Dracs entre bastions

Rodar pel Maresme, rodar pel Vallès Oriental, amb les dues Single Speed té tota la seva raó de ser, i tant que sí, com també el fet que ara també rodem pel territori de la Bec i en Phil.

Storm.

De fet la darrera intervenció de la Bec des d'Austràlia així ho exposa, vull dir que hi sortim, tant a les imatges com també als textes. 

Lo.

És de tal naturalitat aquesta incorporació d'entorns familiars de casa indiferentment de la distància entre ells que un cop a Canberra no vaig tenir mai la sensació, per una banda d'haver arribat, ni tampoc la de marxar, sí la de, que bé que ens ho passarem. Com a casa, que quan sortim a una aventura la barrera és únicament el temps, el temps total que podrem seguir pedalant, res més, de ser el pensament únicament va en aquesta direcció. Tornant el pensament és de molta serenor, de moltes satisfaccions mentre vívim l'aventura, res més. 

Noves propostes a Garolera.

Ara un dels punts més presents és el de la temperatura, primavera i tardor manen aquesta conversa de temperatures. En funció de la variació d'aquestes equipar-se passa a ser un exercici divertit. 

Quan el fred s'imposa al mig dia cerquem anar a ponent.

Millor quan parlem d'equipaments ser a l'estiu o a l'hivern, els equips són uns de concrets. Ara no, ara cal ser molt prudent, i mirar d'encertar com haurem d'equipar-nos per no passar fred ni calor a la mateixa sortida. 

Repòs de Dracs.

Els trams quan saps quins són porten sempre el mateix pa a sota del braç, a data d'avui, no m'agraden les sorpreses. 

Escalant Garolera.

Uns colors propis de cada estació, ara els de la tardor fan que la sortida sigui memorable. Veus que tornes a ser a aquest punt de la ruta, saps que tindrà un final el poder ser-hi, no quan, certament, però veus el color, veus la intensitat del moment i un sol pensament et ve al cap, que bé ser aquí, que bé ser-hi. Moltes són les aventures que hem de compartir, i les estem preparant, i les estem prepaprant, i tant que sí, i tant que sí. Perseguir les bones sensacions, fita de genets de Drac, fita dels entorns Single Speed de casa, compartir-les el millor desig amb diferència. 

Direcció al poble del Montseny.

Uns espais, els meus, com ho són els de Sant Marçal impliquen Vols majestuosos, i són timó de cap a on hem de dirigir l'aventura amb els nostres Dracs.

Atacant la tornada.

Un destí,  com els d'aquestes darreres sortides, els corriols de casa de la Bec i en Phil, i per aquest motiu la sensació de ser a casa quan la Bec fa una intervenció, OMG, OMG, OMG, perquè a casa s'hi està molt bé, molt. 

Descansen els Dracs, descansem nosaltres, estem mirant, estic mirant, gaudint d'un tram a on hem decidit, hem pres decisions que són portal d'arrancada del vell tram de les belles sensacions, mtb, mtb, mtb.

Incidències, tres, dos petits xocs a girs de Santa Margarida pels canells glaçats, i un xoc frontal a Sant Celoni amb el mobiliari urbà, de la Betty no pels canells sí pel fred de Santa Fe. 

Coincidències, cap, la sortida amb els Trinxes és, no és una coincidència. 

Eines, totes. 

Aigua, un bidó de litre, un Cacaolat calent a Santa Fe, a Sant Celoni al segon pas una cola i mitja. Menjar, plàtan a Collsacreu, mig entrepà a Arbúcies, fruits secs escalant la Garolera, mig entrepà a Santa Fe, mig pollastre a Sant Celoni, i també pa. 

Equipats MIX estiu-hivern-tardor. Com sona. Això sí, jo sempre amb la Fusion de Gore. 

Temperatures, entre els 10-15°C del Maresme, els 6-15°C del Vallès. 

Quilòmetres per sobre dels 100, desnivell per sobre dels 2.000 m. segur. 

Des del Mirador del Drac, dies de molt Single Speed.

Darrers quilòmetres.

