 en decidir fer la Travessa del Pirineus sols, el cop de la falta del pare d'en Miki en pau descansi va marcar el to de tot plegat.
De fet decidir fer aquesta travessa amb l'entorn expansiu del moment, amb el nostre entorn del moment fer les meves primeres vacances des dels 80, a on ser entre, és el més important, compartir, compartir, i compartir, i si la realitat del voltant no està per la labor, si la realitat no és la de compartir, no és per a mi important, molts hiverns a les espatlles. Les meves bones sensacions manen la resta del tram, que no necessàriament han d'anar agafades de bones notícies, amb aquestes per allò de lagranevasio, si la música sona mai podré dir que no, jo sempre si la música sona bé faig.
Per això Austràlia, perquè la música que va fer sonar la Bec i en Phil era una melodia d'encantadors de genets de Drac, de Dracs.
L'arribada de diumenge a casa ja amb el llums en marxa un altre cop, Powerled i Cateye, marquen la fi d'una jornada que va acabar de la mateixa manera que va començar, de nit amb els llums oberts.
Equipat de rigorós hivern, menjar, cereals i llet i cafè abans de sortir, a Sant Martí del Montnegre, torrades de fuet i formatge, al tram del Dolmen, dos plàtans, beure, 250 ml. d'aigua, tres cafès, un Cacaolat, i un Bitter Kas a casa la mare.
Per sobre dels setanta quilòmetres, per sobre dels 2.000m. positius, de ben segur, de ben segur.
Incidències, cap, coincidències, amb el grup del notari aquest cop de caminaires, amb el mini defalliment, que va ser el que més estona em va acompanyar de Pedra Gentil fins a casa, que bé, que bé , que bé.
Temperatures divertides ja per a mi, 6ºC a casa a les 6 del matí, , 3ºC a Vallgorguina, a quarts de vuit, 4ºC a les 8 a sant Celoni, la resta no ho sé, no és important, els 3ºC sí, botes i guants no van acabar de fer bé la seva feina, una tèrmica-mallot Pearl Izumi de màniga curta a sota de la Fusion un xic agosarada?
La nova jaqueta ja és a casa, des d'ahir, OMG, OMG, OMG.
Primera hora a SV per ser a primera hora a Sant Celoni, té sempre una component de molta emoció, certament, certament. Pel fet que implica que la nit abans de l'aventura ja no pots dormir, i a la matinada per ser tardor el primer que miro és quina temperatura fa.
Ahir va ser un dia d'aquests, a on tot un petit model d'organització es posa en marxa. Equipament d'hivern, posta a punt de la bike, llums, programació de la ruta, també l'horària, són elements a tenir presents.
Quan l'aventura comença és quan tens el primer propòsit de portar-la a terme. i això fa que les dimensions d'aquesta ocupin un espai molt gran dins dels meus pensaments.
Haver de preveure sempre els llums, és sensacional, marca un punt més dins de la pròpia magnitud de l'aventura, perquè arrancar el pensament amb, el Powerled està carregat, el Karma serà necessari? fa que el to sigui realment impressionant.
Com també sempre m'impressiona creuar del Maresme al Vallès Oriental, i si parlem del Gironès o el Baix i Alt Empordà aleshores, i d'això ja fa massa temps, vull dir que fa mesos que Cap de Creus no veu volar els nostres Dracs les sensacions sobre passen totes les fronteres conegudes. Fa dos dies aquesta era la dimensió de la propera sortida.
Passar d'una comarca a una altra sempre m'emociona, Vallès Oriental, Gironès, Baix Empordà, Alt Empordà, La Selva, té el seu atractiu més extrem per a mi, si bé és veritat que la zona de Granollers cap a Cànoves, o cap a El Figaró no són les que més visito, LLinars tampoc és a la meva llista de preferits quan parlem de rutes en bike a les estacions més fredes. La zona d'Anglès, concretament aquesta em costa de pensar-hi com a zona per rodar a l'hivern, Arbúcies però fins a Girona, de 10/10, SV fins Girona passant per Sant Celoni, Arbúcies, Osor, aquesta sí, aquesta sí, de les millors, i de ser, una bona casa rural pel Baix Empordà, per què no un Sant Vicenç fins a Cap de Creus? clar que yes.
 |
| Entre terres del Montnegre. |
Ahir va ser una dia de severa reflexió, per això avui arranco consolidant el tram, mirant de consolidar aquest que ha de permetre l'arribada de la Nau Insígnia, som a tocar-la, certament, certament.
