Exciting times.


The ideas, thoughts and actions in life are just like riding Skyline at Storm-Lo: find the flow and enjoy the ride!

SingleSpyder.

dilluns, de juny 13, 2011

Salt-Llançà 2011: "Oci i Bici, BiciOci".

A un quart de cinc de la matinada tocat,  en Colorado m'envia, "MTB=Colorado, Ens caura la del pulpo. Que vaigi bé amb BiciOci". 

Aquesta és la frase, "Oci i Bici, BiciOci", és la que em ve al cap avui, passades les hores.

De fet el nom defineix bé una manera de gaudir de la bike, deixo de banda el mot "competició", perquè ahir la jornada era lúdica, 100% lúdica, un ritme dolç, un punt exigent per la cua del grup, però adequat perquè tot el grup tingués les millors sensacions, les pròpies d'una jornada de festa,  i festa,  i més festa del MTB.

A aquesta jornada hi ha dos mots claus, "gaudir responsablement", sense aquests no hi ha possibilitat de congregar a un grup tan nombrós de feligresos, devots tots d'aquesta magnífica passió que és el compartir jornades i jornades de MTB, MTB, MTB.

Jornades que per a tots nosaltres ara semblen no tenir fi, res més lluny de la realitat, però que tots aprofitem perquè tots tenim clar que estem a una època difícil que ens mira d'envoltar amb força,  però que nosaltres tenim clar que ara per ara n'estem protegits quan ens ajuntem per compartir moments de tan de goig i de tanta joia com els d'ahir.

I això amics meus, amigues meves,  fa que avui, passades les hores no pensem en què fer, si no a què hem fet. 

Passaran més hores, sumarem dies,  i aquesta sortida quedarà enrere, però el que realment passarà és que a partir de ja de manera inconscient estarem restant dies a l'any que haurà de passar per repetir la sortida. I això fa que obris els ulls, que els tanquis, i així repetidament,  i que cada cop que gaudeixes de veure el que ens envolta, les primeres dècimes de segon gràcies a pedalades com la d'ahir, tinguin el sabor més dolç de la jornada, un cop aquest sabor perdi la seva intensitat més gustosa, caldrà perseguir la propera fita que tornarà inexorablement a alimentar cada primera dècima del nostre parpallejar, mtb, mtb, mtb.

I aquesta percepció tan i tan positiva és el que mou el món, sí, sí, l'aventura d'ahir, la jornada d'ahir, és com un dia de portes obertes, portes obertes a l'esperit d'aquest petit nucli de Salt, a aquest petit i dinàmic establiment de Salt que té per nom BiciOci, i que té per bandera el compartir aquesta passió entre devots del MTB més actiu i de to marcadament acollidor.

Ahir tres protagonistes,  dos de  principals, dos de secundaris, cinquanta sis de presencials,  i un de menció especial.

Nominats tots i premiats tots,  perquè ho dic jo  "als millors plats i pinyons",  principals en Narcís i en David,  per ser les ànimes protectores, pel seu desviure's perquè tots gaudim de la millor jornada a dalt de la bike, per contagiar-nos del millor esperit mentre pedalem, secundaris la Cristina i en Robert, el punt del camió és un efecte especial que dóna llum pròpia a la logística d'aquesta aventura,  als cinquanta-sis protagonistes que venen a aquesta jornada amb un sol mot clau, "passar-ho d'allò més bé".  Base de tot plegat quan el que hem de fer són més de cent quilòmetres entre turons i més turons, i en darrer lloc la menció especial, perquè sempre va ser present entre nosaltres tant aquí com a la Tramunbike, a en Jordi, ànima com en Colorado de l'essència del MTB.

En un primer moment ahir a quarts de cinc de la matinada un segon soroll,  un segon missatge d'en Colorado a punt de començar la Transcatalunya amb la seva Moots Mooto-X SS, el biker en qüestió a una fita  de 190 Km. i per sobre dels 3.500 m. positius, i penses, i què m'ha dit a un quart de cinc del matí? "dóna records als BO".

A partir d'aquest instant comença ja l'aventura a casa, primer un bon esmorzar, segon l'equipament per l'ocasió, després el repàs a tots els detalls, els bidons de les bikes plens d'aigua, les dues bosses de fruits secs, els dos entrepans, els quatre plàtans, els dos kits amb les ulleres, les manxes, les dues  bosses amb l'eina multifunció, sempre amb els talla cadenes, les pastilles de fre de recanvi, el tros de cadena, els "parxes" i la cola d'aquests, just el que cal sense res que no sigui necessari, fàcil de dir, i que requereix d'anys d'error i encert.


Un cop a dalt de la VW són les sis tocades, poc però tocades, hem de ser a la porta del BiciOci a les set del matí, d'aquí anirem en bike fins a Fontajau que és el punt de trobada de la Girona-Llança 2011.


Arribem a les set tocades, i mira que no ens hem aturat ni un segon, però fins i tot a la VW li costa fer camí, deu pensar, "però a on anem a aquestes hores?", i no li falta raó.

En David ja té la persiana enlairada del garatge, anem a cercar aparcament per la VW, baixem les bikes, ens calcem, i directes a per en David, tenim temps per admirar la nova BMC de carretera d'en David amb les seves rodes noves, una bike per somiar detall a detall cada carretera secundaria a conquerir.

