Exciting times.


The ideas, thoughts and actions in life are just like riding Skyline at Storm-Lo: find the flow and enjoy the ride!

SingleSpyder.

dissabte, de novembre 09, 2013

WEMBO 2013: Australian Perspective - Part 2

I don't think I have ever been so relaxed before a 24 hour race than I was before WEMBO 2013. Perhaps it was the lack of self imposed pressure to perform. Perhaps it was because I had been so busy having a good time with Betty and Bob that I didn't have a chance to stress. Maybe it was that day trip to the coast on the Thursday, or more likely, all of the above.


We has attended the rider briefing on the Friday arvo and were generally amused by how serious most of the racers were. Not to mention the fact that there were so many Aussies. It really did have the feel of an Aussie national series race. While various members of the 'Elite' group worried about feeding rules and the legality of earpieces while riding, we were thinking more about what beer we would drink with dinner (it was of course our WEMBO Edition Pacifica Galactica, a mid-strength red ale with plenty of hops...drank the last of the keg last week).

Us estimem!

A nervous excitement definitely started to build that afternoon as we charged lights, packed food, made up drink bottles and did last minute checks to the bikes: yep, two wheels, one gear, squeaky horn, functioning brakes. God damn I love single speeding!!!

Storm-Lo at night
That night, Phil threw together a great simple pasta meal for us, I pulled out the magic chocolate with popping candy, and it was time to sit back and listen to Bob's coaching session.

Funny thing here, I'm a pretty head strong and stubborn individual that likes doing things my way. I'm always keen to learn, but sometimes I can be slow to adopt a different way of doing things. Given that I've done something like eight 24 hour solo races, it might seem strange that I was taking a coaching lesson from someone who has done about half that number. Nothing strange at all though, it was the perfect storm with me so relaxed that I was ready to try a different approach. I'd spent the whole week thinking in Castellano and trying to learn Català, so my brain was thoroughly ready to take on a Catalan approach to racing en canvi de the Aussie way.

Betty and Bob showing us how it's done.
Bob's approach to 24 hour racing is more a philosophy of riding than a race tactic, something that really appealed to me. I'm not going to go into the details, suffice to say that it was all about staying focused, riding your own race and ending strongly.

Soaking up Bob's philosophy with Bob on my tail.
The one bit I will share here in a little more detail is the idea of visualising how you want the race to play out. Not visualising the result on the podium, but visualising how you want to be feeling, coping, experiencing and just as importantly, visualising how your mates are going to be. The idea being that if things are panning out how you visualised, molt bee, if not, then you have to change something. Maybe it means riding slower, maybe it means riding smarter, maybe it means eating more (or less), maybe it means drinking more. The trick is working it out and fixing it.

Betty, Phil & Bob doing a congo line.
The other component of this was accepting that there will be a time, probably in the early hours of the morning, when things will feel terrible and part of you will want to throw in the towel. Instead of dreading this moment and letting it rule you, welcome it, accept it as natural, take some time to ease off and find your rhythm again, then "return to normal", whatever that might be.
Threading the needle at the top of Echidna Gap with Phil on my tail.
I guess it is like embracing the flow of 24 hour racing. It's the obstacle on that flowy track that you have to absorb and move with, because if you fight it, it will throw your rhythm and enjoyment all together and you will lose the flow. 

Being on a fully rigid bike, this is vitally important both metaphorically and literally!

The philosophy of racing aside, Bob also had a very accurate prediction of how many kms would be necessary to make the podium and a prediction of how many the winner would probably do. Needless to say, he was pretty well spot on.
What goes on in this man's head? I am privileged enough to have been given a few insights and I live in awe.
The morning of the race we had a relaxed breakfast of banana bread toast, fruit and coffee. Loaded up Henry with all the gear and were out at Storml-Lo setting up our site by about 9.30.

How many Catalans does it take to reach the same height as an Aussie?
Sandwiches and fruit were prepped, other food items organised, lights laid out ready to go, broccoli and custard (the race nutrition of 24 hour champions) was set, and the flag was flying!
The secret ingredient.
Before we knew it we were suiting up in Freedom and last minute checks of cleats were being done.