Res és fàcil, tampoc extremadament difícil, i de visualitzar esculls insalvables això indica que no ens ho estaríem mirant bé, vull dir que si veiem que les coses que anàvem a fer amb molta il·lusió s'encallen, mireu bé que de ben segur el motiu és real, i quelcom està passant que fa que res avanci, és l'eterna cantarella, del perquè no es fan les coses, a casa, des del 2010 estem poc temps al ben mig de l'oceà amb les màquines aturades sense saber perquè estem aturats, no perquè no podem estar aturats el temps que calgui, si no pel fet que quan ho fem és perquè hem decidit atura-nos entre tots. Per aquest motiu gaudim tant i tant de les aventures en bike, perquè anem a gaudir-les, no és important la ruta, que també, no és important la velocitat, qui és el més ràpid, qui baixa millor, qui escala més bé, que també, sí que el més important són les ganes de compartir.
Amb aquesta actitud passen coses curioses, entre moltes que no és freqüent coincidir amb bikers que abans de sortir tinguin el propòsit de compartir, no dic que no sigui fàcil ni difícil, únicament no és freqüent que des de la primera hora de pedalar ja no sigui l'hora de tornar, però tot i aquests escenaris de cert estres ens hem acostumat a gaudir del què ve de cara, i a oblidar a cada instant que els companys de ruta passats els primers minuts de la ruta ja tenen planificat a on han de ser d'aquí a una breu estona, de manera que des del primer moment ja queda clar que l'estona de ser-hi és breu, que aquesta és circumstancial, i que tornar a coincidir en cap cas serà un fet remarcable.
Portem anys així, i per tant el costum, els bons costum indiquen que aquest és el tram a compartir aquí. Per aquest motiu quan coincidim amb un grup rar és el dia que iniciem la ruta i l'acabem amb el mateix grup, pel fet que nosaltres som a on estem, i després és evident que tenim d'altres compromisos, però mentre som a on som és del què gaudim, aquest fet no possibilita de seguir massa estona amb els grups, pel fet que el dia a dia de tothom és tan intens que la roda roda sempre a una velocitat molt alta, i és evident que la nostra, la meva concretament, no. El fet però és que això no impedeix de poder compartir encara que breus, bons instants amb d'altres bikers, no és una sensació compartida, certament, però tampoc té cap importància, ho fem perquè volem, sempre, i per tant tenim clar que de gaudir serà a la nostra manera, estant atents a tot, certament, certament. En el moment que detectem a un grup, que un dels bikers té clar que indiferentment de lo nombrós que sigui el grup ell els farà arribar sigui com sigui dues hores abans al punt d'origen de la sortida, nosaltres ja fa estona que hem deixat mentalment al grup, no per res, si no pel fet que normalment la tornada que comença des del moment que arranca la sortida, aquest fer implica un risc de caiguda molt elevat, i per tant millor deixar que el grup assumeixi les seves propostes, nosaltres mirem de respectar-les amb suma prudència refent una nova ruta, que de ben segur pot acabar fins i tot abans, també poc portar-nos a una caiguda, però també és cert que automàticament la sensació després de deixar el grup és, d'alleujament.
El fet és que portem un mesos, uns anys veien com en un nombre d'ocasions elevat, moltes de les lesions a dalt de la bike tenen aquesta component d'accidentalitat, tots podem fer-nos mal pedalant, però la tensió del dia a dia lligada a sortir a pedalar té una component de poder acabar molt malament. Com aturar aquestes situacions, com mirar d'evitar aquestes compromeses situacions no està en la nostra mà, creiem equivocadament que sí, i de fet als diferents espais a on he publicat sempre he mirat, sempre mirava d'insistir en què lo important era coincidir, la contesta sempre ha sigut la mateixa, no cal repetir-la, en tot cas sí concretar un xic millor la frase, d'insistir en que lo important per a mi era, és, coincidir.
Ara passats aquests anys ja no et planteges aquests aspectes abans de sortir, ara sense voler el subconscient ja et diu per on has d'anar, i les decisions de cada moment mirant sempre de ser invisibles a les presses de primera hora han donat pas a uns automatismes que fa que indiferentment de les propostes de presses constants dels grups nosaltres fem exactament sempre el mateix.