Fem camí fins al punt de sortida,  pel camí sumem en Xitu, i al darrer tram també amb un BO amb una Niner de carboni taronja amb la forquilla del mateix color que és senzillament enlluernadora, finalment arribem a Fontajau.  Bikes, bikes i més bikes, amb els seus corresponents bikers, ens saludem, en tenim motius, molts, però avui més, anem a Llança, i això no ho fem cada dia, oi que no?


Entre moltes salutacions, la d'en Paco Guilleries,  compartir unes Guilleries pesa i molt, mtb, mtb, mtb.


Entre moltes bikes,  dues d'entre totes amb diferència, la Pivot 429 vermella anoditzada d'en Narcís, i la Yeti ASR-SL, del 2004-2005, per diferents motius, sí, molt diferents, però mateixes sensacions, dues bikes per pedalar i molt, la primera la 429, eficiència sobre rodes, la segona, l'ASR-SL  història del MTB més recent.

La Yeti porta el basculant mític del 2003, "l'enclusa", per la seva construcció, excepcionalment robusta, la darrera producció d'aquest fabricant digna de menció especial, després d'aquesta versió, moltes són les candidates, poques les elegides. Les anoditzades negres del 2008 les darreres joies de Yeti. La que us esmento amb un muntatge com el de la 429 d'en Narcís, la millor selecció de components, però la millor, res del que pugui escriure pot definir amb justícia el que és aquesta ASR, però com sempre fer-ho, intentar-ho és el que val.  A la imatge hi són les dues la 429 en primer pla, i l'ASR-SL en segon.


Perquè el resultat és important sí, però res comparat a la importància cabdal de la intenció, si aquesta darrera és bona i el resultat arriba, millor i si no,  que bé que ens ho haurem passat parlant de la Pivot 429 i la Yeti ASR-SL.

Quan la veig, l'ASR i la 429, penso amb pedalar amb un 1x6 JJ, amb guia cadena Paul Components, després tot torna al seu lloc, Vicious SS, o no?

La 429, és l'arribada de la Mach 4 a la roda de 29 polsades, ni més ni menys, una bike de somni la Mach 4, "la millor doble  XC de 26 que he provat", paraules textuals d'en Colorado, ara també en 29".

Dies de moltes reflexions, de moltes sensacions, no diré noves, però per què no?, a on cada detall pesa, i a on mires de que de la millor manera possible cada aventura a dalt de la bike vingui carregada de bons moments de MTB.


No és difícil, millor dit és més fàcil que difícil, certament, però el dia a dia, la dinàmica d'aquests fa que poder compartir  cada moment sigui una cultura del gaudir del minut present sense esperar al proper, i això he d'entendre que com més dies passen més privilegiat sóc, pel fet d'aprendre a gaudir del segon d'ara no del minut que ha de venir, aquest ja el gaudiré després de fer-ho als seixanta moments, segons també,  previs a aquest minut que cal pensar-ho bé, pot venir o no venir, "chi lo sa".

La resta de bikes no és que no siguin dignes de menció, però un dia té molts colors, sí, però pel que fa referència a bikes, ahir aquest color tenia dos noms Pivot 429 i Yeti ASR-SL.

Un inici de ruta on anem enllaçant corriol darrera corriol, i tant, i a on el ritme és el que ha de ser, un quilòmetre dóna pas a un segon i a un tercer, fins que entre xerinola i xerinola, som al punt de l'esmorzar.


Vilavenut, a on les converses segueixen el seu fil, sí, però a on durant un breus minuts donen pas a un bon entrepà i a l'arribada de les tres Niners més impecables de tot el grup amb diferència, literalment impecables.


Amb uns bikers, dues bikers germanes i un baró, el pare d'elles, també tots tres equipats impecables com les seves tres bikes.


Després d'això més converses, molts i molts somriures que fa que el "gi gi ja ja", tingui el més sonor sentit, i és que creuïs amb qui creuïs la mirada sempre és per dir-nos sense pronunciar paraula "que bé que ens ho estem passant", entre moments el d'en Narcís que treu una cervesa amb "glaçonera" i ens demana d'utilitzar l'obridor de la Vicious.


Per seguidament convidar-nos a un refrescant glop de cervesa, res hi puc afegir, bé sí, Jordi "que ben parit que és el MTB", i  així fins a posar-nos en marxa, i tant, amb foto de rigor de les bikers.

També del pilar amb la creu, en aquest moment penso amb tots els que ens han faltat als darrers mesos, amb els que són amb nosaltres amb moltes dificultats, i pel nou nat que ha de venir, per a tots vosaltres,  i agafo la creu amb força.


Segons després ja estem pedalant, ara sí ara també, entre tot els plàtans van caient, en portàvem quatre, ara en tenim un, també buidem una bossa sencera de les dues de fruits secs que portem.

Rodem i rodem, i què no ha de faltar, converses de bikes, bikes i més bikes, sí senyor no cal parlar de res més, és a on som a una aventura de bikes, i a on cada minut és moment per comentar, per exposar temes, i més temes de les dues rodes, sí senyor.


Durant uns minuts aprofitant una punxada,  un reduït grup de bikers giren cua fins a Vilavenut,  una bikera ens ha trucat que ha fet salat per ser al punt de trobada a l'hora d'esmorzar, el grup s'atura, espera i qui espera desespera.


