Tornar a pedalar amb els princeps del Baix Montseny aquest cop pel Montnegre després d'anys, crec que ja han passat anys, és molt emotiu.
Primera hora a SV per ser a primera hora a Sant Celoni, té sempre una component de molta emoció, certament, certament. Pel fet que implica que la nit abans de l'aventura ja no pots dormir, i a la matinada per ser tardor el primer que miro és quina temperatura fa.
Ahir va ser un dia d'aquests, a on tot un petit model d'organització es posa en marxa. Equipament d'hivern, posta a punt de la bike, llums, programació de la ruta, també l'horària, són elements a tenir presents.
Quan l'aventura comença és quan tens el primer propòsit de portar-la a terme. i això fa que les dimensions d'aquesta ocupin un espai molt gran dins dels meus pensaments.
Haver de preveure sempre els llums, és sensacional, marca un punt més dins de la pròpia magnitud de l'aventura, perquè arrancar el pensament amb,
el Powerled està carregat, el Karma serà necessari? fa que el to sigui realment impressionant.
Com també sempre m'impressiona creuar del Maresme al Vallès Oriental, i si parlem del Gironès o el Baix i Alt Empordà aleshores, i d'això ja fa massa temps, vull dir que fa mesos que Cap de Creus no veu volar els nostres Dracs les sensacions sobre passen totes les fronteres conegudes. Fa dos dies aquesta era la dimensió de la propera sortida.
Passar d'una comarca a una altra sempre m'emociona, Vallès Oriental, Gironès, Baix Empordà, Alt Empordà, La Selva, té el seu atractiu més extrem per a mi, si bé és veritat que la zona de Granollers cap a Cànoves, o cap a El Figaró no són les que més visito, LLinars tampoc és a la meva llista de preferits quan parlem de rutes en bike a les estacions més fredes. La zona d'Anglès, concretament aquesta em costa de pensar-hi com a zona per rodar a l'hivern, Arbúcies però fins a Girona, de 10/10, SV fins Girona passant per Sant Celoni, Arbúcies, Osor, aquesta sí, aquesta sí, de les millors, i de ser, una bona casa rural pel Baix Empordà, per què no un Sant Vicenç fins a Cap de Creus?
clar que yes.
 |
| Entre terres del Montnegre. |
Ja fa temps que estem enfilats a aquest vaixell, de fet ja molts mesos, anys que els Dracs volen entre paisos veïns, i per tant les nostres sensacions són cada cop les mateixes, que ja ens està bé, el tema
noves emocions en fan més grans,
doncs això que ens fan més grans, i a mi em pesa accelerar el ser més grans, ser-ho ja ve sol, no cal anar-ho a cercar.
Ahir va ser una dia de severa reflexió, per això avui arranco consolidant el tram, mirant de consolidar aquest que ha de permetre l'arribada de la Nau Insígnia, som a tocar-la, certament, certament.
Res és fàcil, tampoc extremadament difícil, i de visualitzar esculls insalvables això indica que no ens ho estaríem mirant bé, vull dir que si veiem que les coses que anàvem a fer amb molta il·lusió s'encallen, mireu bé que de ben segur el motiu és real, i quelcom està passant que fa que res avanci, és l'eterna cantarella, del perquè no es fan les coses, a casa, des del 2010 estem poc temps al ben mig de l'oceà amb les màquines aturades sense saber perquè estem aturats, no perquè no podem estar aturats el temps que calgui, si no pel fet que quan ho fem és perquè hem decidit atura-nos entre tots. Per aquest motiu gaudim tant i tant de les aventures en bike, perquè anem a gaudir-les, no és important la ruta, que també, no és important la velocitat, qui és el més ràpid, qui baixa millor, qui escala més bé, que també,
sí que el més important són les ganes de compartir.
