Una crònica diferent, certament, mtb, mtb, mtb.
Un inici de dia gris, pel pronòstic del temps de pluja em feien pensar
que seria un bon dia, pel fet que les temperatures rondarien els 23ºC.
L'arrancada cap a Salt, molt organitzada, sortida prevista de casa, tres quarts de sis, real a menys deu, arribada a Salt a dos quarts de set.
Hi ha dies per a tot, sí, poc pensava jo que el dia d'ahir, que la Tramunbike del 2012 seria l'aventura que he viscut després de les meves primeres Guilleries viscuda en blanc i negre, vull dir moments molt bons i estones molt llargues molt i molt negres, aquest cop però un factor ha estat clau, el fet de pensar el què he fet fins avui. Una sola vegada he abandonat a una cursa, i no per manca de preparació, no, ni per cansament, tampoc, sí per la manca de responsabilitat dels organitzadors que van decidir seguir amb la cursa a un tram de més de 2.000 m. d'alçada amb un pronòstic de tempesta, mai fins a aquell abandonament havia salvat una vida, i he de dir que podrà semblar un fet bo, que ho és, però en cap cas és un record per rememorar, en cap cas. Ni el fet ni la cursa.
La Tramunbike d'aquest any la recordaré sempre, passaran els anys, sí, però aquesta edició marca un abans i un després, el què ha estat per a mi aquesta Tramunbike ho sé jo, hi puc mirar de compartir-ho a The Great Escape MTB, sí, però no podrà reflectir ni de lluny el que ha suposat per a mi aconseguir ser a l'arc d'arribada.
Des de la primera trialera que no vaig poder fer a dalt de la bike que el genoll dret em feia unes punxades de dolor tan intenses que des del primer moment de sentir-les que tota la cursa, tota va ser mirar d'evitar que aquest fet marqués el to de la cursa per a mi, d'evitar de comentar-ho a cap biker, per això d'entrada si algú es va sentir molest per un possible sensació d'indiferència o de silenci, o segurament de no seguir massa bé la conversa si es va donar, d'entrada les disculpes des d'aquí, fins i tot us puc dir que no tinc masses imatges al cap de la cursa, ni dels trams, mare meva, mare meva, mare meva.
Aquest dolor era curiós, cada cop que havia de caminar era intens, de pujada, això intens, de baixada senzillament insofrible, i a dalt de la bike únicament els primers segons de començar a pedalar, després no, i escalant a dalt de la bike a pujades fortes, invisible, a pujades de menys pendent, present, al pla, un dolor insuportable. A on vaig patir més, al pla final als metres abans de l'arribada, no l'oblidaré mai l'arribada propera a l'església de Salt.
Tampoc el fet que els primers segons de l'arribada no estés encara a l'arribada, i encara estès pensant en alleugerir com sigui el dolor del genoll, dolor que era inexistent un cop aturat a l'arc d'arribada, però el cap seguia fent la seva feina, i la va fer molt ben feta, i tant que sí, vaig poder arribar, que dit així semblà fàcil.
Què fa que seguim pedalant en aquestes condicions? no ho sé, avui ho tornaria a fer, sí, sí, de no saber que estic lesionat, de saber-ho en cap cas repetiria cap aventura de bike en aquestes condicions, en cap cas. Les 24 hores de Finale han cobrat el seu peatge i tant que sí, i el pago a gust, això també. Finale avui per avui és irrepetible, els Freedoms al podi, la Bec, en Phil, són moments de somni, que són realitats avui, mtb, mtb, mtb.
Aquesta edició de la Tramunbike he aconseguit quelcom important, recuperar l'esperit escalador, sí, sí, he escalat com mai, no més que, sí amb les sensacions que feia temps que no tenia, i em podreu dir, i baixant? bé el fet de patir tant dolor en posar peu em fa pensar de manera distorsionada vers el què realment ha estat la meva Tramunbike baixadora, però si esborro el dolor caminant, aquest any en conjunt he fet millor Tramun, escalant molt millor, baixant més decidit i segur, no sé si he baixat més que a l'anterior edició, sí però que el què he baixat ho he gaudit com mai, perseguint, o siguent perseguit, sempre, quin esperit que té la Tramunbike.
Escalant m'he sentit això escalador, bon escalador, baixant m'he sentit un baixador, discret, molt discret però gaudint molt dels moments a dalt de la bike afrontant zones de baixada per a mi de molta dificultat, d'altres impossibles per a mi avui per avui de fer-les a dalt de la bike.
Mentre escalava de valent sense el dolor, la sensació molt bona, baixant a dalt de la bike, un somriure d'orella a orella, sol, en silenci tenint clar que passats uns minuts estaria compartint la ruta amb aquest company tant desagradable, el dolor si no és per fatiga, o caiguda en cursa, no és un acompanyant digne, en cap cas, però també és veritat que sense Finale no hi hauria aquest escenari a la Tramun, i si trio avui, no canviaria la nostra presència a Finale, en cap cas, així que el to d'aquesta Tramunbike és el què ha de ser, mtb, mtb, mtb.
Directes a la sortida a on hauríem de carregar les bikes als camions. Bec, Phil el vostre sac va protegir la Vicious, i ara és a Olot definitivament,
descansant.
Una arrancada dolça, certament.