I un cop tots junts reiniciem el camí, anem directes al riu Fluvià, i a on no hi ha manera de que el podem travessar, en Narcís, cerca i cerca i cerca com poder-lo evitar i finalment tirem pel dret per carretera, directes a conquerir Figueres. Som propers a fer-ho, i perquè no,  podem dir que així ho fem.


A les onze en Colorado m'envia una imatge de la cursa:


Anem directes a menjar, que no a dinar,  som molts, i per tant difícils d'alimentar, cervesa, cervesa i més cervesa no posa fi a la voracitat de tant biker assedegat. Passats els minuts, cerquem un forn de pa d'on i rasquem fins el darrer crostó, el grup els devora, que no olora, però sempre entre dotzenes de somriures sorollosos.

Entre bikes, a la imatge 29´s, entre bikers, somriures, somriures, somriures i més somriures.


I més, i més, i més somriures.


 Figueres, 429, mtb, mtb, mtb.


Reiniciem ruta, lentament ens acostem a Les Alberes, entre pistes pedregoses, i més pistes pedregoses, el ritme segueix sent perfecte per gaudir de les millors sensacions,  i així les gaudíem.


Entre passos per zones humides.


Una aturada de reagrupament per esperar puntualment a les dues SS del Maresme que fan anar involuntàriament un xic de corcoll a en Narcís i en David, passen pocs minuts i tornem a enfilar el darrer tram d'escalada, que no per això en té res de breu.

Entre conquestes i baixades de turons un de més vertical i sonor, el que fa la Cristina,  inici d'un vol accidental motivat per un pneumàtic cansat que tot de cop s'ha desinflat, i aquest ha provocat un colze ben rascat. En Narcís l'ha curat, i tot ha quedat com un lleuger altercat ràpidament oblidat, esperant no recordar aquest fet desafortunat a un primer dia rodant amb les rodes de 29 polsades.

Mentre això passa el grup resta aturat, per un cop recuperats anar directes a escalar les més severes pujades, darreres fronteres naturals prèvies a donar el primer pas a l'entrada de les vistes més marines.


A tres quarts de quatre en Colorado m'envia,  "30 Km i acabo!". Somric sol, és un bon punt tenir un bon amic, i penso tot seguit,  gràcies per ser Colorado.

 
Entre baixada i baixada una de més sonada, a on la Betty decideix posar terra pel mig, i a on jo no veig com poder seguir el seu no pedaleig. Lentament veig com s'allunya,  i també gustosament, com jo no hi puc fer res, fins passats uns minuts a on per fortuna o destí, la cadena posa fi a una baixada similar a la viscuda al seu dia per arribar amb en Colorado entre molts a la baixada vertical fins l'estimada Cadaqués.  Recolocada la cadena, incomprensiblement descavalcada, seguim ruta fins a destí, per un camí a on un bon matí d'ara fa uns vuit anys va ser l'inici de la nostra gran primera aventura, de la nostra més sonada aventura, La Tranpirenaica al 2003, aquest cop però seguim des de fa estona el camí a l'inrevés, passant propers a l'estació que el seu dia va ser el inici del que avui és el fi, i que passades unes hores serà el punt de tornada a una aventura acabada, però primer abans que això tindríem un bon dinar, que va ser la cloenda a una pedalada que tornarà a ser molt esperada.


Coincidint amb l'arribada en Colorado em comunica també la seva arribada, textualment "Ja està! Sóc lo puto crack" , una alegria m'envaeix i penso, és veritat, sense en Colorado el MTB a casa no tindria cap mena de sentit, MTB, MTB, MTB.

Un bon bany a la platja abans d'un bon dinar.


I un bon dinar abans d'una sorollosa tornada amb tren fins a Girona. 


Pas previ però,  carregar el camió que ens ha de ransportar les bikes d'estació a estació.


I a on tot just baixar del tren ja teníem el camió com a darrera rua d'una jornada de campions, del campions de saber-ho passar bé.

Descarregar les bikes, un petit festival, similar a la càrrega feta a Llançà. Aprofito per descarregar la 429.


Acomidaments, sempre  amb un missatge clar, "fins a la propera aventura", i tant, i tant que així serà, oi que sí?

Què com ens ho hem passat?


Seguidament des d'aquí fem camí cap a Salt, els mateixos que han marxat, fem el camí per tornar, en Xitu, en David, la Betty i jo mateix, ens acomiadem d'en Xitu, seguim camí els tres, riallés, contents, ens acomiadem d'en David, carreguem les dues bikes, ens trèiem les Shimano i les Bont, que no ens hem tret des de les set del matí fina ara que són les nou ben tocades.

I quin mal que em feien les Bont al quilòmetre 85, he afluixat les tanques i que bé que he anat després.

Posem fil a l'agulla a refer el darrer transport de les dues SS, de les "dues joies", mentre circulem rememorem, comentem, riem, ens adormim, jo puntualment per sort i finalment amb l'arribada posem fi a la jornada, són les onze de la nit molt tocades, contents i cansats, més per un dinar de pes al que no estem acostumats, que no pas per la ruta exigent a la que sí estem més habituats.