Amb aquesta actitud passen coses curioses, entre moltes que no és freqüent coincidir amb bikers que abans de sortir tinguin el propòsit de compartir, no dic que no sigui fàcil ni difícil, únicament
no és freqüent que des de la primera hora de pedalar ja no sigui l'hora de tornar, però tot i aquests escenaris de cert estres ens hem acostumat a gaudir del què ve de cara, i a oblidar a cada instant que els companys de ruta passats els primers minuts de la ruta ja tenen planificat a on han de ser d'aquí a una breu estona, de manera que des del primer moment ja queda clar que l'estona de ser-hi és breu, que aquesta és circumstancial, i que tornar a coincidir en cap cas serà un fet remarcable.
Portem anys així, i per tant el costum, els bons costum indiquen que aquest és el tram a compartir aquí. Per aquest motiu quan coincidim amb un grup rar és el dia que iniciem la ruta i l'acabem amb el mateix grup, pel fet que
nosaltres som a on estem, i després és evident que tenim d'altres compromisos, però mentre som a on som és del què gaudim, aquest fet no possibilita de seguir massa estona amb els grups, pel fet que el dia a dia de tothom és tan intens que la roda roda sempre a una velocitat molt alta, i és evident que la nostra, la meva concretament,
no. El fet però és que això no impedeix de poder compartir encara que breus, bons instants amb d'altres bikers, no és una sensació compartida, certament, però tampoc té cap importància, ho fem perquè volem, sempre, i per tant tenim clar que de gaudir serà a la nostra manera, estant atents a tot, certament, certament. En el moment que detectem a un grup, que un dels bikers té clar que indiferentment de lo nombrós que sigui el grup ell els farà arribar sigui com sigui dues hores abans al punt d'origen de la sortida, nosaltres ja fa estona que hem deixat mentalment al grup, no per res, si no pel fet que normalment la tornada que comença des del moment que arranca la sortida, aquest fer implica un risc de caiguda molt elevat, i per tant millor deixar que el grup assumeixi les seves propostes, nosaltres mirem de respectar-les amb suma prudència refent una nova ruta, que de ben segur pot acabar fins i tot abans, també poc portar-nos a una caiguda, però també és cert que automàticament la sensació després de deixar el grup és,
d'alleujament.
El fet és que portem un mesos, uns anys veien com en un nombre d'ocasions elevat, moltes de les lesions a dalt de la bike tenen aquesta component d'accidentalitat, tots podem fer-nos mal pedalant, però la tensió del dia a dia lligada a sortir a pedalar té una component de poder acabar molt malament. Com aturar aquestes situacions, com mirar d'evitar aquestes compromeses situacions no està en la nostra mà, creiem equivocadament que sí, i de fet als diferents espais a on he publicat sempre he mirat, sempre mirava d'insistir en què lo important era coincidir, la contesta sempre ha sigut la mateixa, no cal repetir-la, en tot cas sí concretar un xic millor la frase,
d'insistir en que lo important per a mi era, és, coincidir.
Ara passats aquests anys ja no et planteges aquests aspectes abans de sortir, ara sense voler el subconscient ja et diu per on has d'anar, i les decisions de cada moment mirant sempre de ser invisibles a les presses de primera hora han donat pas a uns automatismes que fa que indiferentment de les propostes de presses constants dels grups nosaltres fem exactament sempre el mateix.
A la sortida del Montseny qui dirigia la ruta no es quedava a dinar perquè tenia pressa, i la baixada proposada, la
mateixa exposada al
foro mtb ara fa uns anys
, ja es va veure quines conseqüències va tenir l'accident que es va produir en aquesta
mateixa baixada. Normalment jo m'ho passo tan bé, que és la Betty qui em fa sempre les reflexions després, i per tant jo ja fa uns anys que no ho pateixo, també és veritat que jo vaig agafat del mà d'instants assentats al voltant d'una bona taula després, mentre, i fins i tot de ser, abans d'una sortida, per què no?, amb la Betty, en Xavier, en Miki, qui no recorda les estades al forn de Can Ferrer? aquells dies d'hivern o a pic d'estiu, venint de SV, de Premià, per ser a les vuit al punt de sortida, i com ens ho passàvem al matí menjant les magdalenes integrals, i com quedava la panxa d'inflada. I de sortir a pedalar després, qui de nosaltres no recorda els mals de panxa d'aquestes un cop s'inflaven com un globus a dins de la panxa.
