Snow in Ireland.

We have had the first substantial fall of snow this year. It is due to last for a few weeks. Temperatures are the coldest ever recorded for November. -10 oC at one recording station at the weekend.

Some photos from my parents garden. Sorry no Bike photos.


Warming up after a day in the snow.

Fisura Lapierre X-Control 410.

Faltan 14 días para la llegada del cuadro en garantía.

SANTA FE, ya llevas seis días sin poder salir, sábado, domingo, el miércoles, el sábado entre senderos de casa, la de domingo en Santa Brígida, está última SANTAFE es de las que uno no se tendría que perder nunca y esta última esta vez en sábado que como en Santa Brígida, tampoco se puede aceptar que te la perdieras.

MTB, MTB, MTB.

Next Weekend-La Volta al Món.

És que jo avui ja tinc clar quin serà el destí del proper cap de setmana, tal com sona, Amer.

No tindria cap sentit anar a un altre destí diferent d'Amer, si podem anar al paradís, Colorado la Cerdanya també ho és, perquè no anar-hi.

El pronòstic avui per divendres és de 9ºC i -2ºC, que no és diferent de la jornada d'ahir, un xic més baix, però acceptable.

Jo ahir als primer minuts ja tenia fred a les mans i pel fet de que la jaqueta em va una talla gran, també tenia fred a la zona de les espatlles, aquests dos aspectes i el principal que no sé a la zona més obaga a quina temperatura estàvem, no vaig assolir sortir amb l'equipament perfecte.

La propera sortida a Amer, serà amb la mateixa proposta de calçat, mateixos pantalons d'hivern, mateixa tèrmica, i la jaqueta una Sportful "Anaconda" de la meva talla, els guants portaré uns Giordana més prims que els Gore, però és que els Gore podia notar l'aire fred, com si anés amb guants curts d'estiu, que jo no els porto des de fa un piló d'anys, al cap un Buff, ahir portava un coll de forro polar i unes orelleres del mateix material, que crec que he de substituir pel Buff.

Crec que res més, podria mirar de cercar un jersei, pel fet de que no estic anant amb un tricapa, si no amb un doble capa, però primer seguiré aquest camí, també portaré un segon joc de guants, aquest segon d'estiu, perquè pujant les mans eren un forn a la zona dels canells.

La ruta la de les ermites, no serà aquesta estrictament, però com que no veig com posar-hi un nom, en diré "La Volta al Món". Miraré de quadrar l'hora de sortida amb els 70 Km. que vull fer, miraré.

MTB, MTB, MTB.

GT'S DAY.

Un dia diferent de bike, pel fet que hem fet pocs quilòmetres, per sota dels 40 Km. el desnivell no el sé, per sota de 1.000 m. +, segur, però amb unes pales del 26% que a mi m'han obligat a posar peu a mig camí uns 50 m. la resta amb la mateixa pendent a dalt de la bike, però rondant i molta estona a la barrera per sobre de les 180 pulsacions, tanta estona que encara ara passades les hores les sensacions són rares.

Bones per les converses de bikes, bones per amb qui tinc aquestes converses, pel lloc, de somni, i si bé és cert que en tinc molts de somnis, fer-ne realitat encara que sigui un, és per a mi senzillament motiu de molta alegria, i sempre compartir somnis, és espai de bones sensacions les millors.

Avui moltes, però moltes converses de bike, pel fet que hem coincidit amb un biker que fa uns vint anys que la fem propers, que ja està bé.

Hem començat la ruta cercant el camí de pujada a Sant Martí Sacalm, però a diferència de la pujada clàssica per carretera mirant de fer-ho per muntanya, i aquesta vegada amb l'ajuda d'aquest biker, ara de la zona, ho hem aconseguit, però per diferents motius no hem triat, de les alternatives per fer-ho, la més progressiva, fet que ens ha portat a per una banda a un primer tram que hem hagut de desfer, i a un segon tram vertical, vertical, vertical.

A aquest primer tram hem vist alternatives a poder ser-hi integrats parcialment a l'espai, aquesta senzillament per a mi trencadora per ser com és.

Mentre escalàvem pensava, "que en Colorado no em proposi mai més de posar un 32-20 a la SS, si vaig amb el 26-19 i vaig literalment petat, però literalment esmicolat".