Dutxa i de pet a dormir, que demà, avui, serà, és  dia de descans, ara sí, ara també i de preparació de la crònica, com de converses i converses de bikes, bikes i més bikes.

MTB, MTB, MTB.

Aquest matí en obrir els ulls a les deu,  veig que a  dos quarts d'una de la matinada vaig rebre  un missatge, és d'en Colorado, "a la cursa he perdut 3Kg." i penso ensomniat, Colorado ets el meu ídol.

diumenge, de juny 12, 2011

Salt-Llançà 2011: 106 Km. de crònica.

Coming soon.

Summer Sale On-One

http://www.on-one.co.uk/c/q/big-summer-sale

Bikes, Forks, Tyres etc.

dissabte, de juny 11, 2011

IX GIRONA -LLANÇA 12-JUNY-2011: "Emoció sobre emoció".

Pel fet de que les hores abans d'una aventura tot són preparatius i preparatius.

És normal, som apassionats d'aquest esport, si no ens emocionem nosaltres no sé qui ha de ser que visqui aquestes magnífiques  sensacions, nosaltres les vivim i a cada data on tenim cita de MTB, l'escenari previ és molt i molt emocionant.

Avui hem testat les bikes, he posat remei a la relació de transmissió de la Yeti-Betty, ara tot va com ha d'anar, oi que sí?

Hi ha dies per tot, èpoques més que dies, però també per a gaudir-les de formes i maneres diverses. Ara, aquesta cap de setmana és dia de MTB, no època, dia sí.

L'arribada de la SS a casa, marca un dia diferent, el motiu de l'arribada, esmentat al Blog, emotiu per a nosaltres, les repetides mencions del pare en pau descansi a la meva "joia", en deia "la joia" el pare a la meva Vicious, als darrers dies, fa que sempre la SS tindrà un lloc de privilegi en el meu pensament.

Avui, dues SS han rodat pel Maresme, cultura "VINT", que no m'he cansat de repetir, i que de ben segur seguiré fent-ho. 

Imposar-me/nos fer un pas més en aquest camí SS, mentre decidim quina serà "La Joia de la Corona", ha estat una bona decisió, 8,5 Kg. de bike SS està prou bé, és un assaig del què serà la bike definitiva, perquè ara frens, (-150g.), bieles, (-100g.), i en darrer lloc el que serà "el quadre", (+150g.), si és titani, 500 g. si és acer, deixarà la bike entre 8,4-8,8 Kg. que no és una xifra estratosfèrica, però sí interessant.

La Vicious millor que mai, cap als 10,8 Kg. després dels punys Ergon, i dels frens XTR, que ha augmentat uns 150 g. més la xifra ja de per sí important. Com he anat dels 9,8 Kg als 10,8 Kg.?,  bé una mica de tot, els Maxxis Ardent de 925 g. crec recordar, en lloc dels Hutchinson  Python de crec recordar 625 g. són ja 600 g. més, el retorn al seient original 100 g. més, així com la tija i potència Thomson, ha deixat les coses infladetes, per dir-ho suau. La propera arribada de la tija i manillar de titani no millorarà les coses si fem referència al pes. A favor meu els 8-9 Kg. que peso jo de menys que compensa, la pujada d'aquest Kg. de la Vicious, menys un més que pesaria si fos de carboni, encara estic entre 6 i 7 Kg. per sota, així que anem bé i anirem millor, oi que sí?

Després de la Tramunbike una ona de descans ha arribat al Mirador del Drac, res té pressa, tot té el seu ritme, constant, però pausat.

Aquest any, els 100 Km. i la Tramun, obren el calendari èpic del 2011, ara vindran les dues darreres fites internacionals, i perquè no, podria dir també un xic diferents de les dues primeres. Roc d'Azur 2011, aquest any previsió tres curses a tres dies, és que en Colorado que també vindrà, va imposar, "una edició Roc és una cursa per dia o més", així que tres curses a tres dies. A la segona fita també vindrà en Colorado, i aquestes dues fites seran la cloenda a un 2011.

Demà un dia de MTB, rondarem la barrera just per sobre dels cinquanta bikers, cinquanta, una xifra considerable, nosaltres entre ells, a primera hora del matí hem de ser a Salt, d'aquí a Girona, i a partir d'aquí una aventura que de ben segur ens portarà a gaudir de les millors sensacions.

Avui he posat a punt la Vicious, el 26/19 al 32/23, i dels pneumàtics Ardent als CrossMark Tubeless, sí ja ho sé, per demà amb totes aquestes pluges millors haver deixat els Ardent, però ja som a juny, i faig com el "tio Aureli" jo quan ve el bon temps trec la roba d'aquesta estació que arriba, amb els pneumàtics em passa el mateix, ara toca pneumàtics per a sec, així que passada la Tramunbike, ara sí, pneumàtics rodadors.

El rodament esquerra de la caixa l'esquerra "gripat", així que també substiuït.


El pas del 26/19 al 32/23, és per poder portar el plat de 32 al lloc del plat gran,  i el pinyó de 23, per mantenir la mateixa relació del 26/19, pel fet de que el 26 va collat al lloc del plat petit de 22, per no ser prou gran per anar al lloc del gran. Ara, el protector que anava collat per fora del braç de la biela ja no el porto,  al seu lloc hi porto el nou 32. El conjunt l'he demanat a USA a un fabricant artesanal ara fa uns dos o tres mesos, lents però formals amb l'entrega, això sí lents però lents de veritat.