Oh Yeah!
At the start line I did the same thing I had at Finale in 2012, hung at the back with Betty and Bob. Funny thing is, last year I was hanging out with strangers and at the back because my legs were rooted. This year I was hanging out with friends and at the back because Betty and I wanted to let everyone go so we could do the lap calmly together. The plan was to ride together until the top of the mountain, at which point we would each start riding at our own rhythm.

The serious end of the field ;-)
What a beautiful girl! We miss you Betty!!
I'd never started a race so calmly and relaxed, nor had I ever felt so content. By time I hit the downhills I was pinning the corners and letting the flow takeover. My energy levels were high and I actually wondered if I was taking things too easy? Nevertheless I continued riding well within my limits and had the great pleasure of riding partial laps with Betty, Bob and Phil during those early hours as we all tended to meet up back in transition as we took things nice and leisurely during the hot afternoon.
Phil doing his thing, everything going perfectly.
Around us the race for the overall lead in Elite had started hotly. My good friend Don McEdald (aka Ed McDonald) had gone out hard, knowing he didn't have the fitness to win but that he had enough to make the other guys hurt for a few hours. By all accounts he even had Mr English worried! Twice the Don lapped me while he led the race and my heart swelled with pride for him. It also filled me with a tad too much enthusiasm for speed.
Afternoon tea?
I had one small wake up call after the Don's second pass, when I decided to start hassling a mate on his dual suspension single speed, which saw me leave the trail momentarily and lose some skin on my arm, but other than that it all went seamlessly! Come the evening, as many riders on the trail started to complain of fatigue and how many hours were left, I was still feeling fresh and almost felt like crying when I realised the race was already over a third done.

Night falls on Storm-Lo.
The night is my favourite part of 24 hour racing. The pace slows a little and the mystery and beauty of the event settles in. There is a strange sense of reverence in transition as you pass through in the middle of the night. There is also a sobering realisation that some of your comrades have hung up their bikes for the night, beaten by one thing or another.

Making the most of the night.
Most of the dark hours passed without a problem, but come the pre dawn hours my lower intestines decided to cause some fun with a small case of the "squirts". I didn't really think much of it as I stopped to use the facilities, but the next lap saw me exhausted and sleepy! The sleepiness was something new for me and while I tried to treat it like any other low moment of the night, the more I eased off the sleepier I got.
The ghosts we become as the night works its magic.
The dawn lap saw me stopping repeatedly on track to relieve myself and walking my bike over obstacles because my energy levels were so low I had no confidence left on the bike (my body was expelling nutrients faster than I could consume them). I was ready to give up, the sun had risen but my spirits were as low as could be.
The undeniably beauty of the sun rising on Phil and his Salsa.
Then a strange thing happened. Some friends rode past and told me I was in second place in Single Speed. I didn't believe them at first, but the mere possibility meant that I had no right to give up. I dug deep, rode the rest of the lap with new energy and had a quick race meeting with André, our buddy back at the tent. It was true! I was in second and a lap or so up on third. It was time to do the Freedom jersey justice and time to implement the final components of Bob's strategy: finish strong!
This is that moment with Andre and Bear, getting ready for the final attack.
My body was still being less than compliant in terms of losing nutrients, but I was winning the battle. I set out to do as many laps as I could before 12pm with a clear intent to make sure I achieved that last lap with strong legs. I was once more flying around the course, whooping with delight and even managed to regain time on 1st place, probably leaving her somewhat confused by the speed with which I passed her. No matter, there were too many laps between us for me to achieve anything other than a dignified second, but that was the whole aim, a dignified finish.

Totally focused and totally committed during the final hours.
This was where the final pieces of the visualisation all came together. Going out for one last lap not long after 11am, enjoying every last minute of it, then finding Phil, Betty and Bob waiting for me on the last kilometre. It could not have finished better. Team Freedom passing under the arch together with the flags of Catalonia flying proudly in the hands of André, Bear and Alicia!

Coming home as a team!
These are moments that money cannot buy and words cannot express. Moments when race placings become irrelevant. These are the moments that become the precious memories one will carry to the grave. World titles are won and lost every year, but moments like that can never be taken away!

Picture perfect!
These are the days of the Austral-Catalan dragons!

Dies d'aventures

OMG.


Aquests horaris són. 

Com m'agrada el MTB. 

Un dia curiós el d'avui, on és el sol?


A minuts de fer el primer cafè, Bec, Phil, clar que yes. 

