24h SOLO Finale Ligure 2013: MÍTICA

Senzill, si vas a córrer unes 24 hores SOLO, les de Finale, segur que no són les millors perquè siguin les primeres, però nosaltres al 2009 ens hi vàrem dirigir convençuts, ara passats quatre anys, ja en portem 3, dies de MTB.

Les pales verticals que ens varen portar del poble de Finale al circuit em van deixar aturat, pensava, mai puc planificar res a Finale, aquest cop aquesta escalada m'ha deixat mort abans de començar la cursa, que no és veritat, no que no estès mort, si no que comences a dalt, començava a peu de platja a l'inici de l'escalada vertical, però per a mi la cursa començava al punt a on el terreny ja fos el propi de ser a espai de MTB, amb tot la idea de començar des del ben mig del cor de Finale senzillament genial, genial, genial.

El pas a la sortida va ser nominal, nom per nom, un a un.

El meu cor batega amb més força a Finale, sense fer soroll, sí, però cada batec té una densitat que fins i tot fa que senti un xic d'angoixa, per l'emoció en ser-hi,  i el què sí que fa soroll és el rodar dels meus pneumàtics sobre l'asfalt de Finale, i a on en mirar la torre de guaita pensava, ja som a les 24h SOLO de Finale Ligure, ara sí, ara sí.

Un cop dins del circuit, els organitzadors ens esperaven per fer el primer gir d'entrada al circuit, tram que no repetiríem més. A les quatre primeres voltes, tots els trams els vaig fer a dalt de la bike, això sí amb una velocitat a on les formigues i jo podíem mantenir converses i més converses, curioses aquestes voltes pel fet que tenia clar després de la tercera volta que les escalades a dalt de la bike arribaven a la seva fi, sí, sí, a la volta cinc ja no feia tot el circuit a dalt de la bike, és a dir al quilòmetre quaranta aprox. ja començava a caminar, primer un sol tram, i volta darrera volta a partir de la quinta, vaig augmentar els trams caminats fins a set, augmentant a cada volta un d'aquests trams caminats, és a dir, hi havia set trams durs però durs de veritat, vaig començar a caminar a la quinta, a la dotze ja feia els set trams a peu, com sona, com sona.

A la baixada a Finale el Polar CS600 el compta Km. va deixar de funcionar, i a la volta tres el pulsòmetre, o sigui únicament funcionava el rellotge, fantàstic, així menys coses a mirar. 

A excepció de quatre voltes, entre la volta sis i la darrera de la cursa, que entre que vaig rodar amb l'Enrico puntualment, i amb la Betty, que aleshores alguns d'aquests trams els feia un altre cop a dalt de la bike.

La bike, em feia un soroll a les baixades quan frenava que era tan intens que em costava concentrar-me a dalt de la bike, semblava que tot estava a punt de trencar-se, i de fet va ser una mica així, a la volta cinc crec recordar ja tenia, de la roda posterior, un radi a la mà, i una estona després s'esmicolava el segon, i la roda semblava però mantenir-se prou estable, amb un gir rodó.

No vaig disminuir el ritme, fins a entrar a la nit, a on no podia veure com caminava el deteriorament de la roda posterior, vaig baixar al màxim la pressió del Tubeless, fins al límit proper a poder tenir problemes a les afilades pedres de Finale. I crec que va anar bé, crec que va anar bé.

La meva bike a Finale era inconduible, literalment com si de sobte tota la comoditat que ha presentat des del primer dia s'hagués evaporat de cop, uns cops secs, contundents, tant a la forquilla, com al tren posterior, una cosa literalment àcida, i uns frens que de tant soroll no puc dir ni si frenaven, un escenari divertit, que en cap cas em va desanimar, en cap cas. Sí que la roda posterior em va neguitejar, això sí, això sí. I la bike era inconduible, he de decidir coses sobre aquest aspecte, i ho faré properament. Molt sorprenent tot plegat, molt.