Bé, un quart d'onze de la nit, caldrà anar a descansar, les bikes a dalt de la VW, tot a punt per demà esmorzar a les cinc del matí i donar el tir de sortida a l'inici d'una gran jornada, mtb, mtb, mtb.

IX GIRONA -LLANÇA 12-JUNY-2011.

Avui a darrera hora hem decidit finalment que hi anirem.

Ara són tres quarts de dues de la matinada, fins fa uns minuts preparant les bikes, demà tocarà anar a per la Vicious.


Pneumàtics rodadors i transmissió nova,  les dues novetats de la Vicious.


Anem a preparar-ho tot per gaudir diumenge d'una bona jornada de MTB.

Dies costeruts, certament, caldrà però calcular bé el plat i el pinyó per poder superar les pendents a on som des de fa mesos.

Avui he decidit temes interessants.

Demà miraré de posar una mica més d'informació de la preparació per diumenge.

MTB, MTB, MTB.

divendres, de juny 10, 2011

Blessingbourne MTB Trail Video

Some footage from the Go Pro hd Camera of the new Trail Centre in Blessingbourne North of Ireland.




Another video with more time spent on editing. I think the shorter faster clips work better.

dijous, de juny 09, 2011

Blessingbourne Trail Centre (Ireland)

Blessingbourne MTB trail centre has just opened in Fivemiletown Co. Tyrone Ireland. I was invited to come to the open day to have a go and give some feed back on the trail development.

The trail is designed to be an all weather trail. It is all gravel stones so weather shouldnt be an issue. Some natural trails we have here get very mucky and slippy in the winter. This has been designed with that in mind.

At the trail head there is a pump track with a outside loop and two central cross over sections for figure 8's. My bike wasnt ideal for the pump track but after a few goes I got the hang of it.

Chain Reaction Cycles had a fleet of Vitus Mountain bikes for the local school children to have a go on the track.

The banners at the trail head really added to the track. The TRAILBADGER.COM boys had their own tandem to take people around some of the track.

We took a lap of the trail taking it fairly easy at the start to get a look around see how the trail was constructed and what features lay ahead.

We took a lap of the trail taking it fairly easy at the start to get a look around see how the trail was constructed and what features lay ahead. The terrain is fairly flat so the majority of the work is done by the rider.

It still flows very well and I think that is the key to riding it fast making sure you carry speed through the corners. The first red section has some fairly wide log crossings. These are linked with a series of berms and a few rock drops after this there is a couple of table tops and then another bermed finish.


The trail then winds through the trees again and to the left there is another red section. This is a really fast series of flowing berms that you can really carry speed through. There is a few small bumps to double and then this brings you back to the start of the log crossings and rock drops. Another quick blast through this section and after this we followed the trail around to the right this time. The next section is another series of flowing corners that lead into small rock gardens and a series of table tops. After this there is an open section of bermed corners and small kicker jumps. The final section is a winding single track through the forest and back to the start. With a few km in the legs the pump track felt alot better the second time around.
The trail can be enjoyed by all the family and for the more experianced Mountain bikers to blast around at speed. We had a good day trying the trail and the pump track. Hopefully this is just the start of things to come with sustainable trail centres in the North of Ireland.

dimarts, de juny 07, 2011

The Best Day: Tramunbike 2011. "La millor cursa a on he participat" (part IV de IV)

Un inici de jornada diferent. Pel fet de que a les prèvies a la participació, i dic prèvies pel fet de que mesos enrere, anys fins i tot, escoltar Tramunbike era sinònim de "ara encara no toca, he de millorar baixant".

Amb aquest escenari, el d'una cursa baixadora, totes les prediccions diuen, "Font, avui la patiràs", pel fet de que aquesta no és una cursa per apuntar-s´hi com qui va a una cursa popular més, en cap cas, són molts mesos de preparació per part dels organitzadors,  cada any darrera any millorant aquesta cursa, durant crec recordar que tretze edicions, i moltes opinions també de bikers que la fan o l'han feta a les darreres edicions, o a totes, com per no veure que és una fita important, en cap cas una més.

D'aquí la meva negativa inicial a participar-hi a aquesta edició 2011. Cal ser respectuós, i anar a una cursa mirant de que coincideixi el meu nivell i el de la cursa a on vaig. En aquest cas jo tenia clar que no tocava.

Molta pluja, ara sí ara també als darrers dies com perquè penses a muntar els Maxxis per a terreny sec, això per una banda i pel què fa referència a l'equipament, els comentaris d'en David i en Narcís a que no portes les Bont i una encertada reflexió de darrera hora,  em va fer decantar-me per les Lake MX140.

Jo diria que entre molts detalls, que són els que han fet possible de ser a l'arc d'arribada, un d'ells, ha estat anar-hi amb les Lake, el segon punt però de mateixa importància,  el dels pneumàtics Maxxis Ardent de 2.25. El primer punt, pel fet d'haver de caminar, i molt, curiosament la sensació avui és d'haver-ho fet més pujant que baixant, el segon punt, perquè baixant amb terreny molt enfangat l'adherència dels Ardent ha estat sensacional. I puc dir-ho perquè tot i caminar a moltes baixades, n'he fet moltes a sobre de la Vicious i a on el pensament ha estat, "és increïble que jo afronti i superi aquests tram de baixada a dalt de la bike" tantes vegades ho he pensat que en molt instants el plaer era tan immens que hauria cridat d'alegria, així de planer així de senzill.