Tot a punt per l'aventura

MTB, MTB, MTB. 

Que bé acabar el dia amb un inici com aquest. 

Tot a punt per la primera aventura, OMG, OMG, OMG. 


Bateries carregant, i tant que sí, les dues bikes en bones condicions, i nosaltres descansant, jo concretament esperant la marxa de la foscor i l'arribada de la llum. 


Com tot, pausadament des del Mirador del Drac dies de molt Single Speed. 


D'aquí a res ja us podré proposar de compartir el primer cafè de la jornada, dies de molt MTB.

Els dos Dracs descansen, el meu mentre hi penso em mira, he de creure que confia en què el seu genet té previst detall a detall el proper Vol, el proper Vol de Drac. 

Vaig a mirar de descansar, mtb, mtb, mtb. 

divendres, de novembre 08, 2013

Tardor del 2013

Amb la primavera dues estacions de les quatre de somni. 

Aquests darrers dos anys la baixada és més marcada, hivern i estiu ja són estadis pels més agosarats quan parlem de pedalades a hores extremes.

Tot i que podrem millorar i molt aquest apartat, segur, i en això estem. I fins i tot podrem rodar millor que abans de patir aquesta caiguda del rendiment a temperatures extremes, molt millor. 

Avui, com ahir parlàvem de les properes pedalades a fer, ara motivat per la lenta digestió de la participació a la WEMBO 2013 d'Austràlia, estem fent una dieta lleugera de bike, pel què fa referència a pedalar, no a temes de MTB, aquest estan presents com sempre, o segurament aquesta lenta digestió accentua encara més les converses de bikes, bikes, i més bikes. 

16°C al Maresme a les 7 del matí, 9°C al Vallès  Oriental.

Avui sembla que és el darrer dia dels propers dies, a on la temperatura serà més benigna, i nosaltres no estem pedalant, que bé, que bé, la digestió de l'aventura està siguent lenta, molt, mai massa, i això fa que les jornades caminin sense pauses, sense velocitat.

Poder gaudir com ho estem fent i d'això ja fa quasi un mes, no té escala a on poder mirar de posar-hi una mínima referència, a un dia com avui érem a la Xina camí d'Austràlia, aviat és dit, dies de molt de Single Speed.

L'arribada del cap de setmana té dues propostes de bike de molta intensitat, una Trinxa, una amb l'Home del Montseny, la primera no té la component del temps a favor, la segona sí, o això sembla.Dic de molta intensitat perquè a les seves propostes hi cal sumar sempre en un cas cent quilòmetres més dels proposats, i en el segon cinquanta més, que està prou bé, la dificultat està en les hores de sortir nosaltres de casa per ser al punt de destí origen de la sortida. De ser les temperatures d'aquesta setmana tot perfecte, però no serà, segons els pronòstics, així. 


WEMBO 2013.

De fet si ens proposéssim seguir i prou la proposta rebuda, segurament seria un xic més planer, cada casa proposa a la seva manera, nosaltres en el nostre cas, vivim a SV, i això implica perquè ara estem en aquest tram, que avui per avui, demà no ho sé, les sortides tenen punt partida, des de casa, comencin a on comencin les propostes, fent referència a l'àmbit local, en aquesta ocasió a Arbúcies, aleshores arribar-hi a l'hora d'inici de l'aventura ara a la tardor si el pronòstic va agafat de la mà del fred i la pluja, ens costa d'imaginar la nostra assistència, però mentre ho intentem programar tot agafa la seva millor dimensió.

Podem posar en marxa la VW, sempre ho podem fer, de mentre però la proposta des de casa és no fer-ho. Bec es podria dir de nom June, és basc, ho estic meditant. I té molt de sentit també perquè la Thurman té els meus respectes, no per la temàtica que implica, però els noranta, el segle passat tenien d'altres vents que impulsaven les veles de les naus insígnies. 

Dies de molt de MTB. 


Fem un cafè?

Clar que yes.

Tot tremola

Pel fet que quan passen coses, senzillament quan això passa, per petits que siguin els esdeveniments, les sensacions són de moviment. De fet objectivament puc dir, com més petits són els esdeveniments que vius, més bé et sents, curiosament sembla que hauria de ser a l'inrevés, doncs no, l'emoció més genuina és darrera de l'arbre més proper.