A la sortida del Montseny qui dirigia la ruta no es quedava a dinar perquè tenia pressa, i la baixada proposada, la mateixa exposada al foro mtb ara fa uns anys, ja es va veure quines conseqüències va tenir l'accident que es va produir en aquesta mateixa baixada. Normalment jo m'ho passo tan bé, que és la Betty qui em fa sempre les reflexions després, i per tant jo ja fa uns anys que no ho pateixo, també és veritat que jo vaig agafat del mà d'instants assentats al voltant d'una bona taula després, mentre, i fins i tot de ser, abans d'una sortida, per què no?, amb la Betty, en Xavier, en Miki, qui no recorda les estades al forn de Can Ferrer? aquells dies d'hivern o a pic d'estiu, venint de SV, de Premià, per ser a les vuit al punt de sortida, i com ens ho passàvem al matí menjant les magdalenes integrals, i com quedava la panxa d'inflada. I de sortir a pedalar després, qui de nosaltres no recorda els mals de panxa d'aquestes un cop s'inflaven com un globus a dins de la panxa.
Dels darrers quatre anys a Girona, sí, sí, ara ja fa quatre anys de les meves primeres anades en bike a Girona, de fet vull dir més de quatre anys sortint amb diferents grups de Girona, jo en fa trenta-sis que rodo per Girona, però dels darrers quatre anys el millor dia de tots amb diferència el de la sortida sol per Sant Daniel, també tornant pel casc antic de Girona entre pensaments de quan amb el pare al cel sigui, la mare, i en Xavier escorcollàvem cada racó de la muralla ara desconeguda després de la seva restauració, o jo si més no no les recordava així ni de bon tros, clar que jo encara anava agafat del genoll, del pantaló del pare.
 |
| Gaudint de les estores del Baix Montseny. |
De fet la carretera crec que serà de ser a Canberra, abans que a casa. Un somni poder rodar per carretera amb la Bec i en Phil.
La sortida amb el grup del notari, sense ell, però amb ell, com sona, molt emocionant, un Cacaolat calent mentre ells esmorzaven entre els millors instants de la sortida.
 |
| The Best. |
 |
| Corriols reals? VV |
 |
| Flow. |
La pujada direcció al Santuari del Corredor, més densa que la pujada al Santuari de Sant Martí del Montnegre. Ja pels pensaments, molt més densa, pel fet que la segona la vaig fer sol, no va ser fins després d'esmorzar jo sol al Santuari que vaig finalment coincidir amb el grup del notari, i també més densa la primera pels mini defalliments des de Pedra Gentil fins a casa i que vaig apaivagar amb la ingesta de dos micro plàtans a l'inici del corriols esmentat. Feia anys que no veia arribar un defalliment, o millor dit, no ho recordo, que ve a ser el mateix quan parlem de temes de Vols de Drac, per allò tan singular de lagranevasio ara ja fa uns anys entre Fades, entre bones sensacions i realitats, millor viure bones sensacions.
A la darrera SSEC, a la SSWC del 2011, a la SSEC2012, a la WEMBO 2012, a la SSWC2013, a la WEMBO 2012, a la WEMBO 2013 a Canberra amb l'estimada parella Bec&Phil, com m'agrada escriure-ho així, les bones sensacions van indicar que si bé hi ha diferents realitats, tantes com persones, fins i tot hi ha persones que tenen no una si no diferents realitats, el què és important a casa, són les nostres bones sensacions, les què indiquen el sender a fer, a mantenir, i aquest avui indica clarament que seguirem dins del sender triat des del 2003 en decidir fer la Travessa del Pirineus sols, el cop de la falta del pare d'en Miki en pau descansi va marcar el to de tot plegat.
De fet decidir fer aquesta travessa amb l'entorn expansiu del moment, amb el nostre entorn del moment fer les meves primeres vacances des dels 80, a on ser entre, és el més important, compartir, compartir, i compartir, i si la realitat del voltant no està per la labor, si la realitat no és la de compartir, no és per a mi important, molts hiverns a les espatlles. Les meves bones sensacions manen la resta del tram, que no necessàriament han d'anar agafades de bones notícies, amb aquestes per allò de lagranevasio, si la música sona mai podré dir que no, jo sempre si la música sona bé faig.
Per això Austràlia, perquè la música que va fer sonar la Bec i en Phil era una melodia d'encantadors de genets de Drac, de Dracs.