Perquè tenim Miradors, perquè tenim Fars, perquè tenim genets, perquè tenim Dracs, perquè cavallers de la llum, Fades de la foscor, destructors de murs, dames, per tenir-los tenim aventures, grans aventures Single Speed. 

A les portes de disposar de la Nau Insignia, que de ser, seguirà com a motor dels Vols entre continents, entre Vols del Vell Continent, i tant, i tant. 

Quina porta hem obert quan hem mirat a casa, una porta a l'infinit, OMG, OMG, OMG. 

Qui ens havia de dir que el Vol era la porta d'entrada a un nou continent, mtb, mtb, mtb, que ara mentre escric el pensament seria el què us exposo. 

MTB, MTB, MTB. 

Arenys de Mar, dilluns dinant.

Mentre dinava dilluns, pensava, quin plaer llegir les aportacions del Blog.

Arenys de Munt, avui.

Mentre dinava avui, pensava en aquesta aportació, en el contingut d'aquesta, bones pensades, millors exposicions, pel to, pel to. 

Clar que yes. 

Després del Gran Vol d'Austràlia

Després de la crònica de la Bec, restar aturat pel què fa a intervencions al Blog, em fa reflexionar molt, la seva aportació és a casa motiu de molt bones sensacions, i aquestes ens porten a visualitzar diferents preses de decisions pel què fa a aportacions al Blog, tant per nombre com per tipus.

Que fa dos dies que la Wembo 2013 exposada per la Bec és el pilar del Blog té tot el seu sentit, de sentits n'hi ha molts i diversos, sí, que sigui així està dins d'aquest grup de sentits tan diferents.

Arenys de Mar. 

La porta a noves intervencions és oberta, la porta oberta d'Austràlia però és molt gran. 

Montseny Trinxa dissabte. 

Dit això, si bé les bikes són l'eix entre d'altres pocs, les dues bikes Single Speed, la millora de les seves prestacions, motivades aquestes per l'experiència de Canberra, també ho és què després,  passats els dies no hem fet caminar cap de les propostes, però és que ni una, ni el Belt Drive de la Longtboard, ni les rodes i frens de la The Motivator.

Directes cap el poble del Montseny. . 

El perquè no deixem de mirar-ho, però tampoc deixem de deixar-ho aturat té la seva curiositat, vist després de passar dies i dies mirant, ahir mateix vaig fer un repàs de les propostes, ja no de les fetes al seu dia al Blog, si no de components encara més evolucionats, el criteri de selecció vull dir, per finalment traduir-se en compra d'equipaments de bike, com? sí, sí, Pearl izumi un dels dos protagonistes, el segon, o primer ja queda per quan el portem mentre pedalem, que serà el moment de ser presentat a The Great Escape MTB.

Jo les compres d'equipament d'estiu les faig ara, i les d'hivern a la primavera-estiu. No totes, n'hi ha de principals que venen a l'estació en curs, però en la seva majoria van a des temps de l'estació .I de fet aquestes, les arribades d'equipaments van molt lligades a l'experiència dels equipaments utilitzats acabada l'estació, per posar un exemple, la Fusion AS de Gore, ha funcionat molt bé, és la meva jaqueta número u, però he de fer venir la propera amb algunes petites millores respecte a aquesta, mínimes, i mentre no tinc la possibilitat que la possible nova jaqueta presenti aquestes millores, de mentre la Fusion d'ara serà la jaqueta d'hivern, ara per ara cap més. I tots els equipaments venen seguint aquest criteri, sense anar més lluny les meves Elite de Pearl Izumi, ho són en plural, perquè amb menys de tres no puc sortir cada dia,  i perquè la primera va funcionar bé.

Ara.

Fem un cafè?

Garolera. 

I mentre vaig preparant la crònica de les darreres sortides. 

Dies de molt Single Speed. 

El darrer Vol

Amb una arrancada de dia com aquesta, ja veus que és bon moment per preparar ls crònica de les  sortides dels darrers dies.

Dies de molt de MTB.

