Crònica de la SSEC2013 de Sant Gregori-Catalunya.

Pel fet que un cop les paraules em són properes, tot roda.

L'objectiu, quan et ve una responsabilitat com aquesta té un únic to, o ho fas bé, o ho fas bé, aquest és l'únic pensament, que no garanteix res, però sí que t'evita de distreure't.

Podré exposar moltes anècdotes dels darrers mesos, però millor anar directes al dimecres a les prèvies de l'inici de la SSEC2013 de Sant Gregori  a on estava a punt de començar aquesta aventura, la millor experiència que he viscut, i la que marcarà amb diferència el què ha de ser el proper tram.

Dimecres la Betty ja em deia què els primers bikers ja eren a La Pineda, teníem permís per ocupar els espais de La Pineda de Sant Gregori,  de dijous a dilluns, no dimecres.

L'arribada dels holandesos un dia abans va ser motiu de sorpresa, i de molts somriures a casa. De fet pel matí de dimecres nosaltres ja havíem de pujar a l'Ajuntament de Girona a portar la fiança pel pas de la nocturna de divendres.

Cada anada i tornada a casa, requeria de dues hores i mitja, per aquest motiu no era possible, anar i tornar cada dia, sí durant tot l'any mentre va durar l'organització de la SSEC, dues hores i mitja cada anada  i tornada a Sant Gregori i rodalies, ara que hi penso un temps proper a les anades o tornades d'Andorra de fa uns anys, sí senyor, sí senyor. 

El què no havíem lligat, pel fet que no havíem fet encara els preparatius, sí lloc per passar la nit, era dormir a Sant Gregori la nit de dimecres a dijous, i per aquest motiu el pla va ser, primer anar a l'Ajuntament de Girona per després anar directes a La Pineda a saludar als primers bikers Single Speed de la SSEC. Aquest era el pla, i aquest va ser l'ordre d'actuacions a fer, un cop a La Pineda des del primer minut,  fins el darrer, sempre un festival entre festivals, i tant, i tant.

Després de deixar  l'espai adequat amb taules i cadires per als bikers holandesos, nosaltres després de dinar, vàrem tornar cap a casa, havíem de preparar-ho tot, per ser fora de casa cinc dies.



Els preparatius per marxar fins dilluns, similars als d'un Roc, la diferència que pujaríem amb dos cotxes, i que a un punt jo havia de fer una visita a l'Home del Montseny perquè em fabriqués la placa que havia de ser col·locada al peveter, peveter que tot el grup de catalans des de la mateixa SSEC2012 de Floressas es va comprometre a entregar a Northern Ireland després de ser-nos adjudicada a Catalunya l'edició del 2013.

A Hostalric la Betty va fer camí cap a Sant Gregori, i jo vaig anar de pet al taller de l'Home del Montseny, va ser una arrancada cerimoniosa, la fabricació de la placa va ser molt emotiva.

Un cop al Campsite, tot es va tornar per a mi  confús, perquè la seqüència passa a ser una sub rutina frenètica d'imatges correlatives nascudes d'una programació prèvia de mesos, a on la feina feta durant aquests va caient com una cascada de peces de domino, a on unes van fent caure les altres, en aquest cas, tots els preparatius, cada un d'ells va seguint un seqüència a on l'objectiu és cuidar a cada un dels bikers europeus Single Speed, cuidar-los en singular, un a un,  i a on aquesta prioritat passa per sobre de tota situació, dificultat que es pugui presentar durant els cinc dies, sigui quina sigui aquesta, estava clar, i ha quedat clar, n'estic segur, perquè això després de la SSEC ens ha apropat a tots els europeus vinguts a Sant Gregori.

Dimecres a La Pineda.

Des de dimecres ens va quedar clar que la posició seria tota pivotada sobre un sol mot, intensitat.

Si una característica té un esdeveniment com aquest, és que poder dedicar-s'hi en cos i ànima, poder fer-ho sense haver de pensar amb res més, era un escenari conegut a casa, que podem fer, i en aquesta ocasió també, tot va caminar a que un altre cop  les circumstàncies ens deixessin poder dedicar-nos 100% a la SSEC2013 de Sant Gregori.

Disposar fa uns mesos de caps d'àrea, decisiu, deixar fer amb unes directrius clares, definitiu.