Dels darrers quatre anys a Girona, sí, sí, ara ja fa quatre anys de les meves primeres anades en bike a Girona, de fet vull dir més de quatre anys sortint amb diferents grups de Girona, jo en fa trenta-sis que rodo per Girona, però dels darrers quatre anys el millor dia de tots amb diferència el de la sortida sol per Sant Daniel, també tornant pel casc antic de Girona entre pensaments de quan amb el pare al cel sigui, la mare, i en Xavier escorcollàvem cada racó de la muralla ara desconeguda després de la seva restauració, o jo si més no no les recordava així ni de bon tros, clar que jo encara anava agafat del genoll, del pantaló del pare.
 |
| Gaudint de les estores del Baix Montseny. |
Pel què fa a Sant Celoni, de fet sempre descobrim nous llocs portats pels diferents grups, tot i que darrerament i molt de tant en tant únicament coincidim amb el grup del notari, pel fet que les nostres rutes pel Montseny tenen una component única amb l'Home del Montseny i el seu fill, bé podria fer una llista breu de noms il·lustres dels darrers quaranta-cinc anys entre ciclistes-bikers que he tingut el plaer d'acompanyar als darrers trenta sis pel Montseny, dic acompanyar pel fet que els únics protagonistes són i seran sempre ells, pilars del ciclisme de la capital del Baix Montseny. Però el grup del notari, que és amb qui vaig sortir diumenge té dins de la nostra llarga llista de grups de MTB, una connotació germana amb els grups dels Trinxes de Vallromanes, Trinxes és Vallromanes com el grup del notari és a Sant Celoni, de fet aquest darrer grup no determina exactament això sí el significat que té per a mi rodar amb bikers de Sant Celoni, amb aquest grup concretament ja hi porto uns catorze anys pel què fa a MTB, i una pila més pel què fa a carretera, ara però aquest darrers de MTB. El retorn a la carretera es resisteix, no passa res, podria ser fins i tot que la resistència fos tal que esgotéssim el temps de poder ser, i tant que sí, i tant que sí.
De fet la carretera crec que serà de ser a Canberra, abans que a casa. Un somni poder rodar per carretera amb la Bec i en Phil.
La sortida amb el grup del notari, sense ell, però amb ell, com sona, molt emocionant, un Cacaolat calent mentre ells esmorzaven entre els millors instants de la sortida.
 |
| The Best. |
La coincidència amb en Miquel, i el grup, en aquesta ocasió ells com a caminaires al ben mig del Montnegre, la puc catalogar de sensacional.
 |
| Corriols reals? VV |
La ruta després de deixar el grup al ben mig de Sant Celoni té un nom, una gran aventura de MTB, pel fet que el corriol que segueix el riu direcció a Vallgorguina des de Sant Celoni per agafar la pista de pujada al Corredor des de el Dolmen de la Pedra Gentil no sé massa bé com definir-lo, quasi no sembla real. De fet deixant de banda Olzinelles, i les seves falgueres màgiques, que no recordo a on és, aquest tram VV té el to dels millors trams,
mtb, mtb, mtb. I diràs,
què no l'havies fet mai? de fet fa molt poc que el fem, feia mesos que el veiem, i no va ser fins una sortida amb l'Home del Montseny i el seu fill que ens vam decidir a passar-hi. De fet l'hereu és qui marca ara quins corriols i com, realitats del pas dels anys, belles realitats.
 |
| Flow. |
Una Nau Insígnia, a casa, els Dracs enfilats, el genets, els Destructors de Murs, cavallers i Fades? no ho sé, no ho sé. El què sí sé és, que de ser, serà un bon tram, no és important, que també, qui hi és a dalt, si quina i com serà la ruta, la propera ruta, clar que yes. Que poder ser-hi jo, nosaltres estaria bé, és veritat, però també ho és que passats els anys tampoc hi serem, i per tant que jo hi sigui ara, o no, no té un pes específic, fa molts anys que sóc a on som, gaudint del fet, com a la darrera edició de la SSEC jo ja entre petons i abraçades dels europeus, ja em dono per pagat, si no es torna a repetir mai més tant d'agraïment, enyorar-ho, sí, anhelar-ho, no.