La vaig a preparar, no diré, fem un cafè, els dos de primera hora ja han caigut, però sí que vaig a fer una cafetera, i un cop a punt ja us ho proposaré, clar que yes. 

MTB, MTB, MTB. 

WEMBO 2013: Australian Perspective - Part 2

I don't think I have ever been so relaxed before a 24 hour race than I was before WEMBO 2013. Perhaps it was the lack of self imposed pressure to perform. Perhaps it was because I had been so busy having a good time with Betty and Bob that I didn't have a chance to stress. Maybe it was that day trip to the coast on the Thursday, or more likely, all of the above.

We has attended the rider briefing on the Friday arvo and were generally amused by how serious most of the racers were. Not to mention the fact that there were so many Aussies. It really did have the feel of an Aussie national series race. While various members of the 'Elite' group worried about feeding rules and the legality of earpieces while riding, we were thinking more about what beer we would drink with dinner (it was of course our WEMBO Edition Pacifica Galactica, a mid-strength red ale with plenty of hops...drank the last of the keg last week).

Us estimem!

A nervous excitement definitely started to build that afternoon as we charged lights, packed food, made up drink bottles and did last minute checks to the bikes: yep, two wheels, one gear, squeaky horn, functioning brakes. God damn I love single speeding!!!

Storm-Lo at night

That night, Phil threw together a great simple pasta meal for us, I pulled out the magic chocolate with popping candy, and it was time to sit back and listen to Bob's coaching session.

Funny thing here, I'm a pretty head strong and stubborn individual that likes doing things my way. I'm always keen to learn, but sometimes I can be slow to adopt a different way of doing things. Given that I've done something like eight 24 hour solo races, it might seem strange that I was taking a coaching lesson from someone who has done about half that number. Nothing strange at all though, it was the perfect storm with me so relaxed that I was ready to try a different approach. I'd spent the whole week thinking in Castellano and trying to learn Català, so my brain was thoroughly ready to take on a Catalan approach to racing en canvi de the Aussie way.

Betty and Bob showing us how it's done.

Bob's approach to 24 hour racing is more a philosophy of riding than a race tactic, something that really appealed to me. I'm not going to go into the details, suffice to say that it was all about staying focused, riding your own race and ending strongly.

Soaking up Bob's philosophy with Bob on my tail.

The one bit I will share here in a little more detail is the idea of visualising how you want the race to play out. Not visualising the result on the podium, but visualising how you want to be feeling, coping, experiencing and just as importantly, visualising how your mates are going to be. The idea being that if things are panning out how you visualised, molt bee, if not, then you have to change something. Maybe it means riding slower, maybe it means riding smarter, maybe it means eating more (or less), maybe it means drinking more. The trick is working it out and fixing it.

Betty, Phil & Bob doing a congo line.

The other component of this was accepting that there will be a time, probably in the early hours of the morning, when things will feel terrible and part of you will want to throw in the towel. Instead of dreading this moment and letting it rule you, welcome it, accept it as natural, take some time to ease off and find your rhythm again, then "return to normal", whatever that might be.

Threading the needle at the top of Echidna Gap with Phil on my tail.

I guess it is like embracing the flow of 24 hour racing. It's the obstacle on that flowy track that you have to absorb and move with, because if you fight it, it will throw your rhythm and enjoyment all together and you will lose the flow. 

Being on a fully rigid bike, this is vitally important both metaphorically and literally!

The philosophy of racing aside, Bob also had a very accurate prediction of how many kms would be necessary to make the podium and a prediction of how many the winner would probably do. Needless to say, he was pretty well spot on.

What goes on in this man's head? I am privileged enough to have been given a few insights and I live in awe.

The morning of the race we had a relaxed breakfast of banana bread toast, fruit and coffee. Loaded up Henry with all the gear and were out at Storml-Lo setting up our site by about 9.30.

How many Catalans does it take to reach the same height as an Aussie?

Sandwiches and fruit were prepped, other food items organised, lights laid out ready to go, broccoli and custard (the race nutrition of 24 hour champions) was set, and the flag was flying!

The secret ingredient.