La primera proposta de compartir taula entre bikers europeus va ser acollida per a mi com a una única resposta, amb un únic clam, sí a tota proposta de compartir instants, de fet en tot l'europeu a una única no hi vaig assistir, tot i dir que sí, pel fet que va durar uns minuts, i jo no hi vaig arribar a temps, la resta, sempre però sempre vaig acceptar cada una de les propostes,  i cada una d'elles, va superar l'anterior, per simpatia, per calidesa, pel seu interès en compartir aquells instants amb nosaltres.

Pot ser això? ara ja puc dir que sí, abans de l'europeu no ho podia, ja no dir, ni molt menys pensar, ara puc dir-ho i pensar-ho, i tant que sí.

Dies de Single Speed, entre bikers Single Speed vinguts d'arreu d'Europa.

Feia anys que no feia aquest sender tan conegut, el de fas, o fas.

Dijous a la nit.

La primera gran proposta, la de l'entaulada intensa de dimecres abans de marxar a dinar entre els holandesos, la segona entre tots els europeus que estàvem presents al Campsite el dijous al vespre, crec recordar que propers a una quinzena, més el que van anar arribant de matinada.

Gran festival de germanor Single Speed el dijous a la nit, mare meva, mare meva, mare meva quina falta que ens feia, quina falta que ens feia poder gaudir,  la Betty i jo, d'un temps mort pel què fa a la SSEC, a on gaudir d'una bona estona. Aquest ja va ser el primer indicador que segurament tindríem possibilitats de caminar molt i molt bé.

Va ser també el primer indicador què,  gaudim de ser-hi quan l'entorn ens hi vol, tant senzill com això, oi que sí? i aquest entorn dels europeus vingut d'arreu afortunadament ens hi volia. 

Nosaltres estàvem entrant dimecres, després dijous, a un nou escenari, no som organitzadors de festes de MTB, de fet no som organitzadors de cap activitat que tingui referència a la bike, som aficionats a aquesta disciplina, res més. I la sensació de gaudir d'aquesta nova experiència ens va deixar impactats. Quins entorns més agraïts, quina sensació que tots estàvem pel què estàvem.

Estàvem amb un grup de  bikers que venien de  molt lluny de casa seva, sí,  però és a on ells volien ser, i amb nosaltres tot coincidia, perquè nosaltres únicament volíem ser amb ells, i aquest fet és la clau del què havia de ser la tònica de tot l'europeu de Sant Gregori.

Són molts anys picant pedra, i aquesta muntanya no és una muntanya més,  en cap cas, aquesta és sense cap mena de dubte, una de les muntanyes.

Imatge de Xavier Font.

I aquesta no la deixaré enrere, a aquesta hi faig parada i fonda, pel fet que això no és ni un sender ni una cruïlla, és senzillament el lloc, a partir d'aquí moltes són les propostes, però la direcció, el to de totes ens queda perfilat amb una impecable definició, no hi ha direcció, no hem d'anar enlloc, som a lloc, està bé que passats gairebé cinquanta anys, mig segle quasi, aviat és dit, tingui clar aquest punt, no és un lloc on s'hi arribi seguint les indicacions, no hi ha indicadors, ni escoltant consells, no sabem diferenciar converses, de consells, seré més positiu, tots volem, però no sabem fer-ho, així que el lloc és diferent per a cada persona.

Imatge del N1.

La dimensió d'aquesta, una de sola, definida en dimensió com, no té importància la dimensió que tingui, aquí hi planto la bandera, i em limito a veure com aquesta voleia amb l'impuls intermitent del vent, res més, la resta de la història crec que ja la sé, picar, i picar, i picar pedra, el de sempre, el de sempre, dies de molt de Single Speed.

 Imatge Stéphane

Els bikers Single Speed vinguts d'arreu d'Europa ens han ajudat molt, molt.

El dijous ens va deixar clar que seria un cap de setmana especial, ens vàrem retirar prudentment cap a dormir, tot i així propers a la sortida del sol. Aquest primer dia,  un xic apartats del nostres convidats, a uns cinc minuts, propers per la distància, lluny pels sentiments de voler ser sempre entre ells.

imatge de Xavier Font.

A primera hora del matí de divendres, el tret de sortida ara sí, a hores del mig dia de divendres, inici d'aquesta edició de la SSEC2013 de Sant Gregori.