Una primera escalada ja més exigent, no molt més, però sí que va requerir de més sacrifici.
I una entrada a territori Tramunbike de 10/10, i tant que sí.
A aquest punt jo ja feia una pila de quilòmetres que pensava que si bé participar a la Tramunbike és una aventura sensacional, també pensava que si hi has de participar ha de ser en perfectes condicions físiques, jo no estava a aquest punt.
Una aturada que vaig fer, però que l'hauria d'haver fet molt més llarga.
Pel fet que era al Km. 38 i encara venien 30 Km. d'un nivell d'exigència notable.
El propòsit d'aturar-me a cada control, una bona decisió, i més per alleugerir el dolor del genoll. No pel moment d'arribar al control, pedalant no hem feia mal, fora del pla, i d'això a la Tramun poc n'hi ha, però pensant sempre que això ajudaria a alleugerir-lo en el moment de posar peu, sobretot a les baixades.
Quant la Betty em va dir que portava 38 Km. em va caure el cel a sobre, 38 Km.? he de fer trenta quilòmetres més amb aquest dolor, en aquell instant ho vaig veure un escull insalvable, però insalvable.
La primera pujada després de l'hostal del fang em va deixar clar a on era, a la Tramunbike, i una cursa com aquesta no té miraments, podia ser i va ser, fins a la darrera pujada les sensacions escalant molt bones, no com l'any passat que passats trenta quilòmetres ja estava patint de fatiga muscular, a aquesta edició no, a aquesta edició, un any després he millorat el meu rendiment, i vist el pati també la meva mentalitat, però molt, vull dir la mentalitat l'he millorat considerablement.
És molt curiós perquè avançava bikers pujant sí, però els que m'avançaven baixant sempre eren més que els que jo avançava pujant, aquest fet em diu a on sóc, he de millorar pedalant sí, i molt baixant.
De fet aquesta participació marcada per aquesta circumstància del dolor al genoll, no treu que el nivell de la Tramunbike és més alt que el meu nivell, fet que dificulta i molt aquesta participació.
Aquest any de no ser per aquest dolor de la caiguda a Finale, la Traunbike per a mi hauria estat més satisfactòria del que ja ha estat.
Alerta en Caixàs, un bronze al mundial 24 hores SOLO.
Aquest any qui més vegades m'ha avançat ara sí, ara també són els mateixos bikers de Bici Oci, pel fet que no sé perquè bikers que ja m'havien avançat tornaven a venir des del darrera, un fet curiós, ells cada cop m'ho explicaven però jo pels motius exposats, únicament em quedava amb que venien del darrera quan ja feia estona que m'havien deixat enrere.
Single Speed.
Dels altres participants amb qui vaig coincidir, de fet a partir del quilòmetre vint la colla era més o menys la mateixa, tots i cada un d'ells no sabria dir quin era el més amable, sempre tenien una paraula d'amabilitat cap a mi, sempre.
Un altre tema que volia exposar-vos mentre aquest matí anava perfilant la crònica, com ho és el fet d'aquest dolor del genoll us l'exposo perquè crec que és una bona experiència a compartir, i que pot ajudar a bikers que passin pel mateix tràngol, vull dir que si bé un dolor d'aquesta intensitat incitaria a abandonar, exposar-vos que sí, que podria ser, però que poc a poc va ser una anar fent, i finalment poder ser a l'arribada, és senzillament quelcom que pot ser positiu compartir-ho a aquest espai.
Jo no recordo d'haver exposat una aventura de bike amb un pal de paller com aquest, és que crec que no he sortit mai a pedalar i que el dolor en sigui l'actor principal, fatiga sí, molèsties, però quelcom com l'experiència d'ahir no la recordo.
Ara passades les hores, penso,
"potser hauria d'esperar a trabocar la crònica", i el pes de les meves opinions d'aquesta edició serien més sobre el tipus de terreny, o el tipus de circuit i no aquest dolor del genoll, però penso que el què penso avui també és interessant, si d'aquí a uns dies ho veig diferent ja us ho exposaré, i tant que sí.
Un biker SSEC.
Des del quilòmetre cinquanta tocats fins a l'arribada em va semblar que el nivell era molt més assumible per a mi, molt més, sempre a dalt de la bike, i això va facilitar i molt els darrers quilòmetres.
El pas per la passera de fusta per superar el riu, de 10/10, quin moviment, no en tinc foto, volia parar, i que els dos nois immortalitzessin el moment però va ser un instant i ja estava enfilant els darrers metres de la cursa.
Els darrers planers diferents, entre bikers, molts més que a l'edició anterior. El fet de coincidir amb tants bikers durant la ruta ha estat molt emocionant. De fet si milloro baixant poca diferència hi haurà, he de millorar baixant, pujant també, però a la propera Tramunbike hi he d'anar sense unes 24 hores al darrera, i baixant millor, de fer-ho així l'aventura encara serà més divertida, i tant que sí.
Després de la Tramunbike, dinar de cloenda a BO, per després un retorn pausat cap a casa.
Un dia hi aniré amb una com aquesta però Single Speed, mtb, mtb, mtb.
Ens veiem a la Tramunbike del 2013?
En darrer terme el més important de tot, molts ànims a en Moli i desitjar-li una ràpida recuperació.
MTB, MTB, MTB.