Before we knew it we were suiting up in Freedom and last minute checks of cleats were being done.

Oh Yeah!

At the start line I did the same thing I had at Finale in 2012, hung at the back with Betty and Bob. Funny thing is, last year I was hanging out with strangers and at the back because my legs were rooted. This year I was hanging out with friends and at the back because Betty and I wanted to let everyone go so we could do the lap calmly together. The plan was to ride together until the top of the mountain, at which point we would each start riding at our own rhythm.

The serious end of the field ;-)

What a beautiful girl! We miss you Betty!!

I'd never started a race so calmly and relaxed, nor had I ever felt so content. By time I hit the downhills I was pinning the corners and letting the flow takeover. My energy levels were high and I actually wondered if I was taking things too easy? Nevertheless I continued riding well within my limits and had the great pleasure of riding partial laps with Betty, Bob and Phil during those early hours as we all tended to meet up back in transition as we took things nice and leisurely during the hot afternoon.

Phil doing his thing, everything going perfectly.

Around us the race for the overall lead in Elite had started hotly. My good friend Don McEdald (aka Ed McDonald) had gone out hard, knowing he didn't have the fitness to win but that he had enough to make the other guys hurt for a few hours. By all accounts he even had Mr English worried! Twice the Don lapped me while he led the race and my heart swelled with pride for him. It also filled me with a tad too much enthusiasm for speed.

Afternoon tea?

I had one small wake up call after the Don's second pass, when I decided to start hassling a mate on his dual suspension single speed, which saw me leave the trail momentarily and lose some skin on my arm, but other than that it all went seamlessly! Come the evening, as many riders on the trail started to complain of fatigue and how many hours were left, I was still feeling fresh and almost felt like crying when I realised the race was already over a third done.

Night falls on Storm-Lo.

The night is my favourite part of 24 hour racing. The pace slows a little and the mystery and beauty of the event settles in. There is a strange sense of reverence in transition as you pass through in the middle of the night. There is also a sobering realisation that some of your comrades have hung up their bikes for the night, beaten by one thing or another.

Making the most of the night.

Most of the dark hours passed without a problem, but come the pre dawn hours my lower intestines decided to cause some fun with a small case of the "squirts". I didn't really think much of it as I stopped to use the facilities, but the next lap saw me exhausted and sleepy! The sleepiness was something new for me and while I tried to treat it like any other low moment of the night, the more I eased off the sleepier I got.

The ghosts we become as the night works its magic.

The dawn lap saw me stopping repeatedly on track to relieve myself and walking my bike over obstacles because my energy levels were so low I had no confidence left on the bike (my body was expelling nutrients faster than I could consume them). I was ready to give up, the sun had risen but my spirits were as low as could be.

The undeniably beauty of the sun rising on Phil and his Salsa.

Then a strange thing happened. Some friends rode past and told me I was in second place in Single Speed. I didn't believe them at first, but the mere possibility meant that I had no right to give up. I dug deep, rode the rest of the lap with new energy and had a quick race meeting with André, our buddy back at the tent. It was true! I was in second and a lap or so up on third. It was time to do the Freedom jersey justice and time to implement the final components of Bob's strategy: finish strong!

This is that moment with Andre and Bear, getting ready for the final attack.

My body was still being less than compliant in terms of losing nutrients, but I was winning the battle. I set out to do as many laps as I could before 12pm with a clear intent to make sure I achieved that last lap with strong legs. I was once more flying around the course, whooping with delight and even managed to regain time on 1st place, probably leaving her somewhat confused by the speed with which I passed her. No matter, there were too many laps between us for me to achieve anything other than a dignified second, but that was the whole aim, a dignified finish.

Totally focused and totally committed during the final hours.

This was where the final pieces of the visualisation all came together. Going out for one last lap not long after 11am, enjoying every last minute of it, then finding Phil, Betty and Bob waiting for me on the last kilometre. It could not have finished better. Team Freedom passing under the arch together with the flags of Catalonia flying proudly in the hands of André, Bear and Alicia!

Coming home as a team!