Imatge de Xavier Font.

Dutxa, i directes a La Pineda, des d'aquest instant fins el dissabte, un dia i mig després d'aquest instant el degoteig d'arribada de participants no es va aturar, un tram inoblidable, perquè poder saludar personalment un a un, a cada biker que anava arribant, no té preu, són molts anys arribant als llocs d'incògnit a les grans cites d'Europa, i el fet de ser sempre invisibles, té això, tens clar que cada biker vingut d'arreu d'Europa a la SSEC2013 de Sant Gregori ha de ser rebut un per un amb la millor encaixada, amb el millor somriure, i teníem un punt a favor, no havíem de pensar com  fer-ho, el cor quan batega fort funciona sol, i aquest va funcionar abraçant-los a cada un d'ells sense adonar-nos que estàvem explosionant entre una pila de cors que bateguen tant o més fort que els nostres, segur que més, segur que més.

Aquesta visió ens va permetre de superar totes les dificultats que una cita com aquesta porta agafada de la mà, totes, sense deixar-ne ni una.

 Imatge de Xavier Font.

Picar pedra té això, a distàncies curtes funciones bé, i sí, a nivell de visions globals segur que perdem visió dels senders a fer, però és que si piques pedra no pots triar camí, senzillament, perquè costa tant cada metre que únicament en fas un cada cop, no hi ha canvis un cop comences, moltíssima feina cada arrancada, com per anar canviant a cada canvi de temps, per a poder portar a bon terme el camí iniciat que de tantes hores ha requerit. Tantes tornades solitàries a casa durant mesos, dien-te senzillament, després de la SSEC millor descansar d'aquests viatges tan solitaris. 

Creia que el descans seria molt diferent, les portes quan no les tanques tu, deixen de ser portes i passen a ser murs.

Sempre i sempre és així que els grans temes són en el seu conjunt portadors de grans instants, portadors de les millors històries, però aquests, els grans moments no són necessàriament els més espectaculars, no els més importants, poden,  sí,  poden fer camí de costat del grans esdeveniments, però no necessàriament.

La SSEC2013 de Sant Gregori anava agafada de la mà de molts condicionants, no sé si masses, sí molts, la societat catalana és un conjunt molt divers, pel fet de ser terra de pas, som una societat de certa complexitat, certa, i això fa que aquesta diversitat aporti un entorn de molta riquesa quan parlem d'això, de diversitat.

Ben combinats, i així va ser per la SSEC, tot va funcionar correctament, i quan no per sort, la imatge folklòrica que tenen de nosaltres els europeus va confondre de manera favorable la situació.

Imatge de Xavier Font.

La recepció i entrega del PAC a cada participant, entre ells el got tradicional de les SSEC, té uns mots que el defineixen, formal i exquisit, un equip per a mi amb una manera de fer vers als participants, impecable, però impecable.

 Imatge de Xavier Font.

Quina visió veure els bikers amb les bosses negres de la SSEC2013 de Sant Gregori, un instant màgic.

Imatge de Xavier Font.

El sopar de divendres, amb l'equip d'en Joan, i  l'equip del Sr.Vilanova, va indicar clarament que els bikers vinguts d'arreu d'Europa,  respectaven religiosament el PAC proposat pel cap de setmana, pel què fa referència a la part dels àpats,  aquest  fet  ens va permetre decidir d'evitar de portar un control exhaustiu via la cartolina dels àpats estipulats per a cada participant.

Imatge de Xavier Font.

De manera que amb en Joan, la persona responsable d'intendència, vàrem gaudir encara una mica més de tot plegat, i així evitar-nos d'haver de segellar cada àpat a la cartolina específica de cada biker.
 

És a dir, no vàrem segellar cap cartolina, pel què fa a àpats, cap. Durant els  tres dies cada persona va fer un bon ús de la tarja que li donava el dret a cada àpat de la SSEC, i aquest fet, ens va indicar ja de bon principi qui teníem participant a la SSEC.

Imatge de Xavier Font.

Això i una arrancada impecable per part d'en Narcís i el seu grup de l'esperada nocturna, amb una bona comunicació amb els bikers europeus per part de l'Edgar, va fer que la primera jornada caminés bé.

Quina aventura la de divendres a la nit, quina aventura.

Nit de divendres.