Fa una estona desl del Mirador del Drac. 
No estic contraposant res, vull dir les grans coses són, i tant, i el dia a dia marca, indica, vols ser gran? viu grans esdeveniments, així som a on som, i no és una generalització, vull dir estem prou bé visquen al so del moviment de les petites coses, tot i veure que les grans marquen un altre to diferent, en aquest cas però no ens decidim pel camí diferent si no per les coses més proporcionades a les nostres possibilitats reals, és a dir, les petites

Seguir aquest tipus de tram comporta una certa i més que probable invisibilitat a ulls dels més propers, i és lògic que sigui així, pel fet de ser les grans coses les que marquen qui és qui en el dia a dia, a nosaltres mateixos, a mi em costa valorar cada petit detall perquè tot ens crida a mirar cap a les grans formes, cap a les grans coses. 

Un aspecte és clarificador, la capacitat per valorar els riscos, vull dir, la situació que tenim per poder veure quin són els riscos de cada vegada que vols moure coses grans. Un punt que ajuda a clarificar a aquests és des del primer instant que ho veus gran, que veus una cosa gran,  ja entres en zona de risc, que no ho vegis gran no descarta que ho sigui, és veritat però si tenim la sort de veure que ho és la valoració objectiva dels riscos es fa obligatòria. Si no ho veus, aleshores caldria una segona aportació més densa que l'actual, però en tot cas seguint amb el fil de l'exposició, dins de les nostres possibilitats de visió vers les necessitats de fer de cada tram, abans fins i tot millor no fer, que entrar a zona de grans coses si aquestes no veiem com lligar-les, en el sentit de com fer-les anar agafades de la mà de riscos proporcionats

La Catedral. 
Un aspecte ens pot ajudar, les coses grans ho són, les de coses de  grans dimensions ho són per la seva tendència i recursos disponibles per fer-ho, com la imatge que us exposo, 600 anys i és gran, certament, certament. 

Els humans no estem preparats per assumir riscos, els humans no podem deixar de prendre'ls. 

Dies de molt de MTB.

Avui des del Mirador del Drac decidiré coses petites, poques això sí, masses sumarien dimensions massa grans. 

Un cap de setmana ple de propostes de bike, i dintre dels petits trams, la lleugera millora del pronòstic del temps, sembla que demà la pluja no vindrà, i per tant únicament d'entrada haurem equipar-nos pel fred, no per la pluja. 

Seguint aquest sender la jornada d'ahir va venir marcada per aquest indicador, el de la temperatura, i que de ben segur serà el tema a casa de les properes setmanes. 

De fet parlant ara de fred, Canberra marca totes les sensacions, de mirar de no repetir les sensacions viscudes amb la baixada de les temperatures de l'arribada de la nit, res similar a aquestes ha de ser proper a les nostres aventures de bike a les estacions per on estem passant, per on haurem de passar, a on sense les baixes temperatures no tindrien motiu de ser, és cert,  i a on ser-hi gaudint volem que sigui la tònica de cada jornada de bike. 

Demà tenim la primera oportunitat de fer, coses petites, sí, ja ho sé, per això, per això, clar que yes.

Equipament, bikes no, perquè estan a punt, i horaris, els dos temes cabdals d'aquesta setmana per afrontar les dues primeres aventures d'aquesta setmana pel què fa a bikes, ho escric, hi penso, mtb, mtb, mtb.

Canberra.
Fem un cafè? 

dimecres, de novembre 06, 2013

Dic de mirar

Pel fet que millorar les dues bikes passa per haver definit molt clarament quins són els aspectes a evolucionar.

Aquests els  tinc clars, el què no tinc clar és com, i també per tant podria ser que no pogués ser, que quedéssim aturats sense poder arribar a fer aquestes millores. El motiu, no veure com portar-les a terme.

De fet part de l'aturada de l'arribada de components nous per les dues bikes és per adonar-me que aquests components van agafats de la mà de pèrdues de fiabilitat, i aquesta pèrdua de fiabilitat a la vegada aporta un aspecte molt positiu de les prestacions de la bike. Aleshores, i no és una pregunta, com decideixes? vull dir, com equilibres decisions que comporten una pèrdua de fiabilitat amb la necessitat que aquestes també aporten, com ho és la millora de la prestació?