Primera hora de diumenge, plou a casa, plou molt, "que bé penso jo, que plogui, que plogui",  entre un quart i dos quarts de cinc de la matinada, un bon esmorzar és l'entrada a aquest univers que és la Tramunbike.

La bike, la muda per després de la cursa, tot ja està a dalt de la VW des de la nit abans. El dipòsit d'aquesta ple. L'equipament a excepció de les Lake, a punt a  casa, ordenat religiosament per poder fer sense pensar,  un "vísteme despacio que tengo prisa".


Un cafè, no dos com faig  cada matí,  pel fet de ser massa carregat,  dolent però dolent de veritat per ser massa fort, és l'arrancada a primera hora.


Llevar-me mirar-me al mirall i pensar, "m'agrada la imatge Ritchey que he triat per la Tramun", mai he fet quelcom així,  mai, però les circumstàncies dels darrers mesos, mirant de fer camí des de la marxa del pare al cel sigui, han fet que el color de tot plegat tingui un tons molt i molt diferents.

Aquest Blog té tot el seu sentit si genera bones sensacions, és un plaer que sigui així, un goig difícil de definir quan persones que fa uns minuts no en tenies coneixement de la seva existència i un cop presentats et fan saber de l'empatia que els hi genera el Blog, quan ets reconegut a diferents llocs per aquest fet, com ho és poder compartir les sensacions,  els pensaments de cada aventura a dalt de la bike des d'aquest petit  espai amb bikers o no bikers que gaudeixen de les cròniques de les aventures amb la bike, aquesta experiència no té preu, visc un moment dolç pel que fa referència al Blog, certament, millor dit, molt i molt dolç, i això fa que el meu interès pel mateix augmenti cada dia que passa. 

"Amb il.lusió"

Que fer-ho, que compartir aquestes experiències sigui motiu en primer terme,  que d'altres bikers tinguin ja no diré les mateixes sensacions, perquè crec que no pot ser, però sí cada un a la seva manera gaudeixi de l'aventura cronificada al Blog, és el plaer més gran que he viscut en molt de temps, tant que no me'n sé avenir.

Les paraules són importants, sí, i està bé que sigui així, les paraules escrites a part de ser importants són un certificat en el meu cas,  de presentació,  pel fet de que no requereixen de memòria un cop llegides,  pots rellegir-les sempre que vulguis, i en el meu cas defineixen una manera de fer, encertada o no, coincident o menys coincident, però és evident que en el meu cas fa que llegir-me sigui en bona part entendre el qui, el què i el perquè. No sempre i tampoc passa res, oi que no?

L'arribada a dos quarts de set al BiciOci,  diferent, noto la subtil diferència o no tan subtil, que té aquesta cursa per a ells, per a cada biker que és a la porta del BO, i també dels que hi van arribant, es respira que avui és "el dia BO".  Ho entenc, una cursa arrelada amb naturalitat a aquest racó, Salt, una cursa que es viu com cap més a aquest petit establiment, BiciOci, que la senten com a seva amb una força que et fa tenir ganes de fer, fer i fer. Perquè aquest sentiment que tenen ells es contagia amb molta força, el que deia de sumar, sumar i sumar.

Cada un d'ells, cada component d'aquest nombrós grup  de ciclistes del BO,  avui té un fer més proper al silenci que no pas a la xerinola pròpia d'un festival del MTB,  això em confirma que avui pot ser un gran dia.

Jo tinc un repte personal avui, no únicament ser-hi, que ja és una gran què, si no participar a aquesta cursa a un ritme més proper al que en diem,  ritme de cursa, si podré o no mantenir aquest ritme amb la SS és una incògnita, per això encara és més emocionant.

La imatge dels components del Team BO, és senzillament impecable, aquests equipaments nous del BO són dels cinc més elegants que he vist mai, sí he dit cinc, no perquè en tingui més de dos al cap, si no per respecte a d'altres equipaments que he vist i ara no recordo, el segon sí que el recordo. Veig a aquests bikers equipats i penso, "un gran dia per lluir aquesta nova imatge del BO, el millor dia, sí senyor".

D'aquí directes a cercar els dorsals, i després a entregar les bikes als responsables de realitzar el transport de les mateixes fins a la que ha de ser la sortida. Jo porto una manta per a protegir la Vicious, els BO porten les bikes molt ben protegides, embolcallades amb cartrons, el proper any quelcom similar he de fer, tot i que el mètode manta funciona molt bé.


Penso moltes coses, són dies per pensar, i molt, sempre "amb il.lusió i amb confiança",  perquè podré fer-ne una mica d'acudit de les frases del Polònia, però de veritat que crec que és una bona manera de fer, i aquesta és la que m'ha portat a ser la Tramunbike, i aquest pensament és el que va agafat de la meva ma tota l'estona. Som ja a dalt de l'autocar, i tot seguit m'assento dues persones amabilíssimes i de manera molt cordial hem fan saber del seu interès i opinió positiva vers al Blog,  són fets aquests que fan que que el color de la jornada brilli encara amb més intensitat.