Miro el pulsòmetre i estic escalant a 186 pulsacions, i inicialment hi sóc, vull dir que vaig fent però passats els primers minuts, més de vint, uns pujadors em fan posar peu, no als de més pendent, que els faig a sobre de la bike, els costeruts però costeruts, són els que he fet i que m'han desgastat tant fins al punt de fer-me aturar al següent tram més planer, després d'aquesta aturada, iniciem l'escalada en les mateixes pendents que les assolides anteriorment a sobre de la bike, fet que fa que en arribar a un pulmó de descans i que va marcar la fi de les pendents més dures, la sensació és la d'haver deixat quelcom important de la meva resistència en ruta a aquestes pendents infernals.

A aquestes pujades els 3x9 van perfectes, la GT mirant de que la roda davantera no perdi contacte, la Moots amb el seu genet assentat a la punta del seient per escalar el que jo amb la SS no he pogut, la Yeti-Betty sembla que sempre, uns segons després de nosaltres no pateixi el que patim nosaltres i la veus escalant com si això fos únicament el que s'ha de fer.

Després arribem a zona assolellada, ens aturem uns minuts a una masia que per la seva ubicació i aspecte penses, quin espai per ser-hi.

Abans a l'inici del primer tram també veiem masies on ja hem pensat el mateix.

A aquest punt a sota del far, la Betty em comenta que està aquell moment on la sensació és que la de que podria seguir fent quilòmetres fins demà, jo li dic que jo sóc a aquell punt, que aturats a una cruïlla amb un biker que va amb el cotxe a netejar corriols, jo no tinc esma per a fer, no un quilòmetre no, si no ni un metre, ella em mira, però és la veritat, i ho llegeix clarament als meus ulls.

En Colorado vol escalar el Far a peu, i seguir fins Coll de Condreu per fer un mos i seguir ruta fins ben entrada la nit, vol veure les fades de la foscor, serà a una altra aventura, propera de ben segur.

I jo penso "serà a la ruta de les ermites, que encara no sé perquè avui no hi som", però també sé que si ahir haguéssim anat al Far, hauríem escoltat d'en Colorado, de ben segur entre les fades, "per què sempre ens ha de passar tot a nosaltres?".

Són dos quarts de tres, hem invertit tot el temps de sol que encara escalfa en cercar el camí per pujar per muntanya i ara un cop a Sant Martí Sacalm cal decidir què fer, escalar cap al Far implica caminar una hora llarga amb les bikes a l'esquena, és on hem d'anar si volem menjar quelcom, i si no, no tenim massa opcions, fora de baixar fins a Amer, menjant sí, però posant fi a la jornada de bike.

Per part meva la sensació a aquest punt era d'estar molt fatigat, no pas de portar vint quilòmetres tocats, si no com si en portés setanta, i ho dic planerament, però certament que un xic preocupat.

Decidir tornar pel fet que el sol inicia la seva caiguda, per la zona obaga on som, va ser una decisió encertada.

Ens aturem diverses vegades mirant quina és l'entrada al corriol de baixada que cerquem.

I aquí tornem a gaudir encara més del plaer de ser a una zona de pur mtb, entre bikers cercant exactament aquests instants tan apreciats.

Decidim no anar direcció als pantans, i sí baixar a Amer cercant la manera de no fer un vol directe mirant de rodar una mica més abans de finalitzar la sortida amb l'arribada a Amer.

Una recerca del camí de baixada, laboriosa, on el nostre acompanyant va cercant les entrades a cada nou sender.

No tenim imatges d'en Colorado baixant pels trams de corriols amb les estores de fulles, però sí que us podeu imaginar el soroll de la seva bike volant per sobre d'elles, perquè amics meus és el què feia, volar per sobre d'elles, i ahir tornant cap a cas em deia "pensa que volava als darrers corriols, quina sensació, si arriba a venir una moto de cara mare meva", i certament és així perquè amb la meva Vicious no puc seguir-lo, certament, però sí veure com a metre a metre s'allunya i veure el detall per la qualitat visual com les fulles volen al seu pas, no pel contacte amb la Moots, sí per l'efecte lapa al passar-hi en vol rasant.

Uns cops amb més èxit, la majoria, d'altres amb menys però sempre amb la component de l'emoció de no saber amb certesa el camí, però sempre ben orientats direcció a Amer. L'inici fred d'aquest darrer tram era per a intimidar, perquè passats els primers minuts no era aquesta la tònica de l'entorn.

A aquesta baixada tenim molts instants de bones sensacions.

Pel rodar dels bikers, sempre gaudint del darrer tram de baixada a Amer.

Pel color de l'entorn.

Pel terreny, ple de fulles, sense trampes.

Arribem a Amer, carreguem les bikes a la furgoneta i anem directes al restaurant de referència dels més pros dels triatletes, un espai a 25ºC ens dóna la ben rebuda, a fora marca 11ºC però la sensació és de 5ºC.