L'arribada de diumenge a casa ja amb el llums en marxa un altre cop, Powerled i Cateye, marquen la fi d'una jornada que va acabar de la mateixa manera que va començar, de nit amb els llums oberts.
 |
| Somriures entre el fred. |
Per sobre dels setanta quilòmetres, per sobre dels 2.000m. positius, de ben segur, de ben segur.
Incidències, cap, coincidències, amb el grup del notari aquest cop de caminaires, amb el mini defalliment, que va ser el que més estona em va acompanyar de Pedra Gentil fins a casa, que bé, que bé , que bé.
 |
| MTB, MTB, MTB. |
La nova jaqueta ja és a casa, des d'ahir, OMG, OMG, OMG.
dilluns, de novembre 25, 2013
Springtime in Canberra
Lately it has been hard to find time for much cycling outside of the daily commute to and from work, especially to find time for Phil and I to ride together.
 |
| Phil cruises the lake |
Ironically one of the things inhibiting us from doing rides together is the amount of time currently being spent organising our wedding. At least that event will take place on single track (watch this space for more details on our MTB friendly wedding venue)!
 |
| The world as seen from Sally the Fargo |
Saturday afternoon finally saw an opportunity for us to get out though and the weather was a blissful 20 something with light winds.
 |
| Happiness is! |
It was a combined trip of necessity to pick up some supplies for beer brewing and cake making (yes, the wedding cake) and an opportunity to enjoy the day on our Fargos and drop in to visit Ian and Julie for a quick beer.
 |
| A warm spring day |
 |
| Riding towards Parliament House |
The ride saw us do almost 40km of bike paths from home, over the lake and back again.
 |
| A water bike tackles a small incline ;) |
It was a classic Canberra spring day with people out pedalling the paddle boats on the lake.
 |
| The international community of single spyders |
It was an afternoon of simple pleasures on simple single speeds. A time to reflect on how good life is and how lucky we are to live in Canberra. A time to ponder the fact that we are but one part of a larger intertnational community of single speeders...who knows when the next opportunity will arrive for us to reunite under the SS banner?
I do know that it will be fun though!
Clar que yes!
diumenge, de novembre 24, 2013
6°C
És a on sóc, de ser la sortida, toquen els pantalons Pearl Izumi amb les bandes protectores, OMG.
Avui de ser la sortida, el mallot Pearl Izumi nou entrarà en acció, perquè el primer ja va treballar ahir, ara li tocarà al segon.
Si vull fer ara a primera hora ho veuré en menys de vint minuts, perquè de no ser ara ja no serà fins al mig dia.
Pots llevar-te a les cinc tocades del matí per sortir a pedalar, i no sortir? I tant, i tant equipat i tot puc desfer el tram, i tornar a dormir, com sona, com sona.
Dies de Single Speed.
Beer packaged for cyclists!
So we all know that single speeds and beer are natural partners. But, one of the problems of combining beer and bikes is carrying beer in glass bottles that are heavy and prone to breaking if you have a stack.
This in itself creates a new problem, how to find good quality beer in cans. We don't want to drink to get drunk, although that might happen sometimes. We want to drink because we love the flavour. So no, I don't really want to drink "Riders", even if the name is an appropriate one.
Luckily there are some brewers leading the way. Hats off to the American craft canners who are leading the way.
Today we salute Garage Project, a New Zealand mob who are producing ground breaking beer and they provide it in cyclist friendly cans!!
I know I'd much rather lug a couple of light empty cans home than a couple of empty bottles.
What is more, with flavour profiles like this, who wouldn't want to drink it?
Oh yeaaaaaaah!
dissabte, de novembre 23, 2013
Tocant l'espai
Avui la sortida com la darrera, memorable.
Quasi quatre hores de Single Speed, fa que les pensades siguin força denses, certament, certament.
Perquè els Destructors de Murs ens han fet veure al meu Drac i a mi que les Fades de la foscor han acabat amb el cavallers de la llum, és per a mi un misteri, vides esperant coincidir.
I ara de sobte els Destructors de Murs amb les seves gegantines pedres de granit marquen aquest estadi?
És evident, és un miratge, deixem passar dies, i de ben segur tornaran a ser protagonistes del Blog, segur, segur, he pensat mentre pedalava, sé que aquest pensament ja el tenia fa uns dies, però les falgueres màgiques del Montalt fan la seva feina, i no ho recordo clarament.
Avui la sortida pel fet de ser de dia no ha anat agafat de la mà de cap ensurt, no sé massa bé perquè faig aquest comentari, però baixant cap a Caldetes per un tram en zic zac de corriol molt malmès per les pluges avui no he patit gens.