El pneumàtic davanter, de 2.25, no podia protegir l'aro de la roda, i els cops eren secs i contundentment metàl·lics, vaig témer per la seva integritat. Però és que a més pressió era per a mi indigerible.

Curiosament el conjunt de plat-cadena-pinyó de 10/10, ni un sol problema en 24 hores, ni una aturada per a fer el manteniment d'aquests elements.

De mentre Finale feia la seva feina metre a metre, minut a minut, deteriorar, esmicolar la moral de cada biker SOLO, ho fa lentament, sense pauses, sense presses, fins en algunes ocasions fer-los aturar, puntualment, definitivament.

Jo també vaig tastar el xarop devastador de les 24h SOLO de Finale Ligure, a on sort que com a Guilleries, el pensament de ser a un infern fet realitat, fa que el patiment sigui la característica a viure, a gaudir, cap més, de manera que l'agonia de Finale és l'energia que et fa mantenir-te en cursa volta darrera volta.

Deixes que de manera intermitent t'esmicoli, et destrueixi, i així van passant les hores, no veig altra manera d'atacar Finale, deixar que et passi per sobre com una manada d'elefants fugint en estampida, res atura Finale, res, et trenca o et trenca, i aquesta és la característica principal de les 24 hores de Finale.

Les primeres hores molt emocionants, molt, l'entrada de la nit, té un mot que la defineix a aquesta cursa, impactant, costa afrontar la nit a Finale, si vols mirar d'ajudar-te, un secret, que no us l'exposaré, per això és un secret, senzill, planer, per això més valuós.

Si Déu vol, després de Fort William al 2014 us l'exposaré, crec. 

Durant les hores de nit, no veia res, una humitat elevada em va fer abandonar les M-Frame a la VW, tot el què hi havia sota la carpa xop però xop. El terreny a la nit per aquesta humitat va quedar rar, podria dir més mots, però rar se li escau molt bé.

Mai vaig pensar a la nit en aturar-me a descansar una estona. Des de l'inici de la cursa, anava a una aturada cada dues voltes per aigua i picar quelcom aprofitant la parada, no era una estratègia, en cap cas, les sensacions durant tota la cursa van ser de fer trams seguits de dues voltes, sense ser estricte, vull dir que si havia d'agafar més aigua l'aturada era a una volta, el perquè a unes voltes consumia 750 ml. d'aigua, i a d'altres menys de mig bidó, no ho sé, però era així, i així m'estava bé.

El ritme d'un 20% dels corredors era per a mi literalment sorprenent, no inseguible, és veritat, escalant fins i tot podria haver seguit moltes rodes guanyadores, durant uns minuts, però és que baixant, entre ells l'Enrico, he de dir que literalment volava sobre els infernals trams de baixada de Finale, mai he vist un biker en Single Speed baixar tan ràpid com l'Enrico, de veritat, baixava tant o més ràpid amb la seva semi rígida d'acer que les primeres espases de Finale amb bikes dobles.

A una de les voltes que vaig fer amb l'Enrico, no vaig recordar que ell portava forquilla amb suspensió, i vaig mirar de seguir les traçades d'ell baixant, no oblidaré mai les sensacions, crec que no vaig trencar el quadre de la bike, que no vaig trencar-me jo mateix pel mig perquè Déu no va voler, una volta que no vaig repetir, sensacional, però molt perillosa per a mi, certament. Forma part però dels moments èpics d'aquesta edició de les 24 hores de Finale.

La nit de les 24 hores de Finale aquest cop, va ser una nit abordable, ho sé perquè la vaig poder fer a dalt de la bike, la Betty també.