Un dinar memorable que comença a quarts de cinc i acaba a quarts de vuit, sempre parlant del món de la bike, avui però des d'un prisma diferent com és el de fer-ho des de l'àmbit dels professionals, una conversa curiosa, interessant, molt interessant.

Equipats d'hivern, excepte les Sidi Dragon. Dues capes, tèrmica i jaqueta, la Betty tèrmica i armilla d'hivern, per baixar ella Paclite.

Eines les de sempre, no porto càmera de 29" ni tampoc esprai d'escuma.

Aigua un bidó de 750 ml. menjar, abans de sortir una trena, panet amb xocolata i un cafè amb llet curt de cafè a la Fonda Giralt, durant la sortida cap barreta energètica de 200 Kcal.

El MTB, una manera de veure, de viure el nostre dia a dia.

Podríem posar títol a la jornada d'avui, Colorado en podríem dir "GT'S DAY".

Ara mentre miro de millorar aquest escrit, per una proposta d'en Colorado acabo de fer una oferta perquè a casa vingui una bike quasi idèntica a la propera d'en Colorado, i que si camina la proposta farà companyia a la Superlight i l'ASR-SL, no a la Vicious The Motivator SS.

Ahir aquest vell amic triatleta, en creuar-nos a primera hora amb les bikes, ell anava amb un grup d'Amer tornant cap a casa a quaranta quilòmetres l'hora, en veure la meva Vicous amb flors blanques, concretament les de la meva SS, va esmentar, "són les identificatives del triatló de Hawai", li esmento que sí, que així va ser creada aquesta bike, com a referència a les illes de Hawai, una conversa de les que et fa pensar que passen els anys, no però els lligams amb les persones.

Una jornada on les sensacions han estat velles, de velles èpoques, passades, no oblidades, i on puntualment, de manera efímera vaig poder ser proper a sentir-me protagonista d'un recorregut, que va resultar no ser, però que em va permetre fer una aterrada tremenda, però sense incidents, i així poder ser on som avui, on en ser recordats la sensació és puntualment bona, i on ara rodant, compartint moments únics, seqüènciables sempre o aquesta és la intenció, tenim el que anys enrere volíem, gaudir del nostre dia a dia.

El biker del dia avui, en Colorado, ha escalat sempre com el millor, no l'hem vist mai baixant i al punt més crític a Sant Martí Sacalm ell hauria seguit quilòmetres i quilòmetres, que si bé la Betty també, escalant, que és territori Betty, en Colorado avui sempre ha estat memorable.

MTB, MTB, MTB.

Quina enveja!

Enveja, molta enveja es el que sento quan veig un d´aquests vídeos, no envejo el que són com a persones, sinó el que fan i la facilitat amb la que ho fan. El miro i penso...aquest tio s´ho deu estar passant...ufff!

On-One Buy Titus Bikes!

http://www.on-one.co.uk/news/teams-and-riders/q/date/2010/11/25/on-one-buy-titus-bikes?utm_source=Planet+X+and+On+One&utm_campaign=2cd2a332f6-26th_November_2010_Block_Version11_26_2010&utm_medium=email

En Colorado m'ha enviat aquesta noticia, perquè és noticia, noticia!!!.

Chain Reaction Cycles Womans MTB Club

Chain Reaction Cycles Womans MTB Club

Be, avui faig la meva primera aparicio i ho faig des del perfil del Michael, ja que el moderador d'aquest blog m'ha fet desapareixer.
Tot i que aqui ja fa un fred que pela, m'he decidit a tornar agafar la MTB, la veritat, es que feia temps que no l'agafava, m'he convertit en una 'roadie' (nomes quan fa bon temps) + una lazy lady

El cap de setmana passat unes quantes noies de CRC i jo vam fer una sortida, algunes no havien agafat la bici des de feina anys, i menys per corriols, quin fart de riure... feien uns crits, contets deurien estar el cacadors (sap greu, escric des d'un teclat made in UK i no se com fer la c trencada, ni els accents)

Els drags no eren pas poca cosa, 3 d'elles es passejaven en Zesty 314L , amb Fox 32 FRL i qui no duia una Jolpin, duia una Gravity Dropper. Tambe hi havia un Iron Horse, pero no se quin model era, una Giant Trance i la meva Rocky Mountain.

Una de les que ens acompanyava era la Michelle, recent Irish DH Champion, tambe treballa a CRC, va fer unes quantes demos de com es baixa.
La cosa es que sembla facil, pero un cop et situas per provar-ho, penses; ummm, maybe not i t'acabes baixant de la bici.