These are moments that money cannot buy and words cannot express. Moments when race placings become irrelevant. These are the moments that become the precious memories one will carry to the grave. World titles are won and lost every year, but moments like that can never be taken away!

Picture perfect!

These are the days of the Austral-Catalan dragons!

Dies d'aventures

OMG.

Aquests horaris són. 

Com m'agrada el MTB. 

Un dia curiós el d'avui, on és el sol?

A minuts de fer el primer cafè, Bec, Phil, clar que yes. 

Tot a punt per l'aventura

MTB, MTB, MTB. 

Que bé acabar el dia amb un inici com aquest. 

Tot a punt per la primera aventura, OMG, OMG, OMG. 

Bateries carregant, i tant que sí, les dues bikes en bones condicions, i nosaltres descansant, jo concretament esperant la marxa de la foscor i l'arribada de la llum. 

Com tot, pausadament des del Mirador del Drac dies de molt Single Speed. 

D'aquí a res ja us podré proposar de compartir el primer cafè de la jornada, dies de molt MTB.

Els dos Dracs descansen, el meu mentre hi penso em mira, he de creure que confia en què el seu genet té previst detall a detall el proper Vol, el proper Vol de Drac. 

Vaig a mirar de descansar, mtb, mtb, mtb. 

Tardor del 2013

Amb la primavera dues estacions de les quatre de somni. 

Aquests darrers dos anys la baixada és més marcada, hivern i estiu ja són estadis pels més agosarats quan parlem de pedalades a hores extremes.

Tot i que podrem millorar i molt aquest apartat, segur, i en això estem. I fins i tot podrem rodar millor que abans de patir aquesta caiguda del rendiment a temperatures extremes, molt millor. 

Avui, com ahir parlàvem de les properes pedalades a fer, ara motivat per la lenta digestió de la participació a la WEMBO 2013 d'Austràlia, estem fent una dieta lleugera de bike, pel què fa referència a pedalar, no a temes de MTB, aquest estan presents com sempre, o segurament aquesta lenta digestió accentua encara més les converses de bikes, bikes, i més bikes. 

16°C al Maresme a les 7 del matí, 9°C al Vallès  Oriental.

Avui sembla que és el darrer dia dels propers dies, a on la temperatura serà més benigna, i nosaltres no estem pedalant, que bé, que bé, la digestió de l'aventura està siguent lenta, molt, mai massa, i això fa que les jornades caminin sense pauses, sense velocitat.

Poder gaudir com ho estem fent i d'això ja fa quasi un mes, no té escala a on poder mirar de posar-hi una mínima referència, a un dia com avui érem a la Xina camí d'Austràlia, aviat és dit, dies de molt de Single Speed.

L'arribada del cap de setmana té dues propostes de bike de molta intensitat, una Trinxa, una amb l'Home del Montseny, la primera no té la component del temps a favor, la segona sí, o això sembla.Dic de molta intensitat perquè a les seves propostes hi cal sumar sempre en un cas cent quilòmetres més dels proposats, i en el segon cinquanta més, que està prou bé, la dificultat està en les hores de sortir nosaltres de casa per ser al punt de destí origen de la sortida. De ser les temperatures d'aquesta setmana tot perfecte, però no serà, segons els pronòstics, així. 

WEMBO 2013.

De fet si ens proposéssim seguir i prou la proposta rebuda, segurament seria un xic més planer, cada casa proposa a la seva manera, nosaltres en el nostre cas, vivim a SV, i això implica perquè ara estem en aquest tram, que avui per avui, demà no ho sé, les sortides tenen punt partida, des de casa, comencin a on comencin les propostes, fent referència a l'àmbit local, en aquesta ocasió a Arbúcies, aleshores arribar-hi a l'hora d'inici de l'aventura ara a la tardor si el pronòstic va agafat de la mà del fred i la pluja, ens costa d'imaginar la nostra assistència, però mentre ho intentem programar tot agafa la seva millor dimensió.