Als darrers quilòmetres escalant direcció al Montalt des de la riera de Caldetes els bassons es feien sentir, res important, sí remarcable.
Avui he coincidit amb un quants bikers, equipats d'hivern, normal perquè ls sensació de fred era important.
Al Santuari del Corredor he aprofitat per aturar-me uns vint minuts a fer un cafè gaudint de l'arribada puntual del sol, descansant al costat de la Vicious, prenent el cafè amb aquella escalfor, el pensament a volat molt, i de forma contundent. Vull dir sobre temes concrets i amb determinació clara sobre aquests.
Ara passades les hores, no ho veig així, ho veig més com un paisatge de molta calma que no pas com ha anat realment.
Pensant des de casa en la sortida d'avui, la sensació és d'haver passat moltes hores fora de casa, és pel fet d'haver gaudit tant, i dins de la limitació del temps, quatre hores han donat prou de si.
L'equipament, avui la Fusion sí ha tapat les bosses de la Pearl Izumi, pel fet d'anar poc carregades, tota la resta de l'equipament a funcionat s la perfecció, inclús els guants Gore. He de millorar la definició de la franja d'utilització d'aquest equipament d'hivern, límit per sota, 5°C, per sota d'aquí patiré. Però pel que fa a avui, que bé no passar fred, OMG, OMG, OMG.
Demà el pronòstic de la sensació de fred és de 7°C al Maresme i Vallès Oriental, bé està per sobre de 5°C, hi ha possibilitats d'aventura.
La bike avui, un cop he baixat a 20 psi l'Ardent, de 10/10. Darrerament frena poc, no sé el motiu.
El conjunt impecable, va molt bé la Vicious molt. Molta seguretat entre corriols.
Ara cada cop que passo per certes masies el cap em dóna moltes voltes, moltes.
Les darreres pensades a dalt de la bike han sigut model de prudència, veurem, veurem.
Dies de molt de MTB, des del Mirador del Drac de SV,
Cheers!
Inspired by last weekend's toast to the single speed family, here's a toast from Australia. Maple bacon flavoured beer from America with Australian cheeses.
We are thinking of you, our SS friends.
Here's to the next time we ride together and drink together!
CHEERS!
Valorant
Si agafar la bike o esperar, i qui espera desespera, certament, certament.
El dia pel pronòstic pinta molt bé, si parlem de sol, si parlo de temperatures, bé si m'enfilo ara rodaré s 5°C.
Clar que no sé massa bé, de sortir, per què no hauria d'esperar al mig dia, i fer-ho a 10°C?
Podent pedalar a 10°C per què fer-ho a 5?
Quantes preguntes que no necessiten ser, millor dit, que jo sí necessito fer-me, si vull gaudir a dalt de la bike mirant d'evitar la pesada i repetida sensació de pèrdua de tacte a les mans, i la pèrdua de mobilitat dels canells d'ara fa uns dies al Montseny.
La bike és a punt, l'equipament per 5°C, les botes Lake MX 140, mitjons Endura perfectes, la jaqueta Fusion AS de Gore, aquest tres equipaments fins a 2°C es defensen prou bé, pantalons d'hivern de Pearl Izumi, fins i tot pet sota dels 0°C, el gorret Assos també, els guants Soft Shell de Gore per sota dels 10°C no existeixen, com si anés sense guants, com sona, com sona.
Moltes vegades si no escrius quelcom no aconsegueixes veure quin és el proper pas, mtb, mtb, mtb.
Des del Mirador del Drac de SV, toca ara cercar guants, tot i que després dels Gore em costarà fer més tests d'aquest equipament, mentre de ser, sortiré al mig dia, clar que yes.
divendres, de novembre 22, 2013
Normalitat diferent
Perquè el dia desperta en sentit contrari a una aparent intenció de sortir a pedalar de donar-se les condicions de poder fer-ho.
De ser un clima més càlid sembla ser que sortiríem a fer Vols ara sí ara també, doncs bé, crec que tampoc seria, la WEMBO 2013 marca el ritme de l'aturada intermitent dels Vols de Drac.