Betty, tu que et fa curiositat saber com van vestides, aqui tens un parell de pics.

Per cert, dema tornem a fer una sortideta MTB, MTB & MTB

Emoció prèvia.

Ja hi som, aquí no hi ha qui dormi.

És l'emoció, no hi podem fer res, la nit abans no hi ha qui dormi, i demà aventura de mtb.

El pronòstic de 8ºC a -1ºC, o sigui per a mi fred, fet que fa que l'equipament de demà serà tot el que pugui ajudar a evitar de passar fred.

He comprat uns mitjons Inverse que sembla que amb les Sidi Dragon i les punteres Mavic serà un conjunt 100% funcional, què vol dir que no passaré fred per aquesta banda.

Pantaló d'hivern, tèrmica de màniga llarga, i la Pearl Izumi com a jaqueta, hauria de ser perfecte, portaré la Gore per si de cas, com a paravent, i guants els Gore Bike d'hivern, al cap el Buff, i aquest serà l'equipament per rodar entre el 8ºC i el -1ºC.

Demà tornem a tenir dia Colorado, mtb, mtb, mtb.

Ja miraré de posar durant la jornada les impressions durant la ruta.

Demà, Sortida Amer (Girona)

Punt de trobada: Caserna Bombers Amer (Girona)
Hora: 9.00h
Itinerari: el que Déu vulgui
Duració: el que Déu vulgui
Avituallaments: els que trobem

Inscripcions Obertes.Places IL.LIMITADES!

Ja direu què feu demà!

D'això ja fa molt de temps.

I veig la imatge i penso que encara la tinc, i no és així, i que bé que sigui així.

Amb la Scalpel uns quatre anys, sempre sense entendre perquè anava choper.

La Toscana, a aquest lloc hi hem de tornar, ara però amb la 29" i SS.

La bike més maca que he tingut fins a data d'avui, però el fons moll ja indicava el que venia, que era paper mullat.

Però tot i així quin plaer gaudir de veure-la.

La veig i penso això que maca, com diu en Colorado, "la bike més maca que has tingut mai", però també la bike que més problemes m'ha donat, i que a poder ser miraré, com amb tot, de no tornar a repetir res que s'hi pugui assemblar.

És tan maca com grans han estat els problemes que hi he tingut. 

Com a positiu, molt positiu els llaços d'amistat que he establert gràcies a l'arribada d'aquesta joia taronja a casa.

També he de dir que les prèvies a la compra, ja venien precedides de un to que no era el que havia de ser, la capital veïna la responsable d'aquest mal fer, i en Colorado qui va evitar que fos pitjor, gràcies Colorado.

La Rocky Mountain Element Team SC va venir a casa després de quedar-me sense bike per la primera esquerda de la Ibis Mojo Carbon,  i així poder participar al Roc 2007.

Per a mi un clàssic entre molts, ràpida, molt ràpida però pel moment, un moment Ibis, no va ser. Com la Ibis, la Rocky però per diferents motius, tampoc no va fer el Roc 2008 tot i que va venir a França passant per Andorra, però no va poder ser,  impossible aconseguir la suspensió del darrera, impossible, un RP23  de 152 mm. entre eixos no la tenia ni Fox a la península, ni Fox França, ni cap botiga d'Andorra i mira que a França érem a mitja hora de l'importador de Fox, que també ho era de Rocky Mountain.

La que havia de ser.

La del darrera la que va portar tants problemes, la Yeti ARC, encara lamento que marxés, però el dolor d'esquena justifica plenament la seva marxa.

Aquesta joia, la Yeti ARC, va marxar definitivament. No sé però com ho vaig fer per fer el pas de posar-la a la venda, però si recordo bé com va anar, penso amb un mal d'esquena horrorós.

L'arribada de la Yeti ASR-SL 2009 va venir motivada per la darrera trencadissa de la Ibis Mojo Carbon també a les prèvies del ROC, aquest cop del 2008.

Eficient inicialment, en primer terme per les sensacions a sobre de la bike i ho va demostrar pel lloc i la cursa, fins l'arribada però de les vibracions del darrera.

Aquesta va ser un vist i no vist. Però moltes vegades qui menys reconegut és, és qui ha estat decisiu en els fets que es produeixen i que marquen una època, normalment la millor.

Ho dic perquè l'arribada d'aquesta bike va ser decisiva per a desencallar el problema de la Ibis i obrir la porta a passar pàgina definitivament amb l'importador i la seva manera de fer.

La joia de la corona, la Santa Cruz Superlight, va venir a canvi de la Ibis Mojo SL.