Molts somriures, moltes rialles, i aquest cop un cop arribada l'hora d'anar a dormir, també com dijous ben passada la mitja nit, aquest cop propers un altre cop a la sortida del sol, dormiríem a la casa portàtil d'en Miki i el seu fill, al Campsite.

 Imatge del N1.

Ja seria per a nosaltres la segona nit fora de casa, ara en aquesta ocasió al ben mig de la festa SSEC.

El dissabte pel matí a primera hora directes a la dutxa, i d'aquí a la zona dels esmorzars amb l'equip d'intendència d'en Joan. Veure l'equip del Sr. Vilanova al seu lloc, amb tota la parada sempre disposada per a rebre al participants a cada àpat,  un dels millors instants de la SSEC.

Imatge de Xavier Font.

Dies de molta activitat, mesos, i tot per aquests sensacionals instants, no ho vaig viure en ser-hi, sí després passats els dies.

Imatge de Xavier Font.

Va ser l'arrancada de la sortida de dissabte, el punt entre dos, més emocionant.

Imatge del Stéphane.

Molt, i molt emocionant tot plegat, emotiu, en Sheldon ja ens ho deia fa mesos, molt diferent la visió d'aquesta festa des de darrera de l'escenari, mare meva, i tant, i tant.

Imatge de Xavier Font.

El grup d'en Narcís, controls, avituallaments, molt actiu, molt, l'Edgar molt concentrat, molt, i nosaltres molt pendents de portar el control de cursa, com dels diferents medis que venien a cobrir l'esdeveniment, com de les persones acompanyants dels participants, sobretot de les dues menudes, i de tot allò que requerís en Narcís, i el seu equip, i ja no et dic de tot el que els participants requerissin.

 Imatge de Xavier Font.

Entre moltes,  la de cedir la meva Vicious a l'escocès campió del nacional italià a l'edició del 2012, un honor veure-la rodar amb l'Andy, d'altres, com reparacions varies, substitucions de components en el transcurs de la festa del recorregut de dissabte.

Imatge de Xavier Font.

Quina sensació de festival del MTB, Déu meu, de festa del Single Speed.

Imatge de Xavier Font.

Va caure el darrer minut de la festa del recorregut del dissabte, jo no sé, bé sí que el sé, però en cap cas hi vaig pensar, perquè lentament els participants es van anar agrupant a l'únic avituallament de Santa Afra, i aquesta imatge del grup compartint cada minut ara el veig com un temps infinit, que recordaré passats els anys, i que un dia, no sé si proper, tindré a ben disposar de poder aportar-la al Blog, no ara, sí d'aquí a uns mesos, pocs, perquè la tinc, tinc la imatge d'on és en Wally. 

Imatge de Xavier Font.

Gràcies Caixàs per les teves paraules, moltes gràcies.

Tot cronometrat, tot, periodistes, acompanyants, controls, responsables dels avituallaments, servei mèdic, control de cursa, i els protagonistes, els participants van tornar com van anar, ben agrupats, dirigits tots pel cotxe cap de comitiva seguint en Narcís amb la seva Single Speed al capdavant, que de la mateixa manera que se'ls va emportar, els va retornar al Campsite.

Desprès d'aquest esdeveniment entràvem al meridià d'aquesta edició de la SSEC2013 de Sant Gregori, i a on a aquest punt teníem la sensació que tot caminava dins del programa establert.

 Imatge de Xavier Font.

Tots molt concentrats, ho vaig veure, o vaig viure així.

Imatge de Xavier Font.

A l'hora de dinar el Sr.Vilanova em va marcar el ritme,  a intendència, i a mi personalment, així que la instrucció del Sr. Vilanova va ser clara, cal que gaudeixin del millor arròs, i per això ens cal que tinguem els convidats a taula dins d'una franja de com a molt vint-i-cinc, trenta minuts, i el rellotge comença a córrer d'aquí a vint minuts. Sr.Vilanova l'àvia deia que qui fa tot el que pot no està obligat a més.

Un dinar que va anar com tot fins a aquell instant, correctament. Dins del previst.

Després de la paella a La Pineda, que dit així sembla res, però decidir-ho va requerir del criteri ferm d'en Narcís, les arrossades sempre s'han fet a La Pineda, i així es va fer.