La pujada direcció al Santuari del Corredor, més densa que la pujada al Santuari de Sant Martí del Montnegre. Ja pels pensaments, molt més densa, pel fet que la segona la vaig fer sol, no va ser fins després d'esmorzar jo sol al Santuari que vaig finalment coincidir amb el grup del notari, i també més densa la primera pels mini defalliments des de Pedra Gentil fins a casa i que vaig apaivagar amb la ingesta de dos
micro plàtans a l'inici del corriols esmentat. Feia anys que no veia arribar un defalliment, o millor dit, no ho recordo, que ve a ser el mateix quan parlem de temes de Vols de Drac, per allò tan singular de lagranevasio ara ja fa uns anys entre Fades,
entre bones sensacions i realitats, millor viure bones sensacions.
A la darrera SSEC, a la SSWC del 2011, a la SSEC2012, a la WEMBO 2012, a la SSWC2013, a la WEMBO 2012, a la WEMBO 2013 a Canberra amb l'estimada parella
Bec&Phil,
com m'agrada escriure-ho així, les bones sensacions van indicar que si bé hi ha diferents realitats, tantes com persones, fins i tot hi ha persones que tenen no una si no diferents realitats, el què és important a casa, són les nostres bones sensacions, les què indiquen el sender a fer, a mantenir, i aquest avui indica clarament que seguirem dins del sender triat des del 2003 en decidir fer la Travessa del Pirineus sols, el cop de la falta del pare d'en Miki en pau descansi
va marcar el to de tot plegat.
De fet decidir fer aquesta travessa amb l'entorn expansiu del moment, amb el nostre entorn del moment fer les meves primeres vacances des dels 80,
a on ser entre, és el més important, compartir, compartir, i compartir, i si la realitat del voltant no està per la labor, si la realitat no és la de compartir, no és per a mi important, molts hiverns a les espatlles. Les meves bones sensacions manen la resta del tram, que no necessàriament han d'anar agafades de bones notícies, amb aquestes per allò de lagranevasio,
si la música sona mai podré dir que no, jo sempre si la música sona bé faig.
Per això Austràlia, perquè la música que va fer sonar la Bec i en Phil era una melodia d'encantadors de genets de Drac, de Dracs.
L'arribada de diumenge a casa ja amb el llums en marxa un altre cop, Powerled i Cateye, marquen la fi d'una jornada que va acabar de la mateixa manera que va començar, de nit amb els llums oberts.
 |
| Somriures entre el fred. |
Equipat de rigorós hivern, menjar, cereals i llet i cafè abans de sortir, a Sant Martí del Montnegre, torrades de fuet i formatge, al tram del Dolmen, dos plàtans, beure, 250 ml. d'aigua, tres cafès, un Cacaolat, i un Bitter Kas a casa la mare.
Per sobre dels setanta quilòmetres, per sobre dels 2.000m. positius, de ben segur, de ben segur.
Incidències, cap, coincidències, amb el grup del notari aquest cop de caminaires, amb el mini defalliment, que va ser el que més estona em va acompanyar de Pedra Gentil fins a casa, que bé, que bé , que bé.
 |
| MTB, MTB, MTB. |
Temperatures divertides ja per a mi, 6ºC a casa a les 6 del matí, , 3ºC a Vallgorguina, a quarts de vuit, 4ºC a les 8 a sant Celoni, la resta no ho sé, no és important, els 3ºC sí, botes i guants no van acabar de fer bé la seva feina, una tèrmica-mallot Pearl Izumi de màniga curta a sota de la Fusion un xic agosarada?
La nova jaqueta ja és a casa, des d'ahir, OMG, OMG, OMG.