Si bé és veritat que les pujades es feien molt imprevisibles, no aconseguia memoritzar-les, i les baixades a mesura que les voltes anaven passant cada cop em feien més respecte, entre d’altres coses per aquesta humitat tan intensa que feia que les nombroses arrels i pedres escairades tinguessin un aspecte relliscós, no dic que ho fossin perquè mai vaig relliscar en baixada, sí escalant a un dels punts intermitjos, a metres de l’inici del Bobsleigh, a on havies de fer un pujador d’uns pocs metres de molta pendent i a on al ben mig d’aquest hi havia una arrel molt relliscosa.

En aquest tram, un fet curiós, el de rodar de nit sense les ulleres, volta darrera volta, curiosament en obrir la VW per deixar-hi les ulleres, hi vaig veure les de la Betty, és a dir sense dir-nos res els dos havíem decidit el mateix, pel fet que cap dels dos no ens hi veiem bé.  

Parlem dels ulls, dels ulls dels nostres Dracs a la nit de Finale, els llums Sigma Powerled, i Karma, no van funcionar correctament aquest cop, no sé el motiu, però no es feia de dia en posar-los en marxa, no veiem amb claredat el terreny, i això a mi a les baixades del Bobsleigh em va portar més d’un ensurt, tant que a partir de la tercera volta de nit sempre vaig calcular quantes baixades em quedàvem a les fosques, mai quantes pujades. Per sort quan vaig pensar això únicament havia de fer-ne quatre més, així ho vaig calcular i així va ser. Les bateries de la Betty van morir, va gestionar la càrrega de les mateixes, i va agafar un dels Kits del Powerled per funcionar amb piles, jo vaig haver d’agafar el segon, i just a trenc d’alba el meu Karma va morir de cop, just a la fusta.

A la nit feia fredor, no fred, armilla i Lite, sí, sí, i manegots, així com camals curts, aquests últims em van ajudar molt, molt, va ser com una protecció pels meus genolls, sembla que no pugui ser, però va ser així.

Després de la foscor de la nit, va venir la claror del dia, la llum, aquesta va venir seguidament, sense pauses, a on en un no res, tots els objectius a superar van canviar amb la sortida del sol. Ja no em preocupava si baixar o pujar, ara ja el càlcul era quantes voltes podria fer abans de les dues de la tarda, d'aquesta manera ja amb la dificultat de sumar hores al rellotge a on no aconseguia saber quantes hores em faltaven per acabar, també era impossible per a mi, calcular les voltes a fer en el què quedava de cursa.

Però calculant i calculant, el temps anava passant. A les sis tocades del matí, vaig coincidir al Box SOLO amb la Betty, des de quarts d'una del mig dia del dia anterior que no havíem coincidit més de vint segons com a molt, ara el mateix, jo arribava, i ella marxava en aquell instant, curiosament mitja hora després tornaríem a coincidir. Setze hores en cursa i crec que no sumaven més de cinc minuts els coincidits en cursa.

Quan surt el sol, neixen les noves esperances, quan cau, esperes a que torni a sortir per  veure nous horitzons. 

La sortida del sol a Finale és això, el què pensaves durant la nit res té a veure amb el que penses durant el dia.

Una nit superada, una nit que va marcar el sender del matí, una Betty reforçada, perseguint, i perseguint, un somni per a Freedoms.

Una bike feta per a senders locals, no va poder amb els corriols de Finale Ligure, concretament als de les de les 24 hores. A cada volta mirant de refer les traçades per mirar de disminuir com fos els cops secs a la roda del darrera, el fet de baixar la pressió del Maxxis, de ben segur va ajudar a què no anéssim a destrossar el tercer radi, però no va evitar què la llanta deixés de girar rodona, i això a cinc voltes del final, eren moltes voltes, fet que va indicar-me que el ritme havia de baixar i molt, si no volia intensificar aquesta deformació, dit i fet, si va ser una coincidència o què va ser, però cedir la roda i coincidir al circuit amb la Betty. Jo a aquest punt estava capficat, la roda portava ja moltes hores concentrant la meva atenció,  si bé vaig pensar que coincidir amb la Betty m'ajudaria a aquest propòsit, la veritat és que el va accentuar, la Betty no rodava lenta, en cap cas, i això implicava seguir notant aquests cops secs, però la seva companyia em feia sentir-me un xic més tranquil, jo no li vaig dir res de la  roda, però en Javi li va dir.