Després del dinar a l'ombra a La Pineda, el primer tram de la tarda va ser de relaxació pels participants, esperant la breu però intensa programació d'activitats previstes per la tarda-vespra de dissabte.

Molts els instants de veritable intensitat, a on els moviments programats d'en Narcís vers a refermar el recorregut de diumenge, i les del nucli dur de l'europeu reconduint el format de la designació de la seu de la SSEC del 2014, així com el protocol seguint la tradició de l'entrega de trofeus de la SSEC, millor dit mirant de seguir, i mirant de respectar totes i cada una de les sensibilitats d'aquesta família tan diversa que conforme aquest grup de bikers Single Speed d'arreu d'Europa, va fer que tot agafés el seu millor to, el de les millors ocasions, el de les grans ocasions, i per aquest motiu, quan el tren de la SSEC ja agafa la seva velocitat de creuer ja no hi ha qui l'aturi.

Per sort funciona així, funcionem així, i aquesta manera de fer,  ho va encarrilar tot. Així de senzill, així de planer.

Imatge de Lluís Adroher

El llançament de bike, gràcies Marco, gràcies a tots, als participants, mil gràcies per la vostra exultant participació, des d'on jo podia veure, senzillament emotiu, molt.

Imatge de Xavier Font.

A l'adjudicació de la seu de la SSEC del 2014, del concurs per adjudicar-la, tot i ser adjudicada la SSEC del 2014 ja des de la mateixa Floressas al 2012, a Northern Ireland.

 Imatge de LLuís Adroher.

Sense cap mena de dubte tot hauria anat com havia d'anar, però millor si les coses s'encarrilen soles, oi que sí?

Imatge del N1.

Gràcies a tots, a tots, a tots, portaré sempre Sicília al cor, sempre.

Quina tarda més divertida, quin far de treballar tots, nosaltres, l'equip d'en Narcís. Quina manera de saber passar-ho d'allò més bé d'aquests bikers Single Speed europeus. De fet les seves ganes fan que tot rodi amb molta més facilitat, certament, certament.

D'aquí al sopar-festa de dissabte a la nit hi havia un pam, però és que ni això, perquè a mi em van semblar menys que segons.

L'equip d'el Sr.Vilanova, el d'en Joan, nosaltres varem anar rodats, i d'entre tots,  dos protagonistes, en Rafa, i la Marta, l'escenari entre els instruments dels músics, i l'exposició dels trofeus em va deixar literalment impressionat, brillava per si sol aquell espai, aquesta parella va explosionar als nostres ulls amb aquell escenari, mare meva, mare meva, mare meva.

Imatge de Xavier Font.

Un cop la sala va ser plena de gom a gom , el doll de bones sensacions es va emportar tots els dubtes, tots els temors, aquesta podia ser una bona SSEC, podia ser-ho. I seguidament, després de la darrera programació entre el grup de protocol i en Rafa, la resta va caminar sol.

Imatge de Xavier Font.

La visió dels bikers Single Speed europeus a la sala d'actes sopant, inoblidable, i la manera de rodar de la festa, per a recordar. Memorable ho defineix, i  en definir-ho, en poder fer-ho, ja marca el to emotiu del moment.

Imatge del N1.

 Un sopar de gala per uns convidats de gala.

Imatge de Bruno Duquesne.

Un tram aquest a les  prèvies de l'entrega de trofeus a on la mateixa inèrcia dels esdeveniments programats entre el reduït grup d'organitzadors durant el darrer any, va expulsar-se de sobre tots i cada un dels possibles episodis que podrien haver marcat molt negativament el significat de la festa en majúscules de la SSEC, sense cap mena de dubte, sense cap mena de dubte.

Imatge del N1.

Com ho és el fet a on tot va seguir el guió establert, definit durant mesos, i per tant tot va rodar seguint un únic sender, el què vàrem definir fa mesos, com és que quan tens convidats, sempre, sempre, sempre el tall més gros és sempre pels convidats, mai pels amfitrions, mai.

Un dia, si a casa mai toquem un mundial, i ara havent sigut conseqüents,  en tenim la porta d'entrada oberta de bat a bat, què això ens passi ja serà una altra qüestió.

Cal aprendre de tot, de tot.

La nit de dissabte va tornar a ser propera a la sortida del sol de diumenge. Tres, els de protocol, després de parlar  amb en Joan, després de la seva marxa la Betty, en Miki, entre moltes i moltes converses entre bikers Single Speed.

