Sempre és així, ha de ser així, no hi ha moments d'intensitat infinits, sí d'intensitat que donen pas a baixades vertiginoses, per passades les hores, els dies, els mesos, perquè no els anys, retornar a trams de tanta intensitat que res sembla encaixar dins del dia a dia, passats aquests, perquè passen, sempre passen, sempre, tornar a les vertiginoses baixades, clar que yes, i així durant tot el tram, tot el tram.
Perquè després de pujar a Santa Fe destil.lant per primera vegada amb grau d'aturada sobtada per deshidratació, primera ocasió des de l'arribada de l'estiu, una aturada a fer la cola de rigor a l'Avet Blau, un cel fosc va capgirar puntualment la baixada cap a SC.
Al quilòmetre 14 vàrem decidir marxar cap a Can Riera de Ciuret passant crec recordar per Can Gensana, és a dir, teníem fred i calia recuperar l'escalfor, pujar una bona idea, i tant.
D'aquí fins a SC, somriures, i més somriures, de fet tot el Vol des de SC a SC passant per Santa Fe van venir marcats per aquests, fora d'escalar sortint d'Abúcies, per un inici de pales verticals assessines fracasades de bones pensades, OMG.
Un cop a SC, fi de la ruta, no calia anar a pels 100, amb vuitanta tocadets ja en tenia prou, de fet del què en tenia prou era del Sol, intens encara a SC a les sis tocades de la tarda, com? com sona, com sona.
MTB, MTB, MTB.
Gràcies, gràcies, gràcies, i tant, i tant, i tant.