És en aquest punt que quedem aturats, ens ha portat anys aconseguir rodar en bikes que durant 24 hores no requereixen de cap manteniment, ja portem tres participacions sense cap mena d'incidència, ni requeriment dels mínims manteniments lògics de les dues bikes. 

Per què aleshores aquesta visió inicial, ara aturada, de mirar de millorar les prestacions de les dues bikes? pel fet d'haver participat a la WEMBO a Canberra. 

Vull dir,  el motiu neix un cop acabades aquestes darreres 24 hores. 

En el meu cas està clar, les possibles millores passen per un canvi de rodes i frens.  

Un conjunt DT240SS/180/Aerolite/Crest, i uns frens R1, 160 mm. en el cas de la Betty no hi ha una aportació de millora de prestació que no vingui amb un regalet desagradable a sota del braç. 


La Vicious persegueix evitar el problema del trencament reiterat del nucli, en porta tres a data d'avui, i alleugerir el pes d'aquestes rodes l'objectiu, ens atura el concepte de bike, i en aquest punt l'arribada dels R1 queda a un punt mort, pel fet que les rodes i els frens sumen una certa millora de pes, pero de no ser aquest conjunt  de rodes, les  altres rodes candidates a venir no aporten cap millora a la bike, a l'inrevés, més pesades, i de dubtosa fiabilitat, això sí adients per a la Vicious, com a conjunt de bike.

Formula R1.
Per aquest motiu no salto tampoc a fer el pas als R1. Penso, els XTR em van molt bé, i amb les bieles XTR reformades, fan el conjunt


Una mica aquestes possibilitats van en la línia dels pedals, que per salvar Canberra vàrem haver d'utilitzar els dubtosos Shimano XTR, la darrera versió d'aquests, perquè els Egg Beater no podien continuar rodant pel problema de les molles d'aquests. Ara costa més calar i descalar, tenim menys moviment lliure lateral del genoll, i en darrer terme perdem visió de conjunt com a bike, ja ni parlo del pes. Però és que no hi havia una segona opció, Shimano XTR o Shimano XTR. 

Costa fer millores, quan creus que toca fer-les, però aquestes no venen mai  soles. 

Decidir sobre una base d'equilibri, aconseguint les millores perseguides, i poder deixar fora del pac els punts negatius d'aquestes és el que ens ha portat a on som avui. 

Crec que no hi haurà canvis, fora dels conceptuals, seguint el criteri d'abandonar els components de gama alta a la Vicious, i acabar de decidir el tema dels pedals de les dues bikes, tot i que aquest darrer punt no té avui una sortida, sortida visible.

Shimano Deore 
L'anada a un grup Deore complert per a la Vicious a excepció possiblement d'una boixa específica Single Speed, ara per ara els punts a decidir de gaudir mentre ho fem. Ho escric i un petit somriure em ve tot seguit, en el meu cas, el de la Vicious té tot el seu sentit, noen el cas de la Longboard, pel fet de ser una construcció que va partir des de zero. Vull dir que darrera de la Spot Brand hi ha tota una correlació de petits factors que comporten aquesta construcció de components, i no una altra. El retorn puntual al Belt Drive una necessitat, i per tant l'arribada de nous elements de la marca es fa necessari. Aquests dos darrers aspectes no estan aturats, pel fet que són escenaris que no generen dubtes.

Shimano Deore. 
Deore?, sí, sí Deoriste convençut, des dels 2007 que vull fer aquest tram, ara és hora de posar-hi fil a l'agulla de manera decidida.

Belt Drive CT. 
El tema Belt Drive, no té una raó de funcionalitat, la cadena va molt millor que el Belt Drive, una cadena Shimano 7/8v. roda sense fer cap mena de soroll, ni presentar un deteriorament significatiu durant mesos a una mitja de 500-600 Km. mensuals, està prou bé, no puc quantificar els quilòmetres que dura, però de les tres bikes Single Speed no en faig un balanç de problemes amb aquesta proposta de cadena. Amb el Belt Drive, no podem dir el mateix, soroll molt molest, que tots i cada un dels bikers amb qui hem coincidit amb Belt Drive tenen el mateix problema, i en el nostre cas, petits talls a la corretja no ens donen tranquil·litat, com sí que ens la dóna la cadena convencional. Tot i així, saltem puntualment a Belt Drive pel què fa a la Longboard.