La caiguda de bona part del darrers cavallers de la llum, cremats en un contradictori bany a la foscor, la marxa sobtada del les Fades de la foscor, motivades totes aquestes actuacions per l'arribada dels nostres aliats, els Destructors de Murs, ha obert la porta a aquesta arribada tan esperada, avui temuda, sí, sí temuda, de la Nau Insígnia, que no serà res més que, fets molt petits sumant tots a l'hora, i de manera coordinada iniciarà aquesta nova ruta entre els icebergs més grans que mai hauríem pogut imaginar que existien, mai. Per això la construcció d'aquesta Nau Insígnia que ens ha de permetre navegar en clau amiga a tots els escenaris, i de no poder ser en clau amiga sí en clau transparent de no ser interessants per a previsibles impactes entre pics punxeguts perforadors de popes de bons propòsits.
Sort que tenim els Destructors de Murs, sort. I si bé és cert que els guardes de la llum i la foscor, cavallers i Fades, sembla que han caigut abatuts en la darrera arribada d'aquests, sempre m'agrada pensar que res més lluny de la realitat, pel fet que he de pensar que genets són únicament espectadors de cavallers i Fades, i així assumir que els Destructors únicament es van limitar a portar a terme una realitat, cavallers amb Fades, i genets amb Dracs.
Però l'aturada al ben mig del Montalt de la darrera sortida, mentre escalava sota una pluja perseverant, lleugera sí, respectuosa en no fer-me reviure un bany, ara fred i gèlid, sí que contínuament em recordava aquest plugim que el temps no és infinit, que el soroll del vent amb els arbres, em recorda que la Nau arribarà, que aquest soroll del vent amb les fulles dels arbres serà el de la Nau Insígnia entre els ametllers de casa, i que un cop a casa, res serà com fins ara, les gegantines pedres de granit del Montalt en mans del Destructors de Murs, hi viuen entre elles, entre elles, no són agradables de veure-les volar des de la Nau volant directes a esclafar cavallers i Fades, però he de mirar d'entendre el motiu dels Destructors de Murs en fer-ho, també de la submissió d'aquests als gents de Drac, el perquè de la seva vida entre les pedres del Montatlt, el perquè en el pas pels seus dominis de genet i Drac van decidir arrapar-se a nosaltres, avui no ho veig, certament, certament.
El Destructors de Murs cauran, no derrotats, els genets i els seus Dracs els hi són amics, i per tant el seus aliats en posar fi a la seva existència activa, serà així, tornaran al Montalt, a reposar cent-mil anys més, a esperar que la pau entre els genets i els seus Dracs, amb els cavallers de la llum, agafats del sentiment amb les Fades de la foscor, arribi.
Però ara els genets segueixen un sol recorregut, el que marqui la Nau Insígnia, saber si un genet amb el seu Drac tindrà el seu darrer Vol partint d'aquesta no és tasca de genets, i de ben segur que cada Drac sap quin serà el tram de vida de cada genet, segur, segur, però és aquesta contradicció la què fa que tot tingui el seu millor sentit.
Dies de Single Speed des del Mirador del Drac de SV.
A una breu estona de gaudir d'un nou festival de dinar.
 |
| Dia Trinxes. |
La caiguda de bona part del darrers cavallers de la llum, cremats en un contradictori bany a la foscor, la marxa sobtada del les Fades de la foscor, motivades totes aquestes actuacions per l'arribada dels nostres aliats, els Destructors de Murs, ha obert la porta a aquesta arribada tan esperada, avui temuda, sí, sí temuda, de la Nau Insígnia, que no serà res més que, fets molt petits sumant tots a l'hora, i de manera coordinada iniciarà aquesta nova ruta entre els icebergs més grans que mai hauríem pogut imaginar que existien, mai. Per això la construcció d'aquesta Nau Insígnia que ens ha de permetre navegar en clau amiga a tots els escenaris, i de no poder ser en clau amiga sí en clau transparent de no ser interessants per a previsibles impactes entre pics punxeguts perforadors de popes de bons propòsits.
 |
| Punxeguts. |
Però l'aturada al ben mig del Montalt de la darrera sortida, mentre escalava sota una pluja perseverant, lleugera sí, respectuosa en no fer-me reviure un bany, ara fred i gèlid, sí que contínuament em recordava aquest plugim que el temps no és infinit, que el soroll del vent amb els arbres, em recorda que la Nau arribarà, que aquest soroll del vent amb les fulles dels arbres serà el de la Nau Insígnia entre els ametllers de casa, i que un cop a casa, res serà com fins ara, les gegantines pedres de granit del Montalt en mans del Destructors de Murs, hi viuen entre elles, entre elles, no són agradables de veure-les volar des de la Nau volant directes a esclafar cavallers i Fades, però he de mirar d'entendre el motiu dels Destructors de Murs en fer-ho, també de la submissió d'aquests als gents de Drac, el perquè de la seva vida entre les pedres del Montatlt, el perquè en el pas pels seus dominis de genet i Drac van decidir arrapar-se a nosaltres, avui no ho veig, certament, certament.