Podem posar en marxa la VW, sempre ho podem fer, de mentre però la proposta des de casa és no fer-ho. Bec es podria dir de nom June, és basc, ho estic meditant. I té molt de sentit també perquè la Thurman té els meus respectes, no per la temàtica que implica, però els noranta, el segle passat tenien d'altres vents que impulsaven les veles de les naus insígnies. 

Dies de molt de MTB. 

Fem un cafè?

Clar que yes.

Tot tremola

Pel fet que quan passen coses, senzillament quan això passa, per petits que siguin els esdeveniments, les sensacions són de moviment. De fet objectivament puc dir, com més petits són els esdeveniments que vius, més bé et sents, curiosament sembla que hauria de ser a l'inrevés, doncs no, l'emoció més genuina és darrera de l'arbre més proper.

Fa una estona desl del Mirador del Drac. 

No estic contraposant res, vull dir les grans coses són, i tant, i el dia a dia marca, indica, vols ser gran? viu grans esdeveniments, així som a on som, i no és una generalització, vull dir estem prou bé visquen al so del moviment de les petites coses, tot i veure que les grans marquen un altre to diferent, en aquest cas però no ens decidim pel camí diferent si no per les coses més proporcionades a les nostres possibilitats reals, és a dir, les petites. 

Seguir aquest tipus de tram comporta una certa i més que probable invisibilitat a ulls dels més propers, i és lògic que sigui així, pel fet de ser les grans coses les que marquen qui és qui en el dia a dia, a nosaltres mateixos, a mi em costa valorar cada petit detall perquè tot ens crida a mirar cap a les grans formes, cap a les grans coses. 

Un aspecte és clarificador, la capacitat per valorar els riscos, vull dir, la situació que tenim per poder veure quin són els riscos de cada vegada que vols moure coses grans. Un punt que ajuda a clarificar a aquests és des del primer instant que ho veus gran, que veus una cosa gran,  ja entres en zona de risc, que no ho vegis gran no descarta que ho sigui, és veritat però si tenim la sort de veure que ho és la valoració objectiva dels riscos es fa obligatòria. Si no ho veus, aleshores caldria una segona aportació més densa que l'actual, però en tot cas seguint amb el fil de l'exposició, dins de les nostres possibilitats de visió vers les necessitats de fer de cada tram, abans fins i tot millor no fer, que entrar a zona de grans coses si aquestes no veiem com lligar-les, en el sentit de com fer-les anar agafades de la mà de riscos proporcionats. 

La Catedral. 

Un aspecte ens pot ajudar, les coses grans ho són, les de coses de  grans dimensions ho són per la seva tendència i recursos disponibles per fer-ho, com la imatge que us exposo, 600 anys i és gran, certament, certament. 

Els humans no estem preparats per assumir riscos, els humans no podem deixar de prendre'ls. 

Dies de molt de MTB.

Avui des del Mirador del Drac decidiré coses petites, poques això sí, masses sumarien dimensions massa grans. 

Un cap de setmana ple de propostes de bike, i dintre dels petits trams, la lleugera millora del pronòstic del temps, sembla que demà la pluja no vindrà, i per tant únicament d'entrada haurem equipar-nos pel fred, no per la pluja. 

Seguint aquest sender la jornada d'ahir va venir marcada per aquest indicador, el de la temperatura, i que de ben segur serà el tema a casa de les properes setmanes. 

De fet parlant ara de fred, Canberra marca totes les sensacions, de mirar de no repetir les sensacions viscudes amb la baixada de les temperatures de l'arribada de la nit, res similar a aquestes ha de ser proper a les nostres aventures de bike a les estacions per on estem passant, per on haurem de passar, a on sense les baixes temperatures no tindrien motiu de ser, és cert,  i a on ser-hi gaudint volem que sigui la tònica de cada jornada de bike. 

Demà tenim la primera oportunitat de fer, coses petites, sí, ja ho sé, per això, per això, clar que yes.

Equipament, bikes no, perquè estan a punt, i horaris, els dos temes cabdals d'aquesta setmana per afrontar les dues primeres aventures d'aquesta setmana pel què fa a bikes, ho escric, hi penso, mtb, mtb, mtb.

Canberra.

Fem un cafè?