Curiós, dos caps de setmana a on la ruta té com a fet copçador la presència de barreres arquitectòniques que no permeten el pas dels vehicles motoritzats. I decidir-me per fer aquests trams res té a veure amb elles, si no amb el què signifiquen per a mi aquests llocs.
De fet és per a mi curiós, ho dic perquè el Turó de l'Home la setmana passada, Cap de Creus aquesta, i seguidament em ve al cap el Gorg Negre de Gualba de Dalt, perquè la seqüència és aquesta deu tenir a veure amb motivacions particulars, segur, que no atenen a patrons lògics, segurament tampoc racionals, però sí emocionals.
Després de fer el Turó, les imatges que tinc al cap són la dels colors, sempre, sempre, sempre la tardor per a mi al Montseny ve vestida d'una component protagonista com ho és la dels canvis de tonalitats, després de fer el Cap de Creus, les imatges són inexistents, únicament tinc sensacions, una en concret sobresurt sobre totes les altres, la immensitat.
Fer dues sortides SOLO a aquests dos llocs tan significatius per a mi no pot anar lligat a res més que a dotzenes i dotzenes de pensades, lligades totes a fotogrames de moments viscuts, tots però tots sense excepció relacionats amb instants, moments, estones que defineixo com a memorables, innoblidables pel sol fet de ser rememorades automàticament en tornar a ser a aquests espais de somni.
Jo literalment ara mentre miro de compartir l'aventura d'aquest cap de setmana a l'Alt Empordà, mentre cerco els mots que puguin apropar-se a l'experiència viscuda mentre hi era, mentre faig aquest exercici penso amb els bikers, amb les amistats amb qui he compartit aquestes rutes, la darrera és inevitable que la relacioni amb molts noms, la del Turó no, aquest va lligat principalment a una percepció interior poc plural, en canvi Empordà va agafat de la mà de lligams d'amistats, no pas d'espais sentits com a propis, segurament pel fet de ser quan hi sóc una mica a un espai germà, sí, però segurament aquesta sigui la limitació, o millor dit possiblement aquest sigui el plaer de gaudir-ne de forma molt diferent vers l'aventura viscuda al Montseny. I està bé que sigui així, gaudir de cada entorn de manera singular i intransferible. No sé si aquest darrer mot és l'adient pel fet que aquesta crònica segur que transmet una part de la intensitat viscuda a aquesta aventura a l'Alt Empordà, per tan transferible, d'aquí la contradicció que us esmento.
Un inici de l'aventura a la rotonda de la sortida de l'autopista de Sant Celoni, com? sí, sí, venint de SV per Collsacreu en arribar a aquest punt un colapse, però un colapse, la meva intenció inicial era anar a guardar la VW a SC fer ruta pel Montseny, o pel Montnegre, i finalment tornar cap a SV en bike deixant la June descansant a SC. En veure la saturació del trànsit vaig decidir entrar a l'autopista i fer camí direcció Nord, cap a on? no és important, Amer, Banyoles, Olot, Girona, Roses, aquesta darrera població va ser recepcionada amb determinació, i per tant sense demora aquest va ser el destí triat per començar una jornada de MTB rodador.
Un cop a Roses aquest cop la June va quedar al ben mig de la població, no a mig camí de la ruta cap a Cadaqués, per tant la ruta seria una mica més llarga, vaig pensar encertadament que com que tots estaven al Montseny a aquest espai Roses-Cadaqués-Cap de Creus no hi hauria massa gent.
Va ser una bona pensada, perquè no diré que no hi hagués una ànima, una mica com a les meves sortides a la nit per SV, a on únicament el Destructor Independent segueix detingudament el meu Vol de quasi dues hores, ara a l'Alt Empordà fent referència al tram de pista entre Roses i Cadaqués bikers, el què en diem persones en bike, vaig coincidir anant amb un de sol que venia, a la barrera del cantó de Cadaqués, sense salutació, aquesta va anar únicament en una direcció, està bé ser invisible, avui en dia millor ser invisible.