Un cop cada un al seu lloc a l'autocar, en Tibat, m'ofereix un plàtan, l'accepto, resulta ser un dels meus que prèviament ell m'ha agafat de les butxaques del meu mallot, som a dalt de l'autocar,  estem cada vegada més propers del tret de sortida de la Tramunbike.


Mentre això passa, la Cristina es treu el calçat d'un peu, el mitjó, i el xicot del costat comença a fer-li amb un esparadrap una mena de lligament artificial al turmell, aquesta construcció dura el que dura el trajecte. Renoi quin saber fer, i pel que acabarà passant aquesta prevenció ha donat el millor resultat, una primera posició a la Tramunbike. Moltes Felicitats Cristina.


Un cop ja al punt de destí, esperem a recollir les bikes, una espera de menys de cinc minuts, mentre diferents bikers d'entre Guilleries 2011 i la I Marató de Cap de Creus coincidim, gràcies Andreu per guardar-me la manta.

Recollim cada un la seva bike, aprofitem els que encara no ho hem fet per posar el dorsal a la bike, aquest cop a diferència de les Guilleries, sí em queda ben posat a la SS, crec recordar que porto el 176, no és important, miro l'escenari, és immillorable, un cel blau, entre tapat per uns núvols blancs i uns de grisos, moltes i moltes i moltes bikes. Jo no en veig cap, pendent ja de l'inici de la cursa.


Amb tot això marxa l'Andreu, que no pot ser a aquesta fita, al proper any serà.

Parlo puntualment amb en Caixàs, aprofito perquè ja sé que no el veuré més fins a l'hora de dinar.


Veig molts nervis a la sortida, i amb un no res tenim el tret de sortida, renoi quina emoció, i més quan tinc que fer un munt de metres en pla, però seguidament venen un munt de metres més de pujada, tot aquest tram, entre sis i vuit quilòmetres, crec,  és un mirar de posar-me a ritme de cursa, quin, ja és altre tema, però sí que a partir de mitja pujada, ja veig que aquest serà un dia divertit, molt divertit i més emocionant encara.


Després d'aquest primer tram civilitzat, a on miro de rodar ràpid, vé un pujador a on hem de fer cua, no passa res, així recupero pulsació, a partir d'aquí inici del que ha estat la millor cursa a on he participat. Imprimeixo un ritme alt, a la línia vermella, conscient però de que encara podia anar un xic més alt de voltes, i tant, però també pagar-ho car després, pel fet de no tenir cap idea del què havia de ser cada tram. Penso que si no cerques posició, però sí escalar i baixar amb convicció, no és important saber què ha de venir, sí estar sempre predisposat a afrontar el tram, sigui com sigui.

Al quilòmetre deu arriba com si res, hi arribo socarrimat però, pel fet de que visc la cursa amb molta però molta intensitat, concentrat, he de tenir clar que el "sin prisas pero sin pausas", inclou ser a l'arc d'arribada si pot ser, i si no, no passarà res, oi que no?

Vull esmentar un fet que m'ha impressionat, aquesta cursa, la Tramuntbike, a cada quilòmetre de baixada que superes, en fer-ho et fa una mica millor com a biker baixant, el just per poder afrontar el proper, i així successivament, és aquesta la sensació, percepció aquesta que ha anat en augment amb el pas de cada tram superat.


Unes baixades amb un terreny sensacional, a on he caminat, i tant, i també a on baixat molts trams a dalt de la Vicious, unes pujades memorables, sensacionals, a on he caminat i molt, i en algunes ocasions fins i tot he escalat a fons amb la SS, i passats els quilòmetres tant de baixada com de pujada fins i tot m'he permès de progressivament augmentar el ritme i superar gaudint d'allò més la zona vermella de treball, també és veritat que com més quilòmetre he fet, més bé he anat.


El millor terreny en anys, amb una adherència a excepció per a mi d'unes passeres de fusta a on el proper any hi miraré de ser enfilat a dalt de la bike, a la resta de llocs un passar-ho d'allò més bé ha estat la tònica de la cursa.

Amics meus, que bé que va la meva Vicious, pneumàtics per terreny humit, és que portava una setmana entre ploure i ploure, ara sí, ara també, a baixa pressió, unes botes, les Lake MX140, i una bike amb una forquilla rígida de 438 mm. han estat el kit de la qüestió per ser present a aquesta, sensacional cursa, magistral organització i millor jornada del més interessant MTB.

No diré radical, perquè si jo que no sóc baixador he gaudit com mai baixant, és que la cursa està pensada per a bikers de nivell mig baixant, o és que el 99% no hem posat peu a algun moment? i a les pujades, i jo representa que sóc bon escalador, on he caminat de valent a moltes, i tant, a moltes per no poder i a moltes per  prudència, però caminat.

És un fet aquest darrer que m'indica que he millorar també i molt en aquest apartat, un 20% de millora pujant i baixant i la Tramunbike 2012 si les caigudes no fan acte de presència i la salud ens hi permet ser, serà encara més interessant, molt però molt més interessant, i tenint present que per a mi ha estat de 10/10, què més puc demanar que ser-hi al 2012 un altre cop?