El Destructors de Murs cauran, no derrotats, els genets i els seus Dracs els hi són amics, i per tant el seus aliats en posar fi a la seva existència activa, serà així, tornaran al Montalt, a reposar cent-mil anys més, a esperar que la pau entre els genets i els seus Dracs, amb els cavallers de la llum, agafats del sentiment amb les Fades de la foscor, arribi.
Però ara els genets segueixen un sol recorregut, el que marqui la Nau Insígnia, saber si un genet amb el seu Drac tindrà el seu darrer Vol partint d'aquesta no és tasca de genets, i de ben segur que cada Drac sap quin serà el tram de vida de cada genet, segur, segur, però és aquesta contradicció la què fa que tot tingui el seu millor sentit.
Dies de Single Speed des del Mirador del Drac de SV.
A una breu estona de gaudir d'un nou festival de dinar.
Avui sembla diferent
Perquè fent la foto no he notat el fred intens d'ahir.
La realitat, a casa fa un micro clima, i no podem equipar-nos un cop al carrer amb la sensació de fred de casa, a cinquanta metres ja fa sempre molt més fred.
Ara el primer cafè ja ha sigut, el segon crec que avui no vindrà, i sí, i també crec que avui tampoc hi haurà Vol.
Dies de MTB des del Mirador del Drac de SV.
Curiós imatges germanes de les de fa un any, la diferència ara és que no hi ha Vols de primera hora del matí, i que després d'aquests ara per ara no estem refredats, ara per ara.
Aquest cop després de les darreres 24 hores hem anat agafant la bike, sí, no ens hem aturat del tot, però no estem per la labor fora de dir-nos que hauríem de sortir en bike, hauríem, hauríem.
Fem un cafè?
dijous, de novembre 21, 2013
Una tardor diferent
Molt diferent, a on els petits canvis marquen les gran diferències.
Estem molt aturats pel què fa a enfilar-nos a les bikes.
El motiu és clar, la bajxada de temperatures. Ja veníem d'uns dies de pluja, però ara tot i ser dies de sol, el fred ens està frenant, de fet no és exactament així, ens frena la coseqüència que va tenir l'any passat ser a dalt de la bike a aquestes dates, els refredats, que de ben segur no els evitarem, segur que no, però en tot cas el fet és que fem el mínim, i fins i tot menys.
 |
| Porta del darrera de casa, totes tancades. |
Bé, de mentre tenim tancada la porta a sortir a pedalar, estic pensant en el proper tram, i aquest em té captivat, certament.
 |
| Storm-Lo 2013. |
El vídeo de la Chameleon de Santa Cruz, per a mi el pilar del 2012-2013 pel què fa a concepte de passar-ho bé a dalt de la bike. El tinc al cap, ara sí, ara també, les imatges des de fa mesos, de fet ja va ser protagonista del Blog, i ara després de Canberra el torno ha tenir molt present.
120 mm. o en el seu defecte si és 29er. 80 mm. Hauria de parlar de les 27,5, és veritat, però no és a on sóc jo, entre les magnífiques 29er. i les contrastades 26.
Hi ha un punt, o dos, que em frenen molt conceptualment, els colls cònics, i els eixos de 15 mm. que entenc el perquè però no coincideixo en la necessitat, i ara pipes i colls tots cònics, i eixos tots de 15 mm. I mira que els eixos de 15 mm. no pesen res, i a més posen punt i final a haver de verificar les febles tanques de 9 mm. Però és veritat que tot i així no ho veig.
I ja no parlo de la pipa cònica, més rígida que la de fins ara, però com l'eix, perquè volem tanta rigidesa a mi em costa de veure.
El vídeo, torno al vídeo de la Chameleon, gran aportació de Santa Cruz, no per la Chameleon, que també, si no pel què transmet, mtb, mtb, mtb, bones estones de MTB. I en el nostre cas repetir el tram darrers trams Single Speed, ara de ser a dalt de la Nau Insígnia.
Dies de Single Speed des del Mirador del Drac de SV.