Onza Canis. 
Tema pneumàtics de les dues bikes, no saltem a Onza Canis, seguim amb els Maxxis Crossmark i Ardent LUST.

Maxxis Crossmark.
Pesats, sí, zero problemes també.


Maxxis Ardent.

Dies de MTB.

dilluns, de novembre 04, 2013

Sly Fox

Today's commute to work involved a diversion through five different nature reserves to enjoy as much dirt as possible en route to visit the Sly Fox.

The Sly Fox is a friendly local Canberran who has set up a cafe on one of the main bike paths, where he serves coffee and cakes from 7.45-11.00 each weekday morning.


Today he was being kept company by his mate who works at one of the local bike shops. He was offering free bike repairs, and after a quick appraisal of my trusty singlespeed steed he offered a free chain clean and lube (hasn't been cleaned or lubed since WEMBO!!).


So I just sat back and enjoyed the coffee!


Not as good as Phil's, but pretty damn fine!

Oh yeah!


Jornada de mirar

De mirar enrere, res més. De fet mirant i prou al punt a on som les coses ja passen soles, no cal fer, mires i tot roda. No he dit , ja fa temps que no és important.

La tornada d'Austrália ha marcat un nou tom, o vell millor dit. Ha remarcat el tram a resseguir, el de puntualment mirar i no fer.


Storm-Lo.

M'hauria agradat definir nous aspectes de les bikes, un cop a casa, Això no ha pogut ser, no tinc dubtes, sí conclusions que sense ser contradictòries, són indicadores de temps de mirar i no tocar. 

Ara per ara tot seguirà com fins ara, les possibles evolucions de les bikes, de ser, no seran ara. 

Un cop ho tingui clar, el quan, tot seguit us ho exposaré.

Dies de MTB.

El mateix passa amb l'equipament, pendents de. 

Des del Mirador del Drac, dies de Single Speed. 

Tubular, XTR, 29er

This new Shimano carbon fiber tubular 29er rim isn't borrowed from the road line nor is it a rebadged model from someone else. Rather, Rabobank-Giant mechanics tell us it's a dedicated model

Interessant, molt.



Dies de Single Speed.

diumenge, de novembre 03, 2013

Fork&Co



OMG, clar que yes.

Black Dream

Ja va ser al Blog, certament,  ara torna, i no per segona vegada, ni serà la darrera.



MTB, MTB, MTB.

Divisions

Perquè el Blog no vol  frenar inèrcies, mtb, mtb, mtb.



Demà les deixarem reposar, avui es veu que no.

Dies de MTB.

Couplers

Això seria possible en una altra vida, segur, segur, segur.



Dies de MTB.

Com?

Quan el cor et fa un truc de tantes i tantes notícies interessants.



Dies de molt de mtb, més encara.

Cremant etapes

Tot sura, tot.



MTB, MTB, MTB.

NAHBS, propera aventura, entre una fila llarga.

Campions



Dies de molt de MTB.

OMG

Existeix?
Racer, Racer, Racer.

Sola PRO

Cafe Racer SL

MTB, MTB, MTB.

"Carbon fiber and butted titanium continue their successful partnership in the Sola PRO. Telepathic handling and light weight are two of the frame’s hallmarks. Even with its XC race pedigree, the Sola PRO is versatile enough for all-day adventures and excels on climbs and singletrack."

Com m'agrada aquesta proposta, OMG, de 10/10, Bec, és legal?

Estudiant, no decidint

Si les més de tres-centes entrades interessants d'avui no haurien de ser compartides al Blog.

Fasterkatt
Tram Betty?
El ritme de consultes de components, equipaments, temes relacionats amb l'alimentació, s'han multiplicat per deu mínim després de l'aventura australiana. Dic tres-centes per ser prudent, perquè supera les mil segur, i totes interessants per a mi.

Però és que el moment és molt dolç, aleshores crec que seguirem a on som ara.

Clar que yes.

Per el N1

Silvio t'estimem.


Dies de MTB. 


Tinc pendent la crònica del diumenge a Cogne. 


Phil, Bec, el nostre amic us enamorarà, com ens van enamorar a nosaltres l'Andre i l'Alicia.  

Dies de Single Speed.

Per Finale


Clar que yes.