Quin dia, quina temperatura, perfecte per atacar, atacar i atacar, quin terreny per a pneumàtics per terreny humit, quin recorregut,  perfecte per una bike tècnica i corriolera com és la meva Vicious SS, i quin dia, quina climatologia més èpica en aparença, però a la realitat respectuosa amb nosaltres durant tot el temps que ha durat la cursa. Mai calor ni fred, mai una pluja lapidària, i si bé el fang era un element present que sempre ha portat al límit les transmissions de totes les 3x9 que he vist, però no les ha portat al desastre, fet remarcable.


I el punt més significatiu entre molts, què puc dir de tots els corriols, dotzenes d'ells ara sí ara també a on he posat la sexta, és un dir, ara sí, ara sí i ara sí.

Una sensació la d'aquesta cursa, com he esmentat a on a cada quilòmetre superat persegueixes de conquerir el proper i així unes seixanta-set vegades, perquè a cada quilòmetre sumat la sensació és de ser un biker una mica més complert.

La fórmula perquè això sigui així, és senzilla, que no mancada de moltes, i moltes, i moltes hores de dedicació dels organitzadors, es veu, es respira mentre hi ets, aquesta no és una cursa més, és la mare de les curses del MTB, i no nacional, no, si no internacional, com aquesta no en veuré més de dues a tot el primer món. Us hi podeu posar de peus. Corriols de pam, de dos pams i de tres pams, un darrera d'un altre, però això a on s'ha vist?, d'un nivell de definició notabilíssim, i a on mentre els ataques sempre penses "Go, Go, Go", és senzillament formidable, sensacions úniques pròpies d'una cursa única.

Apreciats bikers, aprofiteu aquest present que és poder participar a una joia de cursa com aquesta, "la joia de la corona del MTB", i no dic català, dic MTB, no VTT, ni BTT, dic MTB.

Jo m'he perdut dotze edicions d'aquesta sensacional cursa, quin mal, però "bien esta lo que bien acaba", així que content estic perquè a la tretzena ja hi sóc.

Sou davant d'un autèntic fenomen del que avui per avui puc afirmar que és la fita per excel.lència del MTB.

Podreu viatjar molt i molt lluny, per a participar a curses sensacionals-internacionals, que està molt i molt bé, i tant, jo també ho faig, però curses treballades pam a pam com aquesta, amb els trams de somni, entre molts i variats,  com els dels darrers quilòmetres a peu de riu per un corriols de pam  a on s'hi caus al riu  t'endinses a uns gorgs de poca profunditat a unes zones humides i obagues que semblen tretes dels millors relats de dames d'aigua, o què puc esmentar de baixades i baixades en zeta, ara sí ara també, o muntanyes russes, sensacionals, i perquè no també de trams avui impossibles, molts sí,  però que per aquest mateix motiu penses "que reptador, el proper any miraré de fer-ho encara millor", tots aquest pensaments cada un d'ells els he tingut en cursa, i per a mi és un valor avui que no té preu.

Als darrers trams de zones de corriols, solitaris, per això encara més encisadors, a ritme de cursa, i tan, de la meva cursa en 29", rígida i SS.


Als darrers trams de la cursa, als darrers metres, inoblidables, com no pot ser de cap més manera en poder ser a l'arc d'arribada, d'aquesta edició de la Tramunbike 2011.


Després de la cursa poques escenes, certament per això també de les millors, la Cristina, en Permanyer, en David, el Boss de Can Serrallonga, en Tibau.


Una nota característica, l'alegria present sempre, abans, mentre i després de la cursa.


Un pensament en arribar, "que bé que m'ho he passat".

Minuts després directes cap al dinar, una bona dutxa, i dinar BO, que ens ha permès de passar d'una aventura excepcional a sobre de la bike a una aventura al voltant d'una taula, plena de bones anècdotes, on els somriures han estat la moneda de canvi sempre, on l'arribada a l'hora del segon cafè d'en Jordi ha allargat la diada fins a ser propers a les deu de la nit, hora que hem replegat veles i fet camí cap a casa, convençuts d'haver enfilat un bon sender, el de la Tramunbike del 2012, perquè avui ja és a la llista de clàssics inamovibles de casa.


Un pensament mentre superava el darrer corriol, "llàstima que crec que serà el darrer", i una sensació imperiosa, necessària, "millorar i millorar per gaudir encara més a la propera".

David, Narcís, sensacionals, quin festival de cursa, quin festival de dinar.

David, molt bon resultat, una cinquena posició a la Tramunbike és un or.

Cristina, el millor resultat, repetir un or, és èpic.

BiciOcis, com pedaleu, i com aneu a dalt de la bike assolint edicions i edicions de la Tramunbike.

Tibat, felicitats, aquest cop no has rebentat!!!

Trafach, ara a fer bondat uns dies, per després enfilar encara amb més ganes a dalt de la bike.

Jordi a la propera has de ser-hi, aquest cop, a aquesta edició 2011 en ment, a la propera en persona.

I en darrer terme, als organitzadors de la Tramunbike, senzillament una organització de podi, un recorregut de somni portat a la realitat, es mereix la millor puntuació.

Amb el títol està tot dit, "The Best Day".

MTB, MTB, MTB.

Betty, Betty, Betty.

Ens veiem si no coincidim abans, que segur, a la propera edició de la Tramunbike 2012.