Demo Tour / Santa Cruz Bicycles
Diumenge, Desembre 8, 2013
10:00am - 3:00pm
Available Frames:
Greensville, SC
Paris Mountain state parkA driver's license is required to demo a bike.
Show on map
Com m'agradaria ser-hi.
MTB, MTB, MTB.
Des del Mirador del Drac, dies de Single Speed.
Un temps divertit
Un vent intens a SV, molt, que ja des de primera hora tot i unes temperatures acceptables, indica per a mi que no és matinada de pedalar. Un bon Vol semblaria que millor fer-lo agafat de la mà d'un bon vent, no ho és però d'interessant si aquest vent té aquesta força desproporcionada.
Quin vespre de bike el darrer, OMG, OMG, OMG.
 |
| Aquesta matí. |
Quines arrancades de matinada, per no ser de bike com les de juliol i agost són majestuoses.
 |
| Amb vent, sensació divertida. |
Ara esperar, i qui espera desespera, certament, certament.
Dies de Single Speed des del Mirador del Drac de SV.
 |
| Segon cafè. |
Fem un cafè?
 |
| Darrera sortida. |
Quantes converses ahir, les darreres de bike, bike, i més bike.
dimecres, de novembre 20, 2013
Propers a casa
A un carrer de darrera hi ha un món.
Certament, certament, i aquest ens ha sorprès, pel fet ser tan proper i per a mi desconegut. Ara ja no, ara ja no, i ho ha deixat de ser, oblidat, per la sortida d'ahir.
 |
| Pronòstic de bike per demà? |
Ara, avui ls porta d'entrada a Vols de Drac és tancada fins com a mínim demà.
MTB, MTB MTB.
Moltes converses de bikes, sempre ara per ara Single Speed, i tant que sí, i tant que sí.
El Drac ja és al Mirador
Perquè ahir en arribar de pedalar pel Montalt la Vicious va passar per la suau cortina d'aigua de rigor, no en faig mai una de més, sí una de menys. Acer i aigua no és un bon mix, però una sua cortina permet deixar la The Motivator perfecte per a la propera aventura. Això un secat amb draps de la mare, i una neteja i oliat acurat de la cadena.
També va quedar en càrrega la bateria del Powerled que va ser el motor del Vol d'ahir, i que no vaig esmentar.
 |
| Avui de bon matí. |
De sortir avui, que no ho sé, la baixada de 6°C d'aquest matí marca el no ho sé, portaré també el Karma al casc, perquè ahir m'hauria anat molt bé entre els corriols entregirats del Montalt, però vaig pensar encara en clau rodadora SV-Blanes. Cal pensar que feia mesos que no escalava per darrera de casa.
Els corriols propers a casa no són transitats per bikers, tampoc per caminaires, i de fet ahir després de mesos de no passar-hi estaven molt bruts de vegetació, de res més, les neteges fetes per en Bob els mantenen impecables, de fet no cal fer gaires passades per tenir-ho net. Les neteges més importants les vaig fer corrent entre torres cap al 2006 crec recordar, i ara amb una sortida amb bossa cada dos-tres anys ja ho deixa tot perfecte. Aquest any no tocarà, sí al 2014 cap a l'octubre, no abans. De fet també ho puc deixar pel 2015 i no passarà res.
 |
| El fred marca la pauta. |
Avui una arrancada lenta de mati, no diré aquest cop, de matinada, si bé he obert els ulls cap a les sis tocades, els he tornat a tancar seguidament.
Molt fred al Vallès Oriental, mai massa, però fred, certament. En Josep rodava aquesta matinada amb la seva Inbred Single Speed proper a Granollers, veurem quan esmorzem quines sensacions té després d'aquesta pausa de bike motivada per les pluges dels darrers dies.
Ara a preparar-nos per acabar de polir la Nau Insígnia, els darrers detalls d'aquesta.
Són dies de molt Single Speed, de fet és el motor ara per ara de tot plegat, amb algunes coses més, certament, certament.
Sonen els tambors que anuncien que tindrem Vols de Drac, que els tenim a tocar, cal esperar que sí, cal pensar que serà així.
MTB, MTB, MTB.
De fet em costa recordar res concret de la sortida d'ahir, les falgueres han fet la seva feina, no tenen les de SV la força de les d'Olzinelles però com elles fan bé la seva tasca, i no recordo els detalls, mtb, mtb, mtb.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)