Portava anys llegint les virtuts d'aquesta bike i sempre pensava, taronja anoditzat seria per a mi el color i veure-la a una revista al 2009 també en taronja "pastel", va ser definitiu, de fet jo no vaig anar a comprar una Ibis al 2007 jo vaig anar a comprar una Superlight al 2006 i després de mesos de rebre la negativa de l'importador a fer la comanda a Santa Cruz, a la  presentació al Sea Otter de la Ibis crec recordar que al 2005, va obrir-se la porta tímidament al concepte 140 mm. i en veure com a impossible aconseguir la Superlight,  a que fos la Ibis i no la Santa Cruz la candidata, per això el color taronja de la Ibis.

Aquesta bike em va proporcionar les millors sensacions a dalt de la bike.

El paradís no del MTB, sí dels ulls.

No són postals,  és el lloc que és de somni.

La que sembla que ha agafat el relleu a totes.

Serà definitiva o seguirem la recerca.

Crec que si no definitiva, sí que encara m'ha de donar moltes satisfaccions.

Marxarà, es quedarà?

Aquesta va ser la darrera sortida amb la Superlight. Quina caiguda, mare meva, quina caiguda, de fet després de la caiguda no l'he agafat més.

Ara els ulls estan centrats en millorar la Vicious, en com gaudir de l'hivern que es preveu fred de veritat i en puntuals pensaments de projectes de bikes, amb moltes possibilitats, però com tot, no garantits.

MTB, MTB, MTB.

Manteniment.

Portem fent els deures, setmanes, mesos, manteniment quan les jornades han estat impossibles, interessants progressivament dia darrera dia des d'ara fa dos mesos, i de propostes constants de petites aventures des de les darreres setmanes, fet que fa que pensis que estem fent  camí per poder gaudir del millor mtb, i que entre les mans tenim reptes, en tots els àmbits, que fa que miri la Vicious The Motivator SS i un somriure neixi sobtadament dels meus llavis, puntual, és cert, també lògic, venim d'on venim, però també està bé que sigui així, i així lentament anirem fent el camí, que ara és costerut, però que amb la mateixa pendent, pel costum, cada dia hi estem més bé, que ja és com ha de ser, per que cada moment tingui el seu valor.

D'aquí a pocs dies ens enfronatrem a la prova d'esforç que ens dirà en alguns aspectes a on som, millor que l'any passat segur, després de les 24 Ore mirar de rendir  era quelcom impensable.

Avui però les coses han canviat, portem dies i dies rodant i rodant i rodant, i això fa que la perspectiva del resultat de la prova  sigui força més prometedora, amb una avantatge clara, si no tenim el dia, no passa res, l'aventura de cada sortida viscuda darrerament és garantia de que anem bé i de que de seguir així, anirem encara molt millor.

I d'aquí a res tindrem l'entrada al Blog, esperada a casa, d'una contribuïdora de luxe, fet que enriquirà encara més aquest espai, en aspectes que si bé tenim una orientació de cap a on hem d'anar, aleshores podrem tindre la certesa de fer-ho bé al 100%.

De fet preferiria fer la prova d'esforç d'aquí a unes setmanes per poder gaudir del bons consells de qui és una especialista en la matèria i no únicament seguint les nostres sensacions.

Esperant el cap de setmana,  perquè entre setmana les jornades han estat de recuperació muscular, de descans,  que està d'allò,  però d'allò més bé.

Weekend.

La proposta, fer ruta per la zona d'Amer per tercera vegada.

Repetirem d'aquí a unes hores?.

Els inconvenients, crec que els pronòstics de temperatura seran determinants per tenir clar sí fer o no fer.

Avui jo diria que per la tendència de la setmana pel que fa referència a temperatura, aquesta  baixarà segur dels 8ºC tant dissabte com  diumenge, o no i serà el nostre dia de mtb, o dies.

A Vallromanes avui al matí -3ºC, a Belfast ben nevats.

Fet que ara mateix fa que sigui una tranquil.litat seguir les lleis establertes.

Si això varia i la temperatura ens respecta, la proposta és fer la ruta de les ermites, i seguir per una ruta groga que pot arribar a assolir la modesta però també interessant xifra de superar els 50 Km. que ja està més que bé per a nosaltres.

Que no són 100 Km. ni més dels 3.000 m. positius, però que en cap cas a aquestes dates és a on hem de ser, o això sembla, però que si tot va com ha d'anar, i així està siguen a data d'avui, aquestes darreres xifres esmentades no són el límit per la banda alta, en cap cas.

Com a Olot.

Com a la zona de Cantonigros.

 Jo a aquí hi he de tornar.

MTB, MTB, MTB.