Dit això he de dir que com a la Challenge de Nadal, a on la Betty estava passant un refredat dels que incòrdient de veritat, però ella volia fer la Challenge caigui qui caigui, les condicions per a fer la Rapha Women's 100 no eren en cap cas a priori les millors.
Una aventura que venia agafada de la mà unes hores abans d'un bon Vol, per sobre també dels cent quilòmetres, a on les sensacions sense ser les millors, sí que ho van ser, de bones amb diferència respecte a les hores de després un cop dins de la Rapha W's 100.
De fet l'arrancada va ser força bona, un cel tapat, un vent fred, també després durant les primeres quatre hores de bike a on els núvols però van anar marxant lentament, i a on nosaltres des del primer minut de sortida vàrem decidir accentúar el desnivell positiu, a canvi de no allunyar-nos massa de casa respectant el pronòstic del temps que indicava tempestes.
Així aprofitàvem la fita per a rodar amb una mica més d'exigència, així ho vàrem proposar, i així ho vàrem portar a terme. No era una bona pensada, ho era per l'estat d'ànim del moment, vull dir la il.lusió de l'aventura que començava, no per les condicions generals dels dos bikers per assolir una segona jornada per sobre dels cent quilòmetres de MTB.
El primer tram, divertit, pel fet d'anar sobrats de forces, va ser emocionant, molt, passades les tres primeres hores el sol va començar a fer acte de presència, i de quina manera, i per aquest motiu vàrem cercar refugi. Però abans i després de fer-ho quina corriolada, quin gaudir entre senders, entre pistes recollides dels somnis dels trams de MTB ideals.
Que bé decidir fer una sortida de MTB exigent, sí no era el millor dia, no, no ho deixaria de repetir de poder decidir ara si fer-ho en les mateixes condicions, que no estamos tan mal.
Durant tres hores crec recordar, fins i tot més, descansant a la fresca, vosaltres també segur, nosaltres estàvem molt relaxats esperant la caiguda del sol, teníem molt present al pas pel Mirador la calor que hi feia, i en aquest esperar ens vàrem precipìtar una mica en refer la marxa. Tot i així cercant senders nous, vells oblidats, bells rememorats a aquest curiós diumenge de juliol.
Feia encara massa calor, però no va ser un fre per seguir cercant desnivell, des de Vallromanes fins a dalt del Santuari del Corredor. Aquest un moment inoblidable, pel fet que durant tota la jornada el to de l'horitzó tenia una nitidesa que et feia aturar ara sí ara també a admirar-lo, per aquest motiu les panoràmiques.
Les dues bikes van presentar un funcionament impecable.
Els equipaments nous, badana, bé, singular, hauria d'haver esperat una mica més a fer-la participar dels nostres Vols més exigents, certament, certament.
Una sortida sense coincidències, sense incidències, sense eines, amb molta aigua per beure, primer gelada, per ser bidons plens d'aigua trets directament del congelador, després passatats els quilòmetres calenta, en total uns dos bidons 750 ml. també mig Aquarius de taronja, i mig de llimona, dos cafès, un cafeinat i un descafeinat, menjar, pa amb xocolata, verdura, llom, gelat, pastís. Llums, a primera hora, i a la darrera abans d'arribar a casa, temperatures considerables, sense veure les més altes, sí notar-les, pel pas per la riera de Llavaneres a 26ºC a quarts de deu de la nit, crec recordar.
Durant la sortida, des del quilòmetre seixanta per una indisposició de la Reina, per un malestar menor del genet, el silenci va imperar sota un sol de justícia, a on les imatges són unes d'úniques, repetides ja als darrers dos anys, els del bany de l'estiu. Molta calor, salvada per un vent que refrescava quan hi era, quan no, la sensació no donava per molt més que per anar digerint quilòmetres, evitant de fer cap seguiment de les sensacions, curiosament després, el darrer tram, del quiómetre seixanta-cinc al cent poc tocats, un cel fosc, però fosc com feia temps que no veia, no va parar d'indicar-nos que tindríem una tempesta com a festival de cloenda de la Rapha Women's 100.
Semblava, semblava, però no va ser, mucho ruido y pocas nueces, la baixada del Santuari fins al Passeig del Anglesos no recordava que fos això, tanta baixada, en cap cas. Vàrem haver de resseguir la panxa del Drac, tota, anada a l'Hispania i tornada inclosa perquè no ens sortien els quilòmetres, com sona, com sona. També perseguits per uns llamps i uns trons que em recordava perquè els gals tenien por que el cel els hi caigues a sobre dels seus caps, omg, omg, omg.
L'arribada a casa, memorable, no per cansats, que també, si no per el malestar de la Betty, i les meves sensacions rares d'aquest estat alèrgic-gripal, jo diria semi estat, perquè ara per ara no deixo de fer res, vull dir que vaig fent amb certa normalitat.
Ara des del Mirador del Drac, després de dinar, aprofitant per rematar la crònica, escolto les diferents propostes de la Reina per avui, de moment he salvat el mig dia, vull dir volia sortir a dos quarts de dues, fins a dos quarts de quatre, OMG, sota un sol intens, ara estem a proposta de tram vespre, bé serà el què Déu vulgui, però de no ser ara ja haurem fet un bon pas.
De mentre però la selecció de les imatges de la sortida de la Rapha Women's 100 per diferents motius, em porten moltes imatges al cap, moltes, mai masses, molta estona rodant en silenci a les darreres tres hores dóna per moltes pensades, per moltes imatges, totes dins del tram d'aquesta estació de l'estiu, oh yeaaaaah!
MTB, MTB, MTB.