No sé perquè a poques hores de finalitzar la cursa, rodant els dos Freedoms Catalonia junts, si bé a la darrera volta sí teníem previst fer-ho, el fet de coincidir unes hores abans, va fer que a cada pas per l'arribada els crits d'ànims de Catalunya-Catalunya, volta darrera volta que ja havia escoltat durant tots els girs sol, ara s'havien multiplicat, i això em feia sentir molt i molt bé, és que en Riccardo no va parar d'animar-me, d'animar-nos a cop de veu cridant el nostre estimat país, quin honor, quina satisfacció rodar de Freedoms Catalonia, OMG, OMG, OMG. Quina satisfacció escoltar el nom del nostre país pels altaveus de les 24 hores SOLO de Finale Ligure.

O sigui que la coincidència dels dos Freedoms va passar a ser un amplificador de potència de l'esquadra de Catalunya.

A tres hores del final de la cursa, volíem fer mínim  dues voltes, i de poder ser anar a per la tercera, de fet el problema no era que no anéssim a ritme de poder assolir la tercera, si no a quina hora entraríem per l'arc d'arribada, i un dia us explicaré el perquè d'aquest pensament, en primer terme poder creuar l'arc, en segon terme fer-ho a una hora popular, vull dir, no volíem arribar quan tota la festa ja ha posat punt i final, i així estàvem.

Al darrer pas pel Box SOLO, ho teníem clar, anàvem a per la tercera, eren l'una tocades, amb aquestes va arribar l'Enrico que deia que no podia més, que ja en tenia prou, però clar, hi érem nosaltres, i no vàrem parar fins a fer-lo canviar d'opinió, i els tres en Single Speed vàrem enfilar a conquerir la darrera volta, els tres junts, tots tres, tres bikes de Cromo, Single Speed, dues 29er i la meva bike.

El darrer pas per meta apoteòsic, però això apoteòsic, a un ritme de mil dimonis, què li va passar pel cap a la Betty, el què us deia no perdre'ns la festa de l'arribada, però havent rodat passades les dues, i aquest va ser el pensament que va marcar la darrera volta, vàrem deixar enrere a molts bikers, el ritme de la Betty va ser dur de seguir, l'Enrico em mirava i no parava de dir-me que havíem quedat que si venia rodaríem lents, la Betty no cedia, i no cedia, a cada biker que passàvem, es sumava a la roda del darrer a la darrera pujada n'érem uns quinze, rodant tots a roda, la Betty els havia motivat a tots, l'Enrico i jo rèiem, de bones sensacions, i em diu,  quina mena de sang té la teva dona que sempre que hem coincidit em deia que anava bé, i ara a la darrera volta segueix encara millor, jo vaig obrir les ales del meu Drac, normal, normal, normal.

Els Bobsleigh, el darrer, i pas pel Box SOLO, per sota dels 55 minuts dels 90 previstos de rodar lents, i en arribar a l'estora vermella ens aturen, eren les 14h06', i el control fa passar a la Betty al capdavant de tots, comunica per radio que la catalana ja era a l'arribada, i resta sola amb el control, nosaltres tots darrera a uns metres, passats uns minuts, sentim que pels altaveus canten el nom de la Carolina Casacuberta de Catalunya arriba, tercera en categoria absoluta, el control li dóna pas.

 La pell en rememora-ho se m'eriça, OMG, i la Betty s'enfila i rodant per sobre de la catifa vermella fa el gir de l'arribada i entre aplaudiments creua l'arc d'arribada, ens mirem amb l'Enrico que em diu,  és una merescuda tercera posició, una Single Speed tercera a la general absoluta fèmines, dos minuts després ens donen pas a la resta de bikers, que també creuem l'arc d'arribada.