Un inici de ruta lent, pesadet, a on l'amabilitat dels caminaires va ser la nota predominant, somriures, i més somriures en els breus moments de coicidència.
Una arribada a Cadaqués curiosa pel fet de no fer cap aturada de rigor, un SOLO té això no t'atures i segueixes ara però per carretera ja no per pistes fins al Cap de Creus.
Mentre hi anava els meus sentits concentrats en l'anada i vinguda germana dels darrers sis quilòmetres de la pujada al Turó de l'Home, ara també rodant prudent els darrers cinc quilòmetres crec recordar amb uns autos podria dir com una mica de trontoll en trontoll, com? vull dir sempre circulant pel centre de la carretera i sempre passant molt justos vers el meu pas, però no puc dir res més que si no vols pols, millor no haver anat a Cap de Creus en bike, pretendre corregir aquesta conducció carinyosa, és a dir quasi entrant en contacte amb el biker per part de l'auto seria com voler reescriure l'història des que l'home va deixar de desplaçar-se utilitzant únicament les seves cames, no està en les meves mans, si més no fins avui, demà crec que tampoc.
Un cop a Cap de Creus un vent no diré intens, sí característic va fer que no fes cap aturada fora d'un breu instant per capturar un moment, després la tornada directament per on havia vingut, sense deixar de recordar les diferents possibilitats.
Mirant sempre d'evitar d'agafar fred, de fet des de Roses, als primers quatre quilòmetres a on la sensació no era massa bona, equipat de tardor, amb culot Gore Power 2.0, camals Sporful, tèrmica sintètica de màniga curta de Gore, mallot Alp-X Gore també de màniga curta, mitjons crec recordar Biciclista, calçat Dragon 2 de Sidi, gorra Spok, casc Cratoni Terron, ulleres Limar, sense els guants Hirzl, i els manegots de Gore amb la jaqueta Lite de Campagnolo que els primers a la darrera baixada a Cadaqués vinguent des de Roses, fins ja a la VW, i la jaqueta als darrers deu quilòmetres previs a l'arribada a la June van ser la cloenda d'un equipament que va funcionar d'allò més bé.
Tornant de Cap de Creus un cop a Cadaquès va implicar de poder menjar en marxa una coca de pinyons deliciosa, i dues mini porcions de coca de poma, amb tres quarts del bidó de 500 ml d'aigua durant tota la ruta va ser l'energia per fer aquest seixanta quilòmetres entre anar i tornar.
Si bé fins al quilòmetre quaranta les sensacions a dalt de la bike fins a aquest punt van ser les de sempre, com si el Vol no tingués caducitat, després d'aquest punt em va costar arribar a la VW, no per fatiga, crec, si no per unes molèsties en general, no em costava fer les pujades, sí les baixades a on cada cop anava més lent per aquesta sensació d'incomoditat intermitent, crec que era intermitent.
Mentre feia els darrers quilòmetres les darreres visions d'aquest indret tan emblemàtic, a on un mar pausat a les zones més protegides del vent, i diria que també a les zones més obertes, certament, feia que mentre el Sol anava indicant que era l'hora dels meus llums Cateye-Powerled, de fet tota la tornada va ser ja amb ells treballant, i concretament a la baixada fins a Roses a on ja era negra, negra nit, fet que em procupava perquè no tenia clar el punt exacte a on tenia aparcada la June, va comportar de tenir la sensació ara ja no de benvinguda, si no d'acomidament ja no d'un espai que també, si no d'un estat emocional intens que neix en anar, i que disminueix això sí lentament, en marxar.
Una sensació avui mentre hi penso, mentre hi anava, mentre hi era, després a la tornada amb la June des de Roses a SV llarguíssima, a on les pensades ronden sempre l'entorn de les emocions intenses, memorables, inoblidables, per favor, per favor, per favor, a un entorn com aquest mai li podré dir que no, OMG.
MTB, MTB, MTB.