D'aquesta sortida propera del sol, a la sortida d'aquest, el temps de descansar plàcidament, abans però previ pas per la caravana dels Northern Ireland, a on els holandesos havien decidit veure sortir el sol.

Nosaltres d'aquí a dormir, i d'aquí a la dutxa. Ja érem al darrer punt,  previ a la darrera escalada.

Calia perseguir de fer-ho bé, mirar de fer-ho bé, el què dic sempre, fem-ho bé,  i fins i tot podrà,  fins i tot podrà sortir bé.

A primera hora, quatre grups, qui volia fer la ruta de diumenge, qui volia fer-ne una part, qui encara dormia, i el darrer grup, qui havia de fer ruta cap a casa.

Imatge de Dirk De Brucker.

Entre els dos primers grups, tot coordinat, entre l'Edgar a les prèvies, i en Narcís durant la ruta  amb el seu grup, i amb aquesta seqüència tot va anar rodat.

 Imatge de Dirk De Brurker.

Entre qui dormia, això,  dormia, i entre qui marxava, tots i cada un d'ells al seu ritme, un per un, va anar acomiadant-se, crec que en trenta anys mai havíem rebut tants somriures.

Tantes mostres d'haver passat una bona SSEC2013 a Sant Gregori, mare meva, desbordats de bones sensacions, i això no va parar fins a la marxa del darrer europeu en marxar dilluns de La Pineda, com també de les cases rurals de Sant Gregori.

Mai saps com camina res, però les sensacions van ser, i són encara avui,  fora d'escala.

Del grup que rodava, van anar arribant lentament en petits grups, i vàrem mirar de cuidar-los a tots com si fos el dimecres, amb l'arribada dels primers participants holandesos a La Pineda.

Encara recordo l'arribada d'en Rafa, intrigat, que no parava de dir, mare meva com pedalen aquests bikers, hem anat a fondo, vaig rostit i van molt ràpids, molt, jo reia, i un dia ja us exposaré el perquè del meu somriure, i del perquè de tot plegat.

Van anar marxant bikers cap als seus països d'origen, i arribant bikers de la pedalada, estàvem aturats de lo contents que venia tothom, els que marxaven cap a casa seva, els que venien de pedalar.

Lentament com tots els dies des de dimecres, tot es va anar encarrilant, sense presses, sense pauses.

El dinar escalonat de diumenge ens va permetre de gaudir dels darrers instants oficials de la SSEC, a on com tot a la SSEC, va anar fent el seu curs.

En un no res els col.col·laboradors, famílies d'aquests, van anar recollint tota la parada de la SSEC, tota, l'equip d'el Sr. Vilanova i en Joan amb el seu grup van cuidar de mentre,  el degoteig de bikers que anaven de la dutxa a dinar.

En aquest tram després d'un breu càlcul de les reserves de cerveses que encara quedaven, les vàrem carregar totes de La Pineda al camió de l'Andreu i directa cap a la sortida del menjador,  de manera que cada cop que un biker sortia de dinar el vàrem obsequiar amb una, o dues, o tres cerveses, en funció de la seva capacitat de poder carregar-les, i així fins al darrer biker que hi havia en primer terme a la sala d'actes dinant i després al Campsite, fins a quedar encara un centenar llarg, però llarg de litres de cervesa San Miguel, també ens va passar el mateix però en menor quantitat amb l'aigua.

Cada biker va anar sortint de dinar, l'equip del Sr.Vilanova va fer el seu camí, ens vàrem acomiadar com feia temps que no feia, entre bons col·laboradors com sempre hauria de ser, amb molt de respecte per la feina ben feta. El grup d'en Narcís, el mateix, lentament el grup de la SSEC es va anar esvaint, per finalment quedar un reduït grup del protocol, en Josep, la Betty, i aquests tres vàrem entrar a un nou tram, un tram diferent certament, però aquesta ja és una altra història, que no serà motiu d'una crònica.

De diumenge a la tarda, fins a dilluns també cap a la tarda, aquest temps queda pels de casa. Prodeu imaginar, i tant que sí, si teniu temps, si teniu temps.

Darrera tenda dilluns, la de SV.

Dies de SSEC.

Propera trobada SSEC,  ens veiem a Northern Ireland.