L'arribada de somni, ja era hora, ja era hora, a la tercera va la vençuda, poder creuar l'arc d'arribada de les 24 Hours SOLO de Finale Ligure, OMG, OMG, OMG.

Després de la Betty nosaltres dos, l'Enrico i jo mateix, mtb, mtb, mtb.

Una arribada de somni que premia una perseverança, si no feiem el test Finale, no hi havia Canberra 2013.

Després d'una arribada com aquesta semblava que el millor ja havia passat, res més lluny de la realitat, teníem un present per rebre, i va ser senzillament emotiu, molt emotiu.

Com va ser, com va ser, a on un cop a dalt del podi, un cop la Betty va pujar al podi a categoria absoluta fèmines, érem a un terç del destí.

I quan ja es retiraven les tres noies del podi,  l'organització atura la Betty, i fa sortir del podi les dues fèmines, la primera i la segona classificada de la categoria absoluta, quedant al podi la Betty.

Una única fèmina en Single Speed, segon podi per a la Betty.

A la propera si Déu vol seran de costat amb l'Ausilia la Campiona entre Campiones en Single Speed, et vàrem trobar a faltar. 

Després de la Betty, vàrem ser sorpresos, els Freedoms, l'Enrico no, ell és un gat vell, i cridats a podi els Single Speed homes, dies de Single Speed, i amb la Betty vàrem compartir podi, com sona, com sona, a Finale, a les 24 Ore de Finale, OMG, OMG, OMG, dos Freedoms Catalonia al podi de Finale, OMG, OMG, OMG.

Van ser minuts de molta emoció, de molts pensaments de goig.

I quan creiem que tot arribava al seu punt final, un altre cop res més lluny de la realitat, encara més temps de Freedom Catalonia al podi de les 24h SOLO de Finale Ligure, l'organització crida a podi a tots els podis d'aquesta edició de les 24 Hours Finale Ligure 2013, OMG, OMG, OMG.

I per rematar darrers instants al podi amb tota l'organització, què més podem demanar, què més?

Quina imatge Déu meu, quina imatge, els Freedoms Catalonia enfilats al podi de les 24 Hours SOLO de Finale Ligure 2013. 

No és un podi més, mai podrà ser un podi més, el portarem al cor, sempre, del 2009 fins avui el cor ens ha bandejat amb força, molta força, a la darrera participacio la WEMBO del 2012,  a on la Betty es va proclamar sub campiona del món de 24 hores SOLO categoria Single Speed, els nostres cors ploraven absències, i ens va costar una aturada a la nostra posició més ventatjosa, la de caçar PROS de nit, va ser el què havia de ser, ara passat un any d'aquella trista i plorada nit, va per vosaltres que no sou amb nosaltres, per a tots els que hem perdut des del 2009 fins avui. Finale té el seu lloc al nostre cor, sempre.

Quan tot està de la teva part mira de gaudir, i gaudir, i gaudir, no hi cerquis barreres, perquè aquestes ja vindran soles, segur, de ben segur, nosaltres ara som a aquest punt dolç, dies de MTB. 

Tots els membres del Staff organitzatiu es mereixen les nostres felicitacions i respecte. Vam tenir ocasió de fer-ho personalment, aquest any tot era calma. No s'arriba a la quinzena edició d'un esdeveniment, si aquest no està ben organitzat, i Finale és Finale. Cal anar-hi per viure-ho.

Després d'aquests instants va venir el propi i entranyable de la nit del diumenge a la SSEC2013, ara a les 24h SOLO de Finale Ligure 2013, aquest representat amb un dinar, i tant que sí, i tant que sí. Però aquest ja serà motiu d'una propera crònica, d'instants Finale, mtb, mtb, mtb.

Dies